EL QUIJOTE INTERACTIVO







M'encanta, aquí teniu l'enllaç!

http://quijote.bne.es/libro.html?pagina=1-000

Islàndia: l'idioma I

Viquipedia dixit:

L´islandès és una llengua escandinava occidental parlada a Islàndia.

És la més conservadora d'entre les llengües escandinaves, o fins i tot germàniques. A nivell morfològic, mentre que gran part de les llengües indoeuropees de l'Europa Occidental han reduït enormement la flexió, a l'islandès hi és molt abundant, en un grau similar al llatí, el grec, o més properament, l'anglosaxó. Així per exemple, els noms es declinen per cas, nombre i gènere.

Pel que fa a l'ortografia, l'islandès s'escriu amb l'alfabet llatí així com era emprat pels anglosaxons, prova de la poderosa influència cultural del món anglès antic:

• · És anglosaxó l'hàbit de representar les vocals llargues per mitjà d'un accent agut: Á/á, É/é, Í/í, Ó/ó, Ú/ú, Ý/ý, Ǽ/ǽ, Ǿ/ǿ o Ǫ́/ǫ́.
• · També són d'origen anglosaxó les lletres Ð/ð (o eth, equivalent a la "z" castellana de mots com ara juzgar o al dígraf "th" anglès de this) i Þ/þ (o thorn, equivalent a la "z" castellana o al dígraf "th" anglès de thing), així com Æ/æ, Œ/œ, Ø/ø, Ę/ę, Ǫ́/ǫ́ i Ǫ/ǫ o l'ús de la lletra per a representar una i arrodonida o labialitzada.
• · Les lletres c, q, w i z, que actualment no s'hi empren, foren molt usades en el passat; modernament, també s'ha abandonat l'ús dels grafs Ǽ/ǽ, Ǿ/ǿ, Ø/ø, Œ/œ, Ę/ę, Ǫ́/ǫ́ i Ǫ/ǫ.

El vocabulari també és molt conservador, i quan apareixen objectes i/o conceptes nous que reclamen les corresponents noves designacions, enlloc d'adaptar el mot xenoglòssic -que normalment és anglès i, en aquesta llengua, tot sovint d'origen greco-llatí-, que normalment sol acabar prevalent a nivell internacional, a Islàndia hom s'estima més d'encunyar nous termes. La part negativa d'aquest fenomen és que els textos islandesos científics són absolutament opacs a l'estranger que hi vulgui tenir accés; també s'ha de veure com un fet negatiu el fet que sovint es proposin diverses encunyacions que primer han de lluitar entre elles fins que una acaba vencent. Això vol dir que sovint cal aprendre no un sinó diversos termes nous islandesos per a un internacionalisme i això, sabent que alguns d'ells aviat deixaran d'usar-se. El purisme islandès, tanmateix, actualment dóna mostres de cansament: així, podem observar com la terminologia creada per a designar els noms de les fruites ha estat rebutjada a nivell popular i substituïda per adaptacions dels internacionalismes corresponents. Per exemple: el terme normal per a designar la tomaca és l'adaptació popular tómati o tómatur i no pas l'encunyació rauðaldin. La presència d'anglicismes en la llengua parlada, especialment la del jovent, és notable.

Sigur Rós.

Nosaltres, que som uns bloggers...

Ens hem de felicitar el Nadal d'una forma una mica més...com ho diria? Actual? Moderna? No us podeu perdre aquest video, és realment genial.

Els temps canvian, però els sentiments són els mateixos.

Bon Nadal i bon any!!!!!

BON NADAL I BONA LECTURA!

SUGGERÈNCIES NADALENQUES

Heu sentit parlar del Pessebre dels Estels? No? Doncs no patiu! Aquí estic jo per aportar-vos la informació que sigui necessària, faltaria més!
Al terme municipal de Vandellòs, dalt d'unes muntanyes mooooolt boniques (pren nota Akane) hi ha un poblet deshabitat en el que cada any per Nadal fan un Pessebre vivent. Aquest Pessebre no és estrictament de caire religiós (respireu Magda i Akane), és més aviat de mostrar oficis que s'han perdut o s'estàn perdent. Carboneres, canyissaires, matalassers...Tota una mostra d'antigues arts que han caigut en desús gràcies al "progrés"  . Doncs això, no us ho podeu prerdre. Aquest any ho fan els díes, 26 de desembre, 2 i 6 de gener.
Aquí us poso la seva web perque obtingueu més informació si us interessa.
http://www.masiacastello.cat/

Més sobre "La Mare"

Algunes coses més sobre “La Mare” ...


...i jo, que no vaig poder participar a la trobada, no resisteixo la temptació de dir la meva.

Per mi el llibre, massa llarg i reiteratiu, no és merament un pamflet pro- comunista, ni ens parla només de la condició dels obrers i de les dones a la Rússia dels Tsars, ens parla també, i potser sobretot, de vida, de soledat, de sentiments, d’esperances, de lluita, de renúncia, de fanatisme i ens situa molt clarament en un moment històric d’un lloc concret.

Per mi “la mare” descobreix sobretot l’esperança i a través d’ella a sí mateixa. I què hi ha més bonic que l’esperança quan es viu en un món ple d’abusos de poder, de misèries, d’ignorància, d’acceptació de patiments, de viure per viure, de por... ? De por (extraordinàriament ben explicat al principi de la novel•la) fins i tot al canvi, a la gent de fora que porta alguna possibilitat d’una vida diferent.
La vida dels obrers a la Rússia anterior a la revolució és molt dura, però és previsible, és la que coneixen, i els explotats temen el canvi, desconfien.

I és que l’esperança no es sovint, per tots plegats, allò que ens permet tirar endavant en els moments difícils?

I és que, tots plegats, sovint, no renunciem a allò que volem o creiem por pura por de perdre allò que tenim?

Per mi la novel•la ens parla també de l’amistat i el vincle (o potser hauria de dir la comunió) que es generen a partir d’una lluita comú, que sovint està per sobre de formes de ser i de viure i naturalment de classes socials.

I qui no s’ha sentit molt a prop d’aquells que creuen i lluiten per una causa comú.

Pel que explica la Magda ( o pel que jo entenc del que explica la Magda) en el debat parlàveu des de perspectives molt diferents, massa diferents m’atreviria a dir: per una banda la dels que havien cregut en el comunisme i havien lluitat per les llibertats i els gran ideals i per un altre la dels que tot això tant abstracte els queda molt lluny i estan més acostumats a la defensa de drets o interessos concrets. La dels que, per la seva formació cristiana gravada al còrtex (possiblement reconvertida al socialisme com la mare), entenen la renúncia per aconseguir els objectius i la dels qui, més descreguts, pensen més en drets que en llibertats i fugen esporuguits de la paraula compromís o sacrifici. Segurament és una qüestió sobretot generacional, però també ideològica. I això, per mi, és una de les grandeses de la bona literatura, que a cadascú de nosaltres ens parla de coses diferents i possiblement de manera diferent en funció de les nostres vivències i del nostre moment vital.

Islàndia: presentació i algunes curiositats.

Jo estic enamorada de Islàndia. Es el lloc més similar al paradís que he vist en la meva vida.

Per aquesta raó, tot el que soni a islandès entra a formar part automàticament de la meva llista d'obsessions. Com a bona obsessió, la dosifico per a no saturar-me, per sempre voler més i per pensar que, per inabastable, mai la podré conèixer ni entendre.

Amb això inicio un cicle d'entrades que publicaré els dimarts. Espero que siguin posts curts (amb la meva proverbial bocaxancla, mai es sap), amb informació sobre aquest el meu Valhalla. Que, per cert, ja vaig publicar quelcom al respecte.

Suposo que, al final, llegirem alguna obra meravellosa islandesa, no?

Algunes curiositats sobre aquest país:

• La seva superfície és de 103.000 km², i la seva població, el 2008, era de 313.376 persones. La meitat de la població viu a la capital.
  

• És el país més connectat per capita a Internet.

• És un dels més actius i joves geològicament:

• Te prop de 300 volcans postglacials, i d'aquests, uns 30 han entrat en erupció des que es va colonitzar l'illa, el segle IX a.C.
  

• És l'únic indret del món on es pot veure la dorsal mesoatlàntica, que es va separant a raó de 2 cm/any.
• En aquest lloc es van celebrar les reunions del primer parlament democràtic del món, l'Althing.
  

• El glaciar Vatnajökull, 8,100 km², és el més gran d'Europa en volum i el segon el longitud.

• Te moltes cascades, entre d'elles la de més cabdal d'Europa: Dettifoss.

La música és de Sigur Ros, paisatges islandesos.

BONS DESITJOS

La Mare

La Mare de Màxim Gorki
L'edició treballada per mi és Catedra 2005.
(Altres ho han fet amb altres edicions i traduccions constatant que la traducció pot ser un problema)

 

Va ser el quinze de desembre a dos quarts de vuit del vespre. Va arribar tothom força puntual a casa l'Ada, encara que aquest tothom (o totdon com diria l'Imma) fos més reduït que altres vegades. Set persones, el número màgic que la Fina havia intuït. Set orelletes va portar la Fina, càlcul perfecte.

L'Ada tenia la taula parada. Delicadeses de menjar cuinat per ella i xampany. L'Ester va portar dolços. I després de menjar i beure segons les ganes de cada una, i una mica més perquè tot era exquisit, l'Ada ens va oferir uns passos de ball i ens va demostrar l'origen comú de totes les danses mediterrànies començant per la mes vella de les que es fan i es desfan.

Era una festa gastronòmica? Era l'aniversari d'algú? Era una festa tradicional? Era, només, una trobada d'un club de lectura, però no es tractava d'un club de lectura qualsevol. Era el nostre Club de Lectura. Ens tocava parlar de La Mare de Gorki i intuíem una certa peresa. Un cop destapada la primera botella de xampany tot va ser una mica més fàcil.

Perquè La Mare no és un llibre fàcil de llegir. No tothom l'havia acabat. No a tothom li havia agradat. “És fa farragós arribar fins al final” amb això hi va haver acord. Alguna de les persones assistents tot just anava pels primers capítols. Era només problema de les tres-centes i pico de pàgines? No, intuíem que no. El tema potser estava desfasat, només potser, perquè, xerra que xerraràs, l'Enric va fer diverses aportacions en aquest sentit i finalment va quedar una mica en el aire fins a quin punt tot aquell patiment i totes aquelles necessitats de lluitar per canviar les coses no serien avui força vigents.

Però és cert, que es fa repetitiu i que és difícil, lectura enllà, no començar a passar pàgines cada vegada més en diagonal. Exagerades i llargues descripcions. Moltes “is”, massa “is”, va dir l'Ada. Ningú més no se n'havia adonat. Ho vam comprovar obrint un paràgraf a l'atzar, i era veritat. Hi ha moltes “is”. “Doblo minuciosamente la tela y se la guardó en el bolsillo; el palo lo rompió dándole un golpe en la rodilla y lo lanzó después a la chimenea. Después fregó las ventanas y el suelo con agua fría. Puso el samovar y se vistió” He escrit les primeres lletres que m'han vingut als ulls de la primera pàgina que se m'ha obert. Totalment a l'atzar, com ho vam fer dimecres.

Vam començar a destriar la novel·la. Acord total pel que fa als primers capítols. Extraordinaris. Entra amb força abocant-nos al damunt tot el patiment i la misèria d'un poble, dels obrers d'un poble particularment, de qualsevol poble de fet. L'internacionalisme és una de les creences de Gorki, i com a tal una de les “ensenyances” que pretén transmetre. El proletariat és la classe que s'ha de salvar.

No hi ha cap dona al primer capítol. És la vida de treballadors explotats que ofeguen les seves misèries a la taverna. No hi ha dones als carrers. I de sobte es fica dins d'una casa, l'escenari més habitual del llibre. Arribem a imaginar-nos perfectament aquella casa fosca, la taula on es reuneixen clandestinament els socialistes, la cuina, el samovar, els llits en un racó. I la mare, símbol del patiment de totes les dones. “Era alta, algo encorvada, y su cuerpo castigado por el continuo trabajo y las palizas de su marido se movia silencioso y ligeramente ladeado ...” la descripció continua parlant d'arrugues, cicatrius, canes ... Només tenia quaranta anys! 

En aquest punt de la conversa ens vam adonar d'aquests dos símbols importants, el dels interiors, com expressió de la clandestinitat, i el de la mare, com expressió de totes les dones que deixaven de reconèixer-se a sí mateixes, que no podien estimar ningú, ni els seus fills, ni pensar, ni sentir, únicament esperant el moment de la propera pallissa.

I vam començar a debatre si la mare havia entrar a la lluita per ideologia o per amor al fill. Si tot el que va arribar a fer fins la mort va ser en algun moment producte de creences fermes o només perquè el fill així ho hagués volgut. “Si el meu fill em veiés” diu moltes vegades la mare, en quasi cada una de les seves accions arriscades. I en el debat ens vam acalorar i començarem a parlar al mateix temps. I l'Akane va haver de fer de moderadora. I no ens vam posar d'acord. Però més enllà del fill hi havia el descobriment d'altres persones, totes les que creien el mateix que el fill, que la tenien en compte. Per primera vegada es descobria a sí mateixa amb tota la seva vàlua, i els altres li reconeixien. Potser no era només per amor al fill, potser era també per aquest descobriment, per voler estar amb qui la feia ser. Potser, deia l'Imma, però en tot cas, això no volia dir que ho cregués realment. Però si precisament el que Gorki pretenia era explicar que “la llum” del socialisme es descobria a través dels altres, de les paraules dels altres o de les lectures prohibides que els altres regalaven. La mare va veure aquesta “llum” a través del fill i les amistats del fill. Aquesta és la lliçó gorkiana. Però tampoc no ens vam posar d'acord.

Quin és el personatge que se us ha fet més simpàtic? Va fer de sobte l'Akane. Andréi, era el personatge que se'ns havia fet més simpàtic a tothom. Per què? Potser perquè és el primer del qui es va enamorar la mare i això ens condicionava. Però també perquè l'Andréi representava la senzillesa, i la veritat. L'home nou? Un altre símbol. 

Com n'eren de diferents les dones socialistes! Va quedar clar que sense ser una novel·la feminista sí que era evident la diferència de tracte entre les persones de dintre (dels cercles socialistes) i del carrer (la realitat). Un carrer del que gairebé no se'n parla després del primer capítol. Desapareix sota la única “llum” dels que són. Ells i elles viuen diferent, construïxen el seu propi món i les seves pròpies veritats (la veritat?) Una mica com ens diuen que passava amb els primers cristians. Perquè el cristianisme, la religió, planeja sempre durant tot el llibre, bàsicament el de la mare que l'adapta a tot el que està fent. Les persones socialistes, diu la mare,  creuen “encara que elles no ho sàpiguen”.  

Creure de tal manera en una idea com per abandonar-ho tot en el seu nom? Per aquí va girar la conversa quan ja començava a fer-se tard. Els protagonistes de La Mare renunciaven a tot, no hi havia altre amor que no fos l'amor universal de classe. No hi ha sexe. Una espècie de celibat? Secta? Quines virtuts i quins perills té arribar a confondre's tant en una idea?  Qui pilotava l'avió que es va llençar contra les bessones ho feia per una idea que creia bona. La lluita socialista a Rússia va portar a l'estalinisme.

Però quantes conquestes, quantes grans obres no s'han construït perquè algú hi ha cregut i ha estat capaç d'enfrontar-se i de renunciar? Una societat justa és una utopia? Quin sentit té viure per a una utopia si sabem que és inabastable?

 “La utopia és com les estrelles que ens guien, encara que sapiguem que mai no les podrem abastar” Era més o menys així el que va dir la Fina. Va aclarir que la frase “tan cursi” no era seva. Però la va dir, i jo no vaig pensar en apuntar-la i per tant no sé exactament com és. Una frase una mica “cursi” potser. Però en tot cas la idea queda clara. No hi combregàvem, em sembla, al menys no de la mateixa manera, totes les persones reunides. Però com que soc jo qui fa el resum, sóc jo qui decideix tancar amb aquesta frase, encara que no recordi ben bé com va, encara que sigui una mica cursi. La utopia, com les estrelles, no és abastable, però ens pot guiar i gràcies a ella continuar fent camí.

Què entenem per clàssics?

Jo només volia fer un petit comentari sobre el fet de (re)llegir i em trobo ara parlant de l'Ítalo Calvino i el seu llibre.

És un interessant assaig, des d'una perspectiva italiana, sobre allò que es considera un clàssic. I amb comentaris sobre la seva tria de clàssics: evidentment Homer, Jenofont, Ovidi, Plini el Vell... Les Mil i una nits, Tirant lo Blanc... i Voltaire, Diderot, Defoe, Tolstoi, Balzac, Conrad, Henry James, Pasternak, Borges, Queneau, Pavese... i els que em deixo per no allargar.

Calvino proposa una definició d'allò que és un clàssic, molt difícil de resumir. Planteja 14 punts que s'entreté en explicar detalladament i hi va posant exemples.
Però com que es tracta només de la definició d'allò que entenem per clàssics, enumeraré els 14 punts, i ja em direu si hi esteu d'acord.

1) Los clásicos son esos libros de los cuales se suele oir decir: "Estoy releyendo..." y nunca "Estoy leyendo..."
2) Se llaman clásicos a los libros que constituyen una riqueza para quien los ha leído y amado, pero que constituyen una riqueza no menor para quien se reserva la suerte de leerlos por primera vez en las mejores condiciones para saborearlos.
3) Los clásicos son libros que ejercen una influencia particular ya sea cuando se imponen por inolvidables, ya sea cuando se esconden en los pliegues de la memoria mimetizándose con el inconsciente colectivo o individual.
4) Toda relectura de un clásico es una lectura de descubrimiento como la primera.
5) Toda lectura de un clásico es en realidad una relectura.
6) Un clásico es un libro que nunca termina de decir lo que tiene que decir.
7) Los clásicos son esos libros que nos llegan trayendo impresa la huella de las lecturas que han precedido a la nuestra, y tras de sí la huella que han dejado en la cultura o en las culturas que han atravesado (o más sencillamente, en el lenguaje o en las costumbres)
8) Un clásico es una obra que suscita un incesante polvillo de discursos críticos, pero que la obra se sacude continuamente de encima.
9) Los clásicos son libros que cuanto más cree uno conocerlos de oídas, tanto más nuevos, inesperados, inéditos resultan al leerlos de verdad.
10) Llámase clásico a un libro que se configura como equivalente del universo, a semejanza de los antiguos talismanes.
11) Tu clásico es aquel que no puede serte indiferente y que te sirve para definirte a tí mismo en relación y quizá en contraste con él.
12) Un clásico es un libro que está antes que otros clásicos; pero quien haya leído primero los otros y después lee aquél, reconoce enseguida su lugar en la genealogía.
13) Es clásico lo que tiende a relegar la actualidad a la categoría de ruido de fondo, pero al mismo tiempo no puede prescindir de este ruido de fondo.
14) Es clásico lo que persiste como ruido de fondo incluso allí donde la actualidad más incompatible se impone.

De les 14 definicions em quedo amb la 4, la 6 i la 7. Les demés també em convencen, però per disfrutar-les caldria llegir-ne els comentaris de Calvino.

I fins aquí el rotllo. No sé si he convençut a algú, però segueixo (re)llegint clàssics..

Sobre les segones lectures.

Voldria posar les notes al SAGA, però oh sorpresa, no funciona. Així que aprofitaré aquest moment de recolliment i solitud a la sala de profes per fer quelcom de positiu i productiu: fer unes reflexions sobre les re-lectures de llibres.

Jo soc partidària de no llegir per segon cop un llibre. Mai, i segur que hi ha alguna excepció, però ara no se m’acut. Parlaré per mi, clar, que aix`és molt particular.

Els llibres que llegeixo estan estretament vinculats al moment històric en que el he llegit. Sense aquest context no es pot entendre, i és aquest qui te part de la “culpa” de que un llibre m’agradi, em desagradi o em sembli una ofensa a la vista, al bon gust i al concepte de literatura (que em sembli una merda, vull dir).

Quan un llibre m’ha agradat molt, més val que guardi el bon record i no el toqui. Si torno a llegir un llibre que em va entusiasmar, corro el risc que la meva situació personal hagi variat, i per tant, aquella lectura ja no em toqui el cor, em deixi freda, aliena, i al final, m’envaeixi una sensació d’estafa. Com pot ser que aquest llibre em pugues fer vibrar, si és una caca?

Per exemple, sóc conscient que més val que no toqui les meves lectures d’adolescent rebel: Burroughs, Henry Miller, Anaïs Nin, Hermann Hesse. Deixa’ls estar tranquils a les seves prestatgeries, ja que atrevir-se amb ells pot suposar un disgust. Els hauria de baixar del seu pedestal, i el que en el seu moment em va fer descobrir un tipus de literatura que jo pensava que no existia, pot fer-me entendre que, aquest tipus de literatura, igual més val que no existeixi. Burroughs era un degenerat i un pervertit, i per a llegir aquestes coses, no cal anar tan lluny, amb llegir el diari tinc prou, i potser més.

El llop estepari de Hermann Hesse me’l va recomanar el meu primer amor. Jo veia al protagonista amb la seva cara, i la heroïna era, com no podia ser d’altra manera, jo mateixa. Si ara el tornés a llegir i veiés la seva cara en el protagonista, seria un moment dur. Els any no li han provat, pobret, i em faria avergonyir pensar que jo vaig estar tan enamorada d’ell. Anna Karenina el vaig gaudir, entre altres coses, per que el lloc on jo vivia era tan lleig i em molestava tant, que els palaus moscovites o el camp rus em semblaven paradisos terrenals, i la neu i el fred un regal dels Déus. Ara, probablement, pensaria que a casa meva estic tan bé que imaginar-me els paisatges glaçats em faria venir mal de cap i d’ossos. Crim i càstig em va venir com anell al dit, ja que jo vivia a un apartament insalubre, al centre de Madrid (podria ser al centre de Moscou, sense gaire imaginació, que el fred que corria per allà era bastant soviètic). Ara no em sentiria tan identificada amb Raskolnikov (consti que mai he tingut ganes de matar cap iaia).

Això es va demostrar amb la meva segona lectura de La dona justa. El primer cop, el llibre estava escrit per mi, jo era la dona justa, jo era el home i l’amant. El segon cop, jo no era ja ningú, i imaginar-me l’Akane vibrant amb aquestes pàgines em feia una mica de nosa i de vergonya.

Tot això ve a La madre, de Gorki. Algú l’ha tornat a llegir pel club, aquesta la seva lectura d’adolescència inflamada per ànsies de llibertat. Entenc la sensació de xasco. A mi em passaria, sens dubte (i la merda de traducció que he llegit no ha contribuït gaire, sóc conscient, ja donarà per un altre post el tema de les traduccions-atemptat).

Per tant, la meva proposta és la següent: procurem trobar sempre, ja que les possibilitats que ofereix la literatura universal i les bones traduccions són tan extenses, llibres que ningú hagi llegit.

And that’s all, folks!

gràcias, Magda, per l'enllaç!!!

Arde el musgo gris, Thor Vilhjálmsson

LA NOCHE DEL PASTOR.

Anochecer en un valle deshabitado. El sol se pierde hacia lo invisible, al otro lado de la cresta del valle, tras las lomas del oeste. El agradecimiento de la tierra por el día que concluye asciende como una neblina violácea en el lejano poniente y el sol no tiene ya más que un breve trecho hasta quedar oculto detrás de las lomas, su despedida se extiende por el mundo con delicados colores. La hierba se vuelve oro y el musgo gris que cubre la lava empieza a arder.

Y las ovejas están inmóviles en las laderas, añoran la inconsistencia del día, cuando la hierba era verde y terrenal, y tan saludable que el verde jugo les corría por los labios. Ahora están quietas mirando, sin moverse; como si mirasen algo muy especial, o admirando el paisaje, quizá como unos viajeros. Pero se dan la vuelta para seguir mordisqueando la pendiente. Y de pronto echan a correr por las rocas y los achaparrados matos de hierba y los verdes pedregales, cruzan con saltos alocados los cauces de arroyos secos, donde en primavera se oían voces y canciones en los ecos del rocoso valle. Pero la parte más alta tiene roquedales ocres, y los peñascos se recortan contra el cielo azulado.

Y una oveja bala triste, llora en su idioma; y el eco abre nuevos espacios, multiplica el valle. Y el viento susurra a los oídos, despierto para la velada; las sombras se oscurecen, como ojos que miran hacia dentro. Se alargan, como si las estirara el viento, que sopla, sin embargo, en dirección contraria.

Allí hay dos ovejas, una negra y blanca la otra; miran a lo lejos al hombre que se acerca lentamente, solo, mientras cada piedra se va independizando de su propia sombra.

Y en esa nueva luz enrojecedora que prende sombra tras sombra con una llama sagrada que vive por la tierra entera; allí las imágenes empiezan a retozar en la montaña; las rocas evocan rasgos míticos, y presagios, y sucesos que evocan el mundo de los hombres, imágenes que han huido de las circunstancias humanas y se vuelven con mensajes recién bautizados hacia los sentidos del hombre que camina, y le exigen que les sirva de mensajero.

Oye balar pesarosa a la oveja, muy arriba en la montaña, pero no la ve aunque la busque con la mirada y aunque trepe por una barrancada, y las ovejas que antes lo habían estado mirando a él desaparecen a toda prisa hacia las rosadas nubes del levante.

Y el sol desaparece en el oeste. Las montañas violetas exhalan neblina. Mientras los contornos de las colinas y las lomas más cercanas se hacen más nítidos, la tierra se vuelve más y más como ella misma es; la distancia destruye toda materialidad, y se cierne cada vez más semejante a un poema.

El hombre sabía que una raposa le había rebatado el cordero a la oveja, no podía hacer nada.

Entristecido fue hacia la laguna hacia el fondo del valle, y hasta que hubo llegado a la orilla no vió a los cisnes en el agua. Se sentó entonces sobre un matojo de musgo. Vio el macho aproximarse con noble presencia, el cuello arqueado y la cabeza bien alta, el pico hacia abajo como si estuviera reflexionando. Entonces la curva del cuello se distendió y la garganta se estiró en alargadas notas, y el canto voló sobre el agua, resonó por todo el páramo, como si la quietud del atardecer hubiera estado esperándolo. Y llegó la respuesta desde el nido donde su esposa incubaba los huevos. Mientras él se acercaba recorriendo en zigzag, contra corriente, el último trecho, bajó la cabeza y la estiró casi totalmente horizontal hacia el nido. Allí, otra cabeza se alzó para recibirle y se inclinó hacia él, y los cuellos se rozaron. Fuera cual fuera el significado de lo que se dijeron, la que estaba en el nido alzó suavemente las alas extendidas como para dejarle ver por un instante los preciados huevos que reposaban sobre su pecho. Volvió a recoger las alas, muy despacio, para protegerlos de nuevo, y cabezas y cuellos ascendieron y bajaron, y tejieron entre los dos una red invisible. Mientras una brisa fría empezaba a acariciar el agua y a peinar la hierba de la orilla.

Thor Vilhjálmsson (1925): escriptor islandès.

Islàndia: el lloc on voldria marxar cada matí.

La madre

Link: