Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: Dilluns 17 de desembre, amb sopar de Nadal.
Comentarem: El mar de John Banville

dimarts, 13 de novembre de 2018

Somnis en temps de guerra

Una estona més tard, quan es parlava de la importància dels rituals, de com Thiong'o havia descrit la circumcisió, i de què significava aquí i allà el pas de la infància a l'edat adulta, ella, que havia repetit dues vegades que el llibre era antropologia pura, recordà la pàgina 192. Li va passar el llibre a ell, perquè volia que la llegís en veu alta, i ell no sabia per on començar perquè era un paràgraf llarg i sense punts. Finalment va dir: començaré pel començament; i tothom va escoltar amb atenció:

...el jove personatge de ficció Njoroge d'una aura de realitat i rumor, de certesa i de dubte, de desesperació i d'esperança, però no estic segur d'haver estat realment capaç de captar el complex entramat de tot allò que és mundà i d'allò que és dramàtic, de la normalitat surrealista de la vida ordinària en temps extraordinaris en un país en guerra. En els fets reals i els rumors del judici i l'empresonament de Jomo Kenyatta i en les proeses heroiques de Dedan Kimathi, la realitat i la irrealitat eren tot u. Potser és el mite, tant com els fets reals, allò que manté vius els somnis, fins i tot en temps de guerra. 

Per a ella aquest paràgraf era el resum d'un llibre que li havia agradat molt. Va dir que s'havia perdut una mica entre tants noms diferents, però divins. Això també els hi havia passat als altres, que es perdien amb tants de noms, però ella no ho sabia perquè havia arribat quan la sessió ja feia força estona que havia començat. Havia estat precisament ell qui havia iniciat el torn de paraules i també la veu més crítica amb Thiong'o, va dir que tenia una manera d'escriure que no li acabava de fer el pes. Potser massa senzilla. Pel que fa a la resta dels presents, gairebé tot van ser elogis. Bé, algú va insinuar que n'esperava una mica més d'un autor candidat al Nobel. Ell va dir que li sobtava que no ens acabés d'explicar què havia passat amb el germà membre dels Mau-Mau, escapat a les muntanyes, o que la detenció i  l'assassinat de l'oncle no suposessin un drama familiar. Podria ser, digué com responent-se a si mateix, que la vida en certs contextos no té el mateix valor que li donem a Europa. 

Llavors, un dels vells, va parlar de la perspectiva del nen que va descobrint el món que l'envolta, un món convuls, format per realitats diferents, que s'aprenen escoltant els relats orals que s'expliquen a la cabana d'alguna de les mares i caminant descalç deu quilòmetres per anar a l'escola mentre pels camins els soldats del govern britànic disparen contra guerrillers. Fan falta gaires floritures per explicar amb sinceritat els orígens humils dins una Kenya rural brutalment colonitzada pels vencedors d'una guerra? Un nen que recordava els relats on apareixien els monstres Hitler, Mussolini i Franco. Un nen que admirava el germà heroi que va marxar per lluitar al costat dels aliats, igual que ho van fer molts altres kikuius. Un nen que escoltava i aprenia, i llegia llibres anglesos, la bíblia i Stendhal, i diaris anglesos que parlaven dels assassinats dels Mau-Mau. Un nen que anava cada dia al mercat per veure si hi passava Jomo Kenyatta. Un nen que vivia, mirava, llegia i sobretot escoltava dins un món petit on hi convivien les diferències d'una Kenya que començava a caminar cap a la independència.

Una manera de narrar tan planera com si estiguéssim escoltant un relat oral, digué un altre, és sensacional, especialment en la primera part del llibre. I després s'explica, perquè li cal explicar, perquè vol que sapiguem qui era qui i sobretot vol que sapiguem què va fer el senyor Churchill. Tot plegat contat sense "viri" (que ens va aclarir que volia dir verí).

No sé com, encara que sí que sé perquè, vam passar a parlar de pel·lícules i vam recordar les d'indis i americans, del mateix estil que altres on els anglesos rossets i bones persones són atacats per negres salvatges. Ella va trobar el títol "Simba" i va llegir la sinopsi:  Alan se dirige a África para visitar a su hermano, pero al llegar se entera de que ha sido asesinado por los Mau Mau...  

Quan llegia aquest llibre pensava que els blancs hauríem d'estar de genolls durant anys per tot el què els hem fet, va dir una dona amb molt de sentiment.

I la sessió no s'acabava, ja no parlàvem del llibre pròpiament, parlàvem de les relacions, de com conviure entre diversitats, de la necessitat de preservar tradicions i llenguatges, dels valors ancestrals i de les imposicions, de l'ablació, del patriarcat, de com es pot perdre tot, millor dit, de com ens ho poden robar tot. Però també de com, a base d'escoltar relats orals, un nen pot tenir el somni de ser escriptor i de com els somnis, de vegades, es poden fer realitat, ni que sigui en temps de guerra.

divendres, 12 d’octubre de 2018

Per què ens estimem, o no, Cartarescu


Prego a les distingides lectores d'aquest llibre que no m'etiquetin ja des d'un bon començament com si fos un tipus pedant. Així comença el primer conte «La negreta» del llibre «Per què ens estimem les dones» de Mircea Cartarescu. Un recull de contes que va escriure, a petició d'una amiga, per a la revista «Elle» de Romania.

Prego jo a les distingides persones que puguin llegir aquesta crònica que no etiquetin Cartarescu d'un bon començament si dic que el nostre club de lectura es va enfadar una mica (o un molt en alguns casos) amb la descripció que fa de les dones al darrer conte del llibre: Perquè tenen els pits rodons, amb els mugrons que s'ericen per sota la brusa quan tenen fred, perquè tenen el darrera gran i plenet, perquè tenen cares amb trets suaus com les dels nens, perquè tenen els llavis molsuts, dents decents i llengües que no fan fàstic. Perquè no fan pudor de suat o de tabac barat i no els transpira el llavi superior. Perquè somriuen a tots els infants petits que passen pel seu costat .... I continua en aquesta línia al llarg de dues pàgines i mitja! Però, sisplau, no, no etiqueteu Cartarescu per això, ni tampoc pels comentaris que van fer aquelles que veieren rere les lletres de Cartarescu un personatge prepotent i, sí, una mica pedant.

Compte que estem jutjant la persona i no l'escriptor, digué algú. Tal vegada, però és que aquests «trets personals» són el que ell ens transmetia (a qui més, a qui menys) des de la seva escriptura.

Tampoc no etiqueteu Cartarescu, sisplau, per l'opinió d'un bon lector que es va cansar, digué, de tanta lletjor. Calia, cal veure sempre i arreu la grisor del paisatge o de les persones? Com podria descriure aquelles ulleres que feia, sortides de les òrbites, aquells ulls pesats i sense resplendor, aquella expressió ni de tristesa, ni de desesperació, ni de dolor, una cosa mai vista en cap cara humana... O aquella pell cendrosa com de cautxú ...(descripció d'una dona, guia de museus, a Torí).

Potser, va dir algú que visqué un temps a Romania, hi té a veure que és un país molt gris, potser, digué també, que la societat és altament masclista. I algú altre, en contrapunt, sostenia que més o menys envoltada de grisor, més i menys masclista, la societat romanesa ha de tenir un nivell cultural molt alt. A quin altre país la revista «Elle» publicaria uns contes de tant valor literari?

Valor literari? Sens dubte! Bé, potser no tots, potser el problema és que no hauríem d'haver llegit el darrer, o potser millor tampoc no haver llegit aquell que parla de la intimitat, ni hauríem d'haver fet cas de les seves declaracions de fidelitat conjugal, ni de les descripcions carrinclones sobre la suavitat del pèl púbic o la papallona (digues-li xoxo, exclama una de les dones).

No, no etiqueteu Cartarescu, no encara. Tornem enrere, eliminem un deu per cent del llibre, aquella petita part que quan acabes de llegir dius: què hi fa això aquí? I valorem la resta. Per què ens estimem Cartarescu? Perquè és pur lirisme, pura poètica, perquè escriu d'aquesta manera directa que sembla que tot sigui autobiografia, perquè traspua sinceritat, perquè és enginyós, perquè transmet de meravella les situacions més diverses, de vegades punyentment reals, d'altres fantasiosament oníriques. Perquè pot escriure contes d'amor, de por, dramàtics, nostàlgics, satírics ... sempre amb un estil característic que fa que algunes persones, compte, només algunes, el considerin un geni de la literatura, a l'alçada de Borges o Kafka.

dijous, 20 de setembre de 2018

Comencem el curs amb Orhan Pamuk "Em dic vermell"







EM DIC ROS
Recordo molt bé aquest llibre que vaig llegir fa uns sis o set anys. La primera impressió va ser de sorpresa per l'originalitat. Em va captivar la manera com Pamuk presentava i donava veu als il·lustradors. Més enllà de la qüestió pictòrica, extraordinàriament interessant per sí mateixa, de la forma de fer els gravats, dels colors... tot un món de sensualitat m'arribava a través de les paraules de cada personatge. Certament que en algun moment la trama queda una mica difosa i pot arribar a cansar si no es llegeix amb calma, com si recitéssim versicles d'un llibre sagrat. Vull destacar un capítol: Jo, els diners, on se'ns presenta la força del poder dels més rics, les relacions dels amos amb els esclaus; com, pels diners, els il·lustradors es converteixen en esclaus sotmesos a les voluntats dels poderosos. I, finalment, deixeu-me que evoqui el magraner, aquest arbre de fruits vermells, símbol de l'imperi turc, que és referència constant en els llibres de Pamuk. Tot això és el que recordo, encara amb força, quan ja han passat sis o set anys.

EM DIC ENR
Del primer que vull deixar constància és que m'ha semblat un llibre molt erudit. Els personatges són autèntics, les escoles existien. He après molt d'aquest llibre. Em pregunteu que he après? He après una història de la il·lustració que desconeixia. He sabut del debat filosòfic i moral que va colpir els il·lustradors a les darreries de l'imperi otomà: Com s'ha de pintar? Una pregunta important; les possibles respostes han conformat la història de l'art. Fer-se aquesta pregunta és també, d'alguna manera, fer-se la pregunta: Com s'ha de viure? A quins valors donem importància? Fins on han de prevaldre els preceptes i les tradicions? Quan val la pena innovar ni que sigui jugant-nos-hi alguna cosa? I finalment, qui millor ens explica això de com s'ha de viure, la gran pregunta filosòfica de tots els temps, és una dona, la dona, l'únic personatge femení dins una història d'homes. 

EM DIC MERC
En principi vaig creure que era una novel·la policíaca, però aviat vaig veure que en realitat era un tractat sobre pintura, religió, filosofia, història, costums... Una reflexió al voltant del conflicte entre la tradició i la innovació. Una mostra de la cultura musulmana i els contrastos amb el pensament i la cultura cristiana. La disquisició sobre la manera tradicional de pintar otomana i la incorporació de les tendències de la pintura d'occident i les seves conseqüències morals i religioses ocupen una part primordial del text, jo diria: fins a la sacietat. La novel·la comença amb un assassinat, no sabrem qui és l'artífex fins al final, però ja abans de saber-ho ens haurem adonat que el fet, després de tot, no té cap rellevància i no és altra cosa que l'excusa que empra l'autor per explicar-nos moltes més coses, entre d'altres, introduir-nos en la seva estimada Istanbul. Una novel·la original; m'ha agradat aquesta manera de narrar a través de cada un dels personatges que van mostrant els seus punts de vista. Però haig de dir que, per al meu gust, m'han resultat sobreres algunes pàgines que no són altra cosa que repeticions del que ja s'havia dit. M'ha sobtat, bàsicament considerant que estem en el context del món islàmic, la descripció d'actes eròtics amb tota mena de detall i sobretot que aquestes descripcions ens arribin a través de la veu de una dona.

EM DIC JO
Tots heu fet esment a la reiteració i al fet que de vegades sembla que es perdi la trama mentre les veus ens expliquen una i altra vegada el mateix. Deixeu-me que us digui que a mi m'ha semblat necessària, expressament pensada i volguda per l'autor per fer-nos entendre que han estat molts anys fent el mateix, de copiar i copiar segons els dictats dels mestres.  

EM DIC P
Vull tornar a centrar-me en la reiteració. Em vaig sorprendre a mi mateix quan després de llegir per tercera vegada un exemple vaig pensar: no m'està costant el que m'hauria de costar un llibre tan repetitiu. Els exemples explicats un cop s'evaporen, el segon cop serveix per recordar-los i el tercer cop ja te'ls has incorporat. La reiteració es pròpia de la tradició oral, els contes a la vora del foc, m'ho diuen i m'ho tornen a dir, fins que aconsegueixen que ho faci meu.

JO, QUE TAMBÉ EM DIC JO
Sóc l'altre Jo, el que no ha llegit el llibre, el que s'acusa de no haver fet els deures. Però he vingut a escoltar-vos. M'heu fet entendre com són de fortes les tradicions i els mandats ancestrals. Com necessitem retenir-los i obeir-los una i altra vegada perquè ens configuren a nosaltres mateixos. I també com, a voltes, se'ns poden fer carregosos i necessitem fugir-ne. 

SÓC LA TRANSCRIPTORA
Em vaig quedar una mica sobtada de com havia agradat en general un llibre, que no sé si us n'heu adonat, és molt reiteratiu, encara que també poètic, sensual i erudit. Aquí no he portat totes les veus de la trobada, he obviat cites textuals i probablement no he estat prou fidel a l'hora d'exposar cada una de les opinions. He deixat segurament massa de banda, ara me n'adono, les constatacions sobre la importància de la dona i la seva capacitat per a interpretar la realitat. No hem parlat de la història d'amor que també hi és. Llegiu el llibre si en voleu saber més, aquesta és la paraula final del club, una recomanació, però intenteu entendre i no avorrir-vos quan trobeu que allò que es diu ja ho havia dit. Llegiu-lo, ja ho sabeu, com si fossin versicles d'un llibre sagrat o escoltéssiu de nou aquell vell conte contat a la vora del foc. Nosaltres després de la tertúlia, tal com mana la més sagrada de les nostres tradicions, ens vam entaular per fruir dels abundants sabors, de cada un dels plats, algun d'ells reiterat, però no per això menys apetitós i apreciat.  

dijous, 21 de juny de 2018

Més enllà de "Historias de cronopios y de famas": Cortázar, mirades i sopar de fi de curs.

La Diana va arribar a Cortázar a través de "Instrucciones para subir una escalera" que li va caure a les mans per atzar. Un conte va ser suficient per sentir-se cortaziana, havia de conèixer més coses d'ell. El pas següent, naturalment, va ser comprar-se "Historias de cronopios y de famas", un llibre de tauleta de nit que recita gairebé de memòria i que li ha servit d'inspiració per escriure ella altres contes. Ens va presentar el seu ídol a través d'un paràgraf de la introducció al "Manual de instrucciones".

Cuando abra la puerta y me asome a la escalera, sabré que abajo empieza la calle; no el molde ya aceptado, no las casas ya sabidas, no el hotel de enfrente; la calle, la viva floresta donde cada instante puede arrojarse sobre mi como una magnolia, donde las caras van a nacer cuando las mire, cuando avance un poco más, cuando con los codos y las pestañas y las uñas me rompa minuciosamente contra la pasta del ladrillo de cristal, y juege mi vida mientras avanzo paso a paso para ir a comprar el diario a la esquina.

L'entusiasme de la Diana per aquest "Gran cronopio" que transmuta tot el que mira per construir una realitat paral·lela feta de fantasia, misteri, ironia, sarcasme i absurd  no és compartida per tothom al nostre club de lectura. Crec que va ser la Rosina que va dir que a Cortázar s'hi havia d'entrar quan encara ets jove, que potser calia "prendre-se'l" a petits glops. Certament, tots aquells que ja havíem "tastat" Cortázar alguna vegada ens vam tornar a entusiasmar amb les "Historias de cronopios y de famas". Qui hi arribava per primera vegada, o no hi va entrar per allò de "no s'entén res" o es va quedar un xic indiferent.  El Joan els va recomanar insistència per passar del "no s'entén res" a mirar amb visió Cortázar. La Mercè, en part, ho havia aconseguit, havia deixat alguns contes de banda, però altres els va trobar genials, i va voler desxifrar, com ens havia passat a tothom alguna vegada, qui són, què representen els cronopios o els famas. En la recerca per esbrinar-ho va topar amb les paraules del propi Cortázar: El problema conmigo, ya te lo cuentan, es que cuando me piden explicaciones es pura pérdida, porque a mi me cuesta mucho explicar cosas que no me las explico yo mismo. El Joan Manuel va començar elogiant l'estructura dels contes i el treball que, suposava, havia significat per a l'autor construir-los. Tot i així considerava que no li havien aportat gran cosa i va trobar del tot incoherent que algú capaç d'escriure un conte que demostra la impossibilitat de les classificacions, perquè cada individualitat és especifica i diferent, acabi classificant l'univers en tres tipus d'individus: famas, cronopios i esperanzas. Però, si precisament aquest conte "Su fe en las ciencias" forma part de las "Historias de cronopios y de famas"! No ens està dient ell mateix que no caiguem en la temptació de pensar que està fent classificacions? Els que estimem Cortázar no creiem que classifiqui ni pontifiqui. En ell res és el que és, ni res és immutable.

Què fa doncs Cortázar? Es tracta de surrealisme? Va més enllà?

Alicia Puleo ho descriu així: Su objetivo no era meramente estético, sino también ético: buscaba renovar la percepción de las cosas para torcer el rumbo de la historia, una historia que parecía llevar a la humanidad hacia la destrucción. Pretendía mostrar una "desnudez axial" a través del rechazo de las categorías vehiculadas por el lenguaje tradicional. Uno de los medios será su actitud lúdica: juegos de palabras, cambios ortográficos satíricos, alteraciones en la puntuación, neologismos. Cortázar consideraba su labor como un descenso a las fuentes inconscientes de  la escritura.

Cortázar, diu la Rosina, no es pot copsar en una primera lectura. A diferència del realismes màgic que entra directe i provoca admiració immediata, aquí cal un treball per arribar a gaudir-lo. Un cop descobert es pot entendre que llibres com "Historias de cronopios y de famas" acabin sent llibres de tauleta de nit. Un dels contes preferits de la Rosina és "Educación de príncipe" on tracta el conflicte generacional amb subtilesa i molta ironia. 

Per a l'Enric l'escriptura de Cortázar parteix del surrealisme, que va ser bàsicament la seva escola, però s'allunya del surrealisme oficial per buscar la inspiració en autors com Alfred Jarry o Raimond Roussel, o en les pintures de Marcel Duchamp i René Magritte. Cortázar és genial per la seva manera de mirar, per saber veure el que no podem veure la resta dels mortals. Parla de tot això mentre remena un exemplar de "La vuelta al dia en ochenta mundos" de pàgines esgrogueïdes, algunes desencolades; línies subratllades, paràgrafs assenyalats i moltes anotacions als marges; li manca un tros de llom. És, diu, un llibre dels que els llibreters de vell anomenen "fatigat". Se li veuen les ganes de llegir-nos algunes pàgines però es conté i estableix amb la Diana un interessant diàleg sobre si "La vuelta al dia en ochenta mundos" és o no autobiogràfic. S'han trobat dos cortazians i han volat més enllà de les "Historias de cronopios y de famas", més enllà de l'aquí i ara del club de lectura. Cortázar, explica l'Enric, era també un gran aficionat al jazz. I ara sí, llegeix. Llegeix un text titulat " Louis enormísimo cronopio".  

Ahora vea usted cómo son las cosas en este teatro. En este teatro, donde una vez el grandísimo cronopio Nijinsky descubrió que en el aire hay columpios secretos y escaleras que llevan a la alegría, dentro de un minuto va a salir Louis y va a empezar el fin del mundo. Por supuesto Louis no tiene la más pequeña idea de que en el lugar donde planta sus zapatones amarillos se posaron una vez los escarpines de Nijinsky, pero precisamente lo bueno de los cronopios está en que nunca se preocupan de lo que pasó alguna vez, o si ese señor en el palco es el príncipe de Gales.

I de "La vuelta al día en ochenta mundos" passem a un altre clàssic. El Joan fa un elogi de "La casa tomada" un conte que es vesteix de surrealisme i d'absurd per definir amb exactitud una patologia ben concreta.





No vull acabar sense un record per una cronòpia que ens va deixar massa avia,. Ada Tardini. Aquella argentina de Girona que va arribar a Les Borges perquè a l'omplir la sol.licitud per a demanar destí va marcar Baix Camp quan en realitat volia dir Baix Empordà; que ens va fer llegir els "Cuentos de la Selva" d'Horacio Quiroga quan en realitat volia que llegíssim "Cuentos de amor de locura y de muerte". L'Ada era una enamorada de Cortázar, a casa guardem el primer volum de "Obras completas", un regal de l'Ada.





___________________________________________________________________________

I, fora de crònica, o fora de la tertúlia literària pròpiament dita, un milió de gràcies al Mas del Negret, per acollir-nos en un espai tan màgic i ser tan bons amfitrions. Perquè la trobada d'ahir era de final de curs i això vol dir sopar. I dir sopar vol dir en aquest cas aperitius, amanides, truites, conill farcit, conill guisat, coc d'albercoc, pastís de xocolata, cerveses, vins i xampanys. I alegria, per sobre de tot l'alegria.



Y del Edén i del castigo
nació el sudor, nació la muerte
cosas sin importancia
puesto que del Edén y del castigo
nació por sobre todo la alegria

                              Julio Cortazar










dimecres, 30 de maig de 2018

Als jardins d'un mas preciós, tres dies i una vida

És un format de butxaca, ben presentat, amb lletra prou grossa, és llegeix molt bé. Contemporani. Molt ben escrit, amb un inici potent que posa la pell de gallina. Un nen, un assassinat. Potser no, potser només un accident. Un nen, no, dos nens. No, dos nens i un gos. I l'amo del gos, el pare. I una mare. I el patró, estranger, poc agraciat, sospitós a ulls de tothom. I un poble rural del nord de França, amb el seu alcalde, i el fill de l'alcalde, i famílies tradicionals, conservadores i religioses, unes més que altres. I aquella mort, brutal, a l'inici del llibre. Quina, la del gos o la del nen? Aquelles morts, brutals, a l'inici del llibre. Però, quina és més brutal? I ell, l'assassí, que no és el majordom. Només té 12 anys. No hauria de ser mort, vol que torni a respirar. Que torni enrere tot. Que el gos no hagués mort. Que el petit amic i veí no hagués mort. Només té dotze anys i és un assassí. Durant unes hores haurà d'arrossegar un cadàver que pesa massa. Tota la vida haurà d'arrossegar una culpa que encara pesa més. Què ha provocat l'assassinat o l'accident? La brutalitat d'una violència contra un gos que per atzar li va tocar presenciar i no va poder assumir. Tothom d'acord. Però, hi havia alguna cosa en el caràcter del protagonista que el feia agraíssiu? Sí, per força. No, li podia passar a qualsevol són les circumstàncies, el seu entorn, la seva soledat, potser. Qui sap, importa això per la trama? Importa, perquè és un llibre treballat en base a la psicologia dels personatges. Què ha provocat aquell sentiment de culpa que l'atrapa i ofega fins al final del llibre i ens atrapa i ofega fins al final de la lectura, a uns lectors més que a d'altres? La cultura judeocristiana, la d'ells, la nostra. Seria diferent en una altra cultura? -va dir- sí, seria diferent -li van respondre. Però el càstig existeix i qui la fa la paga. És un llibre amb "moraleja"? Com es diu "moraleja" en català?

És un thriller molt be construït i, com a tal, compleix magistralment la funció d'atrapar-nos. Algú l'havia deixat després del segon capítol, no apte per a persones massa sensibles, però va reprendre la lectura uns dies després. En tots els casos necessitat d'arribar al final, el més aviat possible. No es tracta de saber, com en les novel.les negres, qui es l'assassí, perquè ho sabem des del començament. De fet tot el llibre està construït en base al punt de vista d'ell. No hi ha herois, ni detectius, ni policies. Només un atzar capritxós que  posa el protagonista una i altra vegada contra les cordes i l'obliga a prendre decisions que ens costaria dir si són per salvar-se o per condemnar-se. Un llibre recomanable per als amants del thriller, per qui busqui situar-se durant uns dies en una realitat paral·lela de penúries de ficció.  

Controvèrsies. -
Sobre l'estructura: Absolutament ben estructurat i molt enginyós per alguns. De vegades previsible i amb masses casualitats fetes venir bé, per a altres. 
Sobre el final: Magnífic, amb una molt bona conversa entre dos personatges claus, un tancament inesperat de la història; potent. Però... quin sentit tenia guardar durant 18 anys un objecte sinó era per poder fer aquell final? Un altra trampa de l'autor. Discrepo! No és cap trampa, el guardava amb una finalitat clara i molt plausible, volia .... 

Minúcies.-
L'autor no fa altra cosa que jugar amb mi, m'enganya, això no m'ha agradat. El llibre és potent en la primera part, després no passa de ser una novel·leta. Ambdues afirmacions, molt rotundes, quedaren francament en minoria. 
Recorda d'alguna manera Crim i càstig. Però allò és literatura! Per què dieu que Dostoievski fa literatura i Lemaitre no? Perquè escriu més? Perquè fa més descripcions? Què és literatura?

Substancial.-
L'espai que ens va acollir, les roses, el verd. els gats, els gossos, les tórtores, el vi, les cervesetes, l'aperitiu. Els amfitrions. La conversa sobre si els coloms caguen massa. Nosaltres.
Un moment de la tertúlia.



dimecres, 2 de maig de 2018

Verd aigua, el color de l'amor

23 d'abril de 2018


És Sant Jordi; avui la biblioteca municipal de les Borges del Camp ha passat a dir-se biblioteca Ferran Jové, l'hort del Dasca és ple de paradetes i el Joan fa anys, no sabem quants; al pastís només una espelma blanca, un sense color que conté tots els colors i un sense número que pot contenir qualsevol número. De fet no és un pastís, és una mona artesanal d'Ulldecona i tampoc no fa els anys avui, els va fer el dia 14. Quan ell va néixer, això segur, ja feia anys de la República però, també és segur, encara quedava molta gent a l'exili.
   
Parlem de Verd aigua de Marisa Madieri, un llibre on l'exili hi és present, quasi protagonista.

Per què aquest títol? Si l'aigua de fet no té color. I la gent replica què sí, que l'aigua, una mica com el blanc de l'espelma, pren diferents colors. Algú recorda el to verd que donen les algues al mar, sobretot a determinades hores; potser es refereix a un mar concret, potser recorda un moment especial, però no ho diu perquè avui no toca parlar dels nostres records sinó dels de Marisa Madieri a qui sa mare un dia li va confeccionat un vestit preciós amb una roba de color verd aigua, des d'aquell moment, per a ella, el color de l'amor. 

 El llibre no està estructurat en capítols sinó en dies, com un diari. Ella s'asseia davant del paper, li posava la data a l'encapçalament i escrivia. Escrivia amb una perfecció escrupolosa, amb una prosa estructurada i detallista. Escrivia el que els crítics van qualificar com "clàssic contemporani". Escrivia allò que sentia en aquell moment. Per això en el seu ¿diari? es barreja el passat amb el present i tot plegat es projecta cap al futur (això ha desconcertat a alguna persona ja que les dates no es corresponen amb el moment dels fets que es relaten). 

El que més ens ha impactat de la lectura de Verd aigua, a banda de la bonica manera d'escriure, són les pàgines, moltes, referides a l'exili. Ella era encara petita quan, després de la guerra, la seva ciutat natal, Fiume, va ser lliurada a l'antiga Iugoslàvia, i la família, com moltes altres, va haver d'emigrar a Itàlia. Madieri no fa cap anàlisi política dels fets, també això ha desconcertat algun lector que esperava l'ajudés a entendre la complexa història d'aquella zona; però és que Madieri no ens ho pot explicar perquè tampoc ella ho entenia, només era una nena i el que ens relata és el record en estat pur, tal com ho va viure i sentir; d'aquesta manera apareixen els personatges: avis, pares, tiets... i les precarietats a què van haver de sotmetre's. Tot plegat, gent i llocs, ens arriba amb un cert aire tragicòmic i, com ella, els trobem simpàtics o antipàtics, autoritaris o sotmesos. Destaquem l'exquisida descripció del Silos de Trieste, una espècie de camp de refugiats, «un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós», on va viure fins que va ser adulta. Parlem de la duresa de qualsevol exili, i fem comparacions amb altres relats de refugiats, com els que va provocar la nostra "guerra civil"; no sembla que a Mèxic els republicans ho haguessin tingut tan difícil. Sigui com sigui, qualsevol exili comporta una gran tristesa perquè significa el trauma d'haver de renunciar a identitats. Això no ho diu Madieri, se'ns acut a nosaltres després de llegir-la, cosa que deu voler dir que segurament sí que ho diu ella, encara que no hagi utilitzat aquestes paraules.

Però Verd aigua no és només un llibre de records, Marisa Madieri el va escriure ja malalta de càncer. Mentre les pàgines avancen ens anem adonant de la tensió. El passat, tendre de vegades, terriblement dur d'altres, retorna ara que té una vida relativament plàcida i feliç per projectar incerteses cap al futur. Incerteses que no ens arriben com a drama sinó de manera valenta i generosa, de manera alhora senzilla i planera, com si res en el fons fos cruel. Passat i futur complementant-se en el creixement personal i l'agraïment al món que ens envolta.

No a tothom li ha agradat, però sí a la majoria. Parlem del postfaci de Claudio Magris que inclou l'edició de Minúscula, a alguns els ha agradat tant com per decidir-se a llegir altres obres d'aquest autor, per a altres peca una mica d'enrevessat, però el que és segur és que ajuda a entendre l'obra d'ella i que és una aportació que l'enriqueix. 

Fem servir doncs les paraules de Magris per acabar la crònica, perquè ell diu el que nosaltres pensem, però ho diu millor. "Sens dubte, Verd aigua, és ple de coses i de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser... és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietat, per amor."



diumenge, 22 d’abril de 2018

Petites joies literaries: "Aquesta llibertat"



 Fragment del llibre Aquesta llibertat de Pierluigi Cappello: Què és un paràsit? Una extraordinària reflexió sobre les paraules.  

...

    -Què és un paràsit? -li va preguntar la professora Agolzer, formulant la pregunta quasi com si la fes a ella mateixa i no a ell.
    -Un paràsit és un ésser viu que viu a les esquenes d'altres éssers vius -va respondre en Piero amb una certa seguretat, alleujat pel fet que li hagués tocat una pregunta tan senzilla.
    -Llavors en Mauro, que en aquest moment viu a la teva esquena, és un paràsit. I en Fabrizio, que viu a l'esquena d'en Mauro, és el paràsit d'en Mauro. Mentre que allà al fons, l'Elena que és l'última de la fila i a l'esquena només hi té la pared i el pòster del cos humà, no pateix cap mena de parasitisme, oi?
    Silenci.
    El Piero es va girar, contemplant desolat la cara rodanxona i inexpressiva de l'Elena i el pòster del cos humà. La seva seguretat s'anava transformant en inquietud, la definició que havia formulat havia quedat feta miques al fons de la seva ment confusa, esmicolada per una frase d'una evidència cristal·lina.
    -Un paràsit és ...
    -
    -Un paràsit és ...
    -
    En aquest punt el silenci és va solidificar i el neguit d'en Piero es va convertir en la desesperació del nàufrag. S'havia girat diverses vegades cap a mi, vermell com un tomàquet, les orelles roents, i havia trobar una expressió genèrica de solidaritat per part meva, però res que pogués semblar un salvavides en forma de suggeriment. Encara més, després d'un parell de mirades, jo havia acotat el cap sobre el llibre, mantenint els ulls fixats al blanc, determinat a ignorar el naufragi que s'esdevenia a pocs metres de mi.
    No és que jo fos poruc, passava els deures cada vegada que podia, i ja era prou arriscar quan la professora Agolzer, a qui no se li escapava quasi res, s'atrinxerava a la seva taula. No cal dir ara, amb la seva mirada prènsil tan a la vora. Hauria sigut un suïcidi, i va ser un suïcidi. La tercera vegada que la pregunta va ressonar el el buit, vaig aixecar la mirada, vaig trobar la mirada d'en Piero, vaig esbossar un suggeriment i vaig acabar immediatament arponat per la professora.
    -Bé, Pierluigi, atès que les teves ganes de dir que és un paràsit semblen tan irrefrenables (irrefrenables? A mi em semblava que havia estat més prudent que un guia sioux...), comparteix el teu saber amb els companys.
    -Un paràsit és un ésser viu que viu «a costa» d'un altre ésser viu -vaig aventurar-me, amb una veu tremolosa com la lletra d'un avi de cent anys.
   La professora Agolzer va esbatanar els ulls, però es va estar d'esbatanar-los a tota la classe; per un moment, vaig ser envestit pel glaç de la seva mirada, i llavors els seus llavis van semblar somriure.
    -La teva definició, de parasitisme, és menys desastrosa que la del teu company, però
continua sent una definició bàrbara mancada de molts elements. Diguem que t'ha salvat aquest «a costa» que has col·locat a la frase, no sé si conscientment, però diguem també que continua sent una definició molt allunyada de l'objecte que estem tractant -va dir, més o menys així, adreçant-se a la classe. Llavors va recomençar: -Cal partir de l'origen de la paraula, i això ni el Piero ni el Pierluigi ho podien saber: «paràsit» ve del grec, i precisament de parasítos, que vol dir comensal, és a dir, algú que està al costat del menjar. I ja amb això hauríeu d'entendre que, si hi ha un àpat, també hi ha d'haver un hoste, un amfitrió, perquè un comensal sense hoste no és un comensal, no és un parasítos, oi?
En dir això va captar l'atenció de la classe, vint-i-quatre o vint-i-cinc cares de nens estaven suspeses en el silenci.
    -Però un paràsit -va prosseguir- és un comensal molt particular. És un que gorreja, un d'aquells que es colen, sense ser convidats, a les festes i mengen de gorra, tant com poden. Encara més: com que és a la festa, els convidats, els de debò, pensen que ell també és un convidat, tenint en compte que és l'hoste que regula les relacions entre les persones. Perquè moltes persones no es coneixen entre elles, però totes es reconeixen en el fet que han sigut convidades en aquella festa i no a una altra, per aquell hoste i no per un altre. I llavors, què passa? Que els convidats deixen fer a l'infiltrat el que vulgui: menjar, ballar, beure, fins la sacietat.
    La professora Agolzer es va aturar i les vint-i-quatre o vint-i-cinc cares de nens es van aturar amb ella. Va reprendre el discurs tornant a la seva taula: era el senyal que, per aquell dia, ja no hi hauria més preguntes.
    -Amb aquesta història hem aplegat quasi tots els elements per fer una bona definició de
paràsit: hi ha un hoste, hi ha un comensal, però és un comensal gorrer, hi ha un àpat o una festa, trieu la paraula que vulgueu, hi ha els convidats i hi ha el concepte de relació o lligam, trieu també la paraula que més us convingui. Neixen, es nodreixen, es reprodueixen i moren. En resum, són éssers vius. Som nosaltres i és el més petit dels bacteris, per tant, mirem de formulat una definició: un paràsit és un organisme o una entitat biològica que viu a costa ... -i aquí vaig tenir la impressió que em mirava només a mi amb el blau cel dels seus ulls- d'un organisme d'una especie diferent que es diu hoste, utilitzant-lo com un nínxol biològic i encarregant-li parcialment la tasca de regular lesrelacions amb el medi extern. Aquesta és una definició acceptable de paràsit. Què hem apres del nostre parasítos avui? Que les paraules tenen un pes i una història. Que algunes estan lligades entre elles per relacions de parentiu i que, per tant, s'han d'obrir com si fossin nous. I igual que, en una nou, hi trobem la polpa, de la mateixa manera, un cop obertes, dins de les paraules hi trobem el concepte. I el concepte serveix per orientar-nos amb seguretat dintre de la nostra concepció del món, no trobeu? -Aquí va ser en Piero qui em va mirar fent cara de no haver entès res.- Ho acabem de comprovar: el concepte de paràsit no tindria cap sentit si no existís el concepte d'hoste. Les ciències fan això: obren, indaguen, verifiquen i constaten, tant si es tracta d'un paraula com si es tracta d'establir quina fricció fa una esfera sobre un pla inclinat. Altrament, fem poesia.
    La professora Agolzer va cloure la seva arenga amb la paraula «poesia» i s'entenia que li
reservava una posició menor respecte les «ciències», com en deia ella, potser perquè la considerava més idònia per al consol dels jubilats o conques que per a una contesa seriosa en el camp del saber.
    Durant la resta de la classe vaig quedar enredat entre la paraula i el concepte, que només sabia distingir superficialment, però, cosa inaudita, tenia la sensació que la professora no tenia tota la raó. És cert que cal conèixer les paraules, que tenen una càrrega, cal estudiar-ne l'origen, d'això n'estava convençut, però em semblava que també ho feien els grans escriptors, i que ho feien bé, a més a més.
    Tenia el cap ple d'herois, llavors; l'any abans, la professora d'italià ens havia llegit a classe La chanson de Roland en original, fet que havia deixat la classe en un silenci atònit, no havia entès res de la lectura, però el record d'aquell encís encara és viu en mi. Aquelles paraules escrites nou-cents anys abans que jo nasqués, havien trobat un cos, el meu, en que esclataven amb la potència d'una fórmula màgica.
    Crec que la professora, llegint-nos la Chanson, així, de cop i volta, traçant només les línies essencials de la trama, ens va voler suggerir alguna cosa elemental; que les paraules són boniques per sí mateixes i que una composició feta amb harmonia n'exalta encara més la bellesa. Crec també que ens volia transmetre la possibilitat de captar-la, aquesta bellesa, existeix en nosaltres des de ben petits, quan fem rodolar a la boca les paraules gracioses o les que ens agraden, repetint-les fins a gastar-les com a caramels. Es tracta d'una possibilitat que només la poesia pot desvetllar.
    Jo vaig començar a captar-la llavors: la professora va continuar durant la resta del curs llegint-nos nombrosos fragments de l'epos, des d'Homer fins Ariosto, i jo, sorprès cada vegada, no sabia com fer-ho per explicar aquella sorpresa, només sabia que volia retenir-la tant com pogués dins la meva fantasia. Llavors vaig dibuixar. Vaig dibuixar la paraula «Nèstor» i em va sortir la figura de Nèstor sobre el carro de guerra als marges del camp de batalla sota la muralla de Troia. Vaig dibuixar la paraula «Hèctor» i en va sortir la figura d'Hèctor en guàrdia amb la llança rere l'escut, esperant l'assalt d'Aquil·les. Vaig dibuixar la paraula «Àiax» i en va sortir la robusta figura d'Àiax, arrambat entre les proes de les naus aquees i l'atac dels guerrers troians. Vaig començar així, dibuixant els noms propis, i d'alguna manera, encara avui continuo dibuixant, tot i que ara dibuixo la meva veu als fulls i la veu arrossega alguna cosa meva.
    No hauria sabut què replicar a la professora Agolzer, ni ella hauria admès cap rèplica, durant aquell matí lluminós d'abril. Però avui seria capaç de dir-li alguna cosa: i li diria que tenia raó d'exhortar-nos a fer servir les paraules amb propietat i precisió, però que les paraules no es poden reduir a conceptes ni doblegar als seus significats, perquè el concepte és un recinte abstracte, funciona com les vitrines dels museus.
    Aquí, ara plou: és una pluja feixuga que sento com saltironeja a les teules dels canalons,
com pica sobre l'estesa de fulles mortes als peus de l'auró i cada gota té el seu timbre, segons la disposició de la fulla on cau. És una pluja que pica on abans havia caigut la neu, és una pluja que sembla arrossegar a terra tot el mal humor profund del cel, durant un matí en què ha passat l'infermer quan encara nevava, i m'ha deixat sol a l'habitació, enfrontat a un desordre interior i un desordre exterior.
    La volem exposar rere un vidre, aquesta pluja? Ho podem fer, la podríem definir. «Per què plou?», formularia absorta la professora Agolzer, adreçant-nos una de les seves preguntes letals des de la taula per explicar-nos el cicle de l'aigua.
Podríem posar a la vitrina la pluja de quan ha passat l'infermer, però llavors, separada i tancada dintre de l'estructura de metall i plexiglàs, ja no seria la pluja que he vist. Liofilitzada en la seva abstracció, esdevindria només la pluja de les pluges, un mer signe intel·lectual.
    I hi ha una altra cosa que no tenia en compte la professora: que les paraules són matèria, una matèria molt estranya, composta de so i de silencis, dues substàncies que no es poden remetre a cap taula periòdica dels elements, però que constitueixen la columna vertebral de tot pensament. So i silenci. I s'hauria de poder auscultar amb cura el silenci viu que les paraules són capaces d'alliberar perquè, quan va bé, és el mateix silenci que precedeix al naixement, el mateix que segueix cada mort. És el mateix silenci que declina una altra forma de coneixement, que la professora Agolzer ignorava des del seu optimisme positivista: Un coneixement que no prescindeix de l'instint ni de l'empatia, que deixa les papallones lliures al cel, i ni tan sols desitja classificar-les en vitrines, cadascuna amb el seu cartellet explicatiu. En fi, li diria que hi ha una altra manera de fer servir les paraules amb precisió, és una manera que dóna una forma tangible a la indeterminació dels sentiments i els insereix, negre sobre blanc, a les pàgines dels llibres.
...

diumenge, 18 de març de 2018

Sempre ens quedarà la poesia,

Ara, davant d'aquesta pàgina en blanc, em proposo complir amb el deure d'escriure la crònica de la darrera trobada del club; la que vam fer per comentar La lluna i les fogueres de Cesare Pavese. Sé que no serà una tasca fàcil. Pot ser que els anys que porto "arrelada" en aquest grup d'amics em facin ser poc objectiva: les arrels, les identificacions, creen sentiments. I jo sento que m'estimo aquesta gent àvida de lletres i àvida de vida. Capaç de preparar sopars de cinc estrelles. Capaç de trobar-se per anar a manifestar-se. De patir i rebel·lar-se en moments polítics com els actuals. De celebrar aniversaris i preparar per als que en compleixen 69 un deliciós coc de pera amb les espelmes i la inscripció: Heu arribat a l'edat eròtica per excel·lència. No, segurament no sóc objectiva, però ara sento que és impossible reconstruir la tertúlia de divendres, on les paraules i la lucidesa van proliferar durant dues hores. Algú va comentar abans de separar-nos: amb tot el què hem dit d'un llibre de 158 pàgines se'n podria escriure un de 300.

Començaré per allà on pertoca, pel començament. Amb la veu clara de la Mercè que ens fa la introducció: 

"El 8 de juliol de 1950, Cesare Pavese torna per darrera vegada a Santo Stefano Belbo, probablement per acomiadar-se del seu amic més estimat, Pinolo Scaglione, i dels indrets de la seva infantesa que havia descrit a La lluna i les fogueres. Pinolo, que apareix a la novel·la en el paper de segon protagonista, amb el nom de Nuto, està una mica alarmat per la dedicatòria que Pavese ha posat en l'exemplar de la novel·la que li ha regalat:  Per a Pinolo, aquest llibre, l’últim que hauré escrit. Llavors, Cesare, per tranquil·litzar-lo, agafa la ploma i afegeix un "potser" ("potser l’últim") per camuflar el que en realitat era el seu comiat irremeiable de la vida i de la literatura".

Efectivament, el 27 d'agost de 1950, Cesare Pavese es va suïcidar.

La lluna i les fogueres, continuo emprant la veu de la Mercè, descriu el món dels pobres i el dels rics; el protagonista és un bord, un sense origen que viu entre els pobres (l'autor, ell mateix, tota la vida pateix de soledat interior) i després de servent en una casa de rics, quan es veu amb forces emigra a Amèrica i fa fortuna, torna als seus orígens esperant retrobar el món de la seva infància.

Tinc una raó per haver tornat en aquest poble  -així comença el llibre- aquí i no a Canelli, a Barbesco o a Alba. Aquí no hi vaig néixer, és gairebé segur, on he nascut no ho sé; no hi ha en tota aquesta contrada, una casa, ni un tros de terra, ni uns ossos dels quals en pugui dir: "Això era jo abans de néixer"... Qui pot dir de quina carn sóc fet? He rodat prou món com per saber que totes les carns són bones i s'equivalen, però és per això mateix que un es cansa i procura posar arrels, fer-se una terra i un poble, perquè la seva carn valgui i duri una mica més que un simple canvi d'estació. 

Quins orígens busca? Pavese fa bord el protagonista de la novel·la. Com una metàfora de l'angoixa de no poder construir-se una identitat. És que allò que ha vingut a retrobar ha desaparegut -comenta algú-. Tal vegada, però també podria ser -diu un altre- que no hagués existit mai.

Pavese és un poeta, i ho demostra igualment quan escriu prosa; una prosa en l'estil més punyent i implacable del realisme italià de postguerra. Dura, sense concessions, i, malgrat això, pura poesia. Els de més edat, els que van llegir La lluna i les fogueres fa molts anys, s'han fixat especialment en aquesta vessant poètica. El Joan recorda quan i qui li va recomanar el llibre; era en aquella època en què els joves flirtegen amb el suïcidi. Que estrany que em recomani això tan dur, va pensar llavors. Ara -diu- l'he pogut llegir d'una altra manera. 

Poesia, d'un altre teler, la de la Fina: "I després d'aquells morts i aquella violència, quan la casa cremava, jo m'esborronava especialment amb els crits dels vedells que, lligats, no podien escapar del foc".

I l'amo va i li diu: Com és que vols un sou? Per què no et pots acontentar només amb el menjar? Els animals ho fan. Quina societat tan bèstia! -fa la M. Dolors-. Una societat de postguerra, no tan diferent del que es visqué a casa nostra els anys quaranta -comenta el Pep- a qui el llibre li ha recordat Pedra de tartera de la Barbal. I l'Enric reflexiona sobre les pautes culturals de cada societat, i de quan la submissió és una virtut necessària per als pobres, en temps i llocs de vegades ben propers. 

I haig d'anar acabant; el que he portat fins aquí no és ni el millor ni el pitjor del que es va dir, no és ni tan sols el resum d'una trobada on vam comentar llargament un clàssic de la literatura italiana; un llibre trist però molt real; perquè -ara parla la Diana- hi ha gent que viu i sent així.

Sí, haig d'anar acabant, però no ho puc fer sense deixar constància que si La lluna i les fogueres ens va agradar tant no va ser només per la trama sinó també, i de manera molt remarcable, per la perfecció estilística que té molt a veure amb els recursos lingüístics que utilitza; per exemple la manera com el dialecte del camp, que fan servir alguns dels personatges, queda perfectament integrat a la narració. I si tot això ho hem pogut copsar llegint en la nostra llengua és gràcies a la traducció. Els traductors, aquests gairebé sempre oblidats! No em puc permetre aquest oblit en el cas de La lluna i les fogueres. Potser tocaria un panegíric de Maria Aurelià Capmany, em falta espai per fer-ho. Però remarcar que va ser ella que ens va permetre llegir en català algunes de les millors novel.les europees en uns anys on la nostra llengua era quasi maleïda; que va triar de manera especial els neorealistes italians; que va cuidar que el llenguatge i l'estil ens arribés de manera idèntica a com l'havien treballat els autors... Sí, hagués estat imperdonable, ara que es compliran els cent anys del seu naixement, no fer esment d'ella. És imprescindible recordar i  reivindicar Maria Aurèlia, per tantes coses! 

Em cal acabar. Ho faré amb un dels paràgrafs que la Mercè destaca a la seva ressenya lúcida i ben treballada  (que m'ha passat per escrit i he dut aquí en una petita part).

Pag. 84 : Va ser així que vaig començar a comprendre que no es parla solament per parlar, per dir «he fet això», «he fet allò», «he menjat i begut», sinó que es parla per fer-se una idea, per comprendre com va aquest món.

Parlem doncs, per comprendre i comprendre'ns. I segur que llegir ens fa més fàcil el parlar i, en definitiva, més fàcil acceptar-nos, a cadascun de nosaltres i al món en general. Encara que tot plegat no estigui exempt dolor, sempre ens quedarà la poesia.

divendres, 9 de març de 2018

Del banquer anarquista de Pessoa a la vaga feminista del 8M



¿Què vol dir l’anarquista? La llibertat -la llibertat per a ell i per als altres, per a tota la humanitat-. Vol deslliurar-se de la influència o de la pressió de les ficcions socials; vol ser lliure tal com va néixer i va arribar al món, que és com justament ha de ser; i vol aquesta llibertat per a si mateix i per a tots els altres. 

De: El banquer anarquista. Fernando Pessoa.






Nota prèvia: escric aquesta crònica el dia 9 de març, l'endemà de una de les més grans mobilitzacions que s'han viscut a l'estat espanyol i que ha aconseguit agermanar molta gent, dones i homes, contra qualsevol tipus de submissió i explotació, contra la possessió,  contra la violència. Per la igualtat entre persones i per la llibertat. En honor de les dones que van fer possible el 8M em permetré, avui, utilitzar el femení com a genèric. 

Ja fa uns quants dies que ens vam reunir per comentar El banquer anarquista de Fernando Pessoa.  Va ser el 16 de febrer, però diverses circumstàncies m'han impedit posar-me davant l'ordinador per teclejar, fins avui.

Va ser, deia, el 16 de febrer. Ens vam trobar a l'espai màgic del mas Negret. Vam sopar plats de cuina portuguesa i vam brindar per les amfitriones que celebraven 44 anys de casades que es diu aviat. La tertúlia sobre el llibre, com sempre, abans de l'àpat, assegudes al voltant de la llar de foc i amb gatetes i gossetes damunt les faldes. Un cop repartides les begudes i el pica-pica de l'aperitiu, va ser MO qui va trencar el gel per dir-nos que el llibre l'havia desorientada, era incapaç d'establit si Pessoa defensava l'anarquisme o bé se'l carregava. I no era l'única, la mateixa desorientació havia atordit a més d'una. A JT, per exemple, li havia passat igual, i això que JT és des de fa temps un admirador i coneixedor de l'obra de Pessoa, especialment en la seva vessant poètica, però no havia llegit el banquer i li costava qualificar-lo.

EA i JMF intentaren establir si es tracta d'un exercici de lògica, de fet és el que sembla en la primera lectura. Però el matemàtic se l'havia rellegit, l'havia girat del dret i del revés i havia determinat de manera irrefutable que no, cap de les premisses estableix de manera coherent cap conclusió. Com a mètode deductiu, doncs, falla, però Pessoa té la capacitat d'ensarronar-nos, de fer-nos avançar per un discurs que el porta a defensar que l'anarquisme només és possible viure'l de manera individual i al damunt sostenir que el millor anarquista és un especulador dels diners, un banquer. FI s'hi va enfadar, o es va enfadar amb ella mateixa, s'havia deixat ensarronar. Quina capacitat de vendre motos! Volia Pessoa demostrar que a través de raonaments que poden passar per intel·ligents i de la més estricta coherència ens poden fer tragar qualsevol ideologia?

Però potser hi ha un punt de raó en tot plegat, ens feia reflexionar DC, potser l'única lluita realment possible és la que porta cadascuna per a sí de manera individual. Pessoa, digué RB, pretén, i aconsegueix, fer-nos ballar el cap amb el seu gairebé monòleg, defineix l'anarquia com a bé suprem i acaba instal.lant-se en el capitalisme, la burgesia com a mal menor en un món canviant on cada desig social imposa canvis que suposen transformacions que a la vegada comporten més imposicions. Com es pot evolucionar, imposició rere imposició, cap a l'anarquia que és la manca total d'imposicions?

Un joc ben complicat, tot plegat, sorgit d'una ment intel·ligent, àgil i brillant que aconsegueix que la lectora no acabi de saber on és.  Ens diu que cal una revolució, però també que les febleses humanes la fan impossible. Ens diu que el capitalisme és causa de desigualtats contra les quals la naturalesa humana es rebel·la inevitablement. Ens diu que la moneda de canvi és instal·lar-se en la burgesia, que el diner és un dels mals a combatre i que és possible fer-ho dedicant-se precisament a fer diners. Lucidesa per fer-nos pensar a través de les contradiccions? Fina ironia i sarcasme? O purament i durament cinisme? Brillant, sigui com sigui. Però un cop llegit queda a la prestatgeria, o torna a la biblioteca, i cadascuna es retroba en la seva pròpia revolució, ja sigui individual o col·lectiva.



dimarts, 23 de gener de 2018

Nosaltres en la nit de Kent Haruf



Hi havia una vegada una senyora d'edat avançada que no li agradava dormir sola. Com que era una senyora molt valenta li va proposar al seu veí que dormís amb ella. El veí també ho volia, però li feia una mica de vergonya, per això hi va anar per la porta del darrera, però ella li va dir: què fas home? has de venir per la porta del davant que no fem res mal fet. Com que era un poble petit, tothom se'n va assabentar i tothom, menys una velleta encara més velleta que ells, els va criticar. Però qui més els va criticar van ser els fills, que en aquesta història tenen assignat el paper de dolents i són la causa que no la puguem acabar amb allò de "van ser feliços i van menjar anissos" perquè a la vida de tothom sempre hi ha d'haver alguna cosa o algú que posi pals a la roda.

Nosaltres en la nit està construïda quasi sense narrador. Avança a través dels diàlegs. La força recau en les veus dels protagonistes i les històries que s'expliquen. Ajaguts un al costat de l'altra, en la foscor de la nit, defugen soledats mentre s'escolten. Les vides passades van apareixent i s'incorporen al nosaltres sense gaires preguntes i cap judici.

Potser no és una obra d'alta literatura, però és dolça i tendra i, bàsicament, parla de valors humans i ens permet reflexionar sobre la soledat, la vellesa, el conflicte generacional, l'amistat, l'amor, les imposicions socials ... la gent del club en vam parlar llargament i vam considerar, per unanimitat, que ens havíem trobat molt a gust en companyia de dos vellets que després de relacions anteriors poc satisfactòries decideixen donar-se una altra oportunitat i constaten com a partir de l'espontaneïtat, l'honradesa i fora de les conviccions establertes com a "normals" és possible reconciliar-se amb la vida i arribar a relacions més plenes i profundes.

Es tracta d'una novel·la extraordinàriament contemporània que modula la tendresa sense caure en sensibleria i no amaga la duresa que hi ha sempre a l'altra banda de tota moneda i les dificultats que una societat individualista i poc solidària imposa a qui decideix situar-se en la llibertar per buscar la plenitud  dels sentiments. Actituds massa sovint atacades, molt especialment quan es donen en persones d'edat avançada. Perquè sortir dels paràmetres convencionals pot ser habitual en els joves però en els vells és ridícul i sense sentit i cal que la família s'hi oposi. Potser no només pel "què diran" també perquè els temes materials, com les herències, acaben tenint més pes que els sentiments. 

Ens trobem en front de dues generacions antagòniques? Avança la historia en sentit invers a la llibertat i els drets de les persones? Són els joves més conservadors i restrictius que els fills del maig del 68? O potser podem entendre que sempre és possible evolucionar i que és precisament això el què han fet els protagonistes? Una evolució lúcida i valenta, però afectada d'alguna covardia contra la qual el lector es podria rebel·lar si no sap entendre que les covardies i les pors són terriblement humanes i molt presents en etapes de la vida on la mor és propera. El que fa por de la mort, de vegades, potser no és tant que ens afecti a nosaltres com a aquells que estimem. Potser tu et moriràs i llavors qui cuidarà de mi? La duresa de la soledat.

Sigui com sigui, dues coses a destacar abans d'acabar aquesta crònica. La presencia d'una tercera generació, el petit nét que se sent més identificat amb els vells que amb els seus pares i, sense desvetllar el final, la presencia de la paraula Amor a la darrera frase. Sempre hi ha lloc per a l'esperança.

Kent Haruf va escriure Nosaltres en la nit malalt d'un càncer terminal. Era la seva darrera novel·la. Un llegat sobre els valors que hem de preservar dels perills que els assetgen?

dilluns, 27 de novembre de 2017

Nova trobada del club per comentar "L'última trobada"

 
  




 Tots ens enganyem en això de l'amor. Amb l'edat, si en tens testimonis, un se n'adona de quantes maneres diferents pot ser vista una mateixa història amorosa.                       J. T.
 




Es pot permetre un general, un militar prussià, estar enamorat? Pot la seva rígida moral cedir a uns sentiments que s'escapen dels controls? Els pot entendre?

Fa quaranta-un anys que espera, quaranta-un anys i quaranta-tres dies. Mentre, s'ha fet vell. Què l'impulsa a continuar vivint? Res, a banda d'aquella trobada, la darrera, amb l'amic que no ha vist des de fa quaranta-un anys.

Dos personatges, cara a cara, i una amistat. L'amistat, quan és de veritat, té un component eròtic, pot arribar a lligams més forts dels que es puguin crear amb altres relacions sentimentals, dins del matrimoni o amb un amant. Es pot perdonar la traïció d'un amic? Hi va haver traïció? Què en pensa treure el general d'aquella trobada?

Sandor Márai ens atrapa, ens interpel·la i ens qüestiona en la recerca d'una veritat que quedarà desvetllada, en la justa mida en què és possible desvetllar veritats, en 189 pàgines si hem llegit l'edició d'Empúries/Salamandra.

El convidat és a punt d'arribar. El general, durant les 66 pàgines primeres, es prepara per rebre'l i aprofita per recordar el que mai no ha oblidat. Sabrem dels seus orígens, sabrem com es forja l'Amistat, quins lligams la mantenen i quines condicions la desequilibren. En la trobada del club de lectura, R.B. ens parla dels punts d'inflexió, de quan el nen ric descobreix les dificultats econòmiques de la família de l'altre o de quan l'altre s'asseu al piano per tocar amb la mare rica la Polonesa de Chopin. Comunicació a través de la música, remarca M.O. Complicitats de sentiments. Un llenguatge que exclou personalitats militaritzades. I en aquest joc de complicitats i d'exclusions dues dones; els tercer i quart personatges de la història. En parlem llargament. Una, la gran víctima de tot plegat, l'exclosa, un retrat retirat de la galeria del palau. L'altra, l'al·legoria de la maternitat portada a les darreres conseqüències, sense ser-ne la mare biològica. Però igual no és ben bé així. F.I. aconsegueix fer-nos entrar en contradiccions i D.C. fa ganyotes de disconformitat quan les nostres sensibilitats s'identifiquen massa amb la dida.

Han posat les espelmes blaves a la taula, l'últim detall que faltava perquè tot fos exactament igual que en aquell altre sopar de fa quaranta-un anys. Tot menys ella, que ja és morta. Ella, el nexe necessari que demostra que potser no eren tan diferents els dos amics. O potser, ella, l'element necessari per fer paleses les diferències. És ella l'objecte de les gelosies? O són les qualitats de l'un que mai no podrà tenir l'altre i les qualitats de l'altre que mai no podrà tenir l'un?

No es tracta només d'un triangle amorós, reflexiona E.A., és un enfrontament amb els conceptes bàsics que conformen els caràcters. L'autor els qüestiona i ens fa partícips de cada afirmació, o de cada dubte. Parlem d'amistat, de moral, de principis, de sentiments. Parlem també d'amors i de soledats; de pàtries i d'exilis. Un compendi global sobre l'existència, per J.F., on Márai cerca la complicitat del lector. De fet, ja ho sabíem, la vida no sempre dóna respostes, encara que no per això renunciem a les preguntes.

L'última trobada s'allarga tot una nit. Amfitrió i convidat gaudeixen del sopar i, com si no existissin rancúnies, parlen afablement dels tròpics, igual que ho havien fet quaranta-un anys enrere. Fins que el general deixa anar la primera de les preguntes: Has vingut per explicar-m'ho? -No, he vingut perquè era a Viena. La resta és quasi un monòleg on el militar recorda què va passar. Parla d'una cacera. Parla de la mort. Demana la veritat, una i altra vegada. I nosaltres, igual que el convidat, demanem només que continuï, perquè, com ell, volem saber. Però quina veritat busquem? Si ja la saps, tens els fets -li havia dit la dida-. I P.G. considera que sí, que ja ho sabíem, que de fet la història, la gran història, és la de l'Amistat. L'únic que ha importat durant quaranta-un anys, diu P.G., ha estat el retorn de l'amic, l'únic realment necessari era tornar a veure'l, la resta, persones incloses, les havia posat en guaret. Ara ja no importen les preguntes. S'ha fet de dia. S'ha acabat la trobada i s'ha acabat la història. El retrat, si ho voleu, pot tornar a la galeria.

divendres, 20 d’octubre de 2017

El dia que vam sortir a robar cavalls

"Poso la ràdio. Enganxo les noticies del matí a mitges. Granades russes plouen sobre Grozny. Ja hi tornem a ser, però no guanyaran mai, a llarg termini no, fins i tot jo ho sé.Tolstoi ja ho va explicar a Hadji Murat, i això que la novel.la té cent anys. En realitat, no s'entén que els grans estats no hagin aprés la lliçó, que no entenguin que al final seran ells els que acabaran dissolent-se. Però, i tant que es pot arrasar Txetxènia. Avui és un pèl més fàcil que fa cent anys."
Sortir a robar cavalls - Per Petterson-  Club Editor - Pag 119


Mitjans d'octubre. El club es reuneix a la Sala Parroquial, a la d'Entitats hi fan obres. Algunes venen documentades. La Mercè ha escrit un foli amb les impressions de la novel.la. La Fina ens porta llibrets d'aquells tan bonics amb fotografies que expliquen coses sobre plantes o animals. Ens parla dels bedolls i dels avets i de la fusta que fan, ens explica que l'escorça del bedoll crema també quan és humida, ens mostra les imatges. Fa el mateix amb els moixons, n'és una experta: la mallerenga carbonera, la merla, l'alosa, l'esparver, el reietó, la cornella i el cigne. Ella i el Joan fan el cant de la mallerenga, diferent el de quan arriba que el de més tard, quan crida la parella. I no s'ha oblidat del linx, aquell simpàtic felí que Trond T. va veure, o va creure que havia vist. 

Trond T és el protagonista d'aquesta magnífica novel.la (magnífica per tothom menys per la Diana que s'hi va avorrir, però pensem que la culpa la pot tenir la traductora de l'edició que ella ha llegit que no ha sabut copsar la força de les paraules de Petterson). Parlem de Sortir a robar cavalls. Ens situem en una caseta perduda pels boscos de Noruega, a la frontera amb Suècia. I quan diem que ens situem, ho diem en un sentit gairebé físic. El riu, els arbres, la neu, el vent, els animals, tota la natura, es fan tan reals que els percebem amb els cinc sentits. Quan la Fina ens explica com es passejava pels boscos de bedolls aconsegueix que tots hi tornem a ser. Igual com em va passar amb El bosc de les guineus de Paasilinna, diu. Però el bosc de Petterson (o de Trond) no és sempre el mateix. De fet hi ha dos boscos, dos escenaris, situats a una distància de 52 anys. Petterson va i ve d'un a l'altre sense que ens adonem. De vegades, diu el Joan, em calia parar-me un moment per saber si era en l'ara o en el record. Doncs es veu clarament, li respon la Mercè. Són coses que passen entre parelles, sempre va bé per amenitzar la trobada. I és que la Mercè avui, no sé si a causa de la pluja o de la intensitat com ha viscut la novel.la, va llançada. 

El Joan, que normalment és qui obre la roda d'intervencions, destaca el canvi de ritme que pren la historia recordada quan el pare decideix ... Avui em toca a mi començar que sóc qui més l'ha treballada, el talla la Mercè, realment va llançada. I ens parla de la força d'una narració escrita en primera persona. Del contrast entre l'home madur del segle XXI i l'adolescent del 1948. De com el cos interactua amb la natura en les dues etapes; diferents energies, el mateix entusiasme.  L'entusiasme que li va trametre el pare, 52 anys enrere. Les lliçons que li va donar el pare, aplicades encara 52 anys més tard, malgrat no l'hagi tornat a veure més. De l'amor i l'admiració cap el progenitor, a qui possiblement idealitza en el record, del possible desengany pel no retorn. Recordo encara amb el cor oprimit els viatges amb bicicleta a l'estació, cada dia esperant veure'l baixar del tren. 

Més de la meitat de la novel.la dedicada a un home que va desaparèixer de la vida del protagonista quan tenia 15 anys. Només un breu paràgraf dedicat a la mare que la va tenir tota la vida. Però es tracta d'un dels paràgrafs més bells i intensos de l'obra. La compra del primer trajo. El moment, segurament, que Trond es converteix en home. Ja no en sabrem d'ell gaire res més. A penes petites pinzellades: que va ser el noi dels pantalons d'or, que la seva darrera parella va morir en un accident. Fins que el retrobem quan té 67 anys. L'anirem coneixent a través de la meticulositat i la sensibilitat com descriu la relació amb la natura i amb els animals, amb la Lyra, la gossa, i també amb aquells cavalls que jugaven a robar amb el seu amic Jon. Tot això en un anar i venir en el temps. Perquè la novel.la de fet comença l'any 2000 i acaba l'any 1948. Però no és una novel.la inversa, és lineal i clara. És l'avui i el record d'un estiu, només un estiu, on a més d'enamorar-se del pare també es va enamorar de la dona que el pare estimava; on va saber de la guerra i de la resistència; d'heroïcitats i covardies; de fugides i retorns; on ho va perdre tot per trobar-se i construir-se a sí mateix. 

De tot això parla la Mercè, o gairebé, no totes les reflexions són d'ella, la gent la va tallant per afirmar, matisar, completar. L'Enric, per exemple, parla de la sinceritat en què es narren uns records que segurament arriben transfigurats, modulats i adequats. No és tan el què va ser, sinó la manera com, en la vellesa, volem recordar com va ser. Es fa el silenci a estones. I algú ens recorda la presència dels silencis a l'obra. De tantes coses no dites que intuïm i sabem presents. 

Es comenta si Trond, en la fugida, el que ha fet és emular el pare, si també en això havia de ser com ell. Es comenten moltes més coses i es parla de Noruega i de la concepció diferent de la família. La Fina em diu que haig de posar aquí la coincidència que un autor de cognom Petterson (fill de Pere) hagi escrit aquesta història que bàsicament tracta de l'amor d'un fill pel seu pare.

La Mercè encara no ha acabat de llegir el que té escrit. La cosa, amb els constats talls d'altres intervencions, s'ha allargat. Ens queda la darrera frase: El tercer paràgraf de la pàgina 119 és per encoratjar-nos en les dificultats que estem vivim. Doncs vinga, que sigui aquest darrer paràgraf llegit a la reunió el que encapçali aquesta crònica.