Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

diumenge, 29 de maig del 2022

"El dia de l'ós" de Joan Lluís Lluís


Metafòric. Al·legòric. Simbòlic. Distòpic. Fosc. Cruel. D'aquestes i d'altres maneres van definir els tertulians El dia de l'ós, la novel·la de Joan Lluís Lluís que va agradar. Que va atrapar a la majoria. Un llibre que es llegeix d'una tirada. 

És somni o és realitat? D'entrada costa situar-se, perquè l'autor barreja present i passat en un sol espai i un sol temps. No, no és un somni. Ni és passat. Un present, massa present, retratat amb simbolismes.  Potser no s'expulsen les noies per immorals. Potser no es jutgen i condemnen els suïcidis, ni hi ha soldats francesos a Prats de Molló. Però  la por hi continua present, una por que ja ni són conscients que la tenen. Una situació de submissió acceptada.

És possible deslliurar-se de la submissió? Joan Lluís Lluís no sembla massa optimista al respecte. Any rere any, es continua matant l'ós. Un ós que, segons la llegenda (no sabem si aquesta llegenda existeix) els ha d'alliberar dels francesos. Amb alguna premissa, hi ha d'haver una verge. És Bernadette la verge que, lliurant-se a l'ós, alliberarà el poble?. Així ho creia la mare. Per això el crit que demanava el retorn de la filla. Un crit de follia. Una follia que porta al suïcidi. Tothom recordava el conte del Joan de l'ós i en feia comparacions. Però aquí no hi ha fecundació. No hi ha cap fill que alliberi.

L'ós és la bèstia, però més enllà és un símbol clar de la natura. És l'ànima del poble. És la llengua i la cultura que han oblidat, que els han fet oblidar i que han volgut oblidar. L'ós és un esser que ha suscitat la simpatia dels lectors. I l'ós, una i una altra vegada, mor. 

La novel·la va despertar en algunes lectores records d'altres libres. Hi va haver qui la va compar amb Abril trencat per realitats que semblen impossibles, que diries que es remunten a temps passats però que estan ben arrelades. El "tremendisme rural" va suscitar en una altra persona la comparació amb la Víctor Català (Sots feréstecs) i amb Miquel Llor (Laura a la ciutat dels Sants)

Més que culpa, hi ha culpables i més que càstig hi ha castigadors. Així els veïns es converteixen en vigilants i els sentiments es fan difícils d'expressar. Qualsevol joc pot ser immoral.

Les poques persones que es resisteixen a ser sotmeses acaben en bogeria. La bogeria, es va dir, quan és individual pot ser alliberadora, quan és col·lectiva pot ser ferotge. La bogeria porta als cims (llocs de claror que s'oposen al poble que queda amagat a sota, en la foscor). La bogeria porta a colpejar els arbres. Potser cal deixar rastre? Potser és la grapa de l'ós que insisteix en ser present? 

I finalment la protagonista, a qui el pare va posar un nom ben francès, queda atrapada en una casa de la qual ja no nota les pudors. Cada llengua és una casa (pag. 33). Quina llengua simbolitza la casa de la Bernadette? En pot arribar a simbolitzar una altra? És la casa del pare o de la mare?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada