Sobre les segones lectures.

Voldria posar les notes al SAGA, però oh sorpresa, no funciona. Així que aprofitaré aquest moment de recolliment i solitud a la sala de profes per fer quelcom de positiu i productiu: fer unes reflexions sobre les re-lectures de llibres.

Jo soc partidària de no llegir per segon cop un llibre. Mai, i segur que hi ha alguna excepció, però ara no se m’acut. Parlaré per mi, clar, que aix`és molt particular.

Els llibres que llegeixo estan estretament vinculats al moment històric en que el he llegit. Sense aquest context no es pot entendre, i és aquest qui te part de la “culpa” de que un llibre m’agradi, em desagradi o em sembli una ofensa a la vista, al bon gust i al concepte de literatura (que em sembli una merda, vull dir).

Quan un llibre m’ha agradat molt, més val que guardi el bon record i no el toqui. Si torno a llegir un llibre que em va entusiasmar, corro el risc que la meva situació personal hagi variat, i per tant, aquella lectura ja no em toqui el cor, em deixi freda, aliena, i al final, m’envaeixi una sensació d’estafa. Com pot ser que aquest llibre em pugues fer vibrar, si és una caca?

Per exemple, sóc conscient que més val que no toqui les meves lectures d’adolescent rebel: Burroughs, Henry Miller, Anaïs Nin, Hermann Hesse. Deixa’ls estar tranquils a les seves prestatgeries, ja que atrevir-se amb ells pot suposar un disgust. Els hauria de baixar del seu pedestal, i el que en el seu moment em va fer descobrir un tipus de literatura que jo pensava que no existia, pot fer-me entendre que, aquest tipus de literatura, igual més val que no existeixi. Burroughs era un degenerat i un pervertit, i per a llegir aquestes coses, no cal anar tan lluny, amb llegir el diari tinc prou, i potser més.

El llop estepari de Hermann Hesse me’l va recomanar el meu primer amor. Jo veia al protagonista amb la seva cara, i la heroïna era, com no podia ser d’altra manera, jo mateixa. Si ara el tornés a llegir i veiés la seva cara en el protagonista, seria un moment dur. Els any no li han provat, pobret, i em faria avergonyir pensar que jo vaig estar tan enamorada d’ell. Anna Karenina el vaig gaudir, entre altres coses, per que el lloc on jo vivia era tan lleig i em molestava tant, que els palaus moscovites o el camp rus em semblaven paradisos terrenals, i la neu i el fred un regal dels Déus. Ara, probablement, pensaria que a casa meva estic tan bé que imaginar-me els paisatges glaçats em faria venir mal de cap i d’ossos. Crim i càstig em va venir com anell al dit, ja que jo vivia a un apartament insalubre, al centre de Madrid (podria ser al centre de Moscou, sense gaire imaginació, que el fred que corria per allà era bastant soviètic). Ara no em sentiria tan identificada amb Raskolnikov (consti que mai he tingut ganes de matar cap iaia).

Això es va demostrar amb la meva segona lectura de La dona justa. El primer cop, el llibre estava escrit per mi, jo era la dona justa, jo era el home i l’amant. El segon cop, jo no era ja ningú, i imaginar-me l’Akane vibrant amb aquestes pàgines em feia una mica de nosa i de vergonya.

Tot això ve a La madre, de Gorki. Algú l’ha tornat a llegir pel club, aquesta la seva lectura d’adolescència inflamada per ànsies de llibertat. Entenc la sensació de xasco. A mi em passaria, sens dubte (i la merda de traducció que he llegit no ha contribuït gaire, sóc conscient, ja donarà per un altre post el tema de les traduccions-atemptat).

Per tant, la meva proposta és la següent: procurem trobar sempre, ja que les possibilitats que ofereix la literatura universal i les bones traduccions són tan extenses, llibres que ningú hagi llegit.

And that’s all, folks!

gràcias, Magda, per l'enllaç!!!