Dimecres compartirem “home” i volia fer-vos un tast de quatre paràgrafs extrets del text. A mi, m’ha agradat molt, l’he trobat, per segona vegada, molt ben construït. No passa res en tota la novel·la, és senzillament una mirada al mirall (a l’espill, com diu Ell), però entre l’abisme del futur, la por a l’oblit i el Magatzem de la Memòria, m’he trobat en uns quants llocs. Com diu l’Escriptor, “em vaig trobar sol davant l’espill” per passar del personatge fracassat (el real) al personatge ideal (l’imaginari, el literari), per refer un passat i poder construir un futur.
Cito textualment:
- Pàg. 43, després de la mort dels pares i del canvi de vida:
“Aprenguí a dubtar. Dubtar és pensar. Vaig esdevenir un escèptic (...). El primer a pagar els plats trencats fou Déu Totpoderós. El vaig despatxar ipso facto, sense miraments. La indemnització ix cara: el buit, l’angoixa vital... Fou com saltar d’un tren nocturn en marxa –un tren comodíssim, amb calefacció companyia i música de fons- i continuar el trajecte a peu”.
- Pàg. 101. Les ones... quina sou?
“La trajectòria d’una ona, una biografia comprimida. Gràcies a les ones conec millor els humans. Hi ha ones de mort sobtada i ones d’agonia lenta, ones exuberants i ones somortes, ones eixordadores i ones mudes, ones sublims i ones contrafetes, ones carxot i ones carícia, ones díscoles, contracorrent i ones gregàries, ones promíscues i ones castes, ones clàssiques, ones barroques, ones minimalistes...”.
- Pàg. 109. Passat i futur. És la cinquena lliçó: l’abans i el després són més intensos que la seva execució. El desig: un monstre insaciable...
“No sé què és millor: el que feia abans, imaginar escenes, o el que faig ara, recordar-ne. Imaginar o recordar, heu ací el dilema.
Allò que he viscut, allò que ha esdevingut experiència, anul·la la idea preconcebuda, sovint superior.
Passem mitja vida imaginant i anhelant el futur i l’altra mitja recordant el passat.
Imaginar o recordar, heus ací el dilema. En tot cas, ambdós exercicis superen la realitat. Mentre complia les fantasies no me’n delectava tant com abans o després de complir-les.
Això sí, sense experiències no hi ha records. Cal viure amb intensitat, no sols pel goig efímer, sinó per acumular grans records, inversió de futur”.
- Pàg. 146. Dir “no”. Viure de forma coherent ;-)
“Qui sap dir “no”? Qui diu “no” en el moment oportú, sense vacil·lacions? Qui accepta el real, l’hostilitat que genera en els altres la paraula “no”? Qui renuncia al comodíssim, al simpàtic “sí”; o a l’indefinit “potser”?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada