Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dijous, 9 de desembre de 2010

Sobre les segones lectures.

Voldria posar les notes al SAGA, però oh sorpresa, no funciona. Així que aprofitaré aquest moment de recolliment i solitud a la sala de profes per fer quelcom de positiu i productiu: fer unes reflexions sobre les re-lectures de llibres.


Jo soc partidària de no llegir per segon cop un llibre. Mai, i segur que hi ha alguna excepció, però ara no se m’acut. Parlaré per mi, clar, que aix`és molt particular.


Els llibres que llegeixo estan estretament vinculats al moment històric en que el he llegit. Sense aquest context no es pot entendre, i és aquest qui te part de la “culpa” de que un llibre m’agradi, em desagradi o em sembli una ofensa a la vista, al bon gust i al concepte de literatura (que em sembli una merda, vull dir).


Quan un llibre m’ha agradat molt, més val que guardi el bon record i no el toqui. Si torno a llegir un llibre que em va entusiasmar, corro el risc que la meva situació personal hagi variat, i per tant, aquella lectura ja no em toqui el cor, em deixi freda, aliena, i al final, m’envaeixi una sensació d’estafa. Com pot ser que aquest llibre em pugues fer vibrar, si és una caca?


Per exemple, sóc conscient que més val que no toqui les meves lectures d’adolescent rebel: Burroughs, Henry Miller, Anaïs Nin, Hermann Hesse. Deixa’ls estar tranquils a les seves prestatgeries, ja que atrevir-se amb ells pot suposar un disgust. Els hauria de baixar del seu pedestal, i el que en el seu moment em va fer descobrir un tipus de literatura que jo pensava que no existia, pot fer-me entendre que, aquest tipus de literatura, igual més val que no existeixi. Burroughs era un degenerat i un pervertit, i per a llegir aquestes coses, no cal anar tan lluny, amb llegir el diari tinc prou, i potser més.


El llop estepari de Hermann Hesse me’l va recomanar el meu primer amor. Jo veia al protagonista amb la seva cara, i la heroïna era, com no podia ser d’altra manera, jo mateixa. Si ara el tornés a llegir i veiés la seva cara en el protagonista, seria un moment dur. Els any no li han provat, pobret, i em faria avergonyir pensar que jo vaig estar tan enamorada d’ell. Anna Karenina el vaig gaudir, entre altres coses, per que el lloc on jo vivia era tan lleig i em molestava tant, que els palaus moscovites o el camp rus em semblaven paradisos terrenals, i la neu i el fred un regal dels Déus. Ara, probablement, pensaria que a casa meva estic tan bé que imaginar-me els paisatges glaçats em faria venir mal de cap i d’ossos. Crim i càstig em va venir com anell al dit, ja que jo vivia a un apartament insalubre, al centre de Madrid (podria ser al centre de Moscou, sense gaire imaginació, que el fred que corria per allà era bastant soviètic). Ara no em sentiria tan identificada amb Raskolnikov (consti que mai he tingut ganes de matar cap iaia).


Això es va demostrar amb la meva segona lectura de La dona justa. El primer cop, el llibre estava escrit per mi, jo era la dona justa, jo era el home i l’amant. El segon cop, jo no era ja ningú, i imaginar-me l’Akane vibrant amb aquestes pàgines em feia una mica de nosa i de vergonya.


Tot això ve a La madre, de Gorki. Algú l’ha tornat a llegir pel club, aquesta la seva lectura d’adolescència inflamada per ànsies de llibertat. Entenc la sensació de xasco. A mi em passaria, sens dubte (i la merda de traducció que he llegit no ha contribuït gaire, sóc conscient, ja donarà per un altre post el tema de les traduccions-atemptat).


Per tant, la meva proposta és la següent: procurem trobar sempre, ja que les possibilitats que ofereix la literatura universal i les bones traduccions són tan extenses, llibres que ningú hagi llegit.


And that’s all, folks!


gràcias, Magda, per l'enllaç!!!

8 comentaris:

  1. Ara que torno a estar on-line (he estat dos dies sense conexió a Internet gràcies a Telefònica) ja puc tornar a "parlar".
    Doncs mireu, jo sóc de les que llegeixen els llibres vàries vegades, és clar, si el llibre m'ha agradat. He arribat a llegir alguns fins a quatre vegades, i sempre trobo alguna nova reflexió a fer. Estic d'acord amb l'Akane en quant a que el pas del temps canvia la perspectiva de la lectura.
    També estic d'acord en que busquem llibres que no haguem llegit ningú ,així serà una nova aventura per tots.

    ResponElimina
  2. Santi, gràcies!!!! Pel llibre, vull dir. Per aquest comentari, també, jajajajaj!!!

    ResponElimina
  3. Jo també estic d'acord amb allò que vosaltres esteu d'acord

    ResponElimina
  4. Santi! No he pogut amb el libre, però diu la Imma que hi continui, que val la pena. No sé, què em recomanes?

    ResponElimina
  5. Vaig començar a llegir La madre, "a regañadientes" ( la publicitat no era favorable) i ara resulta que m'agrada. Vaig bé o vaig a destemps?
    Akane, com t'he dit al xat, Claus i Lucas s'ha de llegir, tot i l'angoixa i el patiment.

    ResponElimina
  6. Vas bé, no pateixis. La primera part és més lenta, la segona s'accelera i engantxa una mica més.
    Lo de Claus i Lucas és heavy metal, no sé si podré!

    ResponElimina
  7. Al llegir aquesta entrada vaig recordar Ítalo Calvino, a "por qué leer los clásicos" publicat per Tusquets el 1992. En còpio uns fragments:

    "Las lecturas de juventud ueden ser poco provechosas por impaciencia, distracción, inexperiencia en cuanto a las instrucciones de uso, inexperiencia de la vida. Pueden ser (tal vez al mismo tiempo) formativas en el sentido de que dan una forma a la experiencia futura, proporcionando modelos, contenidos, términos de comparación, escalas de valores [...] cosas todas ellas que siguen actuando aunque del libro después poco o nada se recuerde. Al releerlo [...] sucede que vuelven a encontrarse esas constantes que ahora forman parte de nuestros mecanismos internos y cuyo orígen habíamos olvidado. [...] Por eso debería haber un tiempo dedicado a repetir las lecturas más importantes [...] Si los libros siguen siendo los mismos (aunque también ellos cambian a la luz de una perspectiva histórica que se ha transformado), sin duda nosotros hemos cambiado y el encuentro es un acontecimiento totalmente nuevo."

    Crec també que l'estat d'ànim influeix, i que l'Akane té raó al pensar que es pot tergiversar allò que havíem llegit i que comporta un record determinat. Però la relectura fa revisar les perspectives i entendre millor (potser, o diferent)allò que el llibre ens aporta.

    ResponElimina
  8. Està guai la reflexió del Calvino. Però ell es refereix als clàssics, així que cal plantejar una pregunta: què entenem per clàssics?

    ResponElimina