Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: El dia 18 de novembre
Comentarem: Gent normal de Sally Rooney

divendres, 7 de novembre del 2025

Infelicitat perfecta de Peter Handke

Peter Hanke. Imatge extreta de "Núvol" 

Cansada, defallida, malalta, moribunda, morta. Així fa una suposada cançó tradicional eslovena. Així va ser la vida de la mare de Peter Handke, a qui ell ret homenatge en un petit llibret que condensa paraules de gran intensitat: Infelicitat perfecta. Un títol que s'adiu molt bé al que va arribar a ser la vida de la protagonista. Una dona nascuda a Caríntia, en una societat en què la persona individual no té cap valor. Curiosa (característica que es considera un mal costum femení) intel·ligent i pulcra. Rebel en la seva joventut, Viu un amor prohibit i d'aquest amor neix l'autor de la novel·la que no compartirà sostre amb el seu pare sinó amb una altre home amb qui casen a la mare i a qui ella mai no estimarà i de qui, després d'alguns avortaments, es separa. Torna al seu nucli familiar per viure en un ambient masclista i opressiu al qual no s'adaptarà mai. "Ja no soc una persona" és a la conclusió terrible a la que arribar poc abans de suïcidar-se amb una sobredosi de somnífers.

Infelicitat perfecta no és un llibre fàcil. Tampoc no ho va ser per a Peter Handke. De vegades el llenguatge no ho pot tot, ens diu.  Ell havia d'escriure sobre la seva mare, abans que ho fes un periodista, abans que es fes des de una forma asèptica i freda. Ho havia de fer des del sentiment més profund, també des de l'orgull. Expressar la valentia de posar fi als 51 anys a una vida que no és res. El fill no critica, accepta. No jutja, explica.

Infelicitat perfecta és una història potser una mica feixuga per a la persona que la llegeix. Sembla curta, sembla un conte quan es pren el llibret abans de començar-lo. Però hi ha molta duresa. El tema principal no és la manera d'aproximar-se a una mort sinó a una vida. Com és una vida que acaba amb una mort volguda? L'autor fa al llarg de la narració un exercici literari, reflexiona i fa reflexionar a qui el llegeix de com el procés d'escriptura es pot aproximar a la realitat. Podem parlar de meta-literatura? semblaria que sí. Quins fets de la vida d'una persona s'escullen per explicar la seva història? Es tergiversa potser la realitat per fer-la més literària, per adaptar-la a allò que quedi bé als ulls d'altres persones alienes o estranyes? Tot plegat fa que la novel·la esdevingui molt filosòfica i que per tant requereixi un cert esforç de lectura. 

És la mare una persona conformista? Més aviat la veiem com algú que sempre ha pres decisions, però la realitat política i social li imposa la més terrible de les soledats. Ella sempre és allà, fent el que toca, sobrevisquent, Ella continua decidint, sempre, i quan la vida ja no li permet  prendre decisions, es decideix per la mort. El relat és clar, contundent, malgrat tot ens continuem preguntant: era exactament així? Com ficar-se dins la pell d'una altre persona. Respon la foto al paisatge viscut? Fins i tot sorgeix una dubte: el fill n'està realment orgullós de la mare?

En definitiva, una bona novel·la, una extraordinària literatura, un relat d'una vida, una de tantes, sotmesa a un món hostil, una vida més anònima. El mèrit? la manera com el fill ens ha regalat el seu record. 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada