Després de Tabucchi

Tabucchi és mort. Em pregunto si algun periòdic, algun responsable de pàgines culturals o algun jove compromès amant de la vida, guardava en alguna carpeta una necrologia anticipada.







Anticipada o no, el fet és que tots els diaris, revistes i blogs de literatura es van afanyar a dir-ne alguna cosa.

En reprodueixo dues de les centes que es poden trobar rebuscat una mica pel ciberespai. No en diré el nom del diari, no és el cas, amb això no vull amagar informació, sóc conscient que tota cita requereix la font, però, com afirmaria Pereira, aquesta no és la qüestió ara.

Necrologia primera (Reproduïda completament)

Escriptor italià de nacionalitat portuguesa Antonio Tabucchi, considerat un referent literari a Europa, ha mort avui a Lisboa als 68 anys víctima d'una breu malaltia i serà enterrat dijous que ve en la capital lusitana, segons ha informat l'editorial Feltrinelli en un comunicat.
El funeral se celebrarà dijous que ve a la capital portuguesa, segons ha explicat la viuda de l'escriptor, María José Lancastre.
Tabucchi, que estava internat a l'hospital lisboeta de La Creu Roja, està considerat com un dels millors coneixedors de l'obra de l'il·lustre poeta Fernando Pessoa (1885-1935), i era professor de Llengua i Literatura Portugueses a la Universitat italiana de Siena. Confés amant de Portugal, va néixer a Pisa l'any 1943, encara que tenia la nacionalitat lusitana des del 2004.
Va iniciar la seva carrera com a escriptor el 1975 amb la novel·la Piazza Italia, que va ser seguida de diverses antologies de contes, però es va consagrar definitivament gràcies a les novel·les Rèquiem. Una al·lucinació (1992) i sobretot, Afirma Pereira (1996), ambientada en la dictadura de Salazar a Portugal i que  va ser portada al cine per Roberto Faenza el 1996 amb Marcello Mastroianni. La seva última novel·la va ser Racconti con figure", publicada el 2011.
Va col·laborar al diari Il Corriere della Sera, a Le Monde i al diari El País.
La seva obra ha estat traduïda a 40 llengües i ha guanyat diversos premis internacionals. El seu nom va sonar com a candidat al Príncep d'Astúries i al premi Nobel de literatura. 

Necrologia segona (reproduïda només en part)

... Al costat del inventor de records i el creador de ficcions hi havia un Tabucchi compromès amb la realitat, un escriptor que entenia que Berlusconi havia creat un món fictici gràcies al seu imperi televisiu i mediàtic i que els italians havien acabat per caure en una espècie de Show de Truman del qual no en sortirien en anys, per molt que Berlusconi ja hagués tocat el dos. No calia oblidar, deia, que el xou havia produït lleis molt concretes i un règim paorós. I menys encara oblidar les responsabilitats dels que havien estat condescendents amb tan grotesc espectacle. Tabucchi va haver de fugir quan aquell espectacle italià infame va afectar ja seriosament la seva vida. Va marxar a Lisboa, i allà de vegades escrivia sobre l'illa de Corvo i sobre la llunyania...


MURALECA

Hi ha moltes maneres d'escriure necrologies. 
Hi ha moltes maneres d'escriure sobre la realitat.
Hi ha moltes maneres d'escriure una novel·la
Hi ha moltes maneres d'escriure
Hi ha moltes maneres de ser-hi .... Afirmo. 

A empentes i rodolons

Va dir la Magda que l’entrada número 100 havia de ser quelcom especial. I si, ha estat quelcom especial, la seva entrada sobre el Colum McCan i el seu estupendu llibre. A mi em va agradar molt, fins on vaig arribar, confesso que encara no l’he acabat (i si algú el te en propietat i me’l pot deixar, li estaré molt  agraïda).

Però ara us explicaré una historieta que m’ha passat fa poc, i que te molta relació amb el món que roda sense parar.  I amb les meves gestions immobiliàries, que les porto a parells (en los bares, los puertos se suben a pares). El pis de Castelló el tinc al dente, i la casa de l’Arbolí ja està venuda.

La nostra casa d’Arbolí és guai, però no és apta per tots els públics. Un noi del poble diu que fa 10 anys que li va al darrera, però per circumstàncies fins ara no s’ha decidit. Ja és seva, com a mínim hem signat les arres.

Mentre aquest noi es decidia, va venir un altre tipet a visitar-la. Va ser un fletxassu, li va agradar molt, ens va dir que ens feia una transferència ja mateix, si li deixàvem entrar a internet.  Un tal Samuel, de Santa Coloma de Gramanet, 32 anys, eixerit, molt simpàtic, xerraire, culte, vam connectar molt, fotògraf (com el meu cunyat! Fas bodes? Si, bé, ara ja no però així vaig començar). Va venir a la hora de la siesta i gairebé es queda a dormir. Al final va marxar cap a Madrid, tenia un dinar a l’endemà.

Vam xarrar de moltes coses, entre altres, evidentment, la nostra casa. Ens va explicar que havia guanyat un premi de fotografia i que volia invertir els calerons en una propietat, ja que si no hisenda li fotria una bona clatellada. Tal i com ho va dir, un premi del barri, de l’associació de dones del poble, d’una tenda de fotografia...

Doncs no, era una mica més serio. És amb aquesta foto, que segur l’he vist. Ha guanyat el World Press Photo, un dels premis a nivell mundial més prestigiosos, si no el que més. La foto és feta al Yemen, són una mare i son fill ferit en una manifestació, buscant ser màrtir. La Pietat. Acollonant.

Amb la caixa de Pandora oberta, ens va parlar molt sobre la seva vida i la seva tasca. És el fotògraf estrella del New York Times, ha cobert tota la primavera àrab, la guerra d’Afganistan, la de Libia...

I tot això a qué ve? Doncs a veure si us sona: no era bon estudiant, no te ni el graduat, i d’adolescent era grafitaire. I als grafits els feia fotos, no des del metro, directament, a la cara.. No li sortia malament, li va agafar el gust. Llavors va fer fotos a uns aldarulls que va haver-hi al seu poble, els diaris el van comprar les fotos, i així va anar fent. Quina casualitat, oi? Li vaig parlar del nostre llibre, del noi del metro que no el volen fent grafits, va treure una llibreta (quin fotoperiodista no va sempre amb una llibreta a la butxaca?) i va apuntar el títol i l’autor, li vaig parlar del Club, li va entusiasmar la idea de pertànyer a la nostra colla, em va preguntar si, suposant que s’instal·lés per aquestes contrades, el podria convidar a venir.

Clar que, ara, el Samuel Aranda ja no cal ser presentat. Finalment la casa li la venem a l’altre, al del poble, que va arribar primer. Hem de ser justos. Però estem en contacte, potser li trobem una casa estupenda per aquí a la vora. 

Que el món no pari de rodar

A mi em va entusiasmar. A altres membres del club també. No a tothom. Algú se l'havia acabada de llegir sisplau per força, els personatges o la trama, o tot plegat, no li acabava de dir gran cosa. Una altra la considerava massa trista. L'Akane no va poder venir, però va deixar un missatge ràpid des de la finestreta del cotxe que avançava cap terres del País Valencià. És una novel·la trista plena d'optimisme i d'esperança, va dir, més o menys. La majoria hi vam estar d'acord.

La Teresa la va trobar formidable, d'aquelles novel·les que et sap greu adonar-te'n que queda poc per al final. Un títol molt ben trobat. Una obra circular, plena de moviment i d'equilibri.

Equilibri és la paraula clau. Un moviment valent, una corda fluixa com a nexe d'unió d'una torre a una altra, d'un món i un altre.  La gosadia d'algú que sap que ho pot fer i ho fa, que aconsegueix un silenci terrible i preciós que se sent a ell mateix ... que fa palpable que tots comparteixen el mateix aire. Llegir que el món no pari de rodar implica necessàriament aturar-se en cada frase. Colum McCann és un artista component frases. Curtes i precises, cada una és una imatge, un poema o un concepte. La Fina n'ha recollit unes quantes que he recollit al final d'aquesta entrada.

Tornem a la corda fluixa. Que interessant, comenta l'Imma, que la persona que serveix de nexe comú sigui precisament algú que no toca de peus a terra. A l'Imma li ha agradat com estan dibuixats els personatges. Es detura especialment amb les prostitutes i el jutge, precisament els més oposats. Un conat de debat sobre la prostitució, una evocació a Belle de jour que el Joan no pot evitar deixar damunt la taula amb un somriure. Sense conclusions, el tema és complexe. Els pactes judicials: declara't culpable, t'imposo una pena menor i que passi el següent, sobretot no col·lapsem el sistema. Paral·lelismes amb l'educació: no en podem suspendre tants, amb un quatre al curs següent, sobretot no col·lapsem el sistema. Un conat de debat sobre l'educació. Sense conclusions, el tema és complexe.

Per alguna cosa el personatge del capellà amic de les prostitutes no acaba de ser creïble, hi coincideix més d'una persona en aquesta afirmació. Per algun motiu a mi m'ha encisat aquest capellà. Podríem remenar els nostres orígens i punxar les nostres passions, però no ho fem.

Estem d'acord en què la novel·la té dues parts ben definides. Històries aparentment deslligades en la primera; a la segona tot s'enllaça. Per a mi les històries primeres defineixen, de manera conceptual i abstracta, algunes qualitats humanes. La plenitud de l'amor a través d'un capellà que viu al Bronx; el buid de la pèrdua mitjançant la mare d'un noi mort al Vietnam; l'enriquiment de la curiositat d'un nen de 13 anys que fa fotografies a grafits ocults en els túnels del metro. És això, al cap i a la fi, el que mou el món? I no l'odi, la venjança o la cobdícia? La història de la mare del noi mort a Vietnam és un al·legat magnific contra la guerra, hi ha una gran tristesa, potser ràbia, però mai odi ni venjança. La prostituta, sola, tancada a la presó, injustament segons alguns i justament segons els codis legals, repassa la seva vida i coneixem els seus “papis” que la peguen i maltracten, un retrat només. Que cadascun jutgi segons li vingui en gana.

I a poc a poc ens adonem que en cada pèrdua hi pot haver una troballa, que els barris baixos s'acaben barrejant amb els alts, a Nova York i a qualsevol altra ciutat del món; que tot pot canviar de color segons la manera com ho sentim; que són moltes i distintes les mirades; però que a la fi tots compartim el mateix aire,

Allà dalt l'home que no toca de peus a terra fa equilibris i aquí baix les coses acaben trobant el seu lloc inestable a la corda fluixa de cada persona, perquè en definitiva, el món no para de rodar.


LES FRASES  CAPTURADES PER LA FINA

  Pàg. 12.

L’embolcall d’una xocolatina que voleiava va anar a petar contra una boca d’incendis.

Portes giratòries escopien fragments de converses al carrer.

Prostitutes de texans tristos.

Pàg. 14.

... ara que les sirenes havien oficialitzat el dia.

Pàg. 15.

... el matí d’agost s’havia obert de bat a bat.

Pàg. 17.

De sobte s’havia fet palpable que compartien l’aire.

Pàg. 22.

...les petites bufandes de fum que sortien de les xemeneies.

Pàg. 31.

El nostre pare tenia accent anglès en la seva mostra de dolor.

Pàg. 33.

... una dotzena de còpies d’ell caminant per la sorra de la platja.

Pàg. 42.

És Nova York. Uns bons talons d’agulla són imprescindibles.

Pàg. 49.

La llum taronja del fanal que entrava per la finestra el va pintar de ratlles mentre creuava el pis a tota velocitat.

Pàg. 82.

Jo tornava a estar al llit de baix escoltant els seus versos per dormir. Es va obrir la solapa de la bústia de la nostra infantesa. Es va obrir la porta als esquitxos del mar.

Daniel Berrigan

 Un diàleg amb el jutge

 

Jutge Pare Berrigan: prescindint ara de les conseqüències de tots aquest testimonis, promet vostè a aquest tribunal que s'abstindrà en el futur d'accions semblants

Dan Senyoria, em sembla que està posant una qüestió equivocada

Jutge OK, Pare Berrigan. Aleshores quina creu vostè que és la pregunta adient?

Dan Bé, senyoria. Em sembla a mi que vostè hauria de preguntar al president Bush si ell aturarà la fabricació de míssils, ja que  si ell para de fabricar-los, aleshores jo m'abstindré de colpejar-los  i vostè i jo ens en podrem anar a pescar.

Daniel Berrigan sembla que fou la persona que va inspirar a Colum McCann el personatge de Corrigan

I se'n va sortir

Aquells que el van veure es van quedar muts.
Era un silenci que se sentia a ell mateix. Terrible i preciós.
Van agafar aire tots alhora. De sobte s'havia fet palpable que compartien l'aire.
I se'n va sortir
...

Calaveres atònites

La trobada va tenir algun incident: No teníem les claus del local i no ens hi vam poder quedar, a cal Dasca. Cap a ca la Fina, s'ha dit!. Ben aposentats als sofàs i a les cadires, amb unes galetes i una mica de xampany (que alguns anomenen cava), vam començar a parlar del Jesús Moncada i de les Calaveres atònites, sobretot del Moncada, a qui la Fina i altres membres del grup defineixen com a autor extraordinari. Es va parlar del Museu obert a Mequinensa on es mostren antigues mines de carbó reconstruïdes. Del poble antic, del qual només queden les escoles, edifici preciós. I de la destrucció del món de Mequinensa, cosa que va narrant el llibre que havíem de comentar.
Els comentaris van ser positius. S'apunta que Moncada té una base de ficció en el planteig dels personatges: cóm si no, un jutge de pau podria ser d'esquerres just després de la guerra civil. Les idees que expressa Moncada, centrades en la censura a l'església, integrista i franquista, i en la defensa de la democràcia i els valors perduts amb la República, van semblar molt ben descrites a la majoria. Algú apuntava un cert aire "folchitorresc" d'esquerres a la manera com Moncada narrava els seus contes. No va ser gaire ben acollida aquesta opinió.
Es parla de la importància de les coses locals en front de les globals, de que només el record detallat pot salvar una manera de fer, una manera de viure, tal com es reflexa en els contes. La fi d'un món, d'una forma de vida, d'una manera d'entendre les relacions humanes.
Les anècdotes dels diferents contes formen part dels comentaris que es fan al llarg de la tertúlia, entre mos de galeta i xarrup de xampany: es diu que en realitat són monòlegs, però lligats els uns amb els altres per personatges insinuats en un i desenvolupats en l'altre conte. Els personatges tenen la picardia pròpia dels pobles. El llenguatge, acurat i savi, inclou moltes dites populars, ben enllaçades, que no cansen, i que aporten un coneixement de la cultura del poble que a poc a poc es va perdent. Les descripcions, tot i que són fictícies o genèriques estan fetes com si fossin realitats, i això ajuda a la identificació amb els fets i els personatges. Algunes escenes descrites, la dels grans d'arròs, per exemple, van ser elogiades i ben acollides. L'Akane, que havia tingut una mala experiència amb el llibre fa un anys, va dir que fins i tot havia rigut, amb els contes.
De fet, són contes caricaturescos, que parlen d'una realitat que s'acaba, dels records, de la vida al poble, dels fets amagats volgudament, però descoberts amb els anys. Crònica interessant sobre un món concret i una època, amb un llenguatge exquisit, amb uns personatges molt treballats, alguns presents en altres obres de Moncada, (a Camí de sirga, per exemple), i que salten d'una narració a l'altra, d'un llibre a l'altre.
El llibre va agradar, els comentaris van passar a les anècdotes dels contes. I a les anècdotes personals

Aquest diumenge, alguns dels membres del club anirem al teatre Fortuny a veure Mequinensa, en homenatge a Moncada i al seu món.

http://www.europapress.cat/cultura/noticia-tnc-ret-homenatge-mequinensa-amb-mirada-emotiva-lobra-jesus-moncada-20120416155513.html

Wislawa, grande!!

La Magda pregunta, per email:

" La mort d'algú pot ser un motiu per recomanar al club la lectura d'una de les seves obres?"

I clar, depèn d'aquest algú. Ella parlava del Tabucchi, i qui, segons diu la wikipedia, te pinta de ser un tipet interessant. Jo no se ni el que afirma ni el que sostiene el tal Pereira, per tant no puc opinar. Deixarem que decideixin els savis.

Però resulta que aquests mesos ha hagut una altra mort, d'algú de qui si puc opinar. Opinar però no pronunciar el seu nom, que mira que és complicat. Vaja idea dir a la nena Wisława, quan el cognom ha de ser Szymborska. Mania que tenen els polonesos de posar-se noms amb més de dues consonants seguides.

El cas és que aquesta sinyora de nom impronunciable ha mort aquest any, concretament a principis de febrer. Menys mal que no ha arribat a la primavera, quan és més dur morir, segons el Brel. Encara que potser els ocells ja havien tornat, i es va equivocar l'instint...

La Szymborska era poeta. I de les bones! Li van donar el premi Nobel l'any 1996. I a més, devia tenir enjundia la venerable anciana, segons les entrevistes que he llegit. Va estar deportada a un camp de concentració a Alemanya i fumava com un carreter. I escrivia tan bé...

Ja sé que no llegim poesia al club. Bé, si que en llegim, o no, però a nivell privat. Em sembla tan complicat comentar poesia... Són les imatges que ens genera el que fa valuosa aquesta obra, els sentiments que ens provoca, tan efímers.

Em vaig enamorar d'ella per un sol poema. Un només. Me'l va enviar el meu oncle per correu. El vaig fer l'eix central d'un treball de filosofia per a la uni. Em commou des del primer dia, però per més que el llegeixo se que hi ha quelcom que no entenc, que s'escorre entre els dits. 

En català només he trobat un tros. El text sencer i el treball de la uni, aquí.

Conversa amb una pedra

Truco a la porta de la pedra.
-Só jo, deixa’m passar.
Vull entrar a dintre teu,
veure tot el que m’envolta
i respirar el teu alè.

-Vés-te’n-diu la pedra-
Estic tancada hermèticament.
Fins i tot esmicolades
estarem tancades hermèticament.
Fins reduïdes a pols
no deixarem entrar ningú.

Truco a la porta de la pedra
-Sóc jo, deixa’m passar.
Em porta la pura curiositat.
La vida és l’única ocasió de què disposo.
Voldria recórrer el teu palau,
abans de visitar també la fulla i la gota d’aigua.
No tinc gaire temps per a tot plegat.
La meva mortalitat t’hauria de commoure.

-Sóc de pedra-diu la pedra-,
i estic forçada a tenir un posat seriós.
Vés-te’n.
Riure no és el meu fort.

I més coses d'aquesta gran dona, aquí.

I ara jo em plantejo: si només conec dos escriptors polonesos, la Swymborska i en Ryszard Kapuscinksi, i tots dos em fascinen, no podríem des del club donar una oportunitat a aquest pais? Em sembla que ja fa temps que hem oblidat el criteri geogràfic, però potser podríem fer un pensament... Imagino la reunió del club farcida de vodka i pepinillus en vinagre...

Gent! He tornat!!!