Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: dia 26 de febrer a dos quarts de vuit del vespre.
Comentarem: Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck

dijous, 30 de gener de 2020

Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà



Una mica de la contraportada per situar-nos
Canto jo i la muntanya balla és una novel.la en que prenen la paraula, dones i homes, fantasmes i dones d'aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d'alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius.


Un trosset del llibre Gent independent
(Irene Solà inicia la novel.la citant Halldór Laxness).
"I quan les brises primaverals bufen a la vall; quan el sol de primavera brilla sobre l'herba seca de l'any passat que cobreix les vores del riu, i sobre el llac, i sobre els dos cignes blancs del llac, i fa sortir amb els seus afalacs l'herba nova del terra esponjós dels pantans..., qui es creuria en un dia així que aquesta vall verda i pacífica atresora la història del nostre passat i dels seus espectres?"


El cor del nostre club
Som corals perquè som gent diversa.
Som corals perquè no a tothom li ha produït, com a ella, un cop al cap, al pensament,...
No tothom ha estat sacsejat fins al punt de llegir-la dues vegades per tal de poder copsar el caramull de les veus llunyanes.
Veus que arriben des de la muntanya... i ens allunyen del mar.
Som corals com ho és la novel.la, encara que sabem que allà, al darrera, hi ha una veu única, o millor dit una única veu.
El cor del club ha cantat unit un m'ha agradat. En un to més agut hem sentit alguns molt i en un to més greu un a mi no tant.


El duet
- A mi no tant perquè n'esperava més després de tan bones crítiques, perquè en el fons no és res més que una història molt simple.
- Una història simple a través de la qual se'ns explica una altra de molt complexa, la història d'una terra. És per això que és magnífica.


Algunes veus
Cada capítol, com un conte independent, apassionant, tan ben descrit que fa viure els fets i creure quasi sempre els personatges, tant si són "reals" com imaginaris, humans o no, vius com morts.
Dins cada capítol la força de cada paràgraf. La màgia de les frases combinades, ara dolces i poètiques, ara dures i punyents. Un llenguatge ple d'ondulacions. Com les muntanyes. 
Fluïdesa i poesia en el llenguatge. Una escriptura amb molta força. Una autora brillant.
Una construcció molt intel·ligent. Fa pensar, t’obliga a situar-te.
Aconsegueix un retrat magnífic d’una regió en totes les seves complexitats.
Ser-hi! Viure el lloc. Deixar  de ser només un per passar a ser el tot. La gent, la flora, la fauna, les llegendes, el present i el passat. Absorbir una terra.
Historiadora, geògrafa, antropòloga... Així se'ns manifesta l'autora, sense haver-ho pretés.


Totes i tots
Som corals perquè som gent diversa.
La novel.la és coral perquè parlen elements molt diversos.
No totes pensem igual.
No tots els capítols ens han agradat igual.
No direm aquí què ens ha agradat més i què menys.
Algunes coses no les hem acabat d'entendre. Algunes escenes ens han semblat falses.
Però proclamem que és recomanable llegir Canto jo i la muntanya balla.
Vosaltres opinareu, els altres pensaran com nosaltres o diferent.
Perquè som diversos com els elements que conformem la terra i la seva, nostra, història.
Afirmem, però, que tots i totes ens hem sentit impactats després del primer capítol, El llamp, un capítol que constitueix, per ell sol, una petita joia literària.


El llamp
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos, als bedolls i als avets. Xsssssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil.litat i la felicitat de tenir l'esperit sec.
...
...
Les granotes rauquen dins els ventres. Els peixos deixen de moure's però no es moren. Però tant li fa. El millor de tot és pedregar.

dissabte, 21 de desembre de 2019

La noia de la perla: Un quadre magnífic, un llibre que podria ser-ho i un sopar extraordinari.

La noia de la perla és una de les obres més famoses de  Johannes Vermeer o Jan Vermeer (el pintor de  Delft).  El bust d'una noia, de perfil, es retalla davant d'un fosc fons neutre i el seu cap, entregirat, dirigeix la mirada cap a l'espectador. La seva boca, oberta lleugerament com si anés a parlar, dota de major realisme la composició. La model, de qui es desconeix el nom, vesteix una jaqueta de tonalitats brunes i groguenques, en la qual sobresurt el coll blanc de la camisa, i cobreix el seu cap amb un turbant blau del qual cau un drap d'intens color groc, que hi crea un contrast cromàtic. La gran perla que li ha donat nom adorna l'orella de la jove, i recull el brillant reflex de la llum que n'il·lumina el rostre. (Aquest paràgraf està quasi copiat de Viquipèdia, és clar).

La noia de la perla és també una de les novel.les més famoses, possiblement la més coneguda, de Tracy Chevalier. Inspirada en el quadre de Vermeer, l'autora imagina les circumstàncies en què es podia haver fet l'obra i dóna vida a una criada que el pintor converteix en model. La novel.la ha estat traduïda a molts idiomes i constantment reeditada. Els exemplars venuts arreu del món deuen superar el milió. També se n'ha fet una pel·lícula de força èxit. Cal, doncs, deduir que es tracta d'un llibre que ha agradat, agrada i segurament agradarà a molta gent. També a algunes persones del club de lectura de les Borges del Camp els ha agradat, però només a algunes. En parlem a la tertúlia prèvia al sopar de Nadal. Algú s'ha posat les arracades de perles per a l'ocasió.

És una obra del tot intranscendent que no m'ha aportat res -fa la primera veu- bé, podríem dir que es deixa llegir, que entreté ... però no cal, la paraula és "intranscendent".

Per a altres són recreacions estructurals, una obra lligada i documentada però que no arriba al fons de res. Uns personatges massa plans en un guió fàcil. Hi ha qui diu que és com si l'autora no tingués la intenció de fer una novel.la: es passeja, només, per l'atmosfera d'una casa i un estudi i s'imagina els personatges i les veus. Algú parla de falta de "substància", sense construcció que  porti al clímax.

Les defensores, les que s'ho han passat bé i han trobat que sí que deia força coses "renyen" amistosament a les critiques. -No tot han de ser personatges de psicologia profunda, ni textos enrevessats que facin patir massa o pensar en profunditat-.

Una de les més fermes defensores troba que la senzillesa del llenguatge és del tot escaient i fet expressament en tant que està escrit en primera persona, és la veu d'una minyoneta acostumada a no parlar, a ser, abans que tot, correcta. No pot entrar en detalls ni intimitats perquè no estaria bé, ens mostra el que ha viscut i amaga la profunditat d'uns sentiments que el lector comprèn que hi són i com hi són, amb totes les seves dificultats. 

Sí, és una noia molt ingènua, diu una altra, però a la vegada d'una tremenda sensibilitat. El caràcter d'ella està molt ben dibuixat. Sense formació és capaç d'entendre els colors, llegir-los, captar el significat d'un to al costat d'un altre...

D'altres destaquen el context històric. Per a algú ha estat interessant el procés de la fabricació de les pintures, i veure com s'havien de guanyar la vida els pintors en el segle XVII. La novel.la -diu un gran lector- ens descriu dos o tres mons alhora. Hi ha d'entrada el de la família d'ella, en la misèria des de l'accident del pare, aquests no tenen ni per a menjar. Hi ha la família del pintor, on ella ha d'anar a fer de minyona, plens de deutes, però són de l'alta societat, aquests mengen cada dia.  

I abans que nosaltres, que tenim la sort de poder menjar, anem cap a la taula, la nostra mestra biòloga, ens parla d'un dels personatges de la novel.la, Leeuwenhoek, que portava a Vermeer una caixa negra a través de la qual mirava per una lent i aconseguia veure els detalls de la seva obra. No sabrem si Vermeer, en la realitat, va conèixer mai a Leeuwenhoek, tot i que certament eren coetanis i de la mateixa ciutat. Però la vida i obra de Leeuwenhoek, el primer microbiòleg, explicada per la mestra, és segurament el moment de màxima atenció de la tertúlia. En diu moltes coses, i llegeix un text bonic sobre extret d'un llibre d'ESO. Hi ha tantes coses a dir sobre aquest personatge que la crònica s'allargaria massa. Qui en tingui curiositat el pot buscar. Aquesta no pot ser una crònica sobre Leeuwenhoek perquè avui tocava parlar de La noia de la perla, què hi farem.

Però, no, no puc acabar encara, perquè després de la tertúlia hi va haver el sopar i seria un pecat no remarcar-ho. Que aquí sí que va disfrutar tothom unànimement. No explicaré la decoració de la taula, ni cada un dels plats, només diré que tot estava preparat amb molta cura, d'aquella manera rigorosa, cuidant els detalls, com ha de ser hi ens agrada, com una bona pintura o un bon llibre. 


dimecres, 4 de desembre de 2019

William Stoner, company del Club.

retrat de Kenton-Thomas Eakins


D'una manera desapassionada, enraonada, va observar el fracàs que 
devia haver semblat la seva vida. Havia buscat la amistat i la consegüent 
proximitat que el fessin partícip de la raça humana; havia tingut dos 
amics, un dels quals havia mort inútilment abans que l'hagués conegut, 
mentre que l'altre s'havia endinsat tant en les files dels vius que ... 
Havia buscat la singularitat i la passió assossegada i conjunta 
del matrimoni, també l'havia assolit, però no havia sabut què
fer-ne i s'havia mort. Havia buscat l'amor, i l'havia trobat, però
després hi havia renunciat. L'havia deixat anar cap al caos de 
la potencialitat...
I havia volgut ser professor, i ho havia estat; tot i que sabia, 
i ho havia sabut sempre, que durant una bona part de la seva 
vida havia estat un de tants.
                                                                                       Stoner





En William Stoner va ser company del Club el mes de novembre de 2019. Havia nascut molts anys abans, el 1891, en una petita granja al cor de Missouri. D'un pare que als trenta anys s'havia encorbat treballant una terra àrida que sustentava la família i una mare que es mirava la vida amb paciència, com si fos un llarg instant que havia de suportar.

L'Stoner, fins on era capaç de recordar, sempre havia tingut obligacions. Va entrar a estudiar a la Universitat de Missouri el 1910. I en va arribar a ser professor. Es va casar, va tenir una filla i una amant. Va ser testimoni indirecte de les dues grans guerres. I va morir el 1956. Uns anys després el seu nom només era un so que no evocava cap sensació als joves professors de la Universitat de Missouri, ni cap identitat amb la qual ells mateixos o les seves carreres es poguessin sentir relacionats.

Potser en William Stoner no va existir mai, ni els seus pares, ni els seus amics, ni la seva dona histèrica, ni l'egòlatra i arribista cap d'estudis que el va vexar. Potser mai no es va enamorar de la Katherine, ni de Shakespeare, ni es va apassionar amb la literatura clàssica. Potser no hi ha humiliacions contra els professors honestos a les universitats, ni els més mediocres ocupen llocs directius. Potser no hi va haver aquelles guerres devastadores. Tot plegat, literatura, una creació d'un altre professor de la mateixa universitat, de la mateixa assignatura, d'un altre amant dels clàssics.

John Williams va dedicar Stoner "als meus amics i antics col·legues del Departament d'Anglès de la Universitat de Missouri. Ells de seguida entendran que és una obra de ficció -que cap dels personatges que s'hi retraten no està basat en cap persona, viva o morta, i que no hi ha cap esdeveniment que tingui un equivalent en la realitat que vam conèixer a la Universitat de Missouri-." Aquesta dedicatòria va fer suposar (sospitar), potser equivocadament, al Club que Stoner era ben real i, contràriament al que havia passat amb els joves professors dels anys cinquanta, aquest nom li evocava moltes sensacions: records d'humiliacions viscudes en carn pròpia, nomenaments a dit en tribunals... I, especialment, Stoner li evocava el reconeixem de la dignitat per damunt les misèries i les rancúnies humanes.

El Club va trobat el relat d'Stoner molt ben lligat, va fer un acostament, una projecció gairebé personal amb un personatge bo, amb una persona: mediocre? sense aspiracions?, una persona a qui la glòria i els reconeixements importaven ben poc, una persona que va voler fer el que calia fer: ser bon amic, bon marit, bon pare i especialment, bàsicament, un bon professor de literatura. Una persona incapaç de reaccionar, d'entrada, davant les perversitats i els oprobis dels altres. El Club va acompanyar l'Stoner mentre descobria "la realitat del món", el va aplaudir en l'única ocasió que va ser capaç de rebel·lar-se i guanyar; li va cridar: per què no ho has fet abans? per què no ho has fet en el matrimoni? per què no has salvat la filla?  I  l'Stoner va mirar el Club, en aquella pau de l'últim moment, i li va respondre "Com si ara tingués importància"  

Amb l'Stoner, el Club va conèixer, estimar i patir, la resta de personatges de la novel.la. D'ells només en va saber el que en sabia l'Stoner. Tot el que en sabia l'Stoner. Perquè una de les virtuts de la narració és la sinceritat i la transparència del protagonista. Un únic punt de vista exposat en tercera persona, com si Stoner fos davant d'un mirall i anés recollint la vida d'aquell altre que s'hi reflectia.

El Club va conèixer els pares, a qui un dia l'Stoner va haver de dir que no tornaria al camp, que estudiaria literatura i seria professor; i la resposta pròpia dels que accepten el destí amb la resignació endèmica dels humils. Va conèixer els familiars que el van "acollir" a ciutat i s'ho van cobrar en un deu per ú. Els amics, expressió de dues visions del món: l'antisistema crític  i el pragmatisme de l'acceptació que no es planteja res que no sigui la millor manera de situar-se. I va conèixer el professor Sloane, un personatge molt secundari, un dels sons que anys més tard tampoc no evocarien sensacions; un vell cansat i una mica malcarat que feia de les classes una rutina; uns ulls que van plorar quan la guerra s'emportava els estudiants; "Cap guerra no hauria de treure ningú de la necessitat de la cultura" "Hi ha guerres, derrotes i victòries que no són militars. Recordi-ho sempre això!". El professor Sloane, la causa de la "iniciació" de l'Stoner. Aquell moment que va exclamar "El senyor Shakespeare li parla a travès de tres-cent anys, senyor Stoner, el sent?" Moment del clímax potser, només a la pàgina vint-i-una.

La resta poca cosa. John Williams que ens crida a mantenir-nos atents i seguir, pàgina darrera pàgina, la vida d'una persona, anodina dirien alguns, que va creixent en saviesa en el mateix grau que acumula humiliacions; a casa: una dona, histèrica? rancuniosa per culpa d'uns pares massa repressius?; a la universitat: un cap d'estudis, gelós? psicòpata? enutjat amb un món que el menysprea pel seu defecte físic?  

La resta poca cosa. Un relat d'una sobrietat i una senzillesa absoluta i al mateix temps d'una bellesa extraordinària. Alta literatura que no decau en cap moment fins al magnífic final. Fins que s'adormen els dits i els llibre cau en el silenci de l'habitació.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

Escorxador-5



La propera reunió no pot ser el dia 17 perquè hi ha gent que va amb el cotxe a donar suport a les marxes per la llibertat. El Joan està fent una magnífica introducció: situa de manera planera, però molt didàctica, la persona, l'obra, l'exili i la mort, què hi farem, de Pere Calders. El caminal està sense llum i ens demanen que portem llanternes. Prepararem el club obert que celebrem en el marc del Correllengua i escollim les lectures i el vídeo. Només una persona del club neix a les Borges del Camp. Escorxador-5 va agradar, agrada i agradarà a tothom.

Si no enteneu res del paràgraf anterior pot ser per dues raons: perquè vosaltres no sou trafalmadorians o perquè jo no sóc Kurt Vonnegut. També hi podria cabre que les dues fossin vàlides.

Els trafalmadorians, com el seu nom indica, són els habitants del planeta Trafalmadore, uns éssers inventats per Kurt Vonnegut que li cauen molt bé a la Julia i que saben que el temps no passa sinó que és i que tot el què ens ha passat, passa i passarà, té lloc alhora. Billy Pilgrim, protagonista d''Escorxador-5, ens explica que “entre les coses que no es poden canviar hi trobem el passat, el present i el futur”.

El Billy Pilgrim, ha estat raptat pels trafalmadorians i li han transferit la virtut de poder viatjar en el temps. L'únic inconvenient és que ell no tria el moment de viatjar i això obliga Vonnegut a explicar-nos la història sense cap ordre cronològic. De línia ondulada, va parlar l'Enric; de fluïdesa, la Rosina. Vonnegut ens fa donar salts en el temps, però ni ens ho sembla, perquè tot flueix de manera tan natural com ho viu el protagonista i la narració resulta àgil i entretinguda. Dolçament àcida o tristament divertida. Això sí. "Et fa riure, però no rius. Et fa plorar, però no plores". Ja ho havíem llegit a la contraportada.

La Fina en destaca el pròleg on Vonnegut descriu la visita que va fer al seu amic Bernard V. O’Hare, un antic company de guerra, i li parla del projecte més important que té entre mans: un llibre sobre Dresden. De què parlaràs? li diu la dona de l'amic. Explicaràs que a la guerra hi envien les criatures a morir? Sí, també serà un llibre sobre l'exèrcit dels nens.
 
Escorxador-5 narra la història d'un home corrent i les seves relacions amb éssers d'un altre planeta. Vonnegut ho fa de manera genial, però no és aquesta la historia que de veritat ens vol explicar. El que ens vol explicar, el que li cal explicar, és la història d'un home corrent, Pilgrim o Vonnegut, que va ser a la guerra (la segona mundial) i que va viure el bombardeig de Dresden: l'aniquilació absoluta d'una ciutat bonica, dels edificis, de les plantes, dels animals... L'extermini en poques hores de més de 100.000 humans. I, sí, també hi va veure massa nens que no sabien què hi feien allà. Massa nens que mai no van ser grans.
 
La història dels extraterrestres suma molt a la història general. L'autor, que és escriptor de ciència-ficció, no té altra manera de fer-ho. Amb la barreja de les històries aconsegueix un relat original molt potent. Ens explica la Julia, la instigadora d'haver fet d'Escorxador-5 lectura del club.

La filla del Billy creu que son pare és boig per culpa d'un cop rebut en un accident. El Joan Manuel li replica que, en tot cas, el que l'ha tornat boig és la guerra. Perquè, naturalment, els trafalmadorians no existeixen.

Però Dresden va ser destruït, i jo us proposo un joc. Imaginem-nos a nosaltres mateixos, avui i ara (si el temps existeix) amb la càrrega de tota la nostra vida, tal i com l'hem tinguda, estimant què hem estimat i odiant què hem odiat. Imaginem-nos, però, que no sabem res d'història, ni de notícies. Imaginem que mai res ni ningú ens ha explicat què és una guerra. En aquesta situació, algú ens posa damunt la taula dues premisses:
a) Hi ha éssers intel·ligents en altres planetes
b) Fa 74 anys (si el temps existeix) uns humans van llançar uns artefactes anomenats bombes sobre uns altres humans que feien la seva vida, a la seva ciutat bonica. En van morir més de 100.000.

Quina d'aquestes premisses és certa i quina és falsa? Què ens diria la lògica?

Escorxador-5 és un gran llibre que s'escriu a partir de la impotència de no saber com explicar el que calia i era del tot necessari explicar.

Perquè Dresden no té explicació per a la lògica d'una persona corrent (calia fer-ho! Ens dirà una altra menys corrent, una autoritat). Vonnegut tampoc no ho pot explicar i busca respostes al cel. Però li cal inventar-se un altre cel, perquè el que ens han explicat tampoc no li serveix. Ens ho diu per boca de un altre personatge, Eliot Rosewater, gran lector de novel·les de ciència-ficció. Rosewater, company d'hospital del Billy, li va explicar el llibre que estava llegint:

"Tractava d'un visitant de l'espai exterior que, per cert, s'assemblava molt a un trafalmadorià. El visitant de l'espai exterior va fer un estudi de la Cristiandat per saber, si pogués, perquè als humans els és tan fàcil ser cruels. Va arribar a la conclusió que part del problema era la manera descriptiva del Nou Testament. Suposava que la intenció dels evangelis era ensenyar a les persones, entre altres coses, que fossin misericordioses, fins i tot amb els més humils. 

Però els evangelis realment ensenyaven això: Abans de matar algú assegurat que no estigui ben relacionat. Què hi farem"









 

dijous, 5 de setembre de 2019

Els jardins del Decameró


 
John William Waterhouse- El Decameró - 1916


Els anys de la fructífera encarnació del Fill de Déu havien arribat a dos mil dinou i a les Borges del Camp no feia calor, si més no aquella calor que impregna els cossos d'una aigua llefiscosa i atordeix les ments i només es tenen ganes d'ajaçar-se en algun sofà amb la menys roba possible o llançar-se al mar, al riu, a la piscina o a qualsevol bassa ni que hi nedin granotetes.

Però no patiu, amables lectores, no serà aquesta una crònica de les penúries amb què ens mortifica el canvi climàtic. El matí del dia tres de setembre les borgenques van haver de tapar-se les esquenes, bufava un vent suau i la temperatura havia baixat a setze graus. Set dones i quatre homes s'havien citat per trobar-se en un jardí cap a les vuit del vespre. A aquella hora feia un temps magnífic i no els va caldre fer ús de la roba d'abric que portaven per si-de-cas i que els hagués fet una mica de nosa per dedicar-se a les funcions establertes amb la passió requerida.

A la taula: begudes diverses, en més abundància les tocades per l'alcohol, i plàteres amb menjars austers (empanades ben farcides, conill guisat amb diverses verdures, musclos a la marinera, moussaka, amanides, pastissos...) i piles de llibres. Els plaers que els unien i als quals no tenien cap intenció de renunciar. 

Algú havia penjat en un racó il·lustracions que podríem definir com "una mica picants". Dibuixos referits als contes que un temps enrere, sis-cents cinquanta-nou anys, per ser exactes, havia escrit un tal Giovanni Boccaccio i que, qui més qui menys, havia llegit durant l'onada de calor.

Del Decameró se n'han fet moltes edicions i han estat nombrosos els traductors. Alguns recordaven una primera lectura, fa qui sap quants anys, al segle passat, això segur, quan la inquisició de la dictadura el considerà llibre pecaminós i per tant prohibit. L'havien comprat a la rerebotiga d'una llibreria de resistència. La traducció era sud-americana, arcaica, i de difícil lectura. Llegir-lo en català (edicions 62 - 2002) ho havia fet més fàcil. Per què el franquisme va prohibir el Decameró? Podria ser per les explícites descripcions dels actes amorosos, certament, però, ¿no penseu que allò que més els podia empipar és la manera com queden retratats els ministres de l'església? Quan més amunt més corruptes. Fes el que et dic, no el que faig; ens deixà anar un bisbe sense escrúpols. 

I és que portaven molts anys de foscor medieval i els que sabien i podien llegir només tenien a l'abast històries religioses on es lloava la virtut de l'abstinència en tota mena de plaers en general i en els de la carn en particular. Boccaccio pot explicar, i no se n'està, que en realitat tothom i totdon necessita lliurar-se als instints i ho fa i ho farà diguin el que diguin les regles establertes. Els contes del Decameró no són altra cosa que l'exposició, sense restriccions, d'una realitat que es volia oculta.

Eros, el déu de l'amor, substitueix el déu de la por. Boccaccio invoca Eros contra Tànatos. Situa l'acció a la ciutat de Florència, bellíssima entre totes les italianes, quan va ser devastada per una terrible pesta que omplí els carrers de morts que ja ningú no enterrava. I, encara que en poques pàgines, descriu la foscor i el terror perquè quedi més clar el contrast i la necessitat de lliurar-se al plaer mentre se'n tingui l'oportunitat.  

Boccaccio imagina que set noies i tres joves fugen de la ciutat per tancar-se dins una villa. Durant deu dies, es dedicaran exclusivament a l'oci, despreocupats i sense prejudicis, menjant, cantant, dansant i, en especial, explicant-se històries tots plegats. 

Amb la mateixa despreocupació els membres del club de lectura, en un jardí de Les Borges del Camp, exposen les seves impressions:

"Deixeu-me ser el primer que narri, perquè no se m'oblidi compartir que una de les coses més boniques del llibre, per a mi, és la manera com inicia cada jornada, saludant el sol que anuncia el naixement d'un nou dia".

"I l'avantatge és que són contes, i pots anar picant, aquí i allà sense estar sotmès a cap ordre".

"El que Boccaccio ens explica és l'alegria de viure. Aquesta alegria a la qual tothom aspira i busca, perquè, diguin el que diguin els preceptes de cada època, la gent no és imbècil i els instints són poderosos".

"Folleu, folleu que el món s'acaba. El que més m'ha agradat és la contextualització. L'alegria de viure apareix precisament com a fugida de la mort. I és la mort el que descriu a l'inici amb una precisió extraordinària".

"No sé si us heu adonat que cada narrador té personalitat pròpia i un estil concret que el diferencia dels altres".

"Però així, llegit tot seguit, del començament fins al final, pot arribar a ser una mica avorrit per reiteratiu. Això sí, les descripcions són sempre molt precises; lúcides i atrevides, quan es refereix a persones; precioses, quan es refereix a la natura". 

I aquí ho deixo, amables lectores, em direu potser que no he acabat d'explicar qui i com es va lliurar a aquest o l'altre plaer al jardí del tres de setembre, o potser em retraureu que la crònica és llarga i avorrida i que millor hagués estat que publiqués tan sols algun dels contes (un dels més èxplicits naturalment) i us respondré a la primera objecció que voler saber-ne més implica apuntar-se al club, i a la segona, que el llibre és a biblioteques i llibreries a l'abast de tothom.   





dilluns, 1 de juliol de 2019

Istanbul-Istanbul de Burhan Sönmez. La força de la paraula.


Aquesta és una crònica que hauria de ser llarga, però jo seré breu. Poques vegades un llibre havia arribat a tocar la sensibilitat de les persones lectores del club com Istanbul-Istanbul. A excepció de dues que el van deixar per massa dur, la resta van arribar fins al final. I va agradar tant que tothom tenia moltes coses a dir, tantes que vam haver de dedicar-li dues sessions. 

Istanbul-Istanbul és una història de solidaritat. És la possibilitat de creure en la vida i en la humanitat quan tot es derrueix. És la victòria sobre la por, l'horror, el feixisme, la destrucció i la mort. M'han vingut ganes de lluitar! deia una de les lectores. És el poder de la imaginació, deia una altra. És poesia, coincidia tothom. 

No sortirem en cap moment de la història de les masmorres fosques, gelades, brutes i estretes on quatre homes i una dona dormen a terra escalfant-se cos contra cos, repartint-se el pa sec, el formatge florit i l'aigua i cuidant-se les ferides de terribles tortures amb els esparracs dels vestits. 

Ep! He dit que no en sortirem? No hi estan d'acord la majoria. Perquè en realitat no pararem de viatjar per Istanbul, aprendrem a estimar aquella ciutat a través del seu paisatge i de la seva arquitectura. Ens invadirà la nostàlgia per tot el que podria ser i ha deixat de ser. Ens entristirem amb tanta gent que ja no mira les estrelles. Istanbul podria ser qualsevol ciutat del món, allà on centri cadascú la seva història, aquell lloc que és nostre i no volem que es perdi. Istanbul és el nostre ideal, els nostres valors, tot allò que intentem preservar de la barbàrie, del consumisme, de l'individualisme, de la tristesa i de la por. Istanbul podria ser el món sencer. 

Els protagonistes d'Istanbul són persones anònimes, desconegudes, que no surten als diaris. Persones humils que tenen la valentia de lluitar pel que creuen. Persones dins d'un món de rostres sense història que si un dia desapareixen ningú no sabrà què els ha passat. Potser moriran, els mataran, en aquelles masmorres sota terra que els habitants del món de sobre ni saben ni volen saber que existeixen. Els protagonistes d'Istanbul són persones reals, qualsevol amb qui ens creuem cada dia quan anem a comprar el pa. Els protagonistes d'Istanbul són l'esperança, el reconeixement que res no està perdut mentre hi hagi qui lluiti per mantenir viva la veritat, la història, la poesia i la paraula. És per això que converteixen el patiment en una festa comuna on s'expliquen contes universals, canviant-ne el context, situant-los sempre en algun lloc del seu Istanbul. La preservació de la memòria. Memòria de fets i de gent. Memòria dels sentits i dels plaers. Assistirem a autèntiques festes, degustarem menjars exquisits i beurem licors saborosos. Procurant sempre servir als altres abans que a nosaltres. Buscant la comunió.

Aquest conte és molt llarg, però jo serè breu, diu l'estudiant, un dels presos, cada cop que comença un nou relat. Perquè tenien tot el temps del món, però sabien que en qualsevol moment podia obrir-se la porta de ferro i a través d'ella passar potser el botxí que els torturaria fins la mort. O tal vegada els companys de la resistència que havien aconseguit saber on eren i unir forces per alliberar-los.

_________________________________________________________________________________

Nota: La imatge està robada d'aquí. On el Jan Arimany fa una ressenya molt bonica sobre el llibre

dijous, 23 de maig de 2019

Petites joies literàries: L'ordre del dia d'Éric Vuillard


L'ordre del dia, d'Éric Vuillard és un llibre petit i un gran pamflet. Literàriament magnífic. Però és, sobretot, una gran obra per a la reflexió sobre la facilitat com l'horror pot adquirir el poder amb el vist i plau, de vegades innocent, de la majoria de la població. De lectura imprescindible.

Deixem aquí un tastet, un dels capítols titulat "Els morts"



     Per tal de consagrar l'annexió d'Àustria, es va organitzar un referèndum. Es van detenir els opositors que quedaven. Els capellans van cridar des del púlpit a favor de votar els nazis i les esglésies es van omplir de banderes amb la creu gamada. Fins i tot l'exlíder dels socialdemòcrates va cridar a votar sí. No hi va haver quasi cap veu discordant. El 99'75% dels austríacs van votar a favor de la incorporació al Reich. I mentre els vint-i-quatre senyors del principi d'aquesta història, els sacerdots de la gran industria alemanya, ja estaven estudiant el desembarcament del país, Hitler havia fet el que se'n podia dir una gira triomfal per Àustria. Durant aquest fantàstic retrobament, va ser aclamat per tot arreu.

     I tot i així, just abans de l'Anschluss hi va haver més de mil set-cents suïcidis en una sola setmana. Ben aviat, anunciar un suïcidi a través de la premsa es convertia en un acte de resistència. Uns quants periodistes encara gosaren escriure: "mort sobtada"; les represalies els faran callar ràpid. Es buscaran altres fórmules usuals, que no comportin conseqüències. Així, doncs, es desconeixen el nombre i els noms dels que van posar fi als seus dies. L'endemà de l'annexió, encara es van poder llegir a la "Neue Freie Presse" quatre necrologies: "El 12 de març, al matí, encara Alma Biro, funcionària, de quaranta anys d'edat, es va tallar les venes amb una navalla d'afaitar, abans d'obrir la clau de gas. Al mateix temps, l'escriptor Karl Schlesinger, de quaranta-nou anys, es va disparar un tret a la templa. Una mestressa de casa, Helene Kuhner, de seixanta-nou anys, també es va suïcidar. A la tarda, Leopold Bien, funcionari, de trenta-sis anys, es va llançar per la finestra. Es desconeixien els motius del seu acte". Aquesta petita postil·la banal es vergonyosa. Perquè el 13 de març ningú no pot ignorar els seus motius. Ningú. De fet no es pot parlar de motius, sinó d'una sola i mateixa causa. 

    Alma, Karl, Leopold o Helene, potser van veure, des de la finestra, aquells jueus que arrossegaven pels carrers. N'hi va haver prou que entrelluquessin aquells a qui havien rapat el cap per entendre-ho tot. N'hi va haver prou que entrelluquessin aquell home a qui els vianants li havien pintat a la nuca una creu de tau, la dels croats i la que tot just feia una hora encara portava el canceller Schuschnigg a la solapa de la jaqueta. Fins i tot n'hi va haver prou que els ho diguessin, que ho calculessin, que ho endevinessin, que ho imaginessin abans fins i tot que passés. N'hi va haver prou que miressin com somreia la gent per saber-ho.

      I tant és que aquell matí Helene hagués vist o no, entre la gentada cridanera, els jueus ajupits, de quatre grapes, obligats a netejar les voreres sota les mirades divertides dels vianants. Tant és que hagués assistit o no a aquelles escenes repugnats en què se'ls feia pasturar l'herba. La seva mort tradueix només el que ella va sentir, la gran desgràcia, la realitat espantosa, el seu fàstic per un món que va veure desplegar-se a la seva nuesa assassina. Perquè en el fons, el crim ja era allà, en les banderoles, en el somriure de les noies, en tota aquella primavera pervertida. Helene Kuhner devia sentir l'odi i el delit. Devia entreveure -en un èxtasi terrorífic- darrere d'aquells milers de siluetes, de rostres, milions de forçats. I va endevinar , darrere la joia esgarrifosa, la pedrera de granit de Mauthausen. I llavors, es va veure morir. En el somriure de les noies de Viena, el 12 de març de 1938, en mig dels crits de la multitud, en l'olor fresca dels miosotis, en el cor d'aquella alegria estranya, de tot aquell fervor, devia sentir una pena ben negra.

     Serpentines, confeti, banderoles. Què se n'ha fet, d'aquelles noies boges d'entusiasme, què se n'ha fet, del seu somriure?, de la seva despreocupació?, del seu rostre tan sincer, tan alegre!, de tota aquella joia del març del 1938?Si avui una d'elles es reconeix de sobte en la pantalla, què pensa? El pensament veritable sempre és secret, des de l'origen del món. Es pensa per apòcope, en apnea. A sota, la vida corre com una saba, lenta, subterrània. Però ara que les arrugues li han rosegat la boca, li han irisat les parpelles, li han emmudit la veu -la mirada errant per la superfície de les coses, entre el televisor que escup les seves imatges d'arxiu i el iogurt, mentre la infermera feineja al seu voltant, sense saber res, molt lluny de la guerra mundial, les generacions succeint-se com es relleven els sentiments en la negra nit-, com es pot separar la joventut que s'ha viscut, l'olor de fruita, aquella pujada de saba que talla l'alè, d'entre l'horror? No ho sé. I en la seva resistència, entre la fada d'olor d'èter i de tintura de iode, en la seva fragilitat d'ocell, aquesta vella nena pansida que es reconeix en la pel·lícula, en el rectangle fred del televisor, ella que continua viva, després de la guerra, les ruïnes, l'ocupació americana o russa, les sandàlies que li molesten sota el linòleum, les mans lentes i plenes de taques que li cauen lentament dels braços de la butaca de rotang quan la infermera obre la porta, ¿no sospira mai, quan treu els records penosos del seu formol?

      Alma Biro, Karl Schlesinger, Leopold Bien i Helene Kuhner no van viure tan de temps. Abans de llançar-se per la finestra, el 12 de març de 1938, Leopold va haver d'afrontar diversos cops la veritat, i després la vergonya. Què no era austríac, ell també?, i que no havia hagut de suportar durant any les facècies grotesques del nacionalisme? Quan al matí dos nazis austríacs li van trucar a la porta, de sobte la cara del jove va semblar molt vella. Feia temps que buscava paraules noves, allunyades de l'autoritat i de la seva violència, però ja no en trobava. Vagava dies sencers pels carrers, amb la por de topar un amic malvolent o un antic col·lega que girés la cara. La vida que li agradava ja no existia. No en quedava res: ni els escrúpols de la feina, on ell trobava un cert plaer a fer-la bé, ni l'àpat frugal del migdia, un entrepà assegut a les escales d'un vell edifici mentre mirava els vianants. Tot havia estat destruït. així, doncs, aquell matí del 12 de març, quan va sonar el timbre, els pensaments el van envoltar de boira, va sentir un moment aquella veueta interior que sempre s'escapa de les llargues intoxicacions de l'ànima; va obrir la finestra i va saltar.

      En una carta a Margareta Steeffin, amb un ironia febril que amb el temps i les revelacions de posts-guerra esdevé força insuportable, Walter Benjamin explica que de sobte van tallar el gas als jueus de Viena; el consum que en feien comportava pèrdues a la companyia. I és que els consumidors més grans eren precisament els que no pagaven les factures, afegeix. En aquest punt, la carta que Benjamin adreça a Margareta fa un tomb estrany. No estem segurs d'entendre-ho bé. Dubtem. El seu significat flota entre les branques, al cel pàl·lid, i quan s'aclareix, formant de sobte un petit bassal de sentit enmig d'enlloc, es converteix en un dels més bojos i més tristos de tots els temps. Perquè si la companyia austríaca els negava els subministrament, això volia dir que els jueus se suïcidaven sobretot amb gas i deixaven impagades les factures. Em vaig demanar si això era veritat -si se n'havien inventat, d'horrors, en la època, per un pragmatisme exagerat-, o si era només una broma de les més amargues o una realitat; quan l'humor s'inclina cap a tanta negror, diu la veritat.

      En una adversitat tan gran, les coses perden el nom. S'allunyen de nosaltres. I ja no es pot parlar de suïcidi. Alma Biro no es va suïcidar. Karl Scchlesinger no es va sïcidar. Leopold Bien no es va suïcidar. I Helene Kulner tampoc. Cap d'ells no es va suïcidar. La seva mort no es pot correspondre amb el relat misteriós de les seves pròpies desgràcies. Ni tan sols es pot dir que haguessin triat morir dignament. No. No va ser una desesperació íntima el que els va destruir. El seu dolor es una cosa col·lectiva. I els seu suïcidi és el crim d'un altre.
  

diumenge, 5 de maig de 2019

El Caín de Saramago

Quan el senyor, també conegut com a déu, es va adonar de com xalava la gent del club de lectura de les borges del camp amb el relat de caín, es va empipar una mica amb ell mateix per no haver estat prou atent. A déu se li passen moltes coses per alt, no pot pas ser a tot arreu com creuen alguns; ni tan sols recordava haver creat un saramago que havia dedicat part de la seva vida a estudiar-lo per escriure després llibres que qüestionaven els relats oficials que ell havia dictat i obligat a la canalla a recitar de memòria.

Déu no podia fer-ho tot, ni ser a tot arreu, però el que sí podia fer era combinar passat, present i futur en l'ordre que li donés la gana. No li va ser difícil trobar saramago, ja força vellet, amb una bíblia als genolls, eixugant-se les llàgrimes que li queien de tant riure. Déu va mirar el manuscrit que saramago tenia quasi llest i que havia titulat caín i se'l va posar a llegir. I va riure, va riure molt; fins que va recordar que era ell l'objecte de la mofa i que el que pertocava era estar empipat. N'havia de fer alguna, podia destruir el manuscrit, naturalment, però, carai, era bo! S'ho va rumiar una mica per veure quina de les seves en podia fer i es va decidir per fer-ne una de petita, no res comparat amb les males jugades que estava acostumat, però, de fet, el món, de les seves males jugades ja n'anava ple, no calia escarrassar-s'hi gaire més.

Va guiar la mà de saramago per introduir al llibre petits paranys, cosetes que poguessin fer enfadar a qui llegís amb prou atenció per detectar errades, ja fossin ortogràfiques, sintàctiques, o de coherència en el contingut i d'aquesta manera a les ovelles que passejava un vell en un moment donat els hi va dir cabres i va convertir unes òlibes en ocells carronyers. Com a mínim aquestes dues va detectar la fina, potser alguna altra, prou per aconseguir que el llibre no li entrés amb bon ull. Ja en tenia una que no reia. Què es pensava aquell escriptoret de pa sucat amb premi nobel? Llavors es va asseure al costat de la mona de pasqua, producció Obiol-Ferrer, que no en podia menjar físicament, però sí assaborir-la. Hi va detectar sabors no aconseguits ni al paradís i aromes de les mil i una nits. I es va disposar a escoltar.

És com un glop d'aigua fresca! Deia la rosina, que havia gaudit a plenitud amb les anades i tornades en el temps de caín, sempre per acabar ressaltant que aquí el primer culpable de tot plegat és el nostre creador. 

Aquest són els llibres que m'agrada que proposeu al club. Exclamava la maria dolors, que sovint ens acusa de llegir llibres massa complexos per poder ser considerats una bona distracció.

El més similar a una bíblia que mai he llegit. Confessava la diana, que s'havia escapat de les lectures obligades que vam patir els més vells, però, que tot i no conèixer massa els personatges, també s'ho havia passat d'allò més bé.

L'autor havia de xalar molt mentre l'escrivia. Reflexionava el joan manuel a qui li havia agradat especialment el joc del moviment en el temps i la imatge d'aquest déu humà que fa una obra i després se'n desentén, deixa que es podreixi i, al damunt, es cabreja amb els pobres mortals que, abandonats de la mà de déu, fan estupideses.

M'ho he passat molt bé. Afirmava la mercè a qui el tema d'entrada no li feia massa el pes i l'havia agafat amb una mica de mandra.

Déu és la crueltat infinita. Deixava anar l'enric sense que déu, que afortunadament devia estar distret amb la mona, mogués un sol dit per fer cap demostració. El llibre, a parer de l'enric, és un "divertimento" de saramago, gran coneixedor de la bíblia i el nou testament. I una denuncia a la "crueltat divina"


De fet, amb un tros de mona a la mà i un gotet de "vi de missa" en alguns moments, només alguns, les crueltats, siguin divines o humanes, o totes barrejades, s'obliden. Moments que cal aprofitar i estirar al màxim perquè del contrari el perill és acabar com caín pensant que el millor que es pot fer és destruir al complert l'obra de déu.

I, per acabar, un "deo gratias" perquè, després de tot, ens ha deixat que obres com les de saramago arribessin a nosaltres. 







dijous, 21 de març de 2019

Zweig


19h - 19:20h

Quan, tres dies més tard, ens posem a fer la crònica del què va passar en la darrera sessió del club, de vegades costa trobar el fil i si bé queda el record del que sentíem i vivíem, els gestos arriben poc dibuixats i les paraules una mica inconnexes, sabem que les frases, en boca de qui parlava, eren més arrodonides. 

Recordem però, en tota nitidesa, que, a causa de les circumstàncies especials del dia, la taula és va omplir de coses dolces, els pastissos dominaven, perquè era la vigília de Sant Josep i al club hi ha peps i fines. La cosa de la creença religiosa i el culte als sants no és pas el nostre fort, però, com va dir la Mercè: Sant Josep és bo de celebrar sobretot si es pot menjar, ni que sigui amb anticipació, una bona crema de Sant Josep feta per la Maria Dolors.

Bona crema de Sant Josep de la Maria Dolors, bon pastís de pera de la Mercè i més golafreries. I una espelma grossa a punt per a ser bufada pels membres que aquest març han canviat l'eròtica xifra dels 69 pel bíblic Set. No els hi direm vells, però el fet és que ja en tenen 70. 

Tal vegada, per a qui espera la crònica del que es va dir al respecte de Clarissa de Stefan Zweig, aquest preàmbul sigui una mica llarg, però entenem que era necessari, perquè no només de llibres es nodreix el nostre club i cap crònica seria crònica si no ho reflectís.


19:20h - 20:40h

dibuix d'Enrique Flores 
També la primera part de Clarissa, on es narren els deu anys que va passar internada en una escola conventual, entre el 1902 i el 1912, va semblar una mica llarga a algunes persones. Es van mencionar altres llibres de Zweig potser molt més potents. Només potser, o només per segons qui, perquè a altres Clarissa els va atrapar des de l'inici. Calia que l'autor ens expliqués aquests anys foscos que Clarissa recorda a intervals: Amplis espais semblaven recoberts de sorra,... com núvols, i sense una dimensió precisa. Van ser els anys de la pre-Clarissa; la falta d'afecte, la llunyana i admirada figura del pare i la disciplina de l'escola conformem una nena/noia bona i intel·ligent que ho fa tot bé però que no adquireix cap personalitat concreta; és encara un núvol que es forma i no podem saber si porta aigua ni en quina quantitat. Com Europa on es gesten els esdeveniment de 1914, però són imperceptibles per a la majoria.

Ho va explicitar molt bé la Rosina.  Zweig escriu dos llibres, dues històries, en paral·lel. Clarissa és l'excusa per explicar la història d'Europa. Tot passa a través d'ella, és ella qui narra. Ella és la única protagonista, els altres personatges són absolutament secundaris. La seva és una història plena de duresa i de dolor, ha de prendre decisions difícils que li marcaran la vida. I tot i això, Clarissa no és un personatge massa dibuixat és com si expressament es fes una mica transparent per indicar-nos que el missatge que ens vol fer arribar és a l'exterior, a Europa, en tot allò que condueix a la guerra i en la pròpia guerra.

Però Clarissa és Zweig, va dir l'Enric, que havia "disfrutat" el llibre des de la primera pàgina. Un Zweig amb ànima femenina, antibel·licista, a qui fa mal el militarisme, el dogmatisme i la impossibilitat de la societat de sortir dels esquemes prefixats.

Quan expliques un teorema, digué el dr. Ferrer, hi ha una primera part de formules abstractes que semblen avorrides, només després quan demostres perquè serveixen és quan es fa interessant. Així també és necessari conèixer la part de vida més "avorrida" de Clarissa per arribar al seu despertar, en aquell congrés sobre L'education nouvella, a Lucerna. És quan arriba al congrés, continuà el Joan Manuel, que comença la història. Ella pot ser ella quan es troba amb una altra persona que no és "recta",  algú que qüestiona els esquemes formals, algú amb qui pot compartir. 

Algú que li permetrà dir: un segon d'èxtasi val més que dos anys de vida, puntualitzà la Rosina.

Algú amb qui durant un temps poden viure apartats del món, sense llegir ni diaris. Fins que esclata la guerra i els obliga a tornar a "la vida", reflexionava l'Akane.

I la vida ara és: nosaltres i els altres; els bons i els dolents; els que tenim la veritat i l'enemic. I Clarissa està sola. La soledat de qui no té un "gran ideal" de qui no té un "enemic".

Quan trobo algú que em parla d'"enemics" i els ulls li brillen d'odi, el cor em diu que l'hauria de posar en observació. Els homes més pacífics tenen de cop un complex d'odi o parlen i veuen les coses com folls. Era el psiquiatre Silverstini qui ho deia, cap a finals de 1941, aquell "altre pare" per a Clarissa, el que qüestionava Freud: Freud vol portar el pacients fins a la causa del seu desequilibri, i jo els vull allunyar.

Clarissa està sola en un hospital tan ple que han de vigilar els pacients per si algú només es fa el malalt, perquè falta espai per tants ferits que no paren d'arribar; ferits físics i ferits psíquics. Va ser a partir de 1914, ens va aclarir la Rosina, que es va començar a parlar de "trauma de guerra" com un concepte de psiquiatria.  Clarissa està sola amb els records de qui no hi és. En soledat, de vegades en secret, ha de prendre decisions que li condicionaran tota la vida futura. I aquelles decisions conformaran la seva existència a l'Àustria vençuda de 1918 i en endavant.


20:40h - 21:15h

La reunió no ha acabat, com tampoc està acabada Clarissa. Zweig va decidir posar fi a la seva vida mentre l'escrivia, però en 190 pàgines ens va deixar tot un testament ideològic. 

Aquests petits i humils mestres que assisteixen a un congrés sobre nova educació, semblen una mica ridículs amb els seus vestits provincians...Agafin una dotzena, un de sol té un aspecte miserable, llastimós, però junts tenen un poder immens: constitueixen el futur, en són la base... En les nostres petites revistes que en un any no arriben al tiratge d'un dia de Le Figaro s'hi pot trobar el pols del socialisme.

I d'aquesta manera, els petits i humils membres d'un petit i humil club de lectura d'un petit i humil poble de províncies envolten els que es disposen a bufar una espelma perquè han arribat a l'edat bíblica dels 70 però encara constitueixen, en són la base, d'un futur que volem més digne.   






diumenge, 3 de març de 2019

El Club viatja amb Dino Buzzati al Desert dels Tàrtars




EL CLUB DE LECTURA DE LES BORGES DEL CAMP, després de cinc llargues setmanes d'espera, es retrobà de nou un 25 de febrer per comentar El desert dels tàrtars, el llibre que tothom, o gairebé tothom, havia llegit i que havia agradat a tothom, o gairebé a tothom.

Es van asseure al voltant d'una taula on s'havien disposat embotits, formatges, patés, cerveses i alguns altres entreteniments. Ho van fer amb alegria, es van iniciar converses més o menys banals, alguna xafarderia i una dona d'edat madura va explicar, amb molta comicitat, que havia lligat per primera vegada.

Jo no podria fer-ho, va dir una de les més joves, esperar passivament anys i anys sense fer res... és tan llunyà a mi el personatge de Giovanni Drogo! Però més proper del que sembla, li va replicar un altre. Ja s'havien acabat les rialles. Els rostres esdevingueren seriosos. Cadascú esperant el seu torn, sense tallar els altres, amb ganes de dir coses. Consultant apunts amb impressions i cites textuals.  

Més proper del que sembla, sí. Imagineu la persona que és darrere una cadena de muntatge, hora darrere hora, dia darrere dia, setmana darrere setmana. Sempre volent canviar, esperant una altra oportunitat. Mentre, passen els anys. 

A Giovanni Drogo li havia arribat per fi el dia que esperava, després d'uns llargs anys d'acadèmia militar. Es va mirar al mirall, amb la claror d'un llum de petroli, i recordà la tristesa de comptar els dies un per un. Ara iniciava una nova vida. Eren a la setena pàgina. Es disposaven a acompanyar Drogo per una llarga i solitària travessia fins la fortalesa on havia estat destinat.

Però abans els calgué retrocedir un moment, algú els va fer adonar que el relat seria trist i pessimista, Dino Buzzati havia anat sembrant des de la primera plana paraules d'avís: gran silenci, grises jornades, tardes amargues, cambres glaçades, dies odiosos.

I ara sí, ja podien esperonar un cavall que començava a estar cansat. El sol batia de ple. Millor no aturar-se a menjar. El camí es feia abrupte i quedava encaixonat entre estimballs. I la fortalesa encara no era visible. Començaven a caure les ombres, més ràpides que no pas Drogo i el seu cavall cada vegada més petits al pendent de les muntanyes cada vegada més grans i salvatges, més ràpides que els ulls que avancen per la pàgina 10. I es va fer de nit.

Dues pàgines més encara. Dos llargs dies fins albirar una línia regular i geomètrica, com si sortís d'un encanteri, dalt d'un turó erm. I el primer humà que, com en Drogo, com el club, avançava en la mateixa direcció, algú a qui volen saludar, algú que s'estranya de la seva alegria, algú que es mostra llunyà. No sabien encara que l'escena es repetiria, quinze anys més tard, amb els papers canviats, quan Drogo tornés d'un permís i es creués amb un nouvingut que, com ell ara, pretengués quedar-se en aquell lloc inhòspit el temps imprescindible, unes setmanes o uns mesos a tot estirar.

Havia estat així, i potser era una cosa establerta des de feia molt de temps, els havia explicat Buzzati a la pàgina 69, en Drogo va prendre la determinació de quedar-se després de quatre mesos d'un clima asfixiant, de parets brutes, dels sorolls nocturns del  monòton caient de l'aigua d'una cisterna, de guàrdies idèntiques, de contrasenyes absurdes i d'aquell desert com a únic paisatge, un desert per on els tàrtars potser algun dia atacarien. I els tàrtars no arribaven.

I quedaren engolits per l'atracció de la soledat. Atrapats com el jove Hans Castorp al sanatori de la muntanya màgica. A l'espera, sempre a l'espera de l'únic que donava sentit a la disciplina rutinària del dia a dia. Potser, digueren, de l'únic que dóna sentit a la vida dels militars: la guerra. Justa o no, més o menys brutal, amb més o menys morts. Quina importància té això? Per què es buiden de pressa els carrers i les places i tothom va tornant a casa molt pensívol?, escrivia Kavafis,  és que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut... Aquesta gent alguna cosa bé resolia. 

Aquesta gent alguna cosa bé resolia. Certament, a la nit de la pàgina 69, els oficials s'estimen més de no dir-ho perquè precisament és la seva esperança, pels tàrtars han alçat les muralles de la fortalesa, per ells esmercen allà dalt gran part de la seva vida, és pels tàrtars que els sentinelles caminen dia i nit com autòmats. Què és ara Drogo sinó un més d'aquests autòmats? Un uniforme més que es quadra als galons més alts i a qui se li quadren els inferiors. Qualsevol sense rostre. Com l'extraordinària portada dibuixada pel mateix Buzzati. 

S'estimen més no dir-ho. Fa quaranta anys que estem immersos en aquell casalot. Hem oblidat el món exterior que ens apareix buit en les escasses incursions en temps de permís i ni tan sols parlem entre nosaltres. Ens ha engolit la soledat i no sabem ni en què creiem perquè ja som a la pàgina 182 i és difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú.

Un Kafka light, molt trist i molt punyent. Un avançar cap al no res a l'espera d'alguna cosa. Una gran crítica al militarisme. Un llarg musical de soledat i d'absurd. Un al.legat a la dignitat. Un final on es resumeix tot, però ens estimem més no dir-ho. Una obra mestra. Un clàssic imprescindible.

dimecres, 16 de gener de 2019

Saladrigas

Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) és la prova empírica que darrere d’un gran escriptor hi ha d’haver un lector voraç. Inspirat pels principals autors universals, que va llegir profusament -citava Marcel Proust, Rainer M. Rilke, Cesare Pavese, Thomas Mann, Edmund Wilson o Cortázar-, l’escriptor i crític va construir una obra d’alta volada literària,... va morir la matinada de dilluns, als 78 anys, després d’una batalla contra el càncer. Publicat al "Ara.cat" el 22 d'octubre de 2018.


Capafonts

Saladrigas era, sí, un referent intel·lectual. El Pep explicava que el seguia a "La Vanguardia" i que quan recomanava un llibre no tenia dubtes, era una opció segura. Com que ningú del club havia llegit cap novel·la de les seves vam considerar que era el moment de fer-ho; ni que fos com un petit homenatge al mestre.

Però el mestre ja no hi era per aconsellar-nos. Potser si ens hagués conegut personalment no ens hagués recomanat "L'estiu de la pluja", el vam triar sense gaire més criteri que el número d'exemplars que podíem demanar en préstec a la biblioteca. I no ens va agradar massa. Podria ser, com va dir el Joan Manuel, que no l'acabéssim d'entendre. O també podria ser que les referències geogràfiques del Baix Camp ens molestessin, per imprecises, incorrectes o expressament maquillades. Per què situa La Mussara al Montsant? Per què n'hi diu riu de la Llúdriga al que és una font? Per què s'inventa el poble de Sotalesfonts si és Capafonts? La indignació d'algunes persones, especialment de la Fina, gran coneixedora del nostre paisatge, genera el primer debat de la trobada. Li calia un poble imaginari perquè hi volia situar una casa i uns personatges que mai no han existit. D'acord! Però per què no ho fa amb Barcelona? Les descripcions de la capital catalana, les transformacions que ha patit les darreres dècades, la nostàlgia per l'autenticitat que es perd ... Això ho fa amb una precisió impecable.

Però, anem a pams. Què en podem dir de la història que ens conta?

Una noia, una dona (trenta-set anys), de sobte obre els ulls i veu a prop els ulls del seu pare com si fos la primera vegada...

Ella: professional exitosa a Nova York i parella d'algú que sospita infidel. Ell: arquitecte reconegut, fill d'arquitecte més reconegut encara i amb un càncer tot just acabat de diagnosticar. I també hi ha una mare, un germà i els fantasmes dels avis. Una família normal i corrent de l'alta societat barcelonina tan estable i ben cohesionada com totes, amb un fill que és arquitecte per obligació i per devoció (al pare) i una filla que se n'adona que tots, ella la primera, són uns perfectes desconeguts.

Per a l'Enric, una de les poques persones que defensà la novel·la, l'autor ens vol trametre la impossibilitat de conèixer els altres; cadascú, va dir, és una illa sense connexions. També, a parer de l'Enric, és una reflexió sobre la mort i l'oblit.

Però la trama queda prou rodona? Són creïbles els personatges? Tinc la impressió, va dir el Joan Manuel, que l'autor es va fer un guió de l'obra i un cop escrita va veure que era massa curta. Volia explicar una història interessant que en el fons es bastant corrent. Per omplir pàgines introdueix històries forçades, com la mort de l'amiga.

Gairebé tothom està d'acord que les històries secundàries queden mal encaixades. Per l'Akane absolutament tot és forçat i sona a fals. No s'ha cregut la protagonista, ni la manera d'ubicar-se en relació amb la família, ni les escenes de gelosia...

Altres: la Diana, el Pep, la Maria Dolors, la Magda ... van ser menys crítics. És una novel·la normal, amb gent normal que són creïbles. Està ben estructurada, de lectura àgil. Es deixa llegir... I ens diu coses, sens dubte: sobre la família, sobre els orígens, sobre la soledat, sobre l'oblit... Però la recomanaríeu?, insisteix la Fina. Dona, tant com això...
       

divendres, 4 de gener de 2019

Trobada de fi d'any per comentar "El mar" de John Banville


Un dels membres del club l'havia llegit ja feia temps i li havia agradat molt, per això el va proposar i per això el vam llegir tothom.

El mar de John Banville és una bona novel·la. Una joia literària.

I també, a parer del club,  El mar de John Banville és:
  • Una obra pictòrica feta de quadres de vegades ben acabats i de vegades només esbossats. 
  • Un paisatge en moviment que va i ve com les onades mentre enllaça històries. 
  • L'adult que explica amb ulls de nen.
  • La història d'un dol. 
  • La persistència del trauma.
  • El xiquet enamorat i colpejat amb un dolor tan fort que ni sap que és dolor.
  • Un caramel de cafè amb llet que s'enganxa a les dents i no hi ha manera de desfer-se'n. 

I també un llibre ple de metàfores i de comparacions on abunden les al·lusions a la natura i molt especialment als animals:

  • El pi pinyoner gemegava damunt nostre...
  • ...la textura esquerdada i fràgil d'una barca de sípia.
  • Les gralles xisclaven rauques,.../...un model petit i llampant com una marieta.
  • El senyor Todd va mirar-la amb pànic atenuat d'ulls de llebre... 
  • Se'ls veia antinaturalment blancs, aquell dia als ocells...

I també una història sincera plena de sentiments que no acaben de mostrar-se. De fet una història d'històries, o de rememoracions. Un retorn al passat, no se sap si per entendre millor o per sofrir millor. Sap el personatge què vol? El personatge, digué aquell que l'havia proposada, només toca de peus a terra quan s'emborratxa. És la història de la seva navegació, va afegir. El títol de la novel·la no es refereix només a la proximitat física del mar.
 
I tot plegat, per a què? on va? què ens vol dir l'autor? Són preguntes que algú es va fer...

Això amic meu, respongué una altra, està resumit a la pàgina 153, allà on el protagonista desitja quedar-se tota la vida en una habitació d'un hospital i, com un nounat, arraulir-se i adormir-se tranquil·lament sabent que algú el vigila. 

Nota final: De tot això i molt més es va parlar el dia 17 de desembre de 2018, fent un petit aperitiu, Érem conscients que hi havia persones injustament empresonades i algunes que feien vaga de fam. Per decisió de la majoria no es va fer sopar de Nadal.