Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà

Una mica de la contraportada per situar-nos
Canto jo i la muntanya balla és una novel.la en que prenen la paraula, dones i homes, fantasmes i dones d'aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d'alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius.


Un trosset del llibre Gent independent
(Irene Solà inicia la novel.la citant Halldór Laxness).
"I quan les brises primaverals bufen a la vall; quan el sol de primavera brilla sobre l'herba seca de l'any passat que cobreix les vores del riu, i sobre el llac, i sobre els dos cignes blancs del llac, i fa sortir amb els seus afalacs l'herba nova del terra esponjós dels pantans..., qui es creuria en un dia així que aquesta vall verda i pacífica atresora la història del nostre passat i dels seus espectres?"


El cor del nostre club

Som corals perquè som gent diversa.

Som corals perquè no a tothom li ha produït, com a ella, un cop al cap, al pensament,...

No tothom ha estat sacsejat fins al punt de llegir-la dues vegades per tal de poder copsar el caramull de les veus llunyanes.

Veus que arriben des de la muntanya... i ens allunyen del mar.

Som corals com ho és la novel.la, encara que sabem que allà, al darrera, hi ha una veu única, o millor dit una única veu.

El cor del club ha cantat unit un m'ha agradat. En un to més agut hem sentit alguns molt i en un to més greu un a mi no tant.

El duet

- A mi no tant perquè n'esperava més després de tan bones crítiques, perquè en el fons no és res més que una història molt simple.

- Una història simple a través de la qual se'ns explica una altra de molt complexa, la història d'una terra. És per això que és magnífica.

Algunes veus

Cada capítol, com un conte independent, apassionant, tan ben descrit que fa viure els fets i creure quasi sempre els personatges, tant si són "reals" com imaginaris, humans o no, vius com morts.

Dins cada capítol la força de cada paràgraf. La màgia de les frases combinades, ara dolces i poètiques, ara dures i punyents. Un llenguatge ple d'ondulacions. Com les muntanyes. 

Fluïdesa i poesia en el llenguatge. Una escriptura amb molta força. Una autora brillant.

Una construcció molt intel·ligent. Fa pensar, t’obliga a situar-te.

Aconsegueix un retrat magnífic d’una regió en totes les seves complexitats.

Ser-hi! Viure el lloc. Deixar  de ser només un per passar a ser el tot. La gent, la flora, la fauna, les llegendes, el present i el passat. Absorbir una terra.

Historiadora, geògrafa, antropòloga... Així se'ns manifesta l'autora, sense haver-ho pretés.

Totes i tots

Som corals perquè som gent diversa.

La novel.la és coral perquè parlen elements molt diversos.

No totes pensem igual.

No tots els capítols ens han agradat igual.

No direm aquí què ens ha agradat més i què menys.

Algunes coses no les hem acabat d'entendre. Algunes escenes ens han semblat falses.

Però proclamem que és recomanable llegir Canto jo i la muntanya balla.

Vosaltres opinareu, els altres pensaran com nosaltres o diferent.

Perquè som diversos com els elements que conformem la terra i la seva, nostra, història.

Afirmem, però, que tots i totes ens hem sentit impactats després del primer capítol, El llamp, un capítol que constitueix, per ell sol, una petita joia literària.

El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos, als bedolls i als avets. Xsssssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil.litat i la felicitat de tenir l'esperit sec.

...

...

Les granotes rauquen dins els ventres. Els peixos deixen de moure's però no es moren. Però tant li fa. El millor de tot és pedregar.