Restitució, de Rosina Ballester, una joia.

Fer la crònica de la trobada del club del passat dimarts dia 21 de maig haurà de ser un plaer. La trobada, les trobades, sempre són agradables, afables i joioses i el lloc, el mas del Negret, una delícia d'amabilitat i benestar (a banda de les delicioses croquetes de la M. Dolors).

Aquesta vegada ella, la Rosina, va aparèixer magnifica, per sota de l'elegant turbant un somriure d'acollida i amistat. Estava, ho vam saber després, una mica nerviosa. Com hauria anat la lectura del seu llibre Restitució? I si no havia agradat? I si no s'havia entès? Cap problema, al contrari, el llibre havia agradat, molt, moltíssim, a tothom. D'això en van deixar constància, una darrera l'altra, totes les intervencions. L'autora, emocionada, ens ho agrairia l'endemà amb un missatge de veu al grup de WhatsApp.

I ara parlem una mica del que es va dir, només un tastet, d'aquesta joieta que és Restitució, el segon llibre en prosa de Rosina Ballester. Literatura del jo que traspua sinceritat. Prosa treballadíssima que recorda, per la seva musicalitat, els clàssics llatins. Un pou de coneixements on no sempre és possible descobrir la quantitat de referencies que s'hi amaguen.

Restituir, sí, és això el que fa, encara que sigui a través de la desmemòria. Restituir com si el fet asserenés la vida. Del passat al present i del present al passat a través de 12 monòlegs (la part més intima, on es deixa anar, com relaxant-se de tants records) i 65 episodis existencials i vivencials. Són reflexions, i també desitjos, rescabalats de la il·lusió i la realitat del somni.

A Restitució hi ha molt d'amor, poc entre home i dona, molt com a mare, com a filla, com a germana. El personatge d'Ofèlia, molt present, amor trasbalsat. Ofèlia, rodejada de natura. La Natura i els animalons, grans amors també de la Rosina, apassionada en el seu jardí, del qual ens parla i ens parla, i ens anomena tota classe de plantes. Jardí, on recupera l'alè, on es refugia. Flors que són olors, olors que són sabors, vivències. També dols.

En l'amor de filla ens apropa, menys del que hagués volgut, a una mare absent a causa de nombroses depressions, que ella tracta com infermera  i sobretot, menys del que hagués volgut, ens apropa a un pare (no, no s'hi pot apropar gaire, no és un noi). En l'amor de germana, es dóna, s'identifica amb la Margarida, que no li posa fàcil. I aquella unió, intimitat, amb el Baltasar, i la manera d'haver assumir els variats intents de suïcidi, fins que acaba aconseguint-ho.

En l'amor de mare ho vol fer diferent. Estima els fills amb deliri, vol poder estar a prop, potser no hi ha estat tot el que hagués hagut? Dubtes, preguntes. Estimar en  absència, quan els fills ja són grans, i volen, i potser ens retreuen alguna cosa. De vegades els fills no deixen exercir de mare. Desnéixer en diu. És tan evident que ni el Fèlix ni la Joana em deixen exercir de mare. No saben que aquest fer-me enfora suposa el més gran exercici de la vertadera maternitat (pag. 116).

Amor i respecte potentíssims cap el que som, el que hem fet, el que hauríem pogut fer. Records que colpegen, diu la Rosina, no me'n puc desfer. I li agraïm que no se'n desfaci, que ens lliuri aquests caramel·lets que són cada capítol, ni que siguin records punyents, tant els més durs com els més amables, ens arriben i ens colpegen la consciència. Tant que algú imagina que potser entra sense permís en un diari íntim i secret. No ho és, ens aclareix l'autora. Allò que de veritat és intimitat no hi figura. El que hi ha són passatges vivencials que vol regalar-nos. Els lectors en gaudim.

Llegir Restitució, un regal.