Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 18 de juny
Comentarem: Musclos per sopar de Brigit Vanderbeke

dijous, 23 de maig del 2024

Restitució, de Rosina Ballester, una joia.


Fer la crònica de la trobada del club del passat dimarts dia 21 de maig haurà de ser un plaer. La trobada, les trobades, sempre són agradables, afables i joioses i el lloc, el mas del Negret, una delícia d'amabilitat i benestar (a banda de les delicioses croquetes de la M. Dolors).

Aquesta vegada ella, la Rosina, va aparèixer magnifica, per sota de l'elegant turbant un somriure d'acollida i amistat. Estava, ho vam saber després, una mica nerviosa. Com hauria anat la lectura del seu llibre Restitució? I si no havia agradat? I si no s'havia entès? Cap problema, al contrari, el llibre havia agradat, molt, moltíssim, a tothom. D'això en van deixar constància, una darrera l'altra, totes les intervencions. L'autora, emocionada, ens ho agrairia l'endemà amb un missatge de veu al grup de WhatsApp.

I ara parlem una mica del que es va dir, només un tastet, d'aquesta joieta que és Restitució, el segon llibre en prosa de Rosina Ballester. Literatura del jo que traspua sinceritat. Prosa treballadíssima que recorda, per la seva musicalitat, els clàssics llatins. Un pou de coneixements on no sempre és possible descobrir la quantitat de referencies que s'hi amaguen.

Restituir, sí, és això el que fa, encara que sigui a través de la desmemòria. Restituir com si el fet asserenés la vida. Del passat al present i del present al passat a través de 12 monòlegs (la part més intima, on es deixa anar, com relaxant-se de tants records) i 65 episodis existencials i vivencials. Són reflexions, i també desitjos, rescabalats de la il·lusió i la realitat del somni.

A Restitució hi ha molt d'amor, poc entre home i dona, molt com a mare, com a filla, com a germana. El personatge d'Ofèlia, molt present, amor trasbalsat. Ofèlia, rodejada de natura. La Natura i els animalons, grans amors també de la Rosina, apassionada en el seu jardí, del qual ens parla i ens parla, i ens anomena tota classe de plantes. Jardí, on recupera l'alè, on es refugia. Flors que són olors, olors que són sabors, vivències. També dols.

En l'amor de filla ens apropa, menys del que hagués volgut, a una mare absent a causa de nombroses depressions, que ella tracta com infermera  i sobretot, menys del que hagués volgut, ens apropa a un pare (no, no s'hi pot apropar gaire, no és un noi). En l'amor de germana, es dóna, s'identifica amb la Margarida, que no li posa fàcil. I aquella unió, intimitat, amb el Baltasar, i la manera d'haver assumir els variats intents de suïcidi, fins que acaba aconseguint-ho.

En l'amor de mare ho vol fer diferent. Estima els fills amb deliri, vol poder estar a prop, potser no hi ha estat tot el que hagués hagut? Dubtes, preguntes. Estimar en  absència, quan els fills ja són grans, i volen, i potser ens retreuen alguna cosa. De vegades els fills no deixen exercir de mare. Desnéixer en diu. És tan evident que ni el Fèlix ni la Joana em deixen exercir de mare. No saben que aquest fer-me enfora suposa el més gran exercici de la vertadera maternitat (pag. 116).

Amor i respecte potentíssims cap el que som, el que hem fet, el que hauríem pogut fer. Records que colpegen, diu la Rosina, no me'n puc desfer. I li agraïm que no se'n desfaci, que ens lliuri aquests caramel·lets que són cada capítol, ni que siguin records punyents, tant els més durs com els més amables, ens arriben i ens colpegen la consciència. Tant que algú imagina que potser entra sense permís en un diari íntim i secret. No ho és, ens aclareix l'autora. Allò que de veritat és intimitat no hi figura. El que hi ha són passatges vivencials que vol regalar-nos. Els lectors en gaudim.

Llegir Restitució, un regal.
   

 

 

dimarts, 23 d’abril del 2024

Lítica de Lucia Pietrelli

 



Va ser cap al 1911, quan Kandinski va afirmar que un quadre era una simple combinació de colors, obrint-se així el camí cap a l’ abstracció i als nous corrents que marcarien el pas a la revolució artística del segle XX. Quan mirem o admirem l’art abstracte, ens deixem portar i transportar a altres mons. Si parlem de llenguatge musical, l’atonalisme apareix com una evolució de la tonalitat clàssica, donant pas al dodecafonisme, polifonisme, politonal, etc. Pot ser que la literatura prengui un camí semblant? Amb aquestes paraules, començava la conversa sobre la lectura de Lítica de Lucia Pietrelli.

L’autora converteix la novel·la en una realitat autònoma, sense la caracterització dels personatges, com si fossin esbossos d’un quadre. El paisatge, el bosc, el poble, la natura...es veu integrat en l’imaginari de la germana gran. El fonamental és la manera com Pietrelli escriu, com distorsiona l’escriptura com a joc literari.  Així com en pintura, una taca rodona pot ser més significativa que no pas una figura humana, en Lítica, una combinació magistral de frases poden construir una novel·la. En la lectura del llibre s’ha produït, gairebé col·lectivament, una forma de seducció hipnòtica. Hem llegit les seves pàgines fins al final, malgrat la seva incomprensió! Aquest fenomen recorda el que deia Lucreci sobre la poesia: el llenguatge poètic és com la mel melòdica que es col·loca al tombant del got per a què el deixeble begui inadvertidament, fins a la darrera gota, l’amarg xarop del saber.

Una trama sense temps lineal, sense ordre dels fets, amb omissions, frases desllorigades que l’autora et convida a reflexionar-hi. L’estil de Pietrelli és escriure pensaments, circumstàncies, situacions que es poden incloure en qualsevol lloc del relat.  La paraula no serveix per explicar l’acció, aquí, el que menys compta és l’argument. Intencionadament, es descriu el pensament trastocat de la germana gran, Ella, a través de la visió particular de la seva germana petita. L’objectiu, potser, és donar vida al Noi de Marès? O és Gael qui s’ha d’impregnar del Noi de Marès? Lucia Pietrelli persegueix la idea de la mort, cruel en el seu pensament distorsionat per tantes imatges consecutives. Una pinzellada subtil de La mort i la Primavera de Mercè Rodoreda.

Lítica (Litos, Lisi, o Liti, trieu l’origen que vulgueu) és un llibre poètic que suggereix ser interpretat. Requereix un esforç i a voltes, un patiment. Però, la literatura no ha de ser un gaudi? És cert que la tendència obscura en novel·la sempre hi ha estat. Podem citar autors com Paul Valéry o Mallarmé en els quals l’efecte suggeridor de les paraules compta més que el seu significat, però, com tot, es tracta d’un corrent que no tothom s’hi adhereix. De la mà de Pietrelli,  pots imaginar-te com l’espai és “un teatre, una ficció plàcida i compartida, una simplificació de les coses”. També pots ajuntar “el passat amb el present i eixamplar-te de cop” o pots creure que “la nova vertebració del pensament és amb l’absència de l’esquelet”. Tot plegat, una simetria radiada de múltiples colors que varia il·limitadament en agitar-lo. El calidoscopi està servit amb Euclides, Galileu o Descartes.

En aquesta història tan personal de l’autora, hi conviuen personatges femenins complicats i despersonalitzats que contrasten amb els masculins i secundaris: en Gael, la parella d’Ella, amb qui manté una relació purament sexual, i en davallada evident; un pare fantasma; el fuster i elaborador de taüts, que ha ocupat el lloc del pare; l’Enric, que tot i estar mort, viu més que la resta de vius; i l’escultura del Noi de Marès, inert pel material de què està feta, però més sensible que alguns dels éssers animats.

En definitiva, Lítica és una obra molt personal, de lectura lenta, pessimista, fosca,  plena de cites intercalades i molt profundes les quals conviden el lector a aturar la lectura i reflexionar-hi. Al nostre entendre, en la pintura i en la música, malgrat el desconeixement, contemplar la seva expressió ens infon un sentiment. En literatura, no podem evitar que la paraula vagi associada a la comprensió.


dissabte, 23 de març del 2024

Adhesió a la campanya de commemoració dels 100 anys del naixement de Vicent Andrés Estellés


El club de lectura de Les Borges del Camp es va adherir a la campanya de la Plataforma Cívica Cent d'Estellés per commemorar el centenari del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés .

Desenes d'entitats sumen forces i recursos per fer valdre la figura del poeta valencià Vicent Andrés Estellés ja que les Corts Valencianes van rebutjar celebrar el centenari del naixement del poeta.

Nosaltres vam repartir entre els membres del club de lectura de Les Borges del Camp l'Antologia poètica Vicent Andrés Estellés, a cura d'Isabel Soler, de l'editorial Proa. Algunes persones ja el tenien, algunes tenien altres llibres del poeta tothom coneixia Estellés, a tothom li agradava Estellés, tothom en tenia nostàlgia, tothom considerava que calia celebrar el centenari.

El format de la trobada va consistir en comentar, d'entrada, la vida i l'obra d'Estellés i la seva contribució a la poesia, la literatura i la cultura catalana. Estellés és el poeta del poble que escriu per al poble. Que vol dir moltes coses abans que arribi la mort, que les diu, clares, fortes, molt treballades, amb formats i mètriques diferents, però sempre sinceres i autèntiques. 

La gent del club tenia ganes de recitar, cada persona s'havia preparat un poema i una explicació del perquè havia escollit aquell. En alguns casos els comentaris sobre la poesia eren de més d'una pàgina. Com encabir doncs tot això en uns apunts que serveixin  de testimoni de la trobada?

Farem una llista, perquè en quedi constància dels títols que els recitadors van escollir i a cada una li adjuntarem una frase, més o menys significativa, de tot allò que es va dir al respecte.

Amb la dignitat amarga dels pobres: Estellés en estat pur, joc de desdoblament,  joc de contradiccions. "mai no he estat trist... mai no he estat alegre"

res no m'agrada tant: Converteix un acte senzill en un ritual sagrat, una font de plaer immens. 

pare: Homenatge als pares i la seva saviesa que és real perquè no és apresa a l'escola. El saber del fill sempre és gràcies al pare.

Assumiràs la veu d'un poble: Fa pensar en Espriu. Dos personatges ben diferents que aquí es troben. El més imporant, tenir consciència de la pròpia identitat.

m'he estimat molt la vida: Les coses petites són les que fan gran la vida

Vindrà la mort i jo no seré al llit: Aquesta és l'actitud que vull ser capaç d'assumir davant la mort, mentre encara em quedi vida.

Cançó de bressol: Enllaça amb l'anterior, aquesta manera que té Estellés d'assumir la naturalitat de la mort.

És així, si us plau: La mort apareix de manera inesperada, desapercebuda, però en marxar fa repicar les seves sabates amb un soroll continuat.

Testament mural: Amor, sexe, desig...tot ben viu, es recordat amb enyorament. Tot ben present malgrat que el poeta s'expressi en passat, Tot real i amagat damunt un cos inert,  una paret, un lloc fosc que no dirà on és.

No escric èglogues: Potent, rítmic, nostàlgic i tremendament eròtic.

A sant Vicent Ferrer: Se'n fot de totes les parafernàlies muntades per "l'oficialitat" com homenatge a sant Vicent Ferrer. Un poema que no va poder publicar fins un any més tard. 

Com a colofó què podríem dir? Aquest xic escrivia realment bé.




 

diumenge, 25 de febrer del 2024

Franny i Zooey de J. D. Salinger





Franny i Zooey són dos relats les escenes dels quals podríem dividir-los en quatre actes com si es tractés d’una obra de teatre. En el primer, es descriu la trobada de la filla petita de la família Glass, la Franny, amb en Lane, el seu xicot. En el segon, apareix Zooey dins de la banyera llegint una carta d’un dels set germans. En el tercer acte, la mare irromp dins del lavabo per mantenir un diàleg cínic, sincer, entranyable, a voltes burlesc amb en Zooey, per configurar el retrat d’un família ben avinguda.  El darrer acte es produeix al menjador de la casa familiar on es descriu la conversa entre els dos germans.

Franny és una estudiant universitària d’art dramàtic que està,  aparentment, il·lusionada per passar un cap de setmana amb en Lane. Poc a poc, però, a través de la dialèctica amb el noi, Franny va caient en un desencís. En Lane és egocèntric, superficial i sense escrúpols, a qui només l’interessa promocionar-se com escriptor. Franny considera que la societat en què viu és intranscendent, que el seu món, sobretot el juvenil, viu d’aparença i d’hipocresia, tant a la universitat on ella estudia com en el seu cercle d’amics o amb les companyes de pis. L’angoixa en què es veurà immersa farà que afecti la seva salut i quedi en un immobilisme absolut al sofà de casa de la mare, sense menjar i sense voler relacionar-se amb ningú.

Amb l’aparició de Zooey s’evidencia la intenció de Salinger de crear un divertiment de l’obra, una farsa americana o un artifici per prendre el pèl al lector.  Zooey és una persona intel·ligent, culta, tancada, però marcada, com els altres fills de la família Glass, per la participació durant anys en un concurs de “superdotats”. Condicionats per aquest programa de ràdio, sovint repeteixen: “Ens han fet així”. En tot aquest segon relat plana una estranya sensació de buidor i d’irritació provocada pel suïcidi d’un dels germans, en Seymour. La fragilitat i la transparència dels protagonistes poden justificar el perquè es diuen de cognom Glass?

Salinger presenta dos personatges desorientats en un món d’adults. Per una banda, Franny es veurà angoixada per una crisi emocional d’una jove de vint anys que va a la recerca d’una il·luminació espiritual. L’absència de rumb, la pèrdua d’ingenuïtat, la inseguretat i el desencant del que l’envolta fa que busqui la solució en un mestre espiritual com també fa el protagonista del llibre El camí d’un pelegrí rus.

Per l’altra,  trobem en Zooey, un supervivent, un personatge més o menys adaptat a la seva professió que és el cinema.  La intervenció de Zooey és crucial. Amb la seva acidesa, amb el seu diàleg punyent de superació personal i espiritualitat intentarà ajudar la seva germana a trobar el rumb. Aquesta confiança implícita entre els germans és la que salvarà la Franny del seu estat, i la mare ho sap. El personatge de Bessie és qui millor descriu la situació familiar, l’autor ha construït una persona entranyable, la més sensata de la família. Pot recordar la mare despistada i amorosa de Gerald Durrell en la novel·la La meva família i altres animals.

Tanmateix, els temes no ens han acabat de convèncer i les inquietuds dels joves per una mística fervent no ens han arribat. L’autor intenta relacionar de manera intrínseca l’art i l’espiritualitat mentre critica els mitjans de comunicació dels Estats Units, els joves de classes benestants dels anys 50, que no són més que uns esnobs intel·lectuals capaços de criticar el món universitari sense fer res per canviar-lo.

L’autor agafa una càmera i captura les converses i les reflexions ambientant-les en una situació d’allò més quotidiana. La seva narrativa ens ha semblat molt interessant. Darrera de la pedanteria dels personatges hi ha una intel·ligència de saber què dir a cada moment. L’enginy de l’autor es troba en la descripció teatralitzada de les accions dels protagonistes, a càmera lenta, mesclant els paràgrafs plens d’humor amb la història d’un transfons prou dur: per una banda, l’experiment educacional dels protagonistes i per l’altra, el drama familiar. Amb tot, s’entén que just al final, hi ha una mica d’esperança. Això sí, com diu la Fina, "Abstenir-se qui estigui deixant de fumar!".

dissabte, 3 de febrer del 2024

Vam llegir Faulkner! Vam llegir El soroll i la fúria!


Vam llegir Faulkner! Vam llegir El soroll i la fúria!  

Un camí difícil, així es titula el pròleg, un magnífic pròleg de Sam Abrams que precedeix l'obra en alguna de les edicions repartides, altres, llàstima, no el tenien. Sens dubte ajuda molt a la comprensió.

I és que endinsar-se en El soroll i la fúria no és gens fàcil. Sembla, va dir algú, que l'autor ens faci fora. Només els audaços arriben al final. Però, el club de lectura de les Borges dels Camp està ple de gent audaç; la majoria havien llegit el llibre sencer i, a molts, els havia agradat. Hi havia qui comprenia, deia, que l'autor estava enfadat, però argumentava que els lectors no en tenim cap culpa i afirmava que no recomanaria el llibre ni avisant. L'autor estava enfadat perquè l'editorial li havia rebutjat una obra, i de la "fúria" en va sortir la que teníem entre mans que per alguns era gairebé una presa de pèl i per altres una obra d'art.Que no l'entenen?, deia Faulkner, doncs que el llegeixin dues vegades. Això no crec que ningú ho fes.

El soroll i la fúria narra la desfeta d'una família del sud dels Estats Units, en aquest sentit recorda Allò que el vent s'endugué o qualsevol de les moltes novel·les escrites amb el tema de la decadència de la classe adinerada als estats perdedors.

Està escrita en quatre parts, cada una d'elles ben diferenciada de les altres. Les tres primeres tenen narrador i la darrera és omniscient. 

El primer en parlar és el Benjy. Ho fa amb un llenguatge incoherent, és, va dir algú, com si a l'impressor se li hagués estripat l'original i hagués anat ajuntant paperets. És la narració d'un mut, d'un idiota, d'una persona que als 33 anys somica constantment, sempre que no té l'escalf d'uns braços que l'acaronen o pot jugar amb determinats objectes. Aquest apartat gairebé no s'entén, certament, però, quasi tothom hi va estar d'acord, si et deixes portar, el llenguatge és preciós i ple de poesia. Tenim, per exemple: unes mans que miren, una foscor que s'escolta o unes persones que fan olors de bosc. 

 A la segona part parla en Quentin, germà del Benjy, un intel·lectual, un universitari, la família es va haver de vendre uns terrenys perquè pogués estudiar. El Quentin és una persona turmentada, possiblement per la culpa d'un incest, segurament per més coses, per la vida. Aquesta part és la més dura, la més difícil de llegir. Un monòleg interior ple de salts, de frases sense acabar. Hi trobem paràgrafs sencers sense cap puntuació; com si fos, es va dir, un oracle, segons com es llegeix es pot interpretar d'una manera i segons com d'una altra.

La tercera part és el monòleg del Jason, un altre germà, el que no ha estudiat, el que es queda a casa a càrrec de les finances i altres aspectes domèstics.Aquesta part és més comprensible. Massa i tot! digueren més d'un. Massa perquè el Jason és, en paraules d'una tertuliana: miserable, violent, lladre, mentider, masclista, racista ... i, potser, justificable.

El quart i últim capítol, fa més de bon llegir, hi descobrim, en part, la ment de la Dilsey, la vella matrona negra, dolça i abnegada i la relació amb els fills i amb la família dels blancs. Aquest capítol ha agradat a tothom, és autèntica poesia.

El llibre acaba amb el plor d'en Benjy, un plor que indica tota la desfeta de la casa; una casa gran, amb prats, una àvia, un oncle, quatre fills i una néta. Terrenys i persones, poc a poc, han anat desapareixent, per vendes, suïcidis, morts o exilis. El llibre és, com ja s'havia dit, la història d'una desfeta. El llibre és un camí difícil. Però el llibre és, especialment, un gran poema. 

 


dimecres, 20 de desembre del 2023

La trobada del solstici

Era el dia 18 de desembre. A casa dels amfitrions la taula estava parada, a punt per al sopar de Nadal o solstici d'hivern del club. La decoració col·laborava a propiciar el clima adequat a les festes que celebràvem: El pessebre, l'arbre, el tió. Hi havia ganes de trobar-nos, hi havia il·lusió i algunes persones havien cuinat plats realment exquisits. En dies així som un club gastronòmic, és per això que, de vegades, li diem de gastrolectura al nostre club. 

Però naturalment, com a cada trobada, hi havia un llibre per comentar. Ho vam fer abans del sopar, mentre ens preníem un aperitiu. Aquesta vegada el llibre era L'estiu circular de Marion Brunet, traduït del francès per Mia Tarradas.

L'estiu circular va atrapar a tothom, tot i que algunes persones van comentar que s'ho havien passat malament degut a l'extrema duresa del llibre.

Sí, L'estiu circular és sens dubte un llibre molt dur, però també molt real, escrit amb ploma magistral, frases curtes, ritme accelerat, conceptes clars i sense embuts. Un estudi antropològic, una radiografia social d'una societat mísera, i utilitzo la paraula mísera de manera genèrica, no només en l'aspecte econòmic. Econòmicament els personatges se'n van sortint, tots tenen la seva feina, tots envegen, però, la d'els altres, volen viure millor.  

Una noia queda embarassada als 16 anys, no sabem, ni ens vol dir, qui és el pare. Això desencadena la fúria dels progenitors, d'aquí arranquen un seguit de fets dramàtics sense cap mena de compassió cap al lector.

Hi ha masclisme, hi ha racisme, hi ha desarrelament, hi ha incomprensió, hi ha apatia, enveges i molta violència. Cap dels personatges ens és simpàtic, però d'alguna manera ens provoquen compassió, perquè han arribat a l'estat que han arribat a partir d'una roda, porten l'herència d'uns pares i d'uns avis que ho van tenir molt difícil, en alguns casos arribant a França des d'altres països. 

Al barri objecte del relat hi conviuen migrants i autòctons, de vegades, quan els convé per negocis, s'accepten, però a la mínima aflora la ràbia contra allò que ve de fora, i aquesta ràbia es fa més gran quan el que ve de fora té un cotxe millor. 

Són animals acorralats, va dir algú. Algun dia, de joves, potser van ser mínimament feliços, es van enamorar, van fer l'amor ... I després tot és torça. La mare de la noia embarassada també s'havia quedat embarassada massa aviat, va haver de ser mare quan li tocava anar de festes i lligar. Maternitats no volgudes, filles que en patiran les conseqüències, que no rebran l'escalf de la mare ni del pare, deixades a la sort d'un món hostil fins quedar a la vegada embarassades massa aviat. La roda que continua i una criatura que arriba al món i que probablement es veurà sotmesa en la mateixa misèria. 

Només, potser és un bri d'esperança per part de l'autora, una persona intenta ser diferent, la germana petita, la que té un ull de cada color. Potser ella estudiarà, anirà a la universitat, potser, només potser.

Realitats que són presents al nostre món. Un món on determinats drames afloren cada vegada amb més freqüència, societats que voten, o poden votar, l'ultra dreta. I ens preguntem: Què hi podem fer? Quina responsabilitat hi tenim?  Ens sentim fora, lluny, d'aquestes realitats, però, n'estem segurs? 

dijous, 9 de novembre del 2023

Hi ha un país on la boira

I ens vam tornar a trobar, de nou al mas del Negret i, com sempre, a la taula no hi faltaven les croquetes, aquelles que tant agraden a tothom i que segur que també agradarien a la Gemma Gorga, una gran experta en gastronomia i autora del llibre que havíem "degustat" amb plaer com es va posar de manifest en la intensa tertúlia que es va originar.

Estem parlant d'Un país on la boira, i en continuarem parlant durant una estona, perquè avui el difícil serà resumir tantes aportacions i tant d'entusiasme.

La Gemma Gorga es va passar dos mesos a San Francisco i va prendre notes i més notes dels diferents llocs on anava i de com s'hi sentia, i en va escriure un llibre que més que un llibre de viatge és un llibre de vivències i de sentiments. L'autora passeja per San Francisco i ens el porta i apropa amb imatges plenes de poesia. I amb la Gemma ens endinsem pels jardins, que no haurien d'estar tancats, i per aquelles pendents tan pronunciades, o bé pel cementiri o el barri xinés i descobrim els llocs on es va rodar Vertigen i ens adonem que ella és una apassionada de Hitchcock. 

Però, sobretot i especialment, la Gemma visita llibreries, moltes, i ens en parla extensament: de les llibreries i dels llibres, i, també, del fet, extraordinari, del que vol dir ser lector.

La Gemma Gorga sap explicar, li sobra pedagogia, es veu que és professora (aquí algú va puntualitzar "bona professora"), els alumnes s'ho han de passar molt bé a les seves classes. Entra en un lloc, generalment llibreries, i ens l'explica. Primer en fa l'esquelet i després concreta els detalls fins a la minuciositat. Sap mirar, sap descobrir i ho sap explicar fent delicioses les frases, per exemple la imatge d'un gat jaient damunt una pila de llibres. Ens parla d'autors i de llibres, que de ben segur té molt treballats, amb tanta lleugeresa com si els acabés de descobrir, ens apropa la matèria de manera que no ens fa sentir estúpids per desconeixement de tantes referències.

Es difícil estar-se'n de copiar fragments del llibre, imatges, metàfores. Els membres de club de lectura en van anar recitant durant la trobada. Però no en posaré cap perquè haurien de ser massa i això es faria llarguíssim. El que sí diré és que el llibre diu allò que ens agrada, el que voldríem dir nosaltres. 

L'escriptura de la Gemma Gorga ho impregna tot: el menjar, el paisatge, els arbres, els animals, l'arquitectura, el cinema, la pintura... i a l'hora s'impregna de tot. L'entorn és essencial.  Quan som en un lloc , mirem, sentim, olorem, toquem. I aquella tos de dona que sent al terrat. Tot compta. 

Hi ha un país on la boira és un llibre de pau, la pau com una manera de ser i d'estar. És un llibre d'amor. D'amor en genèric, i d'amor, de manera molt especial cap els llibres i allò que els conté: llibreries i biblioteques. Amor, fins i tot, cap al paper i les lletres impreses. La lectura com a gran referència, quasi com a religió, com escapatòria a la mort. 

És també literatura del jo. Ella mateixa és la matèria del seu llibre, fa referència, s'identifica amb la frase de Montaigne en què encapçala l'obra. Ella forma part d'una realitat que es fa seva. Mira, busca i troba allò que li pot donar una altra perspectiva. Es mou i ens sorprèn donant-nos explicacions de manera tan precisa que no hi estem acostumats. Comparteix més enllà del que veu. Comparteix el que sent.

Llegir Hi ha un país on la boira et fa sentir envejós de tanta capacitat per apreciar detalls, per tant coneixement. Però també et fa sentir orgullós de ser lector, orgullós d'estar present en un món on s'hi encabeixen tantes cultures, tanta natura i, tanta ciència, tant d'art... especialment, tanta lletra escrita i impresa, tanta que, afortunadament, no ens l'acabarem.


dilluns, 16 d’octubre del 2023

Napalm al cor de Pol Guasch

 

La portada del llibre Napalm al cor és el quadre de Dante i Virgili a l’infern, del pintor francès William Adolphe Bouguereau. La pintura mostra una escena de La divina comèdia en la qual Dant i Virgili observen un espectacle esgarrifós: un home nu, Gianni Schicchi, està clavant les seves dents al coll de Capocchio, un heretge alquimista el qual ha usurpat la identitat d’un mort. Capocchio es retorça de dolor davant l’atac violent del seu depredador. Això és l’infern!

La novel·la de Pol Guasch, un autor brillantíssim de vint-i-tres anys, recrea amb minuciositat unes imatges que es gronxen dalt d’un fil esperant per ser interpretades. Imatges que esdevenen esquitxos per donar-nos a conèixer la família, l’ambient, la natura, els sentiments. Imatges com si fossin extretes de les pàgines íntimes del seu diari personal.  En definitiva, imatges d’un retrobament amb ell mateix a través de la funció poètica del llenguatge.

L’autor situa els seus personatges en un ambient devastat, violent, que va en consonància amb la destrucció interior de cadascú. A mesura que avança la narració, també creix el malestar per la situació hostil, per la gent, per la llengua... i ens preguntem si en aquest món de Napalm al cor hi ha bona gent, és a dir, NOMÉS bona gent?

Escrit en primera persona, en Guasch ens endinsa en el seu imaginari personal (que no a tots ens atrau) amb la percepció que no ho diu tot, que el seu llenguatge destil·la emocions contingudes a cada pàgina. El fet que la seva prosa poètica amagui molt més del que deixa entreveure, desconcerta i desorienta. La intenció de l’autor no és situar el lector dins d’un espai i temps concret, ni tampoc pretén que la història sigui versemblant o no. No ens ha d’inquietar no saber què ha passat en aquest món les circumstàncies del qual han portat a la implantació d’un règim militar, els caps rapats que han limitat la llibertat dels seus habitants. Les el·lipsis les podem completar amb la nostra imaginació.

Sota el text hi trobem un subtext en què es mostra la problemàtica permanent del protagonista respecte l’amant, la relació amb la mare, amb el pare, l’avi...  que el condueix a unes pèrdues més enllà de la mort. En aquest món de paraules no explícites, tothom està sol. Una solitud que porta al silenci, i un silenci que porta de nou a la solitud. El silenci de la mare, de la gent que es troba pel camí, del pare, del Boris.  “Tenir coses a dir és molt difícil” –diu l’avi.

Molts passatges de Napalm al cor tenen un pronunciat regust de Mercè Rodoreda. Les frases curtes, repetitives com en Viatges i flors, el retorn de l’adolescent en Quanta, quanta guerra, la natura i la mort de l’avi en La meva Cristina. La guerra i el dolor de la postguerra en La mort i la primavera. Pinzellades d’una particular distopia com les d’en Pedrolo, la terra que tot ho colga d’Espriu o l’anul·lació del cos en el poema La fàbrica de Miquel Martí Pol. Com l’autor ha dit en una entrevista al Diari de Tarragona, el seu gaudi no ha estat tant en els temes o en les idees sinó en la forma d’escriure, en la forma estètica.  

Si en la primera part, ens descriu un ambient cruel, angoixant, de sexe violent, de relacions agres... de destrucció en definitiva, en la segona part la destrucció dona pas a la construcció. El protagonista, juntament amb en Boris, emprèn un viatge que el durà a retrobar-se amb ell mateix. Gairebé a la fi del viatge, podrà  desprendre’s de la seva mare (físicament o emocionalment). La mare, sempre present, viva o morta, representa el lligam amb la terra i amb la llengua. Amb la mateixa mirada intensa de Dant i Virgili de Bouguereau, la mare observa i condemna la seva homosexualitat.  En aquest camí de desarrelament, en Boris desapareix (físicament o emocionalment, també?). Qui sap si ha trobat el camí marcat en aquell mapa que ha retingut des que era adolescent.

“Deixar enrere el món d’ahir havia estat el més fàcil. I enmig de tants perills, encara en quedava una cosa: jo?”

Un final obert que no s’explica amb paraules perquè en el món en què vivim no se sap res del cert.  







dilluns, 18 de setembre del 2023

El món d'ahir de Stefan Zweig


N'eren 13 un dia 13. Tothom van entrar carregat, amb menjar o begudes. Tenien de nou un sopar. Però, abans, havien i volien parlar del llibre llegit durant l'estiu: El món d'ahir de Stefan Zweig.

Un gran llibre. Un llibre extraordinari. Aquest va ser el parer general. Algú va dir que al començament se li havia travessat una mica. Una altra persona, només una, el va deixar, però va comentar que tenia intenció de continuar-lo. 

El JM va venir des d'Itàlia, via videotrucada, ens va parlar de jueus, de jueus benestants i intel·ligents i també dels que no ho són tant. I va fer cites, sense ser pedant. Va citar a Clausewitz a qui li va atribuir la frase "la guerra no és la continuació de la política, sinó la política la continuació de la guerra". Va citar algun economista, potser Keynes, va dir que les guerres eren necessàries per al funcionament de la economia. Afirmacions dures per a un món dur, un món d'ahir (potser valen també per al món d'avui) que li va tocar viure a Stefan Zweig.

Zweig va néixer al sí d'una burgesia cosmopolita, benestant, amant de les arts i del coneixement. Gent instruïda que, com ens va comentar el Joan, llegia diaris de tot Europa. L'esdeveniment de les dues guerres mundials va ser devastador per a ells. Molts es van haver d'exiliar I és des de l'exili que Zweig ens parla del seu món. Dels bons records i de les angoixes, del patiment de les guerres i de les dificultats posteriors, de la gana, de la inflació... I de llibertat. Zweig és un home que estima la llibertat i pateix amb cada engruna que es va perdent. 

A la Fina li havia interessat molt el llibre. Trobava que hi havia moltes referències, potser massa. Llegir sobre tanta gent que no coneixes et fa sentir una mica petita, comentava la Montse. Però també hi ha molta referència a autors o musics coneguts, gairebé tots jueus, tot homes. Les dones no tenen cabuda en El món d'ahir, a penes fa referència una vegada a la seva esposa i una altra, més tard, diu que és a punt de casar-se, amb una altra dona, naturalment. Això és només una anotació, no li treu valor al llibre que està escrit meravellosament. Zweig és un geni de la literatura, escriu, ens ho diu ell mateix, i després repassa i elimina, elimina i elimina palla. Per això tot el que diu és directe i consistent. En això tothom hi estava d'acord. 

També la Fina va dir que aquest llibre caldria recomanar-lo als que fan primer de història. Es va discutir una mica sobre això. Queda clar que no és un llibre de història, és un llibre de memòries. La història vista en primera persona, amb tota la sensibilitat d'un home que busca la pau i la concòrdia. El llibre és també un crit contra la guerra i les opressions i  és, finalment, un plor impotent. Hitler avança i amb ell l'horror i la destrucció. Com és que tanta gent no ho veu?  

L'Enric va insistir en què no era un llibre de història, però que tramet molt bé el que passava des de finals de segle XIX fins a mitjans del segle XX en una part d'Europa, bàsicament en l'Europa Central. Transmet un  coneixement molt detallat dels fets i de les seves conseqüències. És l'exposició terrible d'una realitat que li cau al damunt. 

El món d'ahir són les memòries d'un home de pau. D'un jueu benestar i conservador que es va haver d'exiliar. D'un home que ha viscut la glòria i la plenitud, però ha patit les guerres. És un crit reclamant entesa i en contra del odi, de qualsevol tipus d'odi.

dilluns, 14 d’agost del 2023

Sopar d'agost al mas de la Fina


Com que era agost la trobada del club va ser una mica més reduïda, hi havia gent de viatge, d'altres cuidant nets, un besnét fins hi tot. Però s'estava bé al mas de la Fina, hi corria una mica d'aire i vam fer, com sempre, un copiós sopar amb totes les menges que van portar els participants. Abans del sopar, però, la tertúlia, seriosa i productiva amb bones aportacions de tothom i especialment interessants les del Ferran, un amic escolapi que viu a Senegal des de fa 35 anys i que vam tenir la sort de tenir entre nosaltres. Va ser el Ferran qui va proposar el llibre aquesta vegada: El ventre de l'Atlàntic de Fatou Diome.

El ventre de l'Atlàntic és un llibre dur escrit en un llenguatge suau, poètic i ple d'imatges. És la història d'una noia senegalesa immigrada a França i la relació amb un germà que, des del Senegal, somnia anar a Europa per guanyar molts diners com a futbolista. A partir d'aquests dos personatges, Fatou Diome, aprofita per mostrar-nos les característiques i contradiccions d'un país on viure-hi no és fàcil i fugir-ne molt difícil.

Transcorre en una illa, lluny del centre, on les tradicions ancestrals estan molt arrelades i l'animisme és latent en les accions, però bàsicament són les diferents ètnies les que situen els personatges i descobrim com és possible la marginació social, el diferent no és mai benvolgut. Veiem, per exemple, com no és possible l'amor d'una nativa amb un mestre exiliat i el drama que pot suposar quedar-se embarassada fora del matrimoni. Veiem també com, quan es té poder, com és el cas del curandero, se'n fa abús, talment, va dir algú, com passa a occident i en els països capitalistes on el poder abusa massa vegades impunement.

El Senegal és un país masclista, no és fàcil la vida per les dones sotmeses a matrimonis poligàmics i tractades com a objectes. També és difícil per els joves que si bé ara molts poden estudiar, després no tenen feina. És comprensible que es pensi en emigrar, però, què li espera a l'emigrant? Fatou Diame és molt crítica amb una Europa que tanca fronteres i maltracta els que arriben d'Àfrica. 

Immigrar despersonalitza. Qui és fora no està bé, està sotmès a la melangia, a la pressió d'haver d'enviar diners a la família mentre no poden guanyar-ne ni per menjar ells. Els que tornen tampoc no poden ser ells, obligats a aparentar a fer veure que han tornat rics, per als altres sempre seran una mica forasters. L'immigrant perd casa seva. Deixa de saber qui és i d'on és. Algú va comparar la situació als primers immigrants andalusos i va explicar la anècdota d'un conegut que deia que no podia tornar al poble fins que no tingués prou diners per comprar-se dos vestits.

El ventre de l'Atlàntic, doncs, un bon llibre que és llegeix amb facilitat per la bellesa de l'escriptura malgrat la duresa del què s'hi diu. Ens va permetre xerrar una estona del que significa viure en un país on les cultures ancestrals són molt profundes i amb una economia de subsistència, un país on la seva gent somnia amb una Europa falsa que els ven la propaganda capitalista de la televisió. Mentides que gent com el Ferran, Open Arms, i altres intenten rebatre. Cal però buscar solucions, trobar la manera que els natius puguin tenir, a casa seva, una vida digna. No és fàcil i des d'Europa no hi ha interès per trobar solucions.

dilluns, 26 de juny del 2023

La mort a Venècia de Thomas Mann

 

Gustav von Aschenbach és un reconegut escriptor alemany, model d’autodisciplina exigent, cerebral, compromès amb el deure. Per escapar de l’estat de crisi creativa i emocional, viatja a Venècia. Desitja que la ciutat sigui un respir temporal, un canvi en la seva vida rutinària i, en certa manera, una fugida del bloqueig artístic en què es troba. S’allotja a l’hotel Des Bains, davant de la platja, on observa la figura de Tadzio o la personificació mateixa de la bellesa. Al començament, l’interès pel noi només és estètic, l’aprecia i el contempla com si fos una obra d’art. Però a mesura que passen els dies, li costa mantenir la distància que s’ha imposat, i poc a poc, l’experiència estètica es converteix en una obsessió.

La bellesa perfecta i juvenil de l’adolescent desperta en l’artista una passió molt intensa. En cap moment interactua més enllà d’una mirada però l’obsessió el porta a la degradació física i moral. Destapar fantasies internes, de vegades, pot resultar perillós. Si Aschenbach era: «l’exemple del virtuosisme burgès i el representant de la seva dignitat»,  ara es mostra un home vulnerable, patètic, amb una pèrdua progressiva de la seva integritat.  Portat pel seu anhel, esdevé un personatge ridícul, un vell maquillat, un decadent que persegueix l’adolescent pels carrerons de la ciutat. A mesura que Aschenbach s’endinsa en aquest sentiment, sorgeix la por a ser rebutjat.  I el lector es pregunta, què queda d’aquell erudit que ha perdut el nord (i que perdrà la vida) per un noi de 14 anys?

Aschenbach sent nostàlgia pel temps passat. Compara Tadzio amb personatges mitològics o escultures clàssiques de l’antiga Grècia projectant tots els ideals de bellesa en la figura de Tadzio.  Contemplació,  voyeurisme, desig sexual? La resposta es troba en les al·lusions a Sòcrates i les converses amb el seu deixeble Fedre.  Segons Sòcrates, «la bellesa inspira l’amant perquè li recorda al cel la seva ànima immortal». Però quan l’experimenta en ell mateix, se sent aclaparat, consumit. Al final de la novel·la el vell parla com Sòcratres i es pregunta si la bellesa porta a la saviesa o a la depravació. Tal vegada, Mann ens mostra una tragèdia grega on hi passen fets horribles, sense culpables.

Mentre el còlera està infectant la ciutat veneciana, l’autor planteja el dilema entre la bellesa artística i la realitat mundana, la tensió entre la disciplina, l’ordre, la moralitat i els desitjos reprimits. L’autor juga amb les imatges i les metàfores per transmetre l’estat d’ànim del protagonista i la seva evolució interior. La prosa és elegant, delicada, rica en detalls. S’esplaia en descripcions internes del protagonista mentre captura l’essència poètica de Venècia, al llindar entre la fantasia i la destrucció.  Mann aboca la trama cap a un punt on hi conflueixen: La sortida de Tadzio, la Venècia decadent i la mort del protagonista. Així doncs, quin final pot presagiar la novel·la si l’arribada d’Aschenbach a la ciutat de Venècia recorda la barca de Caront navegant cap a l’inframon? 


diumenge, 28 de maig del 2023

Memòria de noia d'Annie Ernaux


 

“Per a què escriure sinó és per a desenterrar coses” (Annie Ernaux)

En Memòria de noia, Annie Ernaux fa una aproximació biogràfica de la seva joventut, en concret, els fets que va viure l’estiu de 1958, a punt de fer els 18 anys. Deia Goethe que el comportament era un mirall on cadascú projectava la seva imatge. Al llarg de les pàgines que formen la novel·la, hi trobem aquesta projecció precisa que fa l’autora del seu passat. Un viatge introspectiu al seu univers dels records i de les experiències viscudes quan era adolescent. A través d’una estructura fragmentada, com la memòria mateixa, dona vida a l’Annie jove que busca desesperadament un lloc en el món.

La protagonista se sent feliç, emocionada perquè ha trobat feina com a monitora en un campament de colònies. Per primera vegada podrà allunyar-se de la sobreprotecció de la mare, la insistència del pare sobre les seves expectatives futures, la repressió de l’internat i de la religió. Annie desitja amb totes les seves forces, ser lliure! Ben mirat, la protagonista sí que trenca amb els vells lligams, però, en construeix de nous.

A partir de l’experiència sexual que té amb un monitor, H, més gran que ella, Annie s’enamora de manera obsessiva i profunda. El seu comportament i les relacions que manté amb altres monitors, fa que rebi burles i crítiques dels seus companys perquè dins del context del 58, Annie és una noia fàcil, una esbojarrada, una fresca... Però realment, qui és ella? –es pregunta l’Annie adulta-, una noia avançada a la seva època que vol ser lliure i créixer, o una adolescent innocent, desconcertada, amb remordiments, que busca cridar l’atenció? Al cap d’un temps, al final de l’adolescència, quan llegeixi Simone de Beauvoir entendrà que ella només va ser un objecte sexual d’H.

En la novel·la, hi ha un joc literari curiós. L’autora parla en primera persona, des del present, tot reflexionant sobre el seu passat, i utilitza la tercera persona quan explica la noia que va ser l’estiu del 58. És un intent de narrar la seva experiència des de fora d’ella mateixa, com si fos espectadora, com si aquella noia ja no fos ella. “La noia de la foto no soc jo, però tampoc és una ficció”-confessa-. Aquesta dualitat entre el Jo i l’Ella és una figura que transcorre en tota la novel·la. El seu interès es centra en l’exercici d’escriure, de retrobar-se després de 50 anys a qui ni reconeix ni s’hi pot identificar. “La noia de la foto és una estranya que m’ha llegat la seva memòria”.

Memòria de noia és un relat íntim en el qual la protagonista s’enamora, s’arrossega, es ven, dona plaer i perd la virginitat. L’autora es despulla davant del lector, aboca tots els sentiments i els impulsos que va viure en la seva primera joventut. Des de la distància, es planteja si és totalment verídic el que va viure perquè li és difícil reconèixer-se des de la dona que és ara. El seu objectiu, potser, és que ens adonem que la reflexió sobre el nostre passat és necessària per poder comprendre millor el nostre present i futur.

Les causes que uns llibres agradin a uns i no a uns altres són variades i diferents per a cadascú. Les conclusions a què hem arribat  En Memòria de noia han estat prou diverses. Per una banda, la relació íntima que un” jo” fa dels fets que determinen la peripècia vital, no ha agradat. Algunes persones han coincidit que el llibre perd força en la segona part, i altres han trobat que la manera com està escrit el llibre resulta poc atractiva i monòtona. La literatura com a catarsi, no convenç.

Per una altra banda, hi ha qui opina que la història és molt interessant, potser repetitiva, temàtica, sí, però necessària. La seva qualitat narrativa és indubtable i la traducció de Valèria Gaillard, excel·lent. Annie Ernaux ha fet una exploració brillant del seu passat per mostrar-nos com els canvis que van tenir lloc durant la seva joventut, alguns de molt dramàtics, van marcar el seu camí cap a l’edat adulta, cap a la seva identitat.

dimarts, 18 d’abril del 2023

La neu era bruta de Georges Simenon



En La neu era bruta, George Simenon no és l’autor prolífic de les novel·les policíacs en les quals el comissari Maigret, una al·legoria de l’ingeni, resolt totes els enigmes que se li presenten. En aquesta novel·la, escrita l’any 1947, el protagonista és Frank Friedmaier, un noi de 19 anys que viu amb la seva mare, la Lotte, mestressa d’un bordell clandestí, i amb les noies i els clients que van i venen. Enmig d’aquest context fosc i marginal, transcorre la vida d’en Frank, a qui li agrada traspassar constantment els límits de la legalitat. Crims, robatoris i conspiracions envolten el protagonista dins d’una ciutat on cadascú es busca la vida com pot, per sobreviure de l’ocupació nazi. 

La novel·la té tots els ingredients del gènere negre però l’important aquí no és descobrir qui és l’assassí perquè ja ho sabem des de l’inici, sinó que és una exploració psicològica del protagonista. Frank Friedmaier és un ésser imprevisible, aliè a tota lògica, un desemparat, un pinxo que busca el seu benefici sense sentir empatia per ningú. Mentre pot, s’aprofita del negoci de la seva mare, de les dones amb qui té relacions, dels amics, dels veïns, és a dir, de tothom que en pot treure un profit. Qui va ser son pare? Tant li fa! Fins que ho endevina, al final de la novel·la. I això el trasbalsa? Potser, un instant, només.

Frank no és un noi amable, ni atractiu, ni sensual.  No té cap mena d’encant. Simenon ens presenta un personatge immoral, cruel i violent.  Al matí sempre dorm, fins a les tantes, i a la tarda se’n va a beure alcohol al local d’en Timo, on se’l reconeix i se l’aplaudeix. Fa negocis bruts amb en Kromer i aquest, a la vegada, mercadeja amb qui pot i amb el que pot.  Una nit d’hivern, sempre és hivern, Frank apunyala un oficial de l’exèrcit ocupant perquè porta una pistola i perquè és l’objecte que desitja. L’assassinat esdevindrà damunt de la neu, dura, freda i bruta. Però un cop l’oficial és mort en Frank s’adona que hi ha algú més en aquell escenari de mort, el conductor del tramvia. Holst, veí seu i pare d’una noia adolescent, l’ha vist, i aquí comença l’obsessió de Frank per aquest personatge i també per la seva filla Sissy.

No se sap de quina ciutat està parlant Simenon, no ho diu, ni els oficials de l’exèrcit invasor tenen nom i cognom. Però no ens cal saber de quin país es tracta, ja ens fem la idea dels efectes que es produeixen quan s’està sota el domini autoritari. En aquesta ciutat, cohibida i opressiva, l’escola, l’han convertit en una presó i les classes són sales de tortura. La vida normal en una ciutat sotmesa queda interrompuda.

Els diàlegs són clars, curts, concisos, rotunds. Expliquen les situacions com si no passés res, però en canvi, estan carregats de segones intencions i de fets que no es diuen, però que hi són. I mentre el lector pateix perquè l’autor l’ha situat dins d’un ambient en què la fredor li envaeix el cos, Frank viu la seva vida traspassant línies vermelles i volent ser descobert. Constantment competeix amb ell mateix, posant-se a prova per sobreviure, per aguantar la tortura, ja sigui física com emocional. En quin moment s’humanitza? En el moment que Holst i Sissy van a visitar-lo a la presó. 

En definitiva, Georges Simenon ens ha presentat una història tèrbola, de violència i pobresa, i malgrat el gust amarg que ens ha transmès, podem dir que la novel·la no ens ha deixat indiferents. En La neu era bruta, el mal hi és present, tant a nivell col·lectiu com individual i, sens dubte, el pots palpar.


dimarts, 28 de març del 2023

El colibrí de Sandro Veronesi

L'autora d'aquesta crònica és la Rosa M. Anguera



 

El colibrí és una de les aus més petites del món però la seva particular manera de volar, el converteix en un animal realment únic i fascinant. És l’únic ocell que pot volar marxa enrere i de costat i si és necessari pot mantenir l’equilibri suspès a l’aire sense moure’s.

El protagonista de la història d “El Colibrí” és un oftalmòleg tocat per la tragèdia amb pèrdues personals atroces. En Marco Carrera ha de superar el dol per la mort dels seus pares, encarar la inestabilitat mental de la seva dona, conviure amb el suïcidi de la seva germana, suportar el dolor més terrible per la pèrdua de seva filla, una relació amorosa mai assolida, la culpabilitat del germà, l’oblit de l’amic, els càncers mortals... Però, al mateix temps, és la història d’un lluitador, d’un resistent que viu a cops de sotragades. Amb tot el seu dolor interior, el protagonista, finalment, aconsegueix trobar l’equilibri gràcies a l’intens amor que sent per la seva neta. L’autor, en Sandro Veronesi, ha volgut fer una novel·la moderna, on l’heroi  és aquell que sap ser optimista davant dels embats de la vida.

El Colibrí ens ha agradat. No és una novel·la que hi entris ràpidament. Hi cal perseverança. Però,un cop has tancat el llibre entens per què t’ha atrapat: perquè està ben escrit, perquè és unahistòria original, perquè sents empatia pel protagonista, perquè et fa reflexionar, i perquè admires la seva capacitat d’aguantar tanta vida punyent. I... per què colibrí? Perquè sobrevola per damunt de les dissorts. Des del seu distanciament, va superant les adversitats. S’atura en el moment precís de la caiguda. Per respirar. 70 abtecs d’ala per no bellugar-se d’allà on és. I en Marco segueix endavant, perquè és aquesta la tendència humana, la de seguir endavant malgrat les calamitats. Resiliència, la resistència que agafa l’energia del sofriment per construir un futur.

La manera d’escriure de Sandro Veronesi l’hem trobat excepcional. El seu enginy consisteix en mostrar-nos la vida d’en Marco de manera fragmentada on s’hi van narrant els records. Talment, com la vida de tots nosaltres, una suma de records que van combinant les peces del trencaclosques. L’autor trenca la linealitat del temps a través de diferents registres, diferents narradors, diferents temps verbals. Així, a través de cartes, correus electrònics, inventaris de mobles que t’atrapen, diàlegs brillants..., anem conformant la biografia del protagonista entre la ironia i la narració subtil. A través d’un recorregut en el temps, ens trasllada endavant i endarrere, una mica desconcertant, amanit amb unes anticipacions que te les diu o les intueixes,com els Corifeus de l’antiga Grècia.

La novel·la ens traspua un greu conflicte en les relacions socials i familiars. El món del protagonista s’enfonsa però hi ha una esperança per eludir el fat inexorable. La mort, el suïcidi, el rancor, la traïció,  l’oblit, la culpabilitat... una manera d’assenyalar-nos que el que més ens fa patir són les relacions personals, que al cap i a la fi, és el que més importa en la vida d’una persona. I així ho deixa entredit en el discurs de la mirada. No podem dir res més que: genial! I enmig de tot, la Miraihjing que vol dir “l’home nou” en japonès. En la qual, tant la mare com l’avi, auguren que serà l’esperança del futur per a tota la humanitat. Una dona, finalment, és qui canviarà el món. És potser una visió messiànica? Sigui com sigui, la Miraijing pot ser la redemptora del món, però, a curt termini, les ganes de viure d’en Marco es recuperen. “Mai em posaré a mans d’un terapeuta” diu el protagonista cansat de veure com totes les dones de la seva vida han passat pels psicoanalistes. Però, si en Marco reneix és perquè acaba seguintels consells d’algú que ja s’ha convertit en un amic. I així, mentre en Carrera juga a tennis os’arrisca amb els jocs d’atzar, la Miraihjing va dormint en una gandula.