Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
15 de desembre amb sopar de Nadal

Comentarem:
Els estranys de Raül Garrigasait

diumenge, 27 de març de 2011

La roca de Tànios.

LA ROCA DE TÀNIOS – Amin Maalouf

La Roca de Tànios no ha despertat grans passions ni ha generat gaire debat al Club però la seva lectura ha enganxat la majoria. Gairebé tothom pensa que és un llibre senzill i agradable de llegir.

L’autor fa una exposició planera i suggeridora, una mica com si fos un conte tradicional. Relata la decadència d’un imperi i la importància de les potències estrangeres durant el segle XIX al Pròxim Orient.

Els personatges són coherents però estan just esbossats:

Tànios, fill de Làmia, marcat pels déus amb uns prematurs cabells blancs i sobretot pel secret –que sap tothom- del seu naixement. Heroi per casualitat i a contracor.

Gérios, l’home de Làmia, ben definit i creïble. És el gos del seu amo, fins i tot després de la deshonra de la seva estimada esposa. Fins que agafa el fusell, mata al patriarca i precipita els esdeveniments.

El xeic, molt estimat pel poble perquè és menys dolent que la majoria d’amos. Un faldiller empedreït com escau al seu càrrec, que és capaç d’estimar la bellesa de Làmia fins a l’extrem de voler batejar amb un nom noble el seu fill. Algú ha dit que representa l’esperit del poble tribal.

Raad, el malparit fill del xeic, que li fa dir al pastor anglès la millor frase: “Teach me if you can”.

I els personatges femenins, absolutament anodins. També Làmia. L’excepció és, potser, la khuriyyé. La germana de Làmia és decidida, i té un aplom que produeix en el xeic una “admiració divertida”.

L’extrem de “dona perfecta” és Thamar, la noia de les taronges, amant de Tànios: bonica sense estridències, carinyosa i que ni tan sols parla.

Passen moltes coses en aquesta història, potser massa. Mil contes de la vora del foc, tots entrellaçats expliquen els esdeveniments polítics i socials. Tres cròniques inventades donen fe que els fets són verídics i ajuden a definir una mica els personatges.

I al final es resol tot una mica massa de pressa. Un bon final, crec jo, misteriós, per fer volar la imaginació de cada lector… Tànios escapa del seu destí i… segur que se’n va amb la noia de les taronges (que espero que ja no hi sigui!).

Els personatges i la història han decebut –una mica o molt- als més exigents. Sembla que el llibre crea unes expectatives que després no cobreix.

A mi m’ha agradat. M’encanta aquest heroi indecís i fràgil, nen malcriat, amant inexpert i alhora apassionat del saber.

És la segona lectura, després de setze anys, i m’ha tornat a deixar bon gust de boca. No en recordava res. Bé, sí: el títol, l’autor, l’exotisme, que m’havia agradat… i prou.

Com la dolçor inconsistent del cotó de sucre que es fon a la boca. O una mica més, com la poma de caramel, dolça i fresca alhora.

Jo trobo –com algú ha dit- que Amin Maalouf escriu “bonic”. De vegades, per passar una bona estona, ja en tinc prou amb això.

Fina

3 comentaris:

  1. Em sembla que el resum m'agrada més que el llibre :) Genial el nou final de la Fina. Tànios escapant del seu destí d'heroi per anar a trobar un amor i ... taxant: Ella s'ha escapat!. Pobre Tànios!

    ResponElimina
  2. Utilitzant la paraula estrella del cap de setmana, jo, COMBREGO amb la Fina. M'ha agradat molt la dolçor que desprenen les seves paraules.

    ResponElimina