La panxa del cocodril

I la Maria Dolors va tornar a portar croquetes, que, com sempre, estaven més que bones. I patates, i olives, i vins i dolços. I no, no era un sopar, només una trobada per parlar d'El cocodril i altres narracions de Fiódor Dostoievski.

El llibre, els contes, van agradar a tothom, a algunes persones més que a altres. Tothom va riure, algunes persones més que altres. El que més va fer riure: la possible comissió de serveis per a un funcionari que és a la panxa d'un cocodril i les converses de marit i amant sota el llit d'una altra. 

Fantàstica manera d'enfotre-se'n de déu i de sa mare! va ser la frese que va inaugurar la tertúlia.

Que era un exercici de virtuosisme, va dir la Rosina que només havia pogut llegir el primer conte. En un conte, digué, només hi solen haver un o dos personatges. Dostoievski en manega uns quants de més per obligar-nos a seguir una trama altament divertida en la qual un alt funcionari en sortirà ben mal parat. D'aquest primer conte, Un episodi vergonyós, es la història de la vida del subordinat el que més va agradar a la Isabel, de fet un conte dins d'un altre conte. A parer de la Rosa, l'autor descriu tan bé la vida del subordinat precisament per fer-nos agafar empatia cap a ell i, a l'hora, rebuig cap al burgés.

La Isabel, per entendre-s'hi millor, posava noms catalans a cada personatge; ens va explicar que a voltes li semblava que estava llegint teatre i que la manera de narrar li va recordar a Pere Calders.

Per alguna raó, que no li va passar a ningú més, al Joan Manuel li va costar molt entrar-hi. El primer conte se li va quedar com un nus a la gola, el segon també. i així fins que va arribar a El cocodril i s'hi va trobar bé a la panxa, i li va encantar la manera com els funcionaris decideixen què fer davant de la situació i considerava, finalment, que Dostoievski és un geni.

A tothom li va agradar la fina ironia i la sàtira subtil, trets existents en cada un dels contes, però a més s'hi van trobar altres elements comuns. Per exemple: la crítica als funcionaris; la constatació de les classes socials (mantinguda al llarg del temps); la burla a la premsa i als periodistes; els perills de l'europeïtzació i de la possible introducció del capitalisme amb "el principi econòmic està per damunt de tot"; la hipocresia dels que es diuen "progressistes" i "humanistes" però en el fons són absolutament classistes i no suporten que els subordinats no els acatin submissió...

Es va parlar dels personatges femenins, excessivament ridiculitzats, a parer de la Isabel. S'argumentà, que dos dones sobresortien per "llestes" la mare de l'amo del cocodril (que de fet era estrangera) i la mare del nuvi del primer conte. En el cas dels marits (o marit) gelosos, les dones (o la dona) són bufones i poca cosa més, però aconsegueixen burlar al marit que pateix la gelosia sense enganxar mai l'amant, de fet, es va dir, en aquests contes queda tothom ridiculitzat. 

Cocodril mexicà

I, finalment, la Montse va cridar l'atenció sobre un tema interessant: "l'estretor". Efectivament, tots els personatges han de conviure en espais molt estrets. Al primer conte han de dormir en un llit fet de cadires on no hi caben. Al segon conte els morts, un al costat de l'altre, no es poden moure. Al tercer amant i marit estan amagats sota el llit i han d'estar un damunt de l'altre, quasi. I al final tenim el protagonista a la panxa d'un cocodril, millor dit, dins d'un cocodril perquè l'animal no té panxa. 

Què? No tenen panxa els cocodrils? El de Dostoievski no, i si no us ho creieu llegiu el conte i ja ens
direu.  

 

Bonjour tristesse: Un llibre i una pel·licula

La festa del final, a la pel·lícula, és en blanc i negre. La darrera frase la mateixa, al llibre i a la pel·lícula  Poc abans d'aquesta darrera frase, ella havia dit "que bé que ens ho estem passant". Ella, a aquestes alçades ja ho sabem, mentia. 

Françoise Sagan

La protagonista de Bon dia tristesa té 17 anys, els mateixos que Françoise Sagan quan la va crear, per això va ser un escàndol, i segurament. també per això, va ser un best seller. Sobta i admira que una noia tan jove pugui escriure una novel·la tan perversa i també tan reflexiva. Als francesos, va dir algú a la tertúlia, els hi agraden aquests jocs intel·lectuals.

Som als anys cinquanta del segle passat. A algun lloc de la costa francesa. És estiu i tot és color i alegria. La noia ve d'una escola de monges i ara comparteix la vida amb un pare bohemi, sense la part intel·lectual de la bohèmia; un vidu seductor que no es planteja altra cosa a la vida que passar-ho bé. La noia s'enamora (o només admira, aquí hi ha diferència de criteris entre els tertulians) d'aquest pare que, en tot cas, la tracta com a igual i li permet participar a ple dret del gaudi i les disbauxes. Hi ha, potser, un joc sexual, algú ha deixat anar la paraula incest, altres consideren que no correspon.

El punt d'inflexió és l'arribada d'una dona diferent. Una dona cultivada i molt autoritària. Algú amb molta personalitat. Hi ha en ella alguna cosa que captiva. alguna cosa que fa que d'entrada tothom, pare i filla, potser fins i tot l'amant del pare, s'hi senti atret. Per què ha vingut aquesta dona? Què pretén? 

Dues dones en joc. La jove i la madura. L'adolescent de vida disbauxada i la intel·lectual d'ordre.  La Cécile i l'Anne. Jo a la Cécile li hauria donat un mastegot, diu algú. A mi qui em cau malament és l'Anne, s'ha d'entendre que amb autoritat no s'arregla res, diu una altra. 

El dia en què el pare i l'Anne desapareixen de la festa comença el drama. Primer sembla tot un joc molt ingenu, però és pervers i serà dolorós. Perquè és que la Cécile s'estima l'Anne, li agrada que li faci cas, que es preocupi per ella, que vulgui que estudii. Se l'estima? O l'odia? L'odia perquè vol fer el paper de mare, perquè l'obliga a acabar amb una vida exclusivament de plaers, perquè ja no sap si aquesta vida disbauxada la fa tan feliç com li semblava. L'odia, bàsicament, perquè és a punt de prendre-li la clau de la seva felicitat, la vida hedonista que li regalava el pare. És precisament en aquestes contradiccions d'amor-odi on recau la força de la novel·la

I en el joc, que sembla ingenu, però és pervers i serà dolorós, hi participen més persones, un noi i una noia, persones senzilles, que volen estimar, i que no volen ser rebutjats. El pare, com no podia ser d'altra manera, hi cau de quatre potes. Perquè ell, com els altres, no ha fet una evolució psicològica mentre avançava la història. Ell no pot renunciar a ser qui és, les seves conquestes són seves i li resulta insuportable haver-les de cedir. A la tertúlia es va comentar que sembla impossible que l'Anne no s'hagués adonat que no és tan fàcil canviar les persones.

El resultat de tot plegat és la tragèdia. Una tragèdia en forma de final obert. Va anar així o de l'altra manera? Nosaltres creiem que ... però tan li fa, sigui com sigui és tragèdia i si la Cécile un temps després, en una festa, que no per casualitat a la pel·lícula és en blanc i negre, diu que s'ho està passant bé, menteix.

 

 

Sopar de Nadal amb tertúlia de cervesa

 

Aquestes taules tan exquisidament parades van ser ocupades per 16 membres del club de lectura. Un parell s'havien excusat, refredades. El que m'agradaria, i em seria certament més fàcil, seria descriure aquí tot allò que vam poder degustar, inclosa l'escudella de Nadal, i l'ambient d'alegria que vam viure i gaudir durant el sopar. Però no ho puc fer perquè el que toca ara és la crònica d'allò que es va dir del llibre que tothom havia llegit. I es va dir moltíssim. Més d'una hora de xerrada intensa que, mentre escric aquesta introducció, encara no sé com resumiré. Demano disculpes per avançat per tot allò que em deixi.

El gust amarg de la cervesa, de la Isabel-Clara Simó va agradar molt a la meitat dels tertulians i gens o quasi gens a l'altra meitat.

Intentaré primer resumir els motius pels quals no va agradar i després explicar perquè va agradar molt de manera que la crònica no acabi amb gust amarg.

La novel·la té quatre personatges. Dels quatre, consideraven els detractors del llibre, només un, el primer, és creïble i encara algú va dir que aquest personatge podia ser creïble, però, d'original no en tenia res; massa similituds amb La ventana indiscreta d'Alfred Hitchock. Malgrat això, en general es coincidia en què el Ramon (primer personatge) és interessant, i atractiva la temàtica de l'espionatge i les relacions amb les persones espiades. A partir d'aquí decau. Sembla que l'autora tenia diverses histories que volia explicar, massa minses per una novel·la sencera, i les va encabint de manera forçada. Algú va dir que la única manera de llegir-la és com si fos còmica ja que és impossible creure's tot allò que els hi passa. No ens situa històricament, ni socialment, no hi ha cap aportació del què està passant. No hi ha cap relació (ni interrelació) entre els personatges. El segon personatge, la Laia, va provocar a algú vergonya aliena: és cursi i es fa insuportable amb els exagerats fantasmes. La Vicenta cansa i avorreix, resisteix, amb una heroïcitat massa novel·lesca, les penúries d'un orfanat, però no resisteix que l'amant la deixi; i el Jordi fa riure (o fa ràbia), és impossible que algú, com ell, vingut del món de l'hampa, pugui ser redimit per una dona que gairebé no el coneix. Finalment, va molestar la "petulància" de l'autora que ens vol mostrar tot el que sap i ho encabeix de la manera que sigui. 

Aquests arguments van ser contrarestats, moltes vegades amb passió, per les persones a qui el llibre havia agradat. El que més es va destacar va ser el joc de mirades que s'estableix entre el Ramon que espia i les persones espiades que s'adonen del fet i, sense dir res, contra-espien. "El gust dolç de la lectura" va dir algú a qui li havien interessat molt les quatre histories i els enllaços que es teixeixen i a qui la novel·la va servir per plantejar-se sobre l'ètica del tafaneig. Tafaneig, però també respecte, l'autora ha treballat els personatges i se'ls estima, són en definitiva, quatre maneres de veure l'amor. Consideraven, els defensors d'El gust amarg de la cervesa, que el canvi de registre entre els personatges estava molt ben fet i que cada un d'ells, a la seva manera, era un heroi; tots amb vides ocultes que els veïns no podien imaginar. Destacaven el món reduït del Ramon i el fet que, precisament per la seva soledat, sigui un personatge tan instruït. De fet, parlant de soledats, algú va dir que el llibre ens explicava, també, quatre soledats, prototips, potser, de les que tots patim. Com a tals, com a prototips, com a personatges, no cal creure-se'ls, només cal deixar que ens arribin a partir dels quatre registres que l'autora sap distingir i al mateix temps fer propers. La Vicenta, que era avorrida per alguns, es considerada per altres un personatge entranyable, i apassionant la història d'amor justament amb l'avi del Ramon. Destacava, algú, com el Ramon havia heretat el voyeurisme de la Vicenta, tal com si fos net d'ella. 

De fet aquestes històries en les quals els tertulians no ens posem d'acord són les que ens agraden, pel gust, gens amarg, de la polèmica. I amb quin gust anem després assaborint cada plat! 

Ferrater i les fases de l'amor

La Marina Mallafré arriba puntual al mas Pahí i la sala, preparada i amb la llar de foc encesa, s'omple amb la gent del club. Tothom amb Les dones i els dies a la mà.

Ella, la Marina, ens explica que no es considera una especialista en Ferrater, però sí que n'és una apassionada i s'ha dedicat a estudiar-lo. Ha fet diverses xerrades dedicades, especialment, als poemes d'amor.

Planteja la trobada més que com una "lliçó" com un intercanvi. En una línia de lectures que ella anomena Ferrater i les fases de l'amor. 

En la primera fase de la xerrada, diu, ens endinsarem una mica en la biografia de Gabriel Ferrater. En la segona fase descobrirem l'obra a través d'alguns dels seus poemes. I finalment ens dedicarem més concretament als poemes d'amor.

Les línies que venen a continuació són únicament un resum, unes pinzellades, perquè quedi constància escrita d'una vesprada que va ser molt productiva.

Alguns trets de la biografia:

Ferrater neix en el sí d'una família burgesa amb molts privilegis. Per por que el fill agafés tuberculosi no el porten a escola fins als 10 anys. Això, no obstant, és educat en totes les matèries. Estudia francès, anglès i alemany. 

Als 14 anys descobreix la poesia amb Les flors del mal de Baudelaire.

Ja a l'institut destaca pel "posat". El "posat" com una actitud pròpia que el fa ser especial. Un "posat" potser que no vol abandonar, que no li permet fer-se vell i que el porta, en part, al suïcidi abans de complir els 50 anys.

Al 1938 la família s'exilia a França i queda impressionada pel sistema educatiu d'aquell país.

Als 20 anys, de nou a Reus, s'ha d'enfrontar primer al servei militar i després al suïcidi del pare. 

Marxen a viure a Barcelona i a la universitat es matricula en matemàtiques, carrera que no acaba.

A partir dels anys 50, Ferrater coneix i conviu amb la intel·lectualitat catalana, però no és fins al 58 que acaba el seu primer poema. La primera ruptura amorosa amb Isabel Rocha el porta a llegir Shakespeare. I la lectura continuada d'Ausiàs March i Josep Carner li donen l'empenta per escriure el seu poemari en català. 

Tota l'obra poètica de Ferrater s'escriu al llarg de 8 anys. Després publicarà sobretot articles sobre teoria lingüística. 

Obra poètica:

Da nuces pueris  (1960)

Menja't una cama (1962)

Teoria dels cossos (1966)

Les dones i els dies (1968)

La Marina ens proposa llegir alguns poemes i parlar-ne:

Si puc - Un poema sobre una relació que està apunt d'acabar. Es debat sobre la fugacitat del temps

By natural piety - Ferrater, poeta feminista, vol conèixer la dona com a persona no només com a musa. 

Oci - Aquest poema obre un debat interessant. Són totes les dones les que dormen? Conciliats, amb qui i amb que? Hi ha coses que passen i cal acceptar-les com venen, és una de les possibles conclusions

I continuem parlant de Ferrater, endinsats en la seva obra. Ferrater, ens diu la Marina, és anomenat també el poeta de la consciència. La poesia serveix al lector com activador dels temes que l'afecten. El subjecte líric és una persona honesta. Un jo sincer. 

Ferrater aconsegueix una poesia diferent, moderna. Col·loca la literatura catalana al món.

La força dels poemes d'amor recau, precisament, en què són tot el contrari a l'amor romàntic. Aquí es posa com exemple Fe on la dona no és una excusa per escriure, no és només un sentiment del poeta, és una realitat.

I continuem llegint i comentant poemes amb molta intervenció de tothom: 

Posseït - La imatge dels cucs pot resultar molesta? No per als presents que la troben molt potent

El Mutilat - Un poema molt dur

Kensington - Per treure el mal de gust de boca

I acabem amb Cambra de tardor - Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra?

Sí recordarem aquest espai i aquesta trobada que ha resultat molt profitosa.

Les dones i els dies

 POSSEÏT

 Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t'has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu, 

ara t'excites, te me'n vas darrera

d'un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

 

Aquest és un dels poemes que es van llegir i comentar en la darrera trobada del club de lectura. Ens va acollir la sala gran del mas Pahí, perfectament preparada per a la ocasió, amb la llar de foc encesa i les cadires en rotllana. Havia de venir la Marina Mallafré, experta en Ferrater. No va poder. Acabava de donar positiu en covid i va trucar per disculpar-se i proposar si volíem un altre dia. Volem.

La tertúlia, tot i l'absència de la Marina, va ser molt rica. De Gabriel Ferrater en va parlar gairebé tothom amb entusiasme. És inevitable, tractant-se d'una persona tan singular, no destacar i comentar la seva vida. Algunes tertulianes van confessar estar més fascinades pel personatge que per la seva poesia. 

Algú va dir que, de Ferrater, preferia els assajos. Altres estaven fascinats pels poemes curts, els més íntims, molts cops d'amor. Hi havia qui es decantava pels poemes llargs, com In Memoriam o Cançó del gosar poder. Aquests poemes que semblen prosa però tan treballats i estructurats amb una mètrica tan acurada. 

Es va destacar, especialment, el caràcter trencador de la poesia de Ferrater, la llibertat a l'hora de parlar de qualsevol tema. Ferrater no té compassió de res ni de ningú, aboca pel boc gros. Va trencar motlles i per això va ser molt criticat. Parla des de dins, del que sent.

Es va destacar la quantitat de camps que Ferrater va conrear.  Es va fer menció, perquè algú l'havia rellegit, del llibre de matemàtiques escrit amb Sebastià Bonet i de com Ferrater va posar nom a conceptes que no en tenien en català. Ferrater, es va concloure, és un personatge mític. Tots els seus amics el consideraven un geni. Ferrater va ser algú que va saber exercir la llibertat de ser.

Les dones i els dies, en la grossa edició crítica de Jordi Cornudella, era damunt la falda de cadascú i molts dels llibres tenien punts. Molta gent havia senyalat els poemes que més li havien arribat i es van llegir en veu alta i es van comentar les imatges quotidianes i la profunditat dels temes, I es va parlar d'olors, de colors i de sabors. I a algú que no havia entrat en la poesia li va agradar el que es llegia i es deia i va decidir tornar a llegir els poemes amb una altra disposició.

I per acabar, es van obrir unes botelles de bon vi i es va omplir la taula de diverses llaminadures, salades i dolces. I d'aquesta manera la tertúlia va continuar una estona més. I vam acabar, com sempre, amb ganes de tornar-hi.   

 

 

El regne de les dones

Tothom l'havia llegit. Tothom l'havia acabat. I a tothom li havia agradat. Això passa poques vegades.

Vam parlar, i molt, d'aquest petit llibret de 91 pàgines: El regne de les dones d'Anton Txèkhov. El primer de la col·lecció "Petits plaers" de l'editorial Viena.

L'Anna Akimovna és la protagonista, una dona de 26 anys originària d'una família de treballadors que ha heretat una fàbrica i una gran fortuna i que no acaba d'encaixar en el nou estatus que li ha tocat assumir.   

L'Anna Akimovna va despertar sentiments diversos. A algunes persones els hi va fer pena, altres tenien ganes de sacsejar-la i cridar-li que deixés de comportar-se com una adolescent i fos capaç de prendre decisions.

Perquè l'Anna Akimovna es mou tota l'estona entre el sí i el no. Vol donar diners a una família necessitada, però se'n penedeix. Fer caritat, potser, no va amb ella. No hi ha estat educada. Es vol casar, però amb qui? Un home de classe alta? un de classe baixa? Amb un treballador, obrer, primigeni, no contaminat pels canvis de valor que representa el capital? O amb el seductor advocat, un home decadent, però bon conversador? Per què li acaba donant diners a l'advocat si de fet, ha de saber, que n'hi roba?

El regne de les dones és un llibre de contrastos, va dir algú. Passem d'una casa bruta i fosca a una habitació neta i endreçada. Passem del pis de baix, amb tantes dones que xerren desinhibides al pis de dalt on hi ha silenci i maneres refinades. En quin dels dos pisos se sent millor l'Anna? Quan és a dalt vol ser a baix i quan és a baix vol ser a dalt. Algú pensava que de fet Txèkhov exagera actituds, precisament per portar-les al contrast. També, que és un llibre sobre la soledat d'una dona que no troba el seu lloc.

És un llibre sobre les classes socials. Una descripció, exposició, de la societat russa de finals del segle XIX. Tan ben explicat que sembla que hi siguis, va dir algú. Uns escenaris molt vius. Seria, també es va dir, una bona obra de teatre. 

I al final  Anna Akimovna i Maixa, la criada enamorada d'un lacai que no li fa cas,  han de tirar endavant. Naturalment no s'explicarà aquí de quina manera, només que d'aquest final se'n va parlar força. Inesperat per algunes persones. Alliberador? Queda obert a possibles interpretacions, perquè aquesta és, es va dir, una constant de Txèkhov que sempre deixa que sigui el lector qui tingui la ultima paraula. Sense jutjar. Sense bons ni dolents. 

Diverses interpretacions, la seguretat, per unanimitat, que és un llibre recomanable i la constatació, una altra vegada, que les croquetes de la Maria Dolors són extraordinàries.

Inici de curs amb "El Señor Presidente" i un bon sopar al mas del Negret

Nang, nang, nang, nang, nang, nang, nang, nang. Les vuit del vespre al campanar de Les Borges del Camp. Era un dimarts 13, però la gent del Club de Lectura no és supersticiosa. A les vuit del vespre d'un 13 de setembre, dimarts, al mas del Negret estava ben parada una taula amb 14 plats i 14 coberts. La gent va arribar força puntual i cascú portava el menjar o el beure a què prèviament s'havia compromès. Però abans d'asseure's a sopar calia parlar de la lectura de l'estiu.

Alumbra, lumbre de alumbre, Luzbel de piedralumbre! Como zumbido de oídos persistia el rumor de las campanas a la oración. Així comença El Señor Presidente, un llibre que va agradar, força, molt o moltíssim, a les persones que s'hi van endinsar. Algunes, tres en total, no van poder, o més aviat no van voler, massa dura. Altres van estar a punt de deixar-lo després d'un primer capítol on ja es relaten tortures i es descriu de manera molt visual la pobresa i la tristesa dels rodamons. Però no ho van fer i al final van adonar-se que valia la pena continuar i llegir una obra tan profundament escrita.

El Señor Presidente és una novel·la del premi Nobel de literatura Miguel Ángel Asturias. Situada, sense dir-ho explícitament, a Guatemala a l'època de la dictadura de Manuel Estrada. És una de les novel·les anomenades "del dictador". I és la dictadura, efectivament, la protagonista d'El Señor Presidente. Una dictadura que s'estén cruelment sobre cada un dels racons del país i contra cada un del personatges. 

Algunes persones, com el Joan Manuel, la van llegir a poc a poc, concretament un capítol al dia, perquè, deia el Joan Manuel, es necessita molta voluntat. Altres, com la Fina, la van llegir molt ràpid. Per tal d'acabar-la, ja, deia la Fina, i tornar-la a la biblioteca. Que el pobre lector, amb esperança, és matxacat a cada moment és també una frase de la Fina que va dir que estava molt ben escrita, que és diàfana en el seu missatge,  i que és tan incomprensible com bonica a causa del seu llenguatge "florit" i "maia".  Que, avisant, la recomanaria.

El Joan Manuel no sabia si la recomanaria perquè encara no havia estat capaç de fer balanç entre el que havia patit i el que li havia agradat. Va comentar la precisió del llenguatge, en part gràcies a l'ús de localismes, i va dir que possiblement l'Asturias no era tant un geni de la literatura sinó un gran treballador que durant anys va anar confeccionant el llibre, frase rere frase.

Tant la Rosina com el Pep la recomanarien, sense avisar de res. Ells dos van ser, potser, els més entusiastes defensors de El Señor Presidente. Tots dos havien "flipat" "disfrutat com camells". Tots dos trobaven que era una novel·la fantàstica. Havien descobert un escriptor "de l'alçada d'un campanar" deia la Rosina. Els havia captivat la manera com descriu, com combina estils, com barreja l'hiperrealisme amb el surrealisme. Es molt fàcil quedar atrapat en l'argument, s'entén, tot i la dificultat del llenguatge, deia el Pep. És dur, certament, però al tenir tanta imatge poètica i tanta bellesa et permet un cert distanciament, afegia la Rosina.

Realista, detallista, precisa, onírica, surrealista, antropològica, extraordinàriament ben escrita. Reflex precís del patiment d'un país. Són les idees que es van anar repetint al llarg de la tertúlia. 

I per acabar, l'Enric, a qui també havia agradat molt la novel·la i que havia quedat captivat amb el llenguatge, va llegir un paràgraf. El següent: 

Una lechada de cal y pintura rosada fue el día en el horizonte, entre las cosas, bajo las puertas. Los seres se olfateaban antes de verse. Los árboles, enloquecidos por la comezón de los trinos y sin poderse rascar. Bostezo y bostezo las pilas. Y el aire botando el pelo negro de la noche, el pelo de los muertos, para tocarse con peluca rubia.

 

El sopar va ser una festa. El llibre va agradar de manera desigual.

Detall de la llibreria Shakespeare and company. 

 Funcionaria si en lloc de París estigués situat a Les Borges? Aquesta pregunta es va fer a l'inici de la trobada al Mas Pahí per parlar de París era una festa d'Ernest Hemingway. I vam parlar força del llibre. I vam sopar. I vam parlar força de mil coses. I vam riure i ens ho vam passar tan bé que vam concloure que Les Borges era una festa.

No tothom va poder venir. Algunes persones per la covid, altres per altres qüestions. Vam trobar a faltar els absents, com sempre. Un dels absents havia enviat un comentari via WhastApp, havia dit:  I pel que fa al Hemingway, i havent avançat una mica més en la seva lectura, reitero que és més dolent que el pebre.
El millor de la novel.la: el seu títol (tot i que un de l'estil "I, me and myself" li hauria estat més escaient). Però aquesta visió no era compartida per la majoria. Si més no, no amb tanta radicalitat.

Vam tenir entre nosaltres un "expert" convidat. Ell havia llegit l'edició traduïda per Gabriel Ferrater i ens va parlar dels paral·lelismes entre Hemingway i Ferrater: Un ego fort, gust per la vida, alcohol, suïcidi... 

Evidentment París era una festa no és una novel·la, i no pot funcionar per a qui pretengui llegir-lo com a tal. Podríem dir, i amb això tothom hi estava d'acord, que és un treball periodístic. Cada capítol es pot llegir com una petita crònica. Cròniques desiguals que tenen més força quan més potent és el personatge de qui ens parla. Va interessar força, per exemple, el capítol sobre Scott Fitzgerald.     

Tinc la sensació que han agafat textos inconnexes, potser inacabats i tot, els han «tirat amunt» i «com caiguin es queden». Va dir algú. I això va generar una certa polèmica sobre com, qui i perquè s'havien triat els textos, que segur que no eren tots els que Hemingway va escriure sobre els dies en què era molt pobre i molt feliç a París. I la tertúlia ens va portar a fer-nos la pregunta: Aquests textos estan escrits pensant en el lector?  

No, no són cròniques escrites pensant en un lector, són més aviat els records de temps extraordinàriament vitals, posats per escrit en un moment en què tota aquesta vitalitat ja no existia. Hemingway s'estava morint i aquell context reivindicava la vida i, especialment, una determinada manera de viure la vida. Amb aquell "carpe diem" tan impregnat a la pell de "la generació perduda" que és, en definitiva, la protagonista de la història. 

Es per això que és un llibre trist, i és per això que és un llibre alegre. Perquè està escrit des de la mort  i perquè ens parla de la vida.

Són certes cada una de les històries que explica? Alguns indicis ens venen a dir que potser no del tot. Un capítol que té un final alternatiu i el capítol "Sobre l'escriptura en primera persona" on ens explica que l'important és que el lector cregui que els fets li han passat a l'escriptor i que s'hi identifiqui prou com per creure que li han passat a ell mateix. 

Sigui cert o inventat, el llibre aconsegueix que la majoria dels lectors es situïn a París, passegin pels seus carrers i escriguin contes a les seves tavernes. Aconsegueix també que ens interessem per tants artistes anomenats, i ens encuriosim per les seves anècdotes. He aprés molt deia un tertulià. I, sigui cert o inventat, es percep com a molt sincer. Un llibre que parla d'un temps i un lloc escrit en un altre temps i un altre lloc. Diuen, explicava algú, que s'ha d'escriure fora del lloc on s'ha viscut. Cal posar distancia per descriure realitats. 

Nota: A la foto la llibreria que prestava a Hemingway gairebé tots els llibres que llegia quan era a París.  

 

"El dia de l'ós" de Joan Lluís Lluís

Metafòric. Al·legòric. Simbòlic. Distòpic. Fosc. Cruel. D'aquestes i d'altres maneres van definir els tertulians El dia de l'ós, la novel·la de Joan Lluís Lluís que va agradar. Que va atrapar a la majoria. Un llibre que es llegeix d'una tirada. 

És somni o és realitat? D'entrada costa situar-se, perquè l'autor barreja present i passat en un sol espai i un sol temps. No, no és un somni. Ni és passat. Un present, massa present, retratat amb simbolismes.  Potser no s'expulsen les noies per immorals. Potser no es jutgen i condemnen els suïcidis, ni hi ha soldats francesos a Prats de Molló. Però  la por hi continua present, una por que ja ni són conscients que la tenen. Una situació de submissió acceptada.

És possible deslliurar-se de la submissió? Joan Lluís Lluís no sembla massa optimista al respecte. Any rere any, es continua matant l'ós. Un ós que, segons la llegenda (no sabem si aquesta llegenda existeix) els ha d'alliberar dels francesos. Amb alguna premissa, hi ha d'haver una verge. És Bernadette la verge que, lliurant-se a l'ós, alliberarà el poble?. Així ho creia la mare. Per això el crit que demanava el retorn de la filla. Un crit de follia. Una follia que porta al suïcidi. Tothom recordava el conte del Joan de l'ós i en feia comparacions. Però aquí no hi ha fecundació. No hi ha cap fill que alliberi.

L'ós és la bèstia, però més enllà és un símbol clar de la natura. És l'ànima del poble. És la llengua i la cultura que han oblidat, que els han fet oblidar i que han volgut oblidar. L'ós és un esser que ha suscitat la simpatia dels lectors. I l'ós, una i una altra vegada, mor. 

La novel·la va despertar en algunes lectores records d'altres libres. Hi va haver qui la va compar amb Abril trencat per realitats que semblen impossibles, que diries que es remunten a temps passats però que estan ben arrelades. El "tremendisme rural" va suscitar en una altra persona la comparació amb la Víctor Català (Sots feréstecs) i amb Miquel Llor (Laura a la ciutat dels Sants)

Més que culpa, hi ha culpables i més que càstig hi ha castigadors. Així els veïns es converteixen en vigilants i els sentiments es fan difícils d'expressar. Qualsevol joc pot ser immoral.

Les poques persones que es resisteixen a ser sotmeses acaben en bogeria. La bogeria, es va dir, quan és individual pot ser alliberadora, quan és col·lectiva pot ser ferotge. La bogeria porta als cims (llocs de claror que s'oposen al poble que queda amagat a sota, en la foscor). La bogeria porta a colpejar els arbres. Potser cal deixar rastre? Potser és la grapa de l'ós que insisteix en ser present? 

I finalment la protagonista, a qui el pare va posar un nom ben francès, queda atrapada en una casa de la qual ja no nota les pudors. Cada llengua és una casa (pag. 33). Quina llengua simbolitza la casa de la Bernadette? En pot arribar a simbolitzar una altra? És la casa del pare o de la mare?

Cronica d'un vespre que vam menjar mona i vam parlar, entre altres coses, de la Lucia Berlin i dels seus contes

Vam menjar mona, que la Mercè i el Joan Manuel encara en tenien, i vam beure vi dolç de nous fet per la Teresa. Això ens va agradar. Però abans d'això, abans de xerrar de temes diversos, amb distensió i harmonia, vam parlar d'Un vespre al paradís, un llibre de contes, 22, escrits per la Lucia Berlin i publicats pel seu fill Mark Berlin un any després de morir ella. -No us perdeu el pròleg escrit pel fill- diria l'Enric. I, no, ningú no se l'havia perdut. És un pròleg dolç i emotiu que diu coses de la Lucia de manera molt entranyable.

I després comencen els contes. Tothom, excepte l'Enric que se'ls havia llegit seguits, els havia tastat a poc a poc -millor un conte cada dia-, sí, només un, i a voltes mig.

Són contes sobre nenes, joves, dones amb vides extremes, marcades per la pobresa, l'opulència, les drogoaddiccions, l'alcoholisme, l'abús sexual i/o el desamor. Sempre narrats amb senzillesa, naturalitat, amor i riquesa de detalls, que et permeten acceptar qualsevol cosa que passi i gaudir intensament amb els protagonistes dels petits moments feliços de les seves vides.

Són relats imprevisibles, càlids i impulsius. Darrere de cada un hi ha una dona. Sempre la dona com a protagonista principal. Dones de vides complicades. Ànimes lliures. Dones que viuen a llocs diversos, de vegades salvatges. Dones amb esperit de supervivència. Autobiogràfics? Molts ho són, segurament, però es fa difícil saber on acaba la biografia i comença la novel·la. 

Dones valentes. Sempre, però en uns relats més que en altres. A La Barca de la Ilusión la Maya arrossega el cos d'un mort per sobredosi, el puja en una canoa i es desfà d'ell, per salvar la família, per salvar-se ella. I de nou se n'adona que ha de tornar a dir mentides, quan es viu amb un drogoaddicte sempre calen les mentides.

Dones fortes amb conflictes amb la societat, des de petites. Caure i tornar-se a aixecar, constantment.

Dones cultes, amb molts coneixents de literatura i de música, en especial música de jazz.

Dones? o dona? Hi ha la Lucia darrera de totes elles? O potser també altres que havia conegut? Sigui com sigui, dones o dona que ens han fet gaudir de bona literatura i que recomanem. Millor però, empassar-la a petits glops.  

I per acabar dir que també hi ha molta natura als contes de la Berlin. Flora i fauna que desconeixem perquè són de les Amèriques però que ella ens apropa i ens obliga a recercar noms al navegador. Un exemple, la foto que hem triat per encapçalar aquesta crònica, un ocell estrany de nom curiós: fuet beccorb. Crec que té també algun altre nom, segurament qui ho recordi ho deixarà en algun comentari.

Al març l'abril trencat

En un altiplà d'Albània, la vida dels muntanyesos es regeix pel Kanun, un codi propi, ancestral, que regula tots els aspectes de la convivència. Un dels seus articles obliga a venjar els assassinats amb altres assassinats. Ull per ull. La vendetta implacable. Una camisa tacada de sang, penjada en algun lloc de la casa de la família on hi ha hagut un mort, recorda als seus homes que han de sortir als camins i esperar l'assassí per posar fi a la seva vida. I així pels segles dels segles, en una roda imparable. 

El Kanun i la obligatorietat de la venjança són els protagonistes d'Abril trencat, la novel·la de Ismaïl Kadaré que algunes persones no van poder llegir. La temàtica no és apta per a tothom. 

Els que van tenir prou estómac per seguir endavant després de les primeres quaranta o cinquanta pàgines s'hi van quedar atrapats, de tal manera que la conclusió és que Abril trencat és una bona novel·la. Punyent i dura. Impossible per a determinades sensibilitats. Però amb una força brutal que enganxa a qui és capaç d'endinsar-se en unes pàgines no exemptes de bellesa i poètica narrativa.

Va agradar l'estructura i la manera de visualitzar el mateix aspecte des d'angles diferents: D'una banda el fill d'una família que ha de venjar, i ho fa, la sang del germà i es converteix, per aquest fet, en un condemnat a mort. D'altra banda l'escriptor, que fascinat pel Kanun viatja a l'altiplà, acompanyat de la seva esposa. I finalment l'intendent a qui li toca regular els deutes de sang i convertir-los en un negoci.

Les relacions entre l'escriptor i la seva esposa són part important de la trama. Unes relacions que es van trencant per donar pas a la incomunicació. Un amor que es desplaça i s'allunya del marit i una atracció inevitable cap a l'home que ha estat tocat amb l'estela de la mort.

Kadaré ens explica una cultura determinada, un religió pròpia, una realitat que ens fa esfereir i que no coneixíem però que no està tan lluny d'altres realitats on les venjances són presents encara que no estiguin regulades de manera tan concreta. I ho fa de manera magistral, en això tothom hi va estar d'acord.

Eren pocs però van parlar molt sobre la novel·la Hamnet de la Maggie O'Farrell

Van arribar puntuals. 

Tots excepte l'Ester que va arribar una mica més tard acompanyada de la Lidia. 

Però eren pocs. Potser tenia alguna cosa a veure que era divendres de carnaval. El cas és que la sessió va començar amb només cinc tertulians.

El llibre havia agradat. Això es va posar de manifest de seguida perquè tothom tenia ganes de parlar-ne amb entusiasme.

Es va destacar, d'entrada, que estava molt ben escrit; que l'autora en sabia molt de fer descripcions; que dibuixava molt bé els paisatges, la casa, la ciutat. També que dibuixava molt bé les persones i les sensacions. Algú va parlar de com s'imaginava clarament el germà de la protagonista, un personatge gegantí, bona persona i protector.

Maggie O'Farrell, es va dir, ha de ser una persona molt culta. Més enllà de com sap situar-se i situar-nos en una època determinada, les costums, l'ambientació... algunes frases contenen conceptes de física pura: 

L'Agnes torna a la taula. El seu primer i únic pensament és la seva filla. ¿Pot ser que aquesta flaire de tristesa, de matèria fosca, provingui d'ella? 

L'Agnes és la veritable protagonista d'una història que té com a centre la mort del seu fill. Aquesta dona és una bruixa, com la seva mare, troba la força dins la natura, als boscos. És una dona remeiera que sap curar. El fet que sigui una bruixa, que només prement la mà dels altres és capaç de descobrir-ne la història, és, a parer d'un tertulià, una estratagema de l'autora per fer el llibre més curt. Veiem i coneixem els personatges a través de l'Agnes, no cal que la narradora ens els expliqui.  

Tothom va estar d'acord que una de les escenes més fortes era la del primer part de l'Agnes. És una mica salvatge, necessita la natura per donar-li vida a ella i als nous éssers que ella pugui dur al món. Però necessita, especialment, la força d'un arbre en concret. Que no és un server! No, encara que dir-li server no és tampoc una equivocació del traductor, però el nom correcte de l'arbre que dóna la seva força a l'Agnes és Moixera de Guilla. Un nom molt bonic però massa llarg per convertir-lo en un crit. L'arbre és, mireu-ho bé -deia la Fina- el que envolta la "H" a la portada.

El llibre és ric anomenant plantes i animals, moltes vegades els lectors no sabien què volien dir. Algú, però, s'havia entretengut, en segona lectura, a buscar-ne els significats i els va anar relatant. 

 Hamnet mor. Tothom ho havia de saber, perquè ho diu a la portada, perquè ho diu a l'inici. Però la manera com mor és el que no sabien. De fet la Maggie O'Farrell tampoc no ho sabia, però  es va inventar una història que atrapa i frapa el lector. L'Agnes, amb tota la saviesa, tampoc no va ser capaç d'adornar-se'n. I alguns comentaristes explicaren que s'havien identificat tant amb l'Agnes, que tampoc es creien que aquesta mor es pogués produir.

I el dol de la mare, tothom coincidia en això, està extraordinàriament ben descrit. Dur, especialment dur si considerem el fracàs que suposa per a una remeiera no haver estat capaç de curar el seu propi fill. 

Una persona que no va poder assistir va enviar una nota, parlava del dolor en el dol. Destacava per altra banda, com a fascinant, el passeig que l'autora fa per Àsia i Europa per narrar l'arribada de la pesta. Els tertulians hi van estar d'acord.

Assegut en un racó de la sala el fantasma del Shakespeare somreia, tot i que d'ell ningú no n'havia parlat. Perquè Shakespeare és present en tota l'obra sense ser mai anomenat. Maggie O'Farrell s'inventa la història de la família d'aquest personatge històric, del qual en sabem molt poca cosa, i fins hi tot hi ha qui diu que no va escriure res. Shakespeare i la mort del seu fill als onze anys serveix a l'autora de Hamnet per descriure amb precisió la manera de viure del segle XVI i donar vida a un personatge singular ple de poders màgics. 

Fins aquí el relat, amb més o menys encert, del que es va dir a la tertúlia del dia 25 de febrer de 2022. Però aquesta crònica no seria del tot objectiva si no fes menció a alguns missatges dels que no van poder assistir que deien que sí, però no tant. A algú li havia resultat fins i tot avorrida.

I el final? És sens dubte un punt d'inflexió importantíssim del llibre, però com és natural no pot ser explicat aquí. Només indicar, en un apunt molt breu, que no tothom hi estava d'acord, de fet algú sostenia que és un final del tot incoherent. Però només era algú, una veu dissonant dins el grup.  

 

L'home és un gran faisà en el món. Nosaltres, avui, som quadres.

Al voltant de M hi ha R, P i JM. Al voltat de D hi ha F i E. Formen quadrats. Es podria dir quadres amb moviment. Les boques fan somriures. Després sons. És fosc a fora. A cada casa hi ha algun llum obert. -Alguns sou en blanc i negre- diu JM i F pregunta de quin color són les seves ulleres.

A P li ha agradat força. Per no dir molt. No és fàcil -diu- és curt però s'ha de llegir a poc a poc. Paisatges, com quadres, a cada capítol. Paisatges i objectes són els personatges. 

-Feia tanta calor que el sol  no arribava al final del dia- diu P. Però ara és hivern i les calefaccions van a tot drap. En aquell tros de mapa, romanès o alemany, segons es miri, no hi devia haver calefaccions. També és veritat que el cafè es beu a xarrups, com cal llegir els capítols. La dictadura és sempre present, mentre la pomera es menja les pomes o la granota porta trenes. Misèria moral, duresa. I encara més mal considerats, els gitanos. Metafòric i poètic, un llibre de moltes lectures.

La dona d'en Windisch va passar cinc anys a Rússia. Dormia en una barraca amb llits de ferro. Als costats del llit crepitaven els polls. -Quanta misèria i quanta duresa- diu M. A M li ha agradat la sopa d'herbes. Un estómac que és un eriçó. La Katharina va venent les peces de la poca roba que té. A cada peça l'eriçó amaga les punxes una estona. La Katharina escalfa llits d'homes. A cada llit l'eriçó amaga les punxes uns dies.

Molt, molt, molt. Així, per tres vegades ha estat de bo per a R. R compara Müller amb Rodoreda. Una Rodoreda potenciada. Una barreja de poètica i realisme que porta cap al surrealisme. Els personatges que s'expliquen perfectament cap al final del llibre. El pelleter, el vigilant, el policia, el capellà. Pobres desgraciats o cràpules aprofitats. Però les veritables protagonistes són les dones. Des de la clarividència i des de la resistència. Hi ha voluntat de matar. Contra el poder, contra el masclisme i el racisme. Doblegats els homes. Tants sacs de farina, per a què? Sense les dones no haurien pogut marxar. Exili. Forçós o voluntari. Tot té un preu. Exili i dictadura, de nou Rodoreda. 

El terra està tort, s'aixeca i s'enfila per la paret. S'atura davant la porta. -A més de surrealista és oníric- diu E. Els quadres tenen idees diferents al respecte. Però F no li dóna importància. F no pretén entendre. F s'ho ha passat bé amb la lectura. Comprendre més potser hagués comportat massa patiment. Els quadres abstractes no cal entendre'ls. Arriben o no arriben. El faisà arriba. També arriba l'òliba. L'un implica impotència. És perquè el faisà no s'enfila gaire. L'òliba vola alt i es posa en una teulada. L'òliba assenyala la mort.  

-És un llibre espès- diu D que ha hagut d'intercalar altres lectures. D, quan llegia, només llegia un capítol. 

Però al final tot quadra -diu P- trobes el fil conductor.

Els quadres parlen ensems. Surrealista i oníric. Realisme amb surrealisme. Cultura popular romanesa? 

Aquesta senyora sap escriure frases -diu JM que avui no ha tingut gaire feina. P ha parlat primer i ell només pot dir -estic d'acord- A JM el llibre li ha costat. Frases no comprensibles. -Però molt bona feina- diu. -Gran mèrit- afegeix. 

Un llibre sempre té varies lectures. La bona literatura ha de crear emoció. És la sensació que al final t'arriba.

Ell es reflexa en una tassa de té. Els quadres es tornaran a trobar el 25 de febrer. Encara no sabem si en forma quadrada o vertical. 

I quan la crònica està acabada arriben les lletres de T. Li ha costat al començament. Li agrada el retrat social. Misèria i ganes de fugir. Farina i sexe a canvi de passaports.

 

Avui: El pes de la papallona. Trobada virtual del club

Les peülles de l'isard són els quatre dits del violinista. Es mouen a ulls clucs i no s'equivoquen ni un mil·límetre. Volen sobre els estimballs, malabaristes a les pujades, acròbates a les baixades, són artistes de circ per l'escenari de les muntanyes. Les peülles de l'isard s'aferren a l'aire. El coixinet fa de silenciador quan vol, si no l'ungla partida pel mig és una castanyola flamenca. Les peülles de l'isard són quatre asos a la butxaca d'un tafur.

És un paràgraf d'El pes de la papallona, un dels molts paràgraf plens de poesia en què Erri de Luca omple un text curt, només 63 pàgines. És un conte? És un "cuento"?  Hi ha diversitat d'opinions entre els membres del club.

Al paràgraf inicial li falta una frase, important per a algú: La gravetat és una variació del tema, no pas una llei. Potser no està ben traduïda, potser hauria de dir "una variable del sistema". En tot cas convida a aturar-se per entendre-la. I és que això passa amb tantes frases! Erri de Luca és el rei de les frases. En cada un dels seus llibres, també en aquest, on es troben altres reis: el dels isards, el de veritat, l'animal espectacular que domina els altres mascles; i l'anomenat rei dels isards, home, potser ell no es mereix aquesta distinció, ell no és un rei, però, igual que l'animal, és un solitari que domina les muntanyes, capaç d'arribar més lluny que tots els altres, no tant però com l'isard, al qual no pot abatre. 

I l'home mata, ho ha de fer. és un caçador furtiu, això i poca cosa més a la seva vida. Són els trets els que maten? Compte! És important la precisió. Ens en fa adonar el doctor. El llibre en català parla de "la pólvora dels trets", però a l'original diu "la pólvora del tret" és un sol tret el que mata.

 Són dos assassins els protagonistes? La paraula assassí, o assassinat, no apareix en tota l'obra. Es parla més aviat d'abatre. Hi ha diferència? Hi ha càstig? Al final de la vida els deutes es paguen, diu una tertuliana. 

Dos protagonistes, un humà, l'altre bèstia. Hi ha noblesa? Hi ha fatalitat? L'ocàs de la vida arriba per a tothom, també per a ells dos. Potser intuïm massa aviat com s'acaba. Això a algú no li agrada. Tampoc li agrada, a aquest algú, l'eterna rivalitat entre els dos mascles.

Dos mascles. Un humà, una mica bestialitzat en la seva soledat. Un altre, bèstia, potser una mica massa humanitzada a parer d'algunes persones. En absolut, per a altres. La humanització de l'isard és el que dóna el contrapunt a la historia dels dos líders quan les forces se'ls acaben. Cadascun d'ells pren la seva decisió.

A ella li ha agradat el to poètic. Com a tothom, la poesia és innegable. Però a ella li sembla que alguna part és massa infantil, massa simple. A ella li ha agradat aquell "calia?" cap al final de la narració.

El Pirineu ara és un parc temàtic, abans hi havia menys animals. Quan ell era petit hi feia excursions per veure isards. Un llibre pot agradar per moltes coses. Pot agradar per com està escrit, i és el cas. Però ell en destaca especialment la veracitat. L'Erri sap de què parla. Ha recordat un determinat personatge. Aquests homes solitaris d'alta muntanya existeixen.

I la papallona? La papallona és el toc de gràcia, la llicència de l'escriptor, ella volteja constantment les banyes de l'isard, ella hi reposa. Quant pesa una papallona?

 

Una altra tertúlia. Una altra crònica.

La tertúlia del club de lectura de Les Borges del Camp per comentar Els colors de l'incendi va començar puntualment al mas del Negret, si bé es va veure una mica trasbalsada quan, amb uns minuts de retard, va arribar el Pep. Però no és objecte d'aquesta crònica explicar el motiu del trasbalsament ni perquè el Pep es va quedar dret tota l'estona.

Tampoc no hauria de ser objecte d'aquesta crònica parlar de les croquetes i altres llaminadures que la Maria Dolors, sempre gran amfitriona, ens havia preparat. Qui llegeix comprendrà que no pugui deixar d'esmentar-ho si a més afegeixo que tothom es va llepar els dits. Les mascaretes es retiraven el mínim per poder fer arribar els requisits a les boques. Però, tot això, sent important, també és accessori. El meu deure es transmetre, amb més o menys fidelitat, les opinions del personal en relació amb la novel·la de Lemaitre.

No podem passar per alt que una estona abans s'havia rebut un correu a l'adreça del club de lectura. Era de la Fina i estava escrit en colorets. Aquí serà reproduït en blanc i negre:

No m'ha agradat la novel·la i no la recomanaria. Però trobo que està molt ben escrita. La venjança és un tema que em desagrada profundament. I tanmateix he empatitzat amb la Madeleine. No m'he cregut que aquesta noia "tan ben educada i que no sap fer res" s'empoderi tant i venci. Però ho celebro. M'ha costat entrar dins aquesta societat "tan alta". Tot i així l'autor ha sabut atrapar-me i fer-me empassar el fulls de pressa i fins al final. Així que potser sí que la recomanaria.

Un cop llegit el correu de la Fina, la gent va riure i es van escoltar algunes veus amb un: I tant que es recomanable!

Es notava a l'ambient que tothom tenia ganes de parlar. Es va imposar la Mercè. -Jo la vaig recomanar i jo seré la primera en intervenir- va dir amb un to d'aquells que no admeten discrepàncies. I es va treure de la butxaca un paper, potser una mica llarg, però interessant. Aquí serà reproduït només en part:

Corrupció, venjança, ambició, feixisme, família, política són els temes principals de “Els
colors de l’incendi”. Al principi veiem “Tot París” al funeral de Marcel Péricourt i, de cop i volta, el cos del seu nét Paul, de set anys, va caure al cotxe fúnebre, "Va ser un accident, un suïcidi o un crim?" Com a resultat, Paul romandrà en una cadira de rodes tota la seva vida. A partir d'ara, Madeleine haurà de tenir cura del seu fill, del Banc Péricourt i enfrontar-se a les trames del director del Banc i del seu oncle que la portaran a la ruïna. A més, Paul li confessa xxxxx (no podem posar què li confessa per no fer spoilers). Madeleine amb l'ajuda de M. Dupré desplegarà una venjança terrible sobre tots els seus enemics. Com porta a terme aquesta venjança és la trama principal del llibre. El sorprenent és com aquesta dona d’educació refinada i preparada pel matrimoni com corresponia a la seva època sap maquinar un pla de venjança i amb l’ajuda de Dupré portar-lo a terme fins a les últimes conseqüències. Però una cosa que voldria destacar és la gran influència que la veu i el cant de la soprano Solange Gallinato van assumir en relació amb la recuperació de Paul, personalment vaig valorar molt aquesta referència al poder de la veu humana al servei de l’art.

I ara, benvolgudes i benvolguts, si no heu llegit el llibre ja us heu fet una idea de què va, perquè en l'escrit de la Mercè es resumeixen perfectament els temes bàsics de la novel·la.

La Gallinato va existir, va ser una de les sopranos més famoses de l'època. Lemaitre "biografia" el personatge i el fa entranyable, si bé no exempt d'una certa comicitat. En parlarem més endavant dels aspectes còmics de l'obra (en parlaran els tertulians). Aquí el que es va generar va ser una discussió sobre si devia ser o no verídic tot el que l'autor diu sobre la Gallinato. Si devia ser veritat el que va passar en el seu últim concert que tampoc no s'explicarà per respecte a qui no hagi llegit encara el llibre.

-El millor llibre que he llegit en molt de temps!- Fa la Maria Dolors.

-Un dels millors, sí.- Respon la Rosina.

-No està malament, però tampoc no el considero una gran obra- Opina l'Enric, que creu que la ploma de Lemaitre era millor en les policíaques. Tot hi que, diu, "Els colors de l'incendi" també té molt de trama policíaca.

-Em va costar entrar, però deprès que bé que m'ho he passat!- Replica la Diana. (Ara ens "xivarem" que de fet la Diana no havia acabat el llibre i que va haver de demanar pròrroga per al retorn) 

-Els polítics són igual que l'església, sempre prometen el que no poden donar- llegeix a l'atzar la Maria Dolors.

-És bon periodista qui sap parlar d'un lloc on no ha estat mai i d'un tema que no coneix- contesta el Joan Manuel.

Per a la Rosina es tracta d'una novel·la dramàtica escrita en un estil que està entre la novel·la policíaca i la comèdia "d'enrredos". Els personatges estan perfectament definits, evolucionen al llarg de la trama i es fan estimar o odiar segons els casos. Lemaitre té el virtuosisme d'atrapar la persona lectora i fer-la entrar en el joc. La Rosina va destacar tres vegades durant la seva intervenció (de la qual aquí només es mostra un resum) la comicitat i el sentit de l'humor de l'autor.

-La mainadera polonesa!

-Sí, aquella mainadera seductora que només parla polonès però tothom l'entén!

-Les filles del Charles amb el "novio" que es reparteixen!

-I el moment que el Charles se n'adona que les seves filles són molt lletges!

Han estat diverses veus recordant moments còmics, és possible que en fossin més (de veus i de moments) qui o què més no ho recordo ara (disculpeu, la cronista és despistada).

Per al Joan la venjança arriba a ser un personatge tràgic. La protagonista no s'atura per res. Ha viscut una humiliació tremenda i s'ha convertit en venjadora. L'obra és més tragèdia que comèdia.

-És una espiral, cada vegada la venjança és més profunda- diu el Pep- passa de ser una bleda a ser una XXX (qui ha llegit el llibre ho sap, qui no que ho faci i ho descobreixi). Per al Pep l'autor no ens explica prou bé com es pot arribar a fer aquest canvi.

Aquí és va iniciar una mica de guirigall al respecte de si era possible que la Madeleine, aquella noia educada només per al matrimoni, pogués de sobte esprémer el cervell de manera tan maquiavèl·lica i tramar un pla d'acció perfecte fins l'enfonsament dels adversaris, quedant victoriosa i amb diners.

El Joan Manuel, de sobte, aixeca la mà -És que jo no podré parlar?- Cal recordar que per norma general el Joan Manuel sol ser el primer en intervenir. -Què vens a dir ara si mentre jo parlava tu dormies?- que li deixa anar la Rosina. Són coses que passen sovint, al club també en sabem de donar tocs de comicitat a les tertúlies. I va parlar, i ens el vam escoltar, naturalment. El Joan Manuel va tenir la delicadesa de fer-me arribar la seva intervenció per escrit, així doncs la transcriure quasi complerta:

Marcel Péricourt és el líder, la persona intel·ligent que posa en marxa una empresa,  la fa rutllar i només comet un error, un error que és bastant comú en gent que està en el cim de l’hort que controla, s’envolta de persones que estan per sota d’ell en nivell intel·ligència i que com passa massa sovint, es posen a conspirar tant aviat  com es troben sols.

Per la situació temporal dels fets que s’expliquen les dones estan fora de l’opció de lideratge i la protagonista no és cap excepció.

La desgràcia ve de sobte i la ruïna tot seguit. La dona es converteix amb  protagonista i es busca un investigador, sicari, amant. Tot molt humà. Ella i el llogat es posen a investigar i van preparant i executant les venjances. Però hi ha dos nivells:

1. Els que l’han enganyat en els assumptes de diners.

2. Els que ha fet mal al seu fill. 

Amb els fets derivats dels conspiradors, ella no se sent responsable si no enganyada i la crueltat de la venjança és moderada comparada amb la que exerceix sobre qui ...

La resta serien massa spoliers. Però estem d'acord en què és important destacar aquests dos nivells de venjança que es comprendran millor, amb tota la seva duresa, si s'ha llegit el llibre.

Em deixo moltes coses al tinter, per no allargar-me o per no recordar-ho. Però si que vull fer esment per acabar de la part història de la trama. Va sortir la pregunta de si era o no una novel·la històrica. La majoria consideraven que no, però està molt ben situada. El que passa, pot passar així precisament pel moment concret que viuen. Un moment en què França es troba immersa en la crisi, producte del crac del 1929, i comencen a emergir els colors de l'incendi del feixisme.

L'Ateneu es reuneix a casa els Fuster-Rossinyol per parlar del llibre de la senyoreta Buncle

Quan ja començava a fer-se fosc, una corrua de cotxes anaven aparcant davant la casa dels Fuster-Rossinyol. La majoria dels convocats, els que havien confirmat assistència, arribaven puntuals a la cita. L'objecte de la trobada era parlar d'una novel·la: El llibre de la senyoreta Buncle de D.E. Stevenson. Un llibre que tothom, o gairebé tothom, havia llegit i sobre el qual tothom, o gairebé tothom, tenia coses a dir. El senyor Gavarró es va queixar que no s'hagués enviat un recordatori de la data de la reunió uns dies abans, gairebé se'm passa, va dir, i tothom va estar d'acord que el recordatori era necessari, perquè les aportacions dels senyor Gavarró a les trobades sempre eren interessants. La senyoreta Fletxa va arribar una mica tard, quan el senyor Colom ja havia fet la seva exposició, de fet, la senyoreta Fletxa, no assistia per parlar del llibre, que ni tan sols s'havia llegit, ocupada, com havia estat, en enfilar-se per les muntanyes. La senyoreta Fletxa, volia, això sí, aportar algunes opinions sobre el premi Planeta i el fenomen Carmen Mola. La senyoreta Fletxa era una persona mordaç, de fina i aguda crítica quan tocava. Però la crítica al premi Planeta, es va deixar per al final de la reunió.

 D'inici, un cop fetes les salutacions de rigor, tothom, convenientment proveït de la seva mascareta, es va col·locar ens els còmodes seients que els senyors Fuster-Rossinyol havien disposat amb cura, perquè es poguessin guardar les distàncies. En el torn de paraules, li va correspondre iniciar la tertúlia al senyor Colom que va agrair fervorosament l'encert que havia tingut l'Ateneu de repartir als seus membres el Llibre de la senyoreta Buncle. El senyor Colom era un home de grans lectures, la seva biblioteca estava farcida de llibres, molts d'ells, la majoria, de extrema complexitat i també, cal dir-ho, de no poca duresa. Ara s'havia endinsat en la revolució russa i els períodes més foscos de l'estalinisme. Tenir entre les mans, va dir, El llibre de la senyoreta Bucle, poder riure amb les seves ironies, seguir els personatges tan enginyosament dibuixats, ha estat un meravella, un respir fantàstic ben lluny de les àrides estepes russes. El senyor Colom s'ho havia passat bé imaginat-se que ell era la senyoreta Buncle i conjecturant quins personatges del nostre particular Silverstream triaria per al seu Copperfield. Tothom va pensar que era una llàstima que no expliqués més d'aquesta aventura fantasiosa, però ningú no ho va dir.

La senyora Rossinyol, que era una persona molt activa a qui li agradava tenir-ho tot a punt amb molta antelació i que sempre preparava el dinar a les onze del matí, s'havia anticipat tant en la lectura d'El llibre de la senyoreta Buncle, que ja havia llegit fins i tot la continuació: El casament de la senyoreta Buncle, i va explicar que, aquell segon, era també enginyós i divertit, però no tant com El llibre de la senyoreta Buncle, del qual va elogiar l'encert de ser un llibre sobre un altre llibre i la manera com a tots dos llibres ocorrien les mateixes coses.

 El senyor Fuster, que s'havia passat el matí cavil·lant mentre feia codonyat, va explicar que trobava molt curiós això d'inventar-se un poble i un seguit de personatges. El senyor Fuster era físic i cavil·lar era una constant inseparable de la seva personalitat. Va dir que considerava que darrera la novel·la hi havia un exercici de simplificació molt gran. De fet un poble com Silverstream no existeix, allà ningú no treballava, excepte les minyones, que de vegades servien a gent sense recursos econòmics. També va dir, el senyor Fuster, que s'havia imaginat que el llibre estava fet al revés i que l'autora havia disposat primer el final del llibre i els personatges els va anar construït i modelant amb posterioritat.

El senyor Vinater, que era expert en definir personatges i ocupava part del seu temps de jubilat redactant una enciclopèdia, va destacar el paper de la senyoreta Buncle i la manera com es converteix, ella mateixa, en un personatge del seu llibre. Molt interessant i ocorrent, va dir el senyor Vinater, fer que els personatges reals modifiquin les seves conductes a partir de la lectura del llibre per esdevenir igual als personatges de ficció.

En aquest punt el senyor Colom va tornar a intervenir per recordar l'escena del sopar de la senyoreta Buncle amb el seu editor, quan portava els dits segats per les cordes de les bosses plenes de compres que carretejava i va pensar: això a la senyoreta Wade no li hagués passat. Tothom va esclafir a riure.

La conversió de la senyoreta Buncle amb la senyoreta Wade va ser objecte de comentaris molt diversos ja que els tertulians trobaven aquest fet una de les parts més destacables del llibre. I la senyoreta Dura va dir que la senyoreta Buncle era com l'aneguet lleig convertit en cigne.

La senyoreta Dura era una persona molt afable i cordial que s'ho passava molt malament quan les històries eren massa dures, i patia terriblement amb les desgràcies, ni que fossin fictícies. Per a ella, per a la senyoreta Dura, El llibre de la senyoreta Buncle, havia estat un dels més encertats de l'Ateneu, comparable, la seva lectura, amb La meva família i altres animals. Amb tots dos llibres havia gaudit plenament sense necessitat d'un sol moment de patiment. I llavors, la senyoreta Dura va deixar anar una frase que va ser molt aplaudida. Va dir: Amb la lectura de El llibre de la senyoreta Buncle he constatat que la literatura pot canviar el món. 

El senyor Gavarró no havia dit res més a partir de la queixa fundada sobre la necessitat de recordar les reunions amb antelació, però havia seguit la tertúlia amb molta atenció. El senyor Gavarró, mestre de minyons de professió i alpinista per devoció, també era un gran lector, de fet era una persona força polifacètica, el senyor Gavarró. Solia intervenir sempre cap al final i puntualitzar en aspectes que no s'havien destacat. A ell, va dir, també li havia agradat i s'ho havia passat bé amb la lectura d'El llibre de la senyoreta Buncle, però per al seu gust ho havia trobat tot massa mastegat i al final massa rodó fent que tot acabés bé i cada ovella amb la seva parella. Si aquest llibre s'hagués escrit ara, va dir, deixaria alguna cosa oberta. No hi van estar gaire d'acord, els participants, amb aquesta petita crítica del senyor Gavarró. El personal considerava encertat que el conte acabés bé ja que havia de ser una calca del llibre que escrivia la senyoreta Bucle i aquesta era precisament una de les seves gràcies i disfrutar de tant en tant amb una bona novel·la amb final feliç no venia malament. 

Es van donar tots per satisfets i van quedar per a la següent. A la sortida el senyor Colom, distret encara amb els pensaments del llibre, quasi va prendre, amb el cotxe, una direcció prohibida. Però va rectificar a temps. 

 

Crònica d'una tertúlia: Història de dues ciutats

"Les tricoteuses" gravat

No era el millor dels llibres que hem llegit. No era el pitjor dels llibres que hem llegit. No va agradar a tothom. No va desagradar a gairebé ningú. En definitiva, era un llibre que valia la pena llegir. No tothom era de la mateixa opinió.

Hi havia una taula molt llarga, per guardar el metre i mig de distància entre els tertulians (més endavant comensals). Hi havia plats apetitosos en una taula lateral. Però no els van tocar fins al cap d'una estona. Primer havien de compartir les impressions de cadascú. Era l'estiu de 2021, ben tocant a la tardor. El dia s'havia aixecat plujós i ara feia fred i vent. Va ser per això que van decidir fer la trobada a l'interior. Distàncies, mascaretes i finestres obertes. Eren temps de pandèmia, encara, tot i que els contagis començaven a disminuir i es feien, amb prevencions, apropaments a la vida social de la qual tothom estava necessitat.

Damunt la taula, encara sense plats, alguns llibres amb la portada blava de l'edició que Club Editor havia publicat de la novel·la de Dickens "Història de dues ciutats". Menys de 600 pàgines, 599 per ser exactes; llegides durant els mesos d'estiu. 

Hi havia qui havia llegit molt lentament, passant pàgines amb recança, trobant incoherències. Per contra, algunes persones havien gaudit amb la lectura. Hi havia qui l'havia llegit de pressa, al juliol, i ara ja no recordava si, en acabar-la, havia considerat que era recomanable o no. Hi havia qui l'havia llegit de jove, cosa que ara, tot i estar en una forma excel·lent, ja no era. Feia anys d'aquella primera lectura i recordava que no li havia estat fàcil, una de les obres que més li havia costat de Dickens. Recordava "les tricoteuses" aquelles dones del proletariat francès que feien mitja mentre "disfrutaven" de l'espectacle de caps rodolant sota els ganivets esmolats de la guillotina; homenatjades en algun mural a París, esmentades per altres autors com Stendhal. 

Aquell llibre estava ambientat a França (no només) i parlava de la Revolució (no només). Dickens havia nascut el 1812, no quedava gaire llunyana la Revolució Francesa, alguns dels seus coetanis en podien tenir memòria. L'Anglaterra monàrquica, la que tenia un rei de grans mandíbules i una reina poc agraciada al tron, en paraules de Dickens, havia acollit exiliats de la França monàrquica i es considerava un país d'ordre davant dels desgavells dels francesos que ocupaven els carrers amb ànsies de sang. Els capítols dedicats a la França dels anys següents el 1789 retrataven, de manera massa reiterativa i massa exagerada, a parer de la majoria, una turba sense dos dits de front i amb moltes ganes de venjança. Si bé, és just i necessari esmentar-ho, Dickens va introduir unes pàgines justificatives on quedava palès el patiment del poble, i en concret d'algun dels personatges, sota la tirania i el despotisme de la noblesa.

"Història de dues ciutats" era, digué algú, un fulletó. Una novel·la d'aventures, pensava una altra. Publicada per fascicles sabia mantenir l'interès en les vicissituds dels personatges, i la trama, potser una mica pueril, acabava enganxant.   

Els tertulians (més endavant comensals) consideraven, en general, i sempre amb excepcions, que alguns dels personatges eren extraordinàriament plans i de vegades ensucrats i embafadors. Algú va "acusar" Dickens de representar expressament la bondat de cert noble per indicar que noblesa no era ni havia de ser sinònim de maldat.  

Podria semblar, amb tot el que s'ha escrit fins aquí, que "Història de dues ciutats" té poc de recomanable, que és difícil, reiterativa, pueril, amb personatges plans i molt anglòfila. Doncs no, perquè sense ser la millor de les novel·les llegides, no és ni de bon tros la pitjor i la ploma de Dickens és d'un talent extraordinari, reconegut per tots els presents. A banda d'aquell inici tan genial: Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps ... trobem en molts capítols, en especial els primers, unes descripcions sublims: A Anglaterra, d'ordre i protecció no n'hi havia com per sentir orgull nacional. De cases atracades per homes armats i robatoris de camí ral, n'hi havia cada nit ... (ep, potser Dickens no era tan anglòfil). Abunden la ironia i la sàtira: Mr Stryver es girà i sortí sobtadament del banc, causant una tal confusió d'aire al seu pas, que els dos vells dependents necessitaren totes les seves forces per no caure entre els dos taulells mentre li feien reverència...

Seriosament us dic que "Història de dues ciutats" és una bona novel·la, per passar-ho bé, per llegir, si més no una gran part, amb un somriure d'orella a orella. Recomanable? Potser sí, potser no. Però val la pena, ni que sigui per després poder parlar-ne i dir que està bé però ... una mica difícil, una mica pueril, una mica reiterativa, una mica anglòfila ... 

Passem a sopar. 

Va ser el millor dels sopars, com tots els altres ho havien sigut i segurament ho seran.

Dolçor d’estiu amb El blat tendre

Tal com la dolçor de El blat tendre va arribar a nosaltres després de la seva lectura, va arribar la trobada de juny del club. Una trobada que vam poder fer presencialment, a l’aire lliure i respectant les mesures de seguretat. Quan tornava cap a casa després de finalitzar la sessió, em vaig adonar de com necessitava veure’ls, perquè les pantalles despersonalitzen i quan tornes a tenir a les persones davant teu és quan te n’adones. 

Vam iniciar la sessió amb un “M’ha encantat!” i un “ És una delícia!”, tot seguit d’afirmacions i és que El blat tendre ens ha agradat i molt. Potser per la situació en la qual estem, aquesta lectura ens ha arribat com un caramel dolç, tal com s’anomena aquesta selecció de novel·les, un petit plaer. Fins hi tot els més atrevits van dir que la novel·la és com un haiku. L’obra està escrita com si les lletres s’escolessin de les mans per escriure coses boniques, però quan parla de l’amant el to canvia i passa a ser més fosc.

Una  novel·la molt escandalosa si pensem en l’època en la qual va ser escrita. Adolescents de 15 anys que es llancen a tenir relacions, tot un escàndol pels anys 20! Una novel·la romàntica fora de les novel·les romàntiques de l’època. També vam comentar el gran mèrit que suposa per la Colette escriure aquest llibre. Una gran escriptora que com tantes altres no ha tingut la visibilitat que mereixia pel fet de ser dona. 

Una novel·la que diu poca cosa, però que és molt bonica, explica el que passa als protagonistes per dins. El llibre ens parla de l’educació sentimental del Philippe de 16 anys i mostra la relació del jove amb la Vinca de 15 anys. Els joves van ser criats com a germans encara que alguna vegada comentaven la possibilitat de casar-se, ho veien poc probable. 

El Philippe presenta un domini sobre la Vinca fins que inicia la relació amb l’amant, en aquest punt ell se suavitza. Però la Colette no deixa de mostrar-nos com en aquella època les dones tenen cura de la casa. La Vinca es veu obligada a finalitzar les vacances abans, ja que ha de fer feina, també s’observa al final com ella es culpabilitza del que ha passat amb el Philippe. Hi ha qui afegia com la Vinca és l’única que sap cap a on va la cosa i guia al Philippe, ja que ell dubta contínuament.

Gràcies a un dels nostres savis vam saber que la Colette va viure una relació similar a la de la novel·la, on ella era l’amant d’un adolescent, un fillastre. Concretament l’episodi de La dama blanca, està inspirat en aquesta relació amb el fill del seu segon marit.

I una cosa ben curiosa per finalitzar... La Colette fa una descripció molt precisa de les coses, com si pintés paisatges i escenes... però al final no saps de quin color té els ulls la Vinca. Que per cert, Vincapervinca, és d’un color preciós. I ara és quan corres a Google per buscar el color. 

 

Avui hem parlat de L'estrany. O potser ahir

Avui ens hem trobat. O potser ahir. Cadascú des de casa seva, darrera, o davant, segons es miri, dels ordinadors.

Hem parlat de L'estrany d'Albert Camus. Un llibret petit que ha sorprès el Pep. No m'imaginava que aniria d'això, ha dit, pensava que seria avorrit. M'ha sorprès gratament, ha afegit. I la Mercè ha dit que a ella també, i n'ha remarcat la qualitat literària. La primera obra de l'escriptor, i una obra mestra.

La Mercè i el Pep tenen nom, indistintament que siguin home o dona, jove o gran. Això no passa a L'estrany. Allà hi ha molts homes que són anomenats pel seu nom, però les dones són l'amant de ... o la dona de... De la mateixa manera els àrabs només són els àrabs, ells tampoc no tenen nom. Som a Algèria l'any 1942 i qui relata, sempre en present i primera persona, és un membre de la comunitat francesa. Un home estrany, encara que, com ens fa notar el Joan Manuel, qui no n'és d'estrany en relació amb els altres?

Meursault, el protagonista, és una persona indiferent, poc empàtica, que es deixa portar per les circumstàncies. Si el tingués a classe ara, ha dit el Pep, en diria autista. I la Teresa ha considerat que, certament, Meursault en té les característiques. S'ha obert una breu discussió sobre aquest tema, però ho hem deixat estar, ja que és evident que aquesta no era la idea de Camus, ni en coneixia el nom. 

Que el personatge està molt ben construït ho ha dit  l'Enric i ho ha remarcat tothom i més endavant ha aparegut la paraula coherència. Crec que ha estat el Joan Manuel qui n'ha fet esment. Però altres, bàsicament la Sheila i la Diana, s'hi han apuntat tot seguit. Altament coherent, ha remarcat el Joan Manuel. Es pren la vida de la millor manera que sap. L'autor demostra que dins la monotonia hi ha idees pròpies. Ho entenem quan Meursault esclata davant d'un capellà que li vol fer entendre les coses d'una manera absurda quan ell ja les té enteses amb perfecta lògica. Meursault no és un robot.

Pel que fa a l'estil, hi ha consens. L'estrany és una novel·la magistral. Només 10 capítols, escrits com si es tractés d'un diari personal, amb frases curtes, ritme narratiu continuo i claredat expositiva. Deu capítols i dues parts ben diferenciades. La primera part ens mostra el personatge i els diferents escenaris que passen per davant de qui llegeix com reflectits per una càmera: Un asil, una platja, un carrer. Hem notat la llum, les olors, i gairebé el sabor d'un cafè amb llet o un cigarret. Hem notat, especialment, la calor. Ens encega el sol i disparem els trets. Ai, no, nosaltres no, ha estat Meursault qui dispara, per culpa d'aquell sol. A la segona part hem assistit a un judici on es parla d'ell, però sense que ell hi pugui intervenir. Un fiscal que construeix absurdament una personalitat, com li ve bé. La falsa moral del sistema. I Meursault no sabem si és la víctima o l'heroi que impassible accepta una sentència. I s'adapta a la presó, com s'adapta a tot.

M'han assaltat els records d'una vida que ja havia deixat de pertànyer-me, però en la qual havia trobat les més pobres i les més tenaces de les meves alegries: les olors de l'estiu, el barri que estimava ...

Com si els camins familiars traçats en el cel de l'estiu poguessin menar igualment a les presons i al son innocent.