Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 14 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem:El gust amarg de la cervesa d'Isabel Clara Simó

divendres, 24 de juny de 2022

El sopar va ser una festa. El llibre va agradar de manera desigual.

Detall de la llibreria Shakespeare and company. 
 Funcionaria si en lloc de París estigués situat a Les Borges? Aquesta pregunta es va fer a l'inici de la trobada al Mas Pahí per parlar de París era una festa d'Ernest Hemingway. I vam parlar força del llibre. I vam sopar. I vam parlar força de mil coses. I vam riure i ens ho vam passar tan bé que vam concloure que Les Borges era una festa.

No tothom va poder venir. Algunes persones per la covid, altres per altres qüestions. Vam trobar a faltar els absents, com sempre. Un dels absents havia enviat un comentari via WhastApp, havia dit:  I pel que fa al Hemingway, i havent avançat una mica més en la seva lectura, reitero que és més dolent que el pebre.
El millor de la novel.la: el seu títol (tot i que un de l'estil "I, me and myself" li hauria estat més escaient).
Però aquesta visió no era compartida per la majoria. Si més no, no amb tanta radicalitat.

Vam tenir entre nosaltres un "expert" convidat. Ell havia llegit l'edició traduïda per Gabriel Ferrater i ens va parlar dels paral·lelismes entre Hemingway i Ferrater: Un ego fort, gust per la vida, alcohol, suïcidi... 

Evidentment París era una festa no és una novel·la, i no pot funcionar per a qui pretengui llegir-lo com a tal. Podríem dir, i amb això tothom hi estava d'acord, que és un treball periodístic. Cada capítol es pot llegir com una petita crònica. Cròniques desiguals que tenen més força quan més potent és el personatge de qui ens parla. Va interessar força, per exemple, el capítol sobre Scott Fitzgerald.     

Tinc la sensació que han agafat textos inconnexes, potser inacabats i tot, els han «tirat amunt» i «com caiguin es queden». Va dir algú. I això va generar una certa polèmica sobre com, qui i perquè s'havien triat els textos, que segur que no eren tots els que Hemingway va escriure sobre els dies en què era molt pobre i molt feliç a París. I la tertúlia ens va portar a fer-nos la pregunta: Aquests textos estan escrits pensant en el lector?  

No, no són cròniques escrites pensant en un lector, són més aviat els records de temps extraordinàriament vitals, posats per escrit en un moment en què tota aquesta vitalitat ja no existia. Hemingway s'estava morint i aquell context reivindicava la vida i, especialment, una determinada manera de viure la vida. Amb aquell "carpe diem" tan impregnat a la pell de "la generació perduda" que és, en definitiva, la protagonista de la història. 

Es per això que és un llibre trist, i és per això que és un llibre alegre. Perquè està escrit des de la mort  i perquè ens parla de la vida.

Són certes cada una de les històries que explica? Alguns indicis ens venen a dir que potser no del tot. Un capítol que té un final alternatiu i el capítol "Sobre l'escriptura en primera persona" on ens explica que l'important és que el lector cregui que els fets li han passat a l'escriptor i que s'hi identifiqui prou com per creure que li han passat a ell mateix. 

Sigui cert o inventat, el llibre aconsegueix que la majoria dels lectors es situïn a París, passegin pels seus carrers i escriguin contes a les seves tavernes. Aconsegueix també que ens interessem per tants artistes anomenats, i ens encuriosim per les seves anècdotes. He aprés molt deia un tertulià. I, sigui cert o inventat, es percep com a molt sincer. Un llibre que parla d'un temps i un lloc escrit en un altre temps i un altre lloc. Diuen, explicava algú, que s'ha d'escriure fora del lloc on s'ha viscut. Cal posar distancia per descriure realitats. 

Nota: A la foto la llibreria que prestava a Hemingway gairebé tots els llibres que llegia quan era a París.  


 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada