Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... si podem, algun dia del mes de novembre
Comentarem: Les nostres riqueses de Kaouther Adimi

dimarts, 13 de novembre de 2018

Somnis en temps de guerra

Una estona més tard, quan es parlava de la importància dels rituals, de com Thiong'o havia descrit la circumcisió, i de què significava aquí i allà el pas de la infància a l'edat adulta, ella, que havia repetit dues vegades que el llibre era antropologia pura, recordà la pàgina 192. Li va passar el llibre a ell, perquè volia que la llegís en veu alta, i ell no sabia per on començar perquè era un paràgraf llarg i sense punts. Finalment va dir: començaré pel començament; i tothom va escoltar amb atenció:

...el jove personatge de ficció Njoroge d'una aura de realitat i rumor, de certesa i de dubte, de desesperació i d'esperança, però no estic segur d'haver estat realment capaç de captar el complex entramat de tot allò que és mundà i d'allò que és dramàtic, de la normalitat surrealista de la vida ordinària en temps extraordinaris en un país en guerra. En els fets reals i els rumors del judici i l'empresonament de Jomo Kenyatta i en les proeses heroiques de Dedan Kimathi, la realitat i la irrealitat eren tot u. Potser és el mite, tant com els fets reals, allò que manté vius els somnis, fins i tot en temps de guerra. 

Per a ella aquest paràgraf era el resum d'un llibre que li havia agradat molt. Va dir que s'havia perdut una mica entre tants noms diferents, però divins. Això també els hi havia passat als altres, que es perdien amb tants de noms, però ella no ho sabia perquè havia arribat quan la sessió ja feia força estona que havia començat. Havia estat precisament ell qui havia iniciat el torn de paraules i també la veu més crítica amb Thiong'o, va dir que tenia una manera d'escriure que no li acabava de fer el pes. Potser massa senzilla. Pel que fa a la resta dels presents, gairebé tot van ser elogis. Bé, algú va insinuar que n'esperava una mica més d'un autor candidat al Nobel. Ell va dir que li sobtava que no ens acabés d'explicar què havia passat amb el germà membre dels Mau-Mau, escapat a les muntanyes, o que la detenció i  l'assassinat de l'oncle no suposessin un drama familiar. Podria ser, digué com responent-se a si mateix, que la vida en certs contextos no té el mateix valor que li donem a Europa. 

Llavors, un dels vells, va parlar de la perspectiva del nen que va descobrint el món que l'envolta, un món convuls, format per realitats diferents, que s'aprenen escoltant els relats orals que s'expliquen a la cabana d'alguna de les mares i caminant descalç deu quilòmetres per anar a l'escola mentre pels camins els soldats del govern britànic disparen contra guerrillers. Fan falta gaires floritures per explicar amb sinceritat els orígens humils dins una Kenya rural brutalment colonitzada pels vencedors d'una guerra? Un nen que recordava els relats on apareixien els monstres Hitler, Mussolini i Franco. Un nen que admirava el germà heroi que va marxar per lluitar al costat dels aliats, igual que ho van fer molts altres kikuius. Un nen que escoltava i aprenia, i llegia llibres anglesos, la bíblia i Stendhal, i diaris anglesos que parlaven dels assassinats dels Mau-Mau. Un nen que anava cada dia al mercat per veure si hi passava Jomo Kenyatta. Un nen que vivia, mirava, llegia i sobretot escoltava dins un món petit on hi convivien les diferències d'una Kenya que començava a caminar cap a la independència.

Una manera de narrar tan planera com si estiguéssim escoltant un relat oral, digué un altre, és sensacional, especialment en la primera part del llibre. I després s'explica, perquè li cal explicar, perquè vol que sapiguem qui era qui i sobretot vol que sapiguem què va fer el senyor Churchill. Tot plegat contat sense "viri" (que ens va aclarir que volia dir verí).

No sé com, encara que sí que sé perquè, vam passar a parlar de pel·lícules i vam recordar les d'indis i americans, del mateix estil que altres on els anglesos rossets i bones persones són atacats per negres salvatges. Ella va trobar el títol "Simba" i va llegir la sinopsi:  Alan se dirige a África para visitar a su hermano, pero al llegar se entera de que ha sido asesinado por los Mau Mau...  

Quan llegia aquest llibre pensava que els blancs hauríem d'estar de genolls durant anys per tot el què els hem fet, va dir una dona amb molt de sentiment.

I la sessió no s'acabava, ja no parlàvem del llibre pròpiament, parlàvem de les relacions, de com conviure entre diversitats, de la necessitat de preservar tradicions i llenguatges, dels valors ancestrals i de les imposicions, de l'ablació, del patriarcat, de com es pot perdre tot, millor dit, de com ens ho poden robar tot. Però també de com, a base d'escoltar relats orals, un nen pot tenir el somni de ser escriptor i de com els somnis, de vegades, es poden fer realitat, ni que sigui en temps de guerra.

2 comentaris: