Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

divendres, 17 de desembre de 2010

La Mare

La Mare de Màxim Gorki
L'edició treballada per mi és Catedra 2005.
(Altres ho han fet amb altres edicions i traduccions constatant que la traducció pot ser un problema)


Va ser el quinze de desembre a dos quarts de vuit del vespre. Va arribar tothom força puntual a casa l'Ada, encara que aquest tothom (o totdon com diria l'Imma) fos més reduït que altres vegades. Set persones, el número màgic que la Fina havia intuït. Set orelletes va portar la Fina, càlcul perfecte.

L'Ada tenia la taula parada. Delicadeses de menjar cuinat per ella i xampany. L'Ester va portar dolços. I després de menjar i beure segons les ganes de cada una, i una mica més perquè tot era exquisit, l'Ada ens va oferir uns passos de ball i ens va demostrar l'origen comú de totes les danses mediterrànies començant per la mes vella de les que es fan i es desfan.

Era una festa gastronòmica? Era l'aniversari d'algú? Era una festa tradicional? Era, només, una trobada d'un club de lectura, però no es tractava d'un club de lectura qualsevol. Era el nostre Club de Lectura. Ens tocava parlar de La Mare de Gorki i intuíem una certa peresa. Un cop destapada la primera botella de xampany tot va ser una mica més fàcil.

Perquè La Mare no és un llibre fàcil de llegir. No tothom l'havia acabat. No a tothom li havia agradat. “És fa farragós arribar fins al final” amb això hi va haver acord. Alguna de les persones assistents tot just anava pels primers capítols. Era només problema de les tres-centes i pico de pàgines? No, intuíem que no. El tema potser estava desfasat, només potser, perquè, xerra que xerraràs, l'Enric va fer diverses aportacions en aquest sentit i finalment va quedar una mica en el aire fins a quin punt tot aquell patiment i totes aquelles necessitats de lluitar per canviar les coses no serien avui força vigents.

Però és cert, que es fa repetitiu i que és difícil, lectura enllà, no començar a passar pàgines cada vegada més en diagonal. Exagerades i llargues descripcions. Moltes “is”, massa “is”, va dir l'Ada. Ningú més no se n'havia adonat. Ho vam comprovar obrint un paràgraf a l'atzar, i era veritat. Hi ha moltes “is”. “Doblo minuciosamente la tela y se la guardó en el bolsillo; el palo lo rompió dándole un golpe en la rodilla y lo lanzó después a la chimenea. Después fregó las ventanas y el suelo con agua fría. Puso el samovar y se vistió” He escrit les primeres lletres que m'han vingut als ulls de la primera pàgina que se m'ha obert. Totalment a l'atzar, com ho vam fer dimecres.

Vam començar a destriar la novel·la. Acord total pel que fa als primers capítols. Extraordinaris. Entra amb força abocant-nos al damunt tot el patiment i la misèria d'un poble, dels obrers d'un poble particularment, de qualsevol poble de fet. L'internacionalisme és una de les creences de Gorki, i com a tal una de les “ensenyances” que pretén transmetre. El proletariat és la classe que s'ha de salvar.

No hi ha cap dona al primer capítol. És la vida de treballadors explotats que ofeguen les seves misèries a la taverna. No hi ha dones als carrers. I de sobte es fica dins d'una casa, l'escenari més habitual del llibre. Arribem a imaginar-nos perfectament aquella casa fosca, la taula on es reuneixen clandestinament els socialistes, la cuina, el samovar, els llits en un racó. I la mare, símbol del patiment de totes les dones. “Era alta, algo encorvada, y su cuerpo castigado por el continuo trabajo y las palizas de su marido se movia silencioso y ligeramente ladeado ...” la descripció continua parlant d'arrugues, cicatrius, canes ... Només tenia quaranta anys! 

En aquest punt de la conversa ens vam adonar d'aquests dos símbols importants, el dels interiors, com expressió de la clandestinitat, i el de la mare, com expressió de totes les dones que deixaven de reconèixer-se a sí mateixes, que no podien estimar ningú, ni els seus fills, ni pensar, ni sentir, únicament esperant el moment de la propera pallissa.

I vam començar a debatre si la mare havia entrar a la lluita per ideologia o per amor al fill. Si tot el que va arribar a fer fins la mort va ser en algun moment producte de creences fermes o només perquè el fill així ho hagués volgut. “Si el meu fill em veiés” diu moltes vegades la mare, en quasi cada una de les seves accions arriscades. I en el debat ens vam acalorar i començarem a parlar al mateix temps. I l'Akane va haver de fer de moderadora. I no ens vam posar d'acord. Però més enllà del fill hi havia el descobriment d'altres persones, totes les que creien el mateix que el fill, que la tenien en compte. Per primera vegada es descobria a sí mateixa amb tota la seva vàlua, i els altres li reconeixien. Potser no era només per amor al fill, potser era també per aquest descobriment, per voler estar amb qui la feia ser. Potser, deia l'Imma, però en tot cas, això no volia dir que ho cregués realment. Però si precisament el que Gorki pretenia era explicar que “la llum” del socialisme es descobria a través dels altres, de les paraules dels altres o de les lectures prohibides que els altres regalaven. La mare va veure aquesta “llum” a través del fill i les amistats del fill. Aquesta és la lliçó gorkiana. Però tampoc no ens vam posar d'acord.

Quin és el personatge que se us ha fet més simpàtic? Va fer de sobte l'Akane. Andréi, era el personatge que se'ns havia fet més simpàtic a tothom. Per què? Potser perquè és el primer del qui es va enamorar la mare i això ens condicionava. Però també perquè l'Andréi representava la senzillesa, i la veritat. L'home nou? Un altre símbol. 

Com n'eren de diferents les dones socialistes! Va quedar clar que sense ser una novel·la feminista sí que era evident la diferència de tracte entre les persones de dintre (dels cercles socialistes) i del carrer (la realitat). Un carrer del que gairebé no se'n parla després del primer capítol. Desapareix sota la única “llum” dels que són. Ells i elles viuen diferent, construïxen el seu propi món i les seves pròpies veritats (la veritat?) Una mica com ens diuen que passava amb els primers cristians. Perquè el cristianisme, la religió, planeja sempre durant tot el llibre, bàsicament el de la mare que l'adapta a tot el que està fent. Les persones socialistes, diu la mare,  creuen “encara que elles no ho sàpiguen”.  

Creure de tal manera en una idea com per abandonar-ho tot en el seu nom? Per aquí va girar la conversa quan ja començava a fer-se tard. Els protagonistes de La Mare renunciaven a tot, no hi havia altre amor que no fos l'amor universal de classe. No hi ha sexe. Una espècie de celibat? Secta? Quines virtuts i quins perills té arribar a confondre's tant en una idea?  Qui pilotava l'avió que es va llençar contra les bessones ho feia per una idea que creia bona. La lluita socialista a Rússia va portar a l'estalinisme.

Però quantes conquestes, quantes grans obres no s'han construït perquè algú hi ha cregut i ha estat capaç d'enfrontar-se i de renunciar? Una societat justa és una utopia? Quin sentit té viure per a una utopia si sabem que és inabastable?

 “La utopia és com les estrelles que ens guien, encara que sapiguem que mai no les podrem abastar” Era més o menys així el que va dir la Fina. Va aclarir que la frase “tan cursi” no era seva. Però la va dir, i jo no vaig pensar en apuntar-la i per tant no sé exactament com és. Una frase una mica “cursi” potser. Però en tot cas la idea queda clara. No hi combregàvem, em sembla, al menys no de la mateixa manera, totes les persones reunides. Però com que soc jo qui fa el resum, sóc jo qui decideix tancar amb aquesta frase, encara que no recordi ben bé com va, encara que sigui una mica cursi. La utopia, com les estrelles, no és abastable, però ens pot guiar i gràcies a ella continuar fent camí.

3 comentaris:

  1. Com diria el Pérez-Reverte, ¡qué nivel Maribel!.
    Magda...ten points!!!

    ResponElimina
  2. Magda, jo també et felicito pel resum perquè, a més d'incloure tot el que vam dir, ho dius amb una claredat impressionants. Vaig tard, però sempre ho acabo llegint... moltes gràcies.

    ResponElimina