Ens vam trobar. Feia tres setmanes llargues que
no ens trobàvem. L'estol, format per un llop i unes quantes daines va
fer rotllana al voltant del petit radiador. Vuit graus al carrer,
però amb un vent gèlid que imposava la sensació d'uns quants per
sota. No vam necessitar introducció. Tothom sabia de sobres qui era
Cabré, tothom n'havia llegit alguna cosa. Algunes repetíem
Senyoria.
I vam començar a parlar i a parlar,
tallant-nos, però no massa, escoltant, sempre, o quasi sempre.
Senyoria va donar molt de sí. S'havia llegit sense pauses. S'havia
gaudit a ple pulmó. S'havia sofert amb l'estómac encongit. I la
gent tenia ganes de dir-ho i de ressaltar-ne els passatges.
Una no l'havia acabada i va demanar un
pròrroga per al retorn. Una altra no va poder, era l'excepció, ja
passa, de vegades, que un text no entra, cal esperar el moment, cap
disciplina, cap obligació. Llegim per gust, ens trobem, perquè
volem. Donya Marianna no sabia perquè s'havia casat amb sa senyoria,
ja els hi passava això als personatges de la novel·la: es casaven
perquè si, com tantes coses es feien, com tantes coses es fan.
Perquè sí. Ni tant sols per imperatiu legal, només perquè sí.
A la Mercè el fragment que més li ha
agradat és el de la confessió de Rafael Massó: ... Conec la
justícia humana a fons. És dèbil, es arbitrària, està portada
pel homes ... que també poden delinquir .. la justícia humana és
injusta per definició. L'home no té poder per decidir ... Qui li
dóna autoritat a ningú per dictaminar el tipus de castic per al
reu? ...
I ho podríem
deixar aquí, amb aquesta confessió d'aquell que sap que és la
justícia. Ho sap perquè l'ha impartit amb orgull durant molts anys.
Amb orgull, amb estratagemes i amb mentides. Ho sap perquè la
justícia és ELL. No és Rafel Massó qui es confessa, és la
personificació de la justícia que és defineix: La Llei és un
conjunt d'arbitrarietats reunides en un Codi i consagrades pel costum
de cada època. Cosa de professionals.
Són els
professionals de la justícia i del poder els protagonistes de
Senyoria. Cabré ens els serveix directes a la vena. Els
descriu de manera àgil i dinàmica, gairebé com dibuixos animats,
caricatures grotesques i a voltes vulgars; interessades, roïnes.
Disposades a conservar al preu que sigui la seva part de cel a la
terra. Encara que no només, matisa l'Imma, els de les escales més
altes es mouen per interessos. En el fons, per imperatiu social, ho
fa tothom. Però compte, Cabré ens demostra que és molt fàcil
sortir-ne escaldat. Se n'ha de saber molt per moure's per la
teranyina de la cobdícia i no quedar-hi atrapat. Saber-ne i tenir
les esquenes ben guardades.
Però ens estàvem
confessant. Ella, la justícia, es confessava. Érem a la gran
confessió, quasi final, ja molt aprop del darrer i estricte silenci.
Però n'hi ha d'altres, el relat és ple de confessions, de culpes,
culpasses i culpetes, i de necessitats de perdó. Quin turment la
consciència! Elvireta pobrissona: Repeteix constantment el
regent. I Flap. Pobre Elvira, però flap. Un flap onomatopeic,
brutal, que busquem saber què és, que no descobrim què és fins
que el Ciset es confessa, ell també, d'aquell flap que el corsecava,
d'aquell flap que sentim, que veiem, que olorem; com olorava el gos
els crisantems. Imatges, sorolls, sabors i olors, I mentre llegíem:
veiem, sentíem, degustàvem, flairàvem ... Algú va dir que era
un llibre tan visual que era estrany que no n'haguessin fet cap
pel·lícula
Interessos, roïns.
Conquestes i més conquestes. Al sac. Uns aconsegueixen cossos i els
altres ànimes. Al sac. Només set se m'han resistit: diu el
capellà de la presó. Una altra ànima per a mi. Al sac. Un altra
cos a la forca, quin delit!
Tothom necessita
confessar-se? Només hi ha una persona que ho rebutja. A la merda:
li diu l'Andreu al capellà.
I és que l'Andreu no necessita confessió, perquè és innocent.
Culpa i innocència es posen una i una altra vegada cara a cara.
Cabré escull un temps en el qual comença a apuntar el romanticisme.
La revolució francesa ha donat esperances a una joventut que viu
contra la vida. I al
costat de l'Andreu que és el representant de la Innocència en
majúscules hi col·loca la imatge de l'Amistat també en majúscules
representada per la figura d'un músic jove, personatge real que no
el veiem compondre, només el veiem escriure cartes poètiques a un
amic poeta que tancat a la presó és absolutament incapaç
d'escriure res que no sigui Em
maten i no sé
perquè.
Innocència i culpa enfrontades i lligades fins al punt que la cosa
més innocent i romàntica, la medalla de la Teresa, acaba sent la
prova inculpatòria.
Amen.
Així acaba el primer llibre. Estem d'acord que és, podria ser, un
final. Hem perdut l'Andreu. Amen. A la pàgina 230 d'una obra que en
té 393. Com és possible perdre el protagonista a mitja novel·la? I
llavors descobrim que l'Andreu no era el protagonista, el veritable
protagonista és Rafel Massó. Canviem de registre, es fa més lent.
Ja hem rebut les patacades i ara toca reflexionar sobre el què passa
i perquè passa. Una aranya ha quedat atrapada en la seva pròpia
tela i anem veient com intenta, intenta, intenta, deslliurar-se'n.
El
darrer llibre ha agradat força a algunes persones, per a altres perd
una mica la força i la gràcia que tenia el primer. És menys
caricaturesc, menys dinàmic. Hagués hagut de pujar de to. Per a
l'Enric, Cabré fa massa concessions a la galeria, repeteix
conceptes. La mateixa trama del joc contra Massó es una mica forçada
i el personatge no es mou amb l'astúcia que es podria esperar d'algú
que ha sabut mantenir-se tant de temps en el poder. L'Enric creu que
Senyoria
és una novel·la aperdigonada,
és a dir: li falta volada. Però no és majoritària l'opinió, En
general el club ha volat i ha aterrat a cada pàgina, amb cada una de
les frases enginyoses, amb cada cop d'efecte, Cabré domina la
llengua, hi juga, i a més sap com mantenir vives les expectatives
fins al darrer silenci.
I
no és el final, tinc moltes coses més apuntades a la llibreta. No
he parlat dels astres i de la relació de cada llibre amb la
constel·lació que li dona nom. La Fina va portar un llibre sobre
estrelles. Ella pot dir moltes coses al respecte, tant de bo ens en
faci cinc cèntims en aquest blog. La Teresa va parlar dels
personatges aïllats com estrelles que amb la lectura acabes lligant
en constel·lacions.
Tinc
moltes coses més apuntades a la llibreta, però es temps de
retallades i m'estic allargant massa. No faig estricte silenci, però
acabo.
