Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
18 d'abril a les 8 del vespre, a la Sala d'Entitats de Cal Dasca.

Comentarem:
Botxan de Natsume Soseki

dijous, 16 de març de 2017

Blanco Nocturno de Ricardo Piglia a casa els Ferrer-Obiol. Una novel·la amb moltes històries i un sopar amb moltes celebracions.

Tony Duran era un aventurero y un jugador profesional y vio la oportunidad de ganar la apuesta màxima cuando tropezó con las hermanas Belladona.(1).L'Enric i el Joan no eren ni aventurers ni jugadors professionals, al menys no ara que complien 68 anys i la Mercè els havia preparat les espelmes damunt dels pastissets d'Ulldecona.

A casa els Obiol - Ferrer la taula estava parada, sí, una altra vegada, perquè hi havia diverses celebracions. Entre els embotits de Les Borges i els del porc d'Ulldecona, la Fina recordava frases del llibre: Los barrios bajos donde muere y vive la mitad más oscura de la población (2) Lo sorprendió una manga de langostas que venia del norte (3)

De Blanco Nocturno tothom en destacava el llenguatge. -Una literatura plena, de ritme potent, que t'omple mentre llegeixes- digué la Diana. -Tan argentina que moltes paraules no saps que volen dir, però no importa, continues llegint fins al final perquè t'atrapa. Què bé que s'explica!- la Maria Dolors. 

Llegida depresa, sense poder deixar-la -explicava el Joan- que considerava que una de les genialitats és el canvi de personatge central, quasi sense que el lector se n'adoni, absolutament necessari per acabar de dibuixar tot el que vol dibuixar. Cal que arribi algú de fora i prengui distancia -continuà.- Algú que s'ho pugui mirar sense les implicacions passionals, econòmiques, familiars o ideològiques a què està sotmesa tota la població. Un retrat magnífic d'un temps i una gent implicats tots en una trama de degradació i d'indignitats. Una espiral d'enganys i violència. Fins que saber qui és l'assassí ja no té importància. De novel·la negra passa a novel·la social i psicològica.(4)

La novel·la guanya molta força amb l'arribada d'Emilio Renzi, -va dir la Fina.- De fet, va ser a partir d'aquest moment que ella va deixar d'apuntar frases perquè tot el relat era una extensa frase que l'arrossegava a seguir llegint.

Es diu que Blanco Nocturno són dues novel·les en una. Nosaltres creiem que Blanco Nocturno és moltes històries en una. Són històries lligades a una maleta amb diners, que està lligada a una dona que va abandonar els fills quan tenien tres anys; a unes filles que  pretenen tenir fills d'homes diferents i abandonar-los també als tres anys, que esnifen coca i relaten històries sensacionals; a una fàbrica tancada que necessita els diners per tornar a funcionar; a un fiscal corrupte que vol especular amb els terrenys de la fàbrica; a un joquei que estima tant un cavall coix que no li importa matar per poder comprar-lo. Blanco Nocturno és la Pampa Argentina i tota la duresa del camp. Blanco Nocturno és l'inconscient col·lectiu junguià aplicat a un poble sense nom que alguns diuen que és el lloc on va néixer Piglia. Blanco Nocturno és una realitat feta de matèria de somnis com si estiguéssim en un teatre shakesperià. Blanco Nocturno és un intent de veritat portada fins les darreres conseqüències, allà on mor per convertir-se en una mentida insuportable.
I l'Enric hi posà el toc final parlant del bagatge cultural de l'autor reflectit en l'obra. Un bagatge, digué, propi dels argentins en general, però de Piglia molt especialment. Són tantes les referències a literatura, filosofia, psicologia... que és difícil trobar-les, de fet segur que se'ns escapen. És Croce una referència a Benedetto Croce? o Schultz un homenatge a Bruno Schultz? Després es va asseure al costat del Joan per apagar les espelmes. 
________________________________________________________________________________-


(1) Així comença Blanco Nocturno de Ricardo Piglia.  
(2) A la pàgina 15 de l'edició que vam llegir de Blanco Nocturno, Ricardo Píglia fa una descripció sensacional del poble on havia arribat Tony Duran, un poble argentí on, com és habitual: los pobladores principales viven en lo alto de las lomas .... i al otro lado de las vías del ferrocarril, los barrios bajos donde muere y vive la mitad de la población. 
(3) A la pàgina 22. És encara el primer capítol del llibre i Piglia ens està presentant els personatges de manera indirecta a travès d'una conversa del comissari i un  botiguer. Són personatges singulars que ens atreuen la curiositat immediatament: Les bessones Belladona, nétes del fundador del poble, amb qui Duran té relacions sexuals, amb les dues; el vell Belladona, mig paralític potser a causa d'un intent d'enverinament per part d'un fill.  Primer intuïm que Duran ha estat assassinat i després ho confirmem. Ens deixa entreveure històries tèrboles, sospites. Sembla que ens endinsem en una novel·la policíaca clàssica. 
(4) Amb el canvi del personatge central, el Joan es referia al comissari Croce que durant la primera part del llibre investiga l'assassinat de Duran i al periodista Emilio Renzi, d'un diari de Buenos Aires, que acaba ajudant al comissari a qui han tancat en un manicomi . Croce és un policia de la vella escola, basa el seu coneixement en la intuïció i en el "saber mirar" i és capaç d'encertar el blanc en la foscor de la nit.  Renzi és el periodista que fa la seva feina des de la investigació i l'objectivitat. Interroga els personatges amb la mestria de qui sap com arribar a l'interior de l'ànima de cada un. Emilio Renzi també és escriptor. Emilio Renzi és Ricardo Piglia.

divendres, 24 de febrer de 2017

El club va llegir Coetzee / Subtítol: Las rubias también

Sí, estoy jodida. Y necesito ayuda.
Soy dependiente. Sí, sí, yo.

 Es temporal, y hay que esforzarse.


Te lo explicaré: de mi parte y de los que estamos así.
 (cliqueu per llegir-la)





La veu de l'Akane va arribar des d'un mòbil. Potent. Ens va regalar la seva poesia "dia 16" i tothom la va escoltar en silenci. Algú amb els ulls tancats. Una altra digué: és molt bona.

Però anem a pams. Ens havíem reunit al mas Negret, una casa perillosa si algú està a dieta. Entre les cosetes per picar que omplien la taula, el xoriç del porquet de l'església. La Fina va fer algun comentari al respecte. Algú altre s'hi va afegir. Els més assenyats van recordar  perquè érem allà. 

El llibre de la tertúlia:
Home Lent
J.M. Coetzee
Edicions 62 / El Balancí
Traducció: Dolors Udina - 2005 - Amb subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes

Podia ser que hi hagués algun problema de traducció? A la Diana li ho semblava. Si més no, té faltes d'ortografia, va dir.  Problema de traductora o d'editorial? Fos una o altra, a la Diana li va fer mal als ulls.

A altres el que els va molestar va ser l'arribada d'Elizabeth Costello. Aquella escriptora creada per Coetzee, el seu alter ego, diuen, que l'autor introdueix a la novel·la a partir del capítol 13. Hi ha un abans i un després de la  Costello. Com hi ha un abans i un després del moment que Paul, el protagonista, confessa a la Marijana que n'està enamorat, que és justament en el capítol anterior. 

Fins al capítol 12 veiem un home que ha perdut una cama en un accident. El pas per l'hospital. La ràbia. L'acceptació de la minusvàlua. Com encaixa la nova realitat que li toca viure? Com canvia o afecta aquest fet la seva relació amb els altres? Com mantenir la DIGNITAT? De tot això l'Akane en sabia alguna cosa, havia tingut un accident, havia estat durant uns mesos dependent. Havia cridat al món que una de les coses que més molesten en aquesta situació és que els altres et tractin com infant, o pitjor, com idiotitzada. Per això ens va enviar la seva veu, ens va recitar el seu poema i va considerar que sí. Coetzee ho havia expressat molt bé, de manera planera, amb la cruesa que correspon, però sense melodrames.  

La Fina s'ho creia, de fet tothom ens ho creiem. Quedar-se sense cama als 60 anys és una mala jugada. La Fina va començar a amoïnar-se quan veia bicicletes pel carrer. Era normal que el Paul no estigués de bon humor. Pena? Segurament aquest és un dels sentiments que ni Coetzee ni l'Akane volien rebre.

Paul, un home de 60 anys, sense cama, decideix tirar endavant sol, no necessita, no vol, ni una pròtesi. Si de cas una mica d'ajuda. I l'ajuda li arriba a través de diverses assistentes, algunes llunyanes, altres maternals, segurament totes el tracten com un esserquehaperdut. Fins que arriba ella, la Marijana, que no és cap bellesa, ni té cap virtut fora del normal. Només el tracta com una persona. I va el Paul i se n'enamora.  I al damunt li ho confessa. Per a alguns: creïble, un joc sentimental que podia fer avançar amb interès la història. Per a altres: força inaudit. Però que no veia que era impossible? Què volia? A la Maria Dolors no li quadrava. Tampoc no li va agradar que una altra dona, al damunt irreal, es poses pel mig.

Que truqui a la porta del protagonista l'autora de la novel·la de la seva vida. Que sigui una dona que li demana, li imposa, asil a casa seva. Que sigui una dona que viu al carrer. Que es converteixi en un corcó, sempre enfadada per la manera com Paul funciona sentimentalment. Tot plegat, un recurs literari que aporta nous interessos als lectors? O, pel contrari, fa que la trama es converteixi en poc creïble i una mica repetitiva? Aquest va ser un dels temes més polèmics de la tertúlia. No ens vam posar d'acord. 

Al Pep també li molestava la Costello, tant que quan pujava per les escales li cridava al Paul: mira que ja torna a ser aquí la pesada, no li obris la porta. I el Paul sempre obria, perquè, considerava el Pep, la Costello fa la funció de la consciencia, i a la consciencia no li podem tancar la porta, però sempre és molt emprenyadora.  

Va ser l'Enric qui va defensar millor la novel·la. Va posar l'accent en què es tractava d'una obra de reflexió sobre la individualitat. I també sobre tantes coses, circumstàncies, que envolten i fan diferent cada individualitat. I aquí tothom, o gairebé tothom, hi estava d'acord. Perquè, tant si havíem gaudit de la lectura com si havíem hagut de fer un esforç per arribar al final. Tant si havíem acceptat els personatges o ens havien resultat antipàtics. A ningú se li havia escapat la quantitat de temes que Coetzee posa damunt la taula, sense cap sentència, només, potser, per deixar constància que existeixen i són cabdals per avançar individualment i col·lectivament. 

Alguns d'aquells temes: Emigració. Confrontacions culturals. Confrontacions generacionals. La importància de la llengua. La vellesa. La soledat. La necessitat de transcendència. La futilitat dels valors. Els sentiments. La relació amb els altres. 

Perquè els altres no són mai allò que voldríem que fossin?  És possible l'entesa entre les diferències? És el final del llibre una resposta a aquestes preguntes? Quina pena que en una crònica de la trobada que es fa en obert a un blog no es pugui desvetllar el final del llibre llegit! Perquè hi ha un objecte que representa... No ho sabem, ni ens posem d'acord els lectors que hi hem arribat.






dilluns, 20 de febrer de 2017

20 de febrer, dia internacional del gat


 

La entrada en religión de Teodoro W. Adorno



No he escrito casi nada sobre gatos, cosa más bien rara porque gato y yo somos como los gusanitos del Yin y el Yang interenroscándose (eso es el Tao) y no se me escapa que cada gato en español es amo de las tres letras del Tao, con la g a manera del agujerito que dejan en los ponchos las mujeres de los indios navajos para que no se les quede el alma prisionera en el tejido; pero ya Kipling mostró que el gato walks by himself y no hay Tao ni prosa mágica que lo retenga más allá de sus horas y sus ánimos / W. Adorno no anduvo muchas veces por las páginas de Saignon, hay que explicar que su Yin y mi Yang (o al revés, según las lunas y las hierbas) se fueron amistando y entrelazando sin el menor contrato, sin eso de que te regalan un gatito y vos le das la leche y entonces el animal desenvuelve reflejos condicionados, arma su territorio y duerme en tus rodillas y te caza los ratones, el triste pacto de las viejas con sus gatos, de las gatas con sus viejos. Nada de eso, mi mujer y yo vimos llegar a Teodoro por el sendero que aja al ranchito y era un gato sucio y canalla, negro debajo de la ceniza polvorienta que mal le tapaba las mataduras, porque Teodoro con otros diez gatos de Saignon vivía del vaciadero de basuras como cirujas de la quema, y cada esqueleto de arenque era Austerlitz, los Campos Cataláunicos o Cancha Rayada, pedazos de orejas arrancadas, colas sangrantes, la vida de un gato libre. Ahora que este animal era más inteligente, se vio en seguida cuando nos maulló desde la entrada, sin dejar que nos acercáramos pero dando a entender que si le poníamos leche en una aceptable no cat’s land condescendería a bebérsela. Nosotros cumplimos y él entendió que no éramos despreciables; salvamos por mutuo acuerdo tácito la zona neutralizada, sin tanta Cruz Roja y Naciones Unidas, una puerta quedó entornada con dignidad para no ofender orgullos, y un rato después la mancha negra empezó a dibujar su espiral cautelosa sobre las baldosas rojas del living, buscó una alfombrita cerca de la chimenea, y yo que leía a Paco Urondo escuché por ahí el primer mensaje de la alianza, un ronroneo confianzudo, entrega de cola estirada y sueño entre
amigos. A los dos días me dejó que lo cepillara, a la semana le curé las mataduras con azufre y aceite; todo ese verano vino de mañana y de noche, jamás aceptó quedarse a dormir en casa, qué te creés, y nosotros no insistimos porque pronto nos volveríamos a París y no podíamos llevarlo con nosotros, los gitanos y los traductores internacionales no tienen gatos, un gato es territorio fijo,
límite armonioso; un gato no viaja, su órbita es lenta y pequeña, va de una mata a una silla, de un zaguán a un cantero de pensamientos; su dibujo es pausado como el de Matisse, gato de la pintura, jamás Jackson Pollock o Appell / día que nos fuimos, sentimiento de culpabilidad inevitable: ¿y si se había ablandado, si tanta leche y fideos y arrumacos lo dejaban en desventaja frente a los duros de la quema, los machazos de orejas recortadas y costumbres de tropas de asalto? Nos miró irnos, sentado en la parecita de piedra, limpio y brillante, comprendiendo, aceptando. Ese invierno pensé tantas veces en él, lo di por muerto, hablábamos de Teodoro con la voz de la elegía. Vino el verano,
vino Saignon, cuando fui a vaciar por primera vez la basura vi de nuevo el salto vertiginoso de ocho gatos al mismo tiempo, barcinos y blancos y negros pero no Teodoro, su corbatita blanca inconfundible en tanto azabache. Previsiones confirmadas, selección natural, ley del más fuerte, pobre animalito. A los cinco o seis días, cenando en la cocina, lo vimos sentado detrás del vidrio de
la ventana, fantasma lunar y Mizoguchi. Su boca dibujó un maullido que el vidrio volvía cine mudo; a mí se me mojaron los ojos como a un imbécil, abrí la ventana y le tendí prudentemente la mano, sabiendo lo que ocho meses de ausencia liman y destruyen en una relación. Se dejó tomar en brazos, sucio y enfermo, aunque ya en el suelo se vio que estaba huraño y distante, que reclamaba su comida como un mero derecho; se fue casi en seguida con esa manera suya de acercarse a la puerta y maullar como si le estuvieran aplastando el alma. A la mañana siguiente ya jugaba por ahí, manso y alegre, pronto al cepillo y al azufre. Al otro año fue lo mismo pero entonces tardó casi un mes
en reaparecer, castigándonos, haciéndonos sentir su muerte, remordiéndonos; pero vino, más flaco y enfermo que nunca, y ése fue el tercero y último año de la vida pagana y alegre de Teodoro W. Adorno, la época en que lo fotografié y escribí sobre él y volví a curarlo de algo que parecía una indigestión de pelos, aparte de que Teodoro se enamoró y eso lo tenía completamente estúpido,
se paseaba por la casa con la cabeza en alto y gimiendo, por la tarde cruzaba el jardín como en un trance, flotando entre los tréboles, y una vez que lo seguí discretamente lo vi descender el sendero que llevaba a una de las granjas del valle y perderse en un atajo, gimiendo y llorando, Teodoro Werther, arrasado de amor por alguna gata de escabroso acceso. ¿Qué destino tuvo ese idilio entre la lavanda de Vaucluse? El de Juan de Mañara, no el de Werther: lo comprendí este año, después de dos meses de Saignon con la ausencia irrefutable de Teodoro. ¿Muerto, esta vez sin duda decididamente muerto, la garganta abierta por alguno de los taitas del vaciadero, pobrecito Teodoro tan débil y enamorado y esas cosas? / once y media es la mejor hora para comprar el pan y de paso despachar las cartas y vaciar la basura; subí el sendero sin pensar en nada, como casi siempre en el momento de las revelaciones (a estudiar una vez más cómo toda distracción profunda entreabre ciertas puertas, y cómo hay que distraerse si no se es capaz de concentrarse) / por expreso y ésta por avión, allez, aurevoir monsieur Serre, un pan redondo y caliente, charla con monsieur Blanc, cambio de nociones meteorológicas con madame Amourdedieu, de golpe la manchita de sombra bajo el derroche amarillo del mediodía, la puerta de mademoiselle Sophie, la mancha de sombra ovillada delante de la puerta, no puede ser, cómo va a ser, qué diablos va a ser, de día todos los gatos son
negros y además cómo es posible que el gran pagano esté tomando el sol delante de la puerta de mademoiselle Sophie pequeñita y jibosa y señorita y sacristana de Saignon, con anteojos y sombrero y una boca perdida entre una nariz que baja y un mentón que sube, Teodoro, Teodoro! Le pasé al lado y no me miró, dije despacito: Teodoro, Teodoro chat, y no me miró, Juan de Mañara había entrado en religión, vi el platito de leche y el hueso de una costilla tan frágil como las de mademoiselle Sophie, las raciones de una vida minúscula de ratoncito de iglesia con olor a jabón barato y a cirios, Teodoro convertido, bautizado, ignorándome, preparándose para la vida eterna, convencido de tener un alma, quizá de noche durmiendo en la casa, la última de las humillaciones, la penitencia final, yo pecador él que jamás aceptaba una puerta cerrada y ahora las rodillas puntuadas de mademoiselle Sophie, las carpetitas bordadas, las oraciones y los ronroneos al mismo tiempo, la vida cristiana en una aldea provenzal. ¿Y el Tao, y los amores, y esa manera de jugar con las pelotas de papel que hacíamos con los suplementos dominicales de La Nación? / vuelto a ver dos o tres veces y nunca me reconociste y está bien porque tampoco yo te reclamaré, con qué derecho podría, vos el más libre de los gatos paganos y el más prisionero de los gatos católicos, tendido delante de la puerta de tu sacristana como un perro que la defiende. Ah Teodoro, qué bonito
era verte bajar por el sendero, la cola al aire, gimiendo por tu gatita entre la lavanda, qué dulce era encontrarte otra vez cada año, el día en que se te antojaba, la noche de luna que elegías displicente para saltar a la ventana y quedarte unas horas con nosotros antes de volver a tu libertad que como tantos de nosotros has cambiado por una jubilación de gato, por el cielo que te tienen
prometido.

Julio Cortázar

extret de:  https://thefaustorocksyeah.wordpress.com/tag/la-entrada-en-religion-de-teodoro-w-adorno/

divendres, 20 de gener de 2017

El plaer de passejar amb la Marianna Ucrìa per la seva llarga vida






A fora és fosc. El silenci embolcalla la Marianna, estèril i absolut. Les paraules diu l'escriptor, són recollides pels ulls com raïms d'una vinya suspesa, són espremudes pel pensament, que gira com una roda de molí, i després, en forma líquida, s'escampen i flueixen felices per les venes. És aquesta la divina verema de la literatura? 

La llarga vida de Marianna Ucrìa 
de Dacia Maraini – Editorial Minúscula 2013 (Pàgina 179)


 


La Llarga vida de la Marianna Ucrìa és literatura en majúscules. Dacia Maraini ens convida a passejar per la Sicília de segle XVIII, a mirar i sentir aquella terra i la seva gent a través dels ulls i el pensament d'una dona de la noblesa que és sordmuda. Sense oïda i sense veu, aguditza la resta dels sentits i es converteix en una observadora excepcional d'un temps de trànsit en què les idees de la il·lustració es comencen a estendre per Europa, però són lluny encara del món on ella viu. Ella les anirà descobrint mitjançant les lectures que l'ajudaran a prendre decisions gens habituals per una dona. Ho farà d'una manera tan senzilla i planera que quasi no percebrem els canvis fins al final d'una llarga vida. Un camí de passos curts però segurs cap a la llibertat.

Algunes de les reflexions que va fer la gent del Club:

És una novel·la molt documentada que ens fa conèixer un país i una època, que aporta informació fins al més petit detall a través d'un llenguatge de sensacions sense so. Extremadament sensible i sensual: notem el fred i la calor, sentim les olors i ens hem de tapar el nas perquè no podem aguantar les pudors.

              «El silenci és una aigua morta al cos mutilat de la nena que acaba de fer set anys. En aquesta aigua quieta i clara hi suren el carruatge, els terrats amb roba estesa, les gallines que corren, el mar que s'entreveu al lluny, el senyor pare adormit.»
(pag. 11)

            «Una dona minúscula vestida de blanc i vermell surt del no-res amb una nena al coll i adreça a la visitant un somriure circumspecte que li arruga la cara verolosa. La Marianna no aconsegueix no tòrcer el gest davant l'atac d'aquelles olors insolents: de femta, d'orina seca, de llet presa, de carbonissa, de figues seques, de cigrons bullits. El fum li penetra als ulls, a la boca, i la fa tossir.»
(pag 265) 


Els traumes infantils com a condicionants de la vida dels adults i l'opció feminista per reivindicar el paper de les dones contra l'esclavitud de ser només màquines de parir, però de parir mascles especialment, són els fils conductors, encara que no únics, de la història. També ens parla de l'amor i de la impossibilitat per viure'l, de gelosies i d'odis, de les repressions, de les terribles condicions de vida dels més humils, de les malalties i de la mort, dels plaers robats com el descobriment d'un cos desitjat o les llargues vetllades a la biblioteca en companyia de pensadors maleïts.

             «Pensar el pensament, vet aquí una cosa agosarada que la tempta com un exercici al qual lliurar-se secretament . El senyor Grass, amb una impertinència  digna d'un jove estudiós, s'ha posat a trepitjar els prats del seu cap. No conten amb això, ha vingut amb un amic: el senyor David Hume , amb aquell ridícul turbant.»
(pag 156)

Cada personatge ocupa el lloc que té adjudicat des del naixement i acompleix la missió de servir o ser amo; eclesiàstic reproductor de pensaments o pare que ha de perpetuar l'espècie i augmentar fortunes creuant llinatges. Només alguns se n'escapen, i encara a estones. Són bàsicament dones, amb petites i decisives victòries personals de les quals l'autora no en fa un pamflet. No hi ha rebel·lió aparent. Una lectura acurada ens fa adonar de la importància dels gestos.

               “Mentrestant, una llum s'ha insinuat en la grisor lletosa del mirall. No s'ha adonat que vespreja i a la porta hi ha la Fila amb un canelobre. No sap si entrar. La Marianna la crida amb la mà. La Fila camina a passos petits i vacil·lants; deixa el canelobre a la taula, va per marxar. La Marianna l'agafa per un braç, li aixeca amb dos dits la bora de la faldilla i veu que no porta sabates. La noia, sentint-se descoberta, la mira amb ulls de rata atrapada... li ha regalat tres parells de sabates, però així que pot ella se les treu i volta peunua”
(pag 135)



Res és en el fons gens original: l'opressió d'unes classes damunt les altres, el domini patriarcal, el càstig per als pobres que no poden pagar els deutes i la impunitat per als crims dels poderosos. Músiques que continuen sonant encara.


Com a “contres”, que en són pocs,  creiem que l'autora tenia planejat dir tantes coses que costen d'encabir en 386 pàgines i situar-les en un context que ha estudiat a fons. Dins la història, que en general flueix amb naturalitat i espontaneïtat, hi trobem situacions que semblen una mica forçades: un personatge absolutament secundari que entra en la trama únicament per deixar a l'abast de la protagonista un llibre de David Hume, per exemple, o l'estranya condició telepàtica de la Marianna, necessària per fer-li conèixer el que no hagués pogut saber d'altra manera ja que no hi sent.

I al final... Millor ho deixem obert, perquè qui la llegeixi hi pugui arribar amb el mateix bon gust de boca que hi hem arribat nosaltres. El que va passar al club al final de la tertúlia va ser que la Fina va repetir la pregunta: la recomanaríeu? I es va sentir un fort i unànime SÍ.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Dels viatges amb la tieta de Graham Greene i del sopar de Nadal del Club

Vam conèixer la tieta Augusta fa cosa d'un mes quan en Graham Greene ens va portar al funeral de la mare de Henry. Henry era un anglès benestant a qui tothom considerava afortunat. Havia estat directiu de la banca, les millors fortunes de Londres havien confiat en ell, i a la cinquantena, a causa d'uns ajustaments d'empresa, s'havia jubilat amb una pensió adequada i una gratificació gens menyspreable. Ara és dedicava en exclusiva al cultiu de dàlies al jardinet de casa seva. 

La cerimònia al crematori va transcórrer amb pulcritud i puntualitat rigorosament angleses, segons l'establert en aquests casos, amb els familiars i amics, que eren pocs, fent cara de circumstàncies. Per sentit d'economia es van retirar les flors del taüt que, en el moment precís, va fer el seu camí cap a les flames.

La tieta Augusta era l'única nota discordant, amb els cabells de color vermell i vestida com s'hagués pogut vestir la reina Maria, ens va explicar una història divertida sobre una altra cerimònia on el taüt havia caigut abans de temps i després ens va convidar a fer un passeig i no va voler begudes tèbies i ens va portar al seu apartament a prendre alguna cosa més forta i ens va presentar en Wordsworth que era un negre descomunal amb alguna funció més que la de majordom. 

Aquí va començar una odissea hilarant amb l'urna de les cendres de la mare com a protagonista. 

- Això anirà d'humor anglès i no sé si m'agradarà- va dir la Mercè.
- Doncs jo crec que la val la pena continuar al costat de la tieta unes pàgines més i després ja en parlarem- respongué el Joan.

El resultat va ser que la Mercè i el Joan van acompanyar la tieta al llarg dels seus viatges i hi van trobar tant de gust que en agraïment li van demanar a  Graham Greene uns quants llibres més. 

També la resta del club vam pujar al tren i ens vam disposar a escoltar les històries de la tieta que eren l'altra banda de la moneda de tot el que Henry havia conegut i donat per bo mentre la mare va ser viva. Cal dir que al llarg del recorregut la disposició del personal a implicar-se i gaudir de tot plegat va anar variant. La Diana, per exemple, va baixar abans del final, quan la cosa ja no la feia riure. He de confessar que jo mateixa vaig estar a punt d'anar-me'n amb la Diana i em va semblar entreveure un gest del Pep que volia dir que s'ho pensava. Però, jo em vaig quedar, alguna cosa m'aferrava a aquell personatge estrafolari i al seu nebot. 

Vaig observar que també el Pep s'hi tornava a asseure. -Continuaré fins al final- va dir -però hi trobo a faltar la pastanaga que m'impulsi a seguir per veure què passa.

- És un problema d'empatia -considerà l'Enric mentre la Diana desapareixia per l'andana- No heu aconseguit fer amistat amb els personatges. 

La Fina, ben al contrari, s'hi implicava cada vegada més. A tal nivell que de vegades era difícil saber si era ella, la Fina, o era en Henry, la tieta, en Wordsworth, la Tooley, o qualsevol altre. Assumia tots els papers, s'entristia, es posava nostàlgica, s'alegrava, amb i com cada un d'ells. Però bàsicament s'entristia. S'entristia veient la pobresa de la vida de Henry, entre les seves dàlies, sopant sol el dia de Nadal... S'entristia quan el Wordsworth plorava per la seva "nena". S'entristia per la Tooley que tenia un pare que no se l'estimava. Suposo que la Fina va saber copsar de seguida que en realitat no era una novel·la d'humor, que és el que esperàvem alguns, era, com va dir el propi Graham Greene, una novel·la trista i fins i tot tràgica. La Fina va agrair molt aquestes paraules de l'autor.

Va ser el Joan qui va fer, al meu entendre, la millor descripció de tot plegat -És una novel·la terrorífica. Comença mostrant-nos una societat anglesa que és perfecta, però resulta que no hi ha res de perfecte. Graham Greene ho explica tot suavet i molt bé. Et presenta una forma de viure diferent. D'una societat falsa a una altra on és possible mostra-se tal com s'és, sense distorsions ni falses aparences. La historia està extraordinàriament contada i els fets i els personatges ben creuats. La primera imatge de falsedat la donen els coixins a la panxa de la mare, aquella dona que en realitat no era sa mare, però ho va fer veure per tapar un "pecat" del marit amb una altra dona. Tot havia de quedar amagat, tot havia de ser correcte. Graham Greene, a través de la tieta Augusta, ens obre els ulls a la realitat. 

I es va parlar de més coses: De si la tieta Augusta significava "l'alegria de viure" i la llibertat o també claudicava i estava sotmesa a circumstàncies que la feien una mica esclava. De l'amor, naturalment. I de la mort, sempre present. Dels diferents tipus d'estimar i especialment dels diferents tipus de morir. La mort, de vella,  d'aquella dona que es va posar els coixins a la panxa i va ser tota la vida exemple de rectitud, confrontada a altres morts: amb una bala a l'esquena per haver estat fidel a un gran amor, en una casa on s'han construït moltes habitacions per ocupar-ne una cada dia i tenir la fantasia que encara s'està viatjant pel món... Escollint una manera de viure, escollim també una manera de morir?

Però, en una cosa suposo que tots estareu d'acord - va dir l'Enric- Graham Greene ho explica tot amb una fina i suau ironia . Escriu amb les paraules justes, amb frases curtes i senzilles. I especialment en un llenguatge fàcil i intel·ligible.

Sí, en això hi estàvem d'acord. En aquell moment ja podíem estar d'acord en el que fos, però bàsicament el que volíem i sentíem eren ganes de deixar la tieta Augusta ballant i retirar-nos a la nostra festa particular. La taula que la Mercè i el Joan havien parat ens seduïa a tots sense excepció. Cadascú al seu lloc i vinga l'alegria, senyores i senyors, que això és el sopar de Nadal del Club de Gastrolectura i damunt la taula hi ha molt per menjar i molt per beure. Cosa fina cada un dels molts. Fins al moment en què es perden els tovallons, o se'ls ha quedat el veí; i la forquilla de no sé qui se l'ha emportada algú per servir el conill farcit. Fins al moment en què s'omplen les copes de xampany i per molt que haguéssim menjat i begut tenim encara molt presents les coses importants com per exemple que l'Akane no ha pogut venir aquest any i que, encara que sabem que vindrà el proper, l'enyorem una mica, i brindem per ella i li enviem el vídeo per WhatsApp, i ella ens correspon amb un altre vídeo ben emotiu.




 Ens petonegem una mica, sense passar-nos, i cap a dormir, -cadascú amb la seva- especifica la Maria Dolors. Ha estat fantàstic, com sempre, la propera trobada a cal Dasca, ep, sense tiberi.

diumenge, 27 de novembre de 2016

De com ens va agradar aquella lletra femenina de color blau pàl·lid.



Una lletra femenina de color blau pàl·lid
 Franz Werfel
 Editorial 1984.


"Una lletra femenina de color blau pàl·lid" és una novel·la molt recomanable. Això és el que va decidir,  per unanimitat, el Club de lectura en la darrera trobada.

No podem en aquesta petita crònica encabir tot el que es va dir, i no només per una qüestió d'espai, també per no desvetllar l'argument més enllà de l'imprescindible, volem animar qui ens llegeixi a buscar, i llegir, aquest petit llibre de només 155 pàgines amb una cara de dona, color blau pàl·lid, a la portada.

Per què val la pena llegir-lo? Bàsicament, encara que no només, perquè està molt ben escrit. Franz Werfel ens explica la història d'un alt funcionari vienès en una Àustria que havia perdut l'esplendor de l'imperi i estava a punt de ser engolida per la veïna Alemanya on s'expressava ja, amb tota la fúria, el nazisme imposat pel govern d'un nadiu austríac, Adolf Hitler. 

És una història escrita en tercera persona. A la primera pàgina Werfel ens presenta Leònides, el protagonista, que acaba de complir 50 anys. El veiem esmorzant en una casa luxosa amb una pila de correspondència damunt la taula. A partir del segon paràgraf ja sabem que era fill d'un pobre professor d'escola secundària que només li havia deixat per herència una col·lecció completa dels clàssic grecollatins. I sabem també que "és insuportablement popular" perquè és el que li diu com a bon dia la seva dona, una rica preciositat que l'adora. 

Llavors, entre les cartes, n'hi ha una que té una lletra femenina de color blau pàl·lid. L'havia escrita qui hauria pogut ser, si ell hagués cedit, l'únic entrebanc en la carrera ascendent de Leònides. Una carrera que va començar gràcies a una vulgar herència que res tenia a veure amb els clàssics grecollatins: el frac d'un company d'estudi que se suïcidà. El frac d'un jueu; d'un jueu mort. Tot un simbolisme sobre quins pedestals es construïren determinats èxits en aquell espai d'Europa, en aquell temps de pre-guerra.  

I a partir d'aquí ens xucla el pensament, les accions, les decisions del protagonista, i ja és difícil parar de llegir. Ens hem endinsat en les seves tribulacions. En els canvis sobtats de les seves idees a causa de... (això és el que no podem dir). I ens plantegem com s'ho ha fet Werfel per aconseguir que un personatge que algú defineix com impresentable ens atrapi així. Aventurem que una de les causes podria ser la manera de conduir el punt de vista que comença, sembla, omniscient, però que acabem deduint que és únic. Veiem Leònides a través de Leònides i veiem la resta de personatges, també, com ell vol que els vegem. Cap el final, algunes frases prenen la primera persona i ni ens n'adonem del canvi:  "M'hauria estimat més no saber la veritat! Ningú no pot viure dues vides. Jo, almenys, no tinc la força que m'atribueix Amelie per portar una doble vida. M'han sobrevalorat des del primer dia."

Cada un de nosaltres podia, segurament, haver viscut una altra vida, o unes altres vides. Quina hem triat? Per què? A què ens condiciona la nostra tria? I, sobretot, què condicionem amb la nostra tria? Quan la gent deixa perdre l'oportunitat de ser persona tota la societat perd aquesta oportunitat.

Franz Werfel: poeta, novel·lista, dramaturg i assagista. Nascut a Praga el 1980. Un dels grans artistes de la Viena jueva dels anys vint, company d'un altre gran Franz: Kafka.

Franz Werfel: un autor imprescindible. 



diumenge, 6 de novembre de 2016

Petites - grans joies literàries: Eben de Ryszard Kapuściński



 Em ve de gust portar aquí un petit tast, una petita joia en sí mateixa, que forma part d'una joia més gran de 331 pàgines: Eben de Ryszard Kapuściński, editat per Anagrama el 2006 i traduït del polonès per Anna Rubió Rodon.

Crec que és la primera vegada que aquest blog acull un relat de no-ficció. Es tracta d'un document - reportatge. La narració d'un dels viatges a l'Àfrica de Kapuściński, considerat el millor reporter del segle XX. D'aquest llibre, que estic llegint amb el mateix plaer que una novel·la (de les que em donen plaer, naturalment), la portada, entre altres coses, diu: Kapuściński ens mostra la gran història -de les guerres, els cops d'Estat, les revolucions- i també la història petita de la gent que lluita per sobreviure dia a dia a les monstruoses megalòpolis planes de camperols expulsats de les seves terres, o als pobles deixats al marge de la civilització. 

Així, doncs, em deixo de preàmbuls i passo a transcriure la meva petita joia d'avui:   



A Zanzíbar no puc contemplar els jocs de guerra dels llangardaixos, perquè al vespre tallen la llum i, a les fosques, he d'esperar amb paciència l'arribada del nou dia. Són difícils les llargues hores d'inactivitat que passo entre la vigília i el son esperant l'esclat de l'aurora !
       Ahir, a trenc d'alba (aquí mai no és pàl·lida, si no porprada, multicolor i flamejant des del primer moment), va dringar una campaneta al carrer. D'entrada llunyà i apagat, el so es va anar apropant cada vegada més fins que es va tornar nítid, penetrant i agut. Em vaig abocar a la finestra. Al fons del carrer estret, vaig veure un àrab que venia cafè calent. Cofat amb un bonet brodat de musulmà, duia penjada a les espatlles una galahiyah blanca i baldera. En una mà portava un atuell metàl·lic amb un broc, a l'altra un cistell ple de tasses de porcellana. 
     Aquí, el cafè matinal és un ritual mil·lenari que, tant com la pregaria, marca l'inici del dia d'un musulmà. La campana del venedor de cafè, que de bon matí recorre els carrers del seu districte, li acostuma a servir de despertador. Al toc d'aquesta diana, es lleva d'un salt i surt a la porta de casa a esperar l'arribada de l'home que li porta el cafè acabat de fer, fort i aromàtic. El cafè matutí es l'ocasió per intercanviar salutacions i bons desitjos , el moment en què tothom assegura que acaba de passar una nit feliç i expressa la fe que el dia - si Al·là vol- serà pròsper.
     Quan vam arribar aquí, el venedor de cafè no hi era. i ara, ha reaparegut, tot i que no han passat més de cinc dies: la vida torna al seu curs habitual, la norma es restableix, la quotidianitat s'imposa. Com és de bella i reconfortant la porfídia amb què l'home, gairebé d'esma i a despit de tot, cerca la normalitat i tendeix a restablir-la. Perquè aquí la gent senzilla tracta els cataclismes polítics -els cops d'estat, els pronunciaments militars, les revolucions i les guerres- com a fenòmens naturals. Els saluden amb la mateixa resignació apàtica i el mateix fatalisme que un huracà o una tempesta. No s'hi pot fer res, cal esperar que passin, cal aixoplugar-se i mirar de tant en tant el cel per si han desaparegut els llampecs i s'han dissipat els núvols. Si és així, es pot sortir al carrer i tornar a allò que hom ha suspès per un instant: a la feina, al viatge, al sol. 
      Com que a Àfrica tot és provisional, fràgil, lleuger i de nyigui - nyogui, restablir-hi la normalitat és cosa fàcil i ràpida, és a dir, destruir un poble, un conreu o un camí en un obrir i tancar d'ulls es senzill, però després tampoc no costa gaire de reconstruir-lo en poc temps.        

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Opinions dividides al club. La culpa és del bigoti.

Quan la Mercè va anar a l'Ajuntament per recollir la clau de la Sala d'Entitats de Cal Dasca li van dir que no la tenien. A més -li va explicar l'administrativa-  el Club de Lectura es reuneix en un altre espai.

- Ah, sí? I com ho fem per entrar-hi, amb quina clau?- Va voler saber la Mercè. Però per això l'administrativa no tenia resposta. 

Sempre ens havíem reunit a la Sala d'Entitats, això com a mínim recordava la Mercè. Però, i si era un record fals? I si en realitat no l'havíem trepitjada mai aquella sala? Existia el Club de Lectura?

Després de llegir  El Bigoti d'Emmanuel Carrère es corre el  perill de desquiciament, de començar a dubtar de què és real i què no ho és. Què passaria si de sobte algú digués, i demostrés, que aquest club, que tota aquesta gent amb la que em trobo per compartir lectures i àpats des de fa anys,  no existeix. Que no he llegit cap dels llibres que figuren al lateral del blog. Potser per això algunes persones, amb prudència o cordura, van fer l'opció d'abandonar-lo sense arribar al final. -Si el protagonista es torna boig, que s'hi torni -digué la Mercè- però que no m'hi torni a mi. -Només he arribat als paquets de tabac plens de pèls i ja n'he tingut prou- afegí la Maria Dolors. Tampoc no havien aconseguit acabar-la ni la Maria Carme ni la Rosa. Massa impactant.

El testimoni de l'Akane ens va arribar telemàticament. En dos minuts de gravació repetia cinc vegades "m'ha ratllat molt". L'havia acabat per disciplina, però havia quedat horroritzada -com un mal son d'aquells que torno a la universitat i no tinc cap resposta per l'examen- digué amb una veu que tremolava. -No, definitivament no llegiré mai més res de Carrère, ni el recomanaré a ningú- Va afegir.

I totes aquestes intervencions, al meu parer, no feien altra cosa que confirmar la genialitat de Carrère. Endinsar-te en El bigoti és convertir-te, si no vols per força, en el protagonista i viure el seu mal son, o la seva esquizofrènia, o el terrible complot d'altres per fer-lo parar boig. Tot a partir d'un fet tan simple i quotidià com decidir tallar-se el bigoti. 

Sort que tenia Givago sense acabar i podia retornar-hi per trobar la pau -digué la Fina- allà hi ha molts morts, però es moren fora, queda lluny el patiment; aquí entres directament dins la paranoia, t'atrapa. La novel·la li havia semblat molt bona, tot i que a ella no li agrada patir, com tothom sap, però li va interessar especialment la construcció, la manera com implica el lector a penetrar dins la ment d'un altre.

Es va parlar del ritme, de l'accelerament a partir de quan es descobreix que tot plegat no és cap broma. No accelera la novel·la -comentà el Pep- ets tu qui t'acceleres al entrar en el caos de la ment de l'altre. Per al Pep el llibre està perfectament construït i és al final quan ho entens tot. Casualment, per a altres, és precisament el final el que obre tots els dubtes. Però, tothom qui havia arribat, al final (els valents, els folls o els morbosos?) considerà que es tractava d'un final genial.

L'Enric va posar l'accent en la forma, més que en el fons. ´Va elogiar la manera com l'autor, en paraules senzilles, de manera plana i directa, aconsegueix una narració d'una força psicològica brutal.

No m'agradava gens, em costava seguir amb tanta angoixa -era el torn de la Diana- però l'he acabat i m'he adonat que realment m'havia agradat.

El  Joan va destacar el rigor en la evolució de la trama, tot allò que el lector pot pensar que fa falta ho acaba trobant. Carrère no deixa fils perduts, condueix de manera coherentment realista una historia absolutament surrealista, o no. Perquè, en realitat, quina és la història? L'assassí és el majordom? Per alguns era indiscutible, per a altres tot al contrari. I malgrat tot, tothom, absolutament tothom, estava d'acord que és una història construïda des del més absolut rigor. 



 No apta per estomacs sensibles, o potser no apta per a persones assenyades. Pels amants de Kafka, Lovecraft, Hitchcock... una novel·la per treure's el bigoti o tallar-se el barret.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Sopar amb el doctor Givago. També anomenat Zhivago

Anaven entrant per sota les banderes vermelles que onejaven a les portes. Els vidres de la finestra transparentaven una falç i un martell de cartolina blanca que la Mercè havia retallat. I de fons, molt de fons, si es parava orella, se sentia la música de la internacional.

- Què hi deu passar a la Torre Sans que han posat aquestes banderes?
- Potser hi ha una reunió comunista
- No, és la trobada del Club de Lectura
- Ah, és això!. Les banderes seran per senyalar el lloc, doncs
- No, és que aquest estiu han llegit el doctor Givago i han fet escenografia.

Duien el llibre a la butxaca, o sota braç i, amb les mans, premien amb cura les bosses plenes que quedaven dipositades damunt els mabres de la cuina. 

- El xampany sisplau a la nevera
- Millor una ampolla deu minuts al congelador
- El Vodka també al congelador.

A la llum de les espelmes anaven sortint les profiteroles russes acompanyades de coca amb recapta i vermut de Reus, ensaladilla russa, truita amb samfaina, bistec rus amb mes samfaina, piroshki, priorats blancs i negres, xampany, dotze quilos de síndria molt roja, pastís regat amb vodka, més vodka pels brindis.

- nazdarobia!
- nazdarobia!!!

Passaren tres o quatre hores, i encara que no tothom hagués gaudit de la mateixa manera amb l'amistat del Givago, el presagi de noves lectures compartides flotava en l'aire i els portava l'esperança de noves històries plenes de tristors o d'alegries. Els tertulians, els vells i els nous, restaven asseguts al voltant de la taula, amb la tranquil·litat feliç i commoguda cap aquell club sagrat. Les set-centes pàgines del llibre, amb l'estómac i el paladar satisfet, donaven confirmació a aquests sentiments.

- Xistsss, Magda
- Em deixo alguna cosa?
- Es que no has parlat de res del que vam dir del llibre
- Ah, però vam parlar del llibre?
- Es clar, obre la llibreta que hi deus tenir alguns apunts.


Dr. Givago, o dr. Zhivago. Algunes persones havien llegit una edició en català i altres en castellà. Com sol passar, hi va haver menys unanimitat a l'hora de qualificar el llibre que a l'hora de qualificar el menjar. No tothom l'havia acabat. Però se'n va parlar i molt. Especialment en va parlar el Joan Prats Sobrepere a qui li agraïm la feina que va fer de recopilació de documentació i que vingués exprés de Barcelona per la trobada.

Dr. Zhivago és una bona novel·la, però més bona per uns que per altres. Les descripcions dels llocs, el que més va agradar. La història interessant, creïble, ben escrita, densa, de ritme lent, poc uniforme... Els tertulians accentuaren més o menys cada un d'aquests adjectius en funció de com havien viscut la lectura. 

Vam començar amb una enumeració dels aspectes que la fan, en paraules del Joan Prats, menys bona. Sintetitzant molt: La poca precisió en determinats aspectes socials o polítics per entendre el què estava passant, en especial el fet que no es parli d'economia, Les excessives i poc creïbles coincidències dels personatges en distints llocs de Rússia al llarg dels anys. La poca força dels protagonistes a l'hora de mostrar les passions, els patiments o fins i tot les alegries. Els nombrosos esdeveniments que es van enllaçant amb tal quantitat de noms, llocs i circumstàncies que a la persona lectora se li fa difícil retenir...

La gent anava reafirmant o rebutjant cada un d'aquests punts.  En l'aspecte social, deia la Mercè, se sap què passa i perquè, no cal aprofundir més, no és una novel·la històrica. Pel que fa als personatges, els principals ens mostren els sentiments més bàsics de bondat i noblesa que és el que vol destacar l'autor en un moment en què aquestes virtuts semblen maleïdes.

El Joan Ferrer va fer esment dels diàlegs, de com estan de ben treballats i com a partir d'ells es va configurant el pensament de Givago cada vegada més oposat al pensament oficial. Va ressaltar, també, de manera especial, la figura de Lara i la força d'aquesta dona en l'escena de l'enterrament.

El Pep va dir allò de què les descripcions eren bones però de vegades repetitives i que en una ocasió el paisatge es desgelava dues vegades. Que el germà semblava un mag que era sempre en el moment adequat en el lloc adequat i que al final Pasternak mata a Givago de sobte perquè hagués pogut escriure dues-centes pàgines més però llavors potser no l'hauria llegit ningú. Tot i així -va comentar- l'he llegida sencera, cosa que vol dir que no m'ha semblat dolenta, en cas contrari l'hagués deixat.  

Doncs no, dolenta, dolenta, no li havia semblat a ningú, però "feixugota" a la majoria. 

I he deixat pel final la part més màgica, que va aportar la Fina quan va explicar que un dia de  tempesta, entre els trons i els llamps, va obrir el llibre per la pàgina que li tocava i es va trobar amb això:
Los estallidos de los truenos se sucedían sin interrupción, transformándose en un estruendo continuo. Al resplandor de los frecuentes relámpagos se vislumbraba la calle que huía lejos, con los árboles que se inclinaban i corrían también en la misma dirección.



dilluns, 12 de setembre de 2016

Peties joies literàries. El meu joquei, De "Manual per a dones de fer fer feines". Lucia Berlin


EL MEU JOQUEI


M'agrada treballar a urgències; hi coneixes homes, si més no. Homes de debò, herois. Bombers i joqueis. Sempre n'arriben, a urgències. Les radiografies dels joqueis són extraordinàries. Es passen la vida trencant-se ossos, però llavors els els embenem i disputen la cursa següent. El seu esquelet sembla un arbre, Un brontosaure reconstruït. Les radiografies de sant Sebastià.

Em toquen els joqueis perquè parlo espanyol i gairebé tots són mexicans. El primer joquei que vaig conèixer va ser el Muñoz. Renoi. Per a mi desvestir pacients és el pa de cada dia, no em costa gens, només trigo uns quants segons, però en Muñoz estava allà estirat, inconscient, com un déu asteca en miniatura. Passava que la roba era tan complicada que semblava que practiqués un ritual estrambòtic. Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el quimono. La camisa de setí color magenta tenia una tirallonga de botons al llarg de l'espatlla i a cada canell esquifit, i els pantalons estaven fermats amb un seguit de puntes intricades i lligats amb nusos precolombins. Les botes li feien pudor de fems i de suor, però eren suaus i delicades com les sabates de la Ventafocs. I continuava dormint, com un príncep encantat.

Va començar a cridar a la mare quan ni tan sols s'havia despertat del tot. I no es va limitar a agafar-me la mà, com és habitual entre alguns pacients, sinó que se'm va aferrar al coll i va somicar:Mamacita! Mamacita! només es deixaria examinar pel doctor Johnson si jo l'agafava i el bressolava com una criatura. Era menut com un nen, però fort i musculós. Un home a la meva falsa ¿Un home de somni? ¿Un bebè de somni?

El doctor Johnson m'humitejava el front amb l'esponja mentre jo traduïa. S'havia trencat la clavícula i com a mínim tres costelles, i era probable que tingués una commoció. No, va dir en Muñoz. Havia de córrer a les curses de l'endemà. Porta'l a radiologia, va dir el doctor Johnson. Com que no es volia estirar a la llitera, el vaig haver de traginar pel passadís, com King Kong, El plorava espantat i les llàgrimes m'amaraven els pits.

Vaig esperar el tècnic de radiologia a la sala fosca. El vaig consolar com hauria consolat un cavall. Cálmate, lindo, cálmate.   Despacio... despacio. Es va asserenar als meus braços, respirant i esbufegant amb suavitat. Li vaig acariciar l'esquena prima. Es va estremir i va pampalluguejar com la d'un poltre jove i esplèndid. Va ser meravellós. 



dissabte, 25 de juny de 2016

A cadascú el que és seu. Però al Negret tot i força per tothom

No us penseu que passen només a Itàlia aquestes coses.
Us podria explicar molt del món dels caçadors. 
Maria Dolors Miravete




Vam arribar quan queia una de les tardes més llargues de l'any. Feia calor però no massa. Al Negret ja hi havia força gent. I, com calia esperar, la taula estava parada.

- No us penseu que això és un postre, que és un aperitiu- va dir la Maria Dolors.

Vam mirar una mica encuriosits el que hi havia a la safata. Pa de sègol amb formatge de cabra i maduixes amb xocolata. Per acompanyar coca de recapta, fuet, patates braves i no braves, olives ... i les begudes corresponents.

- Què us sembla si comentem els llibres? - feu una veu

- Doncs som-hi- va respondre una altra - de fet érem allà per això. Encara que veient la taula amb les amanides, els conill, l'estofat .. que ens esperava no acabàvem de tenir clar si els llibres eren l'essència de la trobada, Segurament no, i no calien masses investigacions per arribar a aquesta conclusió.

- A mi amb el llibre de l'Sciascia em va passar una cosa ben divertida. Se'm van girar els noms i no sabia si parlava del dolent o de la víctima.

- Víctimes, tres!

- Si però dues tenen noms menys confusibles .

- Doncs jo crec que tot és terriblement clar des del començament. Penso que l'autor ens posa les pistes necessàries perquè ens adonem que l'únic que no s'entera de res és el pobre mestre.

- I mira que sa mare ja li deia!

- Podríem dir que és una novel·la negra al revés

- Jo penso que ja l'havia llegida perquè no pot ser que abans de la meitat ja tingués clar què passaria al final.

- Clar, la va publicar la Cua de palla.

- I tant! Jo també l'havia llegida. Però ha valgut la pena tornar-hi. Sciascia és un clàssic. Un d'aquells que mai no et defrauda.

- Per això la vaig proposar per final de curs. Jugava a tret assegurat.

- Sens dubte Sciascia és el mestre de la negra mediterrània. La font d'altres grans com Camilleri o Vázquez Montalbán.

- Però al final volia investigar o lligar?

- Investigar, però quan la dona fatal es posa al costat... Un recurs molt utilitzat aquest de la dona que fa caure l'home solitari. Ho vam veure fa ben poc a Joc Brut

- Ara me n'adono! El bo, l'enganyat, és el pobre marginal, el que no ha entrat dins de l'engranatge del sistema.

- Clar, perquè Sciascia, com després els seus seguidors, utilitza la novel·la negra per fer, en realitat una crítica social.

- Una crítica a tota la societat, no únicament a un determinat poder. Ningú està lliure de culpa, perquè tothom coneix el crim i els criminals i ho accepten. Un realisme punyent.

- Els personatges estan fantàsticament dibuixats, amb tota la seva hipocresia.

- El capellà no, aquest no ho és gens d'hipòcrita, canta els seus pecats amb tota tranquil·litat i se'n fot de tot.

- Un dels millors personatges, sí, el capellà.

- I l'acudit sobre les temptacions!

- Què, ja ho hem dit tot?

- No, queden moltes coses que es podrien analitzar: de l'obra, de les corrupcions, de la societat ... Precisament, ara i aquí, això de les corrupcions ...


- Xeic! deixem-ho per un altre moment. No sentiu la oloreta del conill?




I per acabar no podia faltar la coca i el xampany.




Al respecte d'un altar per la mare.

Dona camperola que cava. Vincent van Gogh
Un altar per la mare
Ferdinando Camon
Minúscula






Havia proposat ja feia temps Un altar per la mare al club. Però no el vam llegir fins al cap d'uns mesos. Primer per manca de llibres disponibles a les biblioteques i després perquè vam saber que a un dels grups del club de lectura de la Xavier Amorós no havia agradar gens.

Jo em resistia a creure que aquesta obra, per a mi una joieta, pogués ser rebutjada per persones que considero bones lectores. La vaig tornar a proposar finalment per a la sessió de fi de curs i només com a "telonera" d'una novel·la d'Sciascia, per si de cas.

No va anar tan malament, en general va agradar força:

L'Akane, que l'havia llegida una tarda de perruqueria, va dir que li havia agradat moltíssim. Va trobar que era, bàsicament, un llibre de paisatges, però de paisatges humans.

La majoria van ressaltar la força en què es tramet una absència.  L'absència de la persona estimada. La mare. Una dona modesta, callada, analfabeta, llesta i extraordinàriament bona, que era la part més important del paisatge quotidià d'aquella gent del camp. La Mercè ens va llegir alguna de les frases que ho expressen, com aquella del fill quan mira les "inútils" dones de ciutat, totes vives.

La construcció de l'altar era l'única sortida per al pare, el Joan ho va trobar creïble, lògic, necessari. El Joan té els seus orígens al cap, la figura del pare li recordava els homes fets de i per la terra, callats i sacrificats, savis sense mostrar-ho. Les paraules per a ells són sobreres, importen els fets. El pare no podia expressar amb paraules tot el que sentia per aquella dona, amb qui havia compartit absolutament tot. A qui estimava, admirava i necessitava; tot i que potser no li ho havia dit mai.

L'Enric, que va necessitar tres lectures per aconseguir que li agradés una mica, va ressaltar el caràcter místic de l'obra. Potser la culpa que no li agradés, ni a ell, ni a la gent de la Xavier Amorós, en primera lectura, era del pròleg, quan l'autor explica tot allò sobre les múltiples traduccions que se n'han fet i de com gent de diferents religions demanen utilitzar-la per llegir-ne algun paràgraf a l'enterrament d'essers estimats. Massa petulància, va dir. I després tot aquell misticisme que semblava una mica fals ...

Entre joieta o misticisme fals, doncs, diferents maneres d'interpretat un llibre per gent que llegeix molt. Sigui com sigui és un intent, també, d'explicar el què és la mort, tot una filosofia sobre la pau. Només qui no mata en vida salva la vida i, encara que mori, viu per sempre. Això i segurament moltes coses més. Cada frase té sentit, cal llegir a poc a poc, molt a poc a poc, segur que, agradi més o menys, ningú no podrà negar que, tal com la va definir el Joan, és "una obra amb molt de fato". Tot això en 131 pàgines.

dimarts, 14 de juny de 2016

"Un altar per la mare" de Ferdinando Camon. Anàlisi del CAPITOL I


L'edició de Minúscula inclou un prefaci del mateix Ferdinando Camon que val la pena llegir. Després una nota, també de l'autor:

Quan moria un amic, els antics li posaven una moneda a la boca a fi que pogués pagar-se el viatge del més enllà, per trobar els justos, els bons i els herois. Quan sigui el moment vull que em posin aquest llibre entre les mans com un salconduit: l'he escrit per aquesta raó i per cap altra.

Déu n'hi do! Què es pot escriure per emportar-te de salconduit al més enllà? Doncs una joieta com aquesta. Què per què és una joieta? Veiem aquesta descripció de l'enterrament de la mare, a la pàgina 13, la primera del llibre pròpiament dit.

Anàvem per un camí estret i polsegós, de terra sorrenca, entre camps de blat envaïts de roselles: A l'entorn es veia més roig que no pas groc, i se sentia una olor forta d'herbatge verd fermentat al sol, volaven alt les aloses en cercle, poques, i només alguna cantava. Les altres volien baixar però la presència humana les destorbava. Un cop van passar els homes, van esperar una mica i es van deixar caure a plom com rocs, però sense cap batacada: un metre abans d'estimbar-se a terra obrien les ales i amb dues sacsejades aconseguien salvar-se, i de seguida fugien trotant per ficar el coll entre les tiges de blat,
El taüt avançava onejant.
Jo pensava amb ma mare, i trobava escaient que el taüt oneges: ma mare mai no havia caminat dreta, sempre estava més aviat cansada, parlava poc mentre treballava i de tant ho deixava per anar a seure sota les vinyes

Ja sé que en joies hi ha, com en tot, molts gustos, però sincerament, a mi em costa de creure que algú no hi vegi en aquesta imatge una bellesa extraordinària. I només és la primera! A partir d'aquí haurem de llegir a poc a poc, cada paràgraf, cada frase, totes van molt “carregades”

La imatge de l'enterrament, a l'inici, ens col·loca en situació. La mare s'ha mort; l'autor aprofita aquell taüt que camina onejant per començar a presentar-la. Una dona que treballava, es cansava i s'asseia; potser una dona llunyana? Ho anirem veient. Les pàgines 14 i 15 són una descripció de la mare, la primera protagonista de la historia. Una dona corbada que camina mirant al terra, callada, estalviadora....una dona que mira una foto de Mussolini i sacseja el cap perquè creu que no se l'hauria d'haver afusellat, a ningú, ni als pitjors criminals...però no parla, no imposa opinions, només sacseja el cap (llegim, a poc a poc, com sempre, el paràgraf de les monedes que es traguen els nens, a la pàgina 15. Veiem el valor de les monedes en un món rural) I tornem a la mare, gairebé absent ... i en canvi tan present! Una d'aquelles presencies humils que només es fan realment visibles quan deixen de ser-hi. Com el dia, que no ens adonem ni què hi és, però, què passaria si de sobte marxés i fos sempre de nit? Així era aquella mare, una cosa tan natural que hi havia de ser sempre i quan se'n va no ho poden entendre: Ni el narrador, ni son pare, ni son germà, no se'n poden fer a la idea! -em deia la Sandra-. I aquest és un buit immens que Ferdinando Camon ens fa viure, d'entrada. El primer sentiment fort que ens transmet. I per acabar el primer capítol, aquell anyell coix, una angoixa que es desfà mirant les bèsties de cara humana, una mà estesa. Portat bé germà animal .... Quantes coses ens ha regalat ja en les poques pàgines! I me'n deixo, perquè és important dir que abans de passar al segon, Camon ens ha explicat també l'essencial del personatge del pare, importantíssim a l'obra. Mon pare sempre ho vol saber tot ...




Un altre dia potser passaré al segon, o no, potser alguna altra persona del club s'hi anima.

dissabte, 21 de maig de 2016

La Porta. O de com el club de lectura va interpretar la novel·la de la Magda Szabó.

Dia 17 de maig de 2016
Comentem: La porta de Magda Szabó.
Editorial La Magrana - 271 pàgines.


 Mira que estic cansada. Ja he tret la neu del carrer i he arreglat 16 cases. Amb aquestes paraules fa l'arribada la Maria Dolors, convertida per uns instants en Emerence, la protagonista del llibre que avui comentarem.

La Mercè, que és dóna treballadora i responsable, treu un full de paper. Com que va ser ella qui va recomanar el llibre ens vol explicar el perquè. Ho ha escrit, per no oblidar-se de res. Ha fet un redactat magnífic que acabem aplaudint. Ens ha agradat: la ressenya de la Mercè a tothom, el llibre a gairebé tothom.

El llibre, diu la Mercè, descriu molt bé els dos personatges: Emerence i l’escriptora, contraposats en tot, idees, gustos, manera de viure i entendre la vida… tot les separa anys llum i tot i així es creen uns lligams i un afecte grandíssims. Diríem que els extrems s’atreuen?  Emerence -continua llegint la Mercè- és una dona orgullosa, forta, treballadora, molts cops diríem simple i ens equivocaríem, generosa i al mateix temps esquerpa renyida amb les manifestacions d’afecte pels humans, no així pels animals (gats i gos) a qui professa forts sentiments i protecció. L’escriptora, plena de dubtes, sensible, que es trenca per dintre amb facilitat però que aguanta totes les “impertinències” de Emerence encara que alguns cops arriba a odiar-la quasi tant com l’estima. El marit, menys dibuixat, però sempre present i que poc a poc queda captivat per la fortalesa de caràcter i la generositat de la serventa. 

De fet, és més llarga, força més, la ressenya de la Mercè, però l'he reduïda perquè també la resta de gent diu moltes coses i no voldria que aquesta entrada fes enrere el lector a causa de l'extensió. Escoltem, però, la Mercè, només un moment més, mentre ens explica que de La porta se n'ha fet una pel·lícula. L'ha buscada i l'ha trobada. Se l'ha mirada. Considera  molt encertats els personatges. Només ha tingut un petit problema: la pel·lícula era en hongarès, sense subtítols i ...  es perdia en els diàlegs. 

És el torn de la Fina. Tots esperem allò de m'ha fet patir tant. I no ho diu. Ens explica que el llibre li ha agradat força. Bé, de fet només fins la meitat. Cap a mitja narració va tenir una crisi. La va saturar la relació d'amor-odi. Calia maltractar-se així?. 

La Mercè i l'Enric repliquen quasi a l'uníson -És un estereotip del personatge; Emrence, és, sobretot, políticament incorrecta.- diu ella. -Precisament aquesta "crisi" és el que vol provocar l'autora en el lector- comenta ell.

I la Fina continua, pensa que no, que no, que s'ha passat una mica, potser és que, diu, no puc suportar que peguin els gossos.  Emerence maltracta Viola? Com es pot considerar maltractament una manera de fer que no provoca altra  cosa en el gos que una veneració total i absoluta per aquella persona que, sense ser la seva mestressa, ha aconseguit educar-lo exquisidament? Aquí el club debat, cosa de deu minuts, sobre maltractament (o tractament) dels animals. Diverses persones s'uneixen a la Fina "protestant" perquè malgrat tot el Viola no havia d'haver estat pegat 

Sembla, de vegades, com una cosa morbosa. Com més maltracta més se l'estimen. 

-Però és que maltracta per ensenyar la veritat- fa l'Enric. Certament, la idea general és que Emerence, aquesta dona simple i analfabeta, representa la veritat, la saviesa en estat pur, natural, desproveïda de tots els prejudicis i doctrines inútils que la humanitat ha anat assumint al llarg de civilitzacions. 

L'Enric creu que La Porta és també un llibre crític sobre el sistema comunista, a Hongria, als anys 50. Anys 50? No a tothom li quadren les dates; per alguns indicis sembla que hagin de ser, com a mínim els 60. I ara passem, deu minuts més, pam més, pam menys, parlant sobre l'època en què passa tot plegat i,  com en el cas del tracte-maltracte de gossos i persones, tampoc no ens posem d'acord. La Mercè, advocada defensora incondicional de la Szabó, pensa que això no és rellevant. 

El Joan retorna la conversa al personatge de l'Emerence. Representa el món real -diu- el món del carrer. Algú que té perfectament clar què és important i què no. És evident que l'autora vol que la veiem com una heroïna, d'aquí tota la història de la filla (1). Comenta el Joan que mentre llegia el llibre s'imaginava l'autora estudiant minuciosament el caràcter de l'Emerence i fent-se fixes sobre cada un del trets i que aquests trets els va haver d'anar col·locant tots, cosa que, en algun moment, pot arribar a atipar una mica.

En aquest punt, l'Enric talla el debat per fer-nos adonar que al  WhatsApp del club havien arribat uns missatges de l'Ester. 

Fan així:
- Hola!! M'ha agradat bastant, el recomano
- La pag164-165 (2)
-Uffff les millors
- És un llibre profund que toca temes importants, religió, guerra, consciència
-voluntarietat, amistat... buffff
- sento no haver pogut venir avui, però em separen uns 280Km. de distància.
. sobre tot el final on tot xxxxxxx (3)
- per mi un Carpe Diem
- un llibre ple de símbols 

I arribem al final. El moment que la porta ..... no, no es pot avançar, però és un final amb molta força i, aquí tothom hi està d'acord, ple de simbolisme. Què pretén dir-nos Szabó amb aquest final inesperat? Hi ha opinions per tots els gustos. Potser que res de material pot tenir el valor de l'amistat i que el millor testament és el record que ens queda. Potser el Carpe Diem de l'Ester. Potser un oblit total, una evaporació de tota aquella saviesa "natural" que es perdrà per sempre. 

I en aquestes arriba la Rosa, la nostra "dona política" sembre atrafegada amb mil responsabilitats. 

-Què heu dit?
-Dona, Rosa, que ja som al final i si comencem de nou no soparem (és que estranyament ningú no havia portat res que es pogués menjar). 

A la Rosa el llibre li ha agradat, però també l'ha desconcertada. Aquesta necessitat de controlar-ho tot...  -Tu d'on vens que tens la paraula control a la boca?-  Li etziba el Joan que pren el paper de l'Emerence per posar la nota final a la reunió. 

A l'Akane se li havia espatllat el cotxe i, de nou, no va poder assistir. Un altre dia serà. De fet el proper dia esperem que ningú no falti perquè hi ha gran esdeveniment de fi de curts amb amfitrions de primera. Els del Negret. 

(1) d'aquesta "història de la filla" el Joan va dir més coses i de nou va ser un tema que com el tractament dels gossos o l'època en què es situa la novel·la va provocar una certa discussió. Però no en puc dir més aquí per no fer spoilers. (Això de l'spoiler és una paraula que vaig aprendre la setmana passada i l´havia de fer sortir per algun lloc)
(2) Aquestes pàgines són realment molt intenses. En elles l'Emerence parla de religió i de diners. Cada paraula té valor i obliga a una profunda reflexió. 
(3) les xxxxxxx corresponent a unes paraules que tampoc no puc transcriure per allò dels spoilers (quin gustet que li he agafat a la paraula!)