Només per això, pagava la pena anar-hi. De fet, hi havia alguns d’entre els 6 que ni tan sols s’havien llegit el llibre. Però va donar de si, el tema.
El primer que vàrem destacar és el traductor. Jo, particularment, cada cop m’hi fixo més. Al Gorki me’l va desgraciar la traducció, i al Zorbàs me l’ha salvat el mateix. Jaume Berenguer Amenós, gran traductor del grec clàssic, escriu una presentació a l’edició que jo he llegit (Edicions 62) que, ara que l’estic rellegint, m’ha deixat bocabadada. Tot el que vàrem comentar ahir surt en aquesta introducció. Caldria llegir-la al final, enlloc de fer-ho al principi, per poder extreure’n bé el suc.
Explica Berenguer Amenós que, a l’època de Kazantzakis, a Grècia es parlaven dues llengües: la katharevusa, la dels puristes, que escriuen una llengua bastarda, mig antiga mig moderna, mig morta mig viva, i que és la llengua oficial de l’Estat i l’Església. D’altra banda, la llengua viva del poble, la dimotikí, que avui ha triomfat ja plenament a la literatura. Kazantzakis fa servir la segona, que no s’ensenya a les escoles i a la qual ha d’afegir mots i girs propis de diferents zones de Grècia, que ha aprés en els seus viatges. I si no troba alternativa, fa servir els propis del cretenc. Per això la seva traducció és especialment feixuga. I l’obra, diu, és una autèntica creació literària, feta d’una prosa ben treballada, austera, sense cap artifici, que va dret a l’essencial per camins senzills. Doncs sí, això mateix.
Passar passar, això que es diu passar, no passa gaire res en tota la obra (i parlem de 310 pàgines). Hi ha un parell de moments, l’assassinat de la vídua o l’incendi del monestir que, segons el traductor, es poden considerar un afegit, grotesc i truculent, que estèticament desdiuen la resta de l’obra.
El que realment passa és que l’autor i Zorbàs parlen. La resta són excuses per a les seves converses. L’autor és l’intel·lectual, el raspapapers, el patró, immers en meditacions búdiques i atret per l’abisme d’anihilament de les místiques orientals. Zorbàs és l’home tel•lúric, que cada dia descobreix el món. El dia que el seu somni de fortuna s’ensorra estrepitosament dedica tota la seva animal energia a la contemplació, com si fos el primer cop, dels estels a la nit d’estiu. Balla per expressar allò que les paraules no poden. Beu, menja, estima, riu, balla, treballa, dorm, és lliure. I si hi ha quelcom que el lliga, se n’atipa, com de cireres, fins que vomita i s’allibera.
El meu personatge favorit és, però, la Madame. És la lluita contra la vellesa, que s’empastifa de maquillatge i aigua de tarongina per semblar encara jove, ridícula i grotesca però entranyable. Sempre dona de pecat, quan decideix que vol ser decent i casar-se, abandona la sea cura personal, fa olor, no es pinta, no es pentina. Curiosa forma d’entendre la decència. És catòlica i es persigna amb quatre dits. Els ortodoxos ho fan amb tres. Per això, mai és una d’ells. I la seva agonia de mort va acompanyada d’un saqueig sense escrúpols ni pudor, en el moment més tràgic de l’obra.
Obra de la qual Zorbàs és el veritable protagonista. És molt masclista, terriblement masclista. Només el que vol ser lliure és un esser humà. La dona no vol ser lliure. Llavors, la dona, no és un esser humà? Però és sincer, noble, coherent, valent. Quan el poble vol decapitar la vídua, només ell, un estranger, s’arrisca per salvar-la. L’intel•lectual no pot ni moure’s del lloc. Diu Kazantzakis que, a la seva vida hi ha 4 homes que varen deixar gran rastre a la seva ànima: Homer, Bergson, Nietzche i Zorbàs. I aquest últim perquè li va ensenyar d’estimar la vida i de no témer la mort.
De l’intel•lectual, l’alter-ego de l’autor, tot el que diré és exclusivament la meva opinió, no gaire compartida per ningú ahir. Però si m’ho permeteu, m’ha semblat un sieso, amb un punt de crueltat derivada del seu allunyament de la realitat. Una d’aquelles persones que més val que no s’assegui al teu costat durant un viatge en bus de 6 hores, que com tingui ganes de parlar arribes al teu destí amb ganes de llançar-te al tren. Preferiria que s'hi assegués Zorbàs, ens beuríem una ampolla sencera de vi durant la parada que es fa a meitat del viatge, ens faríem amics de tot el bus i riuríem una bona estona. Que no?
I un debat es va iniciar. L’intel•lectual conserva a tot preu a Zorbàs al seu costat, perquè n’aprèn, perquè vol ser com ell, aprendre de la seva alegria i passió per la vida, contagiar-se del seu entusiasme, mirar el món amb els seus ulls. Però... pot fer-ho? Pot arribar a ser com Zorbàs?
Què en penseu? La gent canvia, aprèn, progressa fins a tal punt? O és cert el que diu la meva àvia: el que nace lechón, muere cochino?
