Desprès de la trobada

La solitud dels nombres primers
Paolo Giordano

Data de publicació: 19/02/2009
Titol Original: La solitudine dei numeri primi
Col•lecció: El Balancí

Desprès de la trobada – 20 d’octubre de 2010

Ens enyoràvem tant que hem avançat una setmana el dia de la trobada del Club de lectura. Bon rotllo, castanyes, carabassa, vi ranci, mistela..., tot molt literari. El llibre s’ha llegit bé. Alguns en un sol dia, d’altres en dos, tres o alguns més. Agrada molt la idea dels nombres primers que no es poden trobar mai, però decep que l’autor, enlloc d’aconseguir suggerir-ho amb els fets descrits, hagi de dedicar un capítol a explicar-ho.

La impressió general és que el llibre pretén i aconsegueix fer patir, però això, que en principi seria el seu èxit, arriba a molestar per la poca subtilesa utilitzada per aconseguir-ho i per l’abús reiterat. Als qui els ha agradat, en general, els decep el final, als qui no els ha agradat, en general, en salven els dos primers capítols i precisament el final. Hi ha unanimitat en que hi ha fragments perfectament inútils i que en ocasions ratllen el ridícul: la revenja de l’antiga companya de classe el dia del seu casori o el descobriment de l’anorèxia del metge desprès de no sé quants anys de casats, en són exemples paradigmàtics. Costa d’entendre que per explicar un amor impossible sigui necessari un catàleg tan ampli de tares físiques i psicològiques. La caracterització dels personatges és pobra i poc aprofundida ja que l’autor es dedica únicament a enllaçar desgràcia rere desgràcia per mantenir l’atenció del lector/a. L’estil és molt i molt planer, frases previsibles, breus i, a vegades, tocades d’un dramatisme innecessari.


Algunes frases per a tots els gustos recollides per la Magda a la trobada del Club:

- “He tingut la sensació que l’escriptor m’utilitzava”. “No tenia ganes de seguir patint constantment”. "No em molesti més, senyor".

- Al primer capítol ja es té la sensació que la pretensió única és que el lector/a es quedi “enganxat”, reforça les angoixes més del necessari.

- El llibre et deixa constantment amb la pregunta: i ara què passarà? D’aquesta manera vas llegint i llegint fins arribar al final.

- És efectista, però, si agafes un punt de distanciament, ni tan sols et fa patir.

- El llibre entreté, especialment en determinades descripcions força imaginatives, com la de l'Alice quan es pensa que ha vist la germana desapareguda i, de fet, només és una excusa per reclamar que el torni.

- Gairebé tots els personatges tenen alguna "tara". Els personatges són una festa per a qualsevol psiquiatre/a.

- Què hagués passat si la superdotada fos la noia i el que tingués la tara física fos el noi? La novel•la també hagués funcionat?

- El personatge masculí sembla la descripció d’un asperguer. Està tocat per la desaparició de la germana o s’aïlla del món a causa de la seva patologia? Podríem dir que és infeliç? Té sentiments?

- Els personatges no evolucionen. Per saber quants anys tenen a vegades cal mirar les dates del començament dels capítols.

- Sembla que l’autor ha volgut encabir com sigui totes les dificultats que pateixen els humans de l’època actual.

- Es poden salvar els dos primers capítols i el capítol final, són impactants i ben escrits. La resta no és gaire o gens creïble.

- El final decep, s’espera alguna cosa més definitiva. És com si l’autor ho hagués deixat tot a punt per a una possible segona part.

- L’autor basa l’estil en frases curtes i descripcions ràpides. Relata un fet darrera l’altre sense aturar-se a descriure ni a aprofundir.

- Es difícil entendre que hagi agradat tant i a tanta gent.

- Alguns membres del Club de lectura s’han sorprès que s’escollís aquest llibre. ;-)

....