Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dijous, 16 de febrer de 2012

Una sessió amb senyoria





Ens vam trobar. Feia tres setmanes llargues que no ens trobàvem. L'estol, format per un llop i unes quantes daines va fer rotllana al voltant del petit radiador. Vuit graus al carrer, però amb un vent gèlid que imposava la sensació d'uns quants per sota. No vam necessitar introducció. Tothom sabia de sobres qui era Cabré, tothom n'havia llegit alguna cosa. Algunes repetíem Senyoria.

I vam començar a parlar i a parlar, tallant-nos, però no massa, escoltant, sempre, o quasi sempre. Senyoria va donar molt de sí. S'havia llegit sense pauses. S'havia gaudit a ple pulmó. S'havia sofert amb l'estómac encongit. I la gent tenia ganes de dir-ho i de ressaltar-ne els passatges.

Una no l'havia acabada i va demanar un pròrroga per al retorn. Una altra no va poder, era l'excepció, ja passa, de vegades, que un text no entra, cal esperar el moment, cap disciplina, cap obligació. Llegim per gust, ens trobem, perquè volem. Donya Marianna no sabia perquè s'havia casat amb sa senyoria, ja els hi passava això als personatges de la novel·la: es casaven perquè si, com tantes coses es feien, com tantes coses es fan. Perquè sí. Ni tant sols per imperatiu legal, només perquè sí.

A la Mercè el fragment que més li ha agradat és el de la confessió de Rafael Massó: ... Conec la justícia humana a fons. És dèbil, es arbitrària, està portada pel homes ... que també poden delinquir .. la justícia humana és injusta per definició. L'home no té poder per decidir ... Qui li dóna autoritat a ningú per dictaminar el tipus de castic per al reu? ...

I ho podríem deixar aquí, amb aquesta confessió d'aquell que sap que és la justícia. Ho sap perquè l'ha impartit amb orgull durant molts anys. Amb orgull, amb estratagemes i amb mentides. Ho sap perquè la justícia és ELL. No és Rafel Massó qui es confessa, és la personificació de la justícia que és defineix: La Llei és un conjunt d'arbitrarietats reunides en un Codi i consagrades pel costum de cada època. Cosa de professionals.

Són els professionals de la justícia i del poder els protagonistes de Senyoria. Cabré ens els serveix directes a la vena. Els descriu de manera àgil i dinàmica, gairebé com dibuixos animats, caricatures grotesques i a voltes vulgars; interessades, roïnes. Disposades a conservar al preu que sigui la seva part de cel a la terra. Encara que no només, matisa l'Imma, els de les escales més altes es mouen per interessos. En el fons, per imperatiu social, ho fa tothom. Però compte, Cabré ens demostra que és molt fàcil sortir-ne escaldat. Se n'ha de saber molt per moure's per la teranyina de la cobdícia i no quedar-hi atrapat. Saber-ne i tenir les esquenes ben guardades.

Però ens estàvem confessant. Ella, la justícia, es confessava. Érem a la gran confessió, quasi final, ja molt aprop del darrer i estricte silenci. Però n'hi ha d'altres, el relat és ple de confessions, de culpes, culpasses i culpetes, i de necessitats de perdó. Quin turment la consciència! Elvireta pobrissona: Repeteix constantment el regent. I Flap. Pobre Elvira, però flap. Un flap onomatopeic, brutal, que busquem saber què és, que no descobrim què és fins que el Ciset es confessa, ell també, d'aquell flap que el corsecava, d'aquell flap que sentim, que veiem, que olorem; com olorava el gos els crisantems. Imatges, sorolls, sabors i olors, I mentre llegíem: veiem, sentíem, degustàvem, flairàvem ... Algú va dir que era un llibre tan visual que era estrany que no n'haguessin fet cap pel·lícula

Interessos, roïns. Conquestes i més conquestes. Al sac. Uns aconsegueixen cossos i els altres ànimes. Al sac. Només set se m'han resistit: diu el capellà de la presó. Una altra ànima per a mi. Al sac. Un altra cos a la forca, quin delit!

Tothom necessita confessar-se? Només hi ha una persona que ho rebutja. A la merda: li diu l'Andreu al capellà. I és que l'Andreu no necessita confessió, perquè és innocent. Culpa i innocència es posen una i una altra vegada cara a cara. Cabré escull un temps en el qual comença a apuntar el romanticisme. La revolució francesa ha donat esperances a una joventut que viu contra la vida. I al costat de l'Andreu que és el representant de la Innocència en majúscules hi col·loca la imatge de l'Amistat també en majúscules representada per la figura d'un músic jove, personatge real que no el veiem compondre, només el veiem escriure cartes poètiques a un amic poeta que tancat a la presó és absolutament incapaç d'escriure res que no sigui Em maten i no sé perquè. Innocència i culpa enfrontades i lligades fins al punt que la cosa més innocent i romàntica, la medalla de la Teresa, acaba sent la prova inculpatòria.

Amen. Així acaba el primer llibre. Estem d'acord que és, podria ser, un final. Hem perdut l'Andreu. Amen. A la pàgina 230 d'una obra que en té 393. Com és possible perdre el protagonista a mitja novel·la? I llavors descobrim que l'Andreu no era el protagonista, el veritable protagonista és Rafel Massó. Canviem de registre, es fa més lent. Ja hem rebut les patacades i ara toca reflexionar sobre el què passa i perquè passa. Una aranya ha quedat atrapada en la seva pròpia tela i anem veient com intenta, intenta, intenta, deslliurar-se'n.

El darrer llibre ha agradat força a algunes persones, per a altres perd una mica la força i la gràcia que tenia el primer. És menys caricaturesc, menys dinàmic. Hagués hagut de pujar de to. Per a l'Enric, Cabré fa massa concessions a la galeria, repeteix conceptes. La mateixa trama del joc contra Massó es una mica forçada i el personatge no es mou amb l'astúcia que es podria esperar d'algú que ha sabut mantenir-se tant de temps en el poder. L'Enric creu que Senyoria és una novel·la aperdigonada, és a dir: li falta volada. Però no és majoritària l'opinió, En general el club ha volat i ha aterrat a cada pàgina, amb cada una de les frases enginyoses, amb cada cop d'efecte, Cabré domina la llengua, hi juga, i a més sap com mantenir vives les expectatives fins al darrer silenci.

I no és el final, tinc moltes coses més apuntades a la llibreta. No he parlat dels astres i de la relació de cada llibre amb la constel·lació que li dona nom. La Fina va portar un llibre sobre estrelles. Ella pot dir moltes coses al respecte, tant de bo ens en faci cinc cèntims en aquest blog. La Teresa va parlar dels personatges aïllats com estrelles que amb la lectura acabes lligant en constel·lacions.

Tinc moltes coses més apuntades a la llibreta, però es temps de retallades i m'estic allargant massa. No faig estricte silenci, però acabo.


1 comentari: