Si això és un home de Primo Levi

Silenci, va dir algú. Ho va dir quan ja havíem parlat molt. Silenci, sí, hi vam estar d'acord. És tan gran l'impacte que es produeix durant la lectura de Si això és un home, és tan forta la impressió que ens queda quan tanquem el llibre que la paraula silenci és la que més s'hi adiu. Sí.

Va ser una lectura que va colpir tothom. Tant i tant que havíem llegit, tantes pel·lícules que havíem vist... Era ara quan ens arribava, de veritat, amb tota la força, amb tota la duresa: què era, com es vivia, com es no vivia, com es patia, com s'anul·lava, com es deshumanitzava, en els camps de concentració, camps d'extermini, nazis.  

Ho sabien els alemanys el què estava passant? O els polonesos?  I els austríacs?... Sabien, però no volien saber. No és fàcil reaccionar en segons quin context. Igual, va senyalar algú, d'aquí uns anys diran: sabien els europeus què passava a Gaza? 

Amb Sí això és un home Primo Levi ens fa arribar el seu testimoni directe i punyent. Necessita explicar, vol que el món sàpiga què va passar, com van ser aquells experiments brutals que portaven les persones fins al límit de la seva resistència. D'aquí només se'n surt per la xemeneia, li diuen només arribar.

Però abans hi ha el camí, preludi de les dureses futures. Els tanquen en un tren de bestiar, sense espai ni higiene, sense aigua ni menjar. Aquest viatge va ser analitzat com un viatge també simbòlic, com la baixada de Virgili als inferns. Cada etapa implica una pèrdua més gran de llibertat, dignitat i esperança.

Els presoners dels camps de concentració deixen de sentir-se homes, han perdut la seva humanitat. Privats dels seus objectes personals, privats de la seva roba i dels seus cabells, privats d'identitat, només són un número. La seva riquesa: una cullera, uns parracs, un tros de cordill, un botó, un boci de pa sec i un platet de sopa aigualida. Robaran per no perdre aquests objectes. S'hauran de convertir en bèsties per protegir-se fins i tot dels companys. Arribaran a odiar-se, potser a sí mateixos. És la lluita per la vida en un despietat procès de selecció natural per la supervivència. Es tornen apàtics i amansits. Els cops ja no els fan mal.

Tot això Primo Levi ens ho explica al llarg de 17 capítols,  amb una prosa sòbria, precisa i sense concessions. Allunyada del melodrama, però punyent i directa, com si prengués distància, com si fos una tercera persona. Vol que arribi a tothom, vol que arribi la veritat despullada d'eufemismes. Era tan forta la necessitat d'explicar que el llibre el va començar allí mateix, en un laboratori gèlid on va tenir la "sort" de poder estar un temps. Potser aquest temps al laboratori i agafar l'escarlatina cap al final, a punt d'entrar el russos, el van salvar de la mort segura.

Especialment punyent és el darrer capítol. Els alemanys ja són fora i encara no els han anat a alliberar els russos. Estan malalts, no tenen quasi menjar. Molts es van morint de malaltia o de fam. Sobreviure, sobreviure en les condicions més dures i extremades possibles. Sobreviure per poder explicar-ho. I nosaltres rebem el testimoni. Ens arriba i ens travessa la pell. Ens colpeix l'estómac i ens fa mal al cor.