Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
20 de juny a les 8 del vespre amb sopar de fi de curs

Comentarem:
Historias de cronopios y de famas de Julio Cortazar

dimecres, 30 de maig de 2018

Als jardins d'un mas preciós, tres dies i una vida

És un format de butxaca, ben presentat, amb lletra prou grossa, és llegeix molt bé. Contemporani. Molt ben escrit, amb un inici potent que posa la pell de gallina. Un nen, un assassinat. Potser no, potser només un accident. Un nen, no, dos nens. No, dos nens i un gos. I l'amo del gos, el pare. I una mare. I el patró, estranger, poc agraciat, sospitós a ulls de tothom. I un poble rural del nord de França, amb el seu alcalde, i el fill de l'alcalde, i famílies tradicionals, conservadores i religioses, unes més que altres. I aquella mort, brutal, a l'inici del llibre. Quina, la del gos o la del nen? Aquelles morts, brutals, a l'inici del llibre. Però, quina és més brutal? I ell, l'assassí, que no és el majordom. Només té 12 anys. No hauria de ser mort, vol que torni a respirar. Que torni enrere tot. Que el gos no hagués mort. Que el petit amic i veí no hagués mort. Només té dotze anys i és un assassí. Durant unes hores haurà d'arrossegar un cadàver que pesa massa. Tota la vida haurà d'arrossegar una culpa que encara pesa més. Què ha provocat l'assassinat o l'accident? La brutalitat d'una violència contra un gos que per atzar li va tocar presenciar i no va poder assumir. Tothom d'acord. Però, hi havia alguna cosa en el caràcter del protagonista que el feia agraíssiu? Sí, per força. No, li podia passar a qualsevol són les circumstàncies, el seu entorn, la seva soledat, potser. Qui sap, importa això per la trama? Importa, perquè és un llibre treballat en base a la psicologia dels personatges. Què ha provocat aquell sentiment de culpa que l'atrapa i ofega fins al final del llibre i ens atrapa i ofega fins al final de la lectura, a uns lectors més que a d'altres? La cultura judeocristiana, la d'ells, la nostra. Seria diferent en una altra cultura? -va dir- sí, seria diferent -li van respondre. Però el càstig existeix i qui la fa la paga. És un llibre amb "moraleja"? Com es diu "moraleja" en català?

És un thriller molt be construït i, com a tal, compleix magistralment la funció d'atrapar-nos. Algú l'havia deixat després del segon capítol, no apte per a persones massa sensibles, però va reprendre la lectura uns dies després. En tots els casos necessitat d'arribar al final, el més aviat possible. No es tracta de saber, com en les novel.les negres, qui es l'assassí, perquè ho sabem des del començament. De fet tot el llibre està construït en base al punt de vista d'ell. No hi ha herois, ni detectius, ni policies. Només un atzar capritxós que  posa el protagonista una i altra vegada contra les cordes i l'obliga a prendre decisions que ens costaria dir si són per salvar-se o per condemnar-se. Un llibre recomanable per als amants del thriller, per qui busqui situar-se durant uns dies en una realitat paral·lela de penúries de ficció.  

Controvèrsies. -
Sobre l'estructura: Absolutament ben estructurat i molt enginyós per alguns. De vegades previsible i amb masses casualitats fetes venir bé, per a altres. 
Sobre el final: Magnífic, amb una molt bona conversa entre dos personatges claus, un tancament inesperat de la història; potent. Però... quin sentit tenia guardar durant 18 anys un objecte sinó era per poder fer aquell final? Un altra trampa de l'autor. Discrepo! No és cap trampa, el guardava amb una finalitat clara i molt plausible, volia .... 

Minúcies.-
L'autor no fa altra cosa que jugar amb mi, m'enganya, això no m'ha agradat. El llibre és potent en la primera part, després no passa de ser una novel·leta. Ambdues afirmacions, molt rotundes, quedaren francament en minoria. 
Recorda d'alguna manera Crim i càstig. Però allò és literatura! Per què dieu que Dostoievski fa literatura i Lemaitre no? Perquè escriu més? Perquè fa més descripcions? Què és literatura?

Substancial.-
L'espai que ens va acollir, les roses, el verd. els gats, els gossos, les tórtores, el vi, les cervesetes, l'aperitiu. Els amfitrions. La conversa sobre si els coloms caguen massa. Nosaltres.
Un moment de la tertúlia.



dimecres, 2 de maig de 2018

Verd aigua, el color de l'amor

23 d'abril de 2018


És Sant Jordi; avui la biblioteca municipal de les Borges del Camp ha passat a dir-se biblioteca Ferran Jové, l'hort del Dasca és ple de paradetes i el Joan fa anys, no sabem quants; al pastís només una espelma blanca, un sense color que conté tots els colors i un sense número que pot contenir qualsevol número. De fet no és un pastís, és una mona artesanal d'Ulldecona i tampoc no fa els anys avui, els va fer el dia 14. Quan ell va néixer, això segur, ja feia anys de la República però, també és segur, encara quedava molta gent a l'exili.
   
Parlem de Verd aigua de Marisa Madieri, un llibre on l'exili hi és present, quasi protagonista.

Per què aquest títol? Si l'aigua de fet no té color. I la gent replica què sí, que l'aigua, una mica com el blanc de l'espelma, pren diferents colors. Algú recorda el to verd que donen les algues al mar, sobretot a determinades hores; potser es refereix a un mar concret, potser recorda un moment especial, però no ho diu perquè avui no toca parlar dels nostres records sinó dels de Marisa Madieri a qui sa mare un dia li va confeccionat un vestit preciós amb una roba de color verd aigua, des d'aquell moment, per a ella, el color de l'amor. 

 El llibre no està estructurat en capítols sinó en dies, com un diari. Ella s'asseia davant del paper, li posava la data a l'encapçalament i escrivia. Escrivia amb una perfecció escrupolosa, amb una prosa estructurada i detallista. Escrivia el que els crítics van qualificar com "clàssic contemporani". Escrivia allò que sentia en aquell moment. Per això en el seu ¿diari? es barreja el passat amb el present i tot plegat es projecta cap al futur (això ha desconcertat a alguna persona ja que les dates no es corresponen amb el moment dels fets que es relaten). 

El que més ens ha impactat de la lectura de Verd aigua, a banda de la bonica manera d'escriure, són les pàgines, moltes, referides a l'exili. Ella era encara petita quan, després de la guerra, la seva ciutat natal, Fiume, va ser lliurada a l'antiga Iugoslàvia, i la família, com moltes altres, va haver d'emigrar a Itàlia. Madieri no fa cap anàlisi política dels fets, també això ha desconcertat algun lector que esperava l'ajudés a entendre la complexa història d'aquella zona; però és que Madieri no ens ho pot explicar perquè tampoc ella ho entenia, només era una nena i el que ens relata és el record en estat pur, tal com ho va viure i sentir; d'aquesta manera apareixen els personatges: avis, pares, tiets... i les precarietats a què van haver de sotmetre's. Tot plegat, gent i llocs, ens arriba amb un cert aire tragicòmic i, com ella, els trobem simpàtics o antipàtics, autoritaris o sotmesos. Destaquem l'exquisida descripció del Silos de Trieste, una espècie de camp de refugiats, «un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós», on va viure fins que va ser adulta. Parlem de la duresa de qualsevol exili, i fem comparacions amb altres relats de refugiats, com els que va provocar la nostra "guerra civil"; no sembla que a Mèxic els republicans ho haguessin tingut tan difícil. Sigui com sigui, qualsevol exili comporta una gran tristesa perquè significa el trauma d'haver de renunciar a identitats. Això no ho diu Madieri, se'ns acut a nosaltres després de llegir-la, cosa que deu voler dir que segurament sí que ho diu ella, encara que no hagi utilitzat aquestes paraules.

Però Verd aigua no és només un llibre de records, Marisa Madieri el va escriure ja malalta de càncer. Mentre les pàgines avancen ens anem adonant de la tensió. El passat, tendre de vegades, terriblement dur d'altres, retorna ara que té una vida relativament plàcida i feliç per projectar incerteses cap al futur. Incerteses que no ens arriben com a drama sinó de manera valenta i generosa, de manera alhora senzilla i planera, com si res en el fons fos cruel. Passat i futur complementant-se en el creixement personal i l'agraïment al món que ens envolta.

No a tothom li ha agradat, però sí a la majoria. Parlem del postfaci de Claudio Magris que inclou l'edició de Minúscula, a alguns els ha agradat tant com per decidir-se a llegir altres obres d'aquest autor, per a altres peca una mica d'enrevessat, però el que és segur és que ajuda a entendre l'obra d'ella i que és una aportació que l'enriqueix. 

Fem servir doncs les paraules de Magris per acabar la crònica, perquè ell diu el que nosaltres pensem, però ho diu millor. "Sens dubte, Verd aigua, és ple de coses i de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser... és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietat, per amor."



diumenge, 22 d’abril de 2018

Petites joies literaries: "Aquesta llibertat"



 Fragment del llibre Aquesta llibertat de Pierluigi Cappello: Què és un paràsit? Una extraordinària reflexió sobre les paraules.  

...

    -Què és un paràsit? -li va preguntar la professora Agolzer, formulant la pregunta quasi com si la fes a ella mateixa i no a ell.
    -Un paràsit és un ésser viu que viu a les esquenes d'altres éssers vius -va respondre en Piero amb una certa seguretat, alleujat pel fet que li hagués tocat una pregunta tan senzilla.
    -Llavors en Mauro, que en aquest moment viu a la teva esquena, és un paràsit. I en Fabrizio, que viu a l'esquena d'en Mauro, és el paràsit d'en Mauro. Mentre que allà al fons, l'Elena que és l'última de la fila i a l'esquena només hi té la pared i el pòster del cos humà, no pateix cap mena de parasitisme, oi?
    Silenci.
    El Piero es va girar, contemplant desolat la cara rodanxona i inexpressiva de l'Elena i el pòster del cos humà. La seva seguretat s'anava transformant en inquietud, la definició que havia formulat havia quedat feta miques al fons de la seva ment confusa, esmicolada per una frase d'una evidència cristal·lina.
    -Un paràsit és ...
    -
    -Un paràsit és ...
    -
    En aquest punt el silenci és va solidificar i el neguit d'en Piero es va convertir en la desesperació del nàufrag. S'havia girat diverses vegades cap a mi, vermell com un tomàquet, les orelles roents, i havia trobar una expressió genèrica de solidaritat per part meva, però res que pogués semblar un salvavides en forma de suggeriment. Encara més, després d'un parell de mirades, jo havia acotat el cap sobre el llibre, mantenint els ulls fixats al blanc, determinat a ignorar el naufragi que s'esdevenia a pocs metres de mi.
    No és que jo fos poruc, passava els deures cada vegada que podia, i ja era prou arriscar quan la professora Agolzer, a qui no se li escapava quasi res, s'atrinxerava a la seva taula. No cal dir ara, amb la seva mirada prènsil tan a la vora. Hauria sigut un suïcidi, i va ser un suïcidi. La tercera vegada que la pregunta va ressonar el el buit, vaig aixecar la mirada, vaig trobar la mirada d'en Piero, vaig esbossar un suggeriment i vaig acabar immediatament arponat per la professora.
    -Bé, Pierluigi, atès que les teves ganes de dir que és un paràsit semblen tan irrefrenables (irrefrenables? A mi em semblava que havia estat més prudent que un guia sioux...), comparteix el teu saber amb els companys.
    -Un paràsit és un ésser viu que viu «a costa» d'un altre ésser viu -vaig aventurar-me, amb una veu tremolosa com la lletra d'un avi de cent anys.
   La professora Agolzer va esbatanar els ulls, però es va estar d'esbatanar-los a tota la classe; per un moment, vaig ser envestit pel glaç de la seva mirada, i llavors els seus llavis van semblar somriure.
    -La teva definició, de parasitisme, és menys desastrosa que la del teu company, però
continua sent una definició bàrbara mancada de molts elements. Diguem que t'ha salvat aquest «a costa» que has col·locat a la frase, no sé si conscientment, però diguem també que continua sent una definició molt allunyada de l'objecte que estem tractant -va dir, més o menys així, adreçant-se a la classe. Llavors va recomençar: -Cal partir de l'origen de la paraula, i això ni el Piero ni el Pierluigi ho podien saber: «paràsit» ve del grec, i precisament de parasítos, que vol dir comensal, és a dir, algú que està al costat del menjar. I ja amb això hauríeu d'entendre que, si hi ha un àpat, també hi ha d'haver un hoste, un amfitrió, perquè un comensal sense hoste no és un comensal, no és un parasítos, oi?
En dir això va captar l'atenció de la classe, vint-i-quatre o vint-i-cinc cares de nens estaven suspeses en el silenci.
    -Però un paràsit -va prosseguir- és un comensal molt particular. És un que gorreja, un d'aquells que es colen, sense ser convidats, a les festes i mengen de gorra, tant com poden. Encara més: com que és a la festa, els convidats, els de debò, pensen que ell també és un convidat, tenint en compte que és l'hoste que regula les relacions entre les persones. Perquè moltes persones no es coneixen entre elles, però totes es reconeixen en el fet que han sigut convidades en aquella festa i no a una altra, per aquell hoste i no per un altre. I llavors, què passa? Que els convidats deixen fer a l'infiltrat el que vulgui: menjar, ballar, beure, fins la sacietat.
    La professora Agolzer es va aturar i les vint-i-quatre o vint-i-cinc cares de nens es van aturar amb ella. Va reprendre el discurs tornant a la seva taula: era el senyal que, per aquell dia, ja no hi hauria més preguntes.
    -Amb aquesta història hem aplegat quasi tots els elements per fer una bona definició de
paràsit: hi ha un hoste, hi ha un comensal, però és un comensal gorrer, hi ha un àpat o una festa, trieu la paraula que vulgueu, hi ha els convidats i hi ha el concepte de relació o lligam, trieu també la paraula que més us convingui. Neixen, es nodreixen, es reprodueixen i moren. En resum, són éssers vius. Som nosaltres i és el més petit dels bacteris, per tant, mirem de formulat una definició: un paràsit és un organisme o una entitat biològica que viu a costa ... -i aquí vaig tenir la impressió que em mirava només a mi amb el blau cel dels seus ulls- d'un organisme d'una especie diferent que es diu hoste, utilitzant-lo com un nínxol biològic i encarregant-li parcialment la tasca de regular lesrelacions amb el medi extern. Aquesta és una definició acceptable de paràsit. Què hem apres del nostre parasítos avui? Que les paraules tenen un pes i una història. Que algunes estan lligades entre elles per relacions de parentiu i que, per tant, s'han d'obrir com si fossin nous. I igual que, en una nou, hi trobem la polpa, de la mateixa manera, un cop obertes, dins de les paraules hi trobem el concepte. I el concepte serveix per orientar-nos amb seguretat dintre de la nostra concepció del món, no trobeu? -Aquí va ser en Piero qui em va mirar fent cara de no haver entès res.- Ho acabem de comprovar: el concepte de paràsit no tindria cap sentit si no existís el concepte d'hoste. Les ciències fan això: obren, indaguen, verifiquen i constaten, tant si es tracta d'un paraula com si es tracta d'establir quina fricció fa una esfera sobre un pla inclinat. Altrament, fem poesia.
    La professora Agolzer va cloure la seva arenga amb la paraula «poesia» i s'entenia que li
reservava una posició menor respecte les «ciències», com en deia ella, potser perquè la considerava més idònia per al consol dels jubilats o conques que per a una contesa seriosa en el camp del saber.
    Durant la resta de la classe vaig quedar enredat entre la paraula i el concepte, que només sabia distingir superficialment, però, cosa inaudita, tenia la sensació que la professora no tenia tota la raó. És cert que cal conèixer les paraules, que tenen una càrrega, cal estudiar-ne l'origen, d'això n'estava convençut, però em semblava que també ho feien els grans escriptors, i que ho feien bé, a més a més.
    Tenia el cap ple d'herois, llavors; l'any abans, la professora d'italià ens havia llegit a classe La chanson de Roland en original, fet que havia deixat la classe en un silenci atònit, no havia entès res de la lectura, però el record d'aquell encís encara és viu en mi. Aquelles paraules escrites nou-cents anys abans que jo nasqués, havien trobat un cos, el meu, en que esclataven amb la potència d'una fórmula màgica.
    Crec que la professora, llegint-nos la Chanson, així, de cop i volta, traçant només les línies essencials de la trama, ens va voler suggerir alguna cosa elemental; que les paraules són boniques per sí mateixes i que una composició feta amb harmonia n'exalta encara més la bellesa. Crec també que ens volia transmetre la possibilitat de captar-la, aquesta bellesa, existeix en nosaltres des de ben petits, quan fem rodolar a la boca les paraules gracioses o les que ens agraden, repetint-les fins a gastar-les com a caramels. Es tracta d'una possibilitat que només la poesia pot desvetllar.
    Jo vaig començar a captar-la llavors: la professora va continuar durant la resta del curs llegint-nos nombrosos fragments de l'epos, des d'Homer fins Ariosto, i jo, sorprès cada vegada, no sabia com fer-ho per explicar aquella sorpresa, només sabia que volia retenir-la tant com pogués dins la meva fantasia. Llavors vaig dibuixar. Vaig dibuixar la paraula «Nèstor» i em va sortir la figura de Nèstor sobre el carro de guerra als marges del camp de batalla sota la muralla de Troia. Vaig dibuixar la paraula «Hèctor» i en va sortir la figura d'Hèctor en guàrdia amb la llança rere l'escut, esperant l'assalt d'Aquil·les. Vaig dibuixar la paraula «Àiax» i en va sortir la robusta figura d'Àiax, arrambat entre les proes de les naus aquees i l'atac dels guerrers troians. Vaig començar així, dibuixant els noms propis, i d'alguna manera, encara avui continuo dibuixant, tot i que ara dibuixo la meva veu als fulls i la veu arrossega alguna cosa meva.
    No hauria sabut què replicar a la professora Agolzer, ni ella hauria admès cap rèplica, durant aquell matí lluminós d'abril. Però avui seria capaç de dir-li alguna cosa: i li diria que tenia raó d'exhortar-nos a fer servir les paraules amb propietat i precisió, però que les paraules no es poden reduir a conceptes ni doblegar als seus significats, perquè el concepte és un recinte abstracte, funciona com les vitrines dels museus.
    Aquí, ara plou: és una pluja feixuga que sento com saltironeja a les teules dels canalons,
com pica sobre l'estesa de fulles mortes als peus de l'auró i cada gota té el seu timbre, segons la disposició de la fulla on cau. És una pluja que pica on abans havia caigut la neu, és una pluja que sembla arrossegar a terra tot el mal humor profund del cel, durant un matí en què ha passat l'infermer quan encara nevava, i m'ha deixat sol a l'habitació, enfrontat a un desordre interior i un desordre exterior.
    La volem exposar rere un vidre, aquesta pluja? Ho podem fer, la podríem definir. «Per què plou?», formularia absorta la professora Agolzer, adreçant-nos una de les seves preguntes letals des de la taula per explicar-nos el cicle de l'aigua.
Podríem posar a la vitrina la pluja de quan ha passat l'infermer, però llavors, separada i tancada dintre de l'estructura de metall i plexiglàs, ja no seria la pluja que he vist. Liofilitzada en la seva abstracció, esdevindria només la pluja de les pluges, un mer signe intel·lectual.
    I hi ha una altra cosa que no tenia en compte la professora: que les paraules són matèria, una matèria molt estranya, composta de so i de silencis, dues substàncies que no es poden remetre a cap taula periòdica dels elements, però que constitueixen la columna vertebral de tot pensament. So i silenci. I s'hauria de poder auscultar amb cura el silenci viu que les paraules són capaces d'alliberar perquè, quan va bé, és el mateix silenci que precedeix al naixement, el mateix que segueix cada mort. És el mateix silenci que declina una altra forma de coneixement, que la professora Agolzer ignorava des del seu optimisme positivista: Un coneixement que no prescindeix de l'instint ni de l'empatia, que deixa les papallones lliures al cel, i ni tan sols desitja classificar-les en vitrines, cadascuna amb el seu cartellet explicatiu. En fi, li diria que hi ha una altra manera de fer servir les paraules amb precisió, és una manera que dóna una forma tangible a la indeterminació dels sentiments i els insereix, negre sobre blanc, a les pàgines dels llibres.
...

diumenge, 18 de març de 2018

Sempre ens quedarà la poesia,

Ara, davant d'aquesta pàgina en blanc, em proposo complir amb el deure d'escriure la crònica de la darrera trobada del club; la que vam fer per comentar La lluna i les fogueres de Cesare Pavese. Sé que no serà una tasca fàcil. Pot ser que els anys que porto "arrelada" en aquest grup d'amics em facin ser poc objectiva: les arrels, les identificacions, creen sentiments. I jo sento que m'estimo aquesta gent àvida de lletres i àvida de vida. Capaç de preparar sopars de cinc estrelles. Capaç de trobar-se per anar a manifestar-se. De patir i rebel·lar-se en moments polítics com els actuals. De celebrar aniversaris i preparar per als que en compleixen 69 un deliciós coc de pera amb les espelmes i la inscripció: Heu arribat a l'edat eròtica per excel·lència. No, segurament no sóc objectiva, però ara sento que és impossible reconstruir la tertúlia de divendres, on les paraules i la lucidesa van proliferar durant dues hores. Algú va comentar abans de separar-nos: amb tot el què hem dit d'un llibre de 158 pàgines se'n podria escriure un de 300.

Començaré per allà on pertoca, pel començament. Amb la veu clara de la Mercè que ens fa la introducció: 

"El 8 de juliol de 1950, Cesare Pavese torna per darrera vegada a Santo Stefano Belbo, probablement per acomiadar-se del seu amic més estimat, Pinolo Scaglione, i dels indrets de la seva infantesa que havia descrit a La lluna i les fogueres. Pinolo, que apareix a la novel·la en el paper de segon protagonista, amb el nom de Nuto, està una mica alarmat per la dedicatòria que Pavese ha posat en l'exemplar de la novel·la que li ha regalat:  Per a Pinolo, aquest llibre, l’últim que hauré escrit. Llavors, Cesare, per tranquil·litzar-lo, agafa la ploma i afegeix un "potser" ("potser l’últim") per camuflar el que en realitat era el seu comiat irremeiable de la vida i de la literatura".

Efectivament, el 27 d'agost de 1950, Cesare Pavese es va suïcidar.

La lluna i les fogueres, continuo emprant la veu de la Mercè, descriu el món dels pobres i el dels rics; el protagonista és un bord, un sense origen que viu entre els pobres (l'autor, ell mateix, tota la vida pateix de soledat interior) i després de servent en una casa de rics, quan es veu amb forces emigra a Amèrica i fa fortuna, torna als seus orígens esperant retrobar el món de la seva infància.

Tinc una raó per haver tornat en aquest poble  -així comença el llibre- aquí i no a Canelli, a Barbesco o a Alba. Aquí no hi vaig néixer, és gairebé segur, on he nascut no ho sé; no hi ha en tota aquesta contrada, una casa, ni un tros de terra, ni uns ossos dels quals en pugui dir: "Això era jo abans de néixer"... Qui pot dir de quina carn sóc fet? He rodat prou món com per saber que totes les carns són bones i s'equivalen, però és per això mateix que un es cansa i procura posar arrels, fer-se una terra i un poble, perquè la seva carn valgui i duri una mica més que un simple canvi d'estació. 

Quins orígens busca? Pavese fa bord el protagonista de la novel·la. Com una metàfora de l'angoixa de no poder construir-se una identitat. És que allò que ha vingut a retrobar ha desaparegut -comenta algú-. Tal vegada, però també podria ser -diu un altre- que no hagués existit mai.

Pavese és un poeta, i ho demostra igualment quan escriu prosa; una prosa en l'estil més punyent i implacable del realisme italià de postguerra. Dura, sense concessions, i, malgrat això, pura poesia. Els de més edat, els que van llegir La lluna i les fogueres fa molts anys, s'han fixat especialment en aquesta vessant poètica. El Joan recorda quan i qui li va recomanar el llibre; era en aquella època en què els joves flirtegen amb el suïcidi. Que estrany que em recomani això tan dur, va pensar llavors. Ara -diu- l'he pogut llegir d'una altra manera. 

Poesia, d'un altre teler, la de la Fina: "I després d'aquells morts i aquella violència, quan la casa cremava, jo m'esborronava especialment amb els crits dels vedells que, lligats, no podien escapar del foc".

I l'amo va i li diu: Com és que vols un sou? Per què no et pots acontentar només amb el menjar? Els animals ho fan. Quina societat tan bèstia! -fa la M. Dolors-. Una societat de postguerra, no tan diferent del que es visqué a casa nostra els anys quaranta -comenta el Pep- a qui el llibre li ha recordat Pedra de tartera de la Barbal. I l'Enric reflexiona sobre les pautes culturals de cada societat, i de quan la submissió és una virtut necessària per als pobres, en temps i llocs de vegades ben propers. 

I haig d'anar acabant; el que he portat fins aquí no és ni el millor ni el pitjor del que es va dir, no és ni tan sols el resum d'una trobada on vam comentar llargament un clàssic de la literatura italiana; un llibre trist però molt real; perquè -ara parla la Diana- hi ha gent que viu i sent així.

Sí, haig d'anar acabant, però no ho puc fer sense deixar constància que si La lluna i les fogueres ens va agradar tant no va ser només per la trama sinó també, i de manera molt remarcable, per la perfecció estilística que té molt a veure amb els recursos lingüístics que utilitza; per exemple la manera com el dialecte del camp, que fan servir alguns dels personatges, queda perfectament integrat a la narració. I si tot això ho hem pogut copsar llegint en la nostra llengua és gràcies a la traducció. Els traductors, aquests gairebé sempre oblidats! No em puc permetre aquest oblit en el cas de La lluna i les fogueres. Potser tocaria un panegíric de Maria Aurelià Capmany, em falta espai per fer-ho. Però remarcar que va ser ella que ens va permetre llegir en català algunes de les millors novel.les europees en uns anys on la nostra llengua era quasi maleïda; que va triar de manera especial els neorealistes italians; que va cuidar que el llenguatge i l'estil ens arribés de manera idèntica a com l'havien treballat els autors... Sí, hagués estat imperdonable, ara que es compliran els cent anys del seu naixement, no fer esment d'ella. És imprescindible recordar i  reivindicar Maria Aurèlia, per tantes coses! 

Em cal acabar. Ho faré amb un dels paràgrafs que la Mercè destaca a la seva ressenya lúcida i ben treballada  (que m'ha passat per escrit i he dut aquí en una petita part).

Pag. 84 : Va ser així que vaig començar a comprendre que no es parla solament per parlar, per dir «he fet això», «he fet allò», «he menjat i begut», sinó que es parla per fer-se una idea, per comprendre com va aquest món.

Parlem doncs, per comprendre i comprendre'ns. I segur que llegir ens fa més fàcil el parlar i, en definitiva, més fàcil acceptar-nos, a cadascun de nosaltres i al món en general. Encara que tot plegat no estigui exempt dolor, sempre ens quedarà la poesia.

divendres, 9 de març de 2018

Del banquer anarquista de Pessoa a la vaga feminista del 8M



¿Què vol dir l’anarquista? La llibertat -la llibertat per a ell i per als altres, per a tota la humanitat-. Vol deslliurar-se de la influència o de la pressió de les ficcions socials; vol ser lliure tal com va néixer i va arribar al món, que és com justament ha de ser; i vol aquesta llibertat per a si mateix i per a tots els altres. 

De: El banquer anarquista. Fernando Pessoa.






Nota prèvia: escric aquesta crònica el dia 9 de març, l'endemà de una de les més grans mobilitzacions que s'han viscut a l'estat espanyol i que ha aconseguit agermanar molta gent, dones i homes, contra qualsevol tipus de submissió i explotació, contra la possessió,  contra la violència. Per la igualtat entre persones i per la llibertat. En honor de les dones que van fer possible el 8M em permetré, avui, utilitzar el femení com a genèric. 

Ja fa uns quants dies que ens vam reunir per comentar El banquer anarquista de Fernando Pessoa.  Va ser el 16 de febrer, però diverses circumstàncies m'han impedit posar-me davant l'ordinador per teclejar, fins avui.

Va ser, deia, el 16 de febrer. Ens vam trobar a l'espai màgic del mas Negret. Vam sopar plats de cuina portuguesa i vam brindar per les amfitriones que celebraven 44 anys de casades que es diu aviat. La tertúlia sobre el llibre, com sempre, abans de l'àpat, assegudes al voltant de la llar de foc i amb gatetes i gossetes damunt les faldes. Un cop repartides les begudes i el pica-pica de l'aperitiu, va ser MO qui va trencar el gel per dir-nos que el llibre l'havia desorientada, era incapaç d'establit si Pessoa defensava l'anarquisme o bé se'l carregava. I no era l'única, la mateixa desorientació havia atordit a més d'una. A JT, per exemple, li havia passat igual, i això que JT és des de fa temps un admirador i coneixedor de l'obra de Pessoa, especialment en la seva vessant poètica, però no havia llegit el banquer i li costava qualificar-lo.

EA i JMF intentaren establir si es tracta d'un exercici de lògica, de fet és el que sembla en la primera lectura. Però el matemàtic se l'havia rellegit, l'havia girat del dret i del revés i havia determinat de manera irrefutable que no, cap de les premisses estableix de manera coherent cap conclusió. Com a mètode deductiu, doncs, falla, però Pessoa té la capacitat d'ensarronar-nos, de fer-nos avançar per un discurs que el porta a defensar que l'anarquisme només és possible viure'l de manera individual i al damunt sostenir que el millor anarquista és un especulador dels diners, un banquer. FI s'hi va enfadar, o es va enfadar amb ella mateixa, s'havia deixat ensarronar. Quina capacitat de vendre motos! Volia Pessoa demostrar que a través de raonaments que poden passar per intel·ligents i de la més estricta coherència ens poden fer tragar qualsevol ideologia?

Però potser hi ha un punt de raó en tot plegat, ens feia reflexionar DC, potser l'única lluita realment possible és la que porta cadascuna per a sí de manera individual. Pessoa, digué RB, pretén, i aconsegueix, fer-nos ballar el cap amb el seu gairebé monòleg, defineix l'anarquia com a bé suprem i acaba instal.lant-se en el capitalisme, la burgesia com a mal menor en un món canviant on cada desig social imposa canvis que suposen transformacions que a la vegada comporten més imposicions. Com es pot evolucionar, imposició rere imposició, cap a l'anarquia que és la manca total d'imposicions?

Un joc ben complicat, tot plegat, sorgit d'una ment intel·ligent, àgil i brillant que aconsegueix que la lectora no acabi de saber on és.  Ens diu que cal una revolució, però també que les febleses humanes la fan impossible. Ens diu que el capitalisme és causa de desigualtats contra les quals la naturalesa humana es rebel·la inevitablement. Ens diu que la moneda de canvi és instal·lar-se en la burgesia, que el diner és un dels mals a combatre i que és possible fer-ho dedicant-se precisament a fer diners. Lucidesa per fer-nos pensar a través de les contradiccions? Fina ironia i sarcasme? O purament i durament cinisme? Brillant, sigui com sigui. Però un cop llegit queda a la prestatgeria, o torna a la biblioteca, i cadascuna es retroba en la seva pròpia revolució, ja sigui individual o col·lectiva.



dimarts, 23 de gener de 2018

Nosaltres en la nit de Kent Haruf



Hi havia una vegada una senyora d'edat avançada que no li agradava dormir sola. Com que era una senyora molt valenta li va proposar al seu veí que dormís amb ella. El veí també ho volia, però li feia una mica de vergonya, per això hi va anar per la porta del darrera, però ella li va dir: què fas home? has de venir per la porta del davant que no fem res mal fet. Com que era un poble petit, tothom se'n va assabentar i tothom, menys una velleta encara més velleta que ells, els va criticar. Però qui més els va criticar van ser els fills, que en aquesta història tenen assignat el paper de dolents i són la causa que no la puguem acabar amb allò de "van ser feliços i van menjar anissos" perquè a la vida de tothom sempre hi ha d'haver alguna cosa o algú que posi pals a la roda.

Nosaltres en la nit està construïda quasi sense narrador. Avança a través dels diàlegs. La força recau en les veus dels protagonistes i les històries que s'expliquen. Ajaguts un al costat de l'altra, en la foscor de la nit, defugen soledats mentre s'escolten. Les vides passades van apareixent i s'incorporen al nosaltres sense gaires preguntes i cap judici.

Potser no és una obra d'alta literatura, però és dolça i tendra i, bàsicament, parla de valors humans i ens permet reflexionar sobre la soledat, la vellesa, el conflicte generacional, l'amistat, l'amor, les imposicions socials ... la gent del club en vam parlar llargament i vam considerar, per unanimitat, que ens havíem trobat molt a gust en companyia de dos vellets que després de relacions anteriors poc satisfactòries decideixen donar-se una altra oportunitat i constaten com a partir de l'espontaneïtat, l'honradesa i fora de les conviccions establertes com a "normals" és possible reconciliar-se amb la vida i arribar a relacions més plenes i profundes.

Es tracta d'una novel·la extraordinàriament contemporània que modula la tendresa sense caure en sensibleria i no amaga la duresa que hi ha sempre a l'altra banda de tota moneda i les dificultats que una societat individualista i poc solidària imposa a qui decideix situar-se en la llibertar per buscar la plenitud  dels sentiments. Actituds massa sovint atacades, molt especialment quan es donen en persones d'edat avançada. Perquè sortir dels paràmetres convencionals pot ser habitual en els joves però en els vells és ridícul i sense sentit i cal que la família s'hi oposi. Potser no només pel "què diran" també perquè els temes materials, com les herències, acaben tenint més pes que els sentiments. 

Ens trobem en front de dues generacions antagòniques? Avança la historia en sentit invers a la llibertat i els drets de les persones? Són els joves més conservadors i restrictius que els fills del maig del 68? O potser podem entendre que sempre és possible evolucionar i que és precisament això el què han fet els protagonistes? Una evolució lúcida i valenta, però afectada d'alguna covardia contra la qual el lector es podria rebel·lar si no sap entendre que les covardies i les pors són terriblement humanes i molt presents en etapes de la vida on la mor és propera. El que fa por de la mort, de vegades, potser no és tant que ens afecti a nosaltres com a aquells que estimem. Potser tu et moriràs i llavors qui cuidarà de mi? La duresa de la soledat.

Sigui com sigui, dues coses a destacar abans d'acabar aquesta crònica. La presencia d'una tercera generació, el petit nét que se sent més identificat amb els vells que amb els seus pares i, sense desvetllar el final, la presencia de la paraula Amor a la darrera frase. Sempre hi ha lloc per a l'esperança.

Kent Haruf va escriure Nosaltres en la nit malalt d'un càncer terminal. Era la seva darrera novel·la. Un llegat sobre els valors que hem de preservar dels perills que els assetgen?

dilluns, 27 de novembre de 2017

Nova trobada del club per comentar "L'última trobada"

 
  




 Tots ens enganyem en això de l'amor. Amb l'edat, si en tens testimonis, un se n'adona de quantes maneres diferents pot ser vista una mateixa història amorosa.                       J. T.
 




Es pot permetre un general, un militar prussià, estar enamorat? Pot la seva rígida moral cedir a uns sentiments que s'escapen dels controls? Els pot entendre?

Fa quaranta-un anys que espera, quaranta-un anys i quaranta-tres dies. Mentre, s'ha fet vell. Què l'impulsa a continuar vivint? Res, a banda d'aquella trobada, la darrera, amb l'amic que no ha vist des de fa quaranta-un anys.

Dos personatges, cara a cara, i una amistat. L'amistat, quan és de veritat, té un component eròtic, pot arribar a lligams més forts dels que es puguin crear amb altres relacions sentimentals, dins del matrimoni o amb un amant. Es pot perdonar la traïció d'un amic? Hi va haver traïció? Què en pensa treure el general d'aquella trobada?

Sandor Márai ens atrapa, ens interpel·la i ens qüestiona en la recerca d'una veritat que quedarà desvetllada, en la justa mida en què és possible desvetllar veritats, en 189 pàgines si hem llegit l'edició d'Empúries/Salamandra.

El convidat és a punt d'arribar. El general, durant les 66 pàgines primeres, es prepara per rebre'l i aprofita per recordar el que mai no ha oblidat. Sabrem dels seus orígens, sabrem com es forja l'Amistat, quins lligams la mantenen i quines condicions la desequilibren. En la trobada del club de lectura, R.B. ens parla dels punts d'inflexió, de quan el nen ric descobreix les dificultats econòmiques de la família de l'altre o de quan l'altre s'asseu al piano per tocar amb la mare rica la Polonesa de Chopin. Comunicació a través de la música, remarca M.O. Complicitats de sentiments. Un llenguatge que exclou personalitats militaritzades. I en aquest joc de complicitats i d'exclusions dues dones; els tercer i quart personatges de la història. En parlem llargament. Una, la gran víctima de tot plegat, l'exclosa, un retrat retirat de la galeria del palau. L'altra, l'al·legoria de la maternitat portada a les darreres conseqüències, sense ser-ne la mare biològica. Però igual no és ben bé així. F.I. aconsegueix fer-nos entrar en contradiccions i D.C. fa ganyotes de disconformitat quan les nostres sensibilitats s'identifiquen massa amb la dida.

Han posat les espelmes blaves a la taula, l'últim detall que faltava perquè tot fos exactament igual que en aquell altre sopar de fa quaranta-un anys. Tot menys ella, que ja és morta. Ella, el nexe necessari que demostra que potser no eren tan diferents els dos amics. O potser, ella, l'element necessari per fer paleses les diferències. És ella l'objecte de les gelosies? O són les qualitats de l'un que mai no podrà tenir l'altre i les qualitats de l'altre que mai no podrà tenir l'un?

No es tracta només d'un triangle amorós, reflexiona E.A., és un enfrontament amb els conceptes bàsics que conformen els caràcters. L'autor els qüestiona i ens fa partícips de cada afirmació, o de cada dubte. Parlem d'amistat, de moral, de principis, de sentiments. Parlem també d'amors i de soledats; de pàtries i d'exilis. Un compendi global sobre l'existència, per J.F., on Márai cerca la complicitat del lector. De fet, ja ho sabíem, la vida no sempre dóna respostes, encara que no per això renunciem a les preguntes.

L'última trobada s'allarga tot una nit. Amfitrió i convidat gaudeixen del sopar i, com si no existissin rancúnies, parlen afablement dels tròpics, igual que ho havien fet quaranta-un anys enrere. Fins que el general deixa anar la primera de les preguntes: Has vingut per explicar-m'ho? -No, he vingut perquè era a Viena. La resta és quasi un monòleg on el militar recorda què va passar. Parla d'una cacera. Parla de la mort. Demana la veritat, una i altra vegada. I nosaltres, igual que el convidat, demanem només que continuï, perquè, com ell, volem saber. Però quina veritat busquem? Si ja la saps, tens els fets -li havia dit la dida-. I P.G. considera que sí, que ja ho sabíem, que de fet la història, la gran història, és la de l'Amistat. L'únic que ha importat durant quaranta-un anys, diu P.G., ha estat el retorn de l'amic, l'únic realment necessari era tornar a veure'l, la resta, persones incloses, les havia posat en guaret. Ara ja no importen les preguntes. S'ha fet de dia. S'ha acabat la trobada i s'ha acabat la història. El retrat, si ho voleu, pot tornar a la galeria.

divendres, 20 d’octubre de 2017

El dia que vam sortir a robar cavalls

"Poso la ràdio. Enganxo les noticies del matí a mitges. Granades russes plouen sobre Grozny. Ja hi tornem a ser, però no guanyaran mai, a llarg termini no, fins i tot jo ho sé.Tolstoi ja ho va explicar a Hadji Murat, i això que la novel.la té cent anys. En realitat, no s'entén que els grans estats no hagin aprés la lliçó, que no entenguin que al final seran ells els que acabaran dissolent-se. Però, i tant que es pot arrasar Txetxènia. Avui és un pèl més fàcil que fa cent anys."
Sortir a robar cavalls - Per Petterson-  Club Editor - Pag 119


Mitjans d'octubre. El club es reuneix a la Sala Parroquial, a la d'Entitats hi fan obres. Algunes venen documentades. La Mercè ha escrit un foli amb les impressions de la novel.la. La Fina ens porta llibrets d'aquells tan bonics amb fotografies que expliquen coses sobre plantes o animals. Ens parla dels bedolls i dels avets i de la fusta que fan, ens explica que l'escorça del bedoll crema també quan és humida, ens mostra les imatges. Fa el mateix amb els moixons, n'és una experta: la mallerenga carbonera, la merla, l'alosa, l'esparver, el reietó, la cornella i el cigne. Ella i el Joan fan el cant de la mallerenga, diferent el de quan arriba que el de més tard, quan crida la parella. I no s'ha oblidat del linx, aquell simpàtic felí que Trond T. va veure, o va creure que havia vist. 

Trond T és el protagonista d'aquesta magnífica novel.la (magnífica per tothom menys per la Diana que s'hi va avorrir, però pensem que la culpa la pot tenir la traductora de l'edició que ella ha llegit que no ha sabut copsar la força de les paraules de Petterson). Parlem de Sortir a robar cavalls. Ens situem en una caseta perduda pels boscos de Noruega, a la frontera amb Suècia. I quan diem que ens situem, ho diem en un sentit gairebé físic. El riu, els arbres, la neu, el vent, els animals, tota la natura, es fan tan reals que els percebem amb els cinc sentits. Quan la Fina ens explica com es passejava pels boscos de bedolls aconsegueix que tots hi tornem a ser. Igual com em va passar amb El bosc de les guineus de Paasilinna, diu. Però el bosc de Petterson (o de Trond) no és sempre el mateix. De fet hi ha dos boscos, dos escenaris, situats a una distància de 52 anys. Petterson va i ve d'un a l'altre sense que ens adonem. De vegades, diu el Joan, em calia parar-me un moment per saber si era en l'ara o en el record. Doncs es veu clarament, li respon la Mercè. Són coses que passen entre parelles, sempre va bé per amenitzar la trobada. I és que la Mercè avui, no sé si a causa de la pluja o de la intensitat com ha viscut la novel.la, va llançada. 

El Joan, que normalment és qui obre la roda d'intervencions, destaca el canvi de ritme que pren la historia recordada quan el pare decideix ... Avui em toca a mi començar que sóc qui més l'ha treballada, el talla la Mercè, realment va llançada. I ens parla de la força d'una narració escrita en primera persona. Del contrast entre l'home madur del segle XXI i l'adolescent del 1948. De com el cos interactua amb la natura en les dues etapes; diferents energies, el mateix entusiasme.  L'entusiasme que li va trametre el pare, 52 anys enrere. Les lliçons que li va donar el pare, aplicades encara 52 anys més tard, malgrat no l'hagi tornat a veure més. De l'amor i l'admiració cap el progenitor, a qui possiblement idealitza en el record, del possible desengany pel no retorn. Recordo encara amb el cor oprimit els viatges amb bicicleta a l'estació, cada dia esperant veure'l baixar del tren. 

Més de la meitat de la novel.la dedicada a un home que va desaparèixer de la vida del protagonista quan tenia 15 anys. Només un breu paràgraf dedicat a la mare que la va tenir tota la vida. Però es tracta d'un dels paràgrafs més bells i intensos de l'obra. La compra del primer trajo. El moment, segurament, que Trond es converteix en home. Ja no en sabrem d'ell gaire res més. A penes petites pinzellades: que va ser el noi dels pantalons d'or, que la seva darrera parella va morir en un accident. Fins que el retrobem quan té 67 anys. L'anirem coneixent a través de la meticulositat i la sensibilitat com descriu la relació amb la natura i amb els animals, amb la Lyra, la gossa, i també amb aquells cavalls que jugaven a robar amb el seu amic Jon. Tot això en un anar i venir en el temps. Perquè la novel.la de fet comença l'any 2000 i acaba l'any 1948. Però no és una novel.la inversa, és lineal i clara. És l'avui i el record d'un estiu, només un estiu, on a més d'enamorar-se del pare també es va enamorar de la dona que el pare estimava; on va saber de la guerra i de la resistència; d'heroïcitats i covardies; de fugides i retorns; on ho va perdre tot per trobar-se i construir-se a sí mateix. 

De tot això parla la Mercè, o gairebé, no totes les reflexions són d'ella, la gent la va tallant per afirmar, matisar, completar. L'Enric, per exemple, parla de la sinceritat en què es narren uns records que segurament arriben transfigurats, modulats i adequats. No és tan el què va ser, sinó la manera com, en la vellesa, volem recordar com va ser. Es fa el silenci a estones. I algú ens recorda la presència dels silencis a l'obra. De tantes coses no dites que intuïm i sabem presents. 

Es comenta si Trond, en la fugida, el que ha fet és emular el pare, si també en això havia de ser com ell. Es comenten moltes més coses i es parla de Noruega i de la concepció diferent de la família. La Fina em diu que haig de posar aquí la coincidència que un autor de cognom Petterson (fill de Pere) hagi escrit aquesta història que bàsicament tracta de l'amor d'un fill pel seu pare.

La Mercè encara no ha acabat de llegir el que té escrit. La cosa, amb els constats talls d'altres intervencions, s'ha allargat. Ens queda la darrera frase: El tercer paràgraf de la pàgina 119 és per encoratjar-nos en les dificultats que estem vivim. Doncs vinga, que sigui aquest darrer paràgraf llegit a la reunió el que encapçali aquesta crònica. 




diumenge, 24 de setembre de 2017

Entre la màgia i la realitat. Thomas Mann i la seva muntanya màgica





ENS CAL NARRAR LA TROBADA DEL NOSTRE CLUB PER COMENTAR LA MUNTANYA MÀGICA DE THOMAS MANN, ho hem de fer perquè tenim un compromís amb aquest blog i és absolutament necessari que en quedi constància de cada llibre llegit i de tot allò que s'hi va dir. Però també sabem que no ho podem fer de manera asèptica com si fos l'acta d'una reunió. Cada trobada arriba a cavall de circumstàncies que la fan única, ja sigui només perquè fa fred i la calefacció no va o perquè, com esdevingué aquesta vegada, fou precedida d'uns fets que, en paraules que fa servir el mateix Mann en l'extraordinari pròleg, o propòsit, han trasbalsat la vida i la consciència.
 
Era el dia 20 de setembre i a la Torre Sans la taula estava parada i a punt per l'àpat d'inici de curs. Com sempre tothom s'havia esmerçat a cuinar el bo i millor. L'aperitiu s'havia de servir a les vuit en punt. Però a aquella hora ningú no era a taula, des d'una estona abans s'havien prodigat els missatges als mòbils i el club es va veure obligat, per consciència, a fer presencia a la concentració convocada a la mateixa hora a la plaça de l'Ajuntament, una concentració que s'unia, en crits idèntics, a totes les places de tots els ajuntaments dels pobles i ciutats de Catalunya

El club va cantar Els Segadors i va tornar a la festa. Però ni les rialles ni els brindis van ser tan intensos com d'habitual, segurament, la conversa resultà menys matisada, menys fluïda del que hauria pogut ser sense interferències. Però farem, per compliment del deure, el que bonament puguem i explicarem, fins allà on el record ens arriba, com visqueren els amics la lectura d'un llibre magnífic, però dens, àgil, però llarg, un clàssic de lectura obligada que algunes persones no van poder acabar i altres ho van fer sense cap càrrec de consciència per haver-se donat permís de saltar-se paràgrafs sencers o deixar anar els ulls pels pendents de les diagonals.

I el cas és que llegir La Muntanya Màgica és un plaer i que la ploma de Mann, això ho havia copsat tothom, té una finor i una punteria que embolcallen el lector gairebé com s'embolcallen els malalts al sanatori de Davos-Platz per fer les cures de repòs. Però s'hi troba tan bé l'autor dins cada embolcall, són tantes les paraules que deixa anar quan enfila cada tema. Perquè, efectivament, són molts, moltíssims, els temes que presenta, impossible parlar-ne de tots, impossible, quasi, recordar-los. Algú parlà de simfonia. Una simfonia tan plena de solos que de vegades el lector o la lectora s'hi havien adormit, però sempre havien tornat al llibre i fer en fer l'esforç d'endinsar-se en les paraules, era fàcil quedar de nou atrapat dins la vida ociosa d'aquells tuberculosos de l'alta burgesia europea que es deixaven portar pel dolce far niente i menystenien la mort lliurant-se als plaers de sis àpats diaris gens frugals o, com era els cas del protagonista, degustant un Maria Mancini. Tot acompanyat de passejades, jocs i, com no podia ser d'altra manera, descobrint febleses dels veïns.

La taula on seia el club era ... no ho farem! Bàsicament no ho farem perquè pretendre copiar l'estil de Mann seria petulant i sens dubte una tasca del tot impossible, només a ell, o a altres genis similars, els podem permetre descriure una cadira durant dues pàgines i no exclamar amb indignació - però s'hi asseu o no s'hi asseu? -i és que la cadira la veus, la veus!- deia una de les senyores, probablement l'única que havia llegit les 784 pàgines sense cap salt ni diagonals. No ens posarem ara a descriure els detalls més minúsculs de l'escenari, allò que en Mann és genialitat en nosaltres seria avorriment extraordinari i no tindríem ni espai ni temps. Però què és el temps?  El primer capítol de La Muntanya Màgica només dura tres setmanes; Hans Castorp s'hi va estar set anys a Davos-Platz; i el llibre té set capítols. Ens cal avançar com ell i arribar a entendre, o potser ni cal, que cada capítol de la nostra vida pot durar breus setmanes o uns quants anys.

L'home de barba assegut a la dreta de la taula, a tocar de la finestra, creia que La Muntanya Màgica era també (i diem també perquè el club va entendre que el llibre era moltes coses que no enumerarem per no perdre'ns més del que ho estem) una obra d'iniciació. Thomas Mann volgué explicar la història de Hans Castorp uns jove que ens presenta com simple, encara que prou agradable. Una història digna de ser contada però que tanmateix va ser la d'ell únicament, perquè no totes les històries passen a qualsevol. I aquest jove que havia de romandre tres setmanes en un sanatori de tuberculosos per visitar el cosí s'hi quedà, literalment atrapat, set anys. Ens és difícil saber què el va atrapar ja que certament estava malalt, però pensem que hi havia alguna cosa més, diguem-ne, espiritual o màgica, com algun tipus d'encanteri. De fet, hi ha qui diu que la traducció del títol no és del tot correcta i hauríem de parlar de muntanya encantada, definició probablement més precisa que la de màgica. Hans Castorp, en la seva senzillesa de burgès acomodat, es deixà encantar pel lloc i els personatges. S'enamorà de Clawdia la russa que no sabia tancar portes; es feu alumne de Settembrini l'humanista, filòsof i maçó; es dedicà a estudiar botànica, anatomia i altres disciplines que no sembla que pertoquin a un enginyer. Es perdé per la neu en una tempesta i quasi mor gelat (aquesta va ser una de les descripcions més valorades per l'altre barbut que es mostrà convençut que Thomas Mann havia viscut alguna situació similar, ja que d'altra manera no hagués estat possible un relat tan precís)

Precisió i realisme, però també abstracció, màgia i esoterisme. Superficialitats burgeses, però també profunditat de pensaments filosòfics i polítics. Amor i mort. I tot això sobre una base d'ironia tan fina que quasi no percebem, però malgrat tot hi és de manera constant. Sobre la base, també, d'una aparent neutralitat, d'un no prendre partit: quan hem interioritzat Settembrini com el mestre de la veritat, potser alter ego de Mann, ens introdueix Naphta, ambaixador dels totalitarismes; i quan ja tenim clar que el món està polaritzat entre impulsors del progrés i conservadors de tradicions (ah, quins magnífics retorns al passat per presentar-nos els avis de Castorp i de Settembrini) apareix Mynheer Peeperkorn, un personatge molt peculiar, incapaç d'articular un discurs coherent, i en canvi, amb tanta força que aconsegueix que els discursos grandiloqüents dels altres dos perdin consistència.

I finalment, què hem fet durant aquests set anys? Potser, tal vegada, només deixar-nos portar per somnis, tal com si estiguéssim en una tempesta de neu, en la felicitat que precedeix la mort per congelació. Però ens cal, o no, tornar a la realitat, haver d'ajeure'ns al terra per evitar les càrregues explosives i empastifar-nos la cara de fang.

I la nostra realitat, aquí i avui, farcida de somnis i de literatura, no pot esquivar les connotacions precises de la història. És per això que, a l'acabar l'àpat, damunt la taula dos postres mostren aquesta dualitat: Una caixa de Maria Mancini, que s'havia omplert de bombons de xocolata, i un coc amb la bandera del nostre país. La frescor dels gelats que celebraven la fi de l'estiu va posar el contrapunt a tot plegat. 



dilluns, 26 de juny de 2017

Un vespre amb Vasconcelos

Vam fer la trobada de final de curs el dia 20 de juny, quan encara era primavera però ja feia calor, molta més de la normal per l'època. A les vuit del vespre, al voltant de la piscina i amb unes caipirinhes ben carregades (de gel i de menta), començarem a parlar del llibre que havíem escollit per tancar la temporada.

Quan es va proposar La meva planta taronja llima, moltes persones del club van dir que sí perquè el títol era bonic. Un cop llegida, la majoria pensaven que la novel.la també era bonica, però bàsicament, en el què tothom estava d'acord és que era trista, molt trista. Algú havia plorat. 

Trista, bonica, dura, optimista, vital, de creixement, molt realista, extraordinàriament sensible ... D'aquestes, i segurament de més maneres, la va anar definint la gent. Creïble? Algú tenia dubtes al respecte. 

La meva planta taronja llima, és la primera obra d'una tetralogia biogràfica de José Mauro de Vasconcelos, també és la més coneguda. El protagonista és un nen brasiler, pobre, superdotat, sensible, bo, i a la vegada molt, molt trapella, tant que no para de rebre pallisses dels pares i dels germans grans, algunes a punt de matar-lo. A casa el defineixen com murri, dimoni o gat groguenc de carrer. A l'escola és sensible, generós i atent. Per al seu amic portuguès és l'ànima més bona que hagi existit. 

En realitat la història només dura sis mesos. No és fàcil, va dir algú, acotar els records, quan ets adult, dins un període tant concret. Només és possible fer-ho quan s'hi comprimeix una duresa extrema: Un pare que s'ha quedat sense feina, un Nadal sense regals, un sopar tan trist que no podíem ni pensar.  La mare esgotada de treballar a la fàbrica per un sou de misèria. La frustració i la vergonya dels germans. Algú que als cinc anys és a punt per descobrir la vida i descobreix el dolor. Un nen amb unes ànsies desesperades d'aprendre que no troba respostes, que només es pot fer present a través de les trapelleries (trastorn per dèficit d'atenció, potser el definiríem avui). Per què el peguen d'aquella manera? N'és responsable la família? És a causa de les circumstàncies? Què significa socialment, en aquell context, l'educació a través de les pallisses? I ara? La tertúlia va donar per molt en aquest sentit. Sens dubte la lectura de  La meva planta taronja llima,ens va fer anar molt més enllà de la simple literatura. 

I al mig de tot plegat una planta com a protagonista secundària, un arbre de taronja llima que es converteix en el millor amic de Zezé, algú que l'escolta, li parla i fins i tot li dóna consells, sense renyar-lo, sense considerar-lo un dimoni. Una amistat que es dilueix, només una mica, quan el nen troba un amic real que el valora i una mestra que el considera el millor alumne i una persona plena de bons sentiments.

Vam parlar força estona sobre la dicotomia del personatge, nen bo, nen dolent i també sobre la seva ment extraordinàriament avançada a la seva edat, i de si era realment creïble o Vasconcelos havia tergiversat lleugerament algun matís. De si finalment guanyava el pessimisme o l'optimisme, de si, en definitiva, malgrat la tristesa i el dolor, no es podia considerar un cant a la vida, a l'amistat i a l'amor. 

Com a conclusió, de forma majoritària, encara que no unànime, podem dir que  La meva planta taronja llima és una bona novel·la, plena de lirisme i de tendresa i molt recomanable. 

Després de la tertúlia, cap a la taula. El millor del llibre: aquest sopar; va dir algú, potser exagerant. El que es pot assegurar és que, com sempre, el menú, exposat en una altra entrada d'aquest blog, va obtenir una nota alta per absoluta unanimitat.


 


  

dimecres, 21 de juny de 2017

Gran sopar de solstici d'estiu


Moment de l'esdeveniment: Nit del solstici d'estiu.
Motiu de l'esdeveniment:    Sopar de fi de curs del club de lectura 
Altres motius secundaris:    Comentar el llibre que havíem llegit.
    



 MENÚ:

Aperitiu  
Truites variades
Croquetes variades
Carabassó arrebossat
Flor de carabassó
arrebossada
Fuet ibèric
Patates xip
Olives
Caipirinha
Cervesa

Entrants
Vichyssoise
Brandada
Vi blanc o negre

Primer plat
Combinat d'amanides d'arròs i de verdures acabades de collir dels horts del Santi i de la Fina.
Vi blanc o negre

Segon plat 
Mandonguilles amb sèpia i verdures de l'horta de casa Ferrer/Obiol.
Vi negre o cava

Postres
Macedònia amb fruits de l'horta del Santi
Coca de Sant Joan pastada pel Joan
Cava
Vi Ranci (elaboració Fina)

Complement necessari 
El pa que va portar.... (no recordo si era l'Akane o la Lola)





Nota: De tot això només en fa unes hores, crec que també vam parlar de La meva planta taronja llima de José Mauro de Vasconcelos, però no estic en condicions de recordar massa bé que es va dir. Potser un altre dia.

   




diumenge, 21 de maig de 2017

Algú va venir al club.

ABANS DE COMENÇAR

Algú va trucar a la porta de casa passades les sis de la tarda. Veure darrera la reixa la figura esvelta i la imponent cabellera rossa de l'Akane em va fer arrancar un somriure. Duia una faldilla de color marró i unes botes modernes que les gosses no paraven d'olorar, elles també l'enyoraven.

Ja havia anunciat, al matí, el seu retorn al club de gastrolectura a través del WhatsApp de grup. La Mercè, al saber-ho, es va posar a preparar un coc de pera i em va demanar si tenia alguna cosa per mantenir en fresc el xampany. Era evident que calia fer celebració i brindis.

Durant una bona estona el WhatsApp va anar fent sorollets. Algú preguntava si era veritat que ella vindria. Algú li responia que sí. Algú picava de mans. Algú deia algú vindrà tard i només amb algunes pàgines d'Algú llegides. I la Mercè que coneixia que aquest darrer algú era celíac preparava una melmelada de pera a banda del coc. I la Maria Dolors posava en un taper un bon grapat d'anous trencades, aptes també per a celíacs.

La cita era a les vuit del vespre, calia assistir-hi amb Algú a la mà. Què vol dir que hem de venir amb algú? Va preguntar algú que d'entrada no havia caigut que ens referíem al títol del llibre. T'ho perdonem per jove i innocent va respondre algú.

Puntuals, tothom, menys algú, ens vam trobar a Cal Dasca. Alegries i petons. Extraordinari el coc. Un parell de brindis, com a mínim. Cal constatar, com sempre, que algú tenia compromisos i per tant hi va haver algunes absències.

Abans d'entrar a valorar el llibre algú va dir que s'havien de prendre algunes decisions. La Maria Dolors volia convidar a un esmorzar de forquilla damunt la gespa del seu mas. Aprovat. Hi vam posar data. Faríem el sopar de fi de curs? Naturalment. També hi vam posar data.

I com que ja estaven lligats els temes essencials, podíem començar la tertúlia literària.



ALGÚ. ALICE MCDERMONTT:

Un minúscul títol de Minúscula, una editorial que mai no ens falla. Algú és un títol senzill, com és senzilla la novel·la. El relat de la vida d'una dona comú, filla d'uns immigrants irlandesos al Brooklyn. Només això. I tanmateix aquest "només això" dóna per molt:

Ens mostra com la vida es manifesta en diversos instats decisius, sense cap cerimònia. L'alegria i el dolor, la por i la vulnerabilitat, l'amor i la passió, aquestes són les emocions que, amb ma mestre, s'aborden en aquesta subtilíssima novel·la que aprofundeix amb delicadesa en la condició humana. (Escrit a la contraporta de l'edició d'Algú de l'editorial minúscula).

Un home ric va en taxi, un de pobre va en tren, el vagabund segueix les vies del tren, però arriba al lloc igualment (A la pàgina 62. Paràgraf destacat per la M. Dolors).

Volia donar veu a una dona que en la seva vida ordinària, en la seva època i el seu lloc, no en té. El motor de la novel·la, però, és la Marie, que viu la seva infància abans del moviment feminista i que les dones poguessin decidir per elles mateixes. Volia recrear la seva vida no des de la perspectiva del segle XXI, sinó a través dels seus ulls, i mostrar coses que ella no s'hauria qüestionat i que a nosaltres ens poden sorprendre. Per a ella, per exemple, triomfar en la vida és casar-se, i si no ho fa s'ha de fer monja (Opinions de l'autora sobre el seu llibre publicades a El Periódico i llegides per la Mercè a l'inici de la tertúlia).

Però, és algú concret aquest Algú? De les paraules de l'autora la Mercè en dedueix que podria ser la Marie, la protagonista i narradora de la història. El Pep considera que sí que podria ser la Marie, però que també podria no ser-ho. El Joan creu que no es refereix a la Marie. L'Enric pensa que és qualsevol dels personatges de la novel·la, totes aquelles persones sense història a través de les quals l'autora construeix la seva història. I encara també, podria ser, que algú fos tot això i més enllà, qualsevol de qui encara no coneixem ni el nom.

"-Qui m'estimarà? -vaig dir.-
Algú -em va dir-. Algú ho farà."

Si el veig, m'hi posaré ben a prop. Faré com que caic, saps, i m'agafarà i dirà, Torna a ser vostè? Algú amable.

Siguin o no algú, tots els personatges, i n'hi ha molts, humils i senzills en general, estan tractats amb un respecte i una sensibilitat exquisida. Els humanitza, en destaca els trets més característics, els fa únics i extraordinaris. Adquireixen valors de vida quan ens els apropa a través de records que no estan narrats de manera lineal. Un tipus de narració, aquesta de anar fent salts endavant i endarrere en el temps, que li dóna a la novel·la un valor afegit, fa que el lector hagi d'estar més atent i s'hi involucri més. Encara que no tothom està d'acord amb aquesta última afirmació.

El Joan no s'ha plantejat què vol dir el títol, ni tampoc si és millor o pitjor narrar fent salts o de manera lineal. Sap que la novel·la el va captivar gairebé des del primer moment. En destaca la manera meravellosa com descriu cada una de les situacions, fins al més minuciós detall. I la llum, matisa el Pep, així com en La llarga vida de Marianna Ucría podíem sentir les olors, aquí podem veure la llum.

I també parlem dels passatges més intensos, com el de la mare quan agonitza i demana si és a casa, i la treuen al carrer per mostrar-li que no són a Irlanda. I del que significa haver de viure a l'exili. Dels que no acaben d'integrar-se mai, com el germà, el gran i el mascle, destinat a ser "algú" important, però que mai no sabrà trobar la seva ubicació en el món, contraposat a la Marie, la petita i femella,  a qui no cal ni donar educació, però que acabarà acollint-lo i salvant-lo.

El Pep agraeix que, sent un relat fet de records, algunes vegades hi hagi repeticions, cosa que ens va molt bé, diu, als que no tenim gaire memòria.

El que agraeix el Joan és que ens eviti patir innecessàriament, de manera que, per exemple, quan veiem la Marie a punt de morir de part ja sabem que viurà, perquè abans ens havia parlat d'altres fills.

Finalment la Mercè retorna a l'autora i destaca com va haver de documentar-se per situar els fets en l'espai i el temps que volia: He llegit diaris d'aquell temps, novel·les de l'època, revistes ... he intentat recrear fins i tot el llenguatge d'aleshores que és molt representatiu de l'època.


 Foto:  El Brooklyn de principis del segle XX és l’escenari principal d’Algú. / COMMONS WIKIMEDIA