Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
15 de desembre amb sopar de Nadal

Comentarem:
Els estranys de Raül Garrigasait

dilluns, 27 de novembre de 2017

Nova trobada del club per comentar "L'última trobada"

 
  




 Tots ens enganyem en això de l'amor. Amb l'edat, si en tens testimonis, un se n'adona de quantes maneres diferents pot ser vista una mateixa història amorosa.                       J. T.
 




Es pot permetre un general, un militar prussià, estar enamorat? Pot la seva rígida moral cedir a uns sentiments que s'escapen dels controls? Els pot entendre?

Fa quaranta-un anys que espera, quaranta-un anys i quaranta-tres dies. Mentre, s'ha fet vell. Què l'impulsa a continuar vivint? Res, a banda d'aquella trobada, la darrera, amb l'amic que no ha vist des de fa quaranta-un anys.

Dos personatges, cara a cara, i una amistat. L'amistat, quan és de veritat, té un component eròtic, pot arribar a lligams més forts dels que es puguin crear amb altres relacions sentimentals, dins del matrimoni o amb un amant. Es pot perdonar la traïció d'un amic? Hi va haver traïció? Què en pensa treure el general d'aquella trobada?

Sandor Márai ens atrapa, ens interpel·la i ens qüestiona en la recerca d'una veritat que quedarà desvetllada, en la justa mida en què és possible desvetllar veritats, en 189 pàgines si hem llegit l'edició d'Empúries/Salamandra.

El convidat és a punt d'arribar. El general, durant les 66 pàgines primeres, es prepara per rebre'l i aprofita per recordar el que mai no ha oblidat. Sabrem dels seus orígens, sabrem com es forja l'Amistat, quins lligams la mantenen i quines condicions la desequilibren. En la trobada del club de lectura, R.B. ens parla dels punts d'inflexió, de quan el nen ric descobreix les dificultats econòmiques de la família de l'altre o de quan l'altre s'asseu al piano per tocar amb la mare rica la Polonesa de Chopin. Comunicació a través de la música, remarca M.O. Complicitats de sentiments. Un llenguatge que exclou personalitats militaritzades. I en aquest joc de complicitats i d'exclusions dues dones; els tercer i quart personatges de la història. En parlem llargament. Una, la gran víctima de tot plegat, l'exclosa, un retrat retirat de la galeria del palau. L'altra, l'al·legoria de la maternitat portada a les darreres conseqüències, sense ser-ne la mare biològica. Però igual no és ben bé així. F.I. aconsegueix fer-nos entrar en contradiccions i D.C. fa ganyotes de disconformitat quan les nostres sensibilitats s'identifiquen massa amb la dida.

Han posat les espelmes blaves a la taula, l'últim detall que faltava perquè tot fos exactament igual que en aquell altre sopar de fa quaranta-un anys. Tot menys ella, que ja és morta. Ella, el nexe necessari que demostra que potser no eren tan diferents els dos amics. O potser, ella, l'element necessari per fer paleses les diferències. És ella l'objecte de les gelosies? O són les qualitats de l'un que mai no podrà tenir l'altre i les qualitats de l'altre que mai no podrà tenir l'un?

No es tracta només d'un triangle amorós, reflexiona E.A., és un enfrontament amb els conceptes bàsics que conformen els caràcters. L'autor els qüestiona i ens fa partícips de cada afirmació, o de cada dubte. Parlem d'amistat, de moral, de principis, de sentiments. Parlem també d'amors i de soledats; de pàtries i d'exilis. Un compendi global sobre l'existència, per J.F., on Márai cerca la complicitat del lector. De fet, ja ho sabíem, la vida no sempre dóna respostes, encara que no per això renunciem a les preguntes.

L'última trobada s'allarga tot una nit. Amfitrió i convidat gaudeixen del sopar i, com si no existissin rancúnies, parlen afablement dels tròpics, igual que ho havien fet quaranta-un anys enrere. Fins que el general deixa anar la primera de les preguntes: Has vingut per explicar-m'ho? -No, he vingut perquè era a Viena. La resta és quasi un monòleg on el militar recorda què va passar. Parla d'una cacera. Parla de la mort. Demana la veritat, una i altra vegada. I nosaltres, igual que el convidat, demanem només que continuï, perquè, com ell, volem saber. Però quina veritat busquem? Si ja la saps, tens els fets -li havia dit la dida-. I P.G. considera que sí, que ja ho sabíem, que de fet la història, la gran història, és la de l'Amistat. L'únic que ha importat durant quaranta-un anys, diu P.G., ha estat el retorn de l'amic, l'únic realment necessari era tornar a veure'l, la resta, persones incloses, les havia posat en guaret. Ara ja no importen les preguntes. S'ha fet de dia. S'ha acabat la trobada i s'ha acabat la història. El retrat, si ho voleu, pot tornar a la galeria.

divendres, 20 d’octubre de 2017

El dia que vam sortir a robar cavalls

"Poso la ràdio. Enganxo les noticies del matí a mitges. Granades russes plouen sobre Grozny. Ja hi tornem a ser, però no guanyaran mai, a llarg termini no, fins i tot jo ho sé.Tolstoi ja ho va explicar a Hadji Murat, i això que la novel.la té cent anys. En realitat, no s'entén que els grans estats no hagin aprés la lliçó, que no entenguin que al final seran ells els que acabaran dissolent-se. Però, i tant que es pot arrasar Txetxènia. Avui és un pèl més fàcil que fa cent anys."
Sortir a robar cavalls - Per Petterson-  Club Editor - Pag 119


Mitjans d'octubre. El club es reuneix a la Sala Parroquial, a la d'Entitats hi fan obres. Algunes venen documentades. La Mercè ha escrit un foli amb les impressions de la novel.la. La Fina ens porta llibrets d'aquells tan bonics amb fotografies que expliquen coses sobre plantes o animals. Ens parla dels bedolls i dels avets i de la fusta que fan, ens explica que l'escorça del bedoll crema també quan és humida, ens mostra les imatges. Fa el mateix amb els moixons, n'és una experta: la mallerenga carbonera, la merla, l'alosa, l'esparver, el reietó, la cornella i el cigne. Ella i el Joan fan el cant de la mallerenga, diferent el de quan arriba que el de més tard, quan crida la parella. I no s'ha oblidat del linx, aquell simpàtic felí que Trond T. va veure, o va creure que havia vist. 

Trond T és el protagonista d'aquesta magnífica novel.la (magnífica per tothom menys per la Diana que s'hi va avorrir, però pensem que la culpa la pot tenir la traductora de l'edició que ella ha llegit que no ha sabut copsar la força de les paraules de Petterson). Parlem de Sortir a robar cavalls. Ens situem en una caseta perduda pels boscos de Noruega, a la frontera amb Suècia. I quan diem que ens situem, ho diem en un sentit gairebé físic. El riu, els arbres, la neu, el vent, els animals, tota la natura, es fan tan reals que els percebem amb els cinc sentits. Quan la Fina ens explica com es passejava pels boscos de bedolls aconsegueix que tots hi tornem a ser. Igual com em va passar amb El bosc de les guineus de Paasilinna, diu. Però el bosc de Petterson (o de Trond) no és sempre el mateix. De fet hi ha dos boscos, dos escenaris, situats a una distància de 52 anys. Petterson va i ve d'un a l'altre sense que ens adonem. De vegades, diu el Joan, em calia parar-me un moment per saber si era en l'ara o en el record. Doncs es veu clarament, li respon la Mercè. Són coses que passen entre parelles, sempre va bé per amenitzar la trobada. I és que la Mercè avui, no sé si a causa de la pluja o de la intensitat com ha viscut la novel.la, va llançada. 

El Joan, que normalment és qui obre la roda d'intervencions, destaca el canvi de ritme que pren la historia recordada quan el pare decideix ... Avui em toca a mi començar que sóc qui més l'ha treballada, el talla la Mercè, realment va llançada. I ens parla de la força d'una narració escrita en primera persona. Del contrast entre l'home madur del segle XXI i l'adolescent del 1948. De com el cos interactua amb la natura en les dues etapes; diferents energies, el mateix entusiasme.  L'entusiasme que li va trametre el pare, 52 anys enrere. Les lliçons que li va donar el pare, aplicades encara 52 anys més tard, malgrat no l'hagi tornat a veure més. De l'amor i l'admiració cap el progenitor, a qui possiblement idealitza en el record, del possible desengany pel no retorn. Recordo encara amb el cor oprimit els viatges amb bicicleta a l'estació, cada dia esperant veure'l baixar del tren. 

Més de la meitat de la novel.la dedicada a un home que va desaparèixer de la vida del protagonista quan tenia 15 anys. Només un breu paràgraf dedicat a la mare que la va tenir tota la vida. Però es tracta d'un dels paràgrafs més bells i intensos de l'obra. La compra del primer trajo. El moment, segurament, que Trond es converteix en home. Ja no en sabrem d'ell gaire res més. A penes petites pinzellades: que va ser el noi dels pantalons d'or, que la seva darrera parella va morir en un accident. Fins que el retrobem quan té 67 anys. L'anirem coneixent a través de la meticulositat i la sensibilitat com descriu la relació amb la natura i amb els animals, amb la Lyra, la gossa, i també amb aquells cavalls que jugaven a robar amb el seu amic Jon. Tot això en un anar i venir en el temps. Perquè la novel.la de fet comença l'any 2000 i acaba l'any 1948. Però no és una novel.la inversa, és lineal i clara. És l'avui i el record d'un estiu, només un estiu, on a més d'enamorar-se del pare també es va enamorar de la dona que el pare estimava; on va saber de la guerra i de la resistència; d'heroïcitats i covardies; de fugides i retorns; on ho va perdre tot per trobar-se i construir-se a sí mateix. 

De tot això parla la Mercè, o gairebé, no totes les reflexions són d'ella, la gent la va tallant per afirmar, matisar, completar. L'Enric, per exemple, parla de la sinceritat en què es narren uns records que segurament arriben transfigurats, modulats i adequats. No és tan el què va ser, sinó la manera com, en la vellesa, volem recordar com va ser. Es fa el silenci a estones. I algú ens recorda la presència dels silencis a l'obra. De tantes coses no dites que intuïm i sabem presents. 

Es comenta si Trond, en la fugida, el que ha fet és emular el pare, si també en això havia de ser com ell. Es comenten moltes més coses i es parla de Noruega i de la concepció diferent de la família. La Fina em diu que haig de posar aquí la coincidència que un autor de cognom Petterson (fill de Pere) hagi escrit aquesta història que bàsicament tracta de l'amor d'un fill pel seu pare.

La Mercè encara no ha acabat de llegir el que té escrit. La cosa, amb els constats talls d'altres intervencions, s'ha allargat. Ens queda la darrera frase: El tercer paràgraf de la pàgina 119 és per encoratjar-nos en les dificultats que estem vivim. Doncs vinga, que sigui aquest darrer paràgraf llegit a la reunió el que encapçali aquesta crònica. 




diumenge, 24 de setembre de 2017

Entre la màgia i la realitat. Thomas Mann i la seva muntanya màgica





ENS CAL NARRAR LA TROBADA DEL NOSTRE CLUB PER COMENTAR LA MUNTANYA MÀGICA DE THOMAS MANN, ho hem de fer perquè tenim un compromís amb aquest blog i és absolutament necessari que en quedi constància de cada llibre llegit i de tot allò que s'hi va dir. Però també sabem que no ho podem fer de manera asèptica com si fos l'acta d'una reunió. Cada trobada arriba a cavall de circumstàncies que la fan única, ja sigui només perquè fa fred i la calefacció no va o perquè, com esdevingué aquesta vegada, fou precedida d'uns fets que, en paraules que fa servir el mateix Mann en l'extraordinari pròleg, o propòsit, han trasbalsat la vida i la consciència.
 
Era el dia 20 de setembre i a la Torre Sans la taula estava parada i a punt per l'àpat d'inici de curs. Com sempre tothom s'havia esmerçat a cuinar el bo i millor. L'aperitiu s'havia de servir a les vuit en punt. Però a aquella hora ningú no era a taula, des d'una estona abans s'havien prodigat els missatges als mòbils i el club es va veure obligat, per consciència, a fer presencia a la concentració convocada a la mateixa hora a la plaça de l'Ajuntament, una concentració que s'unia, en crits idèntics, a totes les places de tots els ajuntaments dels pobles i ciutats de Catalunya

El club va cantar Els Segadors i va tornar a la festa. Però ni les rialles ni els brindis van ser tan intensos com d'habitual, segurament, la conversa resultà menys matisada, menys fluïda del que hauria pogut ser sense interferències. Però farem, per compliment del deure, el que bonament puguem i explicarem, fins allà on el record ens arriba, com visqueren els amics la lectura d'un llibre magnífic, però dens, àgil, però llarg, un clàssic de lectura obligada que algunes persones no van poder acabar i altres ho van fer sense cap càrrec de consciència per haver-se donat permís de saltar-se paràgrafs sencers o deixar anar els ulls pels pendents de les diagonals.

I el cas és que llegir La Muntanya Màgica és un plaer i que la ploma de Mann, això ho havia copsat tothom, té una finor i una punteria que embolcallen el lector gairebé com s'embolcallen els malalts al sanatori de Davos-Platz per fer les cures de repòs. Però s'hi troba tan bé l'autor dins cada embolcall, són tantes les paraules que deixa anar quan enfila cada tema. Perquè, efectivament, són molts, moltíssims, els temes que presenta, impossible parlar-ne de tots, impossible, quasi, recordar-los. Algú parlà de simfonia. Una simfonia tan plena de solos que de vegades el lector o la lectora s'hi havien adormit, però sempre havien tornat al llibre i fer en fer l'esforç d'endinsar-se en les paraules, era fàcil quedar de nou atrapat dins la vida ociosa d'aquells tuberculosos de l'alta burgesia europea que es deixaven portar pel dolce far niente i menystenien la mort lliurant-se als plaers de sis àpats diaris gens frugals o, com era els cas del protagonista, degustant un Maria Mancini. Tot acompanyat de passejades, jocs i, com no podia ser d'altra manera, descobrint febleses dels veïns.

La taula on seia el club era ... no ho farem! Bàsicament no ho farem perquè pretendre copiar l'estil de Mann seria petulant i sens dubte una tasca del tot impossible, només a ell, o a altres genis similars, els podem permetre descriure una cadira durant dues pàgines i no exclamar amb indignació - però s'hi asseu o no s'hi asseu? -i és que la cadira la veus, la veus!- deia una de les senyores, probablement l'única que havia llegit les 784 pàgines sense cap salt ni diagonals. No ens posarem ara a descriure els detalls més minúsculs de l'escenari, allò que en Mann és genialitat en nosaltres seria avorriment extraordinari i no tindríem ni espai ni temps. Però què és el temps?  El primer capítol de La Muntanya Màgica només dura tres setmanes; Hans Castorp s'hi va estar set anys a Davos-Platz; i el llibre té set capítols. Ens cal avançar com ell i arribar a entendre, o potser ni cal, que cada capítol de la nostra vida pot durar breus setmanes o uns quants anys.

L'home de barba assegut a la dreta de la taula, a tocar de la finestra, creia que La Muntanya Màgica era també (i diem també perquè el club va entendre que el llibre era moltes coses que no enumerarem per no perdre'ns més del que ho estem) una obra d'iniciació. Thomas Mann volgué explicar la història de Hans Castorp uns jove que ens presenta com simple, encara que prou agradable. Una història digna de ser contada però que tanmateix va ser la d'ell únicament, perquè no totes les històries passen a qualsevol. I aquest jove que havia de romandre tres setmanes en un sanatori de tuberculosos per visitar el cosí s'hi quedà, literalment atrapat, set anys. Ens és difícil saber què el va atrapar ja que certament estava malalt, però pensem que hi havia alguna cosa més, diguem-ne, espiritual o màgica, com algun tipus d'encanteri. De fet, hi ha qui diu que la traducció del títol no és del tot correcta i hauríem de parlar de muntanya encantada, definició probablement més precisa que la de màgica. Hans Castorp, en la seva senzillesa de burgès acomodat, es deixà encantar pel lloc i els personatges. S'enamorà de Clawdia la russa que no sabia tancar portes; es feu alumne de Settembrini l'humanista, filòsof i maçó; es dedicà a estudiar botànica, anatomia i altres disciplines que no sembla que pertoquin a un enginyer. Es perdé per la neu en una tempesta i quasi mor gelat (aquesta va ser una de les descripcions més valorades per l'altre barbut que es mostrà convençut que Thomas Mann havia viscut alguna situació similar, ja que d'altra manera no hagués estat possible un relat tan precís)

Precisió i realisme, però també abstracció, màgia i esoterisme. Superficialitats burgeses, però també profunditat de pensaments filosòfics i polítics. Amor i mort. I tot això sobre una base d'ironia tan fina que quasi no percebem, però malgrat tot hi és de manera constant. Sobre la base, també, d'una aparent neutralitat, d'un no prendre partit: quan hem interioritzat Settembrini com el mestre de la veritat, potser alter ego de Mann, ens introdueix Naphta, ambaixador dels totalitarismes; i quan ja tenim clar que el món està polaritzat entre impulsors del progrés i conservadors de tradicions (ah, quins magnífics retorns al passat per presentar-nos els avis de Castorp i de Settembrini) apareix Mynheer Peeperkorn, un personatge molt peculiar, incapaç d'articular un discurs coherent, i en canvi, amb tanta força que aconsegueix que els discursos grandiloqüents dels altres dos perdin consistència.

I finalment, què hem fet durant aquests set anys? Potser, tal vegada, només deixar-nos portar per somnis, tal com si estiguéssim en una tempesta de neu, en la felicitat que precedeix la mort per congelació. Però ens cal, o no, tornar a la realitat, haver d'ajeure'ns al terra per evitar les càrregues explosives i empastifar-nos la cara de fang.

I la nostra realitat, aquí i avui, farcida de somnis i de literatura, no pot esquivar les connotacions precises de la història. És per això que, a l'acabar l'àpat, damunt la taula dos postres mostren aquesta dualitat: Una caixa de Maria Mancini, que s'havia omplert de bombons de xocolata, i un coc amb la bandera del nostre país. La frescor dels gelats que celebraven la fi de l'estiu va posar el contrapunt a tot plegat. 



dilluns, 26 de juny de 2017

Un vespre amb Vasconcelos

Vam fer la trobada de final de curs el dia 20 de juny, quan encara era primavera però ja feia calor, molta més de la normal per l'època. A les vuit del vespre, al voltant de la piscina i amb unes caipirinhes ben carregades (de gel i de menta), començarem a parlar del llibre que havíem escollit per tancar la temporada.

Quan es va proposar La meva planta taronja llima, moltes persones del club van dir que sí perquè el títol era bonic. Un cop llegida, la majoria pensaven que la novel.la també era bonica, però bàsicament, en el què tothom estava d'acord és que era trista, molt trista. Algú havia plorat. 

Trista, bonica, dura, optimista, vital, de creixement, molt realista, extraordinàriament sensible ... D'aquestes, i segurament de més maneres, la va anar definint la gent. Creïble? Algú tenia dubtes al respecte. 

La meva planta taronja llima, és la primera obra d'una tetralogia biogràfica de José Mauro de Vasconcelos, també és la més coneguda. El protagonista és un nen brasiler, pobre, superdotat, sensible, bo, i a la vegada molt, molt trapella, tant que no para de rebre pallisses dels pares i dels germans grans, algunes a punt de matar-lo. A casa el defineixen com murri, dimoni o gat groguenc de carrer. A l'escola és sensible, generós i atent. Per al seu amic portuguès és l'ànima més bona que hagi existit. 

En realitat la història només dura sis mesos. No és fàcil, va dir algú, acotar els records, quan ets adult, dins un període tant concret. Només és possible fer-ho quan s'hi comprimeix una duresa extrema: Un pare que s'ha quedat sense feina, un Nadal sense regals, un sopar tan trist que no podíem ni pensar.  La mare esgotada de treballar a la fàbrica per un sou de misèria. La frustració i la vergonya dels germans. Algú que als cinc anys és a punt per descobrir la vida i descobreix el dolor. Un nen amb unes ànsies desesperades d'aprendre que no troba respostes, que només es pot fer present a través de les trapelleries (trastorn per dèficit d'atenció, potser el definiríem avui). Per què el peguen d'aquella manera? N'és responsable la família? És a causa de les circumstàncies? Què significa socialment, en aquell context, l'educació a través de les pallisses? I ara? La tertúlia va donar per molt en aquest sentit. Sens dubte la lectura de  La meva planta taronja llima,ens va fer anar molt més enllà de la simple literatura. 

I al mig de tot plegat una planta com a protagonista secundària, un arbre de taronja llima que es converteix en el millor amic de Zezé, algú que l'escolta, li parla i fins i tot li dóna consells, sense renyar-lo, sense considerar-lo un dimoni. Una amistat que es dilueix, només una mica, quan el nen troba un amic real que el valora i una mestra que el considera el millor alumne i una persona plena de bons sentiments.

Vam parlar força estona sobre la dicotomia del personatge, nen bo, nen dolent i també sobre la seva ment extraordinàriament avançada a la seva edat, i de si era realment creïble o Vasconcelos havia tergiversat lleugerament algun matís. De si finalment guanyava el pessimisme o l'optimisme, de si, en definitiva, malgrat la tristesa i el dolor, no es podia considerar un cant a la vida, a l'amistat i a l'amor. 

Com a conclusió, de forma majoritària, encara que no unànime, podem dir que  La meva planta taronja llima és una bona novel·la, plena de lirisme i de tendresa i molt recomanable. 

Després de la tertúlia, cap a la taula. El millor del llibre: aquest sopar; va dir algú, potser exagerant. El que es pot assegurar és que, com sempre, el menú, exposat en una altra entrada d'aquest blog, va obtenir una nota alta per absoluta unanimitat.


 


  

dimecres, 21 de juny de 2017

Gran sopar de solstici d'estiu


Moment de l'esdeveniment: Nit del solstici d'estiu.
Motiu de l'esdeveniment:    Sopar de fi de curs del club de lectura 
Altres motius secundaris:    Comentar el llibre que havíem llegit.
    



 MENÚ:

Aperitiu  
Truites variades
Croquetes variades
Carabassó arrebossat
Flor de carabassó
arrebossada
Fuet ibèric
Patates xip
Olives
Caipirinha
Cervesa

Entrants
Vichyssoise
Brandada
Vi blanc o negre

Primer plat
Combinat d'amanides d'arròs i de verdures acabades de collir dels horts del Santi i de la Fina.
Vi blanc o negre

Segon plat 
Mandonguilles amb sèpia i verdures de l'horta de casa Ferrer/Obiol.
Vi negre o cava

Postres
Macedònia amb fruits de l'horta del Santi
Coca de Sant Joan pastada pel Joan
Cava
Vi Ranci (elaboració Fina)

Complement necessari 
El pa que va portar.... (no recordo si era l'Akane o la Lola)





Nota: De tot això només en fa unes hores, crec que també vam parlar de La meva planta taronja llima de José Mauro de Vasconcelos, però no estic en condicions de recordar massa bé que es va dir. Potser un altre dia.

   




diumenge, 21 de maig de 2017

Algú va venir al club.

ABANS DE COMENÇAR

Algú va trucar a la porta de casa passades les sis de la tarda. Veure darrera la reixa la figura esvelta i la imponent cabellera rossa de l'Akane em va fer arrancar un somriure. Duia una faldilla de color marró i unes botes modernes que les gosses no paraven d'olorar, elles també l'enyoraven.

Ja havia anunciat, al matí, el seu retorn al club de gastrolectura a través del WhatsApp de grup. La Mercè, al saber-ho, es va posar a preparar un coc de pera i em va demanar si tenia alguna cosa per mantenir en fresc el xampany. Era evident que calia fer celebració i brindis.

Durant una bona estona el WhatsApp va anar fent sorollets. Algú preguntava si era veritat que ella vindria. Algú li responia que sí. Algú picava de mans. Algú deia algú vindrà tard i només amb algunes pàgines d'Algú llegides. I la Mercè que coneixia que aquest darrer algú era celíac preparava una melmelada de pera a banda del coc. I la Maria Dolors posava en un taper un bon grapat d'anous trencades, aptes també per a celíacs.

La cita era a les vuit del vespre, calia assistir-hi amb Algú a la mà. Què vol dir que hem de venir amb algú? Va preguntar algú que d'entrada no havia caigut que ens referíem al títol del llibre. T'ho perdonem per jove i innocent va respondre algú.

Puntuals, tothom, menys algú, ens vam trobar a Cal Dasca. Alegries i petons. Extraordinari el coc. Un parell de brindis, com a mínim. Cal constatar, com sempre, que algú tenia compromisos i per tant hi va haver algunes absències.

Abans d'entrar a valorar el llibre algú va dir que s'havien de prendre algunes decisions. La Maria Dolors volia convidar a un esmorzar de forquilla damunt la gespa del seu mas. Aprovat. Hi vam posar data. Faríem el sopar de fi de curs? Naturalment. També hi vam posar data.

I com que ja estaven lligats els temes essencials, podíem començar la tertúlia literària.



ALGÚ. ALICE MCDERMONTT:

Un minúscul títol de Minúscula, una editorial que mai no ens falla. Algú és un títol senzill, com és senzilla la novel·la. El relat de la vida d'una dona comú, filla d'uns immigrants irlandesos al Brooklyn. Només això. I tanmateix aquest "només això" dóna per molt:

Ens mostra com la vida es manifesta en diversos instats decisius, sense cap cerimònia. L'alegria i el dolor, la por i la vulnerabilitat, l'amor i la passió, aquestes són les emocions que, amb ma mestre, s'aborden en aquesta subtilíssima novel·la que aprofundeix amb delicadesa en la condició humana. (Escrit a la contraporta de l'edició d'Algú de l'editorial minúscula).

Un home ric va en taxi, un de pobre va en tren, el vagabund segueix les vies del tren, però arriba al lloc igualment (A la pàgina 62. Paràgraf destacat per la M. Dolors).

Volia donar veu a una dona que en la seva vida ordinària, en la seva època i el seu lloc, no en té. El motor de la novel·la, però, és la Marie, que viu la seva infància abans del moviment feminista i que les dones poguessin decidir per elles mateixes. Volia recrear la seva vida no des de la perspectiva del segle XXI, sinó a través dels seus ulls, i mostrar coses que ella no s'hauria qüestionat i que a nosaltres ens poden sorprendre. Per a ella, per exemple, triomfar en la vida és casar-se, i si no ho fa s'ha de fer monja (Opinions de l'autora sobre el seu llibre publicades a El Periódico i llegides per la Mercè a l'inici de la tertúlia).

Però, és algú concret aquest Algú? De les paraules de l'autora la Mercè en dedueix que podria ser la Marie, la protagonista i narradora de la història. El Pep considera que sí que podria ser la Marie, però que també podria no ser-ho. El Joan creu que no es refereix a la Marie. L'Enric pensa que és qualsevol dels personatges de la novel·la, totes aquelles persones sense història a través de les quals l'autora construeix la seva història. I encara també, podria ser, que algú fos tot això i més enllà, qualsevol de qui encara no coneixem ni el nom.

"-Qui m'estimarà? -vaig dir.-
Algú -em va dir-. Algú ho farà."

Si el veig, m'hi posaré ben a prop. Faré com que caic, saps, i m'agafarà i dirà, Torna a ser vostè? Algú amable.

Siguin o no algú, tots els personatges, i n'hi ha molts, humils i senzills en general, estan tractats amb un respecte i una sensibilitat exquisida. Els humanitza, en destaca els trets més característics, els fa únics i extraordinaris. Adquireixen valors de vida quan ens els apropa a través de records que no estan narrats de manera lineal. Un tipus de narració, aquesta de anar fent salts endavant i endarrere en el temps, que li dóna a la novel·la un valor afegit, fa que el lector hagi d'estar més atent i s'hi involucri més. Encara que no tothom està d'acord amb aquesta última afirmació.

El Joan no s'ha plantejat què vol dir el títol, ni tampoc si és millor o pitjor narrar fent salts o de manera lineal. Sap que la novel·la el va captivar gairebé des del primer moment. En destaca la manera meravellosa com descriu cada una de les situacions, fins al més minuciós detall. I la llum, matisa el Pep, així com en La llarga vida de Marianna Ucría podíem sentir les olors, aquí podem veure la llum.

I també parlem dels passatges més intensos, com el de la mare quan agonitza i demana si és a casa, i la treuen al carrer per mostrar-li que no són a Irlanda. I del que significa haver de viure a l'exili. Dels que no acaben d'integrar-se mai, com el germà, el gran i el mascle, destinat a ser "algú" important, però que mai no sabrà trobar la seva ubicació en el món, contraposat a la Marie, la petita i femella,  a qui no cal ni donar educació, però que acabarà acollint-lo i salvant-lo.

El Pep agraeix que, sent un relat fet de records, algunes vegades hi hagi repeticions, cosa que ens va molt bé, diu, als que no tenim gaire memòria.

El que agraeix el Joan és que ens eviti patir innecessàriament, de manera que, per exemple, quan veiem la Marie a punt de morir de part ja sabem que viurà, perquè abans ens havia parlat d'altres fills.

Finalment la Mercè retorna a l'autora i destaca com va haver de documentar-se per situar els fets en l'espai i el temps que volia: He llegit diaris d'aquell temps, novel·les de l'època, revistes ... he intentat recrear fins i tot el llenguatge d'aleshores que és molt representatiu de l'època.


 Foto:  El Brooklyn de principis del segle XX és l’escenari principal d’Algú. / COMMONS WIKIMEDIA


dimecres, 26 d’abril de 2017

En record d'una persona especial. Ada Tardini.

..."Va ser el quinze de desembre a dos quarts de vuit del vespre. Va arribar tothom força puntual a casa l'Ada, encara que aquest tothom (o totdon com diria l'Imma) fos més reduït que altres vegades. Set persones, el número màgic que la Fina havia intuït. Set orelletes va portar la Fina, càlcul perfecte.

L'Ada tenia la taula parada. Delicadeses de menjar cuinat per ella i xampany. L'Ester va portar dolços. I després de menjar i beure segons les ganes de cada una, i una mica més perquè tot era exquisit, l'Ada ens va oferir uns passos de ball i ens va demostrar l'origen comú de totes les danses mediterrànies començant per la mes vella de les que es fan i es desfan."


Aquestes frases són rescatades de l'entrada del 15 de desembre de 2010. Sempre recordarem aquell dia. La gràcia, el "carinyu", la intensitat vital de l'Ada. Es va esmerçar com amfitriona.

El somriure de l'Ada, les frases de l'Ada, la simpatia de l'Ada. La vergonya que va passar, i com vam riure, el dia que es va equivocar en la recomanació d'un llibre i ens va fer llegir un llibre per canalla pensant-se que era un per adults.

No va ser-hi gaire al club, aviat va tornar cap a la seva terra d'acollida, a Girona. Però el temps que la vam tenir a prop el recordarem sempre, sempre, amb un somriure i un sentiment d'amistat i afecte que no es pot perdre encara que ella ja no hi sigui.

Que la terra et sigui lleu, estimada Ada.

dimarts, 25 d’abril de 2017

Botxan, el senyoret


El dimarts dia 18 d'abril ens vam trobar els del club. Bé, tots no, sempre hi ha algun impediment per algú. Vam parlar de Botxan, la novel·la del japonès Natsume Soseki escrita l'any 1906. Botxan vol dir senyoret, que tant en japonès, com en català, té un doble sentit: fill del senyor i també persona ben acostumada i sense experiència. És el protagonista de l'obra, i no se l'anomena de cap més manera. Botxan, nascut a Edo (nom antic de Tòquio), fa cap a un institut d'una illa perduda on és assetjat pels alumnes i on els professors, alguns, li fan la vida impossible. Els altres personatges de l'obra tenen nom, tots, però Botxan utilitza pseudònims que algú va explicar que en japonès tenen significat. Així, "Porc Espí", és conseqüent amb el que pensa, Camisa Vermella, el sotsdirector, encarna l'abús de poder, Bufó, és un bufó col·laboracionista, Teixó, el director, es creu molt hàbil, però no pinta gaire, Carabassa Tardana... I els alumnes, que dins de l'obra, protagonitzen algunes malifetes contra el pobre Botxan, però no són descrits i tenen un paper marginal.

El llibre va agradar, és de lectura fàcil, tot i que reflexa la cultura japonesa en aquell temps. Es va dir que segurament es perdien molts girs i molt de contingut a causa de la diferència cultural, però altres opinaven que els japonesos són iguals que tothom, i que l'enveja, la crueltat, la fatxenderia i la violència són perfectament comprensibles. El llibre està considerat al Japó com un llibre humorístic, i és cert en algunes escenes còmiques entre grups d'estudiants o les burles que fan del pobre Botxan, però no ho sembla el conjunt del llibre, i per això l'opinió de la diferència cultural quedava afermada. Com a bona novel·la explica uns fets, i la trama ve a dir que si un no s'entén parlant acaba actuant amb violència. L'autor, es va dir, busca retratar uns personatges, es preocupa per la moral i l'ètica, i això fa semblar que Botxan és una persona ingènua que no entén gaire el món rural, ell que ve de la capital. També es va plantejar que la novel·la era en realitat una aventura d'iniciació, on un personatge sense experiència de la vida es troba en situacions on l'enganyen, se'n burlen, se n'aprofiten i per la força de les coses, ha de madurar per sortir-se'n, i ho fa a través de l'honestedat, encara que li comporti enfrontaments. L'obra no retrata tant els personatges a través de descripcions sinó de comportaments.

Es va valorar també la figura de Kiyo, la vella serventa de la família, que sent per Botxan una mena d'amor maternal. Algú va insinuar si no era la figura de la mare, que el noi va perdre de petit. Quan Botxan abandona la feina i torna a Tòquio amb la meitat del sou, acull a la serventa i és feliç.

Com que érem "dimarts de pasqua" i havíem de fer honor al nom del club, vam acabar repartint-nos una mona feta pel Joan i la Mercè.


(Aquesta entrada, per absència de la Magda, l'ha fet l'Enric)

diumenge, 2 d’abril de 2017

Refugiada, l'odissea d'una família. Presentació al Centre Cultural Serè .




Autora de les il·lustracions: Anna Gordillo
Autora del Text: Tessa Julià
Editorial: La Galera






Refugiada, l'odissea d'una família, és un llibre tan especial que no ens va semblar oportú quedar-nos-el només per a nosaltres. Vam voler presentar-lo en viu i en directe, en un acte que arreplegués el màxim de gent possible. El fet que l'Ajuntament programés una setmana cultural "Primavera cultural" i la col·laboració compromesa de Les Borges amb els refugiats ho va fer possible.

Vam poder presentar l'àlbum il·lustrat en un acte molt concorregut que, fidel a l'esperit del llibre, va anar més enllà del llibre en sí. Més que un acte va ser un compromís en favor dels drets humans i la dignitat de les persones. 

Vam poder reflexionar sobre una realitat punyent que ha tret milions de persones de casa seva, de les quals milers han mort en el mar, tots buscant només un lloc que els aculli per poder viure. Vam preguntar-nos una altra vegada com pot ser que es tanquin les fronteres i es condemni tanta gent a morir o a malviure en condicions terribles.

Preguntes difícils, respostes dures. Però és necessari continuar preguntant. Per això és magnífica la idea d'un llibre on la protagonista sigui una nena, una ment innocent i neta que mentre pregunta ens fa reflexionar de la dificultat, de la duresa, de la impotència, de la ràbia, de cada resposta. 

Aquesta nena que han tret de casa seva, la més bonica del poble, de nit, sense les coses que més estimava, com les seves joguines, no apel·la els seus pares, apel·la la consciència de tots i cada un de nosaltres. 

Tinc gana, tinc fred, vull dormir, vull tornar a casa... Per què? Són moltes les preguntes que ens pot fer, preguntes que poden anar variant si tenim el llibre obert i el deixem que ens parli, a través d'aquest text mínim, el just, per conduir-nos al llarg de les il·lustracions. Magnífics dibuixos on nosaltres hi anirem posant les paraules. 

Acabarem responent a aquesta nena que no tenim altre perquè que la ignomínia, la mesquinesa i la vergonya. I finalment, aquesta nena ens mirarà als ulls i ens preguntarà: voleu jugar? I és aquí on ve el nostre crit de dignitat i d'esperança. Sí, volem jugar, volem acollir-te. Perquè sabem que només ens podem salvar com humanitat si juguem tots plegats, sigui quina sigui la terra, tots plegats, sense fronteres.

Refugiada, l'odissea d'una família, es un llibre que cal comprar i tenir-lo a prop per mirar-lo de tant en tant, millor en companyia d'altres persones, d'entre 4 i 100 anys.

Fins aquí, més o menys, el que vam dir, en nom del Club de Lectura, en una petita intervenció d'introducció. Després la Tessa Julià, autora del text de Refugiada, l'odissea d'una família, ens va explicar com havia sorgit la idea del llibre: una feina molt pensada, un compromís ferm per acostar una realitat que ningú no pot obviar al màxim de gent possible. 

El Guillermo Cañardo, de l'ONG Proactiva Open Arms, metge i tripulant dels vaixells que salven vides a alta mar, ens va posar la sensibilitat a flor de pell amb paraules i imatges de rescats. Paraules i imatges que no voldríem haver d'escoltar, de veure, però que cal fer-ho per preguntar-nos: què fem asseguts mirant i escoltant? N'hi ha prou amb una llagrimeta i una col·laboració econòmica? N'hi ha prou en sortir alguna vegada al carrer per dir que VOLEM ACOLLIR? Sabem que això cal fer-ho, ens hi comprometem, alguns, algunes, massa pocs encara. I tot i aquest compromís: N'hi ha prou?

 

dijous, 16 de març de 2017

Blanco Nocturno de Ricardo Piglia a casa els Ferrer-Obiol. Una novel·la amb moltes històries i un sopar amb moltes celebracions.

Tony Duran era un aventurero y un jugador profesional y vio la oportunidad de ganar la apuesta màxima cuando tropezó con las hermanas Belladona.(1).L'Enric i el Joan no eren ni aventurers ni jugadors professionals, al menys no ara que complien 68 anys i la Mercè els havia preparat les espelmes damunt dels pastissets d'Ulldecona.

A casa els Obiol - Ferrer la taula estava parada, sí, una altra vegada, perquè hi havia diverses celebracions. Entre els embotits de Les Borges i els del porc d'Ulldecona, la Fina recordava frases del llibre: Los barrios bajos donde muere y vive la mitad más oscura de la población (2) Lo sorprendió una manga de langostas que venia del norte (3)

De Blanco Nocturno tothom en destacava el llenguatge. -Una literatura plena, de ritme potent, que t'omple mentre llegeixes- digué la Diana. -Tan argentina que moltes paraules no saps que volen dir, però no importa, continues llegint fins al final perquè t'atrapa. Què bé que s'explica!- la Maria Dolors. 

Llegida depresa, sense poder deixar-la -explicava el Joan- que considerava que una de les genialitats és el canvi de personatge central, quasi sense que el lector se n'adoni, absolutament necessari per acabar de dibuixar tot el que vol dibuixar. Cal que arribi algú de fora i prengui distancia -continuà.- Algú que s'ho pugui mirar sense les implicacions passionals, econòmiques, familiars o ideològiques a què està sotmesa tota la població. Un retrat magnífic d'un temps i una gent implicats tots en una trama de degradació i d'indignitats. Una espiral d'enganys i violència. Fins que saber qui és l'assassí ja no té importància. De novel·la negra passa a novel·la social i psicològica.(4)

La novel·la guanya molta força amb l'arribada d'Emilio Renzi, -va dir la Fina.- De fet, va ser a partir d'aquest moment que ella va deixar d'apuntar frases perquè tot el relat era una extensa frase que l'arrossegava a seguir llegint.

Es diu que Blanco Nocturno són dues novel·les en una. Nosaltres creiem que Blanco Nocturno és moltes històries en una. Són històries lligades a una maleta amb diners, que està lligada a una dona que va abandonar els fills quan tenien tres anys; a unes filles que  pretenen tenir fills d'homes diferents i abandonar-los també als tres anys, que esnifen coca i relaten històries sensacionals; a una fàbrica tancada que necessita els diners per tornar a funcionar; a un fiscal corrupte que vol especular amb els terrenys de la fàbrica; a un joquei que estima tant un cavall coix que no li importa matar per poder comprar-lo. Blanco Nocturno és la Pampa Argentina i tota la duresa del camp. Blanco Nocturno és l'inconscient col·lectiu junguià aplicat a un poble sense nom que alguns diuen que és el lloc on va néixer Piglia. Blanco Nocturno és una realitat feta de matèria de somnis com si estiguéssim en un teatre shakesperià. Blanco Nocturno és un intent de veritat portada fins les darreres conseqüències, allà on mor per convertir-se en una mentida insuportable.
I l'Enric hi posà el toc final parlant del bagatge cultural de l'autor reflectit en l'obra. Un bagatge, digué, propi dels argentins en general, però de Piglia molt especialment. Són tantes les referències a literatura, filosofia, psicologia... que és difícil trobar-les, de fet segur que se'ns escapen. És Croce una referència a Benedetto Croce? o Schultz un homenatge a Bruno Schultz? Després es va asseure al costat del Joan per apagar les espelmes. 
________________________________________________________________________________-


(1) Així comença Blanco Nocturno de Ricardo Piglia.  
(2) A la pàgina 15 de l'edició que vam llegir de Blanco Nocturno, Ricardo Píglia fa una descripció sensacional del poble on havia arribat Tony Duran, un poble argentí on, com és habitual: los pobladores principales viven en lo alto de las lomas .... i al otro lado de las vías del ferrocarril, los barrios bajos donde muere y vive la mitad de la población. 
(3) A la pàgina 22. És encara el primer capítol del llibre i Piglia ens està presentant els personatges de manera indirecta a travès d'una conversa del comissari i un  botiguer. Són personatges singulars que ens atreuen la curiositat immediatament: Les bessones Belladona, nétes del fundador del poble, amb qui Duran té relacions sexuals, amb les dues; el vell Belladona, mig paralític potser a causa d'un intent d'enverinament per part d'un fill.  Primer intuïm que Duran ha estat assassinat i després ho confirmem. Ens deixa entreveure històries tèrboles, sospites. Sembla que ens endinsem en una novel·la policíaca clàssica. 
(4) Amb el canvi del personatge central, el Joan es referia al comissari Croce que durant la primera part del llibre investiga l'assassinat de Duran i al periodista Emilio Renzi, d'un diari de Buenos Aires, que acaba ajudant al comissari a qui han tancat en un manicomi . Croce és un policia de la vella escola, basa el seu coneixement en la intuïció i en el "saber mirar" i és capaç d'encertar el blanc en la foscor de la nit.  Renzi és el periodista que fa la seva feina des de la investigació i l'objectivitat. Interroga els personatges amb la mestria de qui sap com arribar a l'interior de l'ànima de cada un. Emilio Renzi també és escriptor. Emilio Renzi és Ricardo Piglia.

divendres, 24 de febrer de 2017

El club va llegir Coetzee / Subtítol: Las rubias también

Sí, estoy jodida. Y necesito ayuda.
Soy dependiente. Sí, sí, yo.

 Es temporal, y hay que esforzarse.


Te lo explicaré: de mi parte y de los que estamos así.
 (cliqueu per llegir-la)





La veu de l'Akane va arribar des d'un mòbil. Potent. Ens va regalar la seva poesia "dia 16" i tothom la va escoltar en silenci. Algú amb els ulls tancats. Una altra digué: és molt bona.

Però anem a pams. Ens havíem reunit al mas Negret, una casa perillosa si algú està a dieta. Entre les cosetes per picar que omplien la taula, el xoriç del porquet de l'església. La Fina va fer algun comentari al respecte. Algú altre s'hi va afegir. Els més assenyats van recordar  perquè érem allà. 

El llibre de la tertúlia:
Home Lent
J.M. Coetzee
Edicions 62 / El Balancí
Traducció: Dolors Udina - 2005 - Amb subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes

Podia ser que hi hagués algun problema de traducció? A la Diana li ho semblava. Si més no, té faltes d'ortografia, va dir.  Problema de traductora o d'editorial? Fos una o altra, a la Diana li va fer mal als ulls.

A altres el que els va molestar va ser l'arribada d'Elizabeth Costello. Aquella escriptora creada per Coetzee, el seu alter ego, diuen, que l'autor introdueix a la novel·la a partir del capítol 13. Hi ha un abans i un després de la  Costello. Com hi ha un abans i un després del moment que Paul, el protagonista, confessa a la Marijana que n'està enamorat, que és justament en el capítol anterior. 

Fins al capítol 12 veiem un home que ha perdut una cama en un accident. El pas per l'hospital. La ràbia. L'acceptació de la minusvàlua. Com encaixa la nova realitat que li toca viure? Com canvia o afecta aquest fet la seva relació amb els altres? Com mantenir la DIGNITAT? De tot això l'Akane en sabia alguna cosa, havia tingut un accident, havia estat durant uns mesos dependent. Havia cridat al món que una de les coses que més molesten en aquesta situació és que els altres et tractin com infant, o pitjor, com idiotitzada. Per això ens va enviar la seva veu, ens va recitar el seu poema i va considerar que sí. Coetzee ho havia expressat molt bé, de manera planera, amb la cruesa que correspon, però sense melodrames.  

La Fina s'ho creia, de fet tothom ens ho creiem. Quedar-se sense cama als 60 anys és una mala jugada. La Fina va començar a amoïnar-se quan veia bicicletes pel carrer. Era normal que el Paul no estigués de bon humor. Pena? Segurament aquest és un dels sentiments que ni Coetzee ni l'Akane volien rebre.

Paul, un home de 60 anys, sense cama, decideix tirar endavant sol, no necessita, no vol, ni una pròtesi. Si de cas una mica d'ajuda. I l'ajuda li arriba a través de diverses assistentes, algunes llunyanes, altres maternals, segurament totes el tracten com un esserquehaperdut. Fins que arriba ella, la Marijana, que no és cap bellesa, ni té cap virtut fora del normal. Només el tracta com una persona. I va el Paul i se n'enamora.  I al damunt li ho confessa. Per a alguns: creïble, un joc sentimental que podia fer avançar amb interès la història. Per a altres: força inaudit. Però que no veia que era impossible? Què volia? A la Maria Dolors no li quadrava. Tampoc no li va agradar que una altra dona, al damunt irreal, es poses pel mig.

Que truqui a la porta del protagonista l'autora de la novel·la de la seva vida. Que sigui una dona que li demana, li imposa, asil a casa seva. Que sigui una dona que viu al carrer. Que es converteixi en un corcó, sempre enfadada per la manera com Paul funciona sentimentalment. Tot plegat, un recurs literari que aporta nous interessos als lectors? O, pel contrari, fa que la trama es converteixi en poc creïble i una mica repetitiva? Aquest va ser un dels temes més polèmics de la tertúlia. No ens vam posar d'acord. 

Al Pep també li molestava la Costello, tant que quan pujava per les escales li cridava al Paul: mira que ja torna a ser aquí la pesada, no li obris la porta. I el Paul sempre obria, perquè, considerava el Pep, la Costello fa la funció de la consciencia, i a la consciencia no li podem tancar la porta, però sempre és molt emprenyadora.  

Va ser l'Enric qui va defensar millor la novel·la. Va posar l'accent en què es tractava d'una obra de reflexió sobre la individualitat. I també sobre tantes coses, circumstàncies, que envolten i fan diferent cada individualitat. I aquí tothom, o gairebé tothom, hi estava d'acord. Perquè, tant si havíem gaudit de la lectura com si havíem hagut de fer un esforç per arribar al final. Tant si havíem acceptat els personatges o ens havien resultat antipàtics. A ningú se li havia escapat la quantitat de temes que Coetzee posa damunt la taula, sense cap sentència, només, potser, per deixar constància que existeixen i són cabdals per avançar individualment i col·lectivament. 

Alguns d'aquells temes: Emigració. Confrontacions culturals. Confrontacions generacionals. La importància de la llengua. La vellesa. La soledat. La necessitat de transcendència. La futilitat dels valors. Els sentiments. La relació amb els altres. 

Perquè els altres no són mai allò que voldríem que fossin?  És possible l'entesa entre les diferències? És el final del llibre una resposta a aquestes preguntes? Quina pena que en una crònica de la trobada que es fa en obert a un blog no es pugui desvetllar el final del llibre llegit! Perquè hi ha un objecte que representa... No ho sabem, ni ens posem d'acord els lectors que hi hem arribat.






dilluns, 20 de febrer de 2017

20 de febrer, dia internacional del gat


 

La entrada en religión de Teodoro W. Adorno



No he escrito casi nada sobre gatos, cosa más bien rara porque gato y yo somos como los gusanitos del Yin y el Yang interenroscándose (eso es el Tao) y no se me escapa que cada gato en español es amo de las tres letras del Tao, con la g a manera del agujerito que dejan en los ponchos las mujeres de los indios navajos para que no se les quede el alma prisionera en el tejido; pero ya Kipling mostró que el gato walks by himself y no hay Tao ni prosa mágica que lo retenga más allá de sus horas y sus ánimos / W. Adorno no anduvo muchas veces por las páginas de Saignon, hay que explicar que su Yin y mi Yang (o al revés, según las lunas y las hierbas) se fueron amistando y entrelazando sin el menor contrato, sin eso de que te regalan un gatito y vos le das la leche y entonces el animal desenvuelve reflejos condicionados, arma su territorio y duerme en tus rodillas y te caza los ratones, el triste pacto de las viejas con sus gatos, de las gatas con sus viejos. Nada de eso, mi mujer y yo vimos llegar a Teodoro por el sendero que aja al ranchito y era un gato sucio y canalla, negro debajo de la ceniza polvorienta que mal le tapaba las mataduras, porque Teodoro con otros diez gatos de Saignon vivía del vaciadero de basuras como cirujas de la quema, y cada esqueleto de arenque era Austerlitz, los Campos Cataláunicos o Cancha Rayada, pedazos de orejas arrancadas, colas sangrantes, la vida de un gato libre. Ahora que este animal era más inteligente, se vio en seguida cuando nos maulló desde la entrada, sin dejar que nos acercáramos pero dando a entender que si le poníamos leche en una aceptable no cat’s land condescendería a bebérsela. Nosotros cumplimos y él entendió que no éramos despreciables; salvamos por mutuo acuerdo tácito la zona neutralizada, sin tanta Cruz Roja y Naciones Unidas, una puerta quedó entornada con dignidad para no ofender orgullos, y un rato después la mancha negra empezó a dibujar su espiral cautelosa sobre las baldosas rojas del living, buscó una alfombrita cerca de la chimenea, y yo que leía a Paco Urondo escuché por ahí el primer mensaje de la alianza, un ronroneo confianzudo, entrega de cola estirada y sueño entre
amigos. A los dos días me dejó que lo cepillara, a la semana le curé las mataduras con azufre y aceite; todo ese verano vino de mañana y de noche, jamás aceptó quedarse a dormir en casa, qué te creés, y nosotros no insistimos porque pronto nos volveríamos a París y no podíamos llevarlo con nosotros, los gitanos y los traductores internacionales no tienen gatos, un gato es territorio fijo,
límite armonioso; un gato no viaja, su órbita es lenta y pequeña, va de una mata a una silla, de un zaguán a un cantero de pensamientos; su dibujo es pausado como el de Matisse, gato de la pintura, jamás Jackson Pollock o Appell / día que nos fuimos, sentimiento de culpabilidad inevitable: ¿y si se había ablandado, si tanta leche y fideos y arrumacos lo dejaban en desventaja frente a los duros de la quema, los machazos de orejas recortadas y costumbres de tropas de asalto? Nos miró irnos, sentado en la parecita de piedra, limpio y brillante, comprendiendo, aceptando. Ese invierno pensé tantas veces en él, lo di por muerto, hablábamos de Teodoro con la voz de la elegía. Vino el verano,
vino Saignon, cuando fui a vaciar por primera vez la basura vi de nuevo el salto vertiginoso de ocho gatos al mismo tiempo, barcinos y blancos y negros pero no Teodoro, su corbatita blanca inconfundible en tanto azabache. Previsiones confirmadas, selección natural, ley del más fuerte, pobre animalito. A los cinco o seis días, cenando en la cocina, lo vimos sentado detrás del vidrio de
la ventana, fantasma lunar y Mizoguchi. Su boca dibujó un maullido que el vidrio volvía cine mudo; a mí se me mojaron los ojos como a un imbécil, abrí la ventana y le tendí prudentemente la mano, sabiendo lo que ocho meses de ausencia liman y destruyen en una relación. Se dejó tomar en brazos, sucio y enfermo, aunque ya en el suelo se vio que estaba huraño y distante, que reclamaba su comida como un mero derecho; se fue casi en seguida con esa manera suya de acercarse a la puerta y maullar como si le estuvieran aplastando el alma. A la mañana siguiente ya jugaba por ahí, manso y alegre, pronto al cepillo y al azufre. Al otro año fue lo mismo pero entonces tardó casi un mes
en reaparecer, castigándonos, haciéndonos sentir su muerte, remordiéndonos; pero vino, más flaco y enfermo que nunca, y ése fue el tercero y último año de la vida pagana y alegre de Teodoro W. Adorno, la época en que lo fotografié y escribí sobre él y volví a curarlo de algo que parecía una indigestión de pelos, aparte de que Teodoro se enamoró y eso lo tenía completamente estúpido,
se paseaba por la casa con la cabeza en alto y gimiendo, por la tarde cruzaba el jardín como en un trance, flotando entre los tréboles, y una vez que lo seguí discretamente lo vi descender el sendero que llevaba a una de las granjas del valle y perderse en un atajo, gimiendo y llorando, Teodoro Werther, arrasado de amor por alguna gata de escabroso acceso. ¿Qué destino tuvo ese idilio entre la lavanda de Vaucluse? El de Juan de Mañara, no el de Werther: lo comprendí este año, después de dos meses de Saignon con la ausencia irrefutable de Teodoro. ¿Muerto, esta vez sin duda decididamente muerto, la garganta abierta por alguno de los taitas del vaciadero, pobrecito Teodoro tan débil y enamorado y esas cosas? / once y media es la mejor hora para comprar el pan y de paso despachar las cartas y vaciar la basura; subí el sendero sin pensar en nada, como casi siempre en el momento de las revelaciones (a estudiar una vez más cómo toda distracción profunda entreabre ciertas puertas, y cómo hay que distraerse si no se es capaz de concentrarse) / por expreso y ésta por avión, allez, aurevoir monsieur Serre, un pan redondo y caliente, charla con monsieur Blanc, cambio de nociones meteorológicas con madame Amourdedieu, de golpe la manchita de sombra bajo el derroche amarillo del mediodía, la puerta de mademoiselle Sophie, la mancha de sombra ovillada delante de la puerta, no puede ser, cómo va a ser, qué diablos va a ser, de día todos los gatos son
negros y además cómo es posible que el gran pagano esté tomando el sol delante de la puerta de mademoiselle Sophie pequeñita y jibosa y señorita y sacristana de Saignon, con anteojos y sombrero y una boca perdida entre una nariz que baja y un mentón que sube, Teodoro, Teodoro! Le pasé al lado y no me miró, dije despacito: Teodoro, Teodoro chat, y no me miró, Juan de Mañara había entrado en religión, vi el platito de leche y el hueso de una costilla tan frágil como las de mademoiselle Sophie, las raciones de una vida minúscula de ratoncito de iglesia con olor a jabón barato y a cirios, Teodoro convertido, bautizado, ignorándome, preparándose para la vida eterna, convencido de tener un alma, quizá de noche durmiendo en la casa, la última de las humillaciones, la penitencia final, yo pecador él que jamás aceptaba una puerta cerrada y ahora las rodillas puntuadas de mademoiselle Sophie, las carpetitas bordadas, las oraciones y los ronroneos al mismo tiempo, la vida cristiana en una aldea provenzal. ¿Y el Tao, y los amores, y esa manera de jugar con las pelotas de papel que hacíamos con los suplementos dominicales de La Nación? / vuelto a ver dos o tres veces y nunca me reconociste y está bien porque tampoco yo te reclamaré, con qué derecho podría, vos el más libre de los gatos paganos y el más prisionero de los gatos católicos, tendido delante de la puerta de tu sacristana como un perro que la defiende. Ah Teodoro, qué bonito
era verte bajar por el sendero, la cola al aire, gimiendo por tu gatita entre la lavanda, qué dulce era encontrarte otra vez cada año, el día en que se te antojaba, la noche de luna que elegías displicente para saltar a la ventana y quedarte unas horas con nosotros antes de volver a tu libertad que como tantos de nosotros has cambiado por una jubilación de gato, por el cielo que te tienen
prometido.

Julio Cortázar

extret de:  https://thefaustorocksyeah.wordpress.com/tag/la-entrada-en-religion-de-teodoro-w-adorno/

divendres, 20 de gener de 2017

El plaer de passejar amb la Marianna Ucrìa per la seva llarga vida






A fora és fosc. El silenci embolcalla la Marianna, estèril i absolut. Les paraules diu l'escriptor, són recollides pels ulls com raïms d'una vinya suspesa, són espremudes pel pensament, que gira com una roda de molí, i després, en forma líquida, s'escampen i flueixen felices per les venes. És aquesta la divina verema de la literatura? 

La llarga vida de Marianna Ucrìa 
de Dacia Maraini – Editorial Minúscula 2013 (Pàgina 179)


 


La Llarga vida de la Marianna Ucrìa és literatura en majúscules. Dacia Maraini ens convida a passejar per la Sicília de segle XVIII, a mirar i sentir aquella terra i la seva gent a través dels ulls i el pensament d'una dona de la noblesa que és sordmuda. Sense oïda i sense veu, aguditza la resta dels sentits i es converteix en una observadora excepcional d'un temps de trànsit en què les idees de la il·lustració es comencen a estendre per Europa, però són lluny encara del món on ella viu. Ella les anirà descobrint mitjançant les lectures que l'ajudaran a prendre decisions gens habituals per una dona. Ho farà d'una manera tan senzilla i planera que quasi no percebrem els canvis fins al final d'una llarga vida. Un camí de passos curts però segurs cap a la llibertat.

Algunes de les reflexions que va fer la gent del Club:

És una novel·la molt documentada que ens fa conèixer un país i una època, que aporta informació fins al més petit detall a través d'un llenguatge de sensacions sense so. Extremadament sensible i sensual: notem el fred i la calor, sentim les olors i ens hem de tapar el nas perquè no podem aguantar les pudors.

              «El silenci és una aigua morta al cos mutilat de la nena que acaba de fer set anys. En aquesta aigua quieta i clara hi suren el carruatge, els terrats amb roba estesa, les gallines que corren, el mar que s'entreveu al lluny, el senyor pare adormit.»
(pag. 11)

            «Una dona minúscula vestida de blanc i vermell surt del no-res amb una nena al coll i adreça a la visitant un somriure circumspecte que li arruga la cara verolosa. La Marianna no aconsegueix no tòrcer el gest davant l'atac d'aquelles olors insolents: de femta, d'orina seca, de llet presa, de carbonissa, de figues seques, de cigrons bullits. El fum li penetra als ulls, a la boca, i la fa tossir.»
(pag 265) 


Els traumes infantils com a condicionants de la vida dels adults i l'opció feminista per reivindicar el paper de les dones contra l'esclavitud de ser només màquines de parir, però de parir mascles especialment, són els fils conductors, encara que no únics, de la història. També ens parla de l'amor i de la impossibilitat per viure'l, de gelosies i d'odis, de les repressions, de les terribles condicions de vida dels més humils, de les malalties i de la mort, dels plaers robats com el descobriment d'un cos desitjat o les llargues vetllades a la biblioteca en companyia de pensadors maleïts.

             «Pensar el pensament, vet aquí una cosa agosarada que la tempta com un exercici al qual lliurar-se secretament . El senyor Grass, amb una impertinència  digna d'un jove estudiós, s'ha posat a trepitjar els prats del seu cap. No conten amb això, ha vingut amb un amic: el senyor David Hume , amb aquell ridícul turbant.»
(pag 156)

Cada personatge ocupa el lloc que té adjudicat des del naixement i acompleix la missió de servir o ser amo; eclesiàstic reproductor de pensaments o pare que ha de perpetuar l'espècie i augmentar fortunes creuant llinatges. Només alguns se n'escapen, i encara a estones. Són bàsicament dones, amb petites i decisives victòries personals de les quals l'autora no en fa un pamflet. No hi ha rebel·lió aparent. Una lectura acurada ens fa adonar de la importància dels gestos.

               “Mentrestant, una llum s'ha insinuat en la grisor lletosa del mirall. No s'ha adonat que vespreja i a la porta hi ha la Fila amb un canelobre. No sap si entrar. La Marianna la crida amb la mà. La Fila camina a passos petits i vacil·lants; deixa el canelobre a la taula, va per marxar. La Marianna l'agafa per un braç, li aixeca amb dos dits la bora de la faldilla i veu que no porta sabates. La noia, sentint-se descoberta, la mira amb ulls de rata atrapada... li ha regalat tres parells de sabates, però així que pot ella se les treu i volta peunua”
(pag 135)



Res és en el fons gens original: l'opressió d'unes classes damunt les altres, el domini patriarcal, el càstig per als pobres que no poden pagar els deutes i la impunitat per als crims dels poderosos. Músiques que continuen sonant encara.


Com a “contres”, que en són pocs,  creiem que l'autora tenia planejat dir tantes coses que costen d'encabir en 386 pàgines i situar-les en un context que ha estudiat a fons. Dins la història, que en general flueix amb naturalitat i espontaneïtat, hi trobem situacions que semblen una mica forçades: un personatge absolutament secundari que entra en la trama únicament per deixar a l'abast de la protagonista un llibre de David Hume, per exemple, o l'estranya condició telepàtica de la Marianna, necessària per fer-li conèixer el que no hagués pogut saber d'altra manera ja que no hi sent.

I al final... Millor ho deixem obert, perquè qui la llegeixi hi pugui arribar amb el mateix bon gust de boca que hi hem arribat nosaltres. El que va passar al club al final de la tertúlia va ser que la Fina va repetir la pregunta: la recomanaríeu? I es va sentir un fort i unànime SÍ.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Dels viatges amb la tieta de Graham Greene i del sopar de Nadal del Club

Vam conèixer la tieta Augusta fa cosa d'un mes quan en Graham Greene ens va portar al funeral de la mare de Henry. Henry era un anglès benestant a qui tothom considerava afortunat. Havia estat directiu de la banca, les millors fortunes de Londres havien confiat en ell, i a la cinquantena, a causa d'uns ajustaments d'empresa, s'havia jubilat amb una pensió adequada i una gratificació gens menyspreable. Ara és dedicava en exclusiva al cultiu de dàlies al jardinet de casa seva. 

La cerimònia al crematori va transcórrer amb pulcritud i puntualitat rigorosament angleses, segons l'establert en aquests casos, amb els familiars i amics, que eren pocs, fent cara de circumstàncies. Per sentit d'economia es van retirar les flors del taüt que, en el moment precís, va fer el seu camí cap a les flames.

La tieta Augusta era l'única nota discordant, amb els cabells de color vermell i vestida com s'hagués pogut vestir la reina Maria, ens va explicar una història divertida sobre una altra cerimònia on el taüt havia caigut abans de temps i després ens va convidar a fer un passeig i no va voler begudes tèbies i ens va portar al seu apartament a prendre alguna cosa més forta i ens va presentar en Wordsworth que era un negre descomunal amb alguna funció més que la de majordom. 

Aquí va començar una odissea hilarant amb l'urna de les cendres de la mare com a protagonista. 

- Això anirà d'humor anglès i no sé si m'agradarà- va dir la Mercè.
- Doncs jo crec que la val la pena continuar al costat de la tieta unes pàgines més i després ja en parlarem- respongué el Joan.

El resultat va ser que la Mercè i el Joan van acompanyar la tieta al llarg dels seus viatges i hi van trobar tant de gust que en agraïment li van demanar a  Graham Greene uns quants llibres més. 

També la resta del club vam pujar al tren i ens vam disposar a escoltar les històries de la tieta que eren l'altra banda de la moneda de tot el que Henry havia conegut i donat per bo mentre la mare va ser viva. Cal dir que al llarg del recorregut la disposició del personal a implicar-se i gaudir de tot plegat va anar variant. La Diana, per exemple, va baixar abans del final, quan la cosa ja no la feia riure. He de confessar que jo mateixa vaig estar a punt d'anar-me'n amb la Diana i em va semblar entreveure un gest del Pep que volia dir que s'ho pensava. Però, jo em vaig quedar, alguna cosa m'aferrava a aquell personatge estrafolari i al seu nebot. 

Vaig observar que també el Pep s'hi tornava a asseure. -Continuaré fins al final- va dir -però hi trobo a faltar la pastanaga que m'impulsi a seguir per veure què passa.

- És un problema d'empatia -considerà l'Enric mentre la Diana desapareixia per l'andana- No heu aconseguit fer amistat amb els personatges. 

La Fina, ben al contrari, s'hi implicava cada vegada més. A tal nivell que de vegades era difícil saber si era ella, la Fina, o era en Henry, la tieta, en Wordsworth, la Tooley, o qualsevol altre. Assumia tots els papers, s'entristia, es posava nostàlgica, s'alegrava, amb i com cada un d'ells. Però bàsicament s'entristia. S'entristia veient la pobresa de la vida de Henry, entre les seves dàlies, sopant sol el dia de Nadal... S'entristia quan el Wordsworth plorava per la seva "nena". S'entristia per la Tooley que tenia un pare que no se l'estimava. Suposo que la Fina va saber copsar de seguida que en realitat no era una novel·la d'humor, que és el que esperàvem alguns, era, com va dir el propi Graham Greene, una novel·la trista i fins i tot tràgica. La Fina va agrair molt aquestes paraules de l'autor.

Va ser el Joan qui va fer, al meu entendre, la millor descripció de tot plegat -És una novel·la terrorífica. Comença mostrant-nos una societat anglesa que és perfecta, però resulta que no hi ha res de perfecte. Graham Greene ho explica tot suavet i molt bé. Et presenta una forma de viure diferent. D'una societat falsa a una altra on és possible mostra-se tal com s'és, sense distorsions ni falses aparences. La historia està extraordinàriament contada i els fets i els personatges ben creuats. La primera imatge de falsedat la donen els coixins a la panxa de la mare, aquella dona que en realitat no era sa mare, però ho va fer veure per tapar un "pecat" del marit amb una altra dona. Tot havia de quedar amagat, tot havia de ser correcte. Graham Greene, a través de la tieta Augusta, ens obre els ulls a la realitat. 

I es va parlar de més coses: De si la tieta Augusta significava "l'alegria de viure" i la llibertat o també claudicava i estava sotmesa a circumstàncies que la feien una mica esclava. De l'amor, naturalment. I de la mort, sempre present. Dels diferents tipus d'estimar i especialment dels diferents tipus de morir. La mort, de vella,  d'aquella dona que es va posar els coixins a la panxa i va ser tota la vida exemple de rectitud, confrontada a altres morts: amb una bala a l'esquena per haver estat fidel a un gran amor, en una casa on s'han construït moltes habitacions per ocupar-ne una cada dia i tenir la fantasia que encara s'està viatjant pel món... Escollint una manera de viure, escollim també una manera de morir?

Però, en una cosa suposo que tots estareu d'acord - va dir l'Enric- Graham Greene ho explica tot amb una fina i suau ironia . Escriu amb les paraules justes, amb frases curtes i senzilles. I especialment en un llenguatge fàcil i intel·ligible.

Sí, en això hi estàvem d'acord. En aquell moment ja podíem estar d'acord en el que fos, però bàsicament el que volíem i sentíem eren ganes de deixar la tieta Augusta ballant i retirar-nos a la nostra festa particular. La taula que la Mercè i el Joan havien parat ens seduïa a tots sense excepció. Cadascú al seu lloc i vinga l'alegria, senyores i senyors, que això és el sopar de Nadal del Club de Gastrolectura i damunt la taula hi ha molt per menjar i molt per beure. Cosa fina cada un dels molts. Fins al moment en què es perden els tovallons, o se'ls ha quedat el veí; i la forquilla de no sé qui se l'ha emportada algú per servir el conill farcit. Fins al moment en què s'omplen les copes de xampany i per molt que haguéssim menjat i begut tenim encara molt presents les coses importants com per exemple que l'Akane no ha pogut venir aquest any i que, encara que sabem que vindrà el proper, l'enyorem una mica, i brindem per ella i li enviem el vídeo per WhatsApp, i ella ens correspon amb un altre vídeo ben emotiu.




 Ens petonegem una mica, sense passar-nos, i cap a dormir, -cadascú amb la seva- especifica la Maria Dolors. Ha estat fantàstic, com sempre, la propera trobada a cal Dasca, ep, sense tiberi.