La mort a Venècia de Thomas Mann

 

Gustav von Aschenbach és un reconegut escriptor alemany, model d’autodisciplina exigent, cerebral, compromès amb el deure. Per escapar de l’estat de crisi creativa i emocional, viatja a Venècia. Desitja que la ciutat sigui un respir temporal, un canvi en la seva vida rutinària i, en certa manera, una fugida del bloqueig artístic en què es troba. S’allotja a l’hotel Des Bains, davant de la platja, on observa la figura de Tadzio o la personificació mateixa de la bellesa. Al començament, l’interès pel noi només és estètic, l’aprecia i el contempla com si fos una obra d’art. Però a mesura que passen els dies, li costa mantenir la distància que s’ha imposat, i poc a poc, l’experiència estètica es converteix en una obsessió.

La bellesa perfecta i juvenil de l’adolescent desperta en l’artista una passió molt intensa. En cap moment interactua més enllà d’una mirada però l’obsessió el porta a la degradació física i moral. Destapar fantasies internes, de vegades, pot resultar perillós. Si Aschenbach era: «l’exemple del virtuosisme burgès i el representant de la seva dignitat»,  ara es mostra un home vulnerable, patètic, amb una pèrdua progressiva de la seva integritat.  Portat pel seu anhel, esdevé un personatge ridícul, un vell maquillat, un decadent que persegueix l’adolescent pels carrerons de la ciutat. A mesura que Aschenbach s’endinsa en aquest sentiment, sorgeix la por a ser rebutjat.  I el lector es pregunta, què queda d’aquell erudit que ha perdut el nord (i que perdrà la vida) per un noi de 14 anys?

Aschenbach sent nostàlgia pel temps passat. Compara Tadzio amb personatges mitològics o escultures clàssiques de l’antiga Grècia projectant tots els ideals de bellesa en la figura de Tadzio.  Contemplació,  voyeurisme, desig sexual? La resposta es troba en les al·lusions a Sòcrates i les converses amb el seu deixeble Fedre.  Segons Sòcrates, «la bellesa inspira l’amant perquè li recorda al cel la seva ànima immortal». Però quan l’experimenta en ell mateix, se sent aclaparat, consumit. Al final de la novel·la el vell parla com Sòcratres i es pregunta si la bellesa porta a la saviesa o a la depravació. Tal vegada, Mann ens mostra una tragèdia grega on hi passen fets horribles, sense culpables.

Mentre el còlera està infectant la ciutat veneciana, l’autor planteja el dilema entre la bellesa artística i la realitat mundana, la tensió entre la disciplina, l’ordre, la moralitat i els desitjos reprimits. L’autor juga amb les imatges i les metàfores per transmetre l’estat d’ànim del protagonista i la seva evolució interior. La prosa és elegant, delicada, rica en detalls. S’esplaia en descripcions internes del protagonista mentre captura l’essència poètica de Venècia, al llindar entre la fantasia i la destrucció.  Mann aboca la trama cap a un punt on hi conflueixen: La sortida de Tadzio, la Venècia decadent i la mort del protagonista. Així doncs, quin final pot presagiar la novel·la si l’arribada d’Aschenbach a la ciutat de Venècia recorda la barca de Caront navegant cap a l’inframon?