Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 25 de novembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: Els colors de l'incendi de Pierre Lemaitre

dijous, 24 de desembre de 2020

Darrere les caixes de cadascú ens trobem i parlem de "La caixa negra"



-Jo vaig arribar a la pàgina 30, després, quan alguns vau dir que era molt bona, vaig fer un esforç i vaig arribar a la pàgina 70-.

-M'ha agradat conèixer en Boaz i el seu projecte de restauració de la vella ruïna. Els 4 personatges adults m'han interessat però m'han enfarfegat. No perquè no em semblessin bons. Com si de petita, la tieta m'obligués a menjar 10 canelons amb carn bona però massa greix. Quan amb 3 en tindria prou-.

-A mi m'ha passat una mica el mateix, al començament m'ho passava bé, amb les darreres cartes ja no he pogut, he hagut de fer molt d'esforç-.

-La primera carta em va agradar, la segona també, i cada vegada més fins al final. Bàsicament pel que simbolitza cada carta, pel que hi ha darrera de cada lletra. Les cartes comencen suaus, prudents, i llavors la corba va pujant, el to i la ràbia-.

La Caixa Negra d'Amos Oz és una novel·la epistolar, no és un gènere fàcil i no a tothom li arriba igual. És una gran novel·la, diuen els crítics, va ser clau per fer merèixer un Nobel a l'autor. És recomanable? després d'haver-ne parlat al club, haurem de concloure que no per a tothom.

A la majoria va agradar. Algú va dir que s'ho havia passat molt bé. Una considerava que es tractava bàsicament de una baralla de parella, de com es pot arribar a insultar i menysprear l'altre o l'altra quan un matrimoni es trenca i que també anava de possessió i maltractaments dins el matrimoni. Es va objectar que no anava únicament d'això, que al rerefons planava, i li donava força, tot el conflicte Israel-Palestina i els perills del fonamentalisme.

El llibre comença amb la carta que la Iliana, des de Jerusalem, escriu a l'Alec, l'exmarit que va marxar als Estats Units i de qui feia anys que no en sabia res. Les cartes, que comencen més o menys suaus, van pujant de to i no hi manquen ironies i sarcasmes. Poc a poc ens van mostrant totes les turbulències d'un matrimoni farcit d'infidelitats per part d'ella i estroncat per l'orgull d'ell, un brillat erudit que ha triomfat en el camp de l'intel·lecte però ha fracassat en les relacions familiars. Com una caixa negra que destapem després d'una catàstrofe. A aquesta correspondència creuada s'hi ajunten altres personatges: en Michel, l'actual marit de la Iliana, extremista religiós i fonamentalista que està obsessionat en adquirir possessions a la franja, allunyar els palestins i enfortir l'estat d'Israel; en Manfred que no té altre objectiu que triomfar en la seva professió i fer diners; en Boaz, fill de l'Iliana i l'Alec, un adolescent conflictiu que acabarà sent clau en la "resolució" del conflicte i que és, potser, el símbol de l'esperança.

No és un llibre fàcil, però és un gran llibre, ens mostra la intel·ligència de l'autor capaç de mantenir en tot moment la coherència en el caràcter de cada personatge que anirem coneixent mentre escriuen i es despullen, fins que cadascú, com en un puzle, troba el seu lloc.

Els personatges són complexos, alguns més que altres. Potser el més fàcil és en Manfred, l'estereotip del jueu que només mira pels diners. L'Iliana és una dona enamoradissa, apassionada, lligada sentimentalment a un home que desitja i odia a parts iguals, que s'ha casat amb qui li dóna estabilitat i acabarà també fugint d'aquest segon matrimoni que l'ofega. L'Alec, egocentrista, llunyà, militar de professió, estratega, serà qui més evolucioni per acostar-se finalment a la seva gent i al seu país. El Boaz i el Michel, els més oposats, arriben a tenir bones relacions en algun moment, relacions que es podrien mantenir per la capacitat d'acceptació de l'altre d'en Boaz, però que es trenquen de manera definitiva i irremeiable per la tossuderia fanàtica del Michel. I és precisament en aquest intent d'acostament per part d'un i la negativa de l'altre on algunes persones van veure reflectit el conflicte difícil en què està immers el país de l'autor. 

Al final hi ha l'esperança, no és que quedi del tot clara, però alguna cosa del que s'havia trencat ha tingut la capacitat per refer-se. 

De tot això vam parlar el club, el dia 15 de desembre, darrere les caixes, més o menys negres, de cadascú, des de la cuina, l'estudi o el menjador particular, veient-nos i escoltant-nos a quadradets, saben que hi som i podem fer coses junts i, com digué algú, les trobades virtuals tenen de positiu que no cal la mascareta i ens podem veure els somriures.

2 comentaris:

  1. Molt bé. Com passa amb tots els llibres amb molt de contingut els pobres mortals veiem algunes coses i no tots veiem les mateixes. Al llegir la crònica te n'adones. Gràcies.

    ResponElimina
  2. I tantes altres que n'hi ha, segurament i no hem vist ni transcrit. Gràcies, Joan.

    ResponElimina