Franny és una estudiant universitària d’art dramàtic que
està, aparentment, il·lusionada per
passar un cap de setmana amb en Lane. Poc a poc, però, a través de la dialèctica
amb el noi, Franny va caient en un desencís. En Lane és egocèntric, superficial
i sense escrúpols, a qui només l’interessa promocionar-se com escriptor. Franny
considera que la societat en què viu és intranscendent, que el seu món,
sobretot el juvenil, viu d’aparença i d’hipocresia, tant a la universitat on ella
estudia com en el seu cercle d’amics o amb les companyes de pis. L’angoixa en què es
veurà immersa farà que afecti la seva salut i quedi en un immobilisme absolut
al sofà de casa de la mare, sense menjar i sense voler relacionar-se amb ningú.
Amb l’aparició de Zooey s’evidencia la intenció de Salinger de
crear un divertiment de l’obra, una farsa americana o un artifici per prendre
el pèl al lector. Zooey és una persona intel·ligent,
culta, tancada, però marcada, com els altres fills de la família Glass, per la
participació durant anys en un concurs de “superdotats”. Condicionats per
aquest programa de ràdio, sovint repeteixen: “Ens han fet així”. En tot aquest
segon relat plana una estranya sensació de buidor i d’irritació provocada pel suïcidi
d’un dels germans, en Seymour. La fragilitat i la transparència dels protagonistes
poden justificar el perquè es diuen de cognom Glass?
Salinger presenta dos personatges desorientats en un món d’adults.
Per una banda, Franny es veurà angoixada per una crisi emocional d’una jove de
vint anys que va a la recerca d’una il·luminació espiritual. L’absència de
rumb, la pèrdua d’ingenuïtat, la inseguretat i el desencant del que l’envolta
fa que busqui la solució en un mestre espiritual com també fa el protagonista
del llibre El camí d’un pelegrí rus.
Per l’altra, trobem en
Zooey, un supervivent, un personatge més o menys adaptat a la seva professió
que és el cinema. La intervenció de
Zooey és crucial. Amb la seva acidesa, amb el seu diàleg punyent de superació
personal i espiritualitat intentarà ajudar la seva germana a trobar el rumb.
Aquesta confiança implícita entre els germans és la que salvarà la Franny del
seu estat, i la mare ho sap. El personatge de Bessie és qui millor descriu la
situació familiar, l’autor ha construït una persona entranyable, la més sensata de
la família. Pot recordar la mare despistada i amorosa de Gerald Durrell en la
novel·la La meva família i altres animals.
Tanmateix, els temes no ens han acabat de convèncer i les
inquietuds dels joves per una mística fervent no ens han arribat. L’autor
intenta relacionar de manera intrínseca l’art i l’espiritualitat mentre critica
els mitjans de comunicació dels Estats Units, els joves de classes benestants
dels anys 50, que no són més que uns esnobs intel·lectuals capaços de criticar
el món universitari sense fer res per canviar-lo.
L’autor agafa una càmera i captura les converses i les reflexions ambientant-les en una situació d’allò més quotidiana. La seva narrativa ens ha semblat molt interessant. Darrera de la pedanteria dels personatges hi ha una intel·ligència de saber què dir a cada moment. L’enginy de l’autor es troba en la descripció teatralitzada de les accions dels protagonistes, a càmera lenta, mesclant els paràgrafs plens d’humor amb la història d’un transfons prou dur: per una banda, l’experiment educacional dels protagonistes i per l’altra, el drama familiar. Amb tot, s’entén que just al final, hi ha una mica d’esperança. Això sí, com diu la Fina, "Abstenir-se qui estigui deixant de fumar!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada