La tertúlia, al voltant d'una taula que, com de costum, tenia menjar i beguda, ei! només per picar que no és sopar, però acaba sent sopar: que si croquetes, que si galetetes artesanes...
La tertúlia va començar amb la lectura d'unes paraules de la Teresa, que no havia pogut venir. No li havia agradat massa. No li havia agradat que a la pàgina 50 encara estès justificant perquè escriu. No li havia agradat la protagonista (sosa, buida i sense empenta). També va dir, però, que no li treia mèrit a l'escriptora per la seva escriptura singular i peculiar.
D'estranya i interessant, la va qualificar la Fina, a qui li havia agradat, encara que li va costar una mica d'enganxar-s'hi, trobava l'inici vacil·lant i lent, tot hi adonar-se que estava fet expressament, un joc literari de l'autora. Important, va dir, el suposat escriptor que de vegades sembla que crei un personatge i de vegades aquest personatge es fa molt real. A la protagonista, Macabéa, la veia com una noia desgraciada: pobra, maltractada, bruta, famèlica, malalta i crèdula, però que malgrat tot viu amb il·lusió. S'enamora de l'home pitjor possible que la traeix amb l'amiga, personatge secundari interessant, com la tiradora de cartes la "madame". I el final, Fina, com el veus? Tràgic però alliberador.
A la Mercè i a la Montse, com a la Fina, els hi va costar molt a l'inici, totes aquelles pàgines en què el narrador no sap com conduirà la història... després hi van entrar bé, la novel·la, al endinsar-se en la vida de la Macabéa, es fa més àgil, encara que trista. La protagonista, deia la Montse, és una dona maltractada per tothom. Necessita el "novio". Se l'estima? La Macabéa s'estima a ella mateixa, s'abraça des d'una postura fetal, es dóna la tendresa que no troba amb ningú més.
Al Joan Manuel li va agradar la idea: una dona que crea un narrador home per poder explicar la vida de una altra dona, li va agradar com aquest narrador dóna tombs, no sap com serà, no sap com evolucionarà la seva protagonista. Una protagonista que se li mor quan menys s'ho espera, se li escapa de les mans. És una novel·la, va dir, amb molta misèria.
El Pep la va agafar pensant que seria un lectura fàcil, i realment aviat se'n va adonar que no ho era tant. Li va recordar La caverna de Saramago, i també a Pessoa.
La Rosina, fervent admiradora de la Clarice Lispector, portava un La hora de la estrella del 1977, un llibre de pàgines grogues, treballat i subratllat. Anava d'aquí cap allà, endavant i endarrere i no parava de llegir frases i paràgrafs que considerava genials. Deia, la Rosina, que el narrador i la Macabéa són en realitat un personatge únic, no altre que la Lispector, dona solitària i sempre mancada d'efecte que transcriu aquests sentiments en els protagonistes de totes. les seves històries. El narrador, fictici, és en realitat Lispector, amb els seus dubtes i a la vegada amb el seu talent per fer arribar al lector tota la complexitat d'un procés narratiu. Macabéa és també Lispector, amb totes les seves pors, una persona no estimada, una persona anodina. Crea el personatge d'una dona que acaba morint i, amb aquesta mort, mor a la vegada el narrador, el narrador es mata ell mateix. Llegia el final i deia, això és extraordinari i meravellós. La Rosina busca i llegeix els diàlegs de la Macabéa amb el "novio", molt interessant com ella lluita per arribar a reflexionar, potser no és tan desgraciada, ella vol comprendre, vol saber, però no té ningú amb qui compartir aquest saber. A la Rosina el llibre li ha recordat Valle-Inclán i els seus personatges marginals.
Que totes les vides són importants, també les d'aquells personatges que passen desapercebuts, és una de les conclusions que en va treure l'Enric, qui també va dir que la novel·la pretén donar a entendre el fet creatiu. El narrador, explicava, és una persona amb molts dubtes que busca un diàleg amb el lector. Ens vol parlar de la vida de les persones que no es mereixen un llibre. Però, per què no ha de ser tothom mereixedor d'un llibre?
Quedava algú per parlar, al ser preguntat va dir que com que totes les dones de la seva vida havien estat fans de Virgínia Woolf i de Clarice Lispector, ell s'hi havia apropat amb respecte, amb tant de respecte que no s'atrevia a llegir-les per por de no entendre-les. I amb aquest argument confessava no haver llegit L'hora de l'estrella. El comentari va fer gràcia i algú va dir: això cal que ho escriguis. Doncs ha quedat escrit. Va ser l'anècdota de la tertúlia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada