Va ser cap al 1911, quan
Kandinski va afirmar que un quadre era una simple combinació de colors,
obrint-se així el camí cap a l’ abstracció i als nous corrents que marcarien el
pas a la revolució artística del segle XX. Quan mirem o admirem l’art
abstracte, ens deixem portar i transportar a altres mons. Si parlem de
llenguatge musical, l’atonalisme apareix com una evolució de la tonalitat clàssica,
donant pas al dodecafonisme, polifonisme, politonal, etc. Pot ser que la literatura
prengui un camí semblant? Amb aquestes paraules, començava la conversa sobre la
lectura de Lítica de Lucia Pietrelli.
L’autora converteix la novel·la
en una realitat autònoma, sense la caracterització dels personatges, com si
fossin esbossos d’un quadre. El paisatge, el bosc, el poble, la natura...es veu
integrat en l’imaginari de la germana gran. El fonamental és la manera com Pietrelli
escriu, com distorsiona l’escriptura com a joc literari. Així com en pintura, una taca rodona pot ser
més significativa que no pas una figura humana, en Lítica, una combinació magistral de frases poden construir una
novel·la. En la lectura del llibre s’ha produït, gairebé col·lectivament, una
forma de seducció hipnòtica. Hem llegit les seves pàgines fins al final,
malgrat la seva incomprensió! Aquest fenomen recorda el que deia Lucreci sobre
la poesia: el llenguatge poètic és com la mel melòdica que es col·loca al
tombant del got per a què el deixeble begui inadvertidament, fins a la darrera
gota, l’amarg xarop del saber.
Una trama sense temps lineal,
sense ordre dels fets, amb omissions, frases desllorigades que l’autora et
convida a reflexionar-hi. L’estil de Pietrelli és escriure pensaments,
circumstàncies, situacions que es poden incloure en qualsevol lloc del relat. La paraula no serveix per explicar l’acció, aquí,
el que menys compta és l’argument. Intencionadament, es descriu el pensament
trastocat de la germana gran, Ella, a través de la visió particular de la seva germana
petita. L’objectiu, potser, és donar vida al Noi de Marès? O és Gael qui s’ha d’impregnar
del Noi de Marès? Lucia Pietrelli persegueix la idea de la mort, cruel en el
seu pensament distorsionat per tantes imatges consecutives. Una pinzellada
subtil de La mort i la Primavera de
Mercè Rodoreda.
Lítica (Litos, Lisi, o
Liti, trieu l’origen que vulgueu) és un llibre poètic que suggereix ser
interpretat. Requereix un esforç i a voltes, un patiment. Però, la literatura
no ha de ser un gaudi? És cert que la tendència obscura en novel·la sempre hi
ha estat. Podem citar autors com Paul Valéry o Mallarmé en els quals l’efecte suggeridor
de les paraules compta més que el seu significat, però, com tot, es tracta d’un
corrent que no tothom s’hi adhereix. De la mà de Pietrelli, pots imaginar-te com l’espai és “un teatre, una
ficció plàcida i compartida, una simplificació de les coses”. També pots ajuntar
“el passat amb el present i eixamplar-te de cop” o pots creure que “la nova
vertebració del pensament és amb l’absència de l’esquelet”. Tot plegat, una
simetria radiada de múltiples colors que varia il·limitadament en agitar-lo. El
calidoscopi està servit amb Euclides, Galileu o Descartes.
En aquesta història tan personal
de l’autora, hi conviuen personatges femenins complicats i despersonalitzats
que contrasten amb els masculins i secundaris: en Gael, la parella d’Ella, amb
qui manté una relació purament sexual, i en davallada evident; un pare fantasma;
el fuster i elaborador de taüts, que ha ocupat el lloc del pare; l’Enric, que
tot i estar mort, viu més que la resta de vius; i l’escultura del Noi de Marès,
inert pel material de què està feta, però més sensible que alguns dels éssers
animats.
En definitiva, Lítica és una obra
molt personal, de lectura lenta, pessimista, fosca, plena de cites intercalades i molt profundes les
quals conviden el lector a aturar la lectura i reflexionar-hi. Al nostre
entendre, en la pintura i en la música, malgrat el desconeixement, contemplar la seva
expressió ens infon un sentiment. En literatura, no podem evitar que la paraula vagi
associada a la comprensió.