L'HOME MANUSCRIT
Premi Mallorca de Narrativa 2006
Manuel Baixauli
Any Edició:2007
Nº Pàgines:240
Format:19x12cm.
L'home manuscrit va ser una bona proposta. Així ho vam considerar les dones, només dones aquesta vegada, que vam assistir a la darrera trobada del club. Algunes teníem moltes coses a dir. Totes moltes ganes d'escoltar. Perquè l'home manuscrit és una novel·la diferent, amb una estructura i desenvolupament que no té res a veure amb els elements clàssics que ens van ensenyar a l'escola. Això sol ja genera expectació. Penso que l'home manuscrit és sobretot una novel·la valenta. Sí, l'home manuscrit va ser una bona proposta.
Del que es va dir al club, que va ser molt, i del que no es va arribar a dir per falta de temps, que també va ser molt, n'extrec una primera conclusió: l'home manuscrit és una novel·la que es pot mirar des d'angles molt diversos. Em sorprèn, positivament, de quina manera la vam “veure” cada una. Semblava, de vegades, que parlàvem de llibres diferents.
Una primera visió: L'Escultura
Baixauli pren els elements i comença a esculpir-los fins configurar un cos que a la vegada és molts cosos. Un cos verge que comença a créixer dins un úter fosc. No hi ha color, només abismes als quals s'aboca. S'hi endinsa, fins arribar als orígens. La matèria prima són els sentiments humans, desposseïts de tota influència, trobant-se uns a altres anàrquicament. El caos original que deprecia els mass media i les programacions. Un moviment constant que es va fent a si mateix.
Una segona visió: El jo davant de l'espill
Un bon dia, als quaranta anys, algú es mira al mirall i descobrix que és el que no volia ser. S'haurà d'enfrontar, sense màscares, amb la pròpia realitat. Si es vol construir un futur, haurà de refer el seu passat. I amb ell potser el podrà refer també qui el llegeixi.
Un cop morts els pares vam saber despatxar els deus? Qui no es deixa seduir per les comoditats dels trens nocturns amb calefacció, companyia i música de fons? Qui sap baixar a temps i continuar a peu? Qui ha conegut la pluja, el vent i el fred... i la solitud? Qui ha aprés a dubtar? Qui ha aprés a pensar? Qui ha aprés a viure?
Dinars? Càrrecs? Prestigis? FUM. Anem fent, mirem les coses massa de prop i el present ens distrau i ens desvia. Ens neguem a veure el dibuix del que deixem enrere. Qui és capaç d'estudiar el seu passat?
Només una anàlisi del que ja no hi és ens pot fer comprendre el que hi és i ens pot fer intuir el què serà. Una revisió superficial no basta. És necessari morir per tornar a néixer.
I si un dia guanyéssim una beca que ens possibilités satisfer desitjos individuals, llargament covats i considerats irrealitzables? I si un dia s'acompliren les nostres fantasies? - Mentre complia les fantasies no me'n delectava tant com abans o després de complir-les – diu l'home manuscrit. Cap realitat supera la imaginació. Imaginar o recordar, heus ací el dilema. En tot cas ambdós casos superen la realitat. Ens quedem amb els desigs per por a les frustracions? Si ho fem, un dia, davant del mirall, ens adonarem que sense experiències no hi ha records. Viure amb intensitat implica molt més enllà del goig efímer del moment. Cada moment viscut és una inversió de futur.
I els ulls que miren el mirall s´humitegen: Estic viu, però he deixat de ser jove. Amb la meva ceguesa no he fet altra cosa que fugir de mi mateix. Reinventar-se per trobar-se. Què vol de mi? Ell necessitava construir l'home manuscrit. Una de les possibilitats que tenia per ser distint.
Quan l'home real adquireix la maduresa mental de l'home imaginari, l'home real ja no necessita l'imaginari.
Una tercera visió: L'Estructuralisme
Un conjunt d'elements que es relacionen entre sí creant una xarxa circular on conceptes i personatges es barregen repetint-se fins l'infinit. Les diferents escenes podrien no tenir ordre cronològic. L'ordre el posa qui se les inventa. Les agafa quan les necessita. Tampoc necessiten d'espai. L'espai també es crea, com un escenari on res és superflu, les coordenades que ens ajuden a entendre. Abismes i foscors. Un abisme immens i seductor que es diu vida. Una vida que ens l'expliquen els mors. Una obscuritat en la que s'hi veu distint, s'hi veu tot allò que la llum ens amaga. Tot se'n va i torna reconvertit, igual, però distint. Cada personatge interfereix en els altres i a la vegada cada personatge es manté fidel a la pròpia identitat tot i no ser el mateix. Els conceptes van i tornen com les ones: ones de mort sobtada, ones d'agonia lenta, ones exuberants, ones somortes, ones mudes, ones sublims, ones contrafetes, ones carxot, ones carícies, ones díscoles, ones gregàries ... Cada biografia és una ona, cada ona és només un moviment oscil·latori de les aigües del mateix mar.
Qui sap qui és? Qui sap qui som? Allò que sembla un impressor és un pescador i el que s'anomena constructor no fa altra cosa que destruir. La destrucció ens aniquila. La memòria ens redimeix. Tot existeix mentre algú ho manté en el magatzem de la memòria. Magatzems de memòria particulars. Magatzems de memòria col·lectiva. I també “arxius dels claveguerams psicològics d'un poble”
Què és real i què és imaginari? Qui escriu i qui és escrit? L'escriptor inventa o juga a ser inventat ell mateix? Som les onades sempre distintes però infinites? O som la pilota que colpeix la paret de manera monòtona i que de sobte s'atura i queda a terra oblidada? Oblidada? O deixada allà precisament com a símbol de reconstruccions possibles? Sempre hi haurà algú capç de jugar-se-la per rescatar de l'oblit identitats que algú ens ha volgut fer creure que són inventades. És dona i es diu Esperança.
