Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... iniciarem de nou les trobades, si podem, algun dia del mes de setembre
Comentarem: Solitud de Víctor Català

dimecres, 4 de desembre de 2019

William Stoner, company del Club.

retrat de Kenton-Thomas Eakins


D'una manera desapassionada, enraonada, va observar el fracàs que 
devia haver semblat la seva vida. Havia buscat la amistat i la consegüent 
proximitat que el fessin partícip de la raça humana; havia tingut dos 
amics, un dels quals havia mort inútilment abans que l'hagués conegut, 
mentre que l'altre s'havia endinsat tant en les files dels vius que ... 
Havia buscat la singularitat i la passió assossegada i conjunta 
del matrimoni, també l'havia assolit, però no havia sabut què
fer-ne i s'havia mort. Havia buscat l'amor, i l'havia trobat, però
després hi havia renunciat. L'havia deixat anar cap al caos de 
la potencialitat...
I havia volgut ser professor, i ho havia estat; tot i que sabia, 
i ho havia sabut sempre, que durant una bona part de la seva 
vida havia estat un de tants.
                                                                                       Stoner





En William Stoner va ser company del Club el mes de novembre de 2019. Havia nascut molts anys abans, el 1891, en una petita granja al cor de Missouri. D'un pare que als trenta anys s'havia encorbat treballant una terra àrida que sustentava la família i una mare que es mirava la vida amb paciència, com si fos un llarg instant que havia de suportar.

L'Stoner, fins on era capaç de recordar, sempre havia tingut obligacions. Va entrar a estudiar a la Universitat de Missouri el 1910. I en va arribar a ser professor. Es va casar, va tenir una filla i una amant. Va ser testimoni indirecte de les dues grans guerres. I va morir el 1956. Uns anys després el seu nom només era un so que no evocava cap sensació als joves professors de la Universitat de Missouri, ni cap identitat amb la qual ells mateixos o les seves carreres es poguessin sentir relacionats.

Potser en William Stoner no va existir mai, ni els seus pares, ni els seus amics, ni la seva dona histèrica, ni l'egòlatra i arribista cap d'estudis que el va vexar. Potser mai no es va enamorar de la Katherine, ni de Shakespeare, ni es va apassionar amb la literatura clàssica. Potser no hi ha humiliacions contra els professors honestos a les universitats, ni els més mediocres ocupen llocs directius. Potser no hi va haver aquelles guerres devastadores. Tot plegat, literatura, una creació d'un altre professor de la mateixa universitat, de la mateixa assignatura, d'un altre amant dels clàssics.

John Williams va dedicar Stoner "als meus amics i antics col·legues del Departament d'Anglès de la Universitat de Missouri. Ells de seguida entendran que és una obra de ficció -que cap dels personatges que s'hi retraten no està basat en cap persona, viva o morta, i que no hi ha cap esdeveniment que tingui un equivalent en la realitat que vam conèixer a la Universitat de Missouri-." Aquesta dedicatòria va fer suposar (sospitar), potser equivocadament, al Club que Stoner era ben real i, contràriament al que havia passat amb els joves professors dels anys cinquanta, aquest nom li evocava moltes sensacions: records d'humiliacions viscudes en carn pròpia, nomenaments a dit en tribunals... I, especialment, Stoner li evocava el reconeixem de la dignitat per damunt les misèries i les rancúnies humanes.

El Club va trobat el relat d'Stoner molt ben lligat, va fer un acostament, una projecció gairebé personal amb un personatge bo, amb una persona: mediocre? sense aspiracions?, una persona a qui la glòria i els reconeixements importaven ben poc, una persona que va voler fer el que calia fer: ser bon amic, bon marit, bon pare i especialment, bàsicament, un bon professor de literatura. Una persona incapaç de reaccionar, d'entrada, davant les perversitats i els oprobis dels altres. El Club va acompanyar l'Stoner mentre descobria "la realitat del món", el va aplaudir en l'única ocasió que va ser capaç de rebel·lar-se i guanyar; li va cridar: per què no ho has fet abans? per què no ho has fet en el matrimoni? per què no has salvat la filla?  I  l'Stoner va mirar el Club, en aquella pau de l'últim moment, i li va respondre "Com si ara tingués importància"  

Amb l'Stoner, el Club va conèixer, estimar i patir, la resta de personatges de la novel.la. D'ells només en va saber el que en sabia l'Stoner. Tot el que en sabia l'Stoner. Perquè una de les virtuts de la narració és la sinceritat i la transparència del protagonista. Un únic punt de vista exposat en tercera persona, com si Stoner fos davant d'un mirall i anés recollint la vida d'aquell altre que s'hi reflectia.

El Club va conèixer els pares, a qui un dia l'Stoner va haver de dir que no tornaria al camp, que estudiaria literatura i seria professor; i la resposta pròpia dels que accepten el destí amb la resignació endèmica dels humils. Va conèixer els familiars que el van "acollir" a ciutat i s'ho van cobrar en un deu per ú. Els amics, expressió de dues visions del món: l'antisistema crític  i el pragmatisme de l'acceptació que no es planteja res que no sigui la millor manera de situar-se. I va conèixer el professor Sloane, un personatge molt secundari, un dels sons que anys més tard tampoc no evocarien sensacions; un vell cansat i una mica malcarat que feia de les classes una rutina; uns ulls que van plorar quan la guerra s'emportava els estudiants; "Cap guerra no hauria de treure ningú de la necessitat de la cultura" "Hi ha guerres, derrotes i victòries que no són militars. Recordi-ho sempre això!". El professor Sloane, la causa de la "iniciació" de l'Stoner. Aquell moment que va exclamar "El senyor Shakespeare li parla a travès de tres-cent anys, senyor Stoner, el sent?" Moment del clímax potser, només a la pàgina vint-i-una.

La resta poca cosa. John Williams que ens crida a mantenir-nos atents i seguir, pàgina darrera pàgina, la vida d'una persona, anodina dirien alguns, que va creixent en saviesa en el mateix grau que acumula humiliacions; a casa: una dona, histèrica? rancuniosa per culpa d'uns pares massa repressius?; a la universitat: un cap d'estudis, gelós? psicòpata? enutjat amb un món que el menysprea pel seu defecte físic?  

La resta poca cosa. Un relat d'una sobrietat i una senzillesa absoluta i al mateix temps d'una bellesa extraordinària. Alta literatura que no decau en cap moment fins al magnífic final. Fins que s'adormen els dits i els llibre cau en el silenci de l'habitació.

Cap comentari:

Publica un comentari