Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: El dia 23 de febrer
Comentarem: El refugi del temps de Gueorgui Gospodinov ="font-style: normal;">

diumenge, 25 de gener del 2026

Mil sols esplèndids. Un llibre "esplèndid" per a la majoria

De Mil sols esplèndids, una de les novel·les del nord-americà d'origen afgà Khaled Hosseini, en vam parlar la darrera trobada del club de lectura de Les Borges del Camp. 

Va dir que era el llibre que més li havia agradat de tots els que havíem llegit al club. Va dir que el va deixar perquè li semblava massa dur, però que després, un cop el va tornar a agafar, se'n va adonar que era un error saltar-se res, que de fet tot el text, a banda de la duresa, era extraordinàriament bell, que reflectia molt bé la història d'un país. De gran sensibilitat. Li va semblar especialment tendre el relat de l'amistat de les dues dones i va aplaudir la mor del masclista. 

Va dir que li havia agradat molt. Que era dur i fosc a l'inici, però que s'obria pas cap a una llum que encara avui no ha pogut brillar a l'Afganistan. Tres generacions de dones, de fragilitats, de poders, d'abusos, de resistències. Va dir que l'havia treballat molt amb l'alumnat de quart d'ESO i que cap alumne no havia fet una crítica negativa.

Va dir que era una història amb moments que arriben a fer mal. Va dir que havia "sentit" els cops que rebien les protagonistes, però que compensaven les escenes tendres. Va dir que l'amistat entre la Mariam i la Laila mostrava fins quin punt l'amistat i l'amor poden ser una força enorme per sobreviure al sofriment i com fan que hi hagi llum en la foscor. Va dir que era un llibre que colpejava i que al mateix temps abraçava.

Va dir que era una història preciosa, un relat que de tan dur sembla que no podràs continuar llegint, però que en realitat enganxa i et sents cridada a continuar fins plorar amb el final.

Va dir que li agradaven molt les novel·les històriques i que aquest era un dels motius per què li hagués agradat Mil sols esplèndids, però no l'únic. El relat, va dir, mostra que en la violència i el patiment es reforcen els llaços d'amistat entre les víctimes i com això les salva. 

Anava llegint i estava espantat amb tanta desgràcia. Se'n va adonar que ja l'havia llegit, que segurament l'havia deixat per dur. Aquesta vegada va continuar llegint. Va quedar enganxat a la narració i no la va poder abandonar fins el final. Va dir que havia plorat mol. Li va interessar tot, per exemple, va dir, la manera com explica que un home que ja té tres dones no en pot tenir una quarta perquè és de classe més baixa i com no és ell qui ho decideix sinó les tres dones que volen mantenir l'estatus. Li va agradar com ens submergeix en la història d'Afganistan, un país que només ajuden des de fora quan en volen treure alguna cosa.

Va dir que era una novel·la històrica entre cometes. Que reflectia la realitat d'una nació des que van marxar els russos. Va dir que l'autor volia parlar dels costums i de la manera de ser d'un país. Va dir que el reflex d'una determinada societat era el millor que havia aconseguit l'autor. Va dir que ens endinsa en el coneixement d'una manera de ser, que podem observar, des de les seves pàgines, com és un lloc on mai no aniríem. Va dir també que ens ensenya com la amistat és necessària per poder sobreviure.

Finalment, algunes, una minoria molt minoritària, van dir que potser literàriament era una mica fluix, excessivament melodramàtic, com si busqués la llàgrima fàcil. Això sí, sempre reconeixent el valor que té com a document històric. 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada