Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 25 de novembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: Els colors de l'incendi de Pierre Lemaitre

dissabte, 23 d’octubre de 2021

L'Ateneu es reuneix a casa els Fuster-Rossinyol per parlar del llibre de la senyoreta Buncle

Quan ja començava a fer-se fosc, una corrua de cotxes anaven aparcant davant la casa dels Fuster-Rossinyol. La majoria dels convocats, els que havien confirmat assistència, arribaven puntuals a la cita. L'objecte de la trobada era parlar d'una novel·la: El llibre de la senyoreta Buncle de D.E. Stevenson. Un llibre que tothom, o gairebé tothom, havia llegit i sobre el qual tothom, o gairebé tothom, tenia coses a dir. El senyor Gavarró es va queixar que no s'hagués enviat un recordatori de la data de la reunió uns dies abans, gairebé se'm passa, va dir, i tothom va estar d'acord que el recordatori era necessari, perquè les aportacions dels senyor Gavarró a les trobades sempre eren interessants. La senyoreta Fletxa va arribar una mica tard, quan el senyor Colom ja havia fet la seva exposició, de fet, la senyoreta Fletxa, no assistia per parlar del llibre, que ni tan sols s'havia llegit, ocupada, com havia estat, en enfilar-se per les muntanyes. La senyoreta Fletxa, volia, això sí, aportar algunes opinions sobre el premi Planeta i el fenomen Carmen Mola. La senyoreta Fletxa era una persona mordaç, de fina i aguda crítica quan tocava. Però la crítica al premi Planeta, es va deixar per al final de la reunió.

 D'inici, un cop fetes les salutacions de rigor, tothom, convenientment proveït de la seva mascareta, es va col·locar ens els còmodes seients que els senyors Fuster-Rossinyol havien disposat amb cura, perquè es poguessin guardar les distàncies. En el torn de paraules, li va correspondre iniciar la tertúlia al senyor Colom que va agrair fervorosament l'encert que havia tingut l'Ateneu de repartir als seus membres el Llibre de la senyoreta Buncle. El senyor Colom era un home de grans lectures, la seva biblioteca estava farcida de llibres, molts d'ells, la majoria, de extrema complexitat i també, cal dir-ho, de no poca duresa. Ara s'havia endinsat en la revolució russa i els períodes més foscos de l'estalinisme. Tenir entre les mans, va dir, El llibre de la senyoreta Bucle, poder riure amb les seves ironies, seguir els personatges tan enginyosament dibuixats, ha estat un meravella, un respir fantàstic ben lluny de les àrides estepes russes. El senyor Colom s'ho havia passat bé imaginat-se que ell era la senyoreta Buncle i conjecturant quins personatges del nostre particular Silverstream triaria per al seu Copperfield. Tothom va pensar que era una llàstima que no expliqués més d'aquesta aventura fantasiosa, però ningú no ho va dir.

La senyora Rossinyol, que era una persona molt activa a qui li agradava tenir-ho tot a punt amb molta antelació i que sempre preparava el dinar a les onze del matí, s'havia anticipat tant en la lectura d'El llibre de la senyoreta Buncle, que ja havia llegit fins i tot la continuació: El casament de la senyoreta Buncle, i va explicar que, aquell segon, era també enginyós i divertit, però no tant com El llibre de la senyoreta Buncle, del qual va elogiar l'encert de ser un llibre sobre un altre llibre i la manera com a tots dos llibres ocorrien les mateixes coses.

 El senyor Fuster, que s'havia passat el matí cavil·lant mentre feia codonyat, va explicar que trobava molt curiós això d'inventar-se un poble i un seguit de personatges. El senyor Fuster era físic i cavil·lar era una constant inseparable de la seva personalitat. Va dir que considerava que darrera la novel·la hi havia un exercici de simplificació molt gran. De fet un poble com Silverstream no existeix, allà ningú no treballava, excepte les minyones, que de vegades servien a gent sense recursos econòmics. També va dir, el senyor Fuster, que s'havia imaginat que el llibre estava fet al revés i que l'autora havia disposat primer el final del llibre i els personatges els va anar construït i modelant amb posterioritat.

El senyor Vinater, que era expert en definir personatges i ocupava part del seu temps de jubilat redactant una enciclopèdia, va destacar el paper de la senyoreta Buncle i la manera com es converteix, ella mateixa, en un personatge del seu llibre. Molt interessant i ocorrent, va dir el senyor Vinater, fer que els personatges reals modifiquin les seves conductes a partir de la lectura del llibre per esdevenir igual als personatges de ficció.

En aquest punt el senyor Colom va tornar a intervenir per recordar l'escena del sopar de la senyoreta Buncle amb el seu editor, quan portava els dits segats per les cordes de les bosses plenes de compres que carretejava i va pensar: això a la senyoreta Wade no li hagués passat. Tothom va esclafir a riure.

La conversió de la senyoreta Buncle amb la senyoreta Wade va ser objecte de comentaris molt diversos ja que els tertulians trobaven aquest fet una de les parts més destacables del llibre. I la senyoreta Dura va dir que la senyoreta Buncle era com l'aneguet lleig convertit en cigne.

La senyoreta Dura era una persona molt afable i cordial que s'ho passava molt malament quan les històries eren massa dures, i patia terriblement amb les desgràcies, ni que fossin fictícies. Per a ella, per a la senyoreta Dura, El llibre de la senyoreta Buncle, havia estat un dels més encertats de l'Ateneu, comparable, la seva lectura, amb La meva família i altres animals. Amb tots dos llibres havia gaudit plenament sense necessitat d'un sol moment de patiment. I llavors, la senyoreta Dura va deixar anar una frase que va ser molt aplaudida. Va dir: Amb la lectura de El llibre de la senyoreta Buncle he constatat que la literatura pot canviar el món. 

El senyor Gavarró no havia dit res més a partir de la queixa fundada sobre la necessitat de recordar les reunions amb antelació, però havia seguit la tertúlia amb molta atenció. El senyor Gavarró, mestre de minyons de professió i alpinista per devoció, també era un gran lector, de fet era una persona força polifacètica, el senyor Gavarró. Solia intervenir sempre cap al final i puntualitzar en aspectes que no s'havien destacat. A ell, va dir, també li havia agradat i s'ho havia passat bé amb la lectura d'El llibre de la senyoreta Buncle, però per al seu gust ho havia trobat tot massa mastegat i al final massa rodó fent que tot acabés bé i cada ovella amb la seva parella. Si aquest llibre s'hagués escrit ara, va dir, deixaria alguna cosa oberta. No hi van estar gaire d'acord, els participants, amb aquesta petita crítica del senyor Gavarró. El personal considerava encertat que el conte acabés bé ja que havia de ser una calca del llibre que escrivia la senyoreta Bucle i aquesta era precisament una de les seves gràcies i disfrutar de tant en tant amb una bona novel·la amb final feliç no venia malament. 

Es van donar tots per satisfets i van quedar per a la següent. A la sortida el senyor Colom, distret encara amb els pensaments del llibre, quasi va prendre, amb el cotxe, una direcció prohibida. Però va rectificar a temps. 

 

dissabte, 25 de setembre de 2021

Crònica d'una tertúlia: Història de dues ciutats

"Les tricoteuses" gravat

No era el millor dels llibres que hem llegit. No era el pitjor dels llibres que hem llegit. No va agradar a tothom. No va desagradar a gairebé ningú. En definitiva, era un llibre que valia la pena llegir. No tothom era de la mateixa opinió.

Hi havia una taula molt llarga, per guardar el metre i mig de distància entre els tertulians (més endavant comensals). Hi havia plats apetitosos en una taula lateral. Però no els van tocar fins al cap d'una estona. Primer havien de compartir les impressions de cadascú. Era l'estiu de 2021, ben tocant a la tardor. El dia s'havia aixecat plujós i ara feia fred i vent. Va ser per això que van decidir fer la trobada a l'interior. Distàncies, mascaretes i finestres obertes. Eren temps de pandèmia, encara, tot i que els contagis començaven a disminuir i es feien, amb prevencions, apropaments a la vida social de la qual tothom estava necessitat.

Damunt la taula, encara sense plats, alguns llibres amb la portada blava de l'edició que Club Editor havia publicat de la novel·la de Dickens "Història de dues ciutats". Menys de 600 pàgines, 599 per ser exactes; llegides durant els mesos d'estiu. 

Hi havia qui havia llegit molt lentament, passant pàgines amb recança, trobant incoherències. Per contra, algunes persones havien gaudit amb la lectura. Hi havia qui l'havia llegit de pressa, al juliol, i ara ja no recordava si, en acabar-la, havia considerat que era recomanable o no. Hi havia qui l'havia llegit de jove, cosa que ara, tot i estar en una forma excel·lent, ja no era. Feia anys d'aquella primera lectura i recordava que no li havia estat fàcil, una de les obres que més li havia costat de Dickens. Recordava "les tricoteuses" aquelles dones del proletariat francès que feien mitja mentre "disfrutaven" de l'espectacle de caps rodolant sota els ganivets esmolats de la guillotina; homenatjades en algun mural a París, esmentades per altres autors com Stendhal. 

Aquell llibre estava ambientat a França (no només) i parlava de la Revolució (no només). Dickens havia nascut el 1812, no quedava gaire llunyana la Revolució Francesa, alguns dels seus coetanis en podien tenir memòria. L'Anglaterra monàrquica, la que tenia un rei de grans mandíbules i una reina poc agraciada al tron, en paraules de Dickens, havia acollit exiliats de la França monàrquica i es considerava un país d'ordre davant dels desgavells dels francesos que ocupaven els carrers amb ànsies de sang. Els capítols dedicats a la França dels anys següents el 1789 retrataven, de manera massa reiterativa i massa exagerada, a parer de la majoria, una turba sense dos dits de front i amb moltes ganes de venjança. Si bé, és just i necessari esmentar-ho, Dickens va introduir unes pàgines justificatives on quedava palès el patiment del poble, i en concret d'algun dels personatges, sota la tirania i el despotisme de la noblesa.

"Història de dues ciutats" era, digué algú, un fulletó. Una novel·la d'aventures, pensava una altra. Publicada per fascicles sabia mantenir l'interès en les vicissituds dels personatges, i la trama, potser una mica pueril, acabava enganxant.   

Els tertulians (més endavant comensals) consideraven, en general, i sempre amb excepcions, que alguns dels personatges eren extraordinàriament plans i de vegades ensucrats i embafadors. Algú va "acusar" Dickens de representar expressament la bondat de cert noble per indicar que noblesa no era ni havia de ser sinònim de maldat.  

Podria semblar, amb tot el que s'ha escrit fins aquí, que "Història de dues ciutats" té poc de recomanable, que és difícil, reiterativa, pueril, amb personatges plans i molt anglòfila. Doncs no, perquè sense ser la millor de les novel·les llegides, no és ni de bon tros la pitjor i la ploma de Dickens és d'un talent extraordinari, reconegut per tots els presents. A banda d'aquell inici tan genial: Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps ... trobem en molts capítols, en especial els primers, unes descripcions sublims: A Anglaterra, d'ordre i protecció no n'hi havia com per sentir orgull nacional. De cases atracades per homes armats i robatoris de camí ral, n'hi havia cada nit ... (ep, potser Dickens no era tan anglòfil). Abunden la ironia i la sàtira: Mr Stryver es girà i sortí sobtadament del banc, causant una tal confusió d'aire al seu pas, que els dos vells dependents necessitaren totes les seves forces per no caure entre els dos taulells mentre li feien reverència...

Seriosament us dic que "Història de dues ciutats" és una bona novel·la, per passar-ho bé, per llegir, si més no una gran part, amb un somriure d'orella a orella. Recomanable? Potser sí, potser no. Però val la pena, ni que sigui per després poder parlar-ne i dir que està bé però ... una mica difícil, una mica pueril, una mica reiterativa, una mica anglòfila ... 

Passem a sopar. 

Va ser el millor dels sopars, com tots els altres ho havien sigut i segurament ho seran.

dimecres, 7 de juliol de 2021

Dolçor d’estiu amb El blat tendre


Tal com la dolçor de El blat tendre va arribar a nosaltres després de la seva lectura, va arribar la trobada de juny del club. Una trobada que vam poder fer presencialment, a l’aire lliure i respectant les mesures de seguretat. Quan tornava cap a casa després de finalitzar la sessió, em vaig adonar de com necessitava veure’ls, perquè les pantalles despersonalitzen i quan tornes a tenir a les persones davant teu és quan te n’adones. 

Vam iniciar la sessió amb un “M’ha encantat!” i un “ És una delícia!”, tot seguit d’afirmacions i és que El blat tendre ens ha agradat i molt. Potser per la situació en la qual estem, aquesta lectura ens ha arribat com un caramel dolç, tal com s’anomena aquesta selecció de novel·les, un petit plaer. Fins hi tot els més atrevits van dir que la novel·la és com un haiku. L’obra està escrita com si les lletres s’escolessin de les mans per escriure coses boniques, però quan parla de l’amant el to canvia i passa a ser més fosc.

Una  novel·la molt escandalosa si pensem en l’època en la qual va ser escrita. Adolescents de 15 anys que es llancen a tenir relacions, tot un escàndol pels anys 20! Una novel·la romàntica fora de les novel·les romàntiques de l’època. També vam comentar el gran mèrit que suposa per la Colette escriure aquest llibre. Una gran escriptora que com tantes altres no ha tingut la visibilitat que mereixia pel fet de ser dona. 

Una novel·la que diu poca cosa, però que és molt bonica, explica el que passa als protagonistes per dins. El llibre ens parla de l’educació sentimental del Philippe de 16 anys i mostra la relació del jove amb la Vinca de 15 anys. Els joves van ser criats com a germans encara que alguna vegada comentaven la possibilitat de casar-se, ho veien poc probable. 

El Philippe presenta un domini sobre la Vinca fins que inicia la relació amb l’amant, en aquest punt ell se suavitza. Però la Colette no deixa de mostrar-nos com en aquella època les dones tenen cura de la casa. La Vinca es veu obligada a finalitzar les vacances abans, ja que ha de fer feina, també s’observa al final com ella es culpabilitza del que ha passat amb el Philippe. Hi ha qui afegia com la Vinca és l’única que sap cap a on va la cosa i guia al Philippe, ja que ell dubta contínuament.

Gràcies a un dels nostres savis vam saber que la Colette va viure una relació similar a la de la novel·la, on ella era l’amant d’un adolescent, un fillastre. Concretament l’episodi de La dama blanca, està inspirat en aquesta relació amb el fill del seu segon marit.

I una cosa ben curiosa per finalitzar... La Colette fa una descripció molt precisa de les coses, com si pintés paisatges i escenes... però al final no saps de quin color té els ulls la Vinca. Que per cert, Vincapervinca, és d’un color preciós. I ara és quan corres a Google per buscar el color. 

 

dissabte, 15 de maig de 2021

Avui hem parlat de L'estrany. O potser ahir


Avui ens hem trobat. O potser ahir. Cadascú des de casa seva, darrera, o davant, segons es miri, dels ordinadors.

Hem parlat de L'estrany d'Albert Camus. Un llibret petit que ha sorprès el Pep. No m'imaginava que aniria d'això, ha dit, pensava que seria avorrit. M'ha sorprès gratament, ha afegit. I la Mercè ha dit que a ella també, i n'ha remarcat la qualitat literària. La primera obra de l'escriptor, i una obra mestra.

La Mercè i el Pep tenen nom, indistintament que siguin home o dona, jove o gran. Això no passa a L'estrany. Allà hi ha molts homes que són anomenats pel seu nom, però les dones són l'amant de ... o la dona de... De la mateixa manera els àrabs només són els àrabs, ells tampoc no tenen nom. Som a Algèria l'any 1942 i qui relata, sempre en present i primera persona, és un membre de la comunitat francesa. Un home estrany, encara que, com ens fa notar el Joan Manuel, qui no n'és d'estrany en relació amb els altres?

Meursault, el protagonista, és una persona indiferent, poc empàtica, que es deixa portar per les circumstàncies. Si el tingués a classe ara, ha dit el Pep, en diria autista. I la Teresa ha considerat que, certament, Meursault en té les característiques. S'ha obert una breu discussió sobre aquest tema, però ho hem deixat estar, ja que és evident que aquesta no era la idea de Camus, ni en coneixia el nom. 

Que el personatge està molt ben construït ho ha dit  l'Enric i ho ha remarcat tothom i més endavant ha aparegut la paraula coherència. Crec que ha estat el Joan Manuel qui n'ha fet esment. Però altres, bàsicament la Sheila i la Diana, s'hi han apuntat tot seguit. Altament coherent, ha remarcat el Joan Manuel. Es pren la vida de la millor manera que sap. L'autor demostra que dins la monotonia hi ha idees pròpies. Ho entenem quan Meursault esclata davant d'un capellà que li vol fer entendre les coses d'una manera absurda quan ell ja les té enteses amb perfecta lògica. Meursault no és un robot.

Pel que fa a l'estil, hi ha consens. L'estrany és una novel·la magistral. Només 10 capítols, escrits com si es tractés d'un diari personal, amb frases curtes, ritme narratiu continuo i claredat expositiva. Deu capítols i dues parts ben diferenciades. La primera part ens mostra el personatge i els diferents escenaris que passen per davant de qui llegeix com reflectits per una càmera: Un asil, una platja, un carrer. Hem notat la llum, les olors, i gairebé el sabor d'un cafè amb llet o un cigarret. Hem notat, especialment, la calor. Ens encega el sol i disparem els trets. Ai, no, nosaltres no, ha estat Meursault qui dispara, per culpa d'aquell sol. A la segona part hem assistit a un judici on es parla d'ell, però sense que ell hi pugui intervenir. Un fiscal que construeix absurdament una personalitat, com li ve bé. La falsa moral del sistema. I Meursault no sabem si és la víctima o l'heroi que impassible accepta una sentència. I s'adapta a la presó, com s'adapta a tot.

M'han assaltat els records d'una vida que ja havia deixat de pertànyer-me, però en la qual havia trobat les més pobres i les més tenaces de les meves alegries: les olors de l'estiu, el barri que estimava ...

Com si els camins familiars traçats en el cel de l'estiu poguessin menar igualment a les presons i al son innocent.  

dilluns, 26 d’abril de 2021

Pedro Páramo i el món dels morts


Pedro Páramo ens ha dividit, amb ell no hi ha terme mitjà, n’hi ha que l’han trobat un llibre molt espès i n’hi ha que l’han gaudit. Serà que alguns de nosaltres ens sentim còmodes caminant entre les veus d’aquells que ja no hi són? O més aviat que en sabem treure la part positiva de les coses tristes?

Hi ha qui s’ha traslladat a la celebració mexicana de la  nit dels morts, on fan una gran festa per honorar els que ja no hi són. Però els entesos del grup ens han descrit molt bé aquest fenomen literari, el realisme màgic, on l’escriptor barreja la realitat amb la fantasia. Juan Rulfo fa una barreja de ficció i realitat molt ben fusionada, tant que alguns ens perdíem en saber si allò era realitat o fantasia. La novel·la està carregada de sensacions, tristes, negatives... sensacions difícils d’explicar. Hi ha qui llegint el llibre s’ha sentit com en un malson d’aquells que no saps veure què és somni i què és realitat, d’aquells que costa despertar. Quan veus que estàs en un món de morts i surts de la lògica. A conseqüència d’aquest fet algú deia he patit, amb aquest context fosc, negatiu... per això no la recomanaria, està ben escrita, però no la recomanaria. 

Des de la ficció, Juan Rulfo, fa una descripció molt acurada en frases curtes sobre els fantasmes, aquests recorden com han viscut i com han patit, la misèria dels dèbils sotmesos al poder brutal dels amos. Rulfo fa una novel·la curta i sense concretar ho explica tot, això li dona una gran dimensió. També  cal destacar l’inici de Pedro Páramo, “Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo.”, un inici molt bonic que enganxa. El descens cap a Comala ens ha captivat a més d’un, el camí que per el que va puja, per el que ve baixa i com augmenta la calor segons vas baixant i arribant al destí. Una descripció acurada que ens porta a l’infern. Les al·literacions també han despertat interès, com quan diu “ Negrura de la noche negra”. Tot un seguit de característiques que enriqueixen l’obra.

Una altra gran qualitat que presenta la novel·la, és la manera de manegar el temps amb l’espai en un mateix plànol paral·lel, a vegades toca rellegir algun capítol per no perdre el fil i situar-se allà on ens vol situar Rulfo. Aquesta escriptura superlativa és un gran exercici literari que presenta l’obra.

L’obra de Juan Rulfo està contextualitzada en l’època de la revolució mexicana, temps d’incerteses i traïcions, terrors i morts. El discurs que ens presenta l’obra parla de les relacions, de la vida i sobretot de les relacions de poder. Ens planta en una situació en la qual el cacic domina tota la població, com si el poble fos propietat seva. Els seus homes fan tot allò que sigui necessari per fer que el vent bufi sempre a favor de l’amo. Comala un dia va ser lluminós, però ara és l’infern a causa dels pecats i la ràbia dels poderosos bàsicament.

Per finalitzar ens preguntem, està mort o no? No queda clar i això és el que ha agradat. Si algú ho té clar que ho comenti si us plau. 


dilluns, 15 de març de 2021

Parlem de "Liquidació" amb Rosina Ballester



Rebolcar-se a finals d'estiu, amb les onades furioses, plenes de sal i arena, sota un cel de plom, conscients de la tornada imminent a la ciutat, desorientada per la manca de ni  tan sols una convicció sobre qualque cosa...vet aquí l'angoixa! La manca de referències, o les referències perdudes en el joc perillós. L'instant efímer de l'escriptura en un racó del jardí, sotjat durant molt de temps, fins a acomplir-lo, instant al cap vespre d'abril, amb el cant de les granotes, els moixos excitats per la claror del ponent, un rossinyol, el darrer abegot per la glicina, l'alè humit de l'hora, la quasi fosca. El vol de papallones va ser la nostra efímera fratria.

Liquidació. Monòleg III de la segona part.

Rosina Ballester, l'autora, membre del club de lectura, és amb nosaltres, mentre la Fina "recita" aquest monòleg, embadalida per la bellesa d'una escriptura, que, diu, és tan bonica que es llegeix amb plaer ni que sigui, moltes vegades, ben bèstia el què s'hi narra. 

La Rosina, ens explica qui la coneix molt de prop, està sempre envoltada de diccionaris, algun dia escriurà un llibre dedicat als autors de diccionaris. Perquè és important trobar la paraula precisa en cada moment, perquè de vegades, algun diccionari, com el Coromines, d'una paraula en pot fer tot una novel·la.

Potser per això, i també, segurament, per la seva extremada sensibilitat, el llenguatge és tant ric i concís. D'un lirisme quasi sensual. Una historia dura, narrada a batzegades, sense cronologia, per una força interior que té necessitat de vomitar moltes frustracions, per una dona, en part potser la pròpia autora, bàsicament inventada, una dona que té un nom, però tant li fa, perquè la narració es converteix en universal, en l'univers de qualsevol dona, arribada a la maduresa, que vol i necessita treure del pap les cròniques de massa fets mai contats. 

La trobada del club de lectura amb la Rosina va ser molt rica, ella, a l'inici, ens va dir que la posava una mica nerviosa parlar d'aquest llibre tan íntim amb gent que la coneixia. Però la gent que la coneixia havia gaudit molt de la lectura, en general, malgrat que algunes persones expressessin certa dificultat per acabar de copsar tot el que s'hi deia. Però tothom en va destacar la força del llenguatge i la poesia. I es van dir moltes coses més enllà d'això. No serà fàcil encabir-ho tot aquí. Perquè Liquidació és molt més que l'excel·lència del llenguatge.

La Mercè ens va llegir els seus apunts. Va parlar de descripcions que l'havien portat a evocar els seus propis records, com el viatge en tren de Barcelona a Tarragona o la platja del Miracle. I de moltes sensacions, en general plaents, que l'havien envoltada mentre llegia un text tan ple de sensibilitat.  

La Teresa es va referir als prejudicis dels homes cap a les dones, al relat de la primera menstruació, quan la protagonista no va voler sortir de casa "perquè havia de vetllar aquell esdeveniment que tota nena sap i tota nena ignora", a la misèria de les classes més baixes i el sistema feudal perpetuat mentre són en vida les dues àvies, al trauma de la violació, viscut en silenci i sentiments de pecat i vergonya... Ens va llegir diversos paràgrafs d'una força poètica impressionant... 

L'Enric va destacar, a banda del llenguatge, el bagatge cultural de l'autora, constatat a partir de múltiples referencies al món de la literatura, l'art o la música. Una cultura, digué, que forma part d'ella i de tots nosaltres. Es va referir també als diferents registres, que simbolitzen la diversitat de "mons" viscuts per la protagonista.

El llenguatge, va dir el Joan Manuel, esdevé extraordinàriament sincer,  aquest anar i venir, els monòlegs encabits en el text sense un ordre concret... és una manera de pensar molt humana. 

Es van destacar també aquests moments de joia, que hi són, i les descripcions dels llocs on ella era feliç, dibuixats amb minuciositat i compartits amb el germà estimat, un germà que ja no hi és, a qui la protagonista adreça les seves paraules, absent i sempre present des de "l'aeri". Estimat Macià...  Amor fratern entre dos nens, tan poc freqüent en la literatura, tan intents en aquesta obra. 

Estimada Rosina, gràcies.


dilluns, 15 de febrer de 2021

El moviment del cavall d'Andrea Camilleri


Tenim un capellà usurer i faldiller que es diu Carronya. I un bisbe "d'ordre" que intercedeix a favor d'aquelles persones que estan dins el seu "ordre" i que es diu Guineu. Tenim una vídua rica que mai no en té prou i ven favors al capellà faldiller a canvi de regalets sagrats, es diu Cigronet. I la màfia tot poderosa, amb el seu capo, que es diu Afligit (potser perquè no ho pot controlar absolutament tot). I l'advocat anomenat Pompós, fidel, fidelíssim, al capo. També hi ha un Retallat i un Pèrgola (aquest segon anomenat també Escarabat Piloter pels feixos de bitllets de suborn que es posa a la butxaca ben enrotllats). Teníem un Tot bé i un Beneit, però a aquests dos ja els havien pelat quan comença la història i arriba per controlar els grans terratinents el nostre superheroi, l'inspector d'hisenda Giovanni Bovara, disposat a galopar sense protecció i a descobrir, ell sol i a pit descobert, els grans evasors d'impostos. 

Amb tots aquests personatges el llibre es fa, segons una companya, molt àgil i entretingut, perquè abans de cansar-te d'un ja n'arriba un altre. 

Algú va dir que de vegades semblava l'escenari d'una obra de teatre, un escenari molt sicilià, per on ens sentim com si anéssim a cavall vorejant el mar, des dels molins, que de vegades desapareixen misteriosament, fins al xalet de Vigàta que l'inspector ha llogat a la vídua dels favors. 

Amb aquest teló de fons ens trobem, virtualment, clar, necessitat obliga. I en parlem. El moviment del cavall és un llibre molt divertit i molt recomanable per a la majoria. Mortalment avorrit i gens recomanable per a una persona. I un parell o tres es queden al mig, ni tant ni tant poc. 

Camilleri escrigué la novel·la ja de gran, quan, segons un dels tertulians, ja tant se li'n fotia tot i no li quedaven pèls a la llengua. 

Som a Sicília, al segle XIX, la màfia domina i controla. La màfia ajuda els terratinents (ells són de fet els terratinents) a evadir impostos i cadascú se'n queda la part que li pertoca en funció del lloc que ocupa a la "institució". Tot controlat. Però esdevé que s'esmuny dins el sistema, perfecte, el nostre inspector, una partícula estranya. Quan partícules estranyes es colen en un sistema hi ha dues possibilitats, o bé el sistema assimila i controla les partícules o el sistema troba la manera d'eliminar les partícules. 

Som a Sicília, al segle XIX, però la filosofia ens la sabem i la música ens sona, podia passar en un altre lloc, podia passar en un altre moment, en un ara i un aquí. Aquesta és, per a un altre membre del grup, la reflexió a fer. Camilleri utilitza una notícia d'un fet real que va passar al segle XIX, l'acusació falsa a un inspector d'hisenda d'haver matat un capellà, per fer una crítica del que passa a tot el món, un sistema on els rics i els corruptes tenen el control.

I és així com en una obra que sembla hilarant, després de molt hi, hi i molt ha, ha, ens trobem que el que s'hi exposa és una realitat dura de la qual no hi ha manera de sortir-se'n. Encara que els bons, algunes vegades, són prou intel·ligents i hàbils com per a escapar d'una mort segura gràcies a fer, en el  moment oportú, un moviment de cavall que un jutge no tant corrupte (de vegades n'hi ha) sap entomar. Tot i que, es va comentar, no deixa de ser una novel·la amb un superheroi que Camilleri salva per poder arrodonir la història, però no tenim tan clar que en la realitat no hagués acabat llençat i cadàver en algun terreny abandonat, tal com els havia passat als seus predecessors. Perquè la màfia ho controla tot, fins i tot els assassinats que si es perpetren amb el seu consentiment deixen de ser assassinats. 

Acabem millor amb un punt d'esperança, sempre n'hi ha i sempre cal que n'hi hagi, Giovanni Bovara es viu, exiliat, desterrat, però viu. El sistema és poderós, assimila o elimina les partícules estranyes, però, ai, els capos estan afligits, i tenen somnis estranys. Perquè mai no és possible controlar-ho tot i les partícules poden aparèixer on menys se les espera. 



dissabte, 16 de gener de 2021

Tardor


En aquesta sessió ens tornem a reunir de manera virtual, però amb la magnífica sorpresa de retrobar-nos amb una companya que a causa de la llunyania no podia assistir a les sessions presencials. A poc a poc veiem les coses bones de les reunions virtuals, una d’elles apropar-nos aquells que tenim lluny.

Deixant enrere la tardor, les temperatures agradables i els colors vermellosos que vestien el paisatge, van entrar a les fredes temperatures que ens deixava el  temporal ‘Filomena’ acompanyats de paisatges emblanquinats finalitzàvem la lectura de Tardor.

Aquesta ha estat una lectura desconcertant per a la majoria de nosaltres, quasi tan desconcertant com la situació actual que estem vivint. N’hi ha que han rellegit el llibre dues vegades, d’altres fins a 3 vegades, ens queda clar que és una lectura que ens ha deixat fora de lloc. 

L’Ali Smith ens presenta una novel·la moderna amb un llenguatge poètic, un aspecte surrealista que ens barreja l’actualitat amb la fantasia dels somnis i ens presenta aquesta barreja en un format d’obra literària collage. Si pensàvem que el collage era un format artístic visual, l’Ali Smith ens ha ensenyat com fer-ne de literaris. Alguns de nosaltres ho vam descriure com una olla barrejada, una obra d’esfilagarsada o una teranyina on tot el que passa està desordenat, però connectat, finalment vam decidir que es tractava d’un collage

L’escriptora ens mostra a l’artista Pauline Boty, un artista anglesa, feminista i fundadora del moviment Art pop britànic. Les obres de l’artista se centraven en collages i és en el que s’ha centrat l’escriptora per fer l’obra, si més no, el que ens ha semblat a  nosaltres. Tardor es compon com la mateixa pintura de l’artista, explicació d’una realitat i al mateix temps surrealista.

Una obra que per alguns es llegeix bé i no profunditza gaire, per altres és una novel·la que et dona elements per profunditzar encara que el llibre per ell mateix no sigui profund.  El primer capítol ha estat difícil de seguir per la majoria, sort que tenim caps pensants al club i ens han fet veure que és una referència de l’Odissea! L’obra vesteix una cultura pròpia donant a conèixer petites coses, petits fets, com les complicacions que ens trobem quan hem de renovar el passaport.

El llibre també ens fa referència al temps i ens mostra com tot cau, com les fulles a la tardor que cauen dels arbres i acaben destruint-se. Certament, una novel·la de vida i mort.

Una novel·la en la qual és impossible quedar-se amb un personatge, més aviat el que t’emportes és la importància de les relacions entre persones i el que ens aporten per al nostre futur. Relacions en les quals podem estimar de moltes maneres. Relacions unides per la lectura, on quan et retrobes el ‘Com estàs?’ Va acompanyat d’un, ‘Què llegeixes ara?’.





dijous, 24 de desembre de 2020

Darrere les caixes de cadascú ens trobem i parlem de "La caixa negra"



-Jo vaig arribar a la pàgina 30, després, quan alguns vau dir que era molt bona, vaig fer un esforç i vaig arribar a la pàgina 70-.

-M'ha agradat conèixer en Boaz i el seu projecte de restauració de la vella ruïna. Els 4 personatges adults m'han interessat però m'han enfarfegat. No perquè no em semblessin bons. Com si de petita, la tieta m'obligués a menjar 10 canelons amb carn bona però massa greix. Quan amb 3 en tindria prou-.

-A mi m'ha passat una mica el mateix, al començament m'ho passava bé, amb les darreres cartes ja no he pogut, he hagut de fer molt d'esforç-.

-La primera carta em va agradar, la segona també, i cada vegada més fins al final. Bàsicament pel que simbolitza cada carta, pel que hi ha darrera de cada lletra. Les cartes comencen suaus, prudents, i llavors la corba va pujant, el to i la ràbia-.

La Caixa Negra d'Amos Oz és una novel·la epistolar, no és un gènere fàcil i no a tothom li arriba igual. És una gran novel·la, diuen els crítics, va ser clau per fer merèixer un Nobel a l'autor. És recomanable? després d'haver-ne parlat al club, haurem de concloure que no per a tothom.

A la majoria va agradar. Algú va dir que s'ho havia passat molt bé. Una considerava que es tractava bàsicament de una baralla de parella, de com es pot arribar a insultar i menysprear l'altre o l'altra quan un matrimoni es trenca i que també anava de possessió i maltractaments dins el matrimoni. Es va objectar que no anava únicament d'això, que al rerefons planava, i li donava força, tot el conflicte Israel-Palestina i els perills del fonamentalisme.

El llibre comença amb la carta que la Iliana, des de Jerusalem, escriu a l'Alec, l'exmarit que va marxar als Estats Units i de qui feia anys que no en sabia res. Les cartes, que comencen més o menys suaus, van pujant de to i no hi manquen ironies i sarcasmes. Poc a poc ens van mostrant totes les turbulències d'un matrimoni farcit d'infidelitats per part d'ella i estroncat per l'orgull d'ell, un brillat erudit que ha triomfat en el camp de l'intel·lecte però ha fracassat en les relacions familiars. Com una caixa negra que destapem després d'una catàstrofe. A aquesta correspondència creuada s'hi ajunten altres personatges: en Michel, l'actual marit de la Iliana, extremista religiós i fonamentalista que està obsessionat en adquirir possessions a la franja, allunyar els palestins i enfortir l'estat d'Israel; en Manfred que no té altre objectiu que triomfar en la seva professió i fer diners; en Boaz, fill de l'Iliana i l'Alec, un adolescent conflictiu que acabarà sent clau en la "resolució" del conflicte i que és, potser, el símbol de l'esperança.

No és un llibre fàcil, però és un gran llibre, ens mostra la intel·ligència de l'autor capaç de mantenir en tot moment la coherència en el caràcter de cada personatge que anirem coneixent mentre escriuen i es despullen, fins que cadascú, com en un puzle, troba el seu lloc.

Els personatges són complexos, alguns més que altres. Potser el més fàcil és en Manfred, l'estereotip del jueu que només mira pels diners. L'Iliana és una dona enamoradissa, apassionada, lligada sentimentalment a un home que desitja i odia a parts iguals, que s'ha casat amb qui li dóna estabilitat i acabarà també fugint d'aquest segon matrimoni que l'ofega. L'Alec, egocentrista, llunyà, militar de professió, estratega, serà qui més evolucioni per acostar-se finalment a la seva gent i al seu país. El Boaz i el Michel, els més oposats, arriben a tenir bones relacions en algun moment, relacions que es podrien mantenir per la capacitat d'acceptació de l'altre d'en Boaz, però que es trenquen de manera definitiva i irremeiable per la tossuderia fanàtica del Michel. I és precisament en aquest intent d'acostament per part d'un i la negativa de l'altre on algunes persones van veure reflectit el conflicte difícil en què està immers el país de l'autor. 

Al final hi ha l'esperança, no és que quedi del tot clara, però alguna cosa del que s'havia trencat ha tingut la capacitat per refer-se. 

De tot això vam parlar el club, el dia 15 de desembre, darrere les caixes, més o menys negres, de cadascú, des de la cuina, l'estudi o el menjador particular, veient-nos i escoltant-nos a quadradets, saben que hi som i podem fer coses junts i, com digué algú, les trobades virtuals tenen de positiu que no cal la mascareta i ens podem veure els somriures.

diumenge, 6 de desembre de 2020

Les nostres riqueses

 


Autor: Kaouther Adimi

Editorial: Edicions del Periscopi.

(192 pàgines)





Aquesta vegada ens vam haver de retrobar de manera online per poder garantir la seguretat de tothom davant les complicacions sanitàries del moment. No obstant això, a través de les nostres pantalles vam poder veure els nostres somriures, cosa que presencialment no és possible.  També hem viatjat. Les nostres riqueses ens ha portat a fer un passeig pels carrers de París mentre anomenàvem llibreries com la coneguda Shakespeare & company entre altres, llibreries que contenen autèntiques riqueses en format literari. 

Aquesta obra ens parla del procés de separació de França amb Algèria d’una manera elegant i suau a la vegada que intensa, però ens parla sobretot de la vida cultural a l’Alger. També ens parla de la construcció i la desconstrucció, d’estimbaments.

Una de les coses que ens ensenya l’obra és la complicació que pot sorgir en muntar negocis amb amics. La il·lusió del protagonista per la cultura i la literatura i el fet de compartir aquestes passions amb les seves amistats el van portar a muntar un negoci. Tot i que algunes visions del nostre club creuen que en Charlot no feia negoci amb els amics, feia una utopia i les utopies no són negoci.

En una pinzellada coneixem el nom de la seva dona la Manon, una dona que va ser clau pel Charlot, ja que l’ajudava a portar el negoci, però l’anomena ben poc. Potser és que quan tot va bé, i ens sentim còmodes, acostumem a no parlar-ne? Potser en Charlot va ajuntar negoci i amistats, però no li agradava gaire ajuntar família i negoci? 

Però a part d’en Charlot trobem un altre protagonista en aquesta obra, en Riat, un jove en pràctiques que té la tasca de liquidar la botiga, desfer tot allò que en Charlot ha creat. 

Aquesta obra es divideix en dues parts intercalades, una part que fa referència al passat en format de diari d’en Charlot i una part d’explicació del present amb les vivències d’en Riat. Les dues parts estan escrites en temps i estil diferents i ens arriben de manera paral·lela. 

Per una part el dietari d’en Charlot que ens aporta matisos i detalls que ens ajuden a entendre les situacions del present. D’una manera breu i sense molts detalls ens mostra la tasca de creació que fa en Charlot. Per una altra part una història que ens explica com en Riat desfà tot el que en Charlot ha creat. Aquest punt va portar discrepàncies al nostre club de lectura, uns comentaven que els havia agradat aquesta part i que veuen molt important la part del dietari, altres coincidien en el fet que aquesta part es feia pesada, fins i tot que no era gaire creïble per la informació que aportava. Però, sí que vam coincidir en el fet que teníem més ganes de Camus, ens ha enganxat i de ben segur que aviat veureu una altra ressenya d’alguna obra de Camus.

No podíem acabar aquesta ressenya sense anomenar l’Abdala. Tota novel·la té un personatge que encisa al lector i no sempre és el protagonista, en aquesta obra molts vam agafar estima a l’Abdala, l’ànima, la consciència de la llibreria, la veu simbòlica de tots els que estimaven la llibreria, de tots els que estimen la literatura i tot el que aporta.


diumenge, 18 d’octubre de 2020

El pont sobre el Drina o el dia que vam saber què era una tabarda

       

  Al poble no hi havia riu, ni cap pont per creuar-lo. Tampoc no teníem cap Kapija (1) on reunir-nos. De fet les reunions eren difícils en aquella època, gairebé prohibides. Era el temps de la covid-19 i els bars i restaurants estaven tancats, les trobades restringides a un màxim de sis persones, la recomanació: "no surtis de casa". Això ens posava una mica tristes, perquè ens agradava veure'ns i tocar-nos i les restriccions sempre fan mal. També teníem por, una por que intentàvem controlar, però que era inevitable. I per damunt de tot sabíem que calia afrontar la situació sense perdre les inquietuds socials i culturals que ens identificaven. Hauríem de renunciar a la gastronomia, però encara podíem llegir, i necessitàvem compartir aquestes lectures en un espai comú, veient-nos els somriures en els ulls. Mascaretes, gel, separacions a dos metres, local desinfectat i airejat... I ens vam trobar, i vam parlar i parlar.  

    El professor ja havia anunciat que ens fotria una tabarda que la recordaríem 20 anys. Tabarda és com es diu tabarra per les terres de l'Ebre i el professor mantenia les peculiaritats de la parla dels seus orígens. Les persones es poden dividir en múltiples classificacions, una d'elles és la de les que s'integren fàcilment a l'homogeneïtat dominant i les que mantenen les identitats minoritàries amb aquell punt d'orgull i tossuderia que ens protegeix de les pèrdues, malgrat que les pèrdues sempre existeixen i són, diuen algunes, inevitables. 

    El Drina flueix per la frontera de Bòsnia i Hercegovina amb Sèrbia. La tabarda va començar com si fos una classe de geografia. El Drina, deia el professor, no és un riu qualsevol. El Drina té pare i mare; el pare es diu Tara i la mare es diu Piva. Els habitants del llogaret Slap al Drina li diuen Žepa. El terreny és inhòspit i escarpat, amb muntanyes molt muntanyoses, segons el professor. De fet, per creuar les muntanyes, el riu ha de fer tantes corbes que en aquella zona quan algú s'entesta en una discussió difícil li diuen: "a veure si voldràs canviar el curs del Drina". No hi ha lloc per a grans ciutats, gairebé tot són poblets que en èpoques passades, abans que es construís aquell pont que dóna nom a la novel·la d'Ivo Andric, ni es coneixien els habitants d'uns i altres. I segurament ni tenien el mateix idioma. Deu ser per això que el riu rep tants noms diferents.

    Allà on el riu es fa més ample, hi va créixer, segles enrere, una petita ciutat, amb terreny també escarpat i llogarets diferenciats i amb pobladors diversos (diverses cultures, diverses ètnies, diverses religions...) Podia ser una ciutat genèrica, però estem parlant de Višegrad, un lloc que té totes les característiques per ser protagonista d'un llibre, especialment si qui l'escriu en sap, i en sap prou per ser mereixedor d'un Nobel.  

    Fa 500 anys un gran visir va tenir un "gest", va fer un regal a Višegrad (d'ara endavant la Kasaba). Va fer construir un pont, una unió entre orient i occident que seria símbol i testimoni de la Història, o millor dit de les històries. Perquè el llibre, entre moltes altres coses, és un compendi d'històries, llegendes moltes vegades, si és que algú és capaç de separar clarament la història de la llegenda.

Començà per ordre del visir, i a càrrec seu, la construcció del gran pont sobre el Drina, que va durar cinc anys. Fou una època excepcionalment important i viva per a la Kasaba, i a tot el país, plena de canvis, de petits i grans esdeveniments. Però, per un estrany miracle, la Kasaba, que al llarg de molts segles recordava i parlava de qualsevol fet, fets que algunes vegades estaven directament relacionats amb el pont, no va conservar gaires detalls sobre la seva construcció; la gent recorda i explica allò que pot transformar en llegenda. Les altres coses passen al costat d'ells sense deixar cap empremta profunda. (pàg. 26).

    El pont va ser i és una obra extraordinària, l'únic que es manté intacte amb el temps, patrimoni i orgull de la gent que el creua o només s'hi queda per contemplar el paisatge o trobar-se, festejar, confabular... a la Kapija. Però com totes les grans obres que ara admirem i són exposades als llibres d'art o d'arquitectura, va significar plors i sang dels que, obligats, havien de treballar-hi. Durant els primers anys de les obres hi va haver una altra divisió a la Kasaba, la dels qui apostaven perquè el pont no s'acabaria mai de construir, els qui deien que sí i els qui deien, com sempre, que ells no opinaven.     

    Detractors, sabotejadors, aquests eren els que no parlaven, actuaven directament, i, també com sempre, la repressió no es feia esperar. Decapitacions i empalaments, descrits amb tots els detalls, amb la mateixa naturalitat que si ens expliqués la recepta d'un plat típic, sense cap passió. 

 

    L'Ester ho tenia clar: "Al principi hi ha una lectura suau, agradable, però de cop s'espatlla i es converteix en molt més desagradable i dur de llegir, comença amb mites i llegendes que es creen al voltant del pont i aquí decideixo saltar-me algunes pàgines del llibre (per mi són sàdiques i inhumanes)". Però no el va deixar, només es va saltar algunes pàgines i la valoració final del llibre va ser bona. Sí el llibre m'ha agradat, afirmava.  

 

    La gent, ho hem dit i ho repetim, es divideix de moltes maneres. El dia que el J.M. ens va fotre una tabarda, el club va quedar dividit en les persones que havien suportat bé, pensant que era quasi necessari i literalment impecable, la descripció dels terrors en algunes llegendes i fins i tot els escabrosos detalls de l'empalament i les que consideraven aquesta part, com l'Ester, sàdica i inhumana. 

 

    Disciplina, semblava que d'això sí que en tenia en una bona dosi el club, encara que s'autoqualifiqués d'àcrata. Disciplina va ser la paraula que van emprar el J.M. i la Mercè per indicar que, malgrat el rebuig d'aquell empalament, van continuar la lectura fins al final (quasi quatre-centes pàgines de lletra massa petita). I el pont present a totes elles. 

 

    El pont com a punt d'unió, d'encavalcament de les diferents cultures i religions. El pont per on transita la Història i les històries que la conformem. La vida, les revoltes, els grans canvis... El llibre evoluciona com una atracció, com una muntanya russa; estabilitat econòmica i política, després tot el contrari. El pont, testimoni de la vida dels diferents personatges: polítics, religiosos, propietaris, pagesos... fins a l'arribada dels joves estudiants, universitaris, amb les seves noves idees socials, religioses i, és clar, polítiques.

 

    És precisament el pont i la seva condició de nexe entre dos mons el que dóna sentit global a la novel·la i serveix com a marc d'un text on els individus i els seus destins acaben sent marionetes mogudes pels fils de la Història. En algun lloc els poderosos juguen a daus i conformen els nostres destins. 

 

    El llibre té dues parts. La primera, quan la Kasaba formava part de l'imperi otomà, està escrita en un llenguatge més oriental i les llegendes recorden d'alguna manera les mil i una nits. La segona, des del moment que passa a formar part de l'imperi austrohongarès fins a la primera guerra mundial, amb un llenguatge més polític i analític, és l'època que l'autor pot recordar o tenir-ne testimonis directes. Època de novetats i d'intents d'imposicions culturals. Quan els conqueridors han de fer bans i proclames per dir que porten la pau cal malfiar-se i pensar que pot ser tot el contrari. Ivo Andric era també un polític nacionalista i cal suposar que en la transcripció dels debats dels estudiants a la Kapija hi ha molt d'autobiogràfic.

 

    El llibre, deia l'Enric, és un bon plantejament de com, a partir de la pròpia història, l'evolució de les idees permet avançar. El pont és el símbol de la convivència, possibilita la unió i la coordinació de personalitats diverses que s'enllacen en els diferents períodes de la Història. Aquest, considerava, és el missatge. 

 

    El pont, deia la Teresa, és l'excusa, el que permet narrar les històries de tanta gent diferent, la seva Kapija significa la diversitat i la diversitat de vegades aporta riqueses i permet avançar i d'altres significa separacions, odis i violències. 

 

    Com el pèndol de la vida, sentenciava l'Ester, la Història va i ve. Només canvien els matisos.


El Pont sobre el Drina, imatge de wiquidèdia




(1) La Kapija, que significa portal, és l'espai més ample al centre del pont que durant els anys ha servit d'espai de trobada per a la gent de la Kasaba.

diumenge, 11 d’octubre de 2020

Solitud de Caterina Albert

Fotograma de la pel·lícula Solitud dirigida per Romà Guardiet el 1991.

Solitud és una novel·la que costa, molts hem coincidit en la dificultat del llenguatge que aquesta presenta, no obstant això, un llenguatge avançat pel seu temps. Una novel·la d’una gran riquesa literària però amb capítols costosos per a la majoria de lectors.  Una de les nostres lectores va comentar com n’havia gaudit d’aquesta dificultat lèxica, sobretot en recordar paraules com aucells, quan es referia als ocells. N’hi ha que han jugat a imaginar que volien dir algunes paraules, però altres n’han gaudit buscant-ne el significat.

Una de les nostres lectores descriu el primer capítol i el final de la novel·la com el que més li ha agradat, de la resta es queda amb petites coses.  La descripció dels paisatges, la sensació de llibertat quan la protagonista es treu el mocador tot pujant acalorada a l’ermita. Com la Mila viu en un paisatge fosc i ple de solitud, cercant aquelles pessigolles que vol sentir, però que no sent.

Molts coincidim en la descripció acurada dels paisatges que ens regala Caterina Albert a Solitud, tot i que alguns remarcaven com els ha costat veure la transformació de la natura segons el pas de les estacions. S’observa com l’escriptora identifica els estats d’ànims de la protagonista amb el seu entorn. Puntualitzant més, veiem com la Mila va descobrint la seva identitat mitjançant el que està passant en el seu entorn. Una de les lectores afegeix el comentari sobre com la Mila es dedica en ànima a la neteja a causa de la seva insatisfacció.

Caterina para molta atenció en descriure els paisatges, però no fa el mateix amb els personatges, ens trobem amb un grup d’homes desdibuixats, però amb papers importants en la vida de la Mila. El pastor, és un dels homes de la Mila i fa la tasca de guia per la Mila, de fet és l’encarregat d’introduir-la al món de la muntanya, fins ara un escenari desconegut per a ella. En una de les escenes s’observa com la Mila tracta als vilatans de vulgars pagesos, posant-se ella en el paper de burgesa. Cada un dels personatges masculins de la novel·la desperta sensacions diferents a la protagonista, cada un d’ells té un paper diferent en l’evolució que la Mila fa al llarg de la novel·la. 

Per acabar un apunt sobre el desenllaç d’aquesta novel·la, un final tràgic per a la Mila, però que la porta a fer un gran canvi en la seva vida. Un final que ens mostra com Caterina Albert era una dona de pensaments molt avançats per l’època en la qual va viure. En la Mila reflecteix una dona que lluita contra el seu entorn social i que cerca la seva pròpia individualitat.



dijous, 9 de juliol de 2020

La passió. Janette Winterson


Entre la calor i les ganes de veure’ns, després de 3 mesos confinats, vam comentar apassionats la darrera lectura. Molts van coincidir en el fet que en un inici semblava una novel·la històrica basada en Napoleó, però una vegada endinsats en la lectura van comprovar que estaven equivocats. Més aviat es tracta d’una obra fantàstica, on hi coneixem persones amb peus palmípedes, o amb un ull telescòpic, fins i tot descobrim el robatori d’un cor, robat de forma literal. És una novel·la trencadora i sense que tu te n’adonis et fa entrar en un món ple de fantasies protagonitzades per les passions, on l’amor i la luxúria hi són ben presents.

La novel·la comença amb en Napoleó, en ell trobem un home fort, un líder, un governador coronat per l’església i al mateix temps és ridiculitzat per la seva passió per menjar únicament pollastres. Ens trobem en una França en guerra, on tots els que no són del nostre bàndol són enemics; en la França de l’ordre, on el catolicisme hi té molt de pes i el sexe és amagat.


Però la novel·la fa un gir sobtat, apareix la Villanele i ens transporta a Venècia, una ciutat viva, la qual has de conèixer molt bé per moure’t pels seus carrers sense perdre’t. Estem a la ciutat de les màscares i de les disfresses, on tan se val si vesteixes com un home o com una dona. On hi trobem llocs ben curiosos, com el casino que sembla d’una altra dimensió, un espai dominat pel joc i la fantasia.

Una història curta però que diu molt. La història d’un cor fora d’un cos, per així poder gaudir d’aquest cos sense barrejar-lo amb la passió que el domina. Un cos que es converteix en un cos lliure, tot i no oblidar mai el cor, per a poder tornar a una realitat confusa però certa.

Una història que ens parla del retorn, tornar a casa i retrobar el que havien deixat, però abans hi posem la passió. Passió que comporta l’acceptació del dolor i del misteri. Passió per la Mare de Déu, pels mestres superiors... Passió que ens fa embogir per escapar de la realitat.

Us estic explicant històries reals, creieu-me...

dimecres, 24 de juny de 2020

L'home a la recerca del sentit. Victor E. Frankl


Lhome a la recerca del sentit” és un llibre que ha estat donant tombs a la llista de propostes durant molt temps al Club. No és un llibre per aconsellar efusivament, de la mateixa manera que no recomanaries amb totes les forces a algú que es prengui un got daigua calenta amb llimona, all cru i pebre just al llevar-se: si, és bo, molt saludable i té moltes propietats, però sha de païr i tens el risc que et vinguin amb lall i tel refreguin com si fossis una llesca de pa torrada.



I quin sentit té un camp dextermini? (Si, extermini: concentrats hi estem quan mirem molt fixament una casella buida del sudoku esperant que ens parli. Allà no hi estaven concentrats, als Camps mataven les persones. Als Camps exterminaven el que consideraven molest, lleig, fluix, poc productiu. Només alguns intentaven concentrar-se en desaparèixer de la vista dels assassins).

Culpable de la recomanació, em faig responsable dels actes i durant el confinament vaig insistir en la lectura (sabent que no podrien vindre a casa amb lall). Tampoc seré en absolut objectiva amb les aportacions.

El llibre són dos llibres, dues parts diferenciades de les que només en recomanaríem la primera: la que busca el sentit (la segona és la teoria teòrica teoriqussissima, que alguns ni hem llegit).

Podríem dir que ha estat un llibre que ha agradat, als coneixedors del tema i als novells en la causa, i matreviria a dir que en el fons, a tots ens a acabat deixant el mateix regust àcid amarg dolç. Si hem llegit a Bonnot segurament no ens aporta massa novetats.

És un llibre, potser, per llegir poc a poc. Daquells que necessita mastegar-se, rosegar-se. Qui ja estigui avesat a la causa no necessitarà tanta digestió, tot i que sempre deixa aquest sabor al final de les pàgines.

V.E. Frankl ens remarca la importància de lArt, la Bellesa, la Natura i lHumor com a elements claus de la supervivència. Hauria de fer pensar a algunes persones potser això. Per damunt de tot, això si, emfatitza lAmor: essència per sobreviure a qualsevol situació.

Va més enllà i ens explica les reaccions després de lalliberament. ¿Pot algú que ha passat per tot allò i ha hagut de modelar, metamorfosar, els seus valors, convertir-se de sobte en una persona normal que pot somriure i ser feliç?

Per acabar mhauria agradat posar alguna frase daquestes que et queden donant tombs unes setmanes, que poc a poc sallunya del que has llegit però segueix allà la idea transformant-se i adaptant-se a les teves incerteses personals. Però no ho faré. Ja que viure significa assumir la responsabilitat de trobar la resposta correcta als problemes que planteja. Prefereixo no fer més espòilers i que cadascú trobi les seves pròpies cites.

Gràcies per aquesta oportunitat de compartir un llibre com aquest.