I del cel van caure tres pomes

I del cel van caure tres pomes. Una per qui ho va veure, una per qui ho va contar i una per qui ho va escoltar. Amb aquestes paraules es tanquen les rondalles armènies. Nariné Abgarian ens en va contar una que a la vegada eren diverses; diverses rondalles en un llibre entranyable que va agradar molt a qui el va escoltar (llegir en aquest cas, però amb la lectura arriben els sons de les paraules perquè és molt musical). Però, com sempre, i com és just i necessari, hi van haver discrepàncies, hi va haver qui va deixar el llibre a meitat, no es creia res i la música no la veia per enlloc. Hi va haver qui va quedar massa tipa de desgracies.

Aquells i aquelles a qui ens va agradar el llibre, no vam tenir cap dificultat en situar-nos a Maran, un poble que ha hagut de patir molts contratemps: esllavissades, plagues de rates i de mosques, sequera, fam, guerra... Els joves desapareixen i la vida queda reduïda a uns quants vells. Tota aquesta malaurança va acompanyada per uns veïns que continuen, malgrat tot, amb les seves tasques diàries, a casa, a l'hort, a l'era, fent la bugada, tenint cura de l'aviram, procurant-se llenya, preparant els plats típics, baratant els seus productes al maidan...

Una vida pròpia, una vida que segueix els costums ancestrals, que recela de la vall, allà on ha arribat la modernor. Els de la vall no els volen als del poble, només els necessiten quan hi ha una guerra. Quants joves, gairebé tots, han mort per culpa de les guerres iniciades per senyors de les valls, de les ciutats, de les capitals! Com la gent de Maran s'aferren a les tradicions, com viuen d'acord amb la natura, és tot un símbol, un crit d'atenció de tot allò que ens estem deixant perdre. 

Hi ha un intent constat per preservar la memòria. Per conservar tota la cultura dels nostres avantpassats. Els objectes, es diu, també són part de la memòria i així cal preservar-los. És la cultura mil·lenària de la muntanya. Viuen aïllats i aquest aïllament dona lloc, entre altres coses, a llegendes i històries màgiques.  

La manera com l'escriptora saluda la sortida del sol, la manera com parla del temps, recorda a Homer. La màgia, els personatges que prediuen desgracies, recorden García Márquez.

L'autora amb tot plegat, ens ha regalat una novel·la plena de tendresa que combina, amb delicadesa, l'amor pels espais i per la natura. Com quan l'Anatòlia es dedica plenament a la seva estimada biblioteca.

Hem dit que eren rondalles, hem dit que al poble no paren d'arribar desgracies, però Nariné Abgarian les desgràcies les passa per damunt. És, certament, un poble que s'està morint i de fet la història s'inicia amb l'Anatòlia preparant-se per morir. Però no mor, i es gira la truita, i el que trobem són intenses ganes de viure en un relat que va saltant de família en família, amb anècdotes que ens arrenquen somriures i, alguna vegada, rialles d'allò més plaents. 

Els personatges són tendres i propers amb uns renoms familiars que tenen origen anys enrere. Tots tenen un perquè i ens el explica amb maneres força divertides. I així és que de desgracia en desgracia i tiro perquè em toca, caiem en caselles plenes d'alenades d'aire fresc.

Com diu l'autora: La vida no és una realitat empírica, sinó un regal. La felicitat és el cel i la pena és l'infern. I la vida, certament, és la combinació continua dels dos sentiments.

I encara no van caure les tres pomes, encara vam xerrar de les nostres vides, i ens vam fer confidències, i es van apagar espelmes d'aniversaris, i vam constatar una vegada més que nosaltres sí que som molt més que un club.

Així ho vaig viure i així ho conto. I ara ja poden caure les tres pomes.