Vam llegir Faulkner! Vam llegir El soroll i la fúria!

Vam llegir Faulkner! Vam llegir El soroll i la fúria!  

Un camí difícil, així es titula el pròleg, un magnífic pròleg de Sam Abrams que precedeix l'obra en alguna de les edicions repartides, altres, llàstima, no el tenien. Sens dubte ajuda molt a la comprensió.

I és que endinsar-se en El soroll i la fúria no és gens fàcil. Sembla, va dir algú, que l'autor ens faci fora. Només els audaços arriben al final. Però, el club de lectura de les Borges dels Camp està ple de gent audaç; la majoria havien llegit el llibre sencer i, a molts, els havia agradat. Hi havia qui comprenia, deia, que l'autor estava enfadat, però argumentava que els lectors no en tenim cap culpa i afirmava que no recomanaria el llibre ni avisant. L'autor estava enfadat perquè l'editorial li havia rebutjat una obra, i de la "fúria" en va sortir la que teníem entre mans que per alguns era gairebé una presa de pèl i per altres una obra d'art.Que no l'entenen?, deia Faulkner, doncs que el llegeixin dues vegades. Això no crec que ningú ho fes.

El soroll i la fúria narra la desfeta d'una família del sud dels Estats Units, en aquest sentit recorda Allò que el vent s'endugué o qualsevol de les moltes novel·les escrites amb el tema de la decadència de la classe adinerada als estats perdedors.

Està escrita en quatre parts, cada una d'elles ben diferenciada de les altres. Les tres primeres tenen narrador i la darrera és omniscient. 

El primer en parlar és el Benjy. Ho fa amb un llenguatge incoherent, és, va dir algú, com si a l'impressor se li hagués estripat l'original i hagués anat ajuntant paperets. És la narració d'un mut, d'un idiota, d'una persona que als 33 anys somica constantment, sempre que no té l'escalf d'uns braços que l'acaronen o pot jugar amb determinats objectes. Aquest apartat gairebé no s'entén, certament, però, quasi tothom hi va estar d'acord, si et deixes portar, el llenguatge és preciós i ple de poesia. Tenim, per exemple: unes mans que miren, una foscor que s'escolta o unes persones que fan olors de bosc. 

 A la segona part parla en Quentin, germà del Benjy, un intel·lectual, un universitari, la família es va haver de vendre uns terrenys perquè pogués estudiar. El Quentin és una persona turmentada, possiblement per la culpa d'un incest, segurament per més coses, per la vida. Aquesta part és la més dura, la més difícil de llegir. Un monòleg interior ple de salts, de frases sense acabar. Hi trobem paràgrafs sencers sense cap puntuació; com si fos, es va dir, un oracle, segons com es llegeix es pot interpretar d'una manera i segons com d'una altra.

La tercera part és el monòleg del Jason, un altre germà, el que no ha estudiat, el que es queda a casa a càrrec de les finances i altres aspectes domèstics.Aquesta part és més comprensible. Massa i tot! digueren més d'un. Massa perquè el Jason és, en paraules d'una tertuliana: miserable, violent, lladre, mentider, masclista, racista ... i, potser, justificable.

El quart i últim capítol, fa més de bon llegir, hi descobrim, en part, la ment de la Dilsey, la vella matrona negra, dolça i abnegada i la relació amb els fills i amb la família dels blancs. Aquest capítol ha agradat a tothom, és autèntica poesia.

El llibre acaba amb el plor d'en Benjy, un plor que indica tota la desfeta de la casa; una casa gran, amb prats, una àvia, un oncle, quatre fills i una néta. Terrenys i persones, poc a poc, han anat desapareixent, per vendes, suïcidis, morts o exilis. El llibre és, com ja s'havia dit, la història d'una desfeta. El llibre és un camí difícil. Però el llibre és, especialment, un gran poema.