Sopar d'agost al mas de la Fina

Com que era agost la trobada del club va ser una mica més reduïda, hi havia gent de viatge, d'altres cuidant nets, un besnét fins hi tot. Però s'estava bé al mas de la Fina, hi corria una mica d'aire i vam fer, com sempre, un copiós sopar amb totes les menges que van portar els participants. Abans del sopar, però, la tertúlia, seriosa i productiva amb bones aportacions de tothom i especialment interessants les del Ferran, un amic escolapi que viu a Senegal des de fa 35 anys i que vam tenir la sort de tenir entre nosaltres. Va ser el Ferran qui va proposar el llibre aquesta vegada: El ventre de l'Atlàntic de Fatou Diome.

El ventre de l'Atlàntic és un llibre dur escrit en un llenguatge suau, poètic i ple d'imatges. És la història d'una noia senegalesa immigrada a França i la relació amb un germà que, des del Senegal, somnia anar a Europa per guanyar molts diners com a futbolista. A partir d'aquests dos personatges, Fatou Diome, aprofita per mostrar-nos les característiques i contradiccions d'un país on viure-hi no és fàcil i fugir-ne molt difícil.

Transcorre en una illa, lluny del centre, on les tradicions ancestrals estan molt arrelades i l'animisme és latent en les accions, però bàsicament són les diferents ètnies les que situen els personatges i descobrim com és possible la marginació social, el diferent no és mai benvolgut. Veiem, per exemple, com no és possible l'amor d'una nativa amb un mestre exiliat i el drama que pot suposar quedar-se embarassada fora del matrimoni. Veiem també com, quan es té poder, com és el cas del curandero, se'n fa abús, talment, va dir algú, com passa a occident i en els països capitalistes on el poder abusa massa vegades impunement.

El Senegal és un país masclista, no és fàcil la vida per les dones sotmeses a matrimonis poligàmics i tractades com a objectes. També és difícil per els joves que si bé ara molts poden estudiar, després no tenen feina. És comprensible que es pensi en emigrar, però, què li espera a l'emigrant? Fatou Diame és molt crítica amb una Europa que tanca fronteres i maltracta els que arriben d'Àfrica. 

Immigrar despersonalitza. Qui és fora no està bé, està sotmès a la melangia, a la pressió d'haver d'enviar diners a la família mentre no poden guanyar-ne ni per menjar ells. Els que tornen tampoc no poden ser ells, obligats a aparentar a fer veure que han tornat rics, per als altres sempre seran una mica forasters. L'immigrant perd casa seva. Deixa de saber qui és i d'on és. Algú va comparar la situació als primers immigrants andalusos i va explicar la anècdota d'un conegut que deia que no podia tornar al poble fins que no tingués prou diners per comprar-se dos vestits.

El ventre de l'Atlàntic, doncs, un bon llibre que és llegeix amb facilitat per la bellesa de l'escriptura malgrat la duresa del què s'hi diu. Ens va permetre xerrar una estona del que significa viure en un país on les cultures ancestrals són molt profundes i amb una economia de subsistència, un país on la seva gent somnia amb una Europa falsa que els ven la propaganda capitalista de la televisió. Mentides que gent com el Ferran, Open Arms, i altres intenten rebatre. Cal però buscar solucions, trobar la manera que els natius puguin tenir, a casa seva, una vida digna. No és fàcil i des d'Europa no hi ha interès per trobar solucions.