Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... 15 d'abril virtualment
Comentarem: Pedro Pàramo de Juan Rufo

dilluns, 15 de març de 2021

Parlem de "Liquidació" amb Rosina Ballester



Rebolcar-se a finals d'estiu, amb les onades furioses, plenes de sal i arena, sota un cel de plom, conscients de la tornada imminent a la ciutat, desorientada per la manca de ni  tan sols una convicció sobre qualque cosa...vet aquí l'angoixa! La manca de referències, o les referències perdudes en el joc perillós. L'instant efímer de l'escriptura en un racó del jardí, sotjat durant molt de temps, fins a acomplir-lo, instant al cap vespre d'abril, amb el cant de les granotes, els moixos excitats per la claror del ponent, un rossinyol, el darrer abegot per la glicina, l'alè humit de l'hora, la quasi fosca. El vol de papallones va ser la nostra efímera fratria.

Liquidació. Monòleg III de la segona part.

Rosina Ballester, l'autora, membre del club de lectura, és amb nosaltres, mentre la Fina "recita" aquest monòleg, embadalida per la bellesa d'una escriptura, que, diu, és tan bonica que es llegeix amb plaer ni que sigui, moltes vegades, ben bèstia el què s'hi narra. 

La Rosina, ens explica qui la coneix molt de prop, està sempre envoltada de diccionaris, algun dia escriurà un llibre dedicat als autors de diccionaris. Perquè és important trobar la paraula precisa en cada moment, perquè de vegades, algun diccionari, com el Coromines, d'una paraula en pot fer tot una novel·la.

Potser per això, i també, segurament, per la seva extremada sensibilitat, el llenguatge és tant ric i concís. D'un lirisme quasi sensual. Una historia dura, narrada a batzegades, sense cronologia, per una força interior que té necessitat de vomitar moltes frustracions, per una dona, en part potser la pròpia autora, bàsicament inventada, una dona que té un nom, però tant li fa, perquè la narració es converteix en universal, en l'univers de qualsevol dona, arribada a la maduresa, que vol i necessita treure del pap les cròniques de massa fets mai contats. 

La trobada del club de lectura amb la Rosina va ser molt rica, ella, a l'inici, ens va dir que la posava una mica nerviosa parlar d'aquest llibre tan íntim amb gent que la coneixia. Però la gent que la coneixia havia gaudit molt de la lectura, en general, malgrat que algunes persones expressessin certa dificultat per acabar de copsar tot el que s'hi deia. Però tothom en va destacar la força del llenguatge i la poesia. I es van dir moltes coses més enllà d'això. No serà fàcil encabir-ho tot aquí. Perquè Liquidació és molt més que l'excel·lència del llenguatge.

La Mercè ens va llegir els seus apunts. Va parlar de descripcions que l'havien portat a evocar els seus propis records, com el viatge en tren de Barcelona a Tarragona o la platja del Miracle. I de moltes sensacions, en general plaents, que l'havien envoltada mentre llegia un text tan ple de sensibilitat.  

La Teresa es va referir als prejudicis dels homes cap a les dones, al relat de la primera menstruació, quan la protagonista no va voler sortir de casa "perquè havia de vetllar aquell esdeveniment que tota nena sap i tota nena ignora", a la misèria de les classes més baixes i el sistema feudal perpetuat mentre són en vida les dues àvies, al trauma de la violació, viscut en silenci i sentiments de pecat i vergonya... Ens va llegir diversos paràgrafs d'una força poètica impressionant... 

L'Enric va destacar, a banda del llenguatge, el bagatge cultural de l'autora, constatat a partir de múltiples referencies al món de la literatura, l'art o la música. Una cultura, digué, que forma part d'ella i de tots nosaltres. Es va referir també als diferents registres, que simbolitzen la diversitat de "mons" viscuts per la protagonista.

El llenguatge, va dir el Joan Manuel, esdevé extraordinàriament sincer,  aquest anar i venir, els monòlegs encabits en el text sense un ordre concret... és una manera de pensar molt humana. 

Es van destacar també aquests moments de joia, que hi són, i les descripcions dels llocs on ella era feliç, dibuixats amb minuciositat i compartits amb el germà estimat, un germà que ja no hi és, a qui la protagonista adreça les seves paraules, absent i sempre present des de "l'aeri". Estimat Macià...  Amor fratern entre dos nens, tan poc freqüent en la literatura, tan intents en aquesta obra. 

Estimada Rosina, gràcies.


dilluns, 15 de febrer de 2021

El moviment del cavall d'Andrea Camilleri


Tenim un capellà usurer i faldiller que es diu Carronya. I un bisbe "d'ordre" que intercedeix a favor d'aquelles persones que estan dins el seu "ordre" i que es diu Guineu. Tenim una vídua rica que mai no en té prou i ven favors al capellà faldiller a canvi de regalets sagrats, es diu Cigronet. I la màfia tot poderosa, amb el seu capo, que es diu Afligit (potser perquè no ho pot controlar absolutament tot). I l'advocat anomenat Pompós, fidel, fidelíssim, al capo. També hi ha un Retallat i un Pèrgola (aquest segon anomenat també Escarabat Piloter pels feixos de bitllets de suborn que es posa a la butxaca ben enrotllats). Teníem un Tot bé i un Beneit, però a aquests dos ja els havien pelat quan comença la història i arriba per controlar els grans terratinents el nostre superheroi, l'inspector d'hisenda Giovanni Bovara, disposat a galopar sense protecció i a descobrir, ell sol i a pit descobert, els grans evasors d'impostos. 

Amb tots aquests personatges el llibre es fa, segons una companya, molt àgil i entretingut, perquè abans de cansar-te d'un ja n'arriba un altre. 

Algú va dir que de vegades semblava l'escenari d'una obra de teatre, un escenari molt sicilià, per on ens sentim com si anéssim a cavall vorejant el mar, des dels molins, que de vegades desapareixen misteriosament, fins al xalet de Vigàta que l'inspector ha llogat a la vídua dels favors. 

Amb aquest teló de fons ens trobem, virtualment, clar, necessitat obliga. I en parlem. El moviment del cavall és un llibre molt divertit i molt recomanable per a la majoria. Mortalment avorrit i gens recomanable per a una persona. I un parell o tres es queden al mig, ni tant ni tant poc. 

Camilleri escrigué la novel·la ja de gran, quan, segons un dels tertulians, ja tant se li'n fotia tot i no li quedaven pèls a la llengua. 

Som a Sicília, al segle XIX, la màfia domina i controla. La màfia ajuda els terratinents (ells són de fet els terratinents) a evadir impostos i cadascú se'n queda la part que li pertoca en funció del lloc que ocupa a la "institució". Tot controlat. Però esdevé que s'esmuny dins el sistema, perfecte, el nostre inspector, una partícula estranya. Quan partícules estranyes es colen en un sistema hi ha dues possibilitats, o bé el sistema assimila i controla les partícules o el sistema troba la manera d'eliminar les partícules. 

Som a Sicília, al segle XIX, però la filosofia ens la sabem i la música ens sona, podia passar en un altre lloc, podia passar en un altre moment, en un ara i un aquí. Aquesta és, per a un altre membre del grup, la reflexió a fer. Camilleri utilitza una notícia d'un fet real que va passar al segle XIX, l'acusació falsa a un inspector d'hisenda d'haver matat un capellà, per fer una crítica del que passa a tot el món, un sistema on els rics i els corruptes tenen el control.

I és així com en una obra que sembla hilarant, després de molt hi, hi i molt ha, ha, ens trobem que el que s'hi exposa és una realitat dura de la qual no hi ha manera de sortir-se'n. Encara que els bons, algunes vegades, són prou intel·ligents i hàbils com per a escapar d'una mort segura gràcies a fer, en el  moment oportú, un moviment de cavall que un jutge no tant corrupte (de vegades n'hi ha) sap entomar. Tot i que, es va comentar, no deixa de ser una novel·la amb un superheroi que Camilleri salva per poder arrodonir la història, però no tenim tan clar que en la realitat no hagués acabat llençat i cadàver en algun terreny abandonat, tal com els havia passat als seus predecessors. Perquè la màfia ho controla tot, fins i tot els assassinats que si es perpetren amb el seu consentiment deixen de ser assassinats. 

Acabem millor amb un punt d'esperança, sempre n'hi ha i sempre cal que n'hi hagi, Giovanni Bovara es viu, exiliat, desterrat, però viu. El sistema és poderós, assimila o elimina les partícules estranyes, però, ai, els capos estan afligits, i tenen somnis estranys. Perquè mai no és possible controlar-ho tot i les partícules poden aparèixer on menys se les espera. 



dissabte, 16 de gener de 2021

Tardor


En aquesta sessió ens tornem a reunir de manera virtual, però amb la magnífica sorpresa de retrobar-nos amb una companya que a causa de la llunyania no podia assistir a les sessions presencials. A poc a poc veiem les coses bones de les reunions virtuals, una d’elles apropar-nos aquells que tenim lluny.

Deixant enrere la tardor, les temperatures agradables i els colors vermellosos que vestien el paisatge, van entrar a les fredes temperatures que ens deixava el  temporal ‘Filomena’ acompanyats de paisatges emblanquinats finalitzàvem la lectura de Tardor.

Aquesta ha estat una lectura desconcertant per a la majoria de nosaltres, quasi tan desconcertant com la situació actual que estem vivint. N’hi ha que han rellegit el llibre dues vegades, d’altres fins a 3 vegades, ens queda clar que és una lectura que ens ha deixat fora de lloc. 

L’Ali Smith ens presenta una novel·la moderna amb un llenguatge poètic, un aspecte surrealista que ens barreja l’actualitat amb la fantasia dels somnis i ens presenta aquesta barreja en un format d’obra literària collage. Si pensàvem que el collage era un format artístic visual, l’Ali Smith ens ha ensenyat com fer-ne de literaris. Alguns de nosaltres ho vam descriure com una olla barrejada, una obra d’esfilagarsada o una teranyina on tot el que passa està desordenat, però connectat, finalment vam decidir que es tractava d’un collage

L’escriptora ens mostra a l’artista Pauline Boty, un artista anglesa, feminista i fundadora del moviment Art pop britànic. Les obres de l’artista se centraven en collages i és en el que s’ha centrat l’escriptora per fer l’obra, si més no, el que ens ha semblat a  nosaltres. Tardor es compon com la mateixa pintura de l’artista, explicació d’una realitat i al mateix temps surrealista.

Una obra que per alguns es llegeix bé i no profunditza gaire, per altres és una novel·la que et dona elements per profunditzar encara que el llibre per ell mateix no sigui profund.  El primer capítol ha estat difícil de seguir per la majoria, sort que tenim caps pensants al club i ens han fet veure que és una referència de l’Odissea! L’obra vesteix una cultura pròpia donant a conèixer petites coses, petits fets, com les complicacions que ens trobem quan hem de renovar el passaport.

El llibre també ens fa referència al temps i ens mostra com tot cau, com les fulles a la tardor que cauen dels arbres i acaben destruint-se. Certament, una novel·la de vida i mort.

Una novel·la en la qual és impossible quedar-se amb un personatge, més aviat el que t’emportes és la importància de les relacions entre persones i el que ens aporten per al nostre futur. Relacions en les quals podem estimar de moltes maneres. Relacions unides per la lectura, on quan et retrobes el ‘Com estàs?’ Va acompanyat d’un, ‘Què llegeixes ara?’.





dijous, 24 de desembre de 2020

Darrere les caixes de cadascú ens trobem i parlem de "La caixa negra"



-Jo vaig arribar a la pàgina 30, després, quan alguns vau dir que era molt bona, vaig fer un esforç i vaig arribar a la pàgina 70-.

-M'ha agradat conèixer en Boaz i el seu projecte de restauració de la vella ruïna. Els 4 personatges adults m'han interessat però m'han enfarfegat. No perquè no em semblessin bons. Com si de petita, la tieta m'obligués a menjar 10 canelons amb carn bona però massa greix. Quan amb 3 en tindria prou-.

-A mi m'ha passat una mica el mateix, al començament m'ho passava bé, amb les darreres cartes ja no he pogut, he hagut de fer molt d'esforç-.

-La primera carta em va agradar, la segona també, i cada vegada més fins al final. Bàsicament pel que simbolitza cada carta, pel que hi ha darrera de cada lletra. Les cartes comencen suaus, prudents, i llavors la corba va pujant, el to i la ràbia-.

La Caixa Negra d'Amos Oz és una novel·la epistolar, no és un gènere fàcil i no a tothom li arriba igual. És una gran novel·la, diuen els crítics, va ser clau per fer merèixer un Nobel a l'autor. És recomanable? després d'haver-ne parlat al club, haurem de concloure que no per a tothom.

A la majoria va agradar. Algú va dir que s'ho havia passat molt bé. Una considerava que es tractava bàsicament de una baralla de parella, de com es pot arribar a insultar i menysprear l'altre o l'altra quan un matrimoni es trenca i que també anava de possessió i maltractaments dins el matrimoni. Es va objectar que no anava únicament d'això, que al rerefons planava, i li donava força, tot el conflicte Israel-Palestina i els perills del fonamentalisme.

El llibre comença amb la carta que la Iliana, des de Jerusalem, escriu a l'Alec, l'exmarit que va marxar als Estats Units i de qui feia anys que no en sabia res. Les cartes, que comencen més o menys suaus, van pujant de to i no hi manquen ironies i sarcasmes. Poc a poc ens van mostrant totes les turbulències d'un matrimoni farcit d'infidelitats per part d'ella i estroncat per l'orgull d'ell, un brillat erudit que ha triomfat en el camp de l'intel·lecte però ha fracassat en les relacions familiars. Com una caixa negra que destapem després d'una catàstrofe. A aquesta correspondència creuada s'hi ajunten altres personatges: en Michel, l'actual marit de la Iliana, extremista religiós i fonamentalista que està obsessionat en adquirir possessions a la franja, allunyar els palestins i enfortir l'estat d'Israel; en Manfred que no té altre objectiu que triomfar en la seva professió i fer diners; en Boaz, fill de l'Iliana i l'Alec, un adolescent conflictiu que acabarà sent clau en la "resolució" del conflicte i que és, potser, el símbol de l'esperança.

No és un llibre fàcil, però és un gran llibre, ens mostra la intel·ligència de l'autor capaç de mantenir en tot moment la coherència en el caràcter de cada personatge que anirem coneixent mentre escriuen i es despullen, fins que cadascú, com en un puzle, troba el seu lloc.

Els personatges són complexos, alguns més que altres. Potser el més fàcil és en Manfred, l'estereotip del jueu que només mira pels diners. L'Iliana és una dona enamoradissa, apassionada, lligada sentimentalment a un home que desitja i odia a parts iguals, que s'ha casat amb qui li dóna estabilitat i acabarà també fugint d'aquest segon matrimoni que l'ofega. L'Alec, egocentrista, llunyà, militar de professió, estratega, serà qui més evolucioni per acostar-se finalment a la seva gent i al seu país. El Boaz i el Michel, els més oposats, arriben a tenir bones relacions en algun moment, relacions que es podrien mantenir per la capacitat d'acceptació de l'altre d'en Boaz, però que es trenquen de manera definitiva i irremeiable per la tossuderia fanàtica del Michel. I és precisament en aquest intent d'acostament per part d'un i la negativa de l'altre on algunes persones van veure reflectit el conflicte difícil en què està immers el país de l'autor. 

Al final hi ha l'esperança, no és que quedi del tot clara, però alguna cosa del que s'havia trencat ha tingut la capacitat per refer-se. 

De tot això vam parlar el club, el dia 15 de desembre, darrere les caixes, més o menys negres, de cadascú, des de la cuina, l'estudi o el menjador particular, veient-nos i escoltant-nos a quadradets, saben que hi som i podem fer coses junts i, com digué algú, les trobades virtuals tenen de positiu que no cal la mascareta i ens podem veure els somriures.

diumenge, 6 de desembre de 2020

Les nostres riqueses

 


Autor: Kaouther Adimi

Editorial: Edicions del Periscopi.

(192 pàgines)





Aquesta vegada ens vam haver de retrobar de manera online per poder garantir la seguretat de tothom davant les complicacions sanitàries del moment. No obstant això, a través de les nostres pantalles vam poder veure els nostres somriures, cosa que presencialment no és possible.  També hem viatjat. Les nostres riqueses ens ha portat a fer un passeig pels carrers de París mentre anomenàvem llibreries com la coneguda Shakespeare & company entre altres, llibreries que contenen autèntiques riqueses en format literari. 

Aquesta obra ens parla del procés de separació de França amb Algèria d’una manera elegant i suau a la vegada que intensa, però ens parla sobretot de la vida cultural a l’Alger. També ens parla de la construcció i la desconstrucció, d’estimbaments.

Una de les coses que ens ensenya l’obra és la complicació que pot sorgir en muntar negocis amb amics. La il·lusió del protagonista per la cultura i la literatura i el fet de compartir aquestes passions amb les seves amistats el van portar a muntar un negoci. Tot i que algunes visions del nostre club creuen que en Charlot no feia negoci amb els amics, feia una utopia i les utopies no són negoci.

En una pinzellada coneixem el nom de la seva dona la Manon, una dona que va ser clau pel Charlot, ja que l’ajudava a portar el negoci, però l’anomena ben poc. Potser és que quan tot va bé, i ens sentim còmodes, acostumem a no parlar-ne? Potser en Charlot va ajuntar negoci i amistats, però no li agradava gaire ajuntar família i negoci? 

Però a part d’en Charlot trobem un altre protagonista en aquesta obra, en Riat, un jove en pràctiques que té la tasca de liquidar la botiga, desfer tot allò que en Charlot ha creat. 

Aquesta obra es divideix en dues parts intercalades, una part que fa referència al passat en format de diari d’en Charlot i una part d’explicació del present amb les vivències d’en Riat. Les dues parts estan escrites en temps i estil diferents i ens arriben de manera paral·lela. 

Per una part el dietari d’en Charlot que ens aporta matisos i detalls que ens ajuden a entendre les situacions del present. D’una manera breu i sense molts detalls ens mostra la tasca de creació que fa en Charlot. Per una altra part una història que ens explica com en Riat desfà tot el que en Charlot ha creat. Aquest punt va portar discrepàncies al nostre club de lectura, uns comentaven que els havia agradat aquesta part i que veuen molt important la part del dietari, altres coincidien en el fet que aquesta part es feia pesada, fins i tot que no era gaire creïble per la informació que aportava. Però, sí que vam coincidir en el fet que teníem més ganes de Camus, ens ha enganxat i de ben segur que aviat veureu una altra ressenya d’alguna obra de Camus.

No podíem acabar aquesta ressenya sense anomenar l’Abdala. Tota novel·la té un personatge que encisa al lector i no sempre és el protagonista, en aquesta obra molts vam agafar estima a l’Abdala, l’ànima, la consciència de la llibreria, la veu simbòlica de tots els que estimaven la llibreria, de tots els que estimen la literatura i tot el que aporta.


diumenge, 18 d’octubre de 2020

El pont sobre el Drina o el dia que vam saber què era una tabarda

       

  Al poble no hi havia riu, ni cap pont per creuar-lo. Tampoc no teníem cap Kapija (1) on reunir-nos. De fet les reunions eren difícils en aquella època, gairebé prohibides. Era el temps de la covid-19 i els bars i restaurants estaven tancats, les trobades restringides a un màxim de sis persones, la recomanació: "no surtis de casa". Això ens posava una mica tristes, perquè ens agradava veure'ns i tocar-nos i les restriccions sempre fan mal. També teníem por, una por que intentàvem controlar, però que era inevitable. I per damunt de tot sabíem que calia afrontar la situació sense perdre les inquietuds socials i culturals que ens identificaven. Hauríem de renunciar a la gastronomia, però encara podíem llegir, i necessitàvem compartir aquestes lectures en un espai comú, veient-nos els somriures en els ulls. Mascaretes, gel, separacions a dos metres, local desinfectat i airejat... I ens vam trobar, i vam parlar i parlar.  

    El professor ja havia anunciat que ens fotria una tabarda que la recordaríem 20 anys. Tabarda és com es diu tabarra per les terres de l'Ebre i el professor mantenia les peculiaritats de la parla dels seus orígens. Les persones es poden dividir en múltiples classificacions, una d'elles és la de les que s'integren fàcilment a l'homogeneïtat dominant i les que mantenen les identitats minoritàries amb aquell punt d'orgull i tossuderia que ens protegeix de les pèrdues, malgrat que les pèrdues sempre existeixen i són, diuen algunes, inevitables. 

    El Drina flueix per la frontera de Bòsnia i Hercegovina amb Sèrbia. La tabarda va començar com si fos una classe de geografia. El Drina, deia el professor, no és un riu qualsevol. El Drina té pare i mare; el pare es diu Tara i la mare es diu Piva. Els habitants del llogaret Slap al Drina li diuen Žepa. El terreny és inhòspit i escarpat, amb muntanyes molt muntanyoses, segons el professor. De fet, per creuar les muntanyes, el riu ha de fer tantes corbes que en aquella zona quan algú s'entesta en una discussió difícil li diuen: "a veure si voldràs canviar el curs del Drina". No hi ha lloc per a grans ciutats, gairebé tot són poblets que en èpoques passades, abans que es construís aquell pont que dóna nom a la novel·la d'Ivo Andric, ni es coneixien els habitants d'uns i altres. I segurament ni tenien el mateix idioma. Deu ser per això que el riu rep tants noms diferents.

    Allà on el riu es fa més ample, hi va créixer, segles enrere, una petita ciutat, amb terreny també escarpat i llogarets diferenciats i amb pobladors diversos (diverses cultures, diverses ètnies, diverses religions...) Podia ser una ciutat genèrica, però estem parlant de Višegrad, un lloc que té totes les característiques per ser protagonista d'un llibre, especialment si qui l'escriu en sap, i en sap prou per ser mereixedor d'un Nobel.  

    Fa 500 anys un gran visir va tenir un "gest", va fer un regal a Višegrad (d'ara endavant la Kasaba). Va fer construir un pont, una unió entre orient i occident que seria símbol i testimoni de la Història, o millor dit de les històries. Perquè el llibre, entre moltes altres coses, és un compendi d'històries, llegendes moltes vegades, si és que algú és capaç de separar clarament la història de la llegenda.

Començà per ordre del visir, i a càrrec seu, la construcció del gran pont sobre el Drina, que va durar cinc anys. Fou una època excepcionalment important i viva per a la Kasaba, i a tot el país, plena de canvis, de petits i grans esdeveniments. Però, per un estrany miracle, la Kasaba, que al llarg de molts segles recordava i parlava de qualsevol fet, fets que algunes vegades estaven directament relacionats amb el pont, no va conservar gaires detalls sobre la seva construcció; la gent recorda i explica allò que pot transformar en llegenda. Les altres coses passen al costat d'ells sense deixar cap empremta profunda. (pàg. 26).

    El pont va ser i és una obra extraordinària, l'únic que es manté intacte amb el temps, patrimoni i orgull de la gent que el creua o només s'hi queda per contemplar el paisatge o trobar-se, festejar, confabular... a la Kapija. Però com totes les grans obres que ara admirem i són exposades als llibres d'art o d'arquitectura, va significar plors i sang dels que, obligats, havien de treballar-hi. Durant els primers anys de les obres hi va haver una altra divisió a la Kasaba, la dels qui apostaven perquè el pont no s'acabaria mai de construir, els qui deien que sí i els qui deien, com sempre, que ells no opinaven.     

    Detractors, sabotejadors, aquests eren els que no parlaven, actuaven directament, i, també com sempre, la repressió no es feia esperar. Decapitacions i empalaments, descrits amb tots els detalls, amb la mateixa naturalitat que si ens expliqués la recepta d'un plat típic, sense cap passió. 

 

    L'Ester ho tenia clar: "Al principi hi ha una lectura suau, agradable, però de cop s'espatlla i es converteix en molt més desagradable i dur de llegir, comença amb mites i llegendes que es creen al voltant del pont i aquí decideixo saltar-me algunes pàgines del llibre (per mi són sàdiques i inhumanes)". Però no el va deixar, només es va saltar algunes pàgines i la valoració final del llibre va ser bona. Sí el llibre m'ha agradat, afirmava.  

 

    La gent, ho hem dit i ho repetim, es divideix de moltes maneres. El dia que el J.M. ens va fotre una tabarda, el club va quedar dividit en les persones que havien suportat bé, pensant que era quasi necessari i literalment impecable, la descripció dels terrors en algunes llegendes i fins i tot els escabrosos detalls de l'empalament i les que consideraven aquesta part, com l'Ester, sàdica i inhumana. 

 

    Disciplina, semblava que d'això sí que en tenia en una bona dosi el club, encara que s'autoqualifiqués d'àcrata. Disciplina va ser la paraula que van emprar el J.M. i la Mercè per indicar que, malgrat el rebuig d'aquell empalament, van continuar la lectura fins al final (quasi quatre-centes pàgines de lletra massa petita). I el pont present a totes elles. 

 

    El pont com a punt d'unió, d'encavalcament de les diferents cultures i religions. El pont per on transita la Història i les històries que la conformem. La vida, les revoltes, els grans canvis... El llibre evoluciona com una atracció, com una muntanya russa; estabilitat econòmica i política, després tot el contrari. El pont, testimoni de la vida dels diferents personatges: polítics, religiosos, propietaris, pagesos... fins a l'arribada dels joves estudiants, universitaris, amb les seves noves idees socials, religioses i, és clar, polítiques.

 

    És precisament el pont i la seva condició de nexe entre dos mons el que dóna sentit global a la novel·la i serveix com a marc d'un text on els individus i els seus destins acaben sent marionetes mogudes pels fils de la Història. En algun lloc els poderosos juguen a daus i conformen els nostres destins. 

 

    El llibre té dues parts. La primera, quan la Kasaba formava part de l'imperi otomà, està escrita en un llenguatge més oriental i les llegendes recorden d'alguna manera les mil i una nits. La segona, des del moment que passa a formar part de l'imperi austrohongarès fins a la primera guerra mundial, amb un llenguatge més polític i analític, és l'època que l'autor pot recordar o tenir-ne testimonis directes. Època de novetats i d'intents d'imposicions culturals. Quan els conqueridors han de fer bans i proclames per dir que porten la pau cal malfiar-se i pensar que pot ser tot el contrari. Ivo Andric era també un polític nacionalista i cal suposar que en la transcripció dels debats dels estudiants a la Kapija hi ha molt d'autobiogràfic.

 

    El llibre, deia l'Enric, és un bon plantejament de com, a partir de la pròpia història, l'evolució de les idees permet avançar. El pont és el símbol de la convivència, possibilita la unió i la coordinació de personalitats diverses que s'enllacen en els diferents períodes de la Història. Aquest, considerava, és el missatge. 

 

    El pont, deia la Teresa, és l'excusa, el que permet narrar les històries de tanta gent diferent, la seva Kapija significa la diversitat i la diversitat de vegades aporta riqueses i permet avançar i d'altres significa separacions, odis i violències. 

 

    Com el pèndol de la vida, sentenciava l'Ester, la Història va i ve. Només canvien els matisos.


El Pont sobre el Drina, imatge de wiquidèdia




(1) La Kapija, que significa portal, és l'espai més ample al centre del pont que durant els anys ha servit d'espai de trobada per a la gent de la Kasaba.

diumenge, 11 d’octubre de 2020

Solitud de Caterina Albert

Fotograma de la pel·lícula Solitud dirigida per Romà Guardiet el 1991.

Solitud és una novel·la que costa, molts hem coincidit en la dificultat del llenguatge que aquesta presenta, no obstant això, un llenguatge avançat pel seu temps. Una novel·la d’una gran riquesa literària però amb capítols costosos per a la majoria de lectors.  Una de les nostres lectores va comentar com n’havia gaudit d’aquesta dificultat lèxica, sobretot en recordar paraules com aucells, quan es referia als ocells. N’hi ha que han jugat a imaginar que volien dir algunes paraules, però altres n’han gaudit buscant-ne el significat.

Una de les nostres lectores descriu el primer capítol i el final de la novel·la com el que més li ha agradat, de la resta es queda amb petites coses.  La descripció dels paisatges, la sensació de llibertat quan la protagonista es treu el mocador tot pujant acalorada a l’ermita. Com la Mila viu en un paisatge fosc i ple de solitud, cercant aquelles pessigolles que vol sentir, però que no sent.

Molts coincidim en la descripció acurada dels paisatges que ens regala Caterina Albert a Solitud, tot i que alguns remarcaven com els ha costat veure la transformació de la natura segons el pas de les estacions. S’observa com l’escriptora identifica els estats d’ànims de la protagonista amb el seu entorn. Puntualitzant més, veiem com la Mila va descobrint la seva identitat mitjançant el que està passant en el seu entorn. Una de les lectores afegeix el comentari sobre com la Mila es dedica en ànima a la neteja a causa de la seva insatisfacció.

Caterina para molta atenció en descriure els paisatges, però no fa el mateix amb els personatges, ens trobem amb un grup d’homes desdibuixats, però amb papers importants en la vida de la Mila. El pastor, és un dels homes de la Mila i fa la tasca de guia per la Mila, de fet és l’encarregat d’introduir-la al món de la muntanya, fins ara un escenari desconegut per a ella. En una de les escenes s’observa com la Mila tracta als vilatans de vulgars pagesos, posant-se ella en el paper de burgesa. Cada un dels personatges masculins de la novel·la desperta sensacions diferents a la protagonista, cada un d’ells té un paper diferent en l’evolució que la Mila fa al llarg de la novel·la. 

Per acabar un apunt sobre el desenllaç d’aquesta novel·la, un final tràgic per a la Mila, però que la porta a fer un gran canvi en la seva vida. Un final que ens mostra com Caterina Albert era una dona de pensaments molt avançats per l’època en la qual va viure. En la Mila reflecteix una dona que lluita contra el seu entorn social i que cerca la seva pròpia individualitat.



dijous, 9 de juliol de 2020

La passió. Janette Winterson


Entre la calor i les ganes de veure’ns, després de 3 mesos confinats, vam comentar apassionats la darrera lectura. Molts van coincidir en el fet que en un inici semblava una novel·la històrica basada en Napoleó, però una vegada endinsats en la lectura van comprovar que estaven equivocats. Més aviat es tracta d’una obra fantàstica, on hi coneixem persones amb peus palmípedes, o amb un ull telescòpic, fins i tot descobrim el robatori d’un cor, robat de forma literal. És una novel·la trencadora i sense que tu te n’adonis et fa entrar en un món ple de fantasies protagonitzades per les passions, on l’amor i la luxúria hi són ben presents.

La novel·la comença amb en Napoleó, en ell trobem un home fort, un líder, un governador coronat per l’església i al mateix temps és ridiculitzat per la seva passió per menjar únicament pollastres. Ens trobem en una França en guerra, on tots els que no són del nostre bàndol són enemics; en la França de l’ordre, on el catolicisme hi té molt de pes i el sexe és amagat.


Però la novel·la fa un gir sobtat, apareix la Villanele i ens transporta a Venècia, una ciutat viva, la qual has de conèixer molt bé per moure’t pels seus carrers sense perdre’t. Estem a la ciutat de les màscares i de les disfresses, on tan se val si vesteixes com un home o com una dona. On hi trobem llocs ben curiosos, com el casino que sembla d’una altra dimensió, un espai dominat pel joc i la fantasia.

Una història curta però que diu molt. La història d’un cor fora d’un cos, per així poder gaudir d’aquest cos sense barrejar-lo amb la passió que el domina. Un cos que es converteix en un cos lliure, tot i no oblidar mai el cor, per a poder tornar a una realitat confusa però certa.

Una història que ens parla del retorn, tornar a casa i retrobar el que havien deixat, però abans hi posem la passió. Passió que comporta l’acceptació del dolor i del misteri. Passió per la Mare de Déu, pels mestres superiors... Passió que ens fa embogir per escapar de la realitat.

Us estic explicant històries reals, creieu-me...

dimecres, 24 de juny de 2020

L'home a la recerca del sentit. Victor E. Frankl


Lhome a la recerca del sentit” és un llibre que ha estat donant tombs a la llista de propostes durant molt temps al Club. No és un llibre per aconsellar efusivament, de la mateixa manera que no recomanaries amb totes les forces a algú que es prengui un got daigua calenta amb llimona, all cru i pebre just al llevar-se: si, és bo, molt saludable i té moltes propietats, però sha de païr i tens el risc que et vinguin amb lall i tel refreguin com si fossis una llesca de pa torrada.



I quin sentit té un camp dextermini? (Si, extermini: concentrats hi estem quan mirem molt fixament una casella buida del sudoku esperant que ens parli. Allà no hi estaven concentrats, als Camps mataven les persones. Als Camps exterminaven el que consideraven molest, lleig, fluix, poc productiu. Només alguns intentaven concentrar-se en desaparèixer de la vista dels assassins).

Culpable de la recomanació, em faig responsable dels actes i durant el confinament vaig insistir en la lectura (sabent que no podrien vindre a casa amb lall). Tampoc seré en absolut objectiva amb les aportacions.

El llibre són dos llibres, dues parts diferenciades de les que només en recomanaríem la primera: la que busca el sentit (la segona és la teoria teòrica teoriqussissima, que alguns ni hem llegit).

Podríem dir que ha estat un llibre que ha agradat, als coneixedors del tema i als novells en la causa, i matreviria a dir que en el fons, a tots ens a acabat deixant el mateix regust àcid amarg dolç. Si hem llegit a Bonnot segurament no ens aporta massa novetats.

És un llibre, potser, per llegir poc a poc. Daquells que necessita mastegar-se, rosegar-se. Qui ja estigui avesat a la causa no necessitarà tanta digestió, tot i que sempre deixa aquest sabor al final de les pàgines.

V.E. Frankl ens remarca la importància de lArt, la Bellesa, la Natura i lHumor com a elements claus de la supervivència. Hauria de fer pensar a algunes persones potser això. Per damunt de tot, això si, emfatitza lAmor: essència per sobreviure a qualsevol situació.

Va més enllà i ens explica les reaccions després de lalliberament. ¿Pot algú que ha passat per tot allò i ha hagut de modelar, metamorfosar, els seus valors, convertir-se de sobte en una persona normal que pot somriure i ser feliç?

Per acabar mhauria agradat posar alguna frase daquestes que et queden donant tombs unes setmanes, que poc a poc sallunya del que has llegit però segueix allà la idea transformant-se i adaptant-se a les teves incerteses personals. Però no ho faré. Ja que viure significa assumir la responsabilitat de trobar la resposta correcta als problemes que planteja. Prefereixo no fer més espòilers i que cadascú trobi les seves pròpies cites.

Gràcies per aquesta oportunitat de compartir un llibre com aquest.

dimarts, 24 de març de 2020

SESSIÓ DEL CLUB DE LECTURA DE 18 DE MARÇ


 

Habibi

Guió: Craig Thomson

Dibuixos: Craig Thomson

672 pàgines.

Blanc i negre
Editorial: Pantheon Books









Havíem de trobar-nos, però no va poder ser.
Havíem de menjar pastís i beure xampany per celebrar aniversaris. Però no va poder ser.
Vam trobar a faltar:
Les respostes, el diàleg que establim a les trobades, les afirmacions i negacions de la tertúlia, els somriures de complicitat, les interrupcions, el goig de compartir conjuntament allò que es diu, les ametlles i les cerveses i els bunyols i els requisits...
No va poder ser. 

Calia estar confinats. Ho sabíem. Ho enteníem. 
No ens vam acovardir. No calia ni volíem deixar de compartir.
I ho vam fer de manera virtual. La gent va escriure el que li havia semblat el llibre llegit.
De tots els escrits, tots diferents, tots interessants, el que ens va agradar més va ser el de la Diana:



Jo no m'havia interessat mai pels "còmics", ni per la Bíblia, ni per l'Alcorà. I se m'ha quedat curt. 
Al sortir del club, encara amb el regust dels bunyols de quaresma flotant entre les dents no vaig poder evitar fullejar, amb la sana intenció de veure com ho faria per "llegir" aquell totxo.
L'endemà, de ressaca lectoril me l'havia empassat.
És d'aquells llibres que tenen música, que no t'adones que no estàs llegint, que no t'adones que estàs abduïda per uns fulls de paper en blanc i negre, quan et penses que estàs veient una pel·lícula. Però no, no hi ha música, no hi ha colors, ningú parla i amb prou feines hi ha lletres.
Perquè, a sobre, les lletres no són lletres, són representacions de serps, de conceptes, de idees.
Tota l'estona estava mirant la portada del llibre: 1a edició 2011, USA. Ho he hagut de llegir moltes vegades. 1a edició 2011. USA.
Em quedo amb la sensació de pobresa cultural. Vull llegir-me el Quijote, si, però hauré de llegir-me la Bíblia, l'Alcorà i... vull aprendre àrab. Just dos dies abans de presentar-me la Dodola i el Zam m'havien explicat l'escriptura xinesa (si se'n pot dir així), no són lletres buides de sentit sinó que tot són petites obres d'art, d'idees, de representacions del que expressen: el descans és una persona asseguda sota l'ombra d'un arbre (i com s'ho fan per escriure aquestes coses en un teclat??).
No sé si és cert o no, però pel que sembla, l'àrab té vida pròpia. No només tenen significat les lletres sinó que amb elles pots representar quadres, que pots llegir de tots els costats sense perdre l'essència i, tot al contrari, donar-hi molt més èmfasi, molta més força.
I resulta que les grans crisis només són per a pobres, "moros" i tercermundistes... I ara, amb el coronavirus, amb Habibi... qui és el tercermundista? Qui és més savi? Qui està preparat pel que realment és cert, que és la incertesa?
La por comença amb la propietat, la llibertat en decidir el que vols. Quins són els rics? Què en farem de tants diners si no tenim arbres per seure acollits per seure a la seva ombra




dijous, 30 de gener de 2020

Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà



Una mica de la contraportada per situar-nos
Canto jo i la muntanya balla és una novel.la en que prenen la paraula, dones i homes, fantasmes i dones d'aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d'alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius.


Un trosset del llibre Gent independent
(Irene Solà inicia la novel.la citant Halldór Laxness).
"I quan les brises primaverals bufen a la vall; quan el sol de primavera brilla sobre l'herba seca de l'any passat que cobreix les vores del riu, i sobre el llac, i sobre els dos cignes blancs del llac, i fa sortir amb els seus afalacs l'herba nova del terra esponjós dels pantans..., qui es creuria en un dia així que aquesta vall verda i pacífica atresora la història del nostre passat i dels seus espectres?"


El cor del nostre club
Som corals perquè som gent diversa.
Som corals perquè no a tothom li ha produït, com a ella, un cop al cap, al pensament,...
No tothom ha estat sacsejat fins al punt de llegir-la dues vegades per tal de poder copsar el caramull de les veus llunyanes.
Veus que arriben des de la muntanya... i ens allunyen del mar.
Som corals com ho és la novel.la, encara que sabem que allà, al darrera, hi ha una veu única, o millor dit una única veu.
El cor del club ha cantat unit un m'ha agradat. En un to més agut hem sentit alguns molt i en un to més greu un a mi no tant.


El duet
- A mi no tant perquè n'esperava més després de tan bones crítiques, perquè en el fons no és res més que una història molt simple.
- Una història simple a través de la qual se'ns explica una altra de molt complexa, la història d'una terra. És per això que és magnífica.


Algunes veus
Cada capítol, com un conte independent, apassionant, tan ben descrit que fa viure els fets i creure quasi sempre els personatges, tant si són "reals" com imaginaris, humans o no, vius com morts.
Dins cada capítol la força de cada paràgraf. La màgia de les frases combinades, ara dolces i poètiques, ara dures i punyents. Un llenguatge ple d'ondulacions. Com les muntanyes. 
Fluïdesa i poesia en el llenguatge. Una escriptura amb molta força. Una autora brillant.
Una construcció molt intel·ligent. Fa pensar, t’obliga a situar-te.
Aconsegueix un retrat magnífic d’una regió en totes les seves complexitats.
Ser-hi! Viure el lloc. Deixar  de ser només un per passar a ser el tot. La gent, la flora, la fauna, les llegendes, el present i el passat. Absorbir una terra.
Historiadora, geògrafa, antropòloga... Així se'ns manifesta l'autora, sense haver-ho pretés.


Totes i tots
Som corals perquè som gent diversa.
La novel.la és coral perquè parlen elements molt diversos.
No totes pensem igual.
No tots els capítols ens han agradat igual.
No direm aquí què ens ha agradat més i què menys.
Algunes coses no les hem acabat d'entendre. Algunes escenes ens han semblat falses.
Però proclamem que és recomanable llegir Canto jo i la muntanya balla.
Vosaltres opinareu, els altres pensaran com nosaltres o diferent.
Perquè som diversos com els elements que conformem la terra i la seva, nostra, història.
Afirmem, però, que tots i totes ens hem sentit impactats després del primer capítol, El llamp, un capítol que constitueix, per ell sol, una petita joia literària.


El llamp
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos, als bedolls i als avets. Xsssssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil.litat i la felicitat de tenir l'esperit sec.
...
...
Les granotes rauquen dins els ventres. Els peixos deixen de moure's però no es moren. Però tant li fa. El millor de tot és pedregar.

dissabte, 21 de desembre de 2019

La noia de la perla: Un quadre magnífic, un llibre que podria ser-ho i un sopar extraordinari.

La noia de la perla és una de les obres més famoses de  Johannes Vermeer o Jan Vermeer (el pintor de  Delft).  El bust d'una noia, de perfil, es retalla davant d'un fosc fons neutre i el seu cap, entregirat, dirigeix la mirada cap a l'espectador. La seva boca, oberta lleugerament com si anés a parlar, dota de major realisme la composició. La model, de qui es desconeix el nom, vesteix una jaqueta de tonalitats brunes i groguenques, en la qual sobresurt el coll blanc de la camisa, i cobreix el seu cap amb un turbant blau del qual cau un drap d'intens color groc, que hi crea un contrast cromàtic. La gran perla que li ha donat nom adorna l'orella de la jove, i recull el brillant reflex de la llum que n'il·lumina el rostre. (Aquest paràgraf està quasi copiat de Viquipèdia, és clar).

La noia de la perla és també una de les novel.les més famoses, possiblement la més coneguda, de Tracy Chevalier. Inspirada en el quadre de Vermeer, l'autora imagina les circumstàncies en què es podia haver fet l'obra i dóna vida a una criada que el pintor converteix en model. La novel.la ha estat traduïda a molts idiomes i constantment reeditada. Els exemplars venuts arreu del món deuen superar el milió. També se n'ha fet una pel·lícula de força èxit. Cal, doncs, deduir que es tracta d'un llibre que ha agradat, agrada i segurament agradarà a molta gent. També a algunes persones del club de lectura de les Borges del Camp els ha agradat, però només a algunes. En parlem a la tertúlia prèvia al sopar de Nadal. Algú s'ha posat les arracades de perles per a l'ocasió.

És una obra del tot intranscendent que no m'ha aportat res -fa la primera veu- bé, podríem dir que es deixa llegir, que entreté ... però no cal, la paraula és "intranscendent".

Per a altres són recreacions estructurals, una obra lligada i documentada però que no arriba al fons de res. Uns personatges massa plans en un guió fàcil. Hi ha qui diu que és com si l'autora no tingués la intenció de fer una novel.la: es passeja, només, per l'atmosfera d'una casa i un estudi i s'imagina els personatges i les veus. Algú parla de falta de "substància", sense construcció que  porti al clímax.

Les defensores, les que s'ho han passat bé i han trobat que sí que deia força coses "renyen" amistosament a les critiques. -No tot han de ser personatges de psicologia profunda, ni textos enrevessats que facin patir massa o pensar en profunditat-.

Una de les més fermes defensores troba que la senzillesa del llenguatge és del tot escaient i fet expressament en tant que està escrit en primera persona, és la veu d'una minyoneta acostumada a no parlar, a ser, abans que tot, correcta. No pot entrar en detalls ni intimitats perquè no estaria bé, ens mostra el que ha viscut i amaga la profunditat d'uns sentiments que el lector comprèn que hi són i com hi són, amb totes les seves dificultats. 

Sí, és una noia molt ingènua, diu una altra, però a la vegada d'una tremenda sensibilitat. El caràcter d'ella està molt ben dibuixat. Sense formació és capaç d'entendre els colors, llegir-los, captar el significat d'un to al costat d'un altre...

D'altres destaquen el context històric. Per a algú ha estat interessant el procés de la fabricació de les pintures, i veure com s'havien de guanyar la vida els pintors en el segle XVII. La novel.la -diu un gran lector- ens descriu dos o tres mons alhora. Hi ha d'entrada el de la família d'ella, en la misèria des de l'accident del pare, aquests no tenen ni per a menjar. Hi ha la família del pintor, on ella ha d'anar a fer de minyona, plens de deutes, però són de l'alta societat, aquests mengen cada dia.  

I abans que nosaltres, que tenim la sort de poder menjar, anem cap a la taula, la nostra mestra biòloga, ens parla d'un dels personatges de la novel.la, Leeuwenhoek, que portava a Vermeer una caixa negra a través de la qual mirava per una lent i aconseguia veure els detalls de la seva obra. No sabrem si Vermeer, en la realitat, va conèixer mai a Leeuwenhoek, tot i que certament eren coetanis i de la mateixa ciutat. Però la vida i obra de Leeuwenhoek, el primer microbiòleg, explicada per la mestra, és segurament el moment de màxima atenció de la tertúlia. En diu moltes coses, i llegeix un text bonic sobre extret d'un llibre d'ESO. Hi ha tantes coses a dir sobre aquest personatge que la crònica s'allargaria massa. Qui en tingui curiositat el pot buscar. Aquesta no pot ser una crònica sobre Leeuwenhoek perquè avui tocava parlar de La noia de la perla, què hi farem.

Però, no, no puc acabar encara, perquè després de la tertúlia hi va haver el sopar i seria un pecat no remarcar-ho. Que aquí sí que va disfrutar tothom unànimement. No explicaré la decoració de la taula, ni cada un dels plats, només diré que tot estava preparat amb molta cura, d'aquella manera rigorosa, cuidant els detalls, com ha de ser hi ens agrada, com una bona pintura o un bon llibre.