Memòria de noia d'Annie Ernaux

 

“Per a què escriure sinó és per a desenterrar coses” (Annie Ernaux)

En Memòria de noia, Annie Ernaux fa una aproximació biogràfica de la seva joventut, en concret, els fets que va viure l’estiu de 1958, a punt de fer els 18 anys. Deia Goethe que el comportament era un mirall on cadascú projectava la seva imatge. Al llarg de les pàgines que formen la novel·la, hi trobem aquesta projecció precisa que fa l’autora del seu passat. Un viatge introspectiu al seu univers dels records i de les experiències viscudes quan era adolescent. A través d’una estructura fragmentada, com la memòria mateixa, dona vida a l’Annie jove que busca desesperadament un lloc en el món.

La protagonista se sent feliç, emocionada perquè ha trobat feina com a monitora en un campament de colònies. Per primera vegada podrà allunyar-se de la sobreprotecció de la mare, la insistència del pare sobre les seves expectatives futures, la repressió de l’internat i de la religió. Annie desitja amb totes les seves forces, ser lliure! Ben mirat, la protagonista sí que trenca amb els vells lligams, però, en construeix de nous.

A partir de l’experiència sexual que té amb un monitor, H, més gran que ella, Annie s’enamora de manera obsessiva i profunda. El seu comportament i les relacions que manté amb altres monitors, fa que rebi burles i crítiques dels seus companys perquè dins del context del 58, Annie és una noia fàcil, una esbojarrada, una fresca... Però realment, qui és ella? –es pregunta l’Annie adulta-, una noia avançada a la seva època que vol ser lliure i créixer, o una adolescent innocent, desconcertada, amb remordiments, que busca cridar l’atenció? Al cap d’un temps, al final de l’adolescència, quan llegeixi Simone de Beauvoir entendrà que ella només va ser un objecte sexual d’H.

En la novel·la, hi ha un joc literari curiós. L’autora parla en primera persona, des del present, tot reflexionant sobre el seu passat, i utilitza la tercera persona quan explica la noia que va ser l’estiu del 58. És un intent de narrar la seva experiència des de fora d’ella mateixa, com si fos espectadora, com si aquella noia ja no fos ella. “La noia de la foto no soc jo, però tampoc és una ficció”-confessa-. Aquesta dualitat entre el Jo i l’Ella és una figura que transcorre en tota la novel·la. El seu interès es centra en l’exercici d’escriure, de retrobar-se després de 50 anys a qui ni reconeix ni s’hi pot identificar. “La noia de la foto és una estranya que m’ha llegat la seva memòria”.

Memòria de noia és un relat íntim en el qual la protagonista s’enamora, s’arrossega, es ven, dona plaer i perd la virginitat. L’autora es despulla davant del lector, aboca tots els sentiments i els impulsos que va viure en la seva primera joventut. Des de la distància, es planteja si és totalment verídic el que va viure perquè li és difícil reconèixer-se des de la dona que és ara. El seu objectiu, potser, és que ens adonem que la reflexió sobre el nostre passat és necessària per poder comprendre millor el nostre present i futur.

Les causes que uns llibres agradin a uns i no a uns altres són variades i diferents per a cadascú. Les conclusions a què hem arribat  En Memòria de noia han estat prou diverses. Per una banda, la relació íntima que un” jo” fa dels fets que determinen la peripècia vital, no ha agradat. Algunes persones han coincidit que el llibre perd força en la segona part, i altres han trobat que la manera com està escrit el llibre resulta poc atractiva i monòtona. La literatura com a catarsi, no convenç.

Per una altra banda, hi ha qui opina que la història és molt interessant, potser repetitiva, temàtica, sí, però necessària. La seva qualitat narrativa és indubtable i la traducció de Valèria Gaillard, excel·lent. Annie Ernaux ha fet una exploració brillant del seu passat per mostrar-nos com els canvis que van tenir lloc durant la seva joventut, alguns de molt dramàtics, van marcar el seu camí cap a l’edat adulta, cap a la seva identitat.