Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Abans de la trobada

Hem tornar a canviar la data de la propera trobada. No som un grup amb gaire ordre, bona cosa. Hem canviat la data per poder reunir-nos abans. Millor cosa. Som un grup collonut. Mala paraula, no m'escau. Som un grup de conya. Millor així.

Tothom ha llegit la Soledat. Algunes amb avidesa, només un dia, altres, probablement, l'han fet durar una mica més. Ningú ha deixat els deures sense acabar. Som un grup disciplinat? Ni de lluny! Som un grup motivat.

En parlarem llargament, se'ns farà de nit entre paraules. Després, allò que hem dit, alguna de les coses que haurem dit, valdrà la pena escriure-les aquí, és una proposta. Perquè crec que aquesta hauria de ser una de les funcions d'aquest blog, magnific regal de l'Akane, que al costat de la llista dels llibres llegits (que l'Akane se n'ha deixat un i no el posa, caxis) hi quedin les nostres impressions, per a “la posteritat”, ni que sigui una posteritat efímera, com ho és tot. Només és una proposta, pot ser així, i pot no ser. No som un grup amb gaire ordre, ja ho he dit. Això m'hi fa sentir a gust, no ho havia dit, o sí.

De la novel·la pròpiament ja en parlarem dimecres. Però, puc fer una prèvia? Unes reflexions marginals? Puc. M'haig de respondre jo a mi, perquè no hi sou ara mateix darrera aquesta pantalla.

Jo no l'havia llegit abans. Recordo aquells taulells de llibreries, aquells aparadors, que en un moment determinat es van omplir de la cara de la Mirjan, una model holandesa que es va escollir per a la portada. No, jo llavors tampoc no sabia qui era aquesta senyora, de fet tampoc no ho sé ara, només he llegit el que diu la Wikipedia. El cas és que aquella mirada de sobte va ser a tot arreu i a mi quan una cosa és massa repetida m'agafa una especie de rebuig, digues-li prejudicis creats i ho endevinaràs. No el vaig comprar, ni el vaig llegir llavors, ho he fet ara, amb motivació, que no amb disciplina.

Però aquest llibre era tant a tot arreu, tan best seller, que és inevitable, per a mi ho és, preguntar-se per què. Què fa que un jove amb només 27 anys escrigui la seva primera novel·la i tothom la vulgui llegir? Se n'escriuen milers de llibres cada any i centenars de bons, segur. Per què alguns es compren i es tradueixen, i es tornen a comprar i a traduir, i a traduir i a comprar? Hi ha alguns elements necessaris i imprescindibles sense els quals un llibre mai no serà un best seller? He intentat recórrer al mestre, és a dir al google, i no és que m'hagi ajudat massa. La majoria em volien fer creure que no m'hi havia d'encaparrar, que de fet best seller únicament vol dir més venut, no hi ha res més. Quina manera de fugir d'estudi! Altres em deien alguna cosa més. Per exemple, que un best seller ha de tenir una trama que “enganxi” des del primer moment, i que en general la majoria d'escriptors de best sellers no se la juguen. La novel·la històrica, la de espionatge o la policíaca són les més socorregudes. La històrica ens fa creure que “aprenem” que en sabem més de qui eren o de què passava en anys o llocs llunyans. La d'espionatge i la policíaca tenen el camp llaurat, només cal llegir amb avidesa fins arribar al majordom. Un altre tret comú és el de l'heroi (de vegades amb heroïna incorporada) gent com nosaltres, propers per ubicació social, color de la pell, tendències sexuals ... Gent que passa dificultats, moltes, moltíssimes, una com a mínim a cada capítol i de vegades n'hi molts de capítols. Gent que finalment és capaç de sortir-s'en. Hi ha encara un altre tret en comú, mai no han de posar en qüestió la idiologia majoritària. Una novel·la anti nazis funcionarà, una anti jueus ho té més pelut.

La Soledat dels nombres primers no és ni històrica, ni d'espionatge ni policíaca. La Soledat dels nombres primers és una novel·la d'amor, encara més, és una novel·la d'amors impossibles. Tristan i Isolda, Romeo i Julieta, Els Ponts de Màdison ... Generalment han funcionat. Un noi blanc, de casa burgesa, heterosexual. Una noia blanca, de casa burgesa, heterosexual. El problema d'ell s'ubica a la ment, el problema d'ella al cos.

Ep, no passa res, perfectament possibles aquests protagonistes. El més important és que l'escriptor sàpiga dibuixar-los bé i aconsegueixi una bona trama, que ens digui coses, que ens aporti, que ens sedueixi. Ja en parlarem dimecres. Però no puc evitar pensar què hagués passat sense el component d'amor impossible, si no fossin blancs, si no fossin heterosexuals, si no els passessin desgracies a cada capítol. Què hagués passat si fos ella la intel·ligent i ell qui tingués un problema físic. Hagués funcionat? S'hagués pogut convertir en un best seller? I després em pregunto per què em faig aquestes preguntes. De fet, potser, no ho sé, l'únic que cal fer quan tens un llibre a les mans és llegir, deixar-te emportar per la trama, deixar-te seduir, i si ho aconsegueix ja n'hi ha prou. Ens ha seduït la Soledat dels nombres primers? En parlarem dimecres i després, és una proposta, ho deixarem aquí per a l'efímera posteritat.

4 comentaris:

  1. M'ha agradat trobar-me un post que no és meu, jejeje.
    Magda, com sempre...fantàstica!

    ResponElimina
  2. Doncs jo el que he pensat és que en aquesta obra no hi ha ni un personatge que estigui bé, i per bé vull dir que no arrossegui cap ferida a l'ànima. Tret, potser, del metge que es casa amb l'Alice, i tampoc ho veig massa clar, i del company professor matemàtic de la universitat nòrdica. I llavors, si tantissima gent ha empatitzat amb aquest llibre, i ha estat un best-seller, què hem de deduir? Que empatitzem amb els personatges ferits? Tanta gent està ferida?
    Mireu el que he trobat por ahí:
    "Giordano es físico y sabe de ciencias. Pero todos podemos compartir esa experiencia, en mayor o menor medida, porque estamos condenados a cierto grado de aislamiento, a sentirnos individuos ininteligibles, incapaces de vencer la distancia que nos separa del tú, insalvable. A veces a pesar del gran amor. Todos hemos tendido puentes, que resultaron inútiles. Todos nos hemos herido al hacerlo, y tenemos en algún pliegue profundas cicatrices que nos convierten en veteranos de esa guerra, de las trincheras desde las que, en algún momento, cada uno de nosotros disparó soledad, o contra la soledad. "

    ResponElimina
  3. Magda, per cert, hauries de posar una altra etiqueta: Italia. :D

    ResponElimina