Més sobre "La Mare"

Algunes coses més sobre “La Mare” ...


...i jo, que no vaig poder participar a la trobada, no resisteixo la temptació de dir la meva.

Per mi el llibre, massa llarg i reiteratiu, no és merament un pamflet pro- comunista, ni ens parla només de la condició dels obrers i de les dones a la Rússia dels Tsars, ens parla també, i potser sobretot, de vida, de soledat, de sentiments, d’esperances, de lluita, de renúncia, de fanatisme i ens situa molt clarament en un moment històric d’un lloc concret.

Per mi “la mare” descobreix sobretot l’esperança i a través d’ella a sí mateixa. I què hi ha més bonic que l’esperança quan es viu en un món ple d’abusos de poder, de misèries, d’ignorància, d’acceptació de patiments, de viure per viure, de por... ? De por (extraordinàriament ben explicat al principi de la novel•la) fins i tot al canvi, a la gent de fora que porta alguna possibilitat d’una vida diferent.
La vida dels obrers a la Rússia anterior a la revolució és molt dura, però és previsible, és la que coneixen, i els explotats temen el canvi, desconfien.

I és que l’esperança no es sovint, per tots plegats, allò que ens permet tirar endavant en els moments difícils?

I és que, tots plegats, sovint, no renunciem a allò que volem o creiem por pura por de perdre allò que tenim?

Per mi la novel•la ens parla també de l’amistat i el vincle (o potser hauria de dir la comunió) que es generen a partir d’una lluita comú, que sovint està per sobre de formes de ser i de viure i naturalment de classes socials.

I qui no s’ha sentit molt a prop d’aquells que creuen i lluiten per una causa comú.

Pel que explica la Magda ( o pel que jo entenc del que explica la Magda) en el debat parlàveu des de perspectives molt diferents, massa diferents m’atreviria a dir: per una banda la dels que havien cregut en el comunisme i havien lluitat per les llibertats i els gran ideals i per un altre la dels que tot això tant abstracte els queda molt lluny i estan més acostumats a la defensa de drets o interessos concrets. La dels que, per la seva formació cristiana gravada al còrtex (possiblement reconvertida al socialisme com la mare), entenen la renúncia per aconseguir els objectius i la dels qui, més descreguts, pensen més en drets que en llibertats i fugen esporuguits de la paraula compromís o sacrifici. Segurament és una qüestió sobretot generacional, però també ideològica. I això, per mi, és una de les grandeses de la bona literatura, que a cadascú de nosaltres ens parla de coses diferents i possiblement de manera diferent en funció de les nostres vivències i del nostre moment vital.