Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: ......
Comentarem:

dimarts, 24 de març de 2020

SESSIÓ DEL CLUB DE LECTURA DE 18 DE MARÇ


 

Habibi

Guió: Craig Thomson

Dibuixos: Craig Thomson

672 pàgines.

Blanc i negre
Editorial: Pantheon Books









Havíem de trobar-nos, però no va poder ser.
Havíem de menjar pastís i beure xampany per celebrar aniversaris. Però no va poder ser.
Vam trobar a faltar:
Les respostes, el diàleg que establim a les trobades, les afirmacions i negacions de la tertúlia, els somriures de complicitat, les interrupcions, el goig de compartir conjuntament allò que es diu, les ametlles i les cerveses i els bunyols i els requisits...
No va poder ser. 

Calia estar confinats. Ho sabíem. Ho enteníem. 
No ens vam acovardir. No calia ni volíem deixar de compartir.
I ho vam fer de manera virtual. La gent va escriure el que li havia semblat el llibre llegit.
De tots els escrits, tots diferents, tots interessants, el que ens va agradar més va ser el de la Diana:



Jo no m'havia interessat mai pels "còmics", ni per la Bíblia, ni per l'Alcorà. I se m'ha quedat curt. 
Al sortir del club, encara amb el regust dels bunyols de quaresma flotant entre les dents no vaig poder evitar fullejar, amb la sana intenció de veure com ho faria per "llegir" aquell totxo.
L'endemà, de ressaca lectoril me l'havia empassat.
És d'aquells llibres que tenen música, que no t'adones que no estàs llegint, que no t'adones que estàs abduïda per uns fulls de paper en blanc i negre, quan et penses que estàs veient una pel·lícula. Però no, no hi ha música, no hi ha colors, ningú parla i amb prou feines hi ha lletres.
Perquè, a sobre, les lletres no són lletres, són representacions de serps, de conceptes, de idees.
Tota l'estona estava mirant la portada del llibre: 1a edició 2011, USA. Ho he hagut de llegir moltes vegades. 1a edició 2011. USA.
Em quedo amb la sensació de pobresa cultural. Vull llegir-me el Quijote, si, però hauré de llegir-me la Bíblia, l'Alcorà i... vull aprendre àrab. Just dos dies abans de presentar-me la Dodola i el Zam m'havien explicat l'escriptura xinesa (si se'n pot dir així), no són lletres buides de sentit sinó que tot són petites obres d'art, d'idees, de representacions del que expressen: el descans és una persona asseguda sota l'ombra d'un arbre (i com s'ho fan per escriure aquestes coses en un teclat??).
No sé si és cert o no, però pel que sembla, l'àrab té vida pròpia. No només tenen significat les lletres sinó que amb elles pots representar quadres, que pots llegir de tots els costats sense perdre l'essència i, tot al contrari, donar-hi molt més èmfasi, molta més força.
I resulta que les grans crisis només són per a pobres, "moros" i tercermundistes... I ara, amb el coronavirus, amb Habibi... qui és el tercermundista? Qui és més savi? Qui està preparat pel que realment és cert, que és la incertesa?
La por comença amb la propietat, la llibertat en decidir el que vols. Quins són els rics? Què en farem de tants diners si no tenim arbres per seure acollits per seure a la seva ombra




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada