Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... si podem, algun dia del mes de novembre
Comentarem: Les nostres riqueses de Kaouther Adimi

dissabte, 21 de desembre de 2019

La noia de la perla: Un quadre magnífic, un llibre que podria ser-ho i un sopar extraordinari.

La noia de la perla és una de les obres més famoses de  Johannes Vermeer o Jan Vermeer (el pintor de  Delft).  El bust d'una noia, de perfil, es retalla davant d'un fosc fons neutre i el seu cap, entregirat, dirigeix la mirada cap a l'espectador. La seva boca, oberta lleugerament com si anés a parlar, dota de major realisme la composició. La model, de qui es desconeix el nom, vesteix una jaqueta de tonalitats brunes i groguenques, en la qual sobresurt el coll blanc de la camisa, i cobreix el seu cap amb un turbant blau del qual cau un drap d'intens color groc, que hi crea un contrast cromàtic. La gran perla que li ha donat nom adorna l'orella de la jove, i recull el brillant reflex de la llum que n'il·lumina el rostre. (Aquest paràgraf està quasi copiat de Viquipèdia, és clar).

La noia de la perla és també una de les novel.les més famoses, possiblement la més coneguda, de Tracy Chevalier. Inspirada en el quadre de Vermeer, l'autora imagina les circumstàncies en què es podia haver fet l'obra i dóna vida a una criada que el pintor converteix en model. La novel.la ha estat traduïda a molts idiomes i constantment reeditada. Els exemplars venuts arreu del món deuen superar el milió. També se n'ha fet una pel·lícula de força èxit. Cal, doncs, deduir que es tracta d'un llibre que ha agradat, agrada i segurament agradarà a molta gent. També a algunes persones del club de lectura de les Borges del Camp els ha agradat, però només a algunes. En parlem a la tertúlia prèvia al sopar de Nadal. Algú s'ha posat les arracades de perles per a l'ocasió.

És una obra del tot intranscendent que no m'ha aportat res -fa la primera veu- bé, podríem dir que es deixa llegir, que entreté ... però no cal, la paraula és "intranscendent".

Per a altres són recreacions estructurals, una obra lligada i documentada però que no arriba al fons de res. Uns personatges massa plans en un guió fàcil. Hi ha qui diu que és com si l'autora no tingués la intenció de fer una novel.la: es passeja, només, per l'atmosfera d'una casa i un estudi i s'imagina els personatges i les veus. Algú parla de falta de "substància", sense construcció que  porti al clímax.

Les defensores, les que s'ho han passat bé i han trobat que sí que deia força coses "renyen" amistosament a les critiques. -No tot han de ser personatges de psicologia profunda, ni textos enrevessats que facin patir massa o pensar en profunditat-.

Una de les més fermes defensores troba que la senzillesa del llenguatge és del tot escaient i fet expressament en tant que està escrit en primera persona, és la veu d'una minyoneta acostumada a no parlar, a ser, abans que tot, correcta. No pot entrar en detalls ni intimitats perquè no estaria bé, ens mostra el que ha viscut i amaga la profunditat d'uns sentiments que el lector comprèn que hi són i com hi són, amb totes les seves dificultats. 

Sí, és una noia molt ingènua, diu una altra, però a la vegada d'una tremenda sensibilitat. El caràcter d'ella està molt ben dibuixat. Sense formació és capaç d'entendre els colors, llegir-los, captar el significat d'un to al costat d'un altre...

D'altres destaquen el context històric. Per a algú ha estat interessant el procés de la fabricació de les pintures, i veure com s'havien de guanyar la vida els pintors en el segle XVII. La novel.la -diu un gran lector- ens descriu dos o tres mons alhora. Hi ha d'entrada el de la família d'ella, en la misèria des de l'accident del pare, aquests no tenen ni per a menjar. Hi ha la família del pintor, on ella ha d'anar a fer de minyona, plens de deutes, però són de l'alta societat, aquests mengen cada dia.  

I abans que nosaltres, que tenim la sort de poder menjar, anem cap a la taula, la nostra mestra biòloga, ens parla d'un dels personatges de la novel.la, Leeuwenhoek, que portava a Vermeer una caixa negra a través de la qual mirava per una lent i aconseguia veure els detalls de la seva obra. No sabrem si Vermeer, en la realitat, va conèixer mai a Leeuwenhoek, tot i que certament eren coetanis i de la mateixa ciutat. Però la vida i obra de Leeuwenhoek, el primer microbiòleg, explicada per la mestra, és segurament el moment de màxima atenció de la tertúlia. En diu moltes coses, i llegeix un text bonic sobre extret d'un llibre d'ESO. Hi ha tantes coses a dir sobre aquest personatge que la crònica s'allargaria massa. Qui en tingui curiositat el pot buscar. Aquesta no pot ser una crònica sobre Leeuwenhoek perquè avui tocava parlar de La noia de la perla, què hi farem.

Però, no, no puc acabar encara, perquè després de la tertúlia hi va haver el sopar i seria un pecat no remarcar-ho. Que aquí sí que va disfrutar tothom unànimement. No explicaré la decoració de la taula, ni cada un dels plats, només diré que tot estava preparat amb molta cura, d'aquella manera rigorosa, cuidant els detalls, com ha de ser hi ens agrada, com una bona pintura o un bon llibre. 


Cap comentari:

Publica un comentari