Sopar de Nadal amb Pierre Lemaitre

Era el set de gener. Havien passat les festes i ara tocava trobar-nos i compartir el nostre sopar de Nadal. A casa els amfitrions tot estava a punt: el pessebre, l'arbre, el tió, les postals i la taula exquisidament parada. Cadascú va portar el que li tocava, vam tenir de tot i força. Un àpat  boníssim acompanyat d'una tertúlia amena i saludable. Abans de sopar, tal com era perceptiu, vam comentar el llibre que havíem llegit al desembre: Ens veurem allà dalt de Pierre Lemaitre. 

El llibre va agradar, molt o força a gairebé tothom. Una persona va trobar que massa coincidències forçades i poc creïbles i a una altra li van sobrar les escenes massa dures de la guerra: sang, pudor i merda per tot arreu, va dir, i potser no calia. 

Però anem als elogis que van ser totalment majoritaris. Es pot dir, sense por a equivocar-nos, que Ens veurem allà dalt es un llibre que el club recomana.

Ens veurem allà dalt és una crítica ferotge a la guerra, a la violència, als militars sense escrúpols, als corruptes que s'enriqueixen aprofitant la desgracia d'altres. Perquè el llibre té dues parts, una que parla de la guerra i ens mostra com és de terrible i una altra que ens adverteix que en temps de pau les coses no són gaire millor, hi ha gent abandonada, gent que pateix, sense ajudes de la societat, gent marginada, pels motius que sigui, que ha d'espavilar-se amb imaginació i de vegades amb picaresca, per poder sobreviure. Gaire diferent d'ara? Lemaitre, es va dir, exposa situacions que perduren al llarg dels temps. A la novel·la hi ha qui s'enriqueix amb taüts, posa-li mascaretes, va dir algú; i es van recordar les prebendes en la gestió del drama causat per la DANA i altres situacions similars massa comuns i freqüents.

Però, Ens veurem allà dalt és també un cant a l'amistat: Albert Maillard és un personatge que provoca una gran empatia per la dedicació i cura que té cap Édouard Péricourt. Dos personatges molt diferents però units a partir de l'explosió d'un obús que deixa sense mig rostre a Péricourt, qui prèviament havia salvat la vida a Maillard. Albert treballa i fa el que pot perquè Édouard estigui bé. Édouard sobreviu gracies al seu talent creatiu.Tots dos ideen una manera d'aconseguir diners, vendre escultures falses. No explicarem aquí com se'n surten.

I contrarestant l'amistat i l'amor dels dos protagonistes, la maldat del tinent Pradelle, assassí dels seus propis soldats, afamat de gloria, que continua duent a terme, també en temps de pau, les accions més sinistres només per enriquir-se i passar-s'ho bé, enganyant la dona i la família. Depreciant, de fet, tothom qui no li aporti un benefici immediat. 

Els bons i el dolent. Uns ens creen immediata simpatia, a l'altre l'odiem. Potser una mica caricaturitzat. Creiem que Lemaitre ho fa expressament. Es podria dir que estem davant d'un thriller, però també algú va comentar que té parts de novel·la gore, un record cap a Lovecraft.

I em vaig morir, diu de sobte el narrador. Però no és mor, subtileses de l'autor perquè interpretem.

Queden més coses. Es va parlar dels sentiment del senyor Pericourd que ara rebutja el seu fill per diferent i després plora la seva mort. Cal anar-lo a buscar. Cal enterrar-lo al panteó. Cal fer-li un monument. França està plena de monuments als caiguts, tots de la primera guerra. Què passa que no n'hi ha de la segona? Vergonya? Però això ja potser és una altra tertúlia.