Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: Algun dia de setembre, pendent d'establir
Comentarem: El Decamerón de Boccaccio i potser La broma infinita de David Foster Wallace.

dilluns, 1 de juliol de 2019

Istanbul-Istanbul de Burhan Sönmez. La força de la paraula.


Aquesta és una crònica que hauria de ser llarga, però jo seré breu. Poques vegades un llibre havia arribat a tocar la sensibilitat de les persones lectores del club com Istanbul-Istanbul. A excepció de dues que el van deixar per massa dur, la resta van arribar fins al final. I va agradar tant que tothom tenia moltes coses a dir, tantes que vam haver de dedicar-li dues sessions. 

Istanbul-Istanbul és una història de solidaritat. És la possibilitat de creure en la vida i en la humanitat quan tot es derrueix. És la victòria sobre la por, l'horror, el feixisme, la destrucció i la mort. M'han vingut ganes de lluitar! deia una de les lectores. És el poder de la imaginació, deia una altra. És poesia, coincidia tothom. 

No sortirem en cap moment de la història de les masmorres fosques, gelades, brutes i estretes on quatre homes i una dona dormen a terra escalfant-se cos contra cos, repartint-se el pa sec, el formatge florit i l'aigua i cuidant-se les ferides de terribles tortures amb els esparracs dels vestits. 

Ep! He dit que no en sortirem? No hi estan d'acord la majoria. Perquè en realitat no pararem de viatjar per Istanbul, aprendrem a estimar aquella ciutat a través del seu paisatge i de la seva arquitectura. Ens invadirà la nostàlgia per tot el que podria ser i ha deixat de ser. Ens entristirem amb tanta gent que ja no mira les estrelles. Istanbul podria ser qualsevol ciutat del món, allà on centri cadascú la seva història, aquell lloc que és nostre i no volem que es perdi. Istanbul és el nostre ideal, els nostres valors, tot allò que intentem preservar de la barbàrie, del consumisme, de l'individualisme, de la tristesa i de la por. Istanbul podria ser el món sencer. 

Els protagonistes d'Istanbul són persones anònimes, desconegudes, que no surten als diaris. Persones humils que tenen la valentia de lluitar pel que creuen. Persones dins d'un món de rostres sense història que si un dia desapareixen ningú no sabrà què els ha passat. Potser moriran, els mataran, en aquelles masmorres sota terra que els habitants del món de sobre ni saben ni volen saber que existeixen. Els protagonistes d'Istanbul són persones reals, qualsevol amb qui ens creuem cada dia quan anem a comprar el pa. Els protagonistes d'Istanbul són l'esperança, el reconeixement que res no està perdut mentre hi hagi qui lluiti per mantenir viva la veritat, la història, la poesia i la paraula. És per això que converteixen el patiment en una festa comuna on s'expliquen contes universals, canviant-ne el context, situant-los sempre en algun lloc del seu Istanbul. La preservació de la memòria. Memòria de fets i de gent. Memòria dels sentits i dels plaers. Assistirem a autèntiques festes, degustarem menjars exquisits i beurem licors saborosos. Procurant sempre servir als altres abans que a nosaltres. Buscant la comunió.

Aquest conte és molt llarg, però jo serè breu, diu l'estudiant, un dels presos, cada cop que comença un nou relat. Perquè tenien tot el temps del món, però sabien que en qualsevol moment podia obrir-se la porta de ferro i a través d'ella passar potser el botxí que els torturaria fins la mort. O tal vegada els companys de la resistència que havien aconseguit saber on eren i unir forces per alliberar-los.

_________________________________________________________________________________

Nota: La imatge està robada d'aquí. On el Jan Arimany fa una ressenya molt bonica sobre el llibre

dijous, 23 de maig de 2019

Petites joies literàries: L'ordre del dia d'Éric Vuillard


L'ordre del dia, d'Éric Vuillard és un llibre petit i un gran pamflet. Literàriament magnífic. Però és, sobretot, una gran obra per a la reflexió sobre la facilitat com l'horror pot adquirir el poder amb el vist i plau, de vegades innocent, de la majoria de la població. De lectura imprescindible.

Deixem aquí un tastet, un dels capítols titulat "Els morts"



     Per tal de consagrar l'annexió d'Àustria, es va organitzar un referèndum. Es van detenir els opositors que quedaven. Els capellans van cridar des del púlpit a favor de votar els nazis i les esglésies es van omplir de banderes amb la creu gamada. Fins i tot l'exlíder dels socialdemòcrates va cridar a votar sí. No hi va haver quasi cap veu discordant. El 99'75% dels austríacs van votar a favor de la incorporació al Reich. I mentre els vint-i-quatre senyors del principi d'aquesta història, els sacerdots de la gran industria alemanya, ja estaven estudiant el desembarcament del país, Hitler havia fet el que se'n podia dir una gira triomfal per Àustria. Durant aquest fantàstic retrobament, va ser aclamat per tot arreu.

     I tot i així, just abans de l'Anschluss hi va haver més de mil set-cents suïcidis en una sola setmana. Ben aviat, anunciar un suïcidi a través de la premsa es convertia en un acte de resistència. Uns quants periodistes encara gosaren escriure: "mort sobtada"; les represalies els faran callar ràpid. Es buscaran altres fórmules usuals, que no comportin conseqüències. Així, doncs, es desconeixen el nombre i els noms dels que van posar fi als seus dies. L'endemà de l'annexió, encara es van poder llegir a la "Neue Freie Presse" quatre necrologies: "El 12 de març, al matí, encara Alma Biro, funcionària, de quaranta anys d'edat, es va tallar les venes amb una navalla d'afaitar, abans d'obrir la clau de gas. Al mateix temps, l'escriptor Karl Schlesinger, de quaranta-nou anys, es va disparar un tret a la templa. Una mestressa de casa, Helene Kuhner, de seixanta-nou anys, també es va suïcidar. A la tarda, Leopold Bien, funcionari, de trenta-sis anys, es va llançar per la finestra. Es desconeixien els motius del seu acte". Aquesta petita postil·la banal es vergonyosa. Perquè el 13 de març ningú no pot ignorar els seus motius. Ningú. De fet no es pot parlar de motius, sinó d'una sola i mateixa causa. 

    Alma, Karl, Leopold o Helene, potser van veure, des de la finestra, aquells jueus que arrossegaven pels carrers. N'hi va haver prou que entrelluquessin aquells a qui havien rapat el cap per entendre-ho tot. N'hi va haver prou que entrelluquessin aquell home a qui els vianants li havien pintat a la nuca una creu de tau, la dels croats i la que tot just feia una hora encara portava el canceller Schuschnigg a la solapa de la jaqueta. Fins i tot n'hi va haver prou que els ho diguessin, que ho calculessin, que ho endevinessin, que ho imaginessin abans fins i tot que passés. N'hi va haver prou que miressin com somreia la gent per saber-ho.

      I tant és que aquell matí Helene hagués vist o no, entre la gentada cridanera, els jueus ajupits, de quatre grapes, obligats a netejar les voreres sota les mirades divertides dels vianants. Tant és que hagués assistit o no a aquelles escenes repugnats en què se'ls feia pasturar l'herba. La seva mort tradueix només el que ella va sentir, la gran desgràcia, la realitat espantosa, el seu fàstic per un món que va veure desplegar-se a la seva nuesa assassina. Perquè en el fons, el crim ja era allà, en les banderoles, en el somriure de les noies, en tota aquella primavera pervertida. Helene Kuhner devia sentir l'odi i el delit. Devia entreveure -en un èxtasi terrorífic- darrere d'aquells milers de siluetes, de rostres, milions de forçats. I va endevinar , darrere la joia esgarrifosa, la pedrera de granit de Mauthausen. I llavors, es va veure morir. En el somriure de les noies de Viena, el 12 de març de 1938, en mig dels crits de la multitud, en l'olor fresca dels miosotis, en el cor d'aquella alegria estranya, de tot aquell fervor, devia sentir una pena ben negra.

     Serpentines, confeti, banderoles. Què se n'ha fet, d'aquelles noies boges d'entusiasme, què se n'ha fet, del seu somriure?, de la seva despreocupació?, del seu rostre tan sincer, tan alegre!, de tota aquella joia del març del 1938?Si avui una d'elles es reconeix de sobte en la pantalla, què pensa? El pensament veritable sempre és secret, des de l'origen del món. Es pensa per apòcope, en apnea. A sota, la vida corre com una saba, lenta, subterrània. Però ara que les arrugues li han rosegat la boca, li han irisat les parpelles, li han emmudit la veu -la mirada errant per la superfície de les coses, entre el televisor que escup les seves imatges d'arxiu i el iogurt, mentre la infermera feineja al seu voltant, sense saber res, molt lluny de la guerra mundial, les generacions succeint-se com es relleven els sentiments en la negra nit-, com es pot separar la joventut que s'ha viscut, l'olor de fruita, aquella pujada de saba que talla l'alè, d'entre l'horror? No ho sé. I en la seva resistència, entre la fada d'olor d'èter i de tintura de iode, en la seva fragilitat d'ocell, aquesta vella nena pansida que es reconeix en la pel·lícula, en el rectangle fred del televisor, ella que continua viva, després de la guerra, les ruïnes, l'ocupació americana o russa, les sandàlies que li molesten sota el linòleum, les mans lentes i plenes de taques que li cauen lentament dels braços de la butaca de rotang quan la infermera obre la porta, ¿no sospira mai, quan treu els records penosos del seu formol?

      Alma Biro, Karl Schlesinger, Leopold Bien i Helene Kuhner no van viure tan de temps. Abans de llançar-se per la finestra, el 12 de març de 1938, Leopold va haver d'afrontar diversos cops la veritat, i després la vergonya. Què no era austríac, ell també?, i que no havia hagut de suportar durant any les facècies grotesques del nacionalisme? Quan al matí dos nazis austríacs li van trucar a la porta, de sobte la cara del jove va semblar molt vella. Feia temps que buscava paraules noves, allunyades de l'autoritat i de la seva violència, però ja no en trobava. Vagava dies sencers pels carrers, amb la por de topar un amic malvolent o un antic col·lega que girés la cara. La vida que li agradava ja no existia. No en quedava res: ni els escrúpols de la feina, on ell trobava un cert plaer a fer-la bé, ni l'àpat frugal del migdia, un entrepà assegut a les escales d'un vell edifici mentre mirava els vianants. Tot havia estat destruït. així, doncs, aquell matí del 12 de març, quan va sonar el timbre, els pensaments el van envoltar de boira, va sentir un moment aquella veueta interior que sempre s'escapa de les llargues intoxicacions de l'ànima; va obrir la finestra i va saltar.

      En una carta a Margareta Steeffin, amb un ironia febril que amb el temps i les revelacions de posts-guerra esdevé força insuportable, Walter Benjamin explica que de sobte van tallar el gas als jueus de Viena; el consum que en feien comportava pèrdues a la companyia. I és que els consumidors més grans eren precisament els que no pagaven les factures, afegeix. En aquest punt, la carta que Benjamin adreça a Margareta fa un tomb estrany. No estem segurs d'entendre-ho bé. Dubtem. El seu significat flota entre les branques, al cel pàl·lid, i quan s'aclareix, formant de sobte un petit bassal de sentit enmig d'enlloc, es converteix en un dels més bojos i més tristos de tots els temps. Perquè si la companyia austríaca els negava els subministrament, això volia dir que els jueus se suïcidaven sobretot amb gas i deixaven impagades les factures. Em vaig demanar si això era veritat -si se n'havien inventat, d'horrors, en la època, per un pragmatisme exagerat-, o si era només una broma de les més amargues o una realitat; quan l'humor s'inclina cap a tanta negror, diu la veritat.

      En una adversitat tan gran, les coses perden el nom. S'allunyen de nosaltres. I ja no es pot parlar de suïcidi. Alma Biro no es va suïcidar. Karl Scchlesinger no es va sïcidar. Leopold Bien no es va suïcidar. I Helene Kulner tampoc. Cap d'ells no es va suïcidar. La seva mort no es pot correspondre amb el relat misteriós de les seves pròpies desgràcies. Ni tan sols es pot dir que haguessin triat morir dignament. No. No va ser una desesperació íntima el que els va destruir. El seu dolor es una cosa col·lectiva. I els seu suïcidi és el crim d'un altre.
  

diumenge, 5 de maig de 2019

El Caín de Saramago

Quan el senyor, també conegut com a déu, es va adonar de com xalava la gent del club de lectura de les borges del camp amb el relat de caín, es va empipar una mica amb ell mateix per no haver estat prou atent. A déu se li passen moltes coses per alt, no pot pas ser a tot arreu com creuen alguns; ni tan sols recordava haver creat un saramago que havia dedicat part de la seva vida a estudiar-lo per escriure després llibres que qüestionaven els relats oficials que ell havia dictat i obligat a la canalla a recitar de memòria.

Déu no podia fer-ho tot, ni ser a tot arreu, però el que sí podia fer era combinar passat, present i futur en l'ordre que li donés la gana. No li va ser difícil trobar saramago, ja força vellet, amb una bíblia als genolls, eixugant-se les llàgrimes que li queien de tant riure. Déu va mirar el manuscrit que saramago tenia quasi llest i que havia titulat caín i se'l va posar a llegir. I va riure, va riure molt; fins que va recordar que era ell l'objecte de la mofa i que el que pertocava era estar empipat. N'havia de fer alguna, podia destruir el manuscrit, naturalment, però, carai, era bo! S'ho va rumiar una mica per veure quina de les seves en podia fer i es va decidir per fer-ne una de petita, no res comparat amb les males jugades que estava acostumat, però, de fet, el món, de les seves males jugades ja n'anava ple, no calia escarrassar-s'hi gaire més.

Va guiar la mà de saramago per introduir al llibre petits paranys, cosetes que poguessin fer enfadar a qui llegís amb prou atenció per detectar errades, ja fossin ortogràfiques, sintàctiques, o de coherència en el contingut i d'aquesta manera a les ovelles que passejava un vell en un moment donat els hi va dir cabres i va convertir unes òlibes en ocells carronyers. Com a mínim aquestes dues va detectar la fina, potser alguna altra, prou per aconseguir que el llibre no li entrés amb bon ull. Ja en tenia una que no reia. Què es pensava aquell escriptoret de pa sucat amb premi nobel? Llavors es va asseure al costat de la mona de pasqua, producció Obiol-Ferrer, que no en podia menjar físicament, però sí assaborir-la. Hi va detectar sabors no aconseguits ni al paradís i aromes de les mil i una nits. I es va disposar a escoltar.

És com un glop d'aigua fresca! Deia la rosina, que havia gaudit a plenitud amb les anades i tornades en el temps de caín, sempre per acabar ressaltant que aquí el primer culpable de tot plegat és el nostre creador. 

Aquest són els llibres que m'agrada que proposeu al club. Exclamava la maria dolors, que sovint ens acusa de llegir llibres massa complexos per poder ser considerats una bona distracció.

El més similar a una bíblia que mai he llegit. Confessava la diana, que s'havia escapat de les lectures obligades que vam patir els més vells, però, que tot i no conèixer massa els personatges, també s'ho havia passat d'allò més bé.

L'autor havia de xalar molt mentre l'escrivia. Reflexionava el joan manuel a qui li havia agradat especialment el joc del moviment en el temps i la imatge d'aquest déu humà que fa una obra i després se'n desentén, deixa que es podreixi i, al damunt, es cabreja amb els pobres mortals que, abandonats de la mà de déu, fan estupideses.

M'ho he passat molt bé. Afirmava la mercè a qui el tema d'entrada no li feia massa el pes i l'havia agafat amb una mica de mandra.

Déu és la crueltat infinita. Deixava anar l'enric sense que déu, que afortunadament devia estar distret amb la mona, mogués un sol dit per fer cap demostració. El llibre, a parer de l'enric, és un "divertimento" de saramago, gran coneixedor de la bíblia i el nou testament. I una denuncia a la "crueltat divina"


De fet, amb un tros de mona a la mà i un gotet de "vi de missa" en alguns moments, només alguns, les crueltats, siguin divines o humanes, o totes barrejades, s'obliden. Moments que cal aprofitar i estirar al màxim perquè del contrari el perill és acabar com caín pensant que el millor que es pot fer és destruir al complert l'obra de déu.

I, per acabar, un "deo gratias" perquè, després de tot, ens ha deixat que obres com les de saramago arribessin a nosaltres. 







dijous, 21 de març de 2019

Zweig


19h - 19:20h

Quan, tres dies més tard, ens posem a fer la crònica del què va passar en la darrera sessió del club, de vegades costa trobar el fil i si bé queda el record del que sentíem i vivíem, els gestos arriben poc dibuixats i les paraules una mica inconnexes, sabem que les frases, en boca de qui parlava, eren més arrodonides. 

Recordem però, en tota nitidesa, que, a causa de les circumstàncies especials del dia, la taula és va omplir de coses dolces, els pastissos dominaven, perquè era la vigília de Sant Josep i al club hi ha peps i fines. La cosa de la creença religiosa i el culte als sants no és pas el nostre fort, però, com va dir la Mercè: Sant Josep és bo de celebrar sobretot si es pot menjar, ni que sigui amb anticipació, una bona crema de Sant Josep feta per la Maria Dolors.

Bona crema de Sant Josep de la Maria Dolors, bon pastís de pera de la Mercè i més golafreries. I una espelma grossa a punt per a ser bufada pels membres que aquest març han canviat l'eròtica xifra dels 69 pel bíblic Set. No els hi direm vells, però el fet és que ja en tenen 70. 

Tal vegada, per a qui espera la crònica del que es va dir al respecte de Clarissa de Stefan Zweig, aquest preàmbul sigui una mica llarg, però entenem que era necessari, perquè no només de llibres es nodreix el nostre club i cap crònica seria crònica si no ho reflectís.


19:20h - 20:40h

dibuix d'Enrique Flores 
També la primera part de Clarissa, on es narren els deu anys que va passar internada en una escola conventual, entre el 1902 i el 1912, va semblar una mica llarga a algunes persones. Es van mencionar altres llibres de Zweig potser molt més potents. Només potser, o només per segons qui, perquè a altres Clarissa els va atrapar des de l'inici. Calia que l'autor ens expliqués aquests anys foscos que Clarissa recorda a intervals: Amplis espais semblaven recoberts de sorra,... com núvols, i sense una dimensió precisa. Van ser els anys de la pre-Clarissa; la falta d'afecte, la llunyana i admirada figura del pare i la disciplina de l'escola conformem una nena/noia bona i intel·ligent que ho fa tot bé però que no adquireix cap personalitat concreta; és encara un núvol que es forma i no podem saber si porta aigua ni en quina quantitat. Com Europa on es gesten els esdeveniment de 1914, però són imperceptibles per a la majoria.

Ho va explicitar molt bé la Rosina.  Zweig escriu dos llibres, dues històries, en paral·lel. Clarissa és l'excusa per explicar la història d'Europa. Tot passa a través d'ella, és ella qui narra. Ella és la única protagonista, els altres personatges són absolutament secundaris. La seva és una història plena de duresa i de dolor, ha de prendre decisions difícils que li marcaran la vida. I tot i això, Clarissa no és un personatge massa dibuixat és com si expressament es fes una mica transparent per indicar-nos que el missatge que ens vol fer arribar és a l'exterior, a Europa, en tot allò que condueix a la guerra i en la pròpia guerra.

Però Clarissa és Zweig, va dir l'Enric, que havia "disfrutat" el llibre des de la primera pàgina. Un Zweig amb ànima femenina, antibel·licista, a qui fa mal el militarisme, el dogmatisme i la impossibilitat de la societat de sortir dels esquemes prefixats.

Quan expliques un teorema, digué el dr. Ferrer, hi ha una primera part de formules abstractes que semblen avorrides, només després quan demostres perquè serveixen és quan es fa interessant. Així també és necessari conèixer la part de vida més "avorrida" de Clarissa per arribar al seu despertar, en aquell congrés sobre L'education nouvella, a Lucerna. És quan arriba al congrés, continuà el Joan Manuel, que comença la història. Ella pot ser ella quan es troba amb una altra persona que no és "recta",  algú que qüestiona els esquemes formals, algú amb qui pot compartir. 

Algú que li permetrà dir: un segon d'èxtasi val més que dos anys de vida, puntualitzà la Rosina.

Algú amb qui durant un temps poden viure apartats del món, sense llegir ni diaris. Fins que esclata la guerra i els obliga a tornar a "la vida", reflexionava l'Akane.

I la vida ara és: nosaltres i els altres; els bons i els dolents; els que tenim la veritat i l'enemic. I Clarissa està sola. La soledat de qui no té un "gran ideal" de qui no té un "enemic".

Quan trobo algú que em parla d'"enemics" i els ulls li brillen d'odi, el cor em diu que l'hauria de posar en observació. Els homes més pacífics tenen de cop un complex d'odi o parlen i veuen les coses com folls. Era el psiquiatre Silverstini qui ho deia, cap a finals de 1941, aquell "altre pare" per a Clarissa, el que qüestionava Freud: Freud vol portar el pacients fins a la causa del seu desequilibri, i jo els vull allunyar.

Clarissa està sola en un hospital tan ple que han de vigilar els pacients per si algú només es fa el malalt, perquè falta espai per tants ferits que no paren d'arribar; ferits físics i ferits psíquics. Va ser a partir de 1914, ens va aclarir la Rosina, que es va començar a parlar de "trauma de guerra" com un concepte de psiquiatria.  Clarissa està sola amb els records de qui no hi és. En soledat, de vegades en secret, ha de prendre decisions que li condicionaran tota la vida futura. I aquelles decisions conformaran la seva existència a l'Àustria vençuda de 1918 i en endavant.


20:40h - 21:15h

La reunió no ha acabat, com tampoc està acabada Clarissa. Zweig va decidir posar fi a la seva vida mentre l'escrivia, però en 190 pàgines ens va deixar tot un testament ideològic. 

Aquests petits i humils mestres que assisteixen a un congrés sobre nova educació, semblen una mica ridículs amb els seus vestits provincians...Agafin una dotzena, un de sol té un aspecte miserable, llastimós, però junts tenen un poder immens: constitueixen el futur, en són la base... En les nostres petites revistes que en un any no arriben al tiratge d'un dia de Le Figaro s'hi pot trobar el pols del socialisme.

I d'aquesta manera, els petits i humils membres d'un petit i humil club de lectura d'un petit i humil poble de províncies envolten els que es disposen a bufar una espelma perquè han arribat a l'edat bíblica dels 70 però encara constitueixen, en són la base, d'un futur que volem més digne.   






diumenge, 3 de març de 2019

El Club viatja amb Dino Buzzati al Desert dels Tàrtars




EL CLUB DE LECTURA DE LES BORGES DEL CAMP, després de cinc llargues setmanes d'espera, es retrobà de nou un 25 de febrer per comentar El desert dels tàrtars, el llibre que tothom, o gairebé tothom, havia llegit i que havia agradat a tothom, o gairebé a tothom.

Es van asseure al voltant d'una taula on s'havien disposat embotits, formatges, patés, cerveses i alguns altres entreteniments. Ho van fer amb alegria, es van iniciar converses més o menys banals, alguna xafarderia i una dona d'edat madura va explicar, amb molta comicitat, que havia lligat per primera vegada.

Jo no podria fer-ho, va dir una de les més joves, esperar passivament anys i anys sense fer res... és tan llunyà a mi el personatge de Giovanni Drogo! Però més proper del que sembla, li va replicar un altre. Ja s'havien acabat les rialles. Els rostres esdevingueren seriosos. Cadascú esperant el seu torn, sense tallar els altres, amb ganes de dir coses. Consultant apunts amb impressions i cites textuals.  

Més proper del que sembla, sí. Imagineu la persona que és darrere una cadena de muntatge, hora darrere hora, dia darrere dia, setmana darrere setmana. Sempre volent canviar, esperant una altra oportunitat. Mentre, passen els anys. 

A Giovanni Drogo li havia arribat per fi el dia que esperava, després d'uns llargs anys d'acadèmia militar. Es va mirar al mirall, amb la claror d'un llum de petroli, i recordà la tristesa de comptar els dies un per un. Ara iniciava una nova vida. Eren a la setena pàgina. Es disposaven a acompanyar Drogo per una llarga i solitària travessia fins la fortalesa on havia estat destinat.

Però abans els calgué retrocedir un moment, algú els va fer adonar que el relat seria trist i pessimista, Dino Buzzati havia anat sembrant des de la primera plana paraules d'avís: gran silenci, grises jornades, tardes amargues, cambres glaçades, dies odiosos.

I ara sí, ja podien esperonar un cavall que començava a estar cansat. El sol batia de ple. Millor no aturar-se a menjar. El camí es feia abrupte i quedava encaixonat entre estimballs. I la fortalesa encara no era visible. Començaven a caure les ombres, més ràpides que no pas Drogo i el seu cavall cada vegada més petits al pendent de les muntanyes cada vegada més grans i salvatges, més ràpides que els ulls que avancen per la pàgina 10. I es va fer de nit.

Dues pàgines més encara. Dos llargs dies fins albirar una línia regular i geomètrica, com si sortís d'un encanteri, dalt d'un turó erm. I el primer humà que, com en Drogo, com el club, avançava en la mateixa direcció, algú a qui volen saludar, algú que s'estranya de la seva alegria, algú que es mostra llunyà. No sabien encara que l'escena es repetiria, quinze anys més tard, amb els papers canviats, quan Drogo tornés d'un permís i es creués amb un nouvingut que, com ell ara, pretengués quedar-se en aquell lloc inhòspit el temps imprescindible, unes setmanes o uns mesos a tot estirar.

Havia estat així, i potser era una cosa establerta des de feia molt de temps, els havia explicat Buzzati a la pàgina 69, en Drogo va prendre la determinació de quedar-se després de quatre mesos d'un clima asfixiant, de parets brutes, dels sorolls nocturns del  monòton caient de l'aigua d'una cisterna, de guàrdies idèntiques, de contrasenyes absurdes i d'aquell desert com a únic paisatge, un desert per on els tàrtars potser algun dia atacarien. I els tàrtars no arribaven.

I quedaren engolits per l'atracció de la soledat. Atrapats com el jove Hans Castorp al sanatori de la muntanya màgica. A l'espera, sempre a l'espera de l'únic que donava sentit a la disciplina rutinària del dia a dia. Potser, digueren, de l'únic que dóna sentit a la vida dels militars: la guerra. Justa o no, més o menys brutal, amb més o menys morts. Quina importància té això? Per què es buiden de pressa els carrers i les places i tothom va tornant a casa molt pensívol?, escrivia Kavafis,  és que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut... Aquesta gent alguna cosa bé resolia. 

Aquesta gent alguna cosa bé resolia. Certament, a la nit de la pàgina 69, els oficials s'estimen més de no dir-ho perquè precisament és la seva esperança, pels tàrtars han alçat les muralles de la fortalesa, per ells esmercen allà dalt gran part de la seva vida, és pels tàrtars que els sentinelles caminen dia i nit com autòmats. Què és ara Drogo sinó un més d'aquests autòmats? Un uniforme més que es quadra als galons més alts i a qui se li quadren els inferiors. Qualsevol sense rostre. Com l'extraordinària portada dibuixada pel mateix Buzzati. 

S'estimen més no dir-ho. Fa quaranta anys que estem immersos en aquell casalot. Hem oblidat el món exterior que ens apareix buit en les escasses incursions en temps de permís i ni tan sols parlem entre nosaltres. Ens ha engolit la soledat i no sabem ni en què creiem perquè ja som a la pàgina 182 i és difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú.

Un Kafka light, molt trist i molt punyent. Un avançar cap al no res a l'espera d'alguna cosa. Una gran crítica al militarisme. Un llarg musical de soledat i d'absurd. Un al.legat a la dignitat. Un final on es resumeix tot, però ens estimem més no dir-ho. Una obra mestra. Un clàssic imprescindible.

dimecres, 16 de gener de 2019

Saladrigas

Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) és la prova empírica que darrere d’un gran escriptor hi ha d’haver un lector voraç. Inspirat pels principals autors universals, que va llegir profusament -citava Marcel Proust, Rainer M. Rilke, Cesare Pavese, Thomas Mann, Edmund Wilson o Cortázar-, l’escriptor i crític va construir una obra d’alta volada literària,... va morir la matinada de dilluns, als 78 anys, després d’una batalla contra el càncer. Publicat al "Ara.cat" el 22 d'octubre de 2018.


Capafonts

Saladrigas era, sí, un referent intel·lectual. El Pep explicava que el seguia a "La Vanguardia" i que quan recomanava un llibre no tenia dubtes, era una opció segura. Com que ningú del club havia llegit cap novel·la de les seves vam considerar que era el moment de fer-ho; ni que fos com un petit homenatge al mestre.

Però el mestre ja no hi era per aconsellar-nos. Potser si ens hagués conegut personalment no ens hagués recomanat "L'estiu de la pluja", el vam triar sense gaire més criteri que el número d'exemplars que podíem demanar en préstec a la biblioteca. I no ens va agradar massa. Podria ser, com va dir el Joan Manuel, que no l'acabéssim d'entendre. O també podria ser que les referències geogràfiques del Baix Camp ens molestessin, per imprecises, incorrectes o expressament maquillades. Per què situa La Mussara al Montsant? Per què n'hi diu riu de la Llúdriga al que és una font? Per què s'inventa el poble de Sotalesfonts si és Capafonts? La indignació d'algunes persones, especialment de la Fina, gran coneixedora del nostre paisatge, genera el primer debat de la trobada. Li calia un poble imaginari perquè hi volia situar una casa i uns personatges que mai no han existit. D'acord! Però per què no ho fa amb Barcelona? Les descripcions de la capital catalana, les transformacions que ha patit les darreres dècades, la nostàlgia per l'autenticitat que es perd ... Això ho fa amb una precisió impecable.

Però, anem a pams. Què en podem dir de la història que ens conta?

Una noia, una dona (trenta-set anys), de sobte obre els ulls i veu a prop els ulls del seu pare com si fos la primera vegada...

Ella: professional exitosa a Nova York i parella d'algú que sospita infidel. Ell: arquitecte reconegut, fill d'arquitecte més reconegut encara i amb un càncer tot just acabat de diagnosticar. I també hi ha una mare, un germà i els fantasmes dels avis. Una família normal i corrent de l'alta societat barcelonina tan estable i ben cohesionada com totes, amb un fill que és arquitecte per obligació i per devoció (al pare) i una filla que se n'adona que tots, ella la primera, són uns perfectes desconeguts.

Per a l'Enric, una de les poques persones que defensà la novel·la, l'autor ens vol trametre la impossibilitat de conèixer els altres; cadascú, va dir, és una illa sense connexions. També, a parer de l'Enric, és una reflexió sobre la mort i l'oblit.

Però la trama queda prou rodona? Són creïbles els personatges? Tinc la impressió, va dir el Joan Manuel, que l'autor es va fer un guió de l'obra i un cop escrita va veure que era massa curta. Volia explicar una història interessant que en el fons es bastant corrent. Per omplir pàgines introdueix històries forçades, com la mort de l'amiga.

Gairebé tothom està d'acord que les històries secundàries queden mal encaixades. Per l'Akane absolutament tot és forçat i sona a fals. No s'ha cregut la protagonista, ni la manera d'ubicar-se en relació amb la família, ni les escenes de gelosia...

Altres: la Diana, el Pep, la Maria Dolors, la Magda ... van ser menys crítics. És una novel·la normal, amb gent normal que són creïbles. Està ben estructurada, de lectura àgil. Es deixa llegir... I ens diu coses, sens dubte: sobre la família, sobre els orígens, sobre la soledat, sobre l'oblit... Però la recomanaríeu?, insisteix la Fina. Dona, tant com això...
       

divendres, 4 de gener de 2019

Trobada de fi d'any per comentar "El mar" de John Banville


Un dels membres del club l'havia llegit ja feia temps i li havia agradat molt, per això el va proposar i per això el vam llegir tothom.

El mar de John Banville és una bona novel·la. Una joia literària.

I també, a parer del club,  El mar de John Banville és:
  • Una obra pictòrica feta de quadres de vegades ben acabats i de vegades només esbossats. 
  • Un paisatge en moviment que va i ve com les onades mentre enllaça històries. 
  • L'adult que explica amb ulls de nen.
  • La història d'un dol. 
  • La persistència del trauma.
  • El xiquet enamorat i colpejat amb un dolor tan fort que ni sap que és dolor.
  • Un caramel de cafè amb llet que s'enganxa a les dents i no hi ha manera de desfer-se'n. 

I també un llibre ple de metàfores i de comparacions on abunden les al·lusions a la natura i molt especialment als animals:

  • El pi pinyoner gemegava damunt nostre...
  • ...la textura esquerdada i fràgil d'una barca de sípia.
  • Les gralles xisclaven rauques,.../...un model petit i llampant com una marieta.
  • El senyor Todd va mirar-la amb pànic atenuat d'ulls de llebre... 
  • Se'ls veia antinaturalment blancs, aquell dia als ocells...

I també una història sincera plena de sentiments que no acaben de mostrar-se. De fet una història d'històries, o de rememoracions. Un retorn al passat, no se sap si per entendre millor o per sofrir millor. Sap el personatge què vol? El personatge, digué aquell que l'havia proposada, només toca de peus a terra quan s'emborratxa. És la història de la seva navegació, va afegir. El títol de la novel·la no es refereix només a la proximitat física del mar.
 
I tot plegat, per a què? on va? què ens vol dir l'autor? Són preguntes que algú es va fer...

Això amic meu, respongué una altra, està resumit a la pàgina 153, allà on el protagonista desitja quedar-se tota la vida en una habitació d'un hospital i, com un nounat, arraulir-se i adormir-se tranquil·lament sabent que algú el vigila. 

Nota final: De tot això i molt més es va parlar el dia 17 de desembre de 2018, fent un petit aperitiu, Érem conscients que hi havia persones injustament empresonades i algunes que feien vaga de fam. Per decisió de la majoria no es va fer sopar de Nadal. 

dimarts, 13 de novembre de 2018

Somnis en temps de guerra

Una estona més tard, quan es parlava de la importància dels rituals, de com Thiong'o havia descrit la circumcisió, i de què significava aquí i allà el pas de la infància a l'edat adulta, ella, que havia repetit dues vegades que el llibre era antropologia pura, recordà la pàgina 192. Li va passar el llibre a ell, perquè volia que la llegís en veu alta, i ell no sabia per on començar perquè era un paràgraf llarg i sense punts. Finalment va dir: començaré pel començament; i tothom va escoltar amb atenció:

...el jove personatge de ficció Njoroge d'una aura de realitat i rumor, de certesa i de dubte, de desesperació i d'esperança, però no estic segur d'haver estat realment capaç de captar el complex entramat de tot allò que és mundà i d'allò que és dramàtic, de la normalitat surrealista de la vida ordinària en temps extraordinaris en un país en guerra. En els fets reals i els rumors del judici i l'empresonament de Jomo Kenyatta i en les proeses heroiques de Dedan Kimathi, la realitat i la irrealitat eren tot u. Potser és el mite, tant com els fets reals, allò que manté vius els somnis, fins i tot en temps de guerra. 

Per a ella aquest paràgraf era el resum d'un llibre que li havia agradat molt. Va dir que s'havia perdut una mica entre tants noms diferents, però divins. Això també els hi havia passat als altres, que es perdien amb tants de noms, però ella no ho sabia perquè havia arribat quan la sessió ja feia força estona que havia començat. Havia estat precisament ell qui havia iniciat el torn de paraules i també la veu més crítica amb Thiong'o, va dir que tenia una manera d'escriure que no li acabava de fer el pes. Potser massa senzilla. Pel que fa a la resta dels presents, gairebé tot van ser elogis. Bé, algú va insinuar que n'esperava una mica més d'un autor candidat al Nobel. Ell va dir que li sobtava que no ens acabés d'explicar què havia passat amb el germà membre dels Mau-Mau, escapat a les muntanyes, o que la detenció i  l'assassinat de l'oncle no suposessin un drama familiar. Podria ser, digué com responent-se a si mateix, que la vida en certs contextos no té el mateix valor que li donem a Europa. 

Llavors, un dels vells, va parlar de la perspectiva del nen que va descobrint el món que l'envolta, un món convuls, format per realitats diferents, que s'aprenen escoltant els relats orals que s'expliquen a la cabana d'alguna de les mares i caminant descalç deu quilòmetres per anar a l'escola mentre pels camins els soldats del govern britànic disparen contra guerrillers. Fan falta gaires floritures per explicar amb sinceritat els orígens humils dins una Kenya rural brutalment colonitzada pels vencedors d'una guerra? Un nen que recordava els relats on apareixien els monstres Hitler, Mussolini i Franco. Un nen que admirava el germà heroi que va marxar per lluitar al costat dels aliats, igual que ho van fer molts altres kikuius. Un nen que escoltava i aprenia, i llegia llibres anglesos, la bíblia i Stendhal, i diaris anglesos que parlaven dels assassinats dels Mau-Mau. Un nen que anava cada dia al mercat per veure si hi passava Jomo Kenyatta. Un nen que vivia, mirava, llegia i sobretot escoltava dins un món petit on hi convivien les diferències d'una Kenya que començava a caminar cap a la independència.

Una manera de narrar tan planera com si estiguéssim escoltant un relat oral, digué un altre, és sensacional, especialment en la primera part del llibre. I després s'explica, perquè li cal explicar, perquè vol que sapiguem qui era qui i sobretot vol que sapiguem què va fer el senyor Churchill. Tot plegat contat sense "viri" (que ens va aclarir que volia dir verí).

No sé com, encara que sí que sé perquè, vam passar a parlar de pel·lícules i vam recordar les d'indis i americans, del mateix estil que altres on els anglesos rossets i bones persones són atacats per negres salvatges. Ella va trobar el títol "Simba" i va llegir la sinopsi:  Alan se dirige a África para visitar a su hermano, pero al llegar se entera de que ha sido asesinado por los Mau Mau...  

Quan llegia aquest llibre pensava que els blancs hauríem d'estar de genolls durant anys per tot el què els hem fet, va dir una dona amb molt de sentiment.

I la sessió no s'acabava, ja no parlàvem del llibre pròpiament, parlàvem de les relacions, de com conviure entre diversitats, de la necessitat de preservar tradicions i llenguatges, dels valors ancestrals i de les imposicions, de l'ablació, del patriarcat, de com es pot perdre tot, millor dit, de com ens ho poden robar tot. Però també de com, a base d'escoltar relats orals, un nen pot tenir el somni de ser escriptor i de com els somnis, de vegades, es poden fer realitat, ni que sigui en temps de guerra.

divendres, 12 d’octubre de 2018

Per què ens estimem, o no, Cartarescu


Prego a les distingides lectores d'aquest llibre que no m'etiquetin ja des d'un bon començament com si fos un tipus pedant. Així comença el primer conte «La negreta» del llibre «Per què ens estimem les dones» de Mircea Cartarescu. Un recull de contes que va escriure, a petició d'una amiga, per a la revista «Elle» de Romania.

Prego jo a les distingides persones que puguin llegir aquesta crònica que no etiquetin Cartarescu d'un bon començament si dic que el nostre club de lectura es va enfadar una mica (o un molt en alguns casos) amb la descripció que fa de les dones al darrer conte del llibre: Perquè tenen els pits rodons, amb els mugrons que s'ericen per sota la brusa quan tenen fred, perquè tenen el darrera gran i plenet, perquè tenen cares amb trets suaus com les dels nens, perquè tenen els llavis molsuts, dents decents i llengües que no fan fàstic. Perquè no fan pudor de suat o de tabac barat i no els transpira el llavi superior. Perquè somriuen a tots els infants petits que passen pel seu costat .... I continua en aquesta línia al llarg de dues pàgines i mitja! Però, sisplau, no, no etiqueteu Cartarescu per això, ni tampoc pels comentaris que van fer aquelles que veieren rere les lletres de Cartarescu un personatge prepotent i, sí, una mica pedant.

Compte que estem jutjant la persona i no l'escriptor, digué algú. Tal vegada, però és que aquests «trets personals» són el que ell ens transmetia (a qui més, a qui menys) des de la seva escriptura.

Tampoc no etiqueteu Cartarescu, sisplau, per l'opinió d'un bon lector que es va cansar, digué, de tanta lletjor. Calia, cal veure sempre i arreu la grisor del paisatge o de les persones? Com podria descriure aquelles ulleres que feia, sortides de les òrbites, aquells ulls pesats i sense resplendor, aquella expressió ni de tristesa, ni de desesperació, ni de dolor, una cosa mai vista en cap cara humana... O aquella pell cendrosa com de cautxú ...(descripció d'una dona, guia de museus, a Torí).

Potser, va dir algú que visqué un temps a Romania, hi té a veure que és un país molt gris, potser, digué també, que la societat és altament masclista. I algú altre, en contrapunt, sostenia que més o menys envoltada de grisor, més i menys masclista, la societat romanesa ha de tenir un nivell cultural molt alt. A quin altre país la revista «Elle» publicaria uns contes de tant valor literari?

Valor literari? Sens dubte! Bé, potser no tots, potser el problema és que no hauríem d'haver llegit el darrer, o potser millor tampoc no haver llegit aquell que parla de la intimitat, ni hauríem d'haver fet cas de les seves declaracions de fidelitat conjugal, ni de les descripcions carrinclones sobre la suavitat del pèl púbic o la papallona (digues-li xoxo, exclama una de les dones).

No, no etiqueteu Cartarescu, no encara. Tornem enrere, eliminem un deu per cent del llibre, aquella petita part que quan acabes de llegir dius: què hi fa això aquí? I valorem la resta. Per què ens estimem Cartarescu? Perquè és pur lirisme, pura poètica, perquè escriu d'aquesta manera directa que sembla que tot sigui autobiografia, perquè traspua sinceritat, perquè és enginyós, perquè transmet de meravella les situacions més diverses, de vegades punyentment reals, d'altres fantasiosament oníriques. Perquè pot escriure contes d'amor, de por, dramàtics, nostàlgics, satírics ... sempre amb un estil característic que fa que algunes persones, compte, només algunes, el considerin un geni de la literatura, a l'alçada de Borges o Kafka.

dijous, 20 de setembre de 2018

Comencem el curs amb Orhan Pamuk "Em dic vermell"







EM DIC ROS
Recordo molt bé aquest llibre que vaig llegir fa uns sis o set anys. La primera impressió va ser de sorpresa per l'originalitat. Em va captivar la manera com Pamuk presentava i donava veu als il·lustradors. Més enllà de la qüestió pictòrica, extraordinàriament interessant per sí mateixa, de la forma de fer els gravats, dels colors... tot un món de sensualitat m'arribava a través de les paraules de cada personatge. Certament que en algun moment la trama queda una mica difosa i pot arribar a cansar si no es llegeix amb calma, com si recitéssim versicles d'un llibre sagrat. Vull destacar un capítol: Jo, els diners, on se'ns presenta la força del poder dels més rics, les relacions dels amos amb els esclaus; com, pels diners, els il·lustradors es converteixen en esclaus sotmesos a les voluntats dels poderosos. I, finalment, deixeu-me que evoqui el magraner, aquest arbre de fruits vermells, símbol de l'imperi turc, que és referència constant en els llibres de Pamuk. Tot això és el que recordo, encara amb força, quan ja han passat sis o set anys.

EM DIC ENR
Del primer que vull deixar constància és que m'ha semblat un llibre molt erudit. Els personatges són autèntics, les escoles existien. He après molt d'aquest llibre. Em pregunteu que he après? He après una història de la il·lustració que desconeixia. He sabut del debat filosòfic i moral que va colpir els il·lustradors a les darreries de l'imperi otomà: Com s'ha de pintar? Una pregunta important; les possibles respostes han conformat la història de l'art. Fer-se aquesta pregunta és també, d'alguna manera, fer-se la pregunta: Com s'ha de viure? A quins valors donem importància? Fins on han de prevaldre els preceptes i les tradicions? Quan val la pena innovar ni que sigui jugant-nos-hi alguna cosa? I finalment, qui millor ens explica això de com s'ha de viure, la gran pregunta filosòfica de tots els temps, és una dona, la dona, l'únic personatge femení dins una història d'homes. 

EM DIC MERC
En principi vaig creure que era una novel·la policíaca, però aviat vaig veure que en realitat era un tractat sobre pintura, religió, filosofia, història, costums... Una reflexió al voltant del conflicte entre la tradició i la innovació. Una mostra de la cultura musulmana i els contrastos amb el pensament i la cultura cristiana. La disquisició sobre la manera tradicional de pintar otomana i la incorporació de les tendències de la pintura d'occident i les seves conseqüències morals i religioses ocupen una part primordial del text, jo diria: fins a la sacietat. La novel·la comença amb un assassinat, no sabrem qui és l'artífex fins al final, però ja abans de saber-ho ens haurem adonat que el fet, després de tot, no té cap rellevància i no és altra cosa que l'excusa que empra l'autor per explicar-nos moltes més coses, entre d'altres, introduir-nos en la seva estimada Istanbul. Una novel·la original; m'ha agradat aquesta manera de narrar a través de cada un dels personatges que van mostrant els seus punts de vista. Però haig de dir que, per al meu gust, m'han resultat sobreres algunes pàgines que no són altra cosa que repeticions del que ja s'havia dit. M'ha sobtat, bàsicament considerant que estem en el context del món islàmic, la descripció d'actes eròtics amb tota mena de detall i sobretot que aquestes descripcions ens arribin a través de la veu de una dona.

EM DIC JO
Tots heu fet esment a la reiteració i al fet que de vegades sembla que es perdi la trama mentre les veus ens expliquen una i altra vegada el mateix. Deixeu-me que us digui que a mi m'ha semblat necessària, expressament pensada i volguda per l'autor per fer-nos entendre que han estat molts anys fent el mateix, de copiar i copiar segons els dictats dels mestres.  

EM DIC P
Vull tornar a centrar-me en la reiteració. Em vaig sorprendre a mi mateix quan després de llegir per tercera vegada un exemple vaig pensar: no m'està costant el que m'hauria de costar un llibre tan repetitiu. Els exemples explicats un cop s'evaporen, el segon cop serveix per recordar-los i el tercer cop ja te'ls has incorporat. La reiteració es pròpia de la tradició oral, els contes a la vora del foc, m'ho diuen i m'ho tornen a dir, fins que aconsegueixen que ho faci meu.

JO, QUE TAMBÉ EM DIC JO
Sóc l'altre Jo, el que no ha llegit el llibre, el que s'acusa de no haver fet els deures. Però he vingut a escoltar-vos. M'heu fet entendre com són de fortes les tradicions i els mandats ancestrals. Com necessitem retenir-los i obeir-los una i altra vegada perquè ens configuren a nosaltres mateixos. I també com, a voltes, se'ns poden fer carregosos i necessitem fugir-ne. 

SÓC LA TRANSCRIPTORA
Em vaig quedar una mica sobtada de com havia agradat en general un llibre, que no sé si us n'heu adonat, és molt reiteratiu, encara que també poètic, sensual i erudit. Aquí no he portat totes les veus de la trobada, he obviat cites textuals i probablement no he estat prou fidel a l'hora d'exposar cada una de les opinions. He deixat segurament massa de banda, ara me n'adono, les constatacions sobre la importància de la dona i la seva capacitat per a interpretar la realitat. No hem parlat de la història d'amor que també hi és. Llegiu el llibre si en voleu saber més, aquesta és la paraula final del club, una recomanació, però intenteu entendre i no avorrir-vos quan trobeu que allò que es diu ja ho havia dit. Llegiu-lo, ja ho sabeu, com si fossin versicles d'un llibre sagrat o escoltéssiu de nou aquell vell conte contat a la vora del foc. Nosaltres després de la tertúlia, tal com mana la més sagrada de les nostres tradicions, ens vam entaular per fruir dels abundants sabors, de cada un dels plats, algun d'ells reiterat, però no per això menys apetitós i apreciat.  

dijous, 21 de juny de 2018

Més enllà de "Historias de cronopios y de famas": Cortázar, mirades i sopar de fi de curs.

La Diana va arribar a Cortázar a través de "Instrucciones para subir una escalera" que li va caure a les mans per atzar. Un conte va ser suficient per sentir-se cortaziana, havia de conèixer més coses d'ell. El pas següent, naturalment, va ser comprar-se "Historias de cronopios y de famas", un llibre de tauleta de nit que recita gairebé de memòria i que li ha servit d'inspiració per escriure ella altres contes. Ens va presentar el seu ídol a través d'un paràgraf de la introducció al "Manual de instrucciones".

Cuando abra la puerta y me asome a la escalera, sabré que abajo empieza la calle; no el molde ya aceptado, no las casas ya sabidas, no el hotel de enfrente; la calle, la viva floresta donde cada instante puede arrojarse sobre mi como una magnolia, donde las caras van a nacer cuando las mire, cuando avance un poco más, cuando con los codos y las pestañas y las uñas me rompa minuciosamente contra la pasta del ladrillo de cristal, y juege mi vida mientras avanzo paso a paso para ir a comprar el diario a la esquina.

L'entusiasme de la Diana per aquest "Gran cronopio" que transmuta tot el que mira per construir una realitat paral·lela feta de fantasia, misteri, ironia, sarcasme i absurd  no és compartida per tothom al nostre club de lectura. Crec que va ser la Rosina que va dir que a Cortázar s'hi havia d'entrar quan encara ets jove, que potser calia "prendre-se'l" a petits glops. Certament, tots aquells que ja havíem "tastat" Cortázar alguna vegada ens vam tornar a entusiasmar amb les "Historias de cronopios y de famas". Qui hi arribava per primera vegada, o no hi va entrar per allò de "no s'entén res" o es va quedar un xic indiferent.  El Joan els va recomanar insistència per passar del "no s'entén res" a mirar amb visió Cortázar. La Mercè, en part, ho havia aconseguit, havia deixat alguns contes de banda, però altres els va trobar genials, i va voler desxifrar, com ens havia passat a tothom alguna vegada, qui són, què representen els cronopios o els famas. En la recerca per esbrinar-ho va topar amb les paraules del propi Cortázar: El problema conmigo, ya te lo cuentan, es que cuando me piden explicaciones es pura pérdida, porque a mi me cuesta mucho explicar cosas que no me las explico yo mismo. El Joan Manuel va començar elogiant l'estructura dels contes i el treball que, suposava, havia significat per a l'autor construir-los. Tot i així considerava que no li havien aportat gran cosa i va trobar del tot incoherent que algú capaç d'escriure un conte que demostra la impossibilitat de les classificacions, perquè cada individualitat és especifica i diferent, acabi classificant l'univers en tres tipus d'individus: famas, cronopios i esperanzas. Però, si precisament aquest conte "Su fe en las ciencias" forma part de las "Historias de cronopios y de famas"! No ens està dient ell mateix que no caiguem en la temptació de pensar que està fent classificacions? Els que estimem Cortázar no creiem que classifiqui ni pontifiqui. En ell res és el que és, ni res és immutable.

Què fa doncs Cortázar? Es tracta de surrealisme? Va més enllà?

Alicia Puleo ho descriu així: Su objetivo no era meramente estético, sino también ético: buscaba renovar la percepción de las cosas para torcer el rumbo de la historia, una historia que parecía llevar a la humanidad hacia la destrucción. Pretendía mostrar una "desnudez axial" a través del rechazo de las categorías vehiculadas por el lenguaje tradicional. Uno de los medios será su actitud lúdica: juegos de palabras, cambios ortográficos satíricos, alteraciones en la puntuación, neologismos. Cortázar consideraba su labor como un descenso a las fuentes inconscientes de  la escritura.

Cortázar, diu la Rosina, no es pot copsar en una primera lectura. A diferència del realismes màgic que entra directe i provoca admiració immediata, aquí cal un treball per arribar a gaudir-lo. Un cop descobert es pot entendre que llibres com "Historias de cronopios y de famas" acabin sent llibres de tauleta de nit. Un dels contes preferits de la Rosina és "Educación de príncipe" on tracta el conflicte generacional amb subtilesa i molta ironia. 

Per a l'Enric l'escriptura de Cortázar parteix del surrealisme, que va ser bàsicament la seva escola, però s'allunya del surrealisme oficial per buscar la inspiració en autors com Alfred Jarry o Raimond Roussel, o en les pintures de Marcel Duchamp i René Magritte. Cortázar és genial per la seva manera de mirar, per saber veure el que no podem veure la resta dels mortals. Parla de tot això mentre remena un exemplar de "La vuelta al dia en ochenta mundos" de pàgines esgrogueïdes, algunes desencolades; línies subratllades, paràgrafs assenyalats i moltes anotacions als marges; li manca un tros de llom. És, diu, un llibre dels que els llibreters de vell anomenen "fatigat". Se li veuen les ganes de llegir-nos algunes pàgines però es conté i estableix amb la Diana un interessant diàleg sobre si "La vuelta al dia en ochenta mundos" és o no autobiogràfic. S'han trobat dos cortazians i han volat més enllà de les "Historias de cronopios y de famas", més enllà de l'aquí i ara del club de lectura. Cortázar, explica l'Enric, era també un gran aficionat al jazz. I ara sí, llegeix. Llegeix un text titulat " Louis enormísimo cronopio".  

Ahora vea usted cómo son las cosas en este teatro. En este teatro, donde una vez el grandísimo cronopio Nijinsky descubrió que en el aire hay columpios secretos y escaleras que llevan a la alegría, dentro de un minuto va a salir Louis y va a empezar el fin del mundo. Por supuesto Louis no tiene la más pequeña idea de que en el lugar donde planta sus zapatones amarillos se posaron una vez los escarpines de Nijinsky, pero precisamente lo bueno de los cronopios está en que nunca se preocupan de lo que pasó alguna vez, o si ese señor en el palco es el príncipe de Gales.

I de "La vuelta al día en ochenta mundos" passem a un altre clàssic. El Joan fa un elogi de "La casa tomada" un conte que es vesteix de surrealisme i d'absurd per definir amb exactitud una patologia ben concreta.





No vull acabar sense un record per una cronòpia que ens va deixar massa avia,. Ada Tardini. Aquella argentina de Girona que va arribar a Les Borges perquè a l'omplir la sol.licitud per a demanar destí va marcar Baix Camp quan en realitat volia dir Baix Empordà; que ens va fer llegir els "Cuentos de la Selva" d'Horacio Quiroga quan en realitat volia que llegíssim "Cuentos de amor de locura y de muerte". L'Ada era una enamorada de Cortázar, a casa guardem el primer volum de "Obras completas", un regal de l'Ada.





___________________________________________________________________________

I, fora de crònica, o fora de la tertúlia literària pròpiament dita, un milió de gràcies al Mas del Negret, per acollir-nos en un espai tan màgic i ser tan bons amfitrions. Perquè la trobada d'ahir era de final de curs i això vol dir sopar. I dir sopar vol dir en aquest cas aperitius, amanides, truites, conill farcit, conill guisat, coc d'albercoc, pastís de xocolata, cerveses, vins i xampanys. I alegria, per sobre de tot l'alegria.



Y del Edén i del castigo
nació el sudor, nació la muerte
cosas sin importancia
puesto que del Edén y del castigo
nació por sobre todo la alegria

                              Julio Cortazar










dimecres, 30 de maig de 2018

Als jardins d'un mas preciós, tres dies i una vida

És un format de butxaca, ben presentat, amb lletra prou grossa, és llegeix molt bé. Contemporani. Molt ben escrit, amb un inici potent que posa la pell de gallina. Un nen, un assassinat. Potser no, potser només un accident. Un nen, no, dos nens. No, dos nens i un gos. I l'amo del gos, el pare. I una mare. I el patró, estranger, poc agraciat, sospitós a ulls de tothom. I un poble rural del nord de França, amb el seu alcalde, i el fill de l'alcalde, i famílies tradicionals, conservadores i religioses, unes més que altres. I aquella mort, brutal, a l'inici del llibre. Quina, la del gos o la del nen? Aquelles morts, brutals, a l'inici del llibre. Però, quina és més brutal? I ell, l'assassí, que no és el majordom. Només té 12 anys. No hauria de ser mort, vol que torni a respirar. Que torni enrere tot. Que el gos no hagués mort. Que el petit amic i veí no hagués mort. Només té dotze anys i és un assassí. Durant unes hores haurà d'arrossegar un cadàver que pesa massa. Tota la vida haurà d'arrossegar una culpa que encara pesa més. Què ha provocat l'assassinat o l'accident? La brutalitat d'una violència contra un gos que per atzar li va tocar presenciar i no va poder assumir. Tothom d'acord. Però, hi havia alguna cosa en el caràcter del protagonista que el feia agraíssiu? Sí, per força. No, li podia passar a qualsevol són les circumstàncies, el seu entorn, la seva soledat, potser. Qui sap, importa això per la trama? Importa, perquè és un llibre treballat en base a la psicologia dels personatges. Què ha provocat aquell sentiment de culpa que l'atrapa i ofega fins al final del llibre i ens atrapa i ofega fins al final de la lectura, a uns lectors més que a d'altres? La cultura judeocristiana, la d'ells, la nostra. Seria diferent en una altra cultura? -va dir- sí, seria diferent -li van respondre. Però el càstig existeix i qui la fa la paga. És un llibre amb "moraleja"? Com es diu "moraleja" en català?

És un thriller molt be construït i, com a tal, compleix magistralment la funció d'atrapar-nos. Algú l'havia deixat després del segon capítol, no apte per a persones massa sensibles, però va reprendre la lectura uns dies després. En tots els casos necessitat d'arribar al final, el més aviat possible. No es tracta de saber, com en les novel.les negres, qui es l'assassí, perquè ho sabem des del començament. De fet tot el llibre està construït en base al punt de vista d'ell. No hi ha herois, ni detectius, ni policies. Només un atzar capritxós que  posa el protagonista una i altra vegada contra les cordes i l'obliga a prendre decisions que ens costaria dir si són per salvar-se o per condemnar-se. Un llibre recomanable per als amants del thriller, per qui busqui situar-se durant uns dies en una realitat paral·lela de penúries de ficció.  

Controvèrsies. -
Sobre l'estructura: Absolutament ben estructurat i molt enginyós per alguns. De vegades previsible i amb masses casualitats fetes venir bé, per a altres. 
Sobre el final: Magnífic, amb una molt bona conversa entre dos personatges claus, un tancament inesperat de la història; potent. Però... quin sentit tenia guardar durant 18 anys un objecte sinó era per poder fer aquell final? Un altra trampa de l'autor. Discrepo! No és cap trampa, el guardava amb una finalitat clara i molt plausible, volia .... 

Minúcies.-
L'autor no fa altra cosa que jugar amb mi, m'enganya, això no m'ha agradat. El llibre és potent en la primera part, després no passa de ser una novel·leta. Ambdues afirmacions, molt rotundes, quedaren francament en minoria. 
Recorda d'alguna manera Crim i càstig. Però allò és literatura! Per què dieu que Dostoievski fa literatura i Lemaitre no? Perquè escriu més? Perquè fa més descripcions? Què és literatura?

Substancial.-
L'espai que ens va acollir, les roses, el verd. els gats, els gossos, les tórtores, el vi, les cervesetes, l'aperitiu. Els amfitrions. La conversa sobre si els coloms caguen massa. Nosaltres.
Un moment de la tertúlia.



dimecres, 2 de maig de 2018

Verd aigua, el color de l'amor

23 d'abril de 2018


És Sant Jordi; avui la biblioteca municipal de les Borges del Camp ha passat a dir-se biblioteca Ferran Jové, l'hort del Dasca és ple de paradetes i el Joan fa anys, no sabem quants; al pastís només una espelma blanca, un sense color que conté tots els colors i un sense número que pot contenir qualsevol número. De fet no és un pastís, és una mona artesanal d'Ulldecona i tampoc no fa els anys avui, els va fer el dia 14. Quan ell va néixer, això segur, ja feia anys de la República però, també és segur, encara quedava molta gent a l'exili.
   
Parlem de Verd aigua de Marisa Madieri, un llibre on l'exili hi és present, quasi protagonista.

Per què aquest títol? Si l'aigua de fet no té color. I la gent replica què sí, que l'aigua, una mica com el blanc de l'espelma, pren diferents colors. Algú recorda el to verd que donen les algues al mar, sobretot a determinades hores; potser es refereix a un mar concret, potser recorda un moment especial, però no ho diu perquè avui no toca parlar dels nostres records sinó dels de Marisa Madieri a qui sa mare un dia li va confeccionat un vestit preciós amb una roba de color verd aigua, des d'aquell moment, per a ella, el color de l'amor. 

 El llibre no està estructurat en capítols sinó en dies, com un diari. Ella s'asseia davant del paper, li posava la data a l'encapçalament i escrivia. Escrivia amb una perfecció escrupolosa, amb una prosa estructurada i detallista. Escrivia el que els crítics van qualificar com "clàssic contemporani". Escrivia allò que sentia en aquell moment. Per això en el seu ¿diari? es barreja el passat amb el present i tot plegat es projecta cap al futur (això ha desconcertat a alguna persona ja que les dates no es corresponen amb el moment dels fets que es relaten). 

El que més ens ha impactat de la lectura de Verd aigua, a banda de la bonica manera d'escriure, són les pàgines, moltes, referides a l'exili. Ella era encara petita quan, després de la guerra, la seva ciutat natal, Fiume, va ser lliurada a l'antiga Iugoslàvia, i la família, com moltes altres, va haver d'emigrar a Itàlia. Madieri no fa cap anàlisi política dels fets, també això ha desconcertat algun lector que esperava l'ajudés a entendre la complexa història d'aquella zona; però és que Madieri no ens ho pot explicar perquè tampoc ella ho entenia, només era una nena i el que ens relata és el record en estat pur, tal com ho va viure i sentir; d'aquesta manera apareixen els personatges: avis, pares, tiets... i les precarietats a què van haver de sotmetre's. Tot plegat, gent i llocs, ens arriba amb un cert aire tragicòmic i, com ella, els trobem simpàtics o antipàtics, autoritaris o sotmesos. Destaquem l'exquisida descripció del Silos de Trieste, una espècie de camp de refugiats, «un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós», on va viure fins que va ser adulta. Parlem de la duresa de qualsevol exili, i fem comparacions amb altres relats de refugiats, com els que va provocar la nostra "guerra civil"; no sembla que a Mèxic els republicans ho haguessin tingut tan difícil. Sigui com sigui, qualsevol exili comporta una gran tristesa perquè significa el trauma d'haver de renunciar a identitats. Això no ho diu Madieri, se'ns acut a nosaltres després de llegir-la, cosa que deu voler dir que segurament sí que ho diu ella, encara que no hagi utilitzat aquestes paraules.

Però Verd aigua no és només un llibre de records, Marisa Madieri el va escriure ja malalta de càncer. Mentre les pàgines avancen ens anem adonant de la tensió. El passat, tendre de vegades, terriblement dur d'altres, retorna ara que té una vida relativament plàcida i feliç per projectar incerteses cap al futur. Incerteses que no ens arriben com a drama sinó de manera valenta i generosa, de manera alhora senzilla i planera, com si res en el fons fos cruel. Passat i futur complementant-se en el creixement personal i l'agraïment al món que ens envolta.

No a tothom li ha agradat, però sí a la majoria. Parlem del postfaci de Claudio Magris que inclou l'edició de Minúscula, a alguns els ha agradat tant com per decidir-se a llegir altres obres d'aquest autor, per a altres peca una mica d'enrevessat, però el que és segur és que ajuda a entendre l'obra d'ella i que és una aportació que l'enriqueix. 

Fem servir doncs les paraules de Magris per acabar la crònica, perquè ell diu el que nosaltres pensem, però ho diu millor. "Sens dubte, Verd aigua, és ple de coses i de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser... és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietat, per amor."



diumenge, 22 d’abril de 2018

Petites joies literaries: "Aquesta llibertat"



 Fragment del llibre Aquesta llibertat de Pierluigi Cappello: Què és un paràsit? Una extraordinària reflexió sobre les paraules.  

...

    -Què és un paràsit? -li va preguntar la professora Agolzer, formulant la pregunta quasi com si la fes a ella mateixa i no a ell.
    -Un paràsit és un ésser viu que viu a les esquenes d'altres éssers vius -va respondre en Piero amb una certa seguretat, alleujat pel fet que li hagués tocat una pregunta tan senzilla.
    -Llavors en Mauro, que en aquest moment viu a la teva esquena, és un paràsit. I en Fabrizio, que viu a l'esquena d'en Mauro, és el paràsit d'en Mauro. Mentre que allà al fons, l'Elena que és l'última de la fila i a l'esquena només hi té la pared i el pòster del cos humà, no pateix cap mena de parasitisme, oi?
    Silenci.
    El Piero es va girar, contemplant desolat la cara rodanxona i inexpressiva de l'Elena i el pòster del cos humà. La seva seguretat s'anava transformant en inquietud, la definició que havia formulat havia quedat feta miques al fons de la seva ment confusa, esmicolada per una frase d'una evidència cristal·lina.
    -Un paràsit és ...
    -
    -Un paràsit és ...
    -
    En aquest punt el silenci és va solidificar i el neguit d'en Piero es va convertir en la desesperació del nàufrag. S'havia girat diverses vegades cap a mi, vermell com un tomàquet, les orelles roents, i havia trobar una expressió genèrica de solidaritat per part meva, però res que pogués semblar un salvavides en forma de suggeriment. Encara més, després d'un parell de mirades, jo havia acotat el cap sobre el llibre, mantenint els ulls fixats al blanc, determinat a ignorar el naufragi que s'esdevenia a pocs metres de mi.
    No és que jo fos poruc, passava els deures cada vegada que podia, i ja era prou arriscar quan la professora Agolzer, a qui no se li escapava quasi res, s'atrinxerava a la seva taula. No cal dir ara, amb la seva mirada prènsil tan a la vora. Hauria sigut un suïcidi, i va ser un suïcidi. La tercera vegada que la pregunta va ressonar el el buit, vaig aixecar la mirada, vaig trobar la mirada d'en Piero, vaig esbossar un suggeriment i vaig acabar immediatament arponat per la professora.
    -Bé, Pierluigi, atès que les teves ganes de dir que és un paràsit semblen tan irrefrenables (irrefrenables? A mi em semblava que havia estat més prudent que un guia sioux...), comparteix el teu saber amb els companys.
    -Un paràsit és un ésser viu que viu «a costa» d'un altre ésser viu -vaig aventurar-me, amb una veu tremolosa com la lletra d'un avi de cent anys.
   La professora Agolzer va esbatanar els ulls, però es va estar d'esbatanar-los a tota la classe; per un moment, vaig ser envestit pel glaç de la seva mirada, i llavors els seus llavis van semblar somriure.
    -La teva definició, de parasitisme, és menys desastrosa que la del teu company, però
continua sent una definició bàrbara mancada de molts elements. Diguem que t'ha salvat aquest «a costa» que has col·locat a la frase, no sé si conscientment, però diguem també que continua sent una definició molt allunyada de l'objecte que estem tractant -va dir, més o menys així, adreçant-se a la classe. Llavors va recomençar: -Cal partir de l'origen de la paraula, i això ni el Piero ni el Pierluigi ho podien saber: «paràsit» ve del grec, i precisament de parasítos, que vol dir comensal, és a dir, algú que està al costat del menjar. I ja amb això hauríeu d'entendre que, si hi ha un àpat, també hi ha d'haver un hoste, un amfitrió, perquè un comensal sense hoste no és un comensal, no és un parasítos, oi?
En dir això va captar l'atenció de la classe, vint-i-quatre o vint-i-cinc cares de nens estaven suspeses en el silenci.
    -Però un paràsit -va prosseguir- és un comensal molt particular. És un que gorreja, un d'aquells que es colen, sense ser convidats, a les festes i mengen de gorra, tant com poden. Encara més: com que és a la festa, els convidats, els de debò, pensen que ell també és un convidat, tenint en compte que és l'hoste que regula les relacions entre les persones. Perquè moltes persones no es coneixen entre elles, però totes es reconeixen en el fet que han sigut convidades en aquella festa i no a una altra, per aquell hoste i no per un altre. I llavors, què passa? Que els convidats deixen fer a l'infiltrat el que vulgui: menjar, ballar, beure, fins la sacietat.
    La professora Agolzer es va aturar i les vint-i-quatre o vint-i-cinc cares de nens es van aturar amb ella. Va reprendre el discurs tornant a la seva taula: era el senyal que, per aquell dia, ja no hi hauria més preguntes.
    -Amb aquesta història hem aplegat quasi tots els elements per fer una bona definició de
paràsit: hi ha un hoste, hi ha un comensal, però és un comensal gorrer, hi ha un àpat o una festa, trieu la paraula que vulgueu, hi ha els convidats i hi ha el concepte de relació o lligam, trieu també la paraula que més us convingui. Neixen, es nodreixen, es reprodueixen i moren. En resum, són éssers vius. Som nosaltres i és el més petit dels bacteris, per tant, mirem de formulat una definició: un paràsit és un organisme o una entitat biològica que viu a costa ... -i aquí vaig tenir la impressió que em mirava només a mi amb el blau cel dels seus ulls- d'un organisme d'una especie diferent que es diu hoste, utilitzant-lo com un nínxol biològic i encarregant-li parcialment la tasca de regular lesrelacions amb el medi extern. Aquesta és una definició acceptable de paràsit. Què hem apres del nostre parasítos avui? Que les paraules tenen un pes i una història. Que algunes estan lligades entre elles per relacions de parentiu i que, per tant, s'han d'obrir com si fossin nous. I igual que, en una nou, hi trobem la polpa, de la mateixa manera, un cop obertes, dins de les paraules hi trobem el concepte. I el concepte serveix per orientar-nos amb seguretat dintre de la nostra concepció del món, no trobeu? -Aquí va ser en Piero qui em va mirar fent cara de no haver entès res.- Ho acabem de comprovar: el concepte de paràsit no tindria cap sentit si no existís el concepte d'hoste. Les ciències fan això: obren, indaguen, verifiquen i constaten, tant si es tracta d'un paraula com si es tracta d'establir quina fricció fa una esfera sobre un pla inclinat. Altrament, fem poesia.
    La professora Agolzer va cloure la seva arenga amb la paraula «poesia» i s'entenia que li
reservava una posició menor respecte les «ciències», com en deia ella, potser perquè la considerava més idònia per al consol dels jubilats o conques que per a una contesa seriosa en el camp del saber.
    Durant la resta de la classe vaig quedar enredat entre la paraula i el concepte, que només sabia distingir superficialment, però, cosa inaudita, tenia la sensació que la professora no tenia tota la raó. És cert que cal conèixer les paraules, que tenen una càrrega, cal estudiar-ne l'origen, d'això n'estava convençut, però em semblava que també ho feien els grans escriptors, i que ho feien bé, a més a més.
    Tenia el cap ple d'herois, llavors; l'any abans, la professora d'italià ens havia llegit a classe La chanson de Roland en original, fet que havia deixat la classe en un silenci atònit, no havia entès res de la lectura, però el record d'aquell encís encara és viu en mi. Aquelles paraules escrites nou-cents anys abans que jo nasqués, havien trobat un cos, el meu, en que esclataven amb la potència d'una fórmula màgica.
    Crec que la professora, llegint-nos la Chanson, així, de cop i volta, traçant només les línies essencials de la trama, ens va voler suggerir alguna cosa elemental; que les paraules són boniques per sí mateixes i que una composició feta amb harmonia n'exalta encara més la bellesa. Crec també que ens volia transmetre la possibilitat de captar-la, aquesta bellesa, existeix en nosaltres des de ben petits, quan fem rodolar a la boca les paraules gracioses o les que ens agraden, repetint-les fins a gastar-les com a caramels. Es tracta d'una possibilitat que només la poesia pot desvetllar.
    Jo vaig començar a captar-la llavors: la professora va continuar durant la resta del curs llegint-nos nombrosos fragments de l'epos, des d'Homer fins Ariosto, i jo, sorprès cada vegada, no sabia com fer-ho per explicar aquella sorpresa, només sabia que volia retenir-la tant com pogués dins la meva fantasia. Llavors vaig dibuixar. Vaig dibuixar la paraula «Nèstor» i em va sortir la figura de Nèstor sobre el carro de guerra als marges del camp de batalla sota la muralla de Troia. Vaig dibuixar la paraula «Hèctor» i en va sortir la figura d'Hèctor en guàrdia amb la llança rere l'escut, esperant l'assalt d'Aquil·les. Vaig dibuixar la paraula «Àiax» i en va sortir la robusta figura d'Àiax, arrambat entre les proes de les naus aquees i l'atac dels guerrers troians. Vaig començar així, dibuixant els noms propis, i d'alguna manera, encara avui continuo dibuixant, tot i que ara dibuixo la meva veu als fulls i la veu arrossega alguna cosa meva.
    No hauria sabut què replicar a la professora Agolzer, ni ella hauria admès cap rèplica, durant aquell matí lluminós d'abril. Però avui seria capaç de dir-li alguna cosa: i li diria que tenia raó d'exhortar-nos a fer servir les paraules amb propietat i precisió, però que les paraules no es poden reduir a conceptes ni doblegar als seus significats, perquè el concepte és un recinte abstracte, funciona com les vitrines dels museus.
    Aquí, ara plou: és una pluja feixuga que sento com saltironeja a les teules dels canalons,
com pica sobre l'estesa de fulles mortes als peus de l'auró i cada gota té el seu timbre, segons la disposició de la fulla on cau. És una pluja que pica on abans havia caigut la neu, és una pluja que sembla arrossegar a terra tot el mal humor profund del cel, durant un matí en què ha passat l'infermer quan encara nevava, i m'ha deixat sol a l'habitació, enfrontat a un desordre interior i un desordre exterior.
    La volem exposar rere un vidre, aquesta pluja? Ho podem fer, la podríem definir. «Per què plou?», formularia absorta la professora Agolzer, adreçant-nos una de les seves preguntes letals des de la taula per explicar-nos el cicle de l'aigua.
Podríem posar a la vitrina la pluja de quan ha passat l'infermer, però llavors, separada i tancada dintre de l'estructura de metall i plexiglàs, ja no seria la pluja que he vist. Liofilitzada en la seva abstracció, esdevindria només la pluja de les pluges, un mer signe intel·lectual.
    I hi ha una altra cosa que no tenia en compte la professora: que les paraules són matèria, una matèria molt estranya, composta de so i de silencis, dues substàncies que no es poden remetre a cap taula periòdica dels elements, però que constitueixen la columna vertebral de tot pensament. So i silenci. I s'hauria de poder auscultar amb cura el silenci viu que les paraules són capaces d'alliberar perquè, quan va bé, és el mateix silenci que precedeix al naixement, el mateix que segueix cada mort. És el mateix silenci que declina una altra forma de coneixement, que la professora Agolzer ignorava des del seu optimisme positivista: Un coneixement que no prescindeix de l'instint ni de l'empatia, que deixa les papallones lliures al cel, i ni tan sols desitja classificar-les en vitrines, cadascuna amb el seu cartellet explicatiu. En fi, li diria que hi ha una altra manera de fer servir les paraules amb precisió, és una manera que dóna una forma tangible a la indeterminació dels sentiments i els insereix, negre sobre blanc, a les pàgines dels llibres.
...