Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... iniciarem de nou les trobades, si podem, algun dia del mes de setembre
Comentarem: Solitud de Víctor Català

diumenge, 3 de març de 2019

El Club viatja amb Dino Buzzati al Desert dels Tàrtars




EL CLUB DE LECTURA DE LES BORGES DEL CAMP, després de cinc llargues setmanes d'espera, es retrobà de nou un 25 de febrer per comentar El desert dels tàrtars, el llibre que tothom, o gairebé tothom, havia llegit i que havia agradat a tothom, o gairebé a tothom.

Es van asseure al voltant d'una taula on s'havien disposat embotits, formatges, patés, cerveses i alguns altres entreteniments. Ho van fer amb alegria, es van iniciar converses més o menys banals, alguna xafarderia i una dona d'edat madura va explicar, amb molta comicitat, que havia lligat per primera vegada.

Jo no podria fer-ho, va dir una de les més joves, esperar passivament anys i anys sense fer res... és tan llunyà a mi el personatge de Giovanni Drogo! Però més proper del que sembla, li va replicar un altre. Ja s'havien acabat les rialles. Els rostres esdevingueren seriosos. Cadascú esperant el seu torn, sense tallar els altres, amb ganes de dir coses. Consultant apunts amb impressions i cites textuals.  

Més proper del que sembla, sí. Imagineu la persona que és darrere una cadena de muntatge, hora darrere hora, dia darrere dia, setmana darrere setmana. Sempre volent canviar, esperant una altra oportunitat. Mentre, passen els anys. 

A Giovanni Drogo li havia arribat per fi el dia que esperava, després d'uns llargs anys d'acadèmia militar. Es va mirar al mirall, amb la claror d'un llum de petroli, i recordà la tristesa de comptar els dies un per un. Ara iniciava una nova vida. Eren a la setena pàgina. Es disposaven a acompanyar Drogo per una llarga i solitària travessia fins la fortalesa on havia estat destinat.

Però abans els calgué retrocedir un moment, algú els va fer adonar que el relat seria trist i pessimista, Dino Buzzati havia anat sembrant des de la primera plana paraules d'avís: gran silenci, grises jornades, tardes amargues, cambres glaçades, dies odiosos.

I ara sí, ja podien esperonar un cavall que començava a estar cansat. El sol batia de ple. Millor no aturar-se a menjar. El camí es feia abrupte i quedava encaixonat entre estimballs. I la fortalesa encara no era visible. Començaven a caure les ombres, més ràpides que no pas Drogo i el seu cavall cada vegada més petits al pendent de les muntanyes cada vegada més grans i salvatges, més ràpides que els ulls que avancen per la pàgina 10. I es va fer de nit.

Dues pàgines més encara. Dos llargs dies fins albirar una línia regular i geomètrica, com si sortís d'un encanteri, dalt d'un turó erm. I el primer humà que, com en Drogo, com el club, avançava en la mateixa direcció, algú a qui volen saludar, algú que s'estranya de la seva alegria, algú que es mostra llunyà. No sabien encara que l'escena es repetiria, quinze anys més tard, amb els papers canviats, quan Drogo tornés d'un permís i es creués amb un nouvingut que, com ell ara, pretengués quedar-se en aquell lloc inhòspit el temps imprescindible, unes setmanes o uns mesos a tot estirar.

Havia estat així, i potser era una cosa establerta des de feia molt de temps, els havia explicat Buzzati a la pàgina 69, en Drogo va prendre la determinació de quedar-se després de quatre mesos d'un clima asfixiant, de parets brutes, dels sorolls nocturns del  monòton caient de l'aigua d'una cisterna, de guàrdies idèntiques, de contrasenyes absurdes i d'aquell desert com a únic paisatge, un desert per on els tàrtars potser algun dia atacarien. I els tàrtars no arribaven.

I quedaren engolits per l'atracció de la soledat. Atrapats com el jove Hans Castorp al sanatori de la muntanya màgica. A l'espera, sempre a l'espera de l'únic que donava sentit a la disciplina rutinària del dia a dia. Potser, digueren, de l'únic que dóna sentit a la vida dels militars: la guerra. Justa o no, més o menys brutal, amb més o menys morts. Quina importància té això? Per què es buiden de pressa els carrers i les places i tothom va tornant a casa molt pensívol?, escrivia Kavafis,  és que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut... Aquesta gent alguna cosa bé resolia. 

Aquesta gent alguna cosa bé resolia. Certament, a la nit de la pàgina 69, els oficials s'estimen més de no dir-ho perquè precisament és la seva esperança, pels tàrtars han alçat les muralles de la fortalesa, per ells esmercen allà dalt gran part de la seva vida, és pels tàrtars que els sentinelles caminen dia i nit com autòmats. Què és ara Drogo sinó un més d'aquests autòmats? Un uniforme més que es quadra als galons més alts i a qui se li quadren els inferiors. Qualsevol sense rostre. Com l'extraordinària portada dibuixada pel mateix Buzzati. 

S'estimen més no dir-ho. Fa quaranta anys que estem immersos en aquell casalot. Hem oblidat el món exterior que ens apareix buit en les escasses incursions en temps de permís i ni tan sols parlem entre nosaltres. Ens ha engolit la soledat i no sabem ni en què creiem perquè ja som a la pàgina 182 i és difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú.

Un Kafka light, molt trist i molt punyent. Un avançar cap al no res a l'espera d'alguna cosa. Una gran crítica al militarisme. Un llarg musical de soledat i d'absurd. Un al.legat a la dignitat. Un final on es resumeix tot, però ens estimem més no dir-ho. Una obra mestra. Un clàssic imprescindible.

Cap comentari:

Publica un comentari