L'alegria de celebrar i compartir. La duresa d'una lectura.

la portada del llibre comentat 

Vam celebrar quatre aniversaris i un casament. Hi havia les tradicionals croquetes de la M. Dolors, galetes salades artesanes, galetes dolces i mona artesana. Aigua, cervesa, vi i xampany. Vam engolir-ho amb aquella alegria i companyonia que ens caracteritza.  I vam comentar, naturalment, un llibre. El contrast entre la temàtica del llibre i l'esperit de la taula era més gran que entre el dia i la nit o entre el blanc i el negre. En la realitat tot era color i rialles. A la ficció negror i desgracies, moltes desgracies.

Parlem de Terres Mortes de Núria Bendicho, la primera novel·la d'una autora molt jove que es va presentar el premi Anagrama, va quedar finalista i el jurat va recomanar que es publiqués.

Entre els tertulians hi va haver força debat per motius diferents, però en allò que tothom va estar d'acord és en què està extraordinariamen escrita. Com es possible, ens preguntàvem, que una noia tan jove escrigui tan bé?

Però ens fèiem, alguns sí més no, una altra pregunta. Què li ha passat o què li passa a aquesta persona per haver escrit un relat tan cru, dur i escabrós? 

Terres Mortes és un llibre polifònic. Tretze veus expliquen uns fets determinats que comencen amb l'assassinat d'un dels membres de la família. Com un puzle que ha de confeccionar qui llegeix. Les narracions d'uns es complementen amb les dels altres de manera que a poc a poc van quedant resoltes totes les incògnites, o quasi. En aquest sentit bé podríem dir que Terres Mortes és una novel·la negra.

Però amb el qualificatiu de novel·la negra ens quedem curts. És també un drama rural (una mica a la manera de Mercè Rodoreda o Víctor Català). I també, val a dir, que és gore, molt gore.

És la misèria humana, totes les misèries humanes, relatades amb diferents veus. Una misèria que es mostra de manera gradual. Sabrem de la brutalitat del germà gran i anirem descendent fins la innocència i candidesa del germà petit.

És un llibre molt visual i les visions no són aptes per tots els públics. Des del cadàver de la mare de la mare podrint-se al riu fins un carro en flames cremant un altre cadàver.

Certament, com algú va dir, el drama rural, els personatges rudes, l'endogàmia, la brutalitat de persones solitàries... són temes recurrents a la literatura. Es va tornar a fer menció de la Rodoreda i es va posar com exemple Los santos inocentes. És possible que els humans portem en els gens una certa dosi de maldat?

Són essers solitaris, són essers amargats, que han hagut de treballar dur des de petits que van mamar violència dels pares que havien mamat violència. Una manera d'entendre el món des de la falta de cultura però també, i especialment, des de la falta d'amor. Per sort la novel·la és breu. Remarcablement bona, però de digestió pesada. En tenim prou amb un àpat de 178 pàgines.

Algú va rematar la tertúlia amb una imatge que ens va fer riure, però que hi vam estar d'acord. Diuen, va assegurar el tertulià que a ell li havia explicat un jesuïta, que els capellans, quan estudien, han de llegir un llibre on estan recopilats els pitjors pecats, de tal manera que si ja els coneixen no s'espantaran tan al confessionari. Aquesta xica, va assegurar, aquell tertulià, s'ha inspirat en aquest llibre. 

El títol, com és obvi, homenatja Terra baixa. 

les pastes salades

la mona