Lítica de Lucia Pietrelli

 

Va ser cap al 1911, quan Kandinski va afirmar que un quadre era una simple combinació de colors, obrint-se així el camí cap a l’ abstracció i als nous corrents que marcarien el pas a la revolució artística del segle XX. Quan mirem o admirem l’art abstracte, ens deixem portar i transportar a altres mons. Si parlem de llenguatge musical, l’atonalisme apareix com una evolució de la tonalitat clàssica, donant pas al dodecafonisme, polifonisme, politonal, etc. Pot ser que la literatura prengui un camí semblant? Amb aquestes paraules, començava la conversa sobre la lectura de Lítica de Lucia Pietrelli.

L’autora converteix la novel·la en una realitat autònoma, sense la caracterització dels personatges, com si fossin esbossos d’un quadre. El paisatge, el bosc, el poble, la natura...es veu integrat en l’imaginari de la germana gran. El fonamental és la manera com Pietrelli escriu, com distorsiona l’escriptura com a joc literari.  Així com en pintura, una taca rodona pot ser més significativa que no pas una figura humana, en Lítica, una combinació magistral de frases poden construir una novel·la. En la lectura del llibre s’ha produït, gairebé col·lectivament, una forma de seducció hipnòtica. Hem llegit les seves pàgines fins al final, malgrat la seva incomprensió! Aquest fenomen recorda el que deia Lucreci sobre la poesia: el llenguatge poètic és com la mel melòdica que es col·loca al tombant del got per a què el deixeble begui inadvertidament, fins a la darrera gota, l’amarg xarop del saber.

Una trama sense temps lineal, sense ordre dels fets, amb omissions, frases desllorigades que l’autora et convida a reflexionar-hi. L’estil de Pietrelli és escriure pensaments, circumstàncies, situacions que es poden incloure en qualsevol lloc del relat.  La paraula no serveix per explicar l’acció, aquí, el que menys compta és l’argument. Intencionadament, es descriu el pensament trastocat de la germana gran, Ella, a través de la visió particular de la seva germana petita. L’objectiu, potser, és donar vida al Noi de Marès? O és Gael qui s’ha d’impregnar del Noi de Marès? Lucia Pietrelli persegueix la idea de la mort, cruel en el seu pensament distorsionat per tantes imatges consecutives. Una pinzellada subtil de La mort i la Primavera de Mercè Rodoreda.

Lítica (Litos, Lisi, o Liti, trieu l’origen que vulgueu) és un llibre poètic que suggereix ser interpretat. Requereix un esforç i a voltes, un patiment. Però, la literatura no ha de ser un gaudi? És cert que la tendència obscura en novel·la sempre hi ha estat. Podem citar autors com Paul Valéry o Mallarmé en els quals l’efecte suggeridor de les paraules compta més que el seu significat, però, com tot, es tracta d’un corrent que no tothom s’hi adhereix. De la mà de Pietrelli,  pots imaginar-te com l’espai és “un teatre, una ficció plàcida i compartida, una simplificació de les coses”. També pots ajuntar “el passat amb el present i eixamplar-te de cop” o pots creure que “la nova vertebració del pensament és amb l’absència de l’esquelet”. Tot plegat, una simetria radiada de múltiples colors que varia il·limitadament en agitar-lo. El calidoscopi està servit amb Euclides, Galileu o Descartes.

En aquesta història tan personal de l’autora, hi conviuen personatges femenins complicats i despersonalitzats que contrasten amb els masculins i secundaris: en Gael, la parella d’Ella, amb qui manté una relació purament sexual, i en davallada evident; un pare fantasma; el fuster i elaborador de taüts, que ha ocupat el lloc del pare; l’Enric, que tot i estar mort, viu més que la resta de vius; i l’escultura del Noi de Marès, inert pel material de què està feta, però més sensible que alguns dels éssers animats.

En definitiva, Lítica és una obra molt personal, de lectura lenta, pessimista, fosca,  plena de cites intercalades i molt profundes les quals conviden el lector a aturar la lectura i reflexionar-hi. Al nostre entendre, en la pintura i en la música, malgrat el desconeixement, contemplar la seva expressió ens infon un sentiment. En literatura, no podem evitar que la paraula vagi associada a la comprensió.