Un sopar de Nadal per menjar delicies i parlar de "Peix de gat", la novel·la del Jordi Tiñena

Senzilla, però entranyable. Planera, però profunda. Agradable i sorprenentment interessant. Una novel·la de postguerra que ens apropa a personatges molt reals. Un text esplèndid, propi del noucentisme, que domina a la perfecció els salts en el temps, que ens transporta sense que ens n'adonem dels anys quaranta als vuitanta del segle passat. El mar sempre com a teló de fons. Les barques, les xarxes i el caminar pausat dels vells pescadors. I també un mestre jubilat, enamorat. Protagonistes que són narradors, que parlen clar i català. Una novel·la antropològica i històrica. Un cant a favor dels vençuts de 1939.    

Som a 20 de novembre de 1975. Al Serrallo es devia destapar més d'una ampolla de xampany. El franquisme no s'ha acabat, però sí els anys d'opressió i malviure de la Teresa, casada per obligació amb un home cruel, imatge de tants i tants altres de motlle franquista. Ell és Pere Sants, sí, el dolent de la pel·lícula. Segurament, segur, n'hi havien molts més com ell. Tiñena ha considerat, i ens sembla bé a la majoria, que dibuixant-lo a ell en fem prou per recordar-los tots. A l'altra cara de la moneda el mestre, amb aquell amor platònic, amb els anys de l'exili a l'esquena i tantes cartes sense enviar. El mestre i el seu amic pescador, represaliats després d'una guerra que van guanyar els dolents, ells són, es clar, els bons de la pel·lícula.

I el foc crema la Tereseta, la barca. Un símbol d'alliberament, allà, al Serrallo, per a la Teresa, més potent que l'altre gran símbol arreu de l'estat, la mort del dictador. Amb les flames s'inicia el llibre, aquell 20 de novembre que tots recordem. Les flames seguiran presents al llarg de la narració. Gracies a aquestes flames la tieta finalment ha pogut agafar la Teresa i dir-li "anem", fuig d'una vegada d'aquell desgraciat. El mestre no va ser capaç de dir aquest "anem", mai.

La Teresa és una mica bruixa, era coneixedora que alguna cosa passaria, que vindria una "desgracia" i l'esperava contenta. De bruixes ho han estat totes les dones de la seva nissaga. Ella n'és la darrera. Al començament de la història, quan s'explica la bruixeria i el Pere Sants perd la barca, encara no sabem ben bé qui són els bons i qui els dolents. Poc a poc va quedant clar, i els bons esdevenen més bons i els dolents més dolents.

I finalment el silenci que es trenca. El silenci, gran protagonista de la postguerra en totes les cases on va arribar d'una o altra manera la repressió. El dia del cop d'estat, el 23 de febrer del 1981, de nou la gran por: "Torna la guerra". Quan va saber que no hi hauria guerra ella va decidir que ja era hora de parlar. 

Peix de gat és una novel·la que ens ha agradat a tothom, amb una sola excepció. Ens ha agradat pel seu llenguatge. Per la proximitat dels esdeveniments. Perquè és memòria històrica. Perquè el Jordi Tiñena va saber fer extraordinàriament bé de flaneur, com ens diu al darrer capítol. Passejant, deixant-se portar sense rumb, observant i finalment posant en boca dels dos narradors aquelles veritats que estan impreses a l'aire del vell Serrallo.  

I després d'una animada i distesa tertúlia, un sopar ple de llepolies que va acabar amb una copa d'un exquisit i premiat xampany de la universitat Rovira i Virgili. Bones festes a tothom. L'any que ve ens tornarem a trobar.