Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... si podem, algun dia del mes de novembre
Comentarem: Les nostres riqueses de Kaouther Adimi

diumenge, 18 d’octubre de 2020

El pont sobre el Drina o el dia que vam saber què era una tabarda

       

  Al poble no hi havia riu, ni cap pont per creuar-lo. Tampoc no teníem cap Kapija (1) on reunir-nos. De fet les reunions eren difícils en aquella època, gairebé prohibides. Era el temps de la covid-19 i els bars i restaurants estaven tancats, les trobades restringides a un màxim de sis persones, la recomanació: "no surtis de casa". Això ens posava una mica tristes, perquè ens agradava veure'ns i tocar-nos i les restriccions sempre fan mal. També teníem por, una por que intentàvem controlar, però que era inevitable. I per damunt de tot sabíem que calia afrontar la situació sense perdre les inquietuds socials i culturals que ens identificaven. Hauríem de renunciar a la gastronomia, però encara podíem llegir, i necessitàvem compartir aquestes lectures en un espai comú, veient-nos els somriures en els ulls. Mascaretes, gel, separacions a dos metres, local desinfectat i airejat... I ens vam trobar, i vam parlar i parlar.  

    El professor ja havia anunciat que ens fotria una tabarda que la recordaríem 20 anys. Tabarda és com es diu tabarra per les terres de l'Ebre i el professor mantenia les peculiaritats de la parla dels seus orígens. Les persones es poden dividir en múltiples classificacions, una d'elles és la de les que s'integren fàcilment a l'homogeneïtat dominant i les que mantenen les identitats minoritàries amb aquell punt d'orgull i tossuderia que ens protegeix de les pèrdues, malgrat que les pèrdues sempre existeixen i són, diuen algunes, inevitables. 

    El Drina flueix per la frontera de Bòsnia i Hercegovina amb Sèrbia. La tabarda va començar com si fos una classe de geografia. El Drina, deia el professor, no és un riu qualsevol. El Drina té pare i mare; el pare es diu Tara i la mare es diu Piva. Els habitants del llogaret Slap al Drina li diuen Žepa. El terreny és inhòspit i escarpat, amb muntanyes molt muntanyoses, segons el professor. De fet, per creuar les muntanyes, el riu ha de fer tantes corbes que en aquella zona quan algú s'entesta en una discussió difícil li diuen: "a veure si voldràs canviar el curs del Drina". No hi ha lloc per a grans ciutats, gairebé tot són poblets que en èpoques passades, abans que es construís aquell pont que dóna nom a la novel·la d'Ivo Andric, ni es coneixien els habitants d'uns i altres. I segurament ni tenien el mateix idioma. Deu ser per això que el riu rep tants noms diferents.

    Allà on el riu es fa més ample, hi va créixer, segles enrere, una petita ciutat, amb terreny també escarpat i llogarets diferenciats i amb pobladors diversos (diverses cultures, diverses ètnies, diverses religions...) Podia ser una ciutat genèrica, però estem parlant de Višegrad, un lloc que té totes les característiques per ser protagonista d'un llibre, especialment si qui l'escriu en sap, i en sap prou per ser mereixedor d'un Nobel.  

    Fa 500 anys un gran visir va tenir un "gest", va fer un regal a Višegrad (d'ara endavant la Kasaba). Va fer construir un pont, una unió entre orient i occident que seria símbol i testimoni de la Història, o millor dit de les històries. Perquè el llibre, entre moltes altres coses, és un compendi d'històries, llegendes moltes vegades, si és que algú és capaç de separar clarament la història de la llegenda.

Començà per ordre del visir, i a càrrec seu, la construcció del gran pont sobre el Drina, que va durar cinc anys. Fou una època excepcionalment important i viva per a la Kasaba, i a tot el país, plena de canvis, de petits i grans esdeveniments. Però, per un estrany miracle, la Kasaba, que al llarg de molts segles recordava i parlava de qualsevol fet, fets que algunes vegades estaven directament relacionats amb el pont, no va conservar gaires detalls sobre la seva construcció; la gent recorda i explica allò que pot transformar en llegenda. Les altres coses passen al costat d'ells sense deixar cap empremta profunda. (pàg. 26).

    El pont va ser i és una obra extraordinària, l'únic que es manté intacte amb el temps, patrimoni i orgull de la gent que el creua o només s'hi queda per contemplar el paisatge o trobar-se, festejar, confabular... a la Kapija. Però com totes les grans obres que ara admirem i són exposades als llibres d'art o d'arquitectura, va significar plors i sang dels que, obligats, havien de treballar-hi. Durant els primers anys de les obres hi va haver una altra divisió a la Kasaba, la dels qui apostaven perquè el pont no s'acabaria mai de construir, els qui deien que sí i els qui deien, com sempre, que ells no opinaven.     

    Detractors, sabotejadors, aquests eren els que no parlaven, actuaven directament, i, també com sempre, la repressió no es feia esperar. Decapitacions i empalaments, descrits amb tots els detalls, amb la mateixa naturalitat que si ens expliqués la recepta d'un plat típic, sense cap passió. 

 

    L'Ester ho tenia clar: "Al principi hi ha una lectura suau, agradable, però de cop s'espatlla i es converteix en molt més desagradable i dur de llegir, comença amb mites i llegendes que es creen al voltant del pont i aquí decideixo saltar-me algunes pàgines del llibre (per mi són sàdiques i inhumanes)". Però no el va deixar, només es va saltar algunes pàgines i la valoració final del llibre va ser bona. Sí el llibre m'ha agradat, afirmava.  

 

    La gent, ho hem dit i ho repetim, es divideix de moltes maneres. El dia que el J.M. ens va fotre una tabarda, el club va quedar dividit en les persones que havien suportat bé, pensant que era quasi necessari i literalment impecable, la descripció dels terrors en algunes llegendes i fins i tot els escabrosos detalls de l'empalament i les que consideraven aquesta part, com l'Ester, sàdica i inhumana. 

 

    Disciplina, semblava que d'això sí que en tenia en una bona dosi el club, encara que s'autoqualifiqués d'àcrata. Disciplina va ser la paraula que van emprar el J.M. i la Mercè per indicar que, malgrat el rebuig d'aquell empalament, van continuar la lectura fins al final (quasi quatre-centes pàgines de lletra massa petita). I el pont present a totes elles. 

 

    El pont com a punt d'unió, d'encavalcament de les diferents cultures i religions. El pont per on transita la Història i les històries que la conformem. La vida, les revoltes, els grans canvis... El llibre evoluciona com una atracció, com una muntanya russa; estabilitat econòmica i política, després tot el contrari. El pont, testimoni de la vida dels diferents personatges: polítics, religiosos, propietaris, pagesos... fins a l'arribada dels joves estudiants, universitaris, amb les seves noves idees socials, religioses i, és clar, polítiques.

 

    És precisament el pont i la seva condició de nexe entre dos mons el que dóna sentit global a la novel·la i serveix com a marc d'un text on els individus i els seus destins acaben sent marionetes mogudes pels fils de la Història. En algun lloc els poderosos juguen a daus i conformen els nostres destins. 

 

    El llibre té dues parts. La primera, quan la Kasaba formava part de l'imperi otomà, està escrita en un llenguatge més oriental i les llegendes recorden d'alguna manera les mil i una nits. La segona, des del moment que passa a formar part de l'imperi austrohongarès fins a la primera guerra mundial, amb un llenguatge més polític i analític, és l'època que l'autor pot recordar o tenir-ne testimonis directes. Època de novetats i d'intents d'imposicions culturals. Quan els conqueridors han de fer bans i proclames per dir que porten la pau cal malfiar-se i pensar que pot ser tot el contrari. Ivo Andric era també un polític nacionalista i cal suposar que en la transcripció dels debats dels estudiants a la Kapija hi ha molt d'autobiogràfic.

 

    El llibre, deia l'Enric, és un bon plantejament de com, a partir de la pròpia història, l'evolució de les idees permet avançar. El pont és el símbol de la convivència, possibilita la unió i la coordinació de personalitats diverses que s'enllacen en els diferents períodes de la Història. Aquest, considerava, és el missatge. 

 

    El pont, deia la Teresa, és l'excusa, el que permet narrar les històries de tanta gent diferent, la seva Kapija significa la diversitat i la diversitat de vegades aporta riqueses i permet avançar i d'altres significa separacions, odis i violències. 

 

    Com el pèndol de la vida, sentenciava l'Ester, la Història va i ve. Només canvien els matisos.


El Pont sobre el Drina, imatge de wiquidèdia




(1) La Kapija, que significa portal, és l'espai més ample al centre del pont que durant els anys ha servit d'espai de trobada per a la gent de la Kasaba.

diumenge, 11 d’octubre de 2020

Solitud de Caterina Albert

Fotograma de la pel·lícula Solitud dirigida per Romà Guardiet el 1991.

Solitud és una novel·la que costa, molts hem coincidit en la dificultat del llenguatge que aquesta presenta, no obstant això, un llenguatge avançat pel seu temps. Una novel·la d’una gran riquesa literària però amb capítols costosos per a la majoria de lectors.  Una de les nostres lectores va comentar com n’havia gaudit d’aquesta dificultat lèxica, sobretot en recordar paraules com aucells, quan es referia als ocells. N’hi ha que han jugat a imaginar que volien dir algunes paraules, però altres n’han gaudit buscant-ne el significat.

Una de les nostres lectores descriu el primer capítol i el final de la novel·la com el que més li ha agradat, de la resta es queda amb petites coses.  La descripció dels paisatges, la sensació de llibertat quan la protagonista es treu el mocador tot pujant acalorada a l’ermita. Com la Mila viu en un paisatge fosc i ple de solitud, cercant aquelles pessigolles que vol sentir, però que no sent.

Molts coincidim en la descripció acurada dels paisatges que ens regala Caterina Albert a Solitud, tot i que alguns remarcaven com els ha costat veure la transformació de la natura segons el pas de les estacions. S’observa com l’escriptora identifica els estats d’ànims de la protagonista amb el seu entorn. Puntualitzant més, veiem com la Mila va descobrint la seva identitat mitjançant el que està passant en el seu entorn. Una de les lectores afegeix el comentari sobre com la Mila es dedica en ànima a la neteja a causa de la seva insatisfacció.

Caterina para molta atenció en descriure els paisatges, però no fa el mateix amb els personatges, ens trobem amb un grup d’homes desdibuixats, però amb papers importants en la vida de la Mila. El pastor, és un dels homes de la Mila i fa la tasca de guia per la Mila, de fet és l’encarregat d’introduir-la al món de la muntanya, fins ara un escenari desconegut per a ella. En una de les escenes s’observa com la Mila tracta als vilatans de vulgars pagesos, posant-se ella en el paper de burgesa. Cada un dels personatges masculins de la novel·la desperta sensacions diferents a la protagonista, cada un d’ells té un paper diferent en l’evolució que la Mila fa al llarg de la novel·la. 

Per acabar un apunt sobre el desenllaç d’aquesta novel·la, un final tràgic per a la Mila, però que la porta a fer un gran canvi en la seva vida. Un final que ens mostra com Caterina Albert era una dona de pensaments molt avançats per l’època en la qual va viure. En la Mila reflecteix una dona que lluita contra el seu entorn social i que cerca la seva pròpia individualitat.



dijous, 9 de juliol de 2020

La passió. Janette Winterson


Entre la calor i les ganes de veure’ns, després de 3 mesos confinats, vam comentar apassionats la darrera lectura. Molts van coincidir en el fet que en un inici semblava una novel·la històrica basada en Napoleó, però una vegada endinsats en la lectura van comprovar que estaven equivocats. Més aviat es tracta d’una obra fantàstica, on hi coneixem persones amb peus palmípedes, o amb un ull telescòpic, fins i tot descobrim el robatori d’un cor, robat de forma literal. És una novel·la trencadora i sense que tu te n’adonis et fa entrar en un món ple de fantasies protagonitzades per les passions, on l’amor i la luxúria hi són ben presents.

La novel·la comença amb en Napoleó, en ell trobem un home fort, un líder, un governador coronat per l’església i al mateix temps és ridiculitzat per la seva passió per menjar únicament pollastres. Ens trobem en una França en guerra, on tots els que no són del nostre bàndol són enemics; en la França de l’ordre, on el catolicisme hi té molt de pes i el sexe és amagat.


Però la novel·la fa un gir sobtat, apareix la Villanele i ens transporta a Venècia, una ciutat viva, la qual has de conèixer molt bé per moure’t pels seus carrers sense perdre’t. Estem a la ciutat de les màscares i de les disfresses, on tan se val si vesteixes com un home o com una dona. On hi trobem llocs ben curiosos, com el casino que sembla d’una altra dimensió, un espai dominat pel joc i la fantasia.

Una història curta però que diu molt. La història d’un cor fora d’un cos, per així poder gaudir d’aquest cos sense barrejar-lo amb la passió que el domina. Un cos que es converteix en un cos lliure, tot i no oblidar mai el cor, per a poder tornar a una realitat confusa però certa.

Una història que ens parla del retorn, tornar a casa i retrobar el que havien deixat, però abans hi posem la passió. Passió que comporta l’acceptació del dolor i del misteri. Passió per la Mare de Déu, pels mestres superiors... Passió que ens fa embogir per escapar de la realitat.

Us estic explicant històries reals, creieu-me...

dimecres, 24 de juny de 2020

L'home a la recerca del sentit. Victor E. Frankl


Lhome a la recerca del sentit” és un llibre que ha estat donant tombs a la llista de propostes durant molt temps al Club. No és un llibre per aconsellar efusivament, de la mateixa manera que no recomanaries amb totes les forces a algú que es prengui un got daigua calenta amb llimona, all cru i pebre just al llevar-se: si, és bo, molt saludable i té moltes propietats, però sha de païr i tens el risc que et vinguin amb lall i tel refreguin com si fossis una llesca de pa torrada.



I quin sentit té un camp dextermini? (Si, extermini: concentrats hi estem quan mirem molt fixament una casella buida del sudoku esperant que ens parli. Allà no hi estaven concentrats, als Camps mataven les persones. Als Camps exterminaven el que consideraven molest, lleig, fluix, poc productiu. Només alguns intentaven concentrar-se en desaparèixer de la vista dels assassins).

Culpable de la recomanació, em faig responsable dels actes i durant el confinament vaig insistir en la lectura (sabent que no podrien vindre a casa amb lall). Tampoc seré en absolut objectiva amb les aportacions.

El llibre són dos llibres, dues parts diferenciades de les que només en recomanaríem la primera: la que busca el sentit (la segona és la teoria teòrica teoriqussissima, que alguns ni hem llegit).

Podríem dir que ha estat un llibre que ha agradat, als coneixedors del tema i als novells en la causa, i matreviria a dir que en el fons, a tots ens a acabat deixant el mateix regust àcid amarg dolç. Si hem llegit a Bonnot segurament no ens aporta massa novetats.

És un llibre, potser, per llegir poc a poc. Daquells que necessita mastegar-se, rosegar-se. Qui ja estigui avesat a la causa no necessitarà tanta digestió, tot i que sempre deixa aquest sabor al final de les pàgines.

V.E. Frankl ens remarca la importància de lArt, la Bellesa, la Natura i lHumor com a elements claus de la supervivència. Hauria de fer pensar a algunes persones potser això. Per damunt de tot, això si, emfatitza lAmor: essència per sobreviure a qualsevol situació.

Va més enllà i ens explica les reaccions després de lalliberament. ¿Pot algú que ha passat per tot allò i ha hagut de modelar, metamorfosar, els seus valors, convertir-se de sobte en una persona normal que pot somriure i ser feliç?

Per acabar mhauria agradat posar alguna frase daquestes que et queden donant tombs unes setmanes, que poc a poc sallunya del que has llegit però segueix allà la idea transformant-se i adaptant-se a les teves incerteses personals. Però no ho faré. Ja que viure significa assumir la responsabilitat de trobar la resposta correcta als problemes que planteja. Prefereixo no fer més espòilers i que cadascú trobi les seves pròpies cites.

Gràcies per aquesta oportunitat de compartir un llibre com aquest.

dimarts, 24 de març de 2020

SESSIÓ DEL CLUB DE LECTURA DE 18 DE MARÇ


 

Habibi

Guió: Craig Thomson

Dibuixos: Craig Thomson

672 pàgines.

Blanc i negre
Editorial: Pantheon Books









Havíem de trobar-nos, però no va poder ser.
Havíem de menjar pastís i beure xampany per celebrar aniversaris. Però no va poder ser.
Vam trobar a faltar:
Les respostes, el diàleg que establim a les trobades, les afirmacions i negacions de la tertúlia, els somriures de complicitat, les interrupcions, el goig de compartir conjuntament allò que es diu, les ametlles i les cerveses i els bunyols i els requisits...
No va poder ser. 

Calia estar confinats. Ho sabíem. Ho enteníem. 
No ens vam acovardir. No calia ni volíem deixar de compartir.
I ho vam fer de manera virtual. La gent va escriure el que li havia semblat el llibre llegit.
De tots els escrits, tots diferents, tots interessants, el que ens va agradar més va ser el de la Diana:



Jo no m'havia interessat mai pels "còmics", ni per la Bíblia, ni per l'Alcorà. I se m'ha quedat curt. 
Al sortir del club, encara amb el regust dels bunyols de quaresma flotant entre les dents no vaig poder evitar fullejar, amb la sana intenció de veure com ho faria per "llegir" aquell totxo.
L'endemà, de ressaca lectoril me l'havia empassat.
És d'aquells llibres que tenen música, que no t'adones que no estàs llegint, que no t'adones que estàs abduïda per uns fulls de paper en blanc i negre, quan et penses que estàs veient una pel·lícula. Però no, no hi ha música, no hi ha colors, ningú parla i amb prou feines hi ha lletres.
Perquè, a sobre, les lletres no són lletres, són representacions de serps, de conceptes, de idees.
Tota l'estona estava mirant la portada del llibre: 1a edició 2011, USA. Ho he hagut de llegir moltes vegades. 1a edició 2011. USA.
Em quedo amb la sensació de pobresa cultural. Vull llegir-me el Quijote, si, però hauré de llegir-me la Bíblia, l'Alcorà i... vull aprendre àrab. Just dos dies abans de presentar-me la Dodola i el Zam m'havien explicat l'escriptura xinesa (si se'n pot dir així), no són lletres buides de sentit sinó que tot són petites obres d'art, d'idees, de representacions del que expressen: el descans és una persona asseguda sota l'ombra d'un arbre (i com s'ho fan per escriure aquestes coses en un teclat??).
No sé si és cert o no, però pel que sembla, l'àrab té vida pròpia. No només tenen significat les lletres sinó que amb elles pots representar quadres, que pots llegir de tots els costats sense perdre l'essència i, tot al contrari, donar-hi molt més èmfasi, molta més força.
I resulta que les grans crisis només són per a pobres, "moros" i tercermundistes... I ara, amb el coronavirus, amb Habibi... qui és el tercermundista? Qui és més savi? Qui està preparat pel que realment és cert, que és la incertesa?
La por comença amb la propietat, la llibertat en decidir el que vols. Quins són els rics? Què en farem de tants diners si no tenim arbres per seure acollits per seure a la seva ombra




dijous, 30 de gener de 2020

Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà



Una mica de la contraportada per situar-nos
Canto jo i la muntanya balla és una novel.la en que prenen la paraula, dones i homes, fantasmes i dones d'aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d'alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius.


Un trosset del llibre Gent independent
(Irene Solà inicia la novel.la citant Halldór Laxness).
"I quan les brises primaverals bufen a la vall; quan el sol de primavera brilla sobre l'herba seca de l'any passat que cobreix les vores del riu, i sobre el llac, i sobre els dos cignes blancs del llac, i fa sortir amb els seus afalacs l'herba nova del terra esponjós dels pantans..., qui es creuria en un dia així que aquesta vall verda i pacífica atresora la història del nostre passat i dels seus espectres?"


El cor del nostre club
Som corals perquè som gent diversa.
Som corals perquè no a tothom li ha produït, com a ella, un cop al cap, al pensament,...
No tothom ha estat sacsejat fins al punt de llegir-la dues vegades per tal de poder copsar el caramull de les veus llunyanes.
Veus que arriben des de la muntanya... i ens allunyen del mar.
Som corals com ho és la novel.la, encara que sabem que allà, al darrera, hi ha una veu única, o millor dit una única veu.
El cor del club ha cantat unit un m'ha agradat. En un to més agut hem sentit alguns molt i en un to més greu un a mi no tant.


El duet
- A mi no tant perquè n'esperava més després de tan bones crítiques, perquè en el fons no és res més que una història molt simple.
- Una història simple a través de la qual se'ns explica una altra de molt complexa, la història d'una terra. És per això que és magnífica.


Algunes veus
Cada capítol, com un conte independent, apassionant, tan ben descrit que fa viure els fets i creure quasi sempre els personatges, tant si són "reals" com imaginaris, humans o no, vius com morts.
Dins cada capítol la força de cada paràgraf. La màgia de les frases combinades, ara dolces i poètiques, ara dures i punyents. Un llenguatge ple d'ondulacions. Com les muntanyes. 
Fluïdesa i poesia en el llenguatge. Una escriptura amb molta força. Una autora brillant.
Una construcció molt intel·ligent. Fa pensar, t’obliga a situar-te.
Aconsegueix un retrat magnífic d’una regió en totes les seves complexitats.
Ser-hi! Viure el lloc. Deixar  de ser només un per passar a ser el tot. La gent, la flora, la fauna, les llegendes, el present i el passat. Absorbir una terra.
Historiadora, geògrafa, antropòloga... Així se'ns manifesta l'autora, sense haver-ho pretés.


Totes i tots
Som corals perquè som gent diversa.
La novel.la és coral perquè parlen elements molt diversos.
No totes pensem igual.
No tots els capítols ens han agradat igual.
No direm aquí què ens ha agradat més i què menys.
Algunes coses no les hem acabat d'entendre. Algunes escenes ens han semblat falses.
Però proclamem que és recomanable llegir Canto jo i la muntanya balla.
Vosaltres opinareu, els altres pensaran com nosaltres o diferent.
Perquè som diversos com els elements que conformem la terra i la seva, nostra, història.
Afirmem, però, que tots i totes ens hem sentit impactats després del primer capítol, El llamp, un capítol que constitueix, per ell sol, una petita joia literària.


El llamp
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos, als bedolls i als avets. Xsssssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil.litat i la felicitat de tenir l'esperit sec.
...
...
Les granotes rauquen dins els ventres. Els peixos deixen de moure's però no es moren. Però tant li fa. El millor de tot és pedregar.

dissabte, 21 de desembre de 2019

La noia de la perla: Un quadre magnífic, un llibre que podria ser-ho i un sopar extraordinari.

La noia de la perla és una de les obres més famoses de  Johannes Vermeer o Jan Vermeer (el pintor de  Delft).  El bust d'una noia, de perfil, es retalla davant d'un fosc fons neutre i el seu cap, entregirat, dirigeix la mirada cap a l'espectador. La seva boca, oberta lleugerament com si anés a parlar, dota de major realisme la composició. La model, de qui es desconeix el nom, vesteix una jaqueta de tonalitats brunes i groguenques, en la qual sobresurt el coll blanc de la camisa, i cobreix el seu cap amb un turbant blau del qual cau un drap d'intens color groc, que hi crea un contrast cromàtic. La gran perla que li ha donat nom adorna l'orella de la jove, i recull el brillant reflex de la llum que n'il·lumina el rostre. (Aquest paràgraf està quasi copiat de Viquipèdia, és clar).

La noia de la perla és també una de les novel.les més famoses, possiblement la més coneguda, de Tracy Chevalier. Inspirada en el quadre de Vermeer, l'autora imagina les circumstàncies en què es podia haver fet l'obra i dóna vida a una criada que el pintor converteix en model. La novel.la ha estat traduïda a molts idiomes i constantment reeditada. Els exemplars venuts arreu del món deuen superar el milió. També se n'ha fet una pel·lícula de força èxit. Cal, doncs, deduir que es tracta d'un llibre que ha agradat, agrada i segurament agradarà a molta gent. També a algunes persones del club de lectura de les Borges del Camp els ha agradat, però només a algunes. En parlem a la tertúlia prèvia al sopar de Nadal. Algú s'ha posat les arracades de perles per a l'ocasió.

És una obra del tot intranscendent que no m'ha aportat res -fa la primera veu- bé, podríem dir que es deixa llegir, que entreté ... però no cal, la paraula és "intranscendent".

Per a altres són recreacions estructurals, una obra lligada i documentada però que no arriba al fons de res. Uns personatges massa plans en un guió fàcil. Hi ha qui diu que és com si l'autora no tingués la intenció de fer una novel.la: es passeja, només, per l'atmosfera d'una casa i un estudi i s'imagina els personatges i les veus. Algú parla de falta de "substància", sense construcció que  porti al clímax.

Les defensores, les que s'ho han passat bé i han trobat que sí que deia força coses "renyen" amistosament a les critiques. -No tot han de ser personatges de psicologia profunda, ni textos enrevessats que facin patir massa o pensar en profunditat-.

Una de les més fermes defensores troba que la senzillesa del llenguatge és del tot escaient i fet expressament en tant que està escrit en primera persona, és la veu d'una minyoneta acostumada a no parlar, a ser, abans que tot, correcta. No pot entrar en detalls ni intimitats perquè no estaria bé, ens mostra el que ha viscut i amaga la profunditat d'uns sentiments que el lector comprèn que hi són i com hi són, amb totes les seves dificultats. 

Sí, és una noia molt ingènua, diu una altra, però a la vegada d'una tremenda sensibilitat. El caràcter d'ella està molt ben dibuixat. Sense formació és capaç d'entendre els colors, llegir-los, captar el significat d'un to al costat d'un altre...

D'altres destaquen el context històric. Per a algú ha estat interessant el procés de la fabricació de les pintures, i veure com s'havien de guanyar la vida els pintors en el segle XVII. La novel.la -diu un gran lector- ens descriu dos o tres mons alhora. Hi ha d'entrada el de la família d'ella, en la misèria des de l'accident del pare, aquests no tenen ni per a menjar. Hi ha la família del pintor, on ella ha d'anar a fer de minyona, plens de deutes, però són de l'alta societat, aquests mengen cada dia.  

I abans que nosaltres, que tenim la sort de poder menjar, anem cap a la taula, la nostra mestra biòloga, ens parla d'un dels personatges de la novel.la, Leeuwenhoek, que portava a Vermeer una caixa negra a través de la qual mirava per una lent i aconseguia veure els detalls de la seva obra. No sabrem si Vermeer, en la realitat, va conèixer mai a Leeuwenhoek, tot i que certament eren coetanis i de la mateixa ciutat. Però la vida i obra de Leeuwenhoek, el primer microbiòleg, explicada per la mestra, és segurament el moment de màxima atenció de la tertúlia. En diu moltes coses, i llegeix un text bonic sobre extret d'un llibre d'ESO. Hi ha tantes coses a dir sobre aquest personatge que la crònica s'allargaria massa. Qui en tingui curiositat el pot buscar. Aquesta no pot ser una crònica sobre Leeuwenhoek perquè avui tocava parlar de La noia de la perla, què hi farem.

Però, no, no puc acabar encara, perquè després de la tertúlia hi va haver el sopar i seria un pecat no remarcar-ho. Que aquí sí que va disfrutar tothom unànimement. No explicaré la decoració de la taula, ni cada un dels plats, només diré que tot estava preparat amb molta cura, d'aquella manera rigorosa, cuidant els detalls, com ha de ser hi ens agrada, com una bona pintura o un bon llibre. 


dimecres, 4 de desembre de 2019

William Stoner, company del Club.

retrat de Kenton-Thomas Eakins


D'una manera desapassionada, enraonada, va observar el fracàs que 
devia haver semblat la seva vida. Havia buscat la amistat i la consegüent 
proximitat que el fessin partícip de la raça humana; havia tingut dos 
amics, un dels quals havia mort inútilment abans que l'hagués conegut, 
mentre que l'altre s'havia endinsat tant en les files dels vius que ... 
Havia buscat la singularitat i la passió assossegada i conjunta 
del matrimoni, també l'havia assolit, però no havia sabut què
fer-ne i s'havia mort. Havia buscat l'amor, i l'havia trobat, però
després hi havia renunciat. L'havia deixat anar cap al caos de 
la potencialitat...
I havia volgut ser professor, i ho havia estat; tot i que sabia, 
i ho havia sabut sempre, que durant una bona part de la seva 
vida havia estat un de tants.
                                                                                       Stoner





En William Stoner va ser company del Club el mes de novembre de 2019. Havia nascut molts anys abans, el 1891, en una petita granja al cor de Missouri. D'un pare que als trenta anys s'havia encorbat treballant una terra àrida que sustentava la família i una mare que es mirava la vida amb paciència, com si fos un llarg instant que havia de suportar.

L'Stoner, fins on era capaç de recordar, sempre havia tingut obligacions. Va entrar a estudiar a la Universitat de Missouri el 1910. I en va arribar a ser professor. Es va casar, va tenir una filla i una amant. Va ser testimoni indirecte de les dues grans guerres. I va morir el 1956. Uns anys després el seu nom només era un so que no evocava cap sensació als joves professors de la Universitat de Missouri, ni cap identitat amb la qual ells mateixos o les seves carreres es poguessin sentir relacionats.

Potser en William Stoner no va existir mai, ni els seus pares, ni els seus amics, ni la seva dona histèrica, ni l'egòlatra i arribista cap d'estudis que el va vexar. Potser mai no es va enamorar de la Katherine, ni de Shakespeare, ni es va apassionar amb la literatura clàssica. Potser no hi ha humiliacions contra els professors honestos a les universitats, ni els més mediocres ocupen llocs directius. Potser no hi va haver aquelles guerres devastadores. Tot plegat, literatura, una creació d'un altre professor de la mateixa universitat, de la mateixa assignatura, d'un altre amant dels clàssics.

John Williams va dedicar Stoner "als meus amics i antics col·legues del Departament d'Anglès de la Universitat de Missouri. Ells de seguida entendran que és una obra de ficció -que cap dels personatges que s'hi retraten no està basat en cap persona, viva o morta, i que no hi ha cap esdeveniment que tingui un equivalent en la realitat que vam conèixer a la Universitat de Missouri-." Aquesta dedicatòria va fer suposar (sospitar), potser equivocadament, al Club que Stoner era ben real i, contràriament al que havia passat amb els joves professors dels anys cinquanta, aquest nom li evocava moltes sensacions: records d'humiliacions viscudes en carn pròpia, nomenaments a dit en tribunals... I, especialment, Stoner li evocava el reconeixem de la dignitat per damunt les misèries i les rancúnies humanes.

El Club va trobat el relat d'Stoner molt ben lligat, va fer un acostament, una projecció gairebé personal amb un personatge bo, amb una persona: mediocre? sense aspiracions?, una persona a qui la glòria i els reconeixements importaven ben poc, una persona que va voler fer el que calia fer: ser bon amic, bon marit, bon pare i especialment, bàsicament, un bon professor de literatura. Una persona incapaç de reaccionar, d'entrada, davant les perversitats i els oprobis dels altres. El Club va acompanyar l'Stoner mentre descobria "la realitat del món", el va aplaudir en l'única ocasió que va ser capaç de rebel·lar-se i guanyar; li va cridar: per què no ho has fet abans? per què no ho has fet en el matrimoni? per què no has salvat la filla?  I  l'Stoner va mirar el Club, en aquella pau de l'últim moment, i li va respondre "Com si ara tingués importància"  

Amb l'Stoner, el Club va conèixer, estimar i patir, la resta de personatges de la novel.la. D'ells només en va saber el que en sabia l'Stoner. Tot el que en sabia l'Stoner. Perquè una de les virtuts de la narració és la sinceritat i la transparència del protagonista. Un únic punt de vista exposat en tercera persona, com si Stoner fos davant d'un mirall i anés recollint la vida d'aquell altre que s'hi reflectia.

El Club va conèixer els pares, a qui un dia l'Stoner va haver de dir que no tornaria al camp, que estudiaria literatura i seria professor; i la resposta pròpia dels que accepten el destí amb la resignació endèmica dels humils. Va conèixer els familiars que el van "acollir" a ciutat i s'ho van cobrar en un deu per ú. Els amics, expressió de dues visions del món: l'antisistema crític  i el pragmatisme de l'acceptació que no es planteja res que no sigui la millor manera de situar-se. I va conèixer el professor Sloane, un personatge molt secundari, un dels sons que anys més tard tampoc no evocarien sensacions; un vell cansat i una mica malcarat que feia de les classes una rutina; uns ulls que van plorar quan la guerra s'emportava els estudiants; "Cap guerra no hauria de treure ningú de la necessitat de la cultura" "Hi ha guerres, derrotes i victòries que no són militars. Recordi-ho sempre això!". El professor Sloane, la causa de la "iniciació" de l'Stoner. Aquell moment que va exclamar "El senyor Shakespeare li parla a travès de tres-cent anys, senyor Stoner, el sent?" Moment del clímax potser, només a la pàgina vint-i-una.

La resta poca cosa. John Williams que ens crida a mantenir-nos atents i seguir, pàgina darrera pàgina, la vida d'una persona, anodina dirien alguns, que va creixent en saviesa en el mateix grau que acumula humiliacions; a casa: una dona, histèrica? rancuniosa per culpa d'uns pares massa repressius?; a la universitat: un cap d'estudis, gelós? psicòpata? enutjat amb un món que el menysprea pel seu defecte físic?  

La resta poca cosa. Un relat d'una sobrietat i una senzillesa absoluta i al mateix temps d'una bellesa extraordinària. Alta literatura que no decau en cap moment fins al magnífic final. Fins que s'adormen els dits i els llibre cau en el silenci de l'habitació.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

Escorxador-5



La propera reunió no pot ser el dia 17 perquè hi ha gent que va amb el cotxe a donar suport a les marxes per la llibertat. El Joan està fent una magnífica introducció: situa de manera planera, però molt didàctica, la persona, l'obra, l'exili i la mort, què hi farem, de Pere Calders. El caminal està sense llum i ens demanen que portem llanternes. Prepararem el club obert que celebrem en el marc del Correllengua i escollim les lectures i el vídeo. Només una persona del club neix a les Borges del Camp. Escorxador-5 va agradar, agrada i agradarà a tothom.

Si no enteneu res del paràgraf anterior pot ser per dues raons: perquè vosaltres no sou trafalmadorians o perquè jo no sóc Kurt Vonnegut. També hi podria cabre que les dues fossin vàlides.

Els trafalmadorians, com el seu nom indica, són els habitants del planeta Trafalmadore, uns éssers inventats per Kurt Vonnegut que li cauen molt bé a la Julia i que saben que el temps no passa sinó que és i que tot el què ens ha passat, passa i passarà, té lloc alhora. Billy Pilgrim, protagonista d''Escorxador-5, ens explica que “entre les coses que no es poden canviar hi trobem el passat, el present i el futur”.

El Billy Pilgrim, ha estat raptat pels trafalmadorians i li han transferit la virtut de poder viatjar en el temps. L'únic inconvenient és que ell no tria el moment de viatjar i això obliga Vonnegut a explicar-nos la història sense cap ordre cronològic. De línia ondulada, va parlar l'Enric; de fluïdesa, la Rosina. Vonnegut ens fa donar salts en el temps, però ni ens ho sembla, perquè tot flueix de manera tan natural com ho viu el protagonista i la narració resulta àgil i entretinguda. Dolçament àcida o tristament divertida. Això sí. "Et fa riure, però no rius. Et fa plorar, però no plores". Ja ho havíem llegit a la contraportada.

La Fina en destaca el pròleg on Vonnegut descriu la visita que va fer al seu amic Bernard V. O’Hare, un antic company de guerra, i li parla del projecte més important que té entre mans: un llibre sobre Dresden. De què parlaràs? li diu la dona de l'amic. Explicaràs que a la guerra hi envien les criatures a morir? Sí, també serà un llibre sobre l'exèrcit dels nens.
 
Escorxador-5 narra la història d'un home corrent i les seves relacions amb éssers d'un altre planeta. Vonnegut ho fa de manera genial, però no és aquesta la historia que de veritat ens vol explicar. El que ens vol explicar, el que li cal explicar, és la història d'un home corrent, Pilgrim o Vonnegut, que va ser a la guerra (la segona mundial) i que va viure el bombardeig de Dresden: l'aniquilació absoluta d'una ciutat bonica, dels edificis, de les plantes, dels animals... L'extermini en poques hores de més de 100.000 humans. I, sí, també hi va veure massa nens que no sabien què hi feien allà. Massa nens que mai no van ser grans.
 
La història dels extraterrestres suma molt a la història general. L'autor, que és escriptor de ciència-ficció, no té altra manera de fer-ho. Amb la barreja de les històries aconsegueix un relat original molt potent. Ens explica la Julia, la instigadora d'haver fet d'Escorxador-5 lectura del club.

La filla del Billy creu que son pare és boig per culpa d'un cop rebut en un accident. El Joan Manuel li replica que, en tot cas, el que l'ha tornat boig és la guerra. Perquè, naturalment, els trafalmadorians no existeixen.

Però Dresden va ser destruït, i jo us proposo un joc. Imaginem-nos a nosaltres mateixos, avui i ara (si el temps existeix) amb la càrrega de tota la nostra vida, tal i com l'hem tinguda, estimant què hem estimat i odiant què hem odiat. Imaginem-nos, però, que no sabem res d'història, ni de notícies. Imaginem que mai res ni ningú ens ha explicat què és una guerra. En aquesta situació, algú ens posa damunt la taula dues premisses:
a) Hi ha éssers intel·ligents en altres planetes
b) Fa 74 anys (si el temps existeix) uns humans van llançar uns artefactes anomenats bombes sobre uns altres humans que feien la seva vida, a la seva ciutat bonica. En van morir més de 100.000.

Quina d'aquestes premisses és certa i quina és falsa? Què ens diria la lògica?

Escorxador-5 és un gran llibre que s'escriu a partir de la impotència de no saber com explicar el que calia i era del tot necessari explicar.

Perquè Dresden no té explicació per a la lògica d'una persona corrent (calia fer-ho! Ens dirà una altra menys corrent, una autoritat). Vonnegut tampoc no ho pot explicar i busca respostes al cel. Però li cal inventar-se un altre cel, perquè el que ens han explicat tampoc no li serveix. Ens ho diu per boca de un altre personatge, Eliot Rosewater, gran lector de novel·les de ciència-ficció. Rosewater, company d'hospital del Billy, li va explicar el llibre que estava llegint:

"Tractava d'un visitant de l'espai exterior que, per cert, s'assemblava molt a un trafalmadorià. El visitant de l'espai exterior va fer un estudi de la Cristiandat per saber, si pogués, perquè als humans els és tan fàcil ser cruels. Va arribar a la conclusió que part del problema era la manera descriptiva del Nou Testament. Suposava que la intenció dels evangelis era ensenyar a les persones, entre altres coses, que fossin misericordioses, fins i tot amb els més humils. 

Però els evangelis realment ensenyaven això: Abans de matar algú assegurat que no estigui ben relacionat. Què hi farem"