Saladrigas

Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) és la prova empírica que darrere d’un gran escriptor hi ha d’haver un lector voraç. Inspirat pels principals autors universals, que va llegir profusament -citava Marcel Proust, Rainer M. Rilke, Cesare Pavese, Thomas Mann, Edmund Wilson o Cortázar-, l’escriptor i crític va construir una obra d’alta volada literària,... va morir la matinada de dilluns, als 78 anys, després d’una batalla contra el càncer. Publicat al "Ara.cat" el 22 d'octubre de 2018.

Capafonts

Saladrigas era, sí, un referent intel·lectual. El Pep explicava que el seguia a "La Vanguardia" i que quan recomanava un llibre no tenia dubtes, era una opció segura. Com que ningú del club havia llegit cap novel·la de les seves vam considerar que era el moment de fer-ho; ni que fos com un petit homenatge al mestre.

Però el mestre ja no hi era per aconsellar-nos. Potser si ens hagués conegut personalment no ens hagués recomanat "L'estiu de la pluja", el vam triar sense gaire més criteri que el número d'exemplars que podíem demanar en préstec a la biblioteca. I no ens va agradar massa. Podria ser, com va dir el Joan Manuel, que no l'acabéssim d'entendre. O també podria ser que les referències geogràfiques del Baix Camp ens molestessin, per imprecises, incorrectes o expressament maquillades. Per què situa La Mussara al Montsant? Per què n'hi diu riu de la Llúdriga al que és una font? Per què s'inventa el poble de Sotalesfonts si és Capafonts? La indignació d'algunes persones, especialment de la Fina, gran coneixedora del nostre paisatge, genera el primer debat de la trobada. Li calia un poble imaginari perquè hi volia situar una casa i uns personatges que mai no han existit. D'acord! Però per què no ho fa amb Barcelona? Les descripcions de la capital catalana, les transformacions que ha patit les darreres dècades, la nostàlgia per l'autenticitat que es perd ... Això ho fa amb una precisió impecable.

Però, anem a pams. Què en podem dir de la història que ens conta?

Una noia, una dona (trenta-set anys), de sobte obre els ulls i veu a prop els ulls del seu pare com si fos la primera vegada...

Ella: professional exitosa a Nova York i parella d'algú que sospita infidel. Ell: arquitecte reconegut, fill d'arquitecte més reconegut encara i amb un càncer tot just acabat de diagnosticar. I també hi ha una mare, un germà i els fantasmes dels avis. Una família normal i corrent de l'alta societat barcelonina tan estable i ben cohesionada com totes, amb un fill que és arquitecte per obligació i per devoció (al pare) i una filla que se n'adona que tots, ella la primera, són uns perfectes desconeguts.

Per a l'Enric, una de les poques persones que defensà la novel·la, l'autor ens vol trametre la impossibilitat de conèixer els altres; cadascú, va dir, és una illa sense connexions. També, a parer de l'Enric, és una reflexió sobre la mort i l'oblit.

Però la trama queda prou rodona? Són creïbles els personatges? Tinc la impressió, va dir el Joan Manuel, que l'autor es va fer un guió de l'obra i un cop escrita va veure que era massa curta. Volia explicar una història interessant que en el fons es bastant corrent. Per omplir pàgines introdueix històries forçades, com la mort de l'amiga.

Gairebé tothom està d'acord que les històries secundàries queden mal encaixades. Per l'Akane absolutament tot és forçat i sona a fals. No s'ha cregut la protagonista, ni la manera d'ubicar-se en relació amb la família, ni les escenes de gelosia...

Altres: la Diana, el Pep, la Maria Dolors, la Magda ... van ser menys crítics. És una novel·la normal, amb gent normal que són creïbles. Està ben estructurada, de lectura àgil. Es deixa llegir... I ens diu coses, sens dubte: sobre la família, sobre els orígens, sobre la soledat, sobre l'oblit... Però la recomanaríeu?, insisteix la Fina. Dona, tant com això...