I va venir l'Akane!

Portada del llibre

Mas del Negret, cap les vuit del vespre. Una taula llarga, parada. Sillonets còmodes a l'ombra. La piscina amb algunes persones que s'hi refresquen. Cervesetes i aperitiu, després vindrà el sopar. I va venir l'Akane! I ens vam emocionar, i la vam abraçar. Akane Sánchez de Mora Vidal, havia estat companya de club, quan vivia al Baix Camp i era professora de l'institut de Les Borges. De fet encara ho és, del club, però en la distància, perquè des de fa deu anys viu a Benicàssim i en fa quasi nou, el 26 de novembre de 2016, va patir un accident de cotxe a resultes del qual va morir el conductor, l'home que ella estimava. Ella també va estar a punt de perdre la vida. Quan va estar una mica millor, sí més no físicament, va començar a escriure poemes en un blog. La poesia, diu, va ser una de les múltiples maneres amb que va intentar lluitar i assumir la pena, el dolor, la desesperació, el dol i les seqüeles que, de per vida, li han quedat al cos i al cor.

L'Akane amb la seva amiga Diana

 

Ella no volia, però la seva germana, a qui anomena "hermánager" va ser qui li va "robar" els poemes i, a través d'una amiga, van fer cap a l'editorial "Loto azul" que s'hi va interessar. De tot plegat n'ha resultat un llibret titulat "A orillas del Volga", 83 poemes d'una gran duresa. 83 poemes que no deixen indiferent, que toquen alguna cosa profunda, que no es poden llegir seguits, cal respirar de tant en tant, assimilar, relaxar... Per això, per poder respirar, s'intercalen pàgines en negre, amb alguna foto molt significativa i l'últim vers del darrer poema, que et retorna al terreny, que et submergeix de nou en l'impacte dels fets i les emocions. És dur sí, però a la vegada és, sens dubte, un producte molt vital, una vida que reneix que se sent. Com ens diu l'autora: "Vull pensar que és un cant a la vida, a l'amor, a l'esperança i a la gratitud". Ho és, Akane, no en tinguis cap dubte. 

Al club hi ha gent molt sentimental, tothom, o gairebé, tothom, va confessar haver plorat. La Diana explicava que de fet, tampoc no era tant dur, ella havia viscut els fets, molt a primera línia, i ara, en la distància, s'endolcien. La Rosina, al contrari, els havia descobert llegint el llibre i argumentava que li havia agradat, perquè és molt honest, perquè situa molt els fets en el context, perquè és sentimental, però no sentimentaloide. És, deia la Rosina, una narrativa poètica, d'alguns versos es podria continuar estirant fins fer-ne un conte.

Tot és tant dur... deia la Teresa; especialment dur quan penses que és realitat. Sí molt dur, deia la Mercè que recordava molt bé els fets i com els vam patir. Però també bonic, com una catarsi, que ha de servir a l'autora i als lectors, però també té característiques dolces i esperançadores, l'amor i la solidaritat de la família i les amistats i especialment l'amor de les filles que va ser el puntal que la va ajudar a sobreviure.

A la Fina li van agradar molt els poemes i la van inspirar a fer un escrit, que ens regala:

El Volga és navegable? He imaginat en aquests poemes de l'Akane la ràbia i la impotència que va desencadenar a partir del tsunami contra tot pronòstic, tan inesperat, al mig d'una nit de feliç navegació. Hi he trobat l'agraïment a les persones-àncores que impedeixen el naufragi total quan aquest era a tocar. Hi he trobat la desesperació d'intentar nedar fins a la riba, quan les aigües s'havien calmat una mica. M'ha colpit profundament algun poema ple de dolor per la pèrdua. Però en trio un dedicat a les nenes: fars enmig de la foscor, feres ferotges, vigilants contra la Mort. 

El Joan Manuel no pot llegir cap poema, ploraria diu; no pot donar l'opinió literària, no en sap prou, diu. Considera que no es tracta d'explicar si li ha agradat o no. De què es tracta, bàsicament? Es tracta de com li ha ajudat a ella, si l'ha li ha ajudat ja val la pena, si li ha agradat que l'editessin, millor. Si s'ho passa bé amb algunes de les presentacions rebé. Si avui sabem compartir i apreciar tothom els escrits conjuntament i això fa contenta a l'Akane, molt millor. Aquest acte realment ha valgut la pena. 

El sopar després de la tertúlia.