Memòria de noia d'Annie Ernaux

 

“Per a què escriure sinó és per a desenterrar coses” (Annie Ernaux)

En Memòria de noia, Annie Ernaux fa una aproximació biogràfica de la seva joventut, en concret, els fets que va viure l’estiu de 1958, a punt de fer els 18 anys. Deia Goethe que el comportament era un mirall on cadascú projectava la seva imatge. Al llarg de les pàgines que formen la novel·la, hi trobem aquesta projecció precisa que fa l’autora del seu passat. Un viatge introspectiu al seu univers dels records i de les experiències viscudes quan era adolescent. A través d’una estructura fragmentada, com la memòria mateixa, dona vida a l’Annie jove que busca desesperadament un lloc en el món.

La protagonista se sent feliç, emocionada perquè ha trobat feina com a monitora en un campament de colònies. Per primera vegada podrà allunyar-se de la sobreprotecció de la mare, la insistència del pare sobre les seves expectatives futures, la repressió de l’internat i de la religió. Annie desitja amb totes les seves forces, ser lliure! Ben mirat, la protagonista sí que trenca amb els vells lligams, però, en construeix de nous.

A partir de l’experiència sexual que té amb un monitor, H, més gran que ella, Annie s’enamora de manera obsessiva i profunda. El seu comportament i les relacions que manté amb altres monitors, fa que rebi burles i crítiques dels seus companys perquè dins del context del 58, Annie és una noia fàcil, una esbojarrada, una fresca... Però realment, qui és ella? –es pregunta l’Annie adulta-, una noia avançada a la seva època que vol ser lliure i créixer, o una adolescent innocent, desconcertada, amb remordiments, que busca cridar l’atenció? Al cap d’un temps, al final de l’adolescència, quan llegeixi Simone de Beauvoir entendrà que ella només va ser un objecte sexual d’H.

En la novel·la, hi ha un joc literari curiós. L’autora parla en primera persona, des del present, tot reflexionant sobre el seu passat, i utilitza la tercera persona quan explica la noia que va ser l’estiu del 58. És un intent de narrar la seva experiència des de fora d’ella mateixa, com si fos espectadora, com si aquella noia ja no fos ella. “La noia de la foto no soc jo, però tampoc és una ficció”-confessa-. Aquesta dualitat entre el Jo i l’Ella és una figura que transcorre en tota la novel·la. El seu interès es centra en l’exercici d’escriure, de retrobar-se després de 50 anys a qui ni reconeix ni s’hi pot identificar. “La noia de la foto és una estranya que m’ha llegat la seva memòria”.

Memòria de noia és un relat íntim en el qual la protagonista s’enamora, s’arrossega, es ven, dona plaer i perd la virginitat. L’autora es despulla davant del lector, aboca tots els sentiments i els impulsos que va viure en la seva primera joventut. Des de la distància, es planteja si és totalment verídic el que va viure perquè li és difícil reconèixer-se des de la dona que és ara. El seu objectiu, potser, és que ens adonem que la reflexió sobre el nostre passat és necessària per poder comprendre millor el nostre present i futur.

Les causes que uns llibres agradin a uns i no a uns altres són variades i diferents per a cadascú. Les conclusions a què hem arribat  En Memòria de noia han estat prou diverses. Per una banda, la relació íntima que un” jo” fa dels fets que determinen la peripècia vital, no ha agradat. Algunes persones han coincidit que el llibre perd força en la segona part, i altres han trobat que la manera com està escrit el llibre resulta poc atractiva i monòtona. La literatura com a catarsi, no convenç.

Per una altra banda, hi ha qui opina que la història és molt interessant, potser repetitiva, temàtica, sí, però necessària. La seva qualitat narrativa és indubtable i la traducció de Valèria Gaillard, excel·lent. Annie Ernaux ha fet una exploració brillant del seu passat per mostrar-nos com els canvis que van tenir lloc durant la seva joventut, alguns de molt dramàtics, van marcar el seu camí cap a l’edat adulta, cap a la seva identitat.

La neu era bruta de Georges Simenon

En La neu era bruta, George Simenon no és l’autor prolífic de les novel·les policíacs en les quals el comissari Maigret, una al·legoria de l’ingeni, resolt totes els enigmes que se li presenten. En aquesta novel·la, escrita l’any 1947, el protagonista és Frank Friedmaier, un noi de 19 anys que viu amb la seva mare, la Lotte, mestressa d’un bordell clandestí, i amb les noies i els clients que van i venen. Enmig d’aquest context fosc i marginal, transcorre la vida d’en Frank, a qui li agrada traspassar constantment els límits de la legalitat. Crims, robatoris i conspiracions envolten el protagonista dins d’una ciutat on cadascú es busca la vida com pot, per sobreviure de l’ocupació nazi. 

La novel·la té tots els ingredients del gènere negre però l’important aquí no és descobrir qui és l’assassí perquè ja ho sabem des de l’inici, sinó que és una exploració psicològica del protagonista. Frank Friedmaier és un ésser imprevisible, aliè a tota lògica, un desemparat, un pinxo que busca el seu benefici sense sentir empatia per ningú. Mentre pot, s’aprofita del negoci de la seva mare, de les dones amb qui té relacions, dels amics, dels veïns, és a dir, de tothom que en pot treure un profit. Qui va ser son pare? Tant li fa! Fins que ho endevina, al final de la novel·la. I això el trasbalsa? Potser, un instant, només.

Frank no és un noi amable, ni atractiu, ni sensual.  No té cap mena d’encant. Simenon ens presenta un personatge immoral, cruel i violent.  Al matí sempre dorm, fins a les tantes, i a la tarda se’n va a beure alcohol al local d’en Timo, on se’l reconeix i se l’aplaudeix. Fa negocis bruts amb en Kromer i aquest, a la vegada, mercadeja amb qui pot i amb el que pot.  Una nit d’hivern, sempre és hivern, Frank apunyala un oficial de l’exèrcit ocupant perquè porta una pistola i perquè és l’objecte que desitja. L’assassinat esdevindrà damunt de la neu, dura, freda i bruta. Però un cop l’oficial és mort en Frank s’adona que hi ha algú més en aquell escenari de mort, el conductor del tramvia. Holst, veí seu i pare d’una noia adolescent, l’ha vist, i aquí comença l’obsessió de Frank per aquest personatge i també per la seva filla Sissy.

No se sap de quina ciutat està parlant Simenon, no ho diu, ni els oficials de l’exèrcit invasor tenen nom i cognom. Però no ens cal saber de quin país es tracta, ja ens fem la idea dels efectes que es produeixen quan s’està sota el domini autoritari. En aquesta ciutat, cohibida i opressiva, l’escola, l’han convertit en una presó i les classes són sales de tortura. La vida normal en una ciutat sotmesa queda interrompuda.

Els diàlegs són clars, curts, concisos, rotunds. Expliquen les situacions com si no passés res, però en canvi, estan carregats de segones intencions i de fets que no es diuen, però que hi són. I mentre el lector pateix perquè l’autor l’ha situat dins d’un ambient en què la fredor li envaeix el cos, Frank viu la seva vida traspassant línies vermelles i volent ser descobert. Constantment competeix amb ell mateix, posant-se a prova per sobreviure, per aguantar la tortura, ja sigui física com emocional. En quin moment s’humanitza? En el moment que Holst i Sissy van a visitar-lo a la presó. 

En definitiva, Georges Simenon ens ha presentat una història tèrbola, de violència i pobresa, i malgrat el gust amarg que ens ha transmès, podem dir que la novel·la no ens ha deixat indiferents. En La neu era bruta, el mal hi és present, tant a nivell col·lectiu com individual i, sens dubte, el pots palpar.

El colibrí de Sandro Veronesi

L'autora d'aquesta crònica és la Rosa M. Anguera

 

El colibrí és una de les aus més petites del món però la seva particular manera de volar, el converteix en un animal realment únic i fascinant. És l’únic ocell que pot volar marxa enrere i de costat i si és necessari pot mantenir l’equilibri suspès a l’aire sense moure’s.

El protagonista de la història d “El Colibrí” és un oftalmòleg tocat per la tragèdia amb pèrdues personals atroces. En Marco Carrera ha de superar el dol per la mort dels seus pares, encarar la inestabilitat mental de la seva dona, conviure amb el suïcidi de la seva germana, suportar el dolor més terrible per la pèrdua de seva filla, una relació amorosa mai assolida, la culpabilitat del germà, l’oblit de l’amic, els càncers mortals... Però, al mateix temps, és la història d’un lluitador, d’un resistent que viu a cops de sotragades. Amb tot el seu dolor interior, el protagonista, finalment, aconsegueix trobar l’equilibri gràcies a l’intens amor que sent per la seva neta. L’autor, en Sandro Veronesi, ha volgut fer una novel·la moderna, on l’heroi  és aquell que sap ser optimista davant dels embats de la vida.

El Colibrí ens ha agradat. No és una novel·la que hi entris ràpidament. Hi cal perseverança. Però,un cop has tancat el llibre entens per què t’ha atrapat: perquè està ben escrit, perquè és unahistòria original, perquè sents empatia pel protagonista, perquè et fa reflexionar, i perquè admires la seva capacitat d’aguantar tanta vida punyent. I... per què colibrí? Perquè sobrevola per damunt de les dissorts. Des del seu distanciament, va superant les adversitats. S’atura en el moment precís de la caiguda. Per respirar. 70 abtecs d’ala per no bellugar-se d’allà on és. I en Marco segueix endavant, perquè és aquesta la tendència humana, la de seguir endavant malgrat les calamitats. Resiliència, la resistència que agafa l’energia del sofriment per construir un futur.

La manera d’escriure de Sandro Veronesi l’hem trobat excepcional. El seu enginy consisteix en mostrar-nos la vida d’en Marco de manera fragmentada on s’hi van narrant els records. Talment, com la vida de tots nosaltres, una suma de records que van combinant les peces del trencaclosques. L’autor trenca la linealitat del temps a través de diferents registres, diferents narradors, diferents temps verbals. Així, a través de cartes, correus electrònics, inventaris de mobles que t’atrapen, diàlegs brillants..., anem conformant la biografia del protagonista entre la ironia i la narració subtil. A través d’un recorregut en el temps, ens trasllada endavant i endarrere, una mica desconcertant, amanit amb unes anticipacions que te les diu o les intueixes,com els Corifeus de l’antiga Grècia.

La novel·la ens traspua un greu conflicte en les relacions socials i familiars. El món del protagonista s’enfonsa però hi ha una esperança per eludir el fat inexorable. La mort, el suïcidi, el rancor, la traïció,  l’oblit, la culpabilitat... una manera d’assenyalar-nos que el que més ens fa patir són les relacions personals, que al cap i a la fi, és el que més importa en la vida d’una persona. I així ho deixa entredit en el discurs de la mirada. No podem dir res més que: genial! I enmig de tot, la Miraihjing que vol dir “l’home nou” en japonès. En la qual, tant la mare com l’avi, auguren que serà l’esperança del futur per a tota la humanitat. Una dona, finalment, és qui canviarà el món. És potser una visió messiànica? Sigui com sigui, la Miraijing pot ser la redemptora del món, però, a curt termini, les ganes de viure d’en Marco es recuperen. “Mai em posaré a mans d’un terapeuta” diu el protagonista cansat de veure com totes les dones de la seva vida han passat pels psicoanalistes. Però, si en Marco reneix és perquè acaba seguintels consells d’algú que ja s’ha convertit en un amic. I així, mentre en Carrera juga a tennis os’arrisca amb els jocs d’atzar, la Miraihjing va dormint en una gandula.

La panxa del cocodril

I la Maria Dolors va tornar a portar croquetes, que, com sempre, estaven més que bones. I patates, i olives, i vins i dolços. I no, no era un sopar, només una trobada per parlar d'El cocodril i altres narracions de Fiódor Dostoievski.

El llibre, els contes, van agradar a tothom, a algunes persones més que a altres. Tothom va riure, algunes persones més que altres. El que més va fer riure: la possible comissió de serveis per a un funcionari que és a la panxa d'un cocodril i les converses de marit i amant sota el llit d'una altra. 

Fantàstica manera d'enfotre-se'n de déu i de sa mare! va ser la frese que va inaugurar la tertúlia.

Que era un exercici de virtuosisme, va dir la Rosina que només havia pogut llegir el primer conte. En un conte, digué, només hi solen haver un o dos personatges. Dostoievski en manega uns quants de més per obligar-nos a seguir una trama altament divertida en la qual un alt funcionari en sortirà ben mal parat. D'aquest primer conte, Un episodi vergonyós, es la història de la vida del subordinat el que més va agradar a la Isabel, de fet un conte dins d'un altre conte. A parer de la Rosa, l'autor descriu tan bé la vida del subordinat precisament per fer-nos agafar empatia cap a ell i, a l'hora, rebuig cap al burgés.

La Isabel, per entendre-s'hi millor, posava noms catalans a cada personatge; ens va explicar que a voltes li semblava que estava llegint teatre i que la manera de narrar li va recordar a Pere Calders.

Per alguna raó, que no li va passar a ningú més, al Joan Manuel li va costar molt entrar-hi. El primer conte se li va quedar com un nus a la gola, el segon també. i així fins que va arribar a El cocodril i s'hi va trobar bé a la panxa, i li va encantar la manera com els funcionaris decideixen què fer davant de la situació i considerava, finalment, que Dostoievski és un geni.

A tothom li va agradar la fina ironia i la sàtira subtil, trets existents en cada un dels contes, però a més s'hi van trobar altres elements comuns. Per exemple: la crítica als funcionaris; la constatació de les classes socials (mantinguda al llarg del temps); la burla a la premsa i als periodistes; els perills de l'europeïtzació i de la possible introducció del capitalisme amb "el principi econòmic està per damunt de tot"; la hipocresia dels que es diuen "progressistes" i "humanistes" però en el fons són absolutament classistes i no suporten que els subordinats no els acatin submissió...

Es va parlar dels personatges femenins, excessivament ridiculitzats, a parer de la Isabel. S'argumentà, que dos dones sobresortien per "llestes" la mare de l'amo del cocodril (que de fet era estrangera) i la mare del nuvi del primer conte. En el cas dels marits (o marit) gelosos, les dones (o la dona) són bufones i poca cosa més, però aconsegueixen burlar al marit que pateix la gelosia sense enganxar mai l'amant, de fet, es va dir, en aquests contes queda tothom ridiculitzat. 

Cocodril mexicà

I, finalment, la Montse va cridar l'atenció sobre un tema interessant: "l'estretor". Efectivament, tots els personatges han de conviure en espais molt estrets. Al primer conte han de dormir en un llit fet de cadires on no hi caben. Al segon conte els morts, un al costat de l'altre, no es poden moure. Al tercer amant i marit estan amagats sota el llit i han d'estar un damunt de l'altre, quasi. I al final tenim el protagonista a la panxa d'un cocodril, millor dit, dins d'un cocodril perquè l'animal no té panxa. 

Què? No tenen panxa els cocodrils? El de Dostoievski no, i si no us ho creieu llegiu el conte i ja ens
direu.  

 

Bonjour tristesse: Un llibre i una pel·licula

La festa del final, a la pel·lícula, és en blanc i negre. La darrera frase la mateixa, al llibre i a la pel·lícula  Poc abans d'aquesta darrera frase, ella havia dit "que bé que ens ho estem passant". Ella, a aquestes alçades ja ho sabem, mentia. 

Françoise Sagan

La protagonista de Bon dia tristesa té 17 anys, els mateixos que Françoise Sagan quan la va crear, per això va ser un escàndol, i segurament. també per això, va ser un best seller. Sobta i admira que una noia tan jove pugui escriure una novel·la tan perversa i també tan reflexiva. Als francesos, va dir algú a la tertúlia, els hi agraden aquests jocs intel·lectuals.

Som als anys cinquanta del segle passat. A algun lloc de la costa francesa. És estiu i tot és color i alegria. La noia ve d'una escola de monges i ara comparteix la vida amb un pare bohemi, sense la part intel·lectual de la bohèmia; un vidu seductor que no es planteja altra cosa a la vida que passar-ho bé. La noia s'enamora (o només admira, aquí hi ha diferència de criteris entre els tertulians) d'aquest pare que, en tot cas, la tracta com a igual i li permet participar a ple dret del gaudi i les disbauxes. Hi ha, potser, un joc sexual, algú ha deixat anar la paraula incest, altres consideren que no correspon.

El punt d'inflexió és l'arribada d'una dona diferent. Una dona cultivada i molt autoritària. Algú amb molta personalitat. Hi ha en ella alguna cosa que captiva. alguna cosa que fa que d'entrada tothom, pare i filla, potser fins i tot l'amant del pare, s'hi senti atret. Per què ha vingut aquesta dona? Què pretén? 

Dues dones en joc. La jove i la madura. L'adolescent de vida disbauxada i la intel·lectual d'ordre.  La Cécile i l'Anne. Jo a la Cécile li hauria donat un mastegot, diu algú. A mi qui em cau malament és l'Anne, s'ha d'entendre que amb autoritat no s'arregla res, diu una altra. 

El dia en què el pare i l'Anne desapareixen de la festa comença el drama. Primer sembla tot un joc molt ingenu, però és pervers i serà dolorós. Perquè és que la Cécile s'estima l'Anne, li agrada que li faci cas, que es preocupi per ella, que vulgui que estudii. Se l'estima? O l'odia? L'odia perquè vol fer el paper de mare, perquè l'obliga a acabar amb una vida exclusivament de plaers, perquè ja no sap si aquesta vida disbauxada la fa tan feliç com li semblava. L'odia, bàsicament, perquè és a punt de prendre-li la clau de la seva felicitat, la vida hedonista que li regalava el pare. És precisament en aquestes contradiccions d'amor-odi on recau la força de la novel·la

I en el joc, que sembla ingenu, però és pervers i serà dolorós, hi participen més persones, un noi i una noia, persones senzilles, que volen estimar, i que no volen ser rebutjats. El pare, com no podia ser d'altra manera, hi cau de quatre potes. Perquè ell, com els altres, no ha fet una evolució psicològica mentre avançava la història. Ell no pot renunciar a ser qui és, les seves conquestes són seves i li resulta insuportable haver-les de cedir. A la tertúlia es va comentar que sembla impossible que l'Anne no s'hagués adonat que no és tan fàcil canviar les persones.

El resultat de tot plegat és la tragèdia. Una tragèdia en forma de final obert. Va anar així o de l'altra manera? Nosaltres creiem que ... però tan li fa, sigui com sigui és tragèdia i si la Cécile un temps després, en una festa, que no per casualitat a la pel·lícula és en blanc i negre, diu que s'ho està passant bé, menteix.

 

 

Sopar de Nadal amb tertúlia de cervesa

 

Aquestes taules tan exquisidament parades van ser ocupades per 16 membres del club de lectura. Un parell s'havien excusat, refredades. El que m'agradaria, i em seria certament més fàcil, seria descriure aquí tot allò que vam poder degustar, inclosa l'escudella de Nadal, i l'ambient d'alegria que vam viure i gaudir durant el sopar. Però no ho puc fer perquè el que toca ara és la crònica d'allò que es va dir del llibre que tothom havia llegit. I es va dir moltíssim. Més d'una hora de xerrada intensa que, mentre escric aquesta introducció, encara no sé com resumiré. Demano disculpes per avançat per tot allò que em deixi.

El gust amarg de la cervesa, de la Isabel-Clara Simó va agradar molt a la meitat dels tertulians i gens o quasi gens a l'altra meitat.

Intentaré primer resumir els motius pels quals no va agradar i després explicar perquè va agradar molt de manera que la crònica no acabi amb gust amarg.

La novel·la té quatre personatges. Dels quatre, consideraven els detractors del llibre, només un, el primer, és creïble i encara algú va dir que aquest personatge podia ser creïble, però, d'original no en tenia res; massa similituds amb La ventana indiscreta d'Alfred Hitchock. Malgrat això, en general es coincidia en què el Ramon (primer personatge) és interessant, i atractiva la temàtica de l'espionatge i les relacions amb les persones espiades. A partir d'aquí decau. Sembla que l'autora tenia diverses histories que volia explicar, massa minses per una novel·la sencera, i les va encabint de manera forçada. Algú va dir que la única manera de llegir-la és com si fos còmica ja que és impossible creure's tot allò que els hi passa. No ens situa històricament, ni socialment, no hi ha cap aportació del què està passant. No hi ha cap relació (ni interrelació) entre els personatges. El segon personatge, la Laia, va provocar a algú vergonya aliena: és cursi i es fa insuportable amb els exagerats fantasmes. La Vicenta cansa i avorreix, resisteix, amb una heroïcitat massa novel·lesca, les penúries d'un orfanat, però no resisteix que l'amant la deixi; i el Jordi fa riure (o fa ràbia), és impossible que algú, com ell, vingut del món de l'hampa, pugui ser redimit per una dona que gairebé no el coneix. Finalment, va molestar la "petulància" de l'autora que ens vol mostrar tot el que sap i ho encabeix de la manera que sigui. 

Aquests arguments van ser contrarestats, moltes vegades amb passió, per les persones a qui el llibre havia agradat. El que més es va destacar va ser el joc de mirades que s'estableix entre el Ramon que espia i les persones espiades que s'adonen del fet i, sense dir res, contra-espien. "El gust dolç de la lectura" va dir algú a qui li havien interessat molt les quatre histories i els enllaços que es teixeixen i a qui la novel·la va servir per plantejar-se sobre l'ètica del tafaneig. Tafaneig, però també respecte, l'autora ha treballat els personatges i se'ls estima, són en definitiva, quatre maneres de veure l'amor. Consideraven, els defensors d'El gust amarg de la cervesa, que el canvi de registre entre els personatges estava molt ben fet i que cada un d'ells, a la seva manera, era un heroi; tots amb vides ocultes que els veïns no podien imaginar. Destacaven el món reduït del Ramon i el fet que, precisament per la seva soledat, sigui un personatge tan instruït. De fet, parlant de soledats, algú va dir que el llibre ens explicava, també, quatre soledats, prototips, potser, de les que tots patim. Com a tals, com a prototips, com a personatges, no cal creure-se'ls, només cal deixar que ens arribin a partir dels quatre registres que l'autora sap distingir i al mateix temps fer propers. La Vicenta, que era avorrida per alguns, es considerada per altres un personatge entranyable, i apassionant la història d'amor justament amb l'avi del Ramon. Destacava, algú, com el Ramon havia heretat el voyeurisme de la Vicenta, tal com si fos net d'ella. 

De fet aquestes històries en les quals els tertulians no ens posem d'acord són les que ens agraden, pel gust, gens amarg, de la polèmica. I amb quin gust anem després assaborint cada plat! 

Ferrater i les fases de l'amor

La Marina Mallafré arriba puntual al mas Pahí i la sala, preparada i amb la llar de foc encesa, s'omple amb la gent del club. Tothom amb Les dones i els dies a la mà.

Ella, la Marina, ens explica que no es considera una especialista en Ferrater, però sí que n'és una apassionada i s'ha dedicat a estudiar-lo. Ha fet diverses xerrades dedicades, especialment, als poemes d'amor.

Planteja la trobada més que com una "lliçó" com un intercanvi. En una línia de lectures que ella anomena Ferrater i les fases de l'amor. 

En la primera fase de la xerrada, diu, ens endinsarem una mica en la biografia de Gabriel Ferrater. En la segona fase descobrirem l'obra a través d'alguns dels seus poemes. I finalment ens dedicarem més concretament als poemes d'amor.

Les línies que venen a continuació són únicament un resum, unes pinzellades, perquè quedi constància escrita d'una vesprada que va ser molt productiva.

Alguns trets de la biografia:

Ferrater neix en el sí d'una família burgesa amb molts privilegis. Per por que el fill agafés tuberculosi no el porten a escola fins als 10 anys. Això, no obstant, és educat en totes les matèries. Estudia francès, anglès i alemany. 

Als 14 anys descobreix la poesia amb Les flors del mal de Baudelaire.

Ja a l'institut destaca pel "posat". El "posat" com una actitud pròpia que el fa ser especial. Un "posat" potser que no vol abandonar, que no li permet fer-se vell i que el porta, en part, al suïcidi abans de complir els 50 anys.

Al 1938 la família s'exilia a França i queda impressionada pel sistema educatiu d'aquell país.

Als 20 anys, de nou a Reus, s'ha d'enfrontar primer al servei militar i després al suïcidi del pare. 

Marxen a viure a Barcelona i a la universitat es matricula en matemàtiques, carrera que no acaba.

A partir dels anys 50, Ferrater coneix i conviu amb la intel·lectualitat catalana, però no és fins al 58 que acaba el seu primer poema. La primera ruptura amorosa amb Isabel Rocha el porta a llegir Shakespeare. I la lectura continuada d'Ausiàs March i Josep Carner li donen l'empenta per escriure el seu poemari en català. 

Tota l'obra poètica de Ferrater s'escriu al llarg de 8 anys. Després publicarà sobretot articles sobre teoria lingüística. 

Obra poètica:

Da nuces pueris  (1960)

Menja't una cama (1962)

Teoria dels cossos (1966)

Les dones i els dies (1968)

La Marina ens proposa llegir alguns poemes i parlar-ne:

Si puc - Un poema sobre una relació que està apunt d'acabar. Es debat sobre la fugacitat del temps

By natural piety - Ferrater, poeta feminista, vol conèixer la dona com a persona no només com a musa. 

Oci - Aquest poema obre un debat interessant. Són totes les dones les que dormen? Conciliats, amb qui i amb que? Hi ha coses que passen i cal acceptar-les com venen, és una de les possibles conclusions

I continuem parlant de Ferrater, endinsats en la seva obra. Ferrater, ens diu la Marina, és anomenat també el poeta de la consciència. La poesia serveix al lector com activador dels temes que l'afecten. El subjecte líric és una persona honesta. Un jo sincer. 

Ferrater aconsegueix una poesia diferent, moderna. Col·loca la literatura catalana al món.

La força dels poemes d'amor recau, precisament, en què són tot el contrari a l'amor romàntic. Aquí es posa com exemple Fe on la dona no és una excusa per escriure, no és només un sentiment del poeta, és una realitat.

I continuem llegint i comentant poemes amb molta intervenció de tothom: 

Posseït - La imatge dels cucs pot resultar molesta? No per als presents que la troben molt potent

El Mutilat - Un poema molt dur

Kensington - Per treure el mal de gust de boca

I acabem amb Cambra de tardor - Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra?

Sí recordarem aquest espai i aquesta trobada que ha resultat molt profitosa.

Les dones i els dies

 POSSEÏT

 Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t'has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu, 

ara t'excites, te me'n vas darrera

d'un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

 

Aquest és un dels poemes que es van llegir i comentar en la darrera trobada del club de lectura. Ens va acollir la sala gran del mas Pahí, perfectament preparada per a la ocasió, amb la llar de foc encesa i les cadires en rotllana. Havia de venir la Marina Mallafré, experta en Ferrater. No va poder. Acabava de donar positiu en covid i va trucar per disculpar-se i proposar si volíem un altre dia. Volem.

La tertúlia, tot i l'absència de la Marina, va ser molt rica. De Gabriel Ferrater en va parlar gairebé tothom amb entusiasme. És inevitable, tractant-se d'una persona tan singular, no destacar i comentar la seva vida. Algunes tertulianes van confessar estar més fascinades pel personatge que per la seva poesia. 

Algú va dir que, de Ferrater, preferia els assajos. Altres estaven fascinats pels poemes curts, els més íntims, molts cops d'amor. Hi havia qui es decantava pels poemes llargs, com In Memoriam o Cançó del gosar poder. Aquests poemes que semblen prosa però tan treballats i estructurats amb una mètrica tan acurada. 

Es va destacar, especialment, el caràcter trencador de la poesia de Ferrater, la llibertat a l'hora de parlar de qualsevol tema. Ferrater no té compassió de res ni de ningú, aboca pel boc gros. Va trencar motlles i per això va ser molt criticat. Parla des de dins, del que sent.

Es va destacar la quantitat de camps que Ferrater va conrear.  Es va fer menció, perquè algú l'havia rellegit, del llibre de matemàtiques escrit amb Sebastià Bonet i de com Ferrater va posar nom a conceptes que no en tenien en català. Ferrater, es va concloure, és un personatge mític. Tots els seus amics el consideraven un geni. Ferrater va ser algú que va saber exercir la llibertat de ser.

Les dones i els dies, en la grossa edició crítica de Jordi Cornudella, era damunt la falda de cadascú i molts dels llibres tenien punts. Molta gent havia senyalat els poemes que més li havien arribat i es van llegir en veu alta i es van comentar les imatges quotidianes i la profunditat dels temes, I es va parlar d'olors, de colors i de sabors. I a algú que no havia entrat en la poesia li va agradar el que es llegia i es deia i va decidir tornar a llegir els poemes amb una altra disposició.

I per acabar, es van obrir unes botelles de bon vi i es va omplir la taula de diverses llaminadures, salades i dolces. I d'aquesta manera la tertúlia va continuar una estona més. I vam acabar, com sempre, amb ganes de tornar-hi.   

 

 

El regne de les dones

Tothom l'havia llegit. Tothom l'havia acabat. I a tothom li havia agradat. Això passa poques vegades.

Vam parlar, i molt, d'aquest petit llibret de 91 pàgines: El regne de les dones d'Anton Txèkhov. El primer de la col·lecció "Petits plaers" de l'editorial Viena.

L'Anna Akimovna és la protagonista, una dona de 26 anys originària d'una família de treballadors que ha heretat una fàbrica i una gran fortuna i que no acaba d'encaixar en el nou estatus que li ha tocat assumir.   

L'Anna Akimovna va despertar sentiments diversos. A algunes persones els hi va fer pena, altres tenien ganes de sacsejar-la i cridar-li que deixés de comportar-se com una adolescent i fos capaç de prendre decisions.

Perquè l'Anna Akimovna es mou tota l'estona entre el sí i el no. Vol donar diners a una família necessitada, però se'n penedeix. Fer caritat, potser, no va amb ella. No hi ha estat educada. Es vol casar, però amb qui? Un home de classe alta? un de classe baixa? Amb un treballador, obrer, primigeni, no contaminat pels canvis de valor que representa el capital? O amb el seductor advocat, un home decadent, però bon conversador? Per què li acaba donant diners a l'advocat si de fet, ha de saber, que n'hi roba?

El regne de les dones és un llibre de contrastos, va dir algú. Passem d'una casa bruta i fosca a una habitació neta i endreçada. Passem del pis de baix, amb tantes dones que xerren desinhibides al pis de dalt on hi ha silenci i maneres refinades. En quin dels dos pisos se sent millor l'Anna? Quan és a dalt vol ser a baix i quan és a baix vol ser a dalt. Algú pensava que de fet Txèkhov exagera actituds, precisament per portar-les al contrast. També, que és un llibre sobre la soledat d'una dona que no troba el seu lloc.

És un llibre sobre les classes socials. Una descripció, exposició, de la societat russa de finals del segle XIX. Tan ben explicat que sembla que hi siguis, va dir algú. Uns escenaris molt vius. Seria, també es va dir, una bona obra de teatre. 

I al final  Anna Akimovna i Maixa, la criada enamorada d'un lacai que no li fa cas,  han de tirar endavant. Naturalment no s'explicarà aquí de quina manera, només que d'aquest final se'n va parlar força. Inesperat per algunes persones. Alliberador? Queda obert a possibles interpretacions, perquè aquesta és, es va dir, una constant de Txèkhov que sempre deixa que sigui el lector qui tingui la ultima paraula. Sense jutjar. Sense bons ni dolents. 

Diverses interpretacions, la seguretat, per unanimitat, que és un llibre recomanable i la constatació, una altra vegada, que les croquetes de la Maria Dolors són extraordinàries.

Inici de curs amb "El Señor Presidente" i un bon sopar al mas del Negret

Nang, nang, nang, nang, nang, nang, nang, nang. Les vuit del vespre al campanar de Les Borges del Camp. Era un dimarts 13, però la gent del Club de Lectura no és supersticiosa. A les vuit del vespre d'un 13 de setembre, dimarts, al mas del Negret estava ben parada una taula amb 14 plats i 14 coberts. La gent va arribar força puntual i cascú portava el menjar o el beure a què prèviament s'havia compromès. Però abans d'asseure's a sopar calia parlar de la lectura de l'estiu.

Alumbra, lumbre de alumbre, Luzbel de piedralumbre! Como zumbido de oídos persistia el rumor de las campanas a la oración. Així comença El Señor Presidente, un llibre que va agradar, força, molt o moltíssim, a les persones que s'hi van endinsar. Algunes, tres en total, no van poder, o més aviat no van voler, massa dura. Altres van estar a punt de deixar-lo després d'un primer capítol on ja es relaten tortures i es descriu de manera molt visual la pobresa i la tristesa dels rodamons. Però no ho van fer i al final van adonar-se que valia la pena continuar i llegir una obra tan profundament escrita.

El Señor Presidente és una novel·la del premi Nobel de literatura Miguel Ángel Asturias. Situada, sense dir-ho explícitament, a Guatemala a l'època de la dictadura de Manuel Estrada. És una de les novel·les anomenades "del dictador". I és la dictadura, efectivament, la protagonista d'El Señor Presidente. Una dictadura que s'estén cruelment sobre cada un dels racons del país i contra cada un del personatges. 

Algunes persones, com el Joan Manuel, la van llegir a poc a poc, concretament un capítol al dia, perquè, deia el Joan Manuel, es necessita molta voluntat. Altres, com la Fina, la van llegir molt ràpid. Per tal d'acabar-la, ja, deia la Fina, i tornar-la a la biblioteca. Que el pobre lector, amb esperança, és matxacat a cada moment és també una frase de la Fina que va dir que estava molt ben escrita, que és diàfana en el seu missatge,  i que és tan incomprensible com bonica a causa del seu llenguatge "florit" i "maia".  Que, avisant, la recomanaria.

El Joan Manuel no sabia si la recomanaria perquè encara no havia estat capaç de fer balanç entre el que havia patit i el que li havia agradat. Va comentar la precisió del llenguatge, en part gràcies a l'ús de localismes, i va dir que possiblement l'Asturias no era tant un geni de la literatura sinó un gran treballador que durant anys va anar confeccionant el llibre, frase rere frase.

Tant la Rosina com el Pep la recomanarien, sense avisar de res. Ells dos van ser, potser, els més entusiastes defensors de El Señor Presidente. Tots dos havien "flipat" "disfrutat com camells". Tots dos trobaven que era una novel·la fantàstica. Havien descobert un escriptor "de l'alçada d'un campanar" deia la Rosina. Els havia captivat la manera com descriu, com combina estils, com barreja l'hiperrealisme amb el surrealisme. Es molt fàcil quedar atrapat en l'argument, s'entén, tot i la dificultat del llenguatge, deia el Pep. És dur, certament, però al tenir tanta imatge poètica i tanta bellesa et permet un cert distanciament, afegia la Rosina.

Realista, detallista, precisa, onírica, surrealista, antropològica, extraordinàriament ben escrita. Reflex precís del patiment d'un país. Són les idees que es van anar repetint al llarg de la tertúlia. 

I per acabar, l'Enric, a qui també havia agradat molt la novel·la i que havia quedat captivat amb el llenguatge, va llegir un paràgraf. El següent: 

Una lechada de cal y pintura rosada fue el día en el horizonte, entre las cosas, bajo las puertas. Los seres se olfateaban antes de verse. Los árboles, enloquecidos por la comezón de los trinos y sin poderse rascar. Bostezo y bostezo las pilas. Y el aire botando el pelo negro de la noche, el pelo de los muertos, para tocarse con peluca rubia.

 

El sopar va ser una festa. El llibre va agradar de manera desigual.

Detall de la llibreria Shakespeare and company. 

 Funcionaria si en lloc de París estigués situat a Les Borges? Aquesta pregunta es va fer a l'inici de la trobada al Mas Pahí per parlar de París era una festa d'Ernest Hemingway. I vam parlar força del llibre. I vam sopar. I vam parlar força de mil coses. I vam riure i ens ho vam passar tan bé que vam concloure que Les Borges era una festa.

No tothom va poder venir. Algunes persones per la covid, altres per altres qüestions. Vam trobar a faltar els absents, com sempre. Un dels absents havia enviat un comentari via WhastApp, havia dit:  I pel que fa al Hemingway, i havent avançat una mica més en la seva lectura, reitero que és més dolent que el pebre.
El millor de la novel.la: el seu títol (tot i que un de l'estil "I, me and myself" li hauria estat més escaient). Però aquesta visió no era compartida per la majoria. Si més no, no amb tanta radicalitat.

Vam tenir entre nosaltres un "expert" convidat. Ell havia llegit l'edició traduïda per Gabriel Ferrater i ens va parlar dels paral·lelismes entre Hemingway i Ferrater: Un ego fort, gust per la vida, alcohol, suïcidi... 

Evidentment París era una festa no és una novel·la, i no pot funcionar per a qui pretengui llegir-lo com a tal. Podríem dir, i amb això tothom hi estava d'acord, que és un treball periodístic. Cada capítol es pot llegir com una petita crònica. Cròniques desiguals que tenen més força quan més potent és el personatge de qui ens parla. Va interessar força, per exemple, el capítol sobre Scott Fitzgerald.     

Tinc la sensació que han agafat textos inconnexes, potser inacabats i tot, els han «tirat amunt» i «com caiguin es queden». Va dir algú. I això va generar una certa polèmica sobre com, qui i perquè s'havien triat els textos, que segur que no eren tots els que Hemingway va escriure sobre els dies en què era molt pobre i molt feliç a París. I la tertúlia ens va portar a fer-nos la pregunta: Aquests textos estan escrits pensant en el lector?  

No, no són cròniques escrites pensant en un lector, són més aviat els records de temps extraordinàriament vitals, posats per escrit en un moment en què tota aquesta vitalitat ja no existia. Hemingway s'estava morint i aquell context reivindicava la vida i, especialment, una determinada manera de viure la vida. Amb aquell "carpe diem" tan impregnat a la pell de "la generació perduda" que és, en definitiva, la protagonista de la història. 

Es per això que és un llibre trist, i és per això que és un llibre alegre. Perquè està escrit des de la mort  i perquè ens parla de la vida.

Són certes cada una de les històries que explica? Alguns indicis ens venen a dir que potser no del tot. Un capítol que té un final alternatiu i el capítol "Sobre l'escriptura en primera persona" on ens explica que l'important és que el lector cregui que els fets li han passat a l'escriptor i que s'hi identifiqui prou com per creure que li han passat a ell mateix. 

Sigui cert o inventat, el llibre aconsegueix que la majoria dels lectors es situïn a París, passegin pels seus carrers i escriguin contes a les seves tavernes. Aconsegueix també que ens interessem per tants artistes anomenats, i ens encuriosim per les seves anècdotes. He aprés molt deia un tertulià. I, sigui cert o inventat, es percep com a molt sincer. Un llibre que parla d'un temps i un lloc escrit en un altre temps i un altre lloc. Diuen, explicava algú, que s'ha d'escriure fora del lloc on s'ha viscut. Cal posar distancia per descriure realitats. 

Nota: A la foto la llibreria que prestava a Hemingway gairebé tots els llibres que llegia quan era a París.  

 

"El dia de l'ós" de Joan Lluís Lluís

Metafòric. Al·legòric. Simbòlic. Distòpic. Fosc. Cruel. D'aquestes i d'altres maneres van definir els tertulians El dia de l'ós, la novel·la de Joan Lluís Lluís que va agradar. Que va atrapar a la majoria. Un llibre que es llegeix d'una tirada. 

És somni o és realitat? D'entrada costa situar-se, perquè l'autor barreja present i passat en un sol espai i un sol temps. No, no és un somni. Ni és passat. Un present, massa present, retratat amb simbolismes.  Potser no s'expulsen les noies per immorals. Potser no es jutgen i condemnen els suïcidis, ni hi ha soldats francesos a Prats de Molló. Però  la por hi continua present, una por que ja ni són conscients que la tenen. Una situació de submissió acceptada.

És possible deslliurar-se de la submissió? Joan Lluís Lluís no sembla massa optimista al respecte. Any rere any, es continua matant l'ós. Un ós que, segons la llegenda (no sabem si aquesta llegenda existeix) els ha d'alliberar dels francesos. Amb alguna premissa, hi ha d'haver una verge. És Bernadette la verge que, lliurant-se a l'ós, alliberarà el poble?. Així ho creia la mare. Per això el crit que demanava el retorn de la filla. Un crit de follia. Una follia que porta al suïcidi. Tothom recordava el conte del Joan de l'ós i en feia comparacions. Però aquí no hi ha fecundació. No hi ha cap fill que alliberi.

L'ós és la bèstia, però més enllà és un símbol clar de la natura. És l'ànima del poble. És la llengua i la cultura que han oblidat, que els han fet oblidar i que han volgut oblidar. L'ós és un esser que ha suscitat la simpatia dels lectors. I l'ós, una i una altra vegada, mor. 

La novel·la va despertar en algunes lectores records d'altres libres. Hi va haver qui la va compar amb Abril trencat per realitats que semblen impossibles, que diries que es remunten a temps passats però que estan ben arrelades. El "tremendisme rural" va suscitar en una altra persona la comparació amb la Víctor Català (Sots feréstecs) i amb Miquel Llor (Laura a la ciutat dels Sants)

Més que culpa, hi ha culpables i més que càstig hi ha castigadors. Així els veïns es converteixen en vigilants i els sentiments es fan difícils d'expressar. Qualsevol joc pot ser immoral.

Les poques persones que es resisteixen a ser sotmeses acaben en bogeria. La bogeria, es va dir, quan és individual pot ser alliberadora, quan és col·lectiva pot ser ferotge. La bogeria porta als cims (llocs de claror que s'oposen al poble que queda amagat a sota, en la foscor). La bogeria porta a colpejar els arbres. Potser cal deixar rastre? Potser és la grapa de l'ós que insisteix en ser present? 

I finalment la protagonista, a qui el pare va posar un nom ben francès, queda atrapada en una casa de la qual ja no nota les pudors. Cada llengua és una casa (pag. 33). Quina llengua simbolitza la casa de la Bernadette? En pot arribar a simbolitzar una altra? És la casa del pare o de la mare?

Cronica d'un vespre que vam menjar mona i vam parlar, entre altres coses, de la Lucia Berlin i dels seus contes

Vam menjar mona, que la Mercè i el Joan Manuel encara en tenien, i vam beure vi dolç de nous fet per la Teresa. Això ens va agradar. Però abans d'això, abans de xerrar de temes diversos, amb distensió i harmonia, vam parlar d'Un vespre al paradís, un llibre de contes, 22, escrits per la Lucia Berlin i publicats pel seu fill Mark Berlin un any després de morir ella. -No us perdeu el pròleg escrit pel fill- diria l'Enric. I, no, ningú no se l'havia perdut. És un pròleg dolç i emotiu que diu coses de la Lucia de manera molt entranyable.

I després comencen els contes. Tothom, excepte l'Enric que se'ls havia llegit seguits, els havia tastat a poc a poc -millor un conte cada dia-, sí, només un, i a voltes mig.

Són contes sobre nenes, joves, dones amb vides extremes, marcades per la pobresa, l'opulència, les drogoaddiccions, l'alcoholisme, l'abús sexual i/o el desamor. Sempre narrats amb senzillesa, naturalitat, amor i riquesa de detalls, que et permeten acceptar qualsevol cosa que passi i gaudir intensament amb els protagonistes dels petits moments feliços de les seves vides.

Són relats imprevisibles, càlids i impulsius. Darrere de cada un hi ha una dona. Sempre la dona com a protagonista principal. Dones de vides complicades. Ànimes lliures. Dones que viuen a llocs diversos, de vegades salvatges. Dones amb esperit de supervivència. Autobiogràfics? Molts ho són, segurament, però es fa difícil saber on acaba la biografia i comença la novel·la. 

Dones valentes. Sempre, però en uns relats més que en altres. A La Barca de la Ilusión la Maya arrossega el cos d'un mort per sobredosi, el puja en una canoa i es desfà d'ell, per salvar la família, per salvar-se ella. I de nou se n'adona que ha de tornar a dir mentides, quan es viu amb un drogoaddicte sempre calen les mentides.

Dones fortes amb conflictes amb la societat, des de petites. Caure i tornar-se a aixecar, constantment.

Dones cultes, amb molts coneixents de literatura i de música, en especial música de jazz.

Dones? o dona? Hi ha la Lucia darrera de totes elles? O potser també altres que havia conegut? Sigui com sigui, dones o dona que ens han fet gaudir de bona literatura i que recomanem. Millor però, empassar-la a petits glops.  

I per acabar dir que també hi ha molta natura als contes de la Berlin. Flora i fauna que desconeixem perquè són de les Amèriques però que ella ens apropa i ens obliga a recercar noms al navegador. Un exemple, la foto que hem triat per encapçalar aquesta crònica, un ocell estrany de nom curiós: fuet beccorb. Crec que té també algun altre nom, segurament qui ho recordi ho deixarà en algun comentari.

Al març l'abril trencat

En un altiplà d'Albània, la vida dels muntanyesos es regeix pel Kanun, un codi propi, ancestral, que regula tots els aspectes de la convivència. Un dels seus articles obliga a venjar els assassinats amb altres assassinats. Ull per ull. La vendetta implacable. Una camisa tacada de sang, penjada en algun lloc de la casa de la família on hi ha hagut un mort, recorda als seus homes que han de sortir als camins i esperar l'assassí per posar fi a la seva vida. I així pels segles dels segles, en una roda imparable. 

El Kanun i la obligatorietat de la venjança són els protagonistes d'Abril trencat, la novel·la de Ismaïl Kadaré que algunes persones no van poder llegir. La temàtica no és apta per a tothom. 

Els que van tenir prou estómac per seguir endavant després de les primeres quaranta o cinquanta pàgines s'hi van quedar atrapats, de tal manera que la conclusió és que Abril trencat és una bona novel·la. Punyent i dura. Impossible per a determinades sensibilitats. Però amb una força brutal que enganxa a qui és capaç d'endinsar-se en unes pàgines no exemptes de bellesa i poètica narrativa.

Va agradar l'estructura i la manera de visualitzar el mateix aspecte des d'angles diferents: D'una banda el fill d'una família que ha de venjar, i ho fa, la sang del germà i es converteix, per aquest fet, en un condemnat a mort. D'altra banda l'escriptor, que fascinat pel Kanun viatja a l'altiplà, acompanyat de la seva esposa. I finalment l'intendent a qui li toca regular els deutes de sang i convertir-los en un negoci.

Les relacions entre l'escriptor i la seva esposa són part important de la trama. Unes relacions que es van trencant per donar pas a la incomunicació. Un amor que es desplaça i s'allunya del marit i una atracció inevitable cap a l'home que ha estat tocat amb l'estela de la mort.

Kadaré ens explica una cultura determinada, un religió pròpia, una realitat que ens fa esfereir i que no coneixíem però que no està tan lluny d'altres realitats on les venjances són presents encara que no estiguin regulades de manera tan concreta. I ho fa de manera magistral, en això tothom hi va estar d'acord.

Eren pocs però van parlar molt sobre la novel·la Hamnet de la Maggie O'Farrell

Van arribar puntuals. 

Tots excepte l'Ester que va arribar una mica més tard acompanyada de la Lidia. 

Però eren pocs. Potser tenia alguna cosa a veure que era divendres de carnaval. El cas és que la sessió va començar amb només cinc tertulians.

El llibre havia agradat. Això es va posar de manifest de seguida perquè tothom tenia ganes de parlar-ne amb entusiasme.

Es va destacar, d'entrada, que estava molt ben escrit; que l'autora en sabia molt de fer descripcions; que dibuixava molt bé els paisatges, la casa, la ciutat. També que dibuixava molt bé les persones i les sensacions. Algú va parlar de com s'imaginava clarament el germà de la protagonista, un personatge gegantí, bona persona i protector.

Maggie O'Farrell, es va dir, ha de ser una persona molt culta. Més enllà de com sap situar-se i situar-nos en una època determinada, les costums, l'ambientació... algunes frases contenen conceptes de física pura: 

L'Agnes torna a la taula. El seu primer i únic pensament és la seva filla. ¿Pot ser que aquesta flaire de tristesa, de matèria fosca, provingui d'ella? 

L'Agnes és la veritable protagonista d'una història que té com a centre la mort del seu fill. Aquesta dona és una bruixa, com la seva mare, troba la força dins la natura, als boscos. És una dona remeiera que sap curar. El fet que sigui una bruixa, que només prement la mà dels altres és capaç de descobrir-ne la història, és, a parer d'un tertulià, una estratagema de l'autora per fer el llibre més curt. Veiem i coneixem els personatges a través de l'Agnes, no cal que la narradora ens els expliqui.  

Tothom va estar d'acord que una de les escenes més fortes era la del primer part de l'Agnes. És una mica salvatge, necessita la natura per donar-li vida a ella i als nous éssers que ella pugui dur al món. Però necessita, especialment, la força d'un arbre en concret. Que no és un server! No, encara que dir-li server no és tampoc una equivocació del traductor, però el nom correcte de l'arbre que dóna la seva força a l'Agnes és Moixera de Guilla. Un nom molt bonic però massa llarg per convertir-lo en un crit. L'arbre és, mireu-ho bé -deia la Fina- el que envolta la "H" a la portada.

El llibre és ric anomenant plantes i animals, moltes vegades els lectors no sabien què volien dir. Algú, però, s'havia entretengut, en segona lectura, a buscar-ne els significats i els va anar relatant. 

 Hamnet mor. Tothom ho havia de saber, perquè ho diu a la portada, perquè ho diu a l'inici. Però la manera com mor és el que no sabien. De fet la Maggie O'Farrell tampoc no ho sabia, però  es va inventar una història que atrapa i frapa el lector. L'Agnes, amb tota la saviesa, tampoc no va ser capaç d'adornar-se'n. I alguns comentaristes explicaren que s'havien identificat tant amb l'Agnes, que tampoc es creien que aquesta mor es pogués produir.

I el dol de la mare, tothom coincidia en això, està extraordinàriament ben descrit. Dur, especialment dur si considerem el fracàs que suposa per a una remeiera no haver estat capaç de curar el seu propi fill. 

Una persona que no va poder assistir va enviar una nota, parlava del dolor en el dol. Destacava per altra banda, com a fascinant, el passeig que l'autora fa per Àsia i Europa per narrar l'arribada de la pesta. Els tertulians hi van estar d'acord.

Assegut en un racó de la sala el fantasma del Shakespeare somreia, tot i que d'ell ningú no n'havia parlat. Perquè Shakespeare és present en tota l'obra sense ser mai anomenat. Maggie O'Farrell s'inventa la història de la família d'aquest personatge històric, del qual en sabem molt poca cosa, i fins hi tot hi ha qui diu que no va escriure res. Shakespeare i la mort del seu fill als onze anys serveix a l'autora de Hamnet per descriure amb precisió la manera de viure del segle XVI i donar vida a un personatge singular ple de poders màgics. 

Fins aquí el relat, amb més o menys encert, del que es va dir a la tertúlia del dia 25 de febrer de 2022. Però aquesta crònica no seria del tot objectiva si no fes menció a alguns missatges dels que no van poder assistir que deien que sí, però no tant. A algú li havia resultat fins i tot avorrida.

I el final? És sens dubte un punt d'inflexió importantíssim del llibre, però com és natural no pot ser explicat aquí. Només indicar, en un apunt molt breu, que no tothom hi estava d'acord, de fet algú sostenia que és un final del tot incoherent. Però només era algú, una veu dissonant dins el grup.  

 

L'home és un gran faisà en el món. Nosaltres, avui, som quadres.

Al voltant de M hi ha R, P i JM. Al voltat de D hi ha F i E. Formen quadrats. Es podria dir quadres amb moviment. Les boques fan somriures. Després sons. És fosc a fora. A cada casa hi ha algun llum obert. -Alguns sou en blanc i negre- diu JM i F pregunta de quin color són les seves ulleres.

A P li ha agradat força. Per no dir molt. No és fàcil -diu- és curt però s'ha de llegir a poc a poc. Paisatges, com quadres, a cada capítol. Paisatges i objectes són els personatges. 

-Feia tanta calor que el sol  no arribava al final del dia- diu P. Però ara és hivern i les calefaccions van a tot drap. En aquell tros de mapa, romanès o alemany, segons es miri, no hi devia haver calefaccions. També és veritat que el cafè es beu a xarrups, com cal llegir els capítols. La dictadura és sempre present, mentre la pomera es menja les pomes o la granota porta trenes. Misèria moral, duresa. I encara més mal considerats, els gitanos. Metafòric i poètic, un llibre de moltes lectures.

La dona d'en Windisch va passar cinc anys a Rússia. Dormia en una barraca amb llits de ferro. Als costats del llit crepitaven els polls. -Quanta misèria i quanta duresa- diu M. A M li ha agradat la sopa d'herbes. Un estómac que és un eriçó. La Katharina va venent les peces de la poca roba que té. A cada peça l'eriçó amaga les punxes una estona. La Katharina escalfa llits d'homes. A cada llit l'eriçó amaga les punxes uns dies.

Molt, molt, molt. Així, per tres vegades ha estat de bo per a R. R compara Müller amb Rodoreda. Una Rodoreda potenciada. Una barreja de poètica i realisme que porta cap al surrealisme. Els personatges que s'expliquen perfectament cap al final del llibre. El pelleter, el vigilant, el policia, el capellà. Pobres desgraciats o cràpules aprofitats. Però les veritables protagonistes són les dones. Des de la clarividència i des de la resistència. Hi ha voluntat de matar. Contra el poder, contra el masclisme i el racisme. Doblegats els homes. Tants sacs de farina, per a què? Sense les dones no haurien pogut marxar. Exili. Forçós o voluntari. Tot té un preu. Exili i dictadura, de nou Rodoreda. 

El terra està tort, s'aixeca i s'enfila per la paret. S'atura davant la porta. -A més de surrealista és oníric- diu E. Els quadres tenen idees diferents al respecte. Però F no li dóna importància. F no pretén entendre. F s'ho ha passat bé amb la lectura. Comprendre més potser hagués comportat massa patiment. Els quadres abstractes no cal entendre'ls. Arriben o no arriben. El faisà arriba. També arriba l'òliba. L'un implica impotència. És perquè el faisà no s'enfila gaire. L'òliba vola alt i es posa en una teulada. L'òliba assenyala la mort.  

-És un llibre espès- diu D que ha hagut d'intercalar altres lectures. D, quan llegia, només llegia un capítol. 

Però al final tot quadra -diu P- trobes el fil conductor.

Els quadres parlen ensems. Surrealista i oníric. Realisme amb surrealisme. Cultura popular romanesa? 

Aquesta senyora sap escriure frases -diu JM que avui no ha tingut gaire feina. P ha parlat primer i ell només pot dir -estic d'acord- A JM el llibre li ha costat. Frases no comprensibles. -Però molt bona feina- diu. -Gran mèrit- afegeix. 

Un llibre sempre té varies lectures. La bona literatura ha de crear emoció. És la sensació que al final t'arriba.

Ell es reflexa en una tassa de té. Els quadres es tornaran a trobar el 25 de febrer. Encara no sabem si en forma quadrada o vertical. 

I quan la crònica està acabada arriben les lletres de T. Li ha costat al començament. Li agrada el retrat social. Misèria i ganes de fugir. Farina i sexe a canvi de passaports.