Tu llegeix, encara que no entenguis res, em va dir la Rosina. Però sí que vas entenent, és com una telenovel·la, van passant coses...
Amb aquestes paraules de la Diana va començar la tertúlia sobre Ulisses una obra magna de la literatura del segle XX que molta gent diu que ha començat però no ha pogut acabar. La vam posar de deures d'estiu al club, en homenatge al seu traductor, el Joaquim Mallafrè, mort recentment.
El Joaquim Mallafrè va fer una traducció fidel a l'esperit de l'original, en va conservar la seva musicalitat i va introduir, tal com Joyce va fer amb l'anglès, localismes del català, paraules pròpies del Camp, maneres de dir d'aquí. L'Enric ho explicava i va posar l'exemple de l'escena en la qual dues dones mengen damunt la columna de Nelson i l'observador diu: això és com anar a fer una costellada al Salt; el Salt és una cascada a la riera de Maspujols, ningú que no sigui de Reus o voltants ho pot entendre. Mallafrè també va introduir paraules pròpies del llenguatge gitano, i és que ell, continuava explicant l'Enric, va aprendre caló de petit anant a plaça i escoltant.
El Joan Manuel va comprar l'Ulisses quan es va editar amb la traducció del Mallafrè, l'any 1985, ho va intentar, però no el va poder llegir, potser el volia llegir massa depresa, perquè quan es va jubilar, als 70 anys, el va agafar, i hi va entrar, planet i suau, gaudint cada pàgina. Aleshores no sabia, i no li va caldre entendre, perquè es deia Ulisses. Me'l vaig engolir la mar de bé, va dir amb aquell llenguatge ulldeconenc que el caracteritza.
El Joan Manuel tenia moltes més coses a dir, i encara no les va dir totes, el vam tallar abans d'acabar la seva dissertació que anava bàsicament sobre el temps. Ulisses és un dia de la vida d'un heroi (heroi o antiheroi, d'això també se'n va parlar força, però no el Joan Manuel). Un dia que no notes. A la novel·la hi ha acció, van passant coses, podien passar en un dia, o en diversos. Però Joyce ho encabeix en un dia, tot una odissea que dura 20 anys, reduïda a un dia, se n'ha de saber molt! És cosa ben complicada, una contracció del temps gens fàcil de fer. És llarg, un dia que es fa molt llarg. L'autor vol parlar de moltes coses, gairebé sempre amb doble sentit, de vegades te n'adones d'aquest doble sentit, de vegades hi deu ser, però no te n'adones.
Encara som amb el Joan Manuel. Va dir: Joyce fa un llibre que passa en un dia amb la paradoxa que no es pot llegir en un dia. I aquí es va crear un guirigall força divertit, no ens vam tirar els plats pel cap perquè som persones educades i perquè el que hi havia a dins era molt bo. Es pot llegir Ulisses amb un dia? Hi havia qui sostenia que precisament aquest és el temps exacte que es necessita per llegir-lo. Naturalment Joyce ho havia previst. No, no ho havia previst ... no, és impossible llegir-lo en un dia .... Ho deixarem aquí.
Per al Pep, igual que per al Joan Manuel, era la segona lectura. Si en som de bons la gent del club que fins i tot hi ha qui llegeix l'Ulisses no una sinó dues vegades! No l'havia acabat (la segona lectura) però ho farà, no és vol perdre el monòleg interior de la Molly, les pàgines finals, extraordinàries segons totes les crítiques; magnífiques i divertides, segons la Rosina, que no va poder venir, però ens va trucar, li hagués agradat que en llegíssim alguns paràgrafs, cosa que no vam arribar a fer, se'ns va fer tard amb la molta xerrameca. El Pep, entre altres coses, va destacar, també, com les reflexions del Bloom són, de vegades, molt avançades en el temps.
La Isabel podria explicar molta teoria sobre l'Ulisses, aquella que es va haver d'aprendre per fer-la arribar als seus alumnes. James Joyce, com Virgínia Woolf, son pioners, trencadors, trastoquen el concepte de novel·la. Ja no és tan important el què passa i on passa, el que realment importa és com ho vivien els personatges, d'aquí l'ús dels monòlegs interiors, d'aquí el fet que sigui molt més difícil de llegir. Els personatges són els herois actuals. Sobreviure a un dia, és en definitiva, tot una odissea.
Això s'està fent llarg? Probablement, és que es van dir moltes coses, i queda encara el tertulià que més va parlar, l'Enric, de les seves paraules millor fer-ne només un resum.
Va començar, l'Enric, explicant que es va estar una setmana per llegir 100 pàgines, s'aturava a cada frase a buscar referències. Després va haver d'anar més ràpid. I s'ho va passar bé, tot i tenir la sensació que es perdia moltes coses. Buscava, essencialment les referències a l'Odissea, ben difícils de trobar (en va comentar alguna). Va destacar, algú més ho havia fet anteriorment, les diferències d'estil entre els capítols. Els personatges es mostren, moltes vegades, a travès dels seus pensaments, per això de tant en tant trobem frases inacabades. Joyce estava en contacte amb dadaistes i surrealistes, d'aquí també el seu estil i la seva complexitat.
James Joyce va estar vuit anys per escriure una obra mestra, una obra difícil, tant que, segons l'autor, havia de tenir els crítics entretinguts durant 300 anys. A nosaltres ens va costar, però ens n'alegrem d'haver-la treballat.
