“Vaig tenir un calfred només de pensar que tota la muntanya
de musclos es movia, perquè s’estaven obrint”.
L’alè fúnebre d’uns animals marins que mentre s’obren les
closques fan soroll dintre de l’olla, escenifica l’ambient esfereïdor d’una
família de l’Alemanya de l’Est. Un punt de partida molt original de la novel·la
Musclos per sopar, de l’autora
alemanya Birgit Vanderbeke.
En aquest deliciós llibre, Musclos per sopar,
hi trobem el relat d’una noia jove –no en sabem el nom- que reviu el
dia que la seva mare, el seu germà i ella estan esperant l’arribada del pare
d’un viatge de negocis que ha de suposar-li un ascens laboral extraordinari.
Per celebrar la notícia, la família li prepara el seu plat preferit: musclos!
Però, inesperadament, el pare tarda hores en arribar i mentre esperen comencen
a plantejar-se el model de vida familiar en què viuen i la tirania que han de
suportar. Al voltant de la taula, enceten el vi de les ocasions especials i s’hi
estableix una revolució familiar que poc a poc anirà pujant de to. “Són sorprenents les coses que arriba a fer la gent
quan alguna cosa surt del que estava previst. Una petita desviació del que es
normal fa que tot canviï, absolutament tot.”- observa la narradora.
La sinceritat que mantenen la mare, el fill i la filla ajuda
a treure la repressió de tants anys viscuda i a rebel·lar-se contra la
dictadura imposada pel pare per tal d’aconseguir una família vertadera i
perfecta. Els tres personatges es pregunten per què han tolerat
fins ara l’autoritarisme i els maltractaments físics i psicològics del pare, un
home acomplexat i avergonyit dels seus orígens, el qual només aspira a
prosperar socialment. Com a rerefons, hi
trobem una crítica de la societat capitalista quant a la competitivitat, la
propietat privada, el benestar material, les aparences... factors nous
esdevinguts arran de la fugida de l’Alemanya comunista.
L’autora fa ús d’una veu narrativa aparentment innocent, càndida, infantil fins i tot, que contrasta amb la complexitat emocional dels temes tractats. És potser el seu estil planer que fa que tot sigui tan aterrador? El ritme de la narració –sense capítols, sense punts i a part-, ens atrapa! A través del monòleg interior de la filla, amb salts enrere constants, ens permet descobrir sense dramatismes, sense tòpics i de manera senzilla, com es va trencant per sempre la vida familiar de la protagonista mentre es prepara un sopar de celebració. De quina manera la desesperació humana pot provocar una solució extrema i esgarrifosa, la mort com a única sortida.
A mesura que anem passant les pàgines, la
tensió augmenta perquè ens veiem submergits en la realitat de la família: la
incapacitat dels protagonistes per sortir d’aquesta espiral de patiment. Per
una banda, la novel·la és una denúncia al sistema patriarcal, tirà i
autoritari, present en moltes famílies
de tot arreu, i per altra, un testimoni de la capacitat humana per a la
resistència i la supervivència.
En definitiva, ha estat un “petit plaer” llegir a Birgit
Vanderbeke.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada