El refugi del temps de Gueorgi Gospodinov

Ens vam asseure, com de costum, al voltant d'una taula llarga on, com de costum, ja estaven a punt per menjar les habituals i extraordinàries croquetes de la M. Dolors. 

Vam comentar El refugi del temps un llibre que havíem proposat perquè ens havia agradat El jardiner i la mort del mateix autor. Els dos llibres, però, són força diferents. I diferents van ser també les aportacions de cadascú. A algunes persones no els va acabar d'atrapar, el van llegir per disciplina però no el recomanarien. Hi va haver qui va ser força dur, qui va titllar el llibre de trivial, que pica una mica de tot però no profunditza en res, que Espanya només és Madrid i, especialment, que se'n burla dels problemes de memòria. Val a dir que a la majoria de gent va agradar o, sí més no, el van trobar interessant.   

No és fàcil entrar-hi, comença donant tombs a la memòria i la desmemòria de manera que et preguntes: on vol anar a parar? Poc a poc, ni que continuïs amb la incògnita, vas descobrint frases, paràgrafs ... que voldries subratllar, si no fos que el llibre és de la biblioteca. Algunes persones no se'n poden estar i apunten en un paper a banda. Són ratlles genials amb les que ens identifiquem i que ens fan pensar si no ens estarem, també nosaltres, refugiant en el passat. 

Ens plantegem que és molt fàcil jutjar els altres i no ens adonem, o potser sí, que les nostres neurones arribarà un moment que voldran viure només en el passat. Perquè no és fàcil assumir el present amb tots els seus ets i uts i perquè, algunes vegades, el futur ens pot fer por.

Escrita de manera col·loquial, és irònica i paròdica. Frases plenes d'ironia després d'altres molt serioses, va donant salts en els estils segons què està dient i on està situada l'acció. Especialment divertit i genial és el míting de la gran Bulgària on la gent es parla de vos i tot està organitzat fins el darrer detall. En el fons hi ha una preocupació pel passat, pels passats de cadascú, i ens mostra, així mateix, la gravetat de la vida.

És surrealista i a la vegada molt real. És paròdica i ens fa pensar en fets que hem viscut, com per exemple les carregues de la policia en un acte polític. Ironitza sobre la memòria i les voluntats dels estats, però és terriblement real la idea, massa vegades, d'anar enrere, de tornar... fins i tot a períodes dictatorials pensant, erradament, que són de pau i tranquil·litat. Massa vegades volem, ja ho diu el títol, refugiar-nos en el temps.

El temps transcorre. El passat va en sentit invers al futur. El problema del temps és la memòria, com la valorem i com en som conscients. Recordem el que va passar? Recordem el que volem? És la memòria, moltes vegades, una excusa per justificar-nos?

Pot ser terrible el dolor de no poder recuperar el què s'ha perdut. Potser, per això, voldríem crear refugis, tornar allà on creiem que vam trobar la felicitat. El llibre ens fa reviure els dols de les pèrdues. Les persones amb malalties de memòria de vegades tenen punts visionaris de molta actualitat.

El refugi del temps és una novel·la irònica i paròdica. És divertida i entretinguda. Al acabar-la deixa un regust tendre i amarg al mateix temps; i ens agrada que Gospodinov ens doni les gràcies: Gràcies a tots els qui sereu alguna vegada en el refugi del temps que és aquest llibre.

  

Mil sols esplèndids. Un llibre "esplèndid" per a la majoria

De Mil sols esplèndids, una de les novel·les del nord-americà d'origen afgà Khaled Hosseini, en vam parlar la darrera trobada del club de lectura de Les Borges del Camp. 

Va dir que era el llibre que més li havia agradat de tots els que havíem llegit al club. Va dir que el va deixar perquè li semblava massa dur, però que després, un cop el va tornar a agafar, se'n va adonar que era un error saltar-se res, que de fet tot el text, a banda de la duresa, era extraordinàriament bell, que reflectia molt bé la història d'un país. De gran sensibilitat. Li va semblar especialment tendre el relat de l'amistat de les dues dones i va aplaudir la mort del masclista. 

Va dir que li havia agradat molt. Que era dur i fosc a l'inici, però que s'obria pas cap a una llum que encara avui no ha pogut brillar a l'Afganistan. Tres generacions de dones, de fragilitats, de poders, d'abusos, de resistències. Va dir que l'havia treballat molt amb l'alumnat de quart d'ESO i que cap alumne no havia fet una crítica negativa.

Va dir que era una història amb moments que arriben a fer mal. Va dir que havia "sentit" els cops que rebien les protagonistes, però que compensaven les escenes tendres. Va dir que l'amistat entre la Mariam i la Laila mostrava fins quin punt l'amistat i l'amor poden ser una força enorme per sobreviure al sofriment i com fan que hi hagi llum en la foscor. Va dir que era un llibre que colpejava i que al mateix temps abraçava.

Va dir que era una història preciosa, un relat que de tan dur sembla que no podràs continuar llegint, però que en realitat enganxa i et sents cridada a continuar fins plorar amb el final.

Va dir que li agradaven molt les novel·les històriques i que aquest era un dels motius per què li hagués agradat Mil sols esplèndids, però no l'únic. El relat, va dir, mostra que en la violència i el patiment es reforcen els llaços d'amistat entre les víctimes i com això les salva. 

Anava llegint i estava espantat amb tanta desgràcia. Se'n va adonar que ja l'havia llegit, que segurament l'havia deixat per dur. Aquesta vegada va continuar llegint. Va quedar enganxat a la narració i no la va poder abandonar fins el final. Va dir que havia plorat molt. Li va interessar tot, per exemple, va dir, la manera com explica que un home que ja té tres dones no en pot tenir una quarta perquè és de classe més baixa i com no és ell qui ho decideix sinó les tres dones que volen mantenir l'estatus. Li va agradar com ens submergeix en la història d'Afganistan, un país que només ajuden des de fora quan en volen treure alguna cosa.

Va dir que era una novel·la històrica entre cometes. Que reflectia la realitat d'una nació des que van marxar els russos. Va dir que l'autor volia parlar dels costums i de la manera de ser d'un país. Va dir que el reflex d'una determinada societat era el millor que havia aconseguit l'autor. Va dir que ens endinsa en el coneixement d'una manera de ser, que podem observar, des de les seves pàgines, com és un lloc on mai no aniríem. Va dir també que ens ensenya com la amistat és necessària per poder sobreviure.

Finalment, algunes, una minoria molt minoritària, van dir que potser literàriament era una mica fluix, excessivament melodramàtic, com si busqués la llàgrima fàcil. Això sí, sempre reconeixent el valor que té com a document històric. 

 

Un sopar de Nadal per menjar delicies i parlar de "Peix de gat", la novel·la del Jordi Tiñena

Senzilla, però entranyable. Planera, però profunda. Agradable i sorprenentment interessant. Una novel·la de postguerra que ens apropa a personatges molt reals. Un text esplèndid, propi del noucentisme, que domina a la perfecció els salts en el temps, que ens transporta sense que ens n'adonem dels anys quaranta als vuitanta del segle passat. El mar sempre com a teló de fons. Les barques, les xarxes i el caminar pausat dels vells pescadors. I també un mestre jubilat, enamorat. Protagonistes que són narradors, que parlen clar i català. Una novel·la antropològica i històrica. Un cant a favor dels vençuts de 1939.    

Som a 20 de novembre de 1975. Al Serrallo es devia destapar més d'una ampolla de xampany. El franquisme no s'ha acabat, però sí els anys d'opressió i malviure de la Teresa, casada per obligació amb un home cruel, imatge de tants i tants altres de motlle franquista. Ell és Pere Sants, sí, el dolent de la pel·lícula. Segurament, segur, n'hi havien molts més com ell. Tiñena ha considerat, i ens sembla bé a la majoria, que dibuixant-lo a ell en fem prou per recordar-los tots. A l'altra cara de la moneda el mestre, amb aquell amor platònic, amb els anys de l'exili a l'esquena i tantes cartes sense enviar. El mestre i el seu amic pescador, represaliats després d'una guerra que van guanyar els dolents, ells són, es clar, els bons de la pel·lícula.

I el foc crema la Tereseta, la barca. Un símbol d'alliberament, allà, al Serrallo, per a la Teresa, més potent que l'altre gran símbol arreu de l'estat, la mort del dictador. Amb les flames s'inicia el llibre, aquell 20 de novembre que tots recordem. Les flames seguiran presents al llarg de la narració. Gracies a aquestes flames la tieta finalment ha pogut agafar la Teresa i dir-li "anem", fuig d'una vegada d'aquell desgraciat. El mestre no va ser capaç de dir aquest "anem", mai.

La Teresa és una mica bruixa, era coneixedora que alguna cosa passaria, que vindria una "desgracia" i l'esperava contenta. De bruixes ho han estat totes les dones de la seva nissaga. Ella n'és la darrera. Al començament de la història, quan s'explica la bruixeria i el Pere Sants perd la barca, encara no sabem ben bé qui són els bons i qui els dolents. Poc a poc va quedant clar, i els bons esdevenen més bons i els dolents més dolents.

I finalment el silenci que es trenca. El silenci, gran protagonista de la postguerra en totes les cases on va arribar d'una o altra manera la repressió. El dia del cop d'estat, el 23 de febrer del 1981, de nou la gran por: "Torna la guerra". Quan va saber que no hi hauria guerra ella va decidir que ja era hora de parlar. 

Peix de gat és una novel·la que ens ha agradat a tothom, amb una sola excepció. Ens ha agradat pel seu llenguatge. Per la proximitat dels esdeveniments. Perquè és memòria històrica. Perquè el Jordi Tiñena va saber fer extraordinàriament bé de flaneur, com ens diu al darrer capítol. Passejant, deixant-se portar sense rumb, observant i finalment posant en boca dels dos narradors aquelles veritats que estan impreses a l'aire del vell Serrallo.  

I després d'una animada i distesa tertúlia, un sopar ple de llepolies que va acabar amb una copa d'un exquisit i premiat xampany de la universitat Rovira i Virgili. Bones festes a tothom. L'any que ve ens tornarem a trobar.

 

  

Gent normal

Què és ser normal? Qui és normal? Ser normal no és o no ha de ser el mateix que ser convencional. En matemàtiques la normalitat és dins d'una corba que aplega tothom. En realitat tots som normals perquè ens mostrem tal com els altres volen, no hauria de ser el mateix que convencional, però moltes vegades ho és, es renunciar a ser un mateix per assumir els prototips estàndards, ser normal vol dir "fer el que toca". Tots tenim traumes, les persones viuen amb la càrrega dels seus problemes, això també és normal. Hi ha voltes que per ser normal cal trobar el grup d'iguals, així es formen els guetos. Potser es normal no sentir-se normal, segons els grup, segons el context, un se sent més o menys normal. Ser normal o no ser normal no és altra cosa que un judici. La gent malvada, és normal? 

Era la tarda del dia 18 de novembre i ens vam ajuntar per parlar de Gent normal de Sally Rooney. Un llibre que havia agradat de manera desigual. Algunes persones el van trobar pesat, avorrit i repetitiu. Però la majoria hi van entrar molt bé i a més van aportar moltes idees al debat. Va agradar, en particular la descripció dels personatges i la manera com es presenten les relacions, moltes vegades traumàtiques. 

La Marianne i el Connell, primer adolescents, després joves, tenen una relació que perdura en els anys, una amistat que els apropa i els distancia en funció de les relacions que tenen amb terceres persones, detallades i explicades a la novel·la, en general dures i algunes vegades de caràcter masoquista, en especial dificultoses les de la Marianne amb la seva família i amb els seus amants. Tendra la del Connell amb la seva mare. 

Ha interessat als membre del club els diferents aspectes de la vida dels adolescents i les seves preocupacions i el canvis dels protagonistes quan passen de l'institut a una universitat d'elit; la que era marginada a l'institut passa a ser popular i el que era popular passa a ser un estrany.

El llibre, es va dir, recorda La solitud dels nombres primers, en quan a la relació entre dos adolescents i la amistat que perdura en el temps conforme van avançant els capítols (un mes després, dos mesos després, tres mesos després...).

La Marianne és una noia que no ha rebut cap afecte, a banda de l'afabilitat en què la tracta la dona de fer feines; al llarg de la vida que coneixem només ha estat estimada de debò per una forastera i el seu fill. L'amor al fill es conseqüència de l'amor que sent per la seva mare?

 Les diferències socials i culturals, l'individualisme i la necessitat d'aparentar es fan evidents al llarg de la novel·la i en especial quan arriben a la universitat. A destacar el paràgraf que dibuixa els alumnes no becats servint el menjar als alumnes amb beca. 

El llibre fa una descripció extraordinària de la joventut que continua sent igual a través del temps, la joventut d'ara és així? Això provoca una certa discussió al grup. En tot cas hi ha duresa en el relat, duresa en les dificultats per entendre's, per relacionar-se, i especialment en la violència inherent en algunes relacions, en aquest cas, les d'ella. Són relacions normals? El que es segur és que tot plegat és molt creïble. 

També es va parlar dels dibuixos de la portada i la contraportada. Què vol dir la manera diferent com cada personatge es llança o entra a la tassa del cafè?  

Gent normal. Portada

 

Gent normal. Contraportada.

Infelicitat perfecta de Peter Handke

Peter Hanke. Imatge extreta de "Núvol" 

Cansada, defallida, malalta, moribunda, morta. Així fa una suposada cançó tradicional eslovena. Així va ser la vida de la mare de Peter Handke, a qui ell ret homenatge en un petit llibret que condensa paraules de gran intensitat: Infelicitat perfecta. Un títol que s'adiu molt bé al que va arribar a ser la vida de la protagonista. Una dona nascuda a Caríntia, en una societat en què la persona individual no té cap valor. Curiosa (característica que es considera un mal costum femení) intel·ligent i pulcra. Rebel en la seva joventut, Viu un amor prohibit i d'aquest amor neix l'autor de la novel·la que no compartirà sostre amb el seu pare sinó amb una altre home amb qui casen a la mare i a qui ella mai no estimarà i de qui, després d'alguns avortaments, es separa. Torna al seu nucli familiar per viure en un ambient masclista i opressiu al qual no s'adaptarà mai. "Ja no soc una persona" és a la conclusió terrible a la que arribar poc abans de suïcidar-se amb una sobredosi de somnífers.

Infelicitat perfecta no és un llibre fàcil. Tampoc no ho va ser per a Peter Handke. De vegades el llenguatge no ho pot tot, ens diu.  Ell havia d'escriure sobre la seva mare, abans que ho fes un periodista, abans que es fes des de una forma asèptica i freda. Ho havia de fer des del sentiment més profund, també des de l'orgull. Expressar la valentia de posar fi als 51 anys a una vida que no és res. El fill no critica, accepta. No jutja, explica.

Infelicitat perfecta és una història potser una mica feixuga per a la persona que la llegeix. Sembla curta, sembla un conte quan es pren el llibret abans de començar-lo. Però hi ha molta duresa. El tema principal no és la manera d'aproximar-se a una mort sinó a una vida. Com és una vida que acaba amb una mort volguda? L'autor fa al llarg de la narració un exercici literari, reflexiona i fa reflexionar a qui el llegeix de com el procés d'escriptura es pot aproximar a la realitat. Podem parlar de meta-literatura? semblaria que sí. Quins fets de la vida d'una persona s'escullen per explicar la seva història? Es tergiversa potser la realitat per fer-la més literària, per adaptar-la a allò que quedi bé als ulls d'altres persones alienes o estranyes? Tot plegat fa que la novel·la esdevingui molt filosòfica i que per tant requereixi un cert esforç de lectura. 

És la mare una persona conformista? Més aviat la veiem com algú que sempre ha pres decisions, però la realitat política i social li imposa la més terrible de les soledats. Ella sempre és allà, fent el que toca, sobrevisquent, Ella continua decidint, sempre, i quan la vida ja no li permet  prendre decisions, es decideix per la mort. El relat és clar, contundent, malgrat tot ens continuem preguntant: era exactament així? Com ficar-se dins la pell d'una altre persona. Respon la foto al paisatge viscut? Fins i tot sorgeix una dubte: el fill n'està realment orgullós de la mare?

En definitiva, una bona novel·la, una extraordinària literatura, un relat d'una vida, una de tantes, sotmesa a un món hostil, una vida més anònima. El mèrit? la manera com el fill ens ha regalat el seu record. 

 

 

Virginia Woolf: Diaris - Viena editorial

Avui el resum de la trobada l'escriu la Rosina Ballester. 

 Per encarar aquests diaris de Virgínia Woolf, s’hauria de conèixer la seva obra com a novel·lista, o alguna de les que cita  durant el procés de creació; Flush/Les Ones; així com haver llegit obres d’altres autors als quals fa constantment referència, i molt especialment a Lytton Strachey, com a representant del nucli dur del Grup de Bloomsbury: una caterva d'intel·lectuals, historiadors, pintors, que es relacionaven obertament uns amb altres...i, precisament, Virgínia Woolf, no hi mantenia altra relació que la purament intel·lectual i d’amistat. Hem d’entendre que va mantenir una relació d’enamorament profund amb la també escriptora Vita Sackville-West, a qui va dedicar la seva obra cabdal, Orlando.

En aquest sentit tan complex, la lectura dels seus diaris ha resultat un desengany per la majoria del grup, doncs, tot i sorprendre la capacitat lectora de la Woolf, o la constància i dedicació a la seva obra, etc. Ha resulta carregós, centrat —òbviament— en ella mateixa i el seu mon d’apassionada soledat...no oblidem que era una dona traumatitzada i malalta, i, son precisament aquests trets de la seva vida, que hom esperava fossin relatats per ella mateixa. Però, volem deixar clar, la importància de la Woolf com a pionera del feminisme i de la narrativa avançada, o, avançant-se, en el seu temps.

I va venir l'Akane!

Portada del llibre

Mas del Negret, cap les vuit del vespre. Una taula llarga, parada. Sillonets còmodes a l'ombra. La piscina amb algunes persones que s'hi refresquen. Cervesetes i aperitiu, després vindrà el sopar. I va venir l'Akane! I ens vam emocionar, i la vam abraçar. Akane Sánchez de Mora Vidal, havia estat companya de club, quan vivia al Baix Camp i era professora de l'institut de Les Borges. De fet encara ho és, del club, però en la distància, perquè des de fa deu anys viu a Benicàssim i en fa quasi nou, el 26 de novembre de 2016, va patir un accident de cotxe a resultes del qual va morir el conductor, l'home que ella estimava. Ella també va estar a punt de perdre la vida. Quan va estar una mica millor, sí més no físicament, va començar a escriure poemes en un blog. La poesia, diu, va ser una de les múltiples maneres amb que va intentar lluitar i assumir la pena, el dolor, la desesperació, el dol i les seqüeles que, de per vida, li han quedat al cos i al cor.

L'Akane amb la seva amiga Diana

 

Ella no volia, però la seva germana, a qui anomena "hermánager" va ser qui li va "robar" els poemes i, a través d'una amiga, van fer cap a l'editorial "Loto azul" que s'hi va interessar. De tot plegat n'ha resultat un llibret titulat "A orillas del Volga", 83 poemes d'una gran duresa. 83 poemes que no deixen indiferent, que toquen alguna cosa profunda, que no es poden llegir seguits, cal respirar de tant en tant, assimilar, relaxar... Per això, per poder respirar, s'intercalen pàgines en negre, amb alguna foto molt significativa i l'últim vers del darrer poema, que et retorna al terreny, que et submergeix de nou en l'impacte dels fets i les emocions. És dur sí, però a la vegada és, sens dubte, un producte molt vital, una vida que reneix que se sent. Com ens diu l'autora: "Vull pensar que és un cant a la vida, a l'amor, a l'esperança i a la gratitud". Ho és, Akane, no en tinguis cap dubte. 

Al club hi ha gent molt sentimental, tothom, o gairebé, tothom, va confessar haver plorat. La Diana explicava que de fet, tampoc no era tant dur, ella havia viscut els fets, molt a primera línia, i ara, en la distància, s'endolcien. La Rosina, al contrari, els havia descobert llegint el llibre i argumentava que li havia agradat, perquè és molt honest, perquè situa molt els fets en el context, perquè és sentimental, però no sentimentaloide. És, deia la Rosina, una narrativa poètica, d'alguns versos es podria continuar estirant fins fer-ne un conte.

Tot és tant dur... deia la Teresa; especialment dur quan penses que és realitat. Sí molt dur, deia la Mercè que recordava molt bé els fets i com els vam patir. Però també bonic, com una catarsi, que ha de servir a l'autora i als lectors, però també té característiques dolces i esperançadores, l'amor i la solidaritat de la família i les amistats i especialment l'amor de les filles que va ser el puntal que la va ajudar a sobreviure.

A la Fina li van agradar molt els poemes i la van inspirar a fer un escrit, que ens regala:

El Volga és navegable? He imaginat en aquests poemes de l'Akane la ràbia i la impotència que va desencadenar a partir del tsunami contra tot pronòstic, tan inesperat, al mig d'una nit de feliç navegació. Hi he trobat l'agraïment a les persones-àncores que impedeixen el naufragi total quan aquest era a tocar. Hi he trobat la desesperació d'intentar nedar fins a la riba, quan les aigües s'havien calmat una mica. M'ha colpit profundament algun poema ple de dolor per la pèrdua. Però en trio un dedicat a les nenes: fars enmig de la foscor, feres ferotges, vigilants contra la Mort. 

El Joan Manuel no pot llegir cap poema, ploraria diu; no pot donar l'opinió literària, no en sap prou, diu. Considera que no es tracta d'explicar si li ha agradat o no. De què es tracta, bàsicament? Es tracta de com li ha ajudat a ella, si l'ha li ha ajudat ja val la pena, si li ha agradat que l'editessin, millor. Si s'ho passa bé amb algunes de les presentacions rebé. Si avui sabem compartir i apreciar tothom els escrits conjuntament i això fa contenta a l'Akane, molt millor. Aquest acte realment ha valgut la pena. 

El sopar després de la tertúlia.

 

 

 

La trena de Laetitia Colombani

.

L'autora

 

 

És una història de superació, de lluita personal en front de societats que ofeguen, que empobreixen o que esclavitzen. Una història, que amb pocs matisos, va enganxar i agradar.

Tres dones, tres fortes individualitats. Una índia,  una italiana i una canadenca. Països diferents, religions diferents, cultures diferents. Al començament sembla que no tinguin res a veure, de fet és ben bé així, cada narració va per la seva banda. Però, la Colombani no les explica per separat sinó que les intercala, cada capítol correspon a una dona i no són capítols gaire llargs, són fragments, trossets de la vida d'una, d'una altra i d'una altra, per tornar a començar amb la primera, la segona i la tercera. Algú deia que a l'inici se li feia difícil llegir les histories d'aquesta manera, tan trencades, però va pensar que si l'autora ho havia fet així per alguna cosa seria i finalment ho va entendre.

Els relats són brutals, angoixants, patidors. Algun lector va arribar a pensar en deixar-ho. Molta desgracia.  Demostra com a tots els països, des dels més pobres fins als més rics, és possible que algú es trobi marginat, impotent, bandejat, empobrit. En determinades situacions només hi ha dues opcions, deixar-se aniquilar, potser morir, o sobreposar-se, canviar d'estat, buscar la sortida.

Tot conflueix, tot es relaciona, tot està lligat i ben lligat (la goma a la trena), en un final sorprenent que no desvetllarem. Algú va dir que era obert. Hem conegut les aventures de tres dones valentes, les hem deixades en situacions ben diferents a les del començament. Però, la història de la seva vida no ha acabat. Estan, afortunadament, ben vives. Com continuarà a partir d'aquí? És tornarà a desfer al trena? La lluita per sobreviure mai no acaba. 

Algú va preguntar si era un final religiós, veladament religiós, tan veladament, en tot cas, que la majoria no ho va veure així. Va ser un incís, només explicat aquí perquè va provocar un cert debat al club. 

Hi va haver també una altra opinió sobre el llibre en sí, i en especial sobre el final. Massa màgic, massa Disney. És una opinió. 

Del llibre se'n va fer una obra de teatre, molt aconsellable, va dir qui l'havia vista. Magnífica, potser millor que el llibre. És també una opinió.

CONFETI - Jordi Puntí - Premi Sant Jordi 2023

L'autora del text d'avui és la Rosina Ballester.

 

Com ens reunim per parlar de literatura, avui direm en quin context, aquest cop, i molts d’altres, s’ha produït la trobada: es tracte d’un lloc únic, a l’entendre de tots —som democràtics, però en aquest cas, anem acordats —el qual, només entrar, ens rep amb un roser espatarrant de roses perfumades i vermelles, com les d’abans, què voleu, la majoria de nantros ja hem passat la setantena i ho apreciem d’allò més; de quan els masos eren oberts al vianant, amables als ulls i a la salutació (llegeixis Proust) hem arribat, doncs, al Mas Negret. Precedits per l’encanteri de plantes, arbres, gats, gossos, una gallina que cova els ous d’una ànega jove, tot d’animalons domèstics, casetes amb tota mena de llavors que els ocells escampen, i sí, d’un silenci paradoxal: el silenci de la natura viva. Un cop a dins la casa ens rep la Maria Dolors i en Santi, en nom de tota la seva família de lectors. En seure, dipositem petits pica-pica que aniran regats d’unes croquetes inefables...
 

CONFETI es una novel·la que crea una biografia del gran Xavier Cugat. Gran com a músic, però sobretot, gran per la volada que va agafar en els daurats anys de Hollywood.

Ens hi introdueix un narrador omniscient, el qual, directament, ja ens parla de la fase amatòria, la  més coneguda i brillant, entre espectacle i drama, volàtil, del protagonista. Dit això, continua la novel·la en primera persona sota el personatge del periodista que ens endinsarà en els ets i uts del Cugat adolescent i la seva família; la primera anada a NY, on es perfila la personalitat creadora del músic, fins arribar, en llargues pàgines, d’entrevistes i amors, al decés de Xavier Cugat a Barcelona; però aquí no acaba la novel·la, sinó en la fuga del periodista narrador, cap al propi desig d’haver estat el protagonista de la biografia, i, entre confetis i petards, entre lluentons, s’adorm: hem arribat al fi d’any del 1999. La mascarada s’acostava al seu final. (.......) l’endemà de bon matí, un dia més vell, em vaig despertar i tornava a ser jo. Però ja era un altre. (punt metafísic necessari de tot bon escriptor).

La majoria vàrem estar d’acord en que es tracta d’una novel·la molt ben escrita.
A alguns no va interessar, cosa que no treu l’opinió anterior. 

Es va destacar La galeria dels records inventats com una gran troballa.
Hi ha una part de l’obra que és certa...

COMENTARI DEL JURAT: El jurat ha premiat Confeti, una obra exuberant, detallista, i molt ben documentada i fabulada que recrea una època i un ambient associat al món del espectacle. És una novel·la que converteix una persona històrica (Xavier Cugat) en un personatge literari.

Van menjar i van beure. I també van parlar de les dues senyores de la Jane Bowles

Sembla que l'autora s'hagués fotut un tripi, va dir Mrs. Sánchez de la Mora, després, quan va arribar, quan la van poder veure darrera d'una pantalla. Havia acabat el seu curs de poesia, havia escrit poemes i els havia publicat. Havia recomanat Dues senyores discretes de Jame Bowles i per això s'havia convertit en la novel·la que tocava comentar al club de lectura.

Però en castellà es diu d'una altra manera, deia Mr Aguadé, i encara canvia també en angles va dir algú altre. Mr. Aguadé va parlar dels títols, i dels jocs, i del que res és el que sembla. També va parlar de surrealisme. 

Sempre és un diàleg, digué Mrs. Miravete. A ella li havia cansat. 

És que no és un llibre fàcil, va explicar Mrs. Sánchez de la Mora, de fet en el seu temps la majoria el va rebutjar, però per què? es preguntava. Quants altres autors d'inicis del segle XX jugaven amb proses incomprensibles? Va ser rebutjada Jane Bowles per ser una dona i escriure amb tant d'atreviment? 

És atrevit, és audaç, és mordaç. No parava Mrs. Sánchez de la Mora d'elogiar. Poden ser atrevides, audaces i dedicar-se a buscar noves i diferents distraccions de manera constant perquè són dones de casa bona, tenen diners, deia Mrs. Olivé. Això mateix és el que em va venir al cap, afegia Mrs. Isern.

Mentre passaven de mà en mà, o millor de boca a boca, els humus i les croquetes. Tot és ben estrany, deia Mrs. Obiol, i no es referia als aperitius, més aviat al llibre, que havia llegit bé, però sorpresa en cada nova aventura de les protagonistes. Va posar com exemple de coses estranyes que Mrs. Copperfield marxés amb Pacífica mentre continuava dient que s'estimava el seu marit.

Els personatges són extraordinàriament estrafolaris i costa seguir-los, vas assumint una història i ja te n'està explicant una altra. Et fas una idea, i tot seguit la canvia. Era Mrs. Alberich qui parlava. També va comentar que els personatges masculins són retratats de manera degradant i diverses veus hi van estar d'acord.

Jane Bowles no creava només personatges mentre escrivia, s'estava creant a sí mateixa, explicava Mrs. Sánchez de la Mora, partia dels sentiments, els estirava, els confonia, fins arribar a l'absurd,  a la comicitat.

Un joc, és bàsicament un joc on no saps mai què passarà, s'explicava Mrs. Isern. Per cert, tots beuen molt, no se'ls veu menjar, però sí beure. 

Són dones que sembla que facin el que els hi rota, sense ni pensar en conseqüències, sense moralitat. Són dones lliures? Preguntava Mrs. Sánchez de la Mora. Més aviat semblava que no, que malgrat tot no hi havia llibertat en els seus moviments. I va quedar aquí la cosa, sense que ningú expliqués perquè no eren lliures.

Ja quasi no quedaven croquetes i els pots de l'humus estaven força buits. Mr. Ferrer s'havia mantingut callat tota l'estona. No tinc res a dir, va respondre al ser preguntat. Era com si entrés en un altre món, no entenia res. Va afegir.

I després va venir el pastís i el xampany, perquè hi havia aniversaris a celebrar.

Cada cosa: llibre, tertúlia, aperitiu i pastís va tenir el seu espai, cada cosa, se'ns dubte, un interès considerable, però potser, tal vegada, no calia donar-li massa importància. 

 

L'hora de l'estrella de Clarice Lispector

La tertúlia, al voltant d'una taula que, com de costum, tenia menjar i beguda, ei! només per picar que no és sopar, però acaba sent sopar: que si croquetes, que si galetetes artesanes...

La tertúlia va començar amb la lectura d'unes paraules de la Teresa, que no havia pogut venir. No li havia agradat massa. No li havia agradat que a la pàgina 50 encara estès justificant perquè escriu. No li havia agradat la protagonista (sosa, buida i sense empenta). També va dir, però, que no li treia mèrit a l'escriptora per la seva escriptura singular i peculiar.

D'estranya i interessant, la va qualificar la Fina, a qui li havia agradat, encara que li va costar una mica d'enganxar-s'hi, trobava l'inici vacil·lant i lent, tot hi adonar-se que estava fet expressament, un joc literari de l'autora. Important, va dir, el suposat escriptor que de vegades sembla que crei un personatge i de vegades aquest personatge es fa molt real. A la protagonista, Macabéa, la veia com una noia desgraciada: pobra, maltractada, bruta, famèlica, malalta i crèdula, però que malgrat tot viu amb il·lusió. S'enamora de l'home pitjor possible que la traeix amb l'amiga, personatge secundari interessant, com la tiradora de cartes la "madame". I el final, Fina, com el veus? Tràgic però alliberador.

A la Mercè i a la Montse, com a la Fina, els hi va costar molt a l'inici, totes aquelles pàgines en què el narrador no sap com conduirà la història... després hi van entrar bé, la novel·la, al endinsar-se en la vida de la Macabéa, es fa més àgil, encara que trista. La protagonista, deia la Montse, és una dona maltractada per tothom. Necessita el "novio". Se l'estima? La Macabéa s'estima a ella mateixa, s'abraça des d'una postura fetal, es dóna la tendresa que no troba amb ningú més.

Al Joan Manuel li va agradar la idea: una dona que crea un narrador home per poder explicar la vida de una altra dona, li va agradar com aquest narrador dóna tombs, no sap com serà, no sap com evolucionarà la seva protagonista. Una protagonista que se li mor quan menys s'ho espera, se li escapa de les mans. És una novel·la, va dir, amb molta misèria. 

El Pep la va agafar pensant que seria un lectura fàcil, i realment aviat se'n va adonar que no ho era tant. Li va recordar La caverna de Saramago, i també a Pessoa.

La Rosina, fervent admiradora de la Clarice Lispector, portava un La hora de la estrella del 1977,  un llibre de pàgines grogues, treballat i subratllat. Anava d'aquí cap allà, endavant i endarrere i no parava de llegir frases i paràgrafs que considerava genials. Deia, la Rosina, que el narrador i la Macabéa són en realitat un personatge únic, no altre que la Lispector, dona solitària i sempre mancada d'efecte que transcriu aquests sentiments en els protagonistes de totes. les seves històries. El narrador, fictici, és en realitat Lispector, amb els seus dubtes i a la vegada amb el seu talent per fer arribar al lector tota la complexitat d'un procés narratiu. Macabéa és també Lispector, amb totes les seves pors, una persona no estimada, una persona anodina. Crea el personatge d'una dona que acaba morint i, amb aquesta mort, mor a la vegada el narrador, el narrador es mata ell mateix. Llegia el final i deia, això és extraordinari i meravellós. La Rosina busca i llegeix els diàlegs de la Macabéa amb el "novio", molt interessant com ella lluita per arribar a reflexionar, potser no és tan desgraciada, ella vol comprendre, vol saber, però no té ningú amb qui compartir aquest saber. A la Rosina el llibre li ha recordat Valle-Inclán i els seus personatges marginals.

Que totes les vides són importants, també les d'aquells personatges que passen desapercebuts, és una de les conclusions que en va treure l'Enric, qui també va dir que la novel·la pretén donar a entendre el fet creatiu. El narrador, explicava, és una persona amb molts dubtes que busca un diàleg amb el lector. Ens vol parlar de la vida de les persones que no es mereixen un llibre. Però, per què no ha de ser tothom mereixedor d'un llibre?

Quedava algú per parlar, al ser preguntat va dir que com que totes les dones de la seva vida havien estat fans de Virgínia Woolf i de Clarice Lispector, ell s'hi havia apropat amb respecte, amb tant de respecte que no s'atrevia a llegir-les per por de no entendre-les. I amb aquest argument confessava no haver llegit L'hora de l'estrella. El comentari va fer gràcia i algú va dir: això cal que ho escriguis. Doncs ha quedat escrit. Va ser l'anècdota de la tertúlia.

Quim/Quima de Maria Aurèlia Campmany

M'agrada el començament, amb l'amenaça de la fi del món, any 1000. Efecte 2000! Poc hem avançat (pàg. 13-16). M'agrada el misteri que envolta l'origen obscur de Joachin (pàg. 17-21). M'agrada com està explicat del sarraí i com es fan amics. M'agrada com es curaven les ferides amb saliva dejuna. "Tenint en compte que de dejuns hi anaven sovint, les virtuts d'aquest remei natural estaven assegurades" (pàg. 32). M'agrada el paràgraf "no havia viscut prou per fer l'aprenentatge dels remordiments, que és una mossegada a les arestes de l'esperit altament incòmoda" (pag 38). I d'aquí fins al final del llibre la Fina ens podia haver escrit més de 100 "m'agrada", ella, quan se'n va adonar que estava a punt de transcriure quasi tot el llibre, va parar. Si alguna cosa va quedar clara és que a la Fina li havia agradat Quim/Quima.

El llibre, és evident, i a més ens ho explica només començar amb una carta que escriu a la Virgínia Woolf, fa un paral·lelisme amb Orlando. Això va fer que algú fes comparacions i també aquest algú o algú altre, va insinuar que l'Orlando tenia molta més força. No hi fa res, Quim/Quima, en general havia entrat molt bé. Parlant del paral·lelisme amb l'Orlando, la Rosina constatava que també era important, i evident, el paral·lelisme amb Orlando furiós de Ludovico Ariosto, publicat el 1532, en aquest darrer cas, perquè hi ha molt de la trama d'un llibre de cavalleries i d'amors gentils. 

Efectivament, Quim/Quima és, així ho van constatar algunes, una novel·la d'aventures. Ja pot ser aventurer! va dir la Teresa, sap que no es morirà. I és que al personatge (personatges) els agrada tant de viure que es converteixen (es converteix) en immortals. 

I és també, el Joan Manuel va dir que no s'ho esperava, però que ja li va anar bé, una novel·la històrica. "Cabdal" va dir la Rosina, per a tots els que vulguem una historia de Catalunya ben travada, utilitzant la poesia, la narrativa i la invenció necessàries per dur-la a tota mena de lectors/lectores que estimen les belles arts (en un moment donat, Quima, també pinta i sap música).

L'Enric va explicar que Maria Aurèlia va pretendre, tal com feien molts autors en aquella època, recuperar la memòria del país. El que fa amb Quim/Quima, va dir, es seguir el corrent novel·lístic de reivindicació històrica. El canvi de sexe li va bé per matisar algunes coses i especialment per explicar la vida quotidiana en les diferents èpoques.

Quim/Quima, doncs, és una novel·la d'aventures, és una novel·la d'història, és una novel·la irònica i divertida que li serveix a l'autora, segons el Joan Manuel, per exterioritzar un seguit de filies i de fòbies. Per exemple, queda molt clar que no pot veure els anglesos, anglès és una paraula insultant. 

Al Joan li sabia greu no haver-la llegit als 18 anys, s'hagués divertit molt, li havia agradat molt la fantàstica descripció de Ramon Llull, cosa ja més sabuda, va dir, són les brometes del Narváez. Però del que no hi ha cap dubte, és que Quim/Quima és una novel·la feminista. Ser dona, va continuar dient e Joan, vol dir adonar-se'n que no ets el centre del món, i això pot resultar desolador. Aprofita el canvi de sexe per criticar els estereotips sexuals, va afegir la Teresa. Pel fet de ser dona, deia la Montse, està bloquejada amb set barreres. El cosset o les cortines són símbols de l'aïllament i del patiment a què ha estat sotmesa la dona. 

Més coses: Com va dir la Maria Dolors, al explicar-nos la història ens fa adonar de tot allò que ha estat present al llarg dels segles i és present encara, les diferències entre rics i pobres, les opressions dels poderosos, les repressions contra els rebels...   

 

 

 

 

 

Sopar de Nadal amb Pierre Lemaitre

Era el set de gener. Havien passat les festes i ara tocava trobar-nos i compartir el nostre sopar de Nadal. A casa els amfitrions tot estava a punt: el pessebre, l'arbre, el tió, les postals i la taula exquisidament parada. Cadascú va portar el que li tocava, vam tenir de tot i força. Un àpat  boníssim acompanyat d'una tertúlia amena i saludable. Abans de sopar, tal com era perceptiu, vam comentar el llibre que havíem llegit al desembre: Ens veurem allà dalt de Pierre Lemaitre. 

El llibre va agradar, molt o força a gairebé tothom. Una persona va trobar que massa coincidències forçades i poc creïbles i a una altra li van sobrar les escenes massa dures de la guerra: sang, pudor i merda per tot arreu, va dir, i potser no calia. 

Però anem als elogis que van ser totalment majoritaris. Es pot dir, sense por a equivocar-nos, que Ens veurem allà dalt es un llibre que el club recomana.

Ens veurem allà dalt és una crítica ferotge a la guerra, a la violència, als militars sense escrúpols, als corruptes que s'enriqueixen aprofitant la desgracia d'altres. Perquè el llibre té dues parts, una que parla de la guerra i ens mostra com és de terrible i una altra que ens adverteix que en temps de pau les coses no són gaire millor, hi ha gent abandonada, gent que pateix, sense ajudes de la societat, gent marginada, pels motius que sigui, que ha d'espavilar-se amb imaginació i de vegades amb picaresca, per poder sobreviure. Gaire diferent d'ara? Lemaitre, es va dir, exposa situacions que perduren al llarg dels temps. A la novel·la hi ha qui s'enriqueix amb taüts, posa-li mascaretes, va dir algú; i es van recordar les prebendes en la gestió del drama causat per la DANA i altres situacions similars massa comuns i freqüents.

Però, Ens veurem allà dalt és també un cant a l'amistat: Albert Maillard és un personatge que provoca una gran empatia per la dedicació i cura que té cap Édouard Péricourt. Dos personatges molt diferents però units a partir de l'explosió d'un obús que deixa sense mig rostre a Péricourt, qui prèviament havia salvat la vida a Maillard. Albert treballa i fa el que pot perquè Édouard estigui bé. Édouard sobreviu gracies al seu talent creatiu.Tots dos ideen una manera d'aconseguir diners, vendre escultures falses. No explicarem aquí com se'n surten.

I contrarestant l'amistat i l'amor dels dos protagonistes, la maldat del tinent Pradelle, assassí dels seus propis soldats, afamat de gloria, que continua duent a terme, també en temps de pau, les accions més sinistres només per enriquir-se i passar-s'ho bé, enganyant la dona i la família. Depreciant, de fet, tothom qui no li aporti un benefici immediat. 

Els bons i el dolent. Uns ens creen immediata simpatia, a l'altre l'odiem. Potser una mica caricaturitzat. Creiem que Lemaitre ho fa expressament. Es podria dir que estem davant d'un thriller, però també algú va comentar que té parts de novel·la gore, un record cap a Lovecraft.

I em vaig morir, diu de sobte el narrador. Però no és mor, subtileses de l'autor perquè interpretem.

Queden més coses. Es va parlar dels sentiment del senyor Pericourd que ara rebutja el seu fill per diferent i després plora la seva mort. Cal anar-lo a buscar. Cal enterrar-lo al panteó. Cal fer-li un monument. França està plena de monuments als caiguts, tots de la primera guerra. Què passa que no n'hi ha de la segona? Vergonya? Però això ja potser és una altra tertúlia.      

  

Lo mig del món de Roser Vernet

 

La Roser Vernet és una gran activista. Una dona compromesa que milita en l'ecologia, el feminisme, l'anticapitalisme... Li agrada escriure i ho fa molt bé, recordem, per exemple els seus articles a La Directa. Al club de lectura de Les Borges del Camp hem parlat, i força, del seu primer llibre: Lo mig del món.

Què és Lo mig del món? Un llibre de memòries? Un assaig? Una novel·la? Un recull de sensacions? Un llibre de vivències? Potser una mica de cada una d'aquestes coses. No a tothom ha agradat per igual, a algú li ha costat, però, en general la gent s'ho ha passat bé i l'ha trobat interessant.

Parlar de Lo mig del món és parlar, forçosament, del llenguatge. Roser Vernet escriu en prioratí, moltes de les paraules no les coneixem, però totes són al diccionari, si més no al diccionari de l'Alcover - Moll. Algú, que ha viscut al Priorat, fa una llista d'una dotzena de mots no coneguts. Té paraules que li agraden i repeteix, com aspriu i conlloga, també ens agraden aquestes paraules. La Roser es va haver de barallar amb l'editorial perquè li respectessin el vocabulari. 

Potser no és del tot fàcil "escoltar-la" en aqueta (volgudament sense s) llengua, però ens agrada; i ens agrada, especialment, la intenció. La defensa identitària. Són moltes les coses que conformen una identitat, però sens dubte, la llengua és una de les bàsiques. Rescatem d'aqueta llengua prioratina les aulors; los silencis; els mos ... i ho contrastem amb els sons (preguntant-nos si no hauria de ser los sons) o bé amb lo lloc al qual, sembla que no acaba de quadrar, però igual això és filar massa prim.

En podem dir capítols de les parts en què està dividit el llibre? són curtets, quasi minimalistes, algú els compara amb haikus. Són només frases llargues? Són paraules, unides al final del llibre en forma d'espiral. Són paraules que troba en algun lloc del seu interior i les embolcalla amb altres paraules fins aconseguir un text de vegades filosòfic, de vegades nostàlgic, ple de ràbia o ple d'amor. De vegades són contes. Sempre amb molta força. Parla segura d'ella mateixa, convençuda del què diu, sembla. Però els anys l'han fet sàvia i potser per això acaba sovint amb un "o no". 

Els textos no tenen un lligam, encara que al començament ho pot semblar (lloc, casa, camí, pedres, aigua) Però després es barreja. Es barregen temps i conceptes. A algunes persones els ha sabut greu perdre aquest lligam inicial que els agradava. Amb els textos de la Vernet hem retornat, de vegades, a la infància, hem retrobat un món ara desconegut. 

Hi ha moltes vivències que podem compartir, algunes de les reflexions ens són comunes. Ens trobem dient allò de "jo també ho penso" i de vegades ens fa il·lusió, és com si descobríssim que també som savis, tot i que potser no ho sabríem explicar tant bé. 

Però, aturem-nos, Lo mig del món és un llibre per llegir a poc a poc, cada dia una de les reflexions, podria ser? No ha pogut ser, passen els dies i el món gira ràpid, llàstima, perquè el llibre ens recomana molta calma.

D'una cosa cal fer menció, perquè ha agradat a tothom. Són uns petits dibuixets, gairebé simbòlics, que encapçalen els capítols. Podríem dir-ne pictogrames? Ens ha sorprès molt gratament la simplicitat i la capacitat de L'Aina Bonet per transmetre en unes ratlletes, de vegades puntets, la intenció de les paraules de l'autora.     

 

Àlbum d'amors complicats d'Isabel Olesti

Havia de venir l'autora, la Isabel Olesti, per motius d'agenda no va poder ser, una llàstima. La tertúlia, però, va resultar molt animada. El llibre, en general va agradar força, excepte a una persona. Val a dir que es va comentar que els relats eren desiguals, uns havien agradat molt i altres no tant. El conte que més va entusiasmar: Que no me'n víngon de pitjors.

El pròleg, es va dir, molt creïble, quantes persones, d'una generació avançada, com és el cas de moltes del club, no han jugat a col·leccionar animalons? Aquest pròleg ja ens anuncia que el que tenim davant és un compendi d'històries d'amor estranyes.

A algú li va cridar l'atenció la portada ja que sembla que l'autora ens convidi a jugar a inventar històries. Una vinyeta d'una escena íntima que il·lustra la tapa d'un llibre de històries íntimes. Es va parlar de l'autor d'aquesta il·lustració: Nazario, pare del còmic underground.

Dels personatges: sempre tractats amb tendresa per l'autora. Són generalment introspectius, intimistes, amb una càrrega psicològica profunda. Les dones protagonistes expliquen les vivències d'unes relacions amoroses en què l'amor es presenta i se'n va. Dones dèbils, però també fortes; pessimistes, però que miren endavant; d'aparença senzilla, però que a poc a poc van desgranant un interior complex. Dones que, tothom hi va estar d'acord, recorden Mercè Rodoreda, potser per aquesta cosa difuminada de la culpa.

Són 18 contes d'amor; uns, impossibles; els altres, tristos, alguns, apassionats; n'hi ha de pornogràfics (?) i d'eròtics... Cap amb final feliç.

Es van comentar cada un dels contes, o quasi. Bona tarda sóc la Sara una història reprimida, que podria donar per una novel·la, on es mostra que qui té el poder té la força. La Zeleste molt tendra i plena de sentiments. Allò (un dels relats que va fer xerrar més) sobta la manera de reaccionar dels pares, li havien d'explicar? i al final, com no podia ser d'altra manera, la culpabilització de la víctima "aquesta nena va massa curta". Allò és un conte pornogràfic? Una tomba a San Michele va agradar molt, melancòlica i simpàtica...

La narrativa es va considerar propera, senzilla i que atrapa a mesura que avança la història. Posa èmfasi en el detall simbòlic. Alguns tertulians diuen haver gaudit més en com s'explica el conte que en el conte en sí. La coca amb cireres, les avellanes, el coc, el TBO, la televisió en blanc i negre. Molts de nosaltres ens hi sentiem identificats. Són històries que han marcat una època: la figura de Franco, la música de Dire Strikes, el crucifix al capçal del llit...

Les relacions que es descriuen són desiguals entre home i dona, de domini de la masculinitat la majoria. Hi ha molta fantasia per part dels homes: El pare fascinat per la noia rossa del conyac, l'home atrapat per l'actriu porno de cuetes i mitjons, l'exhibicionisme davant d'una nena, l'egoisme, la soledat, la fragilitat... jocs de poder subtils.

L'Olesti ens parla de l'amor, però defuig d'explicar-nos amors romàntics i ensucrats, perquè, al final, què és un amor? Probablement, un assumpte complicat.

Sopar d'inici de curs amb James Joyce i molt bons plats

Tu llegeix, encara que no entenguis res, em va dir la Rosina. Però sí que vas entenent, és com una telenovel·la, van passant coses...

Amb aquestes paraules de la Diana va començar la tertúlia sobre Ulisses una obra magna de la literatura del segle XX que molta gent diu que ha començat però no ha pogut acabar. La vam posar de deures d'estiu al club, en homenatge al seu traductor, el Joaquim Mallafrè, mort recentment.

El Joaquim Mallafrè va fer una traducció fidel a l'esperit de l'original, en va conservar la seva musicalitat i va introduir, tal com Joyce va fer amb l'anglès, localismes del català, paraules pròpies del Camp, maneres de dir d'aquí. L'Enric ho explicava i va posar l'exemple de l'escena en la qual dues dones mengen damunt la columna de Nelson i l'observador diu: això és com anar a fer una costellada al Salt; el Salt és una cascada a la riera de Maspujols, ningú que no sigui de Reus o voltants ho pot entendre. Mallafrè també va introduir paraules pròpies del llenguatge gitano, i és que ell, continuava explicant l'Enric, va aprendre caló de petit anant a plaça i escoltant. 

El Joan Manuel va comprar l'Ulisses quan es va editar amb la traducció del Mallafrè, l'any 1985, ho va intentar, però no el va poder llegir, potser el volia llegir massa depresa, perquè quan es va jubilar, als 70 anys, el va agafar, i hi va entrar, planet i suau, gaudint cada pàgina. Aleshores no sabia, i no li va caldre entendre, perquè es deia Ulisses. Me'l vaig engolir la mar de bé, va dir amb aquell llenguatge ulldeconenc que el caracteritza. 

El Joan Manuel tenia moltes més coses a dir, i encara no les va dir totes, el vam tallar abans d'acabar la seva dissertació que anava bàsicament sobre el temps. Ulisses és un dia de la vida d'un heroi (heroi o antiheroi, d'això també se'n va parlar força, però no el Joan Manuel). Un dia que no notes. A la novel·la hi ha acció, van passant coses, podien passar en un dia, o en diversos. Però Joyce ho encabeix en un dia, tot una odissea que dura 20 anys, reduïda a un dia, se n'ha de saber molt! És cosa ben complicada, una contracció del temps gens fàcil de fer. És llarg, un dia que es fa molt llarg. L'autor vol parlar de moltes coses, gairebé sempre amb doble sentit, de vegades te n'adones d'aquest doble sentit, de vegades hi deu ser, però no te n'adones.

Encara som amb el Joan Manuel. Va dir: Joyce fa un llibre que passa en un dia amb la paradoxa que no es pot llegir en un dia. I aquí es va crear un guirigall força divertit, no ens vam tirar els plats pel cap perquè som persones educades i perquè el que hi havia a dins era molt bo. Es pot llegir Ulisses amb un dia? Hi havia qui sostenia que precisament aquest és el temps exacte que es necessita per llegir-lo. Naturalment Joyce ho havia previst. No, no ho havia previst ... no, és impossible llegir-lo en un dia .... Ho deixarem aquí. 

Per al Pep, igual que per al Joan Manuel, era la segona lectura. Si en som de bons la gent del club que fins i tot hi ha qui llegeix l'Ulisses no una sinó dues vegades! No l'havia acabat (la segona lectura) però ho farà, no és vol perdre el monòleg interior de la Molly, les pàgines finals, extraordinàries segons totes les crítiques; magnífiques i divertides, segons la Rosina, que no va poder venir, però ens va trucar, li hagués agradat que en llegíssim alguns paràgrafs, cosa que no vam arribar a fer, se'ns va fer tard amb la molta xerrameca. El Pep, entre altres coses, va destacar, també, com les reflexions del Bloom són, de vegades, molt avançades en el temps.

La Isabel podria explicar molta teoria sobre l'Ulisses, aquella que es va haver d'aprendre per fer-la arribar als seus alumnes. James Joyce, com Virgínia Woolf, son pioners, trencadors, trastoquen el concepte de novel·la. Ja no és tan important el què passa i on passa, el que realment importa és com ho vivien els personatges, d'aquí l'ús dels monòlegs interiors, d'aquí el fet que sigui molt més difícil de llegir. Els personatges són els herois actuals. Sobreviure a un dia, és en definitiva, tot una odissea. 

Això s'està fent llarg? Probablement, és que es van dir moltes coses, i queda encara el tertulià que més va parlar, l'Enric, de les seves paraules millor fer-ne només un resum.

Va començar, l'Enric, explicant que es va estar una setmana per llegir 100 pàgines, s'aturava a cada frase a buscar referències. Després va haver d'anar més ràpid. I s'ho va passar bé, tot i tenir la sensació que es perdia moltes coses. Buscava, essencialment les referències a l'Odissea, ben difícils de trobar (en va comentar alguna). Va destacar, algú més ho havia fet anteriorment, les diferències d'estil entre els capítols. Els personatges es mostren, moltes vegades, a travès dels seus pensaments, per això de tant en tant trobem frases inacabades. Joyce estava en contacte amb dadaistes i surrealistes, d'aquí també el seu estil i la seva complexitat.

James Joyce va estar vuit anys per escriure una obra mestra, una obra difícil, tant que, segons l'autor, havia de tenir els crítics entretinguts durant 300 anys. A nosaltres ens va costar, però ens n'alegrem d'haver-la treballat.    

Musclos per sopar de Birgit Vanderbeke

 

“Vaig tenir un calfred només de pensar que tota la muntanya de musclos es movia, perquè s’estaven obrint”.

L’alè fúnebre d’uns animals marins que mentre s’obren les closques fan soroll dintre de l’olla, escenifica l’ambient esfereïdor d’una família de l’Alemanya de l’Est. Un punt de partida molt original de la novel·la Musclos per sopar, de l’autora alemanya Birgit Vanderbeke. 

En aquest deliciós llibre, Musclos per sopar, hi trobem el relat d’una noia jove –no en sabem el nom- que reviu el dia que la seva mare, el seu germà i ella estan esperant l’arribada del pare d’un viatge de negocis que ha de suposar-li un ascens laboral extraordinari. Per celebrar la notícia, la família li prepara el seu plat preferit: musclos! Però, inesperadament, el pare tarda hores en arribar i mentre esperen comencen a plantejar-se el model de vida familiar en què viuen i la tirania que han de suportar. Al voltant de la taula, enceten el vi de les ocasions especials i s’hi estableix una revolució familiar que poc a poc anirà pujant de to. “Són sorprenents les coses que arriba a fer la gent quan alguna cosa surt del que estava previst. Una petita desviació del que es normal fa que tot canviï, absolutament tot.”- observa la narradora.

La sinceritat que mantenen la mare, el fill i la filla ajuda a treure la repressió de tants anys viscuda i a rebel·lar-se contra la dictadura imposada pel pare per tal d’aconseguir una família vertadera i perfecta.  Els tres personatges es pregunten per què han tolerat fins ara l’autoritarisme i els maltractaments físics i psicològics del pare, un home acomplexat i avergonyit dels seus orígens, el qual només aspira a prosperar socialment. Com a rerefons, hi trobem una crítica de la societat capitalista quant a la competitivitat, la propietat privada, el benestar material, les aparences... factors nous esdevinguts arran de la fugida de l’Alemanya comunista. 

L’autora fa ús d’una veu narrativa aparentment innocent, càndida, infantil fins i tot, que contrasta amb la complexitat emocional dels temes tractats. És potser el seu estil planer que fa que tot sigui tan aterrador? El ritme de la narració  –sense capítols, sense punts i a part-, ens atrapa! A través del monòleg interior de la filla, amb salts enrere constants, ens permet descobrir sense dramatismes, sense tòpics i de manera senzilla, com es va trencant per sempre la vida familiar de la protagonista mentre es prepara un sopar de celebració. De quina manera la desesperació humana pot provocar una solució extrema i esgarrifosa, la mort com a única sortida.

A mesura que anem passant les pàgines, la tensió augmenta perquè ens veiem submergits en la realitat de la família: la incapacitat dels protagonistes per sortir d’aquesta espiral de patiment. Per una banda, la novel·la és una denúncia al sistema patriarcal, tirà i autoritari,  present en moltes famílies de tot arreu, i per altra, un testimoni de la capacitat humana per a la resistència i la supervivència.

En definitiva, ha estat un “petit plaer” llegir a Birgit Vanderbeke.

Restitució, de Rosina Ballester, una joia.

Fer la crònica de la trobada del club del passat dimarts dia 21 de maig haurà de ser un plaer. La trobada, les trobades, sempre són agradables, afables i joioses i el lloc, el mas del Negret, una delícia d'amabilitat i benestar (a banda de les delicioses croquetes de la M. Dolors).

Aquesta vegada ella, la Rosina, va aparèixer magnifica, per sota de l'elegant turbant un somriure d'acollida i amistat. Estava, ho vam saber després, una mica nerviosa. Com hauria anat la lectura del seu llibre Restitució? I si no havia agradat? I si no s'havia entès? Cap problema, al contrari, el llibre havia agradat, molt, moltíssim, a tothom. D'això en van deixar constància, una darrera l'altra, totes les intervencions. L'autora, emocionada, ens ho agrairia l'endemà amb un missatge de veu al grup de WhatsApp.

I ara parlem una mica del que es va dir, només un tastet, d'aquesta joieta que és Restitució, el segon llibre en prosa de Rosina Ballester. Literatura del jo que traspua sinceritat. Prosa treballadíssima que recorda, per la seva musicalitat, els clàssics llatins. Un pou de coneixements on no sempre és possible descobrir la quantitat de referencies que s'hi amaguen.

Restituir, sí, és això el que fa, encara que sigui a través de la desmemòria. Restituir com si el fet asserenés la vida. Del passat al present i del present al passat a través de 12 monòlegs (la part més intima, on es deixa anar, com relaxant-se de tants records) i 65 episodis existencials i vivencials. Són reflexions, i també desitjos, rescabalats de la il·lusió i la realitat del somni.

A Restitució hi ha molt d'amor, poc entre home i dona, molt com a mare, com a filla, com a germana. El personatge d'Ofèlia, molt present, amor trasbalsat. Ofèlia, rodejada de natura. La Natura i els animalons, grans amors també de la Rosina, apassionada en el seu jardí, del qual ens parla i ens parla, i ens anomena tota classe de plantes. Jardí, on recupera l'alè, on es refugia. Flors que són olors, olors que són sabors, vivències. També dols.

En l'amor de filla ens apropa, menys del que hagués volgut, a una mare absent a causa de nombroses depressions, que ella tracta com infermera  i sobretot, menys del que hagués volgut, ens apropa a un pare (no, no s'hi pot apropar gaire, no és un noi). En l'amor de germana, es dóna, s'identifica amb la Margarida, que no li posa fàcil. I aquella unió, intimitat, amb el Baltasar, i la manera d'haver assumir els variats intents de suïcidi, fins que acaba aconseguint-ho.

En l'amor de mare ho vol fer diferent. Estima els fills amb deliri, vol poder estar a prop, potser no hi ha estat tot el que hagués hagut? Dubtes, preguntes. Estimar en  absència, quan els fills ja són grans, i volen, i potser ens retreuen alguna cosa. De vegades els fills no deixen exercir de mare. Desnéixer en diu. És tan evident que ni el Fèlix ni la Joana em deixen exercir de mare. No saben que aquest fer-me enfora suposa el més gran exercici de la vertadera maternitat (pag. 116).

Amor i respecte potentíssims cap el que som, el que hem fet, el que hauríem pogut fer. Records que colpegen, diu la Rosina, no me'n puc desfer. I li agraïm que no se'n desfaci, que ens lliuri aquests caramel·lets que són cada capítol, ni que siguin records punyents, tant els més durs com els més amables, ens arriben i ens colpegen la consciència. Tant que algú imagina que potser entra sense permís en un diari íntim i secret. No ho és, ens aclareix l'autora. Allò que de veritat és intimitat no hi figura. El que hi ha són passatges vivencials que vol regalar-nos. Els lectors en gaudim.

Llegir Restitució, un regal.
   

 

 

Lítica de Lucia Pietrelli

 

Va ser cap al 1911, quan Kandinski va afirmar que un quadre era una simple combinació de colors, obrint-se així el camí cap a l’ abstracció i als nous corrents que marcarien el pas a la revolució artística del segle XX. Quan mirem o admirem l’art abstracte, ens deixem portar i transportar a altres mons. Si parlem de llenguatge musical, l’atonalisme apareix com una evolució de la tonalitat clàssica, donant pas al dodecafonisme, polifonisme, politonal, etc. Pot ser que la literatura prengui un camí semblant? Amb aquestes paraules, començava la conversa sobre la lectura de Lítica de Lucia Pietrelli.

L’autora converteix la novel·la en una realitat autònoma, sense la caracterització dels personatges, com si fossin esbossos d’un quadre. El paisatge, el bosc, el poble, la natura...es veu integrat en l’imaginari de la germana gran. El fonamental és la manera com Pietrelli escriu, com distorsiona l’escriptura com a joc literari.  Així com en pintura, una taca rodona pot ser més significativa que no pas una figura humana, en Lítica, una combinació magistral de frases poden construir una novel·la. En la lectura del llibre s’ha produït, gairebé col·lectivament, una forma de seducció hipnòtica. Hem llegit les seves pàgines fins al final, malgrat la seva incomprensió! Aquest fenomen recorda el que deia Lucreci sobre la poesia: el llenguatge poètic és com la mel melòdica que es col·loca al tombant del got per a què el deixeble begui inadvertidament, fins a la darrera gota, l’amarg xarop del saber.

Una trama sense temps lineal, sense ordre dels fets, amb omissions, frases desllorigades que l’autora et convida a reflexionar-hi. L’estil de Pietrelli és escriure pensaments, circumstàncies, situacions que es poden incloure en qualsevol lloc del relat.  La paraula no serveix per explicar l’acció, aquí, el que menys compta és l’argument. Intencionadament, es descriu el pensament trastocat de la germana gran, Ella, a través de la visió particular de la seva germana petita. L’objectiu, potser, és donar vida al Noi de Marès? O és Gael qui s’ha d’impregnar del Noi de Marès? Lucia Pietrelli persegueix la idea de la mort, cruel en el seu pensament distorsionat per tantes imatges consecutives. Una pinzellada subtil de La mort i la Primavera de Mercè Rodoreda.

Lítica (Litos, Lisi, o Liti, trieu l’origen que vulgueu) és un llibre poètic que suggereix ser interpretat. Requereix un esforç i a voltes, un patiment. Però, la literatura no ha de ser un gaudi? És cert que la tendència obscura en novel·la sempre hi ha estat. Podem citar autors com Paul Valéry o Mallarmé en els quals l’efecte suggeridor de les paraules compta més que el seu significat, però, com tot, es tracta d’un corrent que no tothom s’hi adhereix. De la mà de Pietrelli,  pots imaginar-te com l’espai és “un teatre, una ficció plàcida i compartida, una simplificació de les coses”. També pots ajuntar “el passat amb el present i eixamplar-te de cop” o pots creure que “la nova vertebració del pensament és amb l’absència de l’esquelet”. Tot plegat, una simetria radiada de múltiples colors que varia il·limitadament en agitar-lo. El calidoscopi està servit amb Euclides, Galileu o Descartes.

En aquesta història tan personal de l’autora, hi conviuen personatges femenins complicats i despersonalitzats que contrasten amb els masculins i secundaris: en Gael, la parella d’Ella, amb qui manté una relació purament sexual, i en davallada evident; un pare fantasma; el fuster i elaborador de taüts, que ha ocupat el lloc del pare; l’Enric, que tot i estar mort, viu més que la resta de vius; i l’escultura del Noi de Marès, inert pel material de què està feta, però més sensible que alguns dels éssers animats.

En definitiva, Lítica és una obra molt personal, de lectura lenta, pessimista, fosca,  plena de cites intercalades i molt profundes les quals conviden el lector a aturar la lectura i reflexionar-hi. Al nostre entendre, en la pintura i en la música, malgrat el desconeixement, contemplar la seva expressió ens infon un sentiment. En literatura, no podem evitar que la paraula vagi associada a la comprensió.