La Diana va arribar a Cortázar a través de "Instrucciones para subir una escalera" que li va caure a les mans per atzar. Un conte va ser suficient per sentir-se cortaziana, havia de conèixer més coses d'ell. El pas següent, naturalment, va ser comprar-se "Historias de cronopios y de famas", un llibre de tauleta de nit que recita gairebé de memòria i que li ha servit d'inspiració per escriure ella altres contes. Ens va presentar el seu ídol a través d'un paràgraf de la introducció al "Manual de instrucciones".
Cuando abra la puerta y me asome a la escalera, sabré que abajo empieza la calle; no el molde ya aceptado, no las casas ya sabidas, no el hotel de enfrente; la calle, la viva floresta donde cada instante puede arrojarse sobre mi como una magnolia, donde las caras van a nacer cuando las mire, cuando avance un poco más, cuando con los codos y las pestañas y las uñas me rompa minuciosamente contra la pasta del ladrillo de cristal, y juege mi vida mientras avanzo paso a paso para ir a comprar el diario a la esquina.
L'entusiasme de la Diana per aquest "Gran cronopio" que transmuta tot el que mira per construir una realitat paral·lela feta de fantasia, misteri, ironia, sarcasme i absurd no és compartida per tothom al nostre club de lectura. Crec que va ser la Rosina que va dir que a Cortázar s'hi havia d'entrar quan encara ets jove, que potser calia "prendre-se'l" a petits glops. Certament, tots aquells que ja havíem "tastat" Cortázar alguna vegada ens vam tornar a entusiasmar amb les "Historias de cronopios y de famas". Qui hi arribava per primera vegada, o no hi va entrar per allò de "no s'entén res" o es va quedar un xic indiferent. El Joan els va recomanar insistència per passar del "no s'entén res" a mirar amb visió Cortázar. La Mercè, en part, ho havia aconseguit, havia deixat alguns contes de banda, però altres els va trobar genials, i va voler desxifrar, com ens havia passat a tothom alguna vegada, qui són, què representen els cronopios o els famas. En la recerca per esbrinar-ho va topar amb les paraules del propi Cortázar: El problema conmigo, ya te lo cuentan, es que cuando me piden explicaciones es pura pérdida, porque a mi me cuesta mucho explicar cosas que no me las explico yo mismo. El Joan Manuel va començar elogiant l'estructura dels contes i el treball que, suposava, havia significat per a l'autor construir-los. Tot i així considerava que no li havien aportat gran cosa i va trobar del tot incoherent que algú capaç d'escriure un conte que demostra la impossibilitat de les classificacions, perquè cada individualitat és especifica i diferent, acabi classificant l'univers en tres tipus d'individus: famas, cronopios i esperanzas. Però, si precisament aquest conte "Su fe en las ciencias" forma part de las "Historias de cronopios y de famas"! No ens està dient ell mateix que no caiguem en la temptació de pensar que està fent classificacions? Els que estimem Cortázar no creiem que classifiqui ni pontifiqui. En ell res és el que és, ni res és immutable.
Què fa doncs Cortázar? Es tracta de surrealisme? Va més enllà?
Alicia Puleo ho descriu així: Su objetivo no era meramente estético, sino también ético: buscaba
renovar la percepción de las cosas para torcer el rumbo de la historia,
una historia que parecía llevar a la humanidad hacia la destrucción.
Pretendía mostrar una "desnudez axial" a través del rechazo de las
categorías vehiculadas por el lenguaje tradicional. Uno de los medios
será su actitud lúdica: juegos de palabras, cambios ortográficos
satíricos, alteraciones en la puntuación, neologismos. Cortázar
consideraba su labor como un descenso a las fuentes inconscientes de la
escritura.
Cortázar, diu la Rosina, no es pot copsar en una primera lectura. A diferència del realismes màgic que entra directe i provoca admiració immediata, aquí cal un treball per arribar a gaudir-lo. Un cop descobert es pot entendre que llibres com "Historias de cronopios y de famas" acabin sent llibres de tauleta de nit. Un dels contes preferits de la Rosina és "Educación de príncipe" on tracta el conflicte generacional amb subtilesa i molta ironia.
Per a l'Enric l'escriptura de Cortázar parteix del surrealisme, que va ser bàsicament la seva escola, però s'allunya del surrealisme oficial per buscar la inspiració en autors com Alfred Jarry o Raimond Roussel, o en les pintures de Marcel Duchamp i René Magritte. Cortázar és genial per la seva manera de mirar, per saber veure el que no podem veure la resta dels mortals. Parla de tot això mentre remena un exemplar de "La vuelta al dia en ochenta mundos" de pàgines esgrogueïdes, algunes desencolades; línies subratllades, paràgrafs assenyalats i moltes anotacions als marges; li manca un tros de llom. És, diu, un llibre dels que els llibreters de vell anomenen "fatigat". Se li veuen les ganes de llegir-nos algunes pàgines però es conté i estableix amb la Diana un interessant diàleg sobre si "La vuelta al dia en ochenta mundos" és o no autobiogràfic. S'han trobat dos cortazians i han volat més enllà de les "Historias de cronopios y de famas", més enllà de l'aquí i ara del club de lectura. Cortázar, explica l'Enric, era també un gran aficionat al jazz. I ara sí, llegeix. Llegeix un text titulat " Louis enormísimo cronopio".
Ahora vea usted cómo son
las cosas en este teatro. En este teatro, donde una vez el grandísimo
cronopio Nijinsky descubrió que en el aire hay columpios secretos y
escaleras que llevan a la alegría, dentro de un minuto va a salir Louis
y va a empezar el fin del mundo. Por supuesto Louis no tiene la más
pequeña idea de que en el lugar donde planta sus zapatones amarillos se
posaron una vez los escarpines de Nijinsky, pero precisamente lo bueno
de los cronopios está en que nunca se preocupan de lo que pasó alguna
vez, o si ese señor en el palco es el príncipe de Gales.
I de "La vuelta al día en ochenta mundos" passem a un altre clàssic. El Joan fa un elogi de "La casa tomada" un conte que es vesteix de surrealisme i d'absurd per definir amb exactitud una patologia ben concreta.
No vull acabar sense un record per una cronòpia que ens va deixar massa avia,. Ada Tardini. Aquella argentina de Girona que va arribar a Les Borges perquè a l'omplir la sol.licitud per a demanar destí va marcar Baix Camp quan en realitat volia dir Baix Empordà; que ens va fer llegir els "Cuentos de la Selva" d'Horacio Quiroga quan en realitat volia que llegíssim "Cuentos de amor de locura y de muerte". L'Ada era una enamorada de Cortázar, a casa guardem el primer volum de "Obras completas", un regal de l'Ada.
___________________________________________________________________________
I, fora de crònica, o fora de la tertúlia literària pròpiament dita, un milió de gràcies al Mas del Negret, per acollir-nos en un espai tan màgic i ser tan bons amfitrions. Perquè la trobada d'ahir era de final de curs i això vol dir sopar. I dir sopar vol dir en aquest cas aperitius, amanides, truites, conill farcit, conill guisat, coc d'albercoc, pastís de xocolata, cerveses, vins i xampanys. I alegria, per sobre de tot l'alegria.
Y del Edén i del castigo
nació el sudor, nació la muerte
cosas sin importancia
puesto que del Edén y del castigo
nació por sobre todo la alegria
Julio Cortazar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada