El colibrí de Sandro Veronesi

L'autora d'aquesta crònica és la Rosa M. Anguera

 

El colibrí és una de les aus més petites del món però la seva particular manera de volar, el converteix en un animal realment únic i fascinant. És l’únic ocell que pot volar marxa enrere i de costat i si és necessari pot mantenir l’equilibri suspès a l’aire sense moure’s.

El protagonista de la història d “El Colibrí” és un oftalmòleg tocat per la tragèdia amb pèrdues personals atroces. En Marco Carrera ha de superar el dol per la mort dels seus pares, encarar la inestabilitat mental de la seva dona, conviure amb el suïcidi de la seva germana, suportar el dolor més terrible per la pèrdua de seva filla, una relació amorosa mai assolida, la culpabilitat del germà, l’oblit de l’amic, els càncers mortals... Però, al mateix temps, és la història d’un lluitador, d’un resistent que viu a cops de sotragades. Amb tot el seu dolor interior, el protagonista, finalment, aconsegueix trobar l’equilibri gràcies a l’intens amor que sent per la seva neta. L’autor, en Sandro Veronesi, ha volgut fer una novel·la moderna, on l’heroi  és aquell que sap ser optimista davant dels embats de la vida.

El Colibrí ens ha agradat. No és una novel·la que hi entris ràpidament. Hi cal perseverança. Però,un cop has tancat el llibre entens per què t’ha atrapat: perquè està ben escrit, perquè és unahistòria original, perquè sents empatia pel protagonista, perquè et fa reflexionar, i perquè admires la seva capacitat d’aguantar tanta vida punyent. I... per què colibrí? Perquè sobrevola per damunt de les dissorts. Des del seu distanciament, va superant les adversitats. S’atura en el moment precís de la caiguda. Per respirar. 70 abtecs d’ala per no bellugar-se d’allà on és. I en Marco segueix endavant, perquè és aquesta la tendència humana, la de seguir endavant malgrat les calamitats. Resiliència, la resistència que agafa l’energia del sofriment per construir un futur.

La manera d’escriure de Sandro Veronesi l’hem trobat excepcional. El seu enginy consisteix en mostrar-nos la vida d’en Marco de manera fragmentada on s’hi van narrant els records. Talment, com la vida de tots nosaltres, una suma de records que van combinant les peces del trencaclosques. L’autor trenca la linealitat del temps a través de diferents registres, diferents narradors, diferents temps verbals. Així, a través de cartes, correus electrònics, inventaris de mobles que t’atrapen, diàlegs brillants..., anem conformant la biografia del protagonista entre la ironia i la narració subtil. A través d’un recorregut en el temps, ens trasllada endavant i endarrere, una mica desconcertant, amanit amb unes anticipacions que te les diu o les intueixes,com els Corifeus de l’antiga Grècia.

La novel·la ens traspua un greu conflicte en les relacions socials i familiars. El món del protagonista s’enfonsa però hi ha una esperança per eludir el fat inexorable. La mort, el suïcidi, el rancor, la traïció,  l’oblit, la culpabilitat... una manera d’assenyalar-nos que el que més ens fa patir són les relacions personals, que al cap i a la fi, és el que més importa en la vida d’una persona. I així ho deixa entredit en el discurs de la mirada. No podem dir res més que: genial! I enmig de tot, la Miraihjing que vol dir “l’home nou” en japonès. En la qual, tant la mare com l’avi, auguren que serà l’esperança del futur per a tota la humanitat. Una dona, finalment, és qui canviarà el món. És potser una visió messiànica? Sigui com sigui, la Miraijing pot ser la redemptora del món, però, a curt termini, les ganes de viure d’en Marco es recuperen. “Mai em posaré a mans d’un terapeuta” diu el protagonista cansat de veure com totes les dones de la seva vida han passat pels psicoanalistes. Però, si en Marco reneix és perquè acaba seguintels consells d’algú que ja s’ha convertit en un amic. I així, mentre en Carrera juga a tennis os’arrisca amb els jocs d’atzar, la Miraihjing va dormint en una gandula.