Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

diumenge, 29 de gener de 2012

Aperitiu de Senyoria



Érem  a les darreries del segle XIX,  els gattopardos i els bearns sortien de la història i ens deixaven finíssimes i intel·ligents reflexions plenes de nostàlgia, però també d'enteniment, a l'hora de la seva decadència. Hem saltat tot un segle, no cap endavant, hem fet marxa enrere i ara som al XVIII, al final del XVIII, quan el canonge Pujals preparava el gran cerimonial de fi de segle, a la catedral, clar, que era on tocava fer tots els grans cerimonials, i encara que no se'n sortia en el repartiment dels bancs perquè tots volien ser més endavant, d'una cosa n'estava segur: Pere Caro i Sureda-Valero y Maza de Lizana, marqués de la Romana i capità general de Catalunya seria al primer banc.

No, no hi decadència de nobles, ells són els que tallen el bacallà. Sí que hi ha una emergent burgesia que ocupa llocs destacats a l'administració i a l'economia, una burgesia que en el fons vol arribar a noble, obtenir títols i riqueses i jaure sense fer res i rebent honors. Bé honors i alguna cosa més. A les pàgines 122, 123 i 124, Cabré aconsegueix la millor descripció d'una societat de classes que mai he llegit. Quan hi arribeu ja m'ho sabreu dir.

Hi ha també, naturalment, sé que ho diràs Joan, una església. Sempre hi ha una església: LA VICENTETA PER UNA BANDA; la Nelson i la Ricarda per l'altra; la petita de Sant Just, la pastoreta, l'esquerdada Agustina de Sant Sever, la Tomasa de la Seu, la Pasquala dels Filipons ... Barcelona es mou a toc de campana. Són moltes les referències a l'església que no tenen desperdici, però d'entre totes la que més m'agrada és la de la sadomasoquista, potser sado més que masoca, Confraria de la Sang. La visita de les dames de la Confraria de la Sang a la presó, ara no trobo la pàgina, és un dels molts passatges a retenir i comentar.

Diu Cabré que Senyoria és una reflexió sobre la relació entre l'home i el poder. Em prenc la paraula home com a genèric sense fer-ne comentaris i continuo. Senyoria no és, encara que ho sembli, una novel·la policíaca, per ser-ho necessitaria l'element essencial de qualsevol novel·la negra, una persona que desitgi de veritat trobar el culpable. Aquí no hi cap aquesta persona; al poder li calen  culpables, certament, però se li enfot que ho siguin o no de veritat.

Senyoria és una novel·la plena d'ironies i de frases genials, un altre dia en posaré algunes, que ens fa somriure des del començament. Va somriure. Feia dos anys llargs que no somreia. Diuen que la primera frase és cabdal perquè l'obra ens entri bé. Cabré ho fa, al meu entendre, de manera magistral. Però compte amb els somriures, perquè sense avís previ ens arriben els records de les elvires pobrissones. Les frases iròniques, les que fan somriure, són sempre a les descripcions dels poderosos com si volgués rebaixar a la vulgaritat tanta arrogància; però mai no les trobem quan parla de les víctimes, veritables heroïnes. Compte amb els somriures perquè forçosament se'ns trencaran al costat de l'Andreu, el mestre Perramon, la Teresa o el Ciset.  Elvira pobrissona. I sobretot se'ns trencaran quan llegim les dolces cartes del Ferran Sorts dirigides a l'Andreu, el jove tocat per la mà de la deessa Fortuna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada