Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: Al setembre
Comentarem: Els germans Karamàzov de Fiódor Dostoievski.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la solitud dels nombres primers.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la solitud dels nombres primers.. Mostrar tots els missatges

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Desprès de la trobada

La solitud dels nombres primers
Paolo Giordano

Data de publicació: 19/02/2009
Titol Original: La solitudine dei numeri primi
Col•lecció: El Balancí

Desprès de la trobada – 20 d’octubre de 2010

Ens enyoràvem tant que hem avançat una setmana el dia de la trobada del Club de lectura. Bon rotllo, castanyes, carabassa, vi ranci, mistela..., tot molt literari. El llibre s’ha llegit bé. Alguns en un sol dia, d’altres en dos, tres o alguns més. Agrada molt la idea dels nombres primers que no es poden trobar mai, però decep que l’autor, enlloc d’aconseguir suggerir-ho amb els fets descrits, hagi de dedicar un capítol a explicar-ho.

La impressió general és que el llibre pretén i aconsegueix fer patir, però això, que en principi seria el seu èxit, arriba a molestar per la poca subtilesa utilitzada per aconseguir-ho i per l’abús reiterat. Als qui els ha agradat, en general, els decep el final, als qui no els ha agradat, en general, en salven els dos primers capítols i precisament el final. Hi ha unanimitat en que hi ha fragments perfectament inútils i que en ocasions ratllen el ridícul: la revenja de l’antiga companya de classe el dia del seu casori o el descobriment de l’anorèxia del metge desprès de no sé quants anys de casats, en són exemples paradigmàtics. Costa d’entendre que per explicar un amor impossible sigui necessari un catàleg tan ampli de tares físiques i psicològiques. La caracterització dels personatges és pobra i poc aprofundida ja que l’autor es dedica únicament a enllaçar desgràcia rere desgràcia per mantenir l’atenció del lector/a. L’estil és molt i molt planer, frases previsibles, breus i, a vegades, tocades d’un dramatisme innecessari.


Algunes frases per a tots els gustos recollides per la Magda a la trobada del Club:

- “He tingut la sensació que l’escriptor m’utilitzava”. “No tenia ganes de seguir patint constantment”. "No em molesti més, senyor".

- Al primer capítol ja es té la sensació que la pretensió única és que el lector/a es quedi “enganxat”, reforça les angoixes més del necessari.

- El llibre et deixa constantment amb la pregunta: i ara què passarà? D’aquesta manera vas llegint i llegint fins arribar al final.

- És efectista, però, si agafes un punt de distanciament, ni tan sols et fa patir.

- El llibre entreté, especialment en determinades descripcions força imaginatives, com la de l'Alice quan es pensa que ha vist la germana desapareguda i, de fet, només és una excusa per reclamar que el torni.

- Gairebé tots els personatges tenen alguna "tara". Els personatges són una festa per a qualsevol psiquiatre/a.

- Què hagués passat si la superdotada fos la noia i el que tingués la tara física fos el noi? La novel•la també hagués funcionat?

- El personatge masculí sembla la descripció d’un asperguer. Està tocat per la desaparició de la germana o s’aïlla del món a causa de la seva patologia? Podríem dir que és infeliç? Té sentiments?

- Els personatges no evolucionen. Per saber quants anys tenen a vegades cal mirar les dates del començament dels capítols.

- Sembla que l’autor ha volgut encabir com sigui totes les dificultats que pateixen els humans de l’època actual.

- Es poden salvar els dos primers capítols i el capítol final, són impactants i ben escrits. La resta no és gaire o gens creïble.

- El final decep, s’espera alguna cosa més definitiva. És com si l’autor ho hagués deixat tot a punt per a una possible segona part.

- L’autor basa l’estil en frases curtes i descripcions ràpides. Relata un fet darrera l’altre sense aturar-se a descriure ni a aprofundir.

- Es difícil entendre que hagi agradat tant i a tanta gent.

- Alguns membres del Club de lectura s’han sorprès que s’escollís aquest llibre. ;-)

....

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Abans de la trobada

Hem tornar a canviar la data de la propera trobada. No som un grup amb gaire ordre, bona cosa. Hem canviat la data per poder reunir-nos abans. Millor cosa. Som un grup collonut. Mala paraula, no m'escau. Som un grup de conya. Millor així.

Tothom ha llegit la Soledat. Algunes amb avidesa, només un dia, altres, probablement, l'han fet durar una mica més. Ningú ha deixat els deures sense acabar. Som un grup disciplinat? Ni de lluny! Som un grup motivat.

En parlarem llargament, se'ns farà de nit entre paraules. Després, allò que hem dit, alguna de les coses que haurem dit, valdrà la pena escriure-les aquí, és una proposta. Perquè crec que aquesta hauria de ser una de les funcions d'aquest blog, magnific regal de l'Akane, que al costat de la llista dels llibres llegits (que l'Akane se n'ha deixat un i no el posa, caxis) hi quedin les nostres impressions, per a “la posteritat”, ni que sigui una posteritat efímera, com ho és tot. Només és una proposta, pot ser així, i pot no ser. No som un grup amb gaire ordre, ja ho he dit. Això m'hi fa sentir a gust, no ho havia dit, o sí.

De la novel·la pròpiament ja en parlarem dimecres. Però, puc fer una prèvia? Unes reflexions marginals? Puc. M'haig de respondre jo a mi, perquè no hi sou ara mateix darrera aquesta pantalla.

Jo no l'havia llegit abans. Recordo aquells taulells de llibreries, aquells aparadors, que en un moment determinat es van omplir de la cara de la Mirjan, una model holandesa que es va escollir per a la portada. No, jo llavors tampoc no sabia qui era aquesta senyora, de fet tampoc no ho sé ara, només he llegit el que diu la Wikipedia. El cas és que aquella mirada de sobte va ser a tot arreu i a mi quan una cosa és massa repetida m'agafa una especie de rebuig, digues-li prejudicis creats i ho endevinaràs. No el vaig comprar, ni el vaig llegir llavors, ho he fet ara, amb motivació, que no amb disciplina.

Però aquest llibre era tant a tot arreu, tan best seller, que és inevitable, per a mi ho és, preguntar-se per què. Què fa que un jove amb només 27 anys escrigui la seva primera novel·la i tothom la vulgui llegir? Se n'escriuen milers de llibres cada any i centenars de bons, segur. Per què alguns es compren i es tradueixen, i es tornen a comprar i a traduir, i a traduir i a comprar? Hi ha alguns elements necessaris i imprescindibles sense els quals un llibre mai no serà un best seller? He intentat recórrer al mestre, és a dir al google, i no és que m'hagi ajudat massa. La majoria em volien fer creure que no m'hi havia d'encaparrar, que de fet best seller únicament vol dir més venut, no hi ha res més. Quina manera de fugir d'estudi! Altres em deien alguna cosa més. Per exemple, que un best seller ha de tenir una trama que “enganxi” des del primer moment, i que en general la majoria d'escriptors de best sellers no se la juguen. La novel·la històrica, la de espionatge o la policíaca són les més socorregudes. La històrica ens fa creure que “aprenem” que en sabem més de qui eren o de què passava en anys o llocs llunyans. La d'espionatge i la policíaca tenen el camp llaurat, només cal llegir amb avidesa fins arribar al majordom. Un altre tret comú és el de l'heroi (de vegades amb heroïna incorporada) gent com nosaltres, propers per ubicació social, color de la pell, tendències sexuals ... Gent que passa dificultats, moltes, moltíssimes, una com a mínim a cada capítol i de vegades n'hi molts de capítols. Gent que finalment és capaç de sortir-s'en. Hi ha encara un altre tret en comú, mai no han de posar en qüestió la idiologia majoritària. Una novel·la anti nazis funcionarà, una anti jueus ho té més pelut.

La Soledat dels nombres primers no és ni històrica, ni d'espionatge ni policíaca. La Soledat dels nombres primers és una novel·la d'amor, encara més, és una novel·la d'amors impossibles. Tristan i Isolda, Romeo i Julieta, Els Ponts de Màdison ... Generalment han funcionat. Un noi blanc, de casa burgesa, heterosexual. Una noia blanca, de casa burgesa, heterosexual. El problema d'ell s'ubica a la ment, el problema d'ella al cos.

Ep, no passa res, perfectament possibles aquests protagonistes. El més important és que l'escriptor sàpiga dibuixar-los bé i aconsegueixi una bona trama, que ens digui coses, que ens aporti, que ens sedueixi. Ja en parlarem dimecres. Però no puc evitar pensar què hagués passat sense el component d'amor impossible, si no fossin blancs, si no fossin heterosexuals, si no els passessin desgracies a cada capítol. Què hagués passat si fos ella la intel·ligent i ell qui tingués un problema físic. Hagués funcionat? S'hagués pogut convertir en un best seller? I després em pregunto per què em faig aquestes preguntes. De fet, potser, no ho sé, l'únic que cal fer quan tens un llibre a les mans és llegir, deixar-te emportar per la trama, deixar-te seduir, i si ho aconsegueix ja n'hi ha prou. Ens ha seduït la Soledat dels nombres primers? En parlarem dimecres i després, és una proposta, ho deixarem aquí per a l'efímera posteritat.