Aquesta és una crònica que hauria de ser llarga, però jo seré breu. Poques vegades un llibre havia arribat a tocar la sensibilitat de les persones lectores del club com Istanbul-Istanbul. A excepció de dues que el van deixar per massa dur, la resta van arribar fins al final. I va agradar tant que tothom tenia moltes coses a dir, tantes que vam haver de dedicar-li dues sessions.
Istanbul-Istanbul és una història de solidaritat. És la possibilitat de creure en la vida i en la humanitat quan tot es derrueix. És la victòria sobre la por, l'horror, el feixisme, la destrucció i la mort. M'han vingut ganes de lluitar! deia una de les lectores. És el poder de la imaginació, deia una altra. És poesia, coincidia tothom.
No sortirem en cap moment de la història de les masmorres fosques, gelades, brutes i estretes on quatre homes i una dona dormen a terra escalfant-se cos contra cos, repartint-se el pa sec, el formatge florit i l'aigua i cuidant-se les ferides de terribles tortures amb els esparracs dels vestits.
Ep! He dit que no en sortirem? No hi estan d'acord la majoria. Perquè en realitat no pararem de viatjar per Istanbul, aprendrem a estimar aquella ciutat a través del seu paisatge i de la seva arquitectura. Ens invadirà la nostàlgia per tot el que podria ser i ha deixat de ser. Ens entristirem amb tanta gent que ja no mira les estrelles. Istanbul podria ser qualsevol ciutat del món, allà on centri cadascú la seva història, aquell lloc que és nostre i no volem que es perdi. Istanbul és el nostre ideal, els nostres valors, tot allò que intentem preservar de la barbàrie, del consumisme, de l'individualisme, de la tristesa i de la por. Istanbul podria ser el món sencer.
Els protagonistes d'Istanbul són persones anònimes, desconegudes, que no surten als diaris. Persones humils que tenen la valentia de lluitar pel que creuen. Persones dins d'un món de rostres sense història que si un dia desapareixen ningú no sabrà què els ha passat. Potser moriran, els mataran, en aquelles masmorres sota terra que els habitants del món de sobre ni saben ni volen saber que existeixen. Els protagonistes d'Istanbul són persones reals, qualsevol amb qui ens creuem cada dia quan anem a comprar el pa. Els protagonistes d'Istanbul són l'esperança, el reconeixement que res no està perdut mentre hi hagi qui lluiti per mantenir viva la veritat, la història, la poesia i la paraula. És per això que converteixen el patiment en una festa comuna on s'expliquen contes universals, canviant-ne el context, situant-los sempre en algun lloc del seu Istanbul. La preservació de la memòria. Memòria de fets i de gent. Memòria dels sentits i dels plaers. Assistirem a autèntiques festes, degustarem menjars exquisits i beurem licors saborosos. Procurant sempre servir als altres abans que a nosaltres. Buscant la comunió.
Aquest conte és molt llarg, però jo serè breu, diu l'estudiant, un dels presos, cada cop que comença un nou relat. Perquè tenien tot el temps del món, però sabien que en qualsevol moment podia obrir-se la porta de ferro i a través d'ella passar potser el botxí que els torturaria fins la mort. O tal vegada els companys de la resistència que havien aconseguit saber on eren i unir forces per alliberar-los.
_________________________________________________________________________________
Nota: La imatge està robada d'aquí. On el Jan Arimany fa una ressenya molt bonica sobre el llibre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada