Noms islandesos

Jo voldria fer la meva entrada setmanal sobre islandia, pero no puc. El meu teclat s-ha tornat boig, i escriu coses extranyes, no em deixa posar accents ni dos punts, interrogants... Aix'i que copiar'e la informacio de blocs de gent que ha escrit sobre el tema. I en tres idiomes diferents! Ho sento, nois, pero una part esta en castell[a...

Diu aix'i, el bloc erasmus en islandia.

Para poner un nombre a un niño en Islandia tiene que ser aceptado por un registro. Lo curioso de este registro es que el nombre propuesto tiene que aparecer en la historia de Islandia, como las sagas. Si no es aceptado se puede mandar una petición a mannanafnanefnd [is] y ellos juzgan si el nombre puede declinarse según las normas del islandés y si existe en la historia de Islandia. Por supuesto, el fin primero de esto es que ningún padre gracioso ponga un nombre chistoso a su hijo que le pueda causar daño en un futuro.

La verdad es que la gran mayoría de los nombres islandeses nos resultan muy raros y el que una chica se llame Unna (pronunciándose todas las letras) es causa de bromas, ¿has quedado con Unna o con Dos? La verdad es que algunos nombres muy repetidos, que no han sido tomados de otras lenguas tienen componentes comunes. Mezclando sufijos y prefijos se pueden sacar estos nombres:

Beginnings:

Sigur- (“Victory”) e.g. Sigurveig (f), Sigurdur (m)
Thor- (Norse god) e.g. Thorsteinn (m), Thorgerdur (f)
Ás- (Norse god) e.g. Ásdís (f), Ásgeir (m)
Gud- (“God”) e.g. Gudni (m), Gudmundur (m), Gudrún (f)
Gunn- (“Battle”) e.g. Gunnar (m), Gunnhildur (f)
Krist- (“Christ”) e.g. Kristján (m), Kristín (f), Kristrún (f)
Hall- (“Stone”) e.g. Hallgerdur (f), Halldís (f), Hallbjörn (m)
Sae- (“Sea”) e.g. Saemundur (m), Saedís (f)
Ragn- (“Powerful”) e.g. Ragnheidur (f), Ragnhildur (f)
Kol- (“Dark”) e.g. Kolfinna (f), Kolbeinn (m)
Sól- (“Sun”) e.g. Sólveig (f), Sólrún (f)

Endings:

-geir (“Spear”) e.g. Ásgeir (m), Thorgeir (m)
-steinn (“Stone”) e.g. Thorsteinn (m), Gudsteinn (m)
-björn (“Bear”) e.g. Sigurbjörn (m), Ásbjörn (m)
-dís (“Goddess”) e.g. Thordís (f), Ásdís (f)
-björg (“Savior”) e.g. Sigurbjörg (f), Thorbjörg (f)
-veig (“Strength”) e.g. Sigurveig (f), Rannveig (f)
-mundur (“Protector”) e.g. Sigmundur (m), Gudmundur (m)

Sometimes you can also take a name and just add a little bit to it:
Gerdur (f) can also be Hallgerdur (f) or Thorgerdur (f)
Hildur (f) can transform into Gunnhildur (f) or Svanhildur (f)

Add a few names of natural phenomena (Unnur (f), meaning wave; Jökull (m), meaning glacier; Ketill (m), meaning, um, kettle), places (Hekla (f), Esja (f)), and animals (Björn (f), meaning bear; Örn (f), meaning eagle) with a few Biblical classics (Rakel (f), Pétur (m), Jónas (m)), and you’ve got almost all the Icelandic names.

Además todos los apellidos, salvo que la persona se lo cambie, están formados por el nombre del padre más són (hijo) para los niños y dóttir (hija) para las niñas. Por lo que si dices tu nombre completo estás diciendo de quien eres hijo. De está manera yo sería Oria Josédóttir. Como última curiosidad, en Islandia se alfabetiza por nombre en vez de por apellido, imaginaros lo lioso que puede resultar buscar en las páginas amarillas.

Jo seria Akane Albertdóttir. Mola!

I m'es informaci'o del bloc del Jose, buscando el norte.

antigament molts dels cognoms dels països nórdics (Suecia, Dinamarca, Noruega…) provenien d’afegir al final del nom del pare la paraula son (fill) i dotter (filla) per formar el cognom dels fills,es el que es coneix com ‘cognoms patronómics’. Aquest costum es va anar perdent i va ser finalment abolit cap a l’any 1900. A Islándia peró, aquesta pràctica ha restat intacte fins als nostres dies. Aixó vol dir que, encara avui, el cognom dels fills continua depenent exclusivament del nom del pare.

Ex: Nom del pare: Björn Einarsson, Noms dels fills : Gunnar Björnsson, Helga Björnsdóttir

Aixó dóna com a resultat que existeixi força gent amb exactament el mateix nom, per tal d’evitar-ho, sovint es possen dos noms

Ex: Gunnar Gudjón Björnsson

La vostra imaginació comença a maquinar, segur que mes d’un ha pensat: Sol·lució!, si trio un nom força exótic, els descendents del meu fill tindran uns cognoms exclusius….

Ex: Possem al fill Kevin, els seus fills es dirien Kevinsson i Kevinsdóttir….NO, el govern islandés no ho autoritza de cap manera, aixi doncs, cada nom triat es sotmés a ‘quarentena’, per evitar aquests estúpids trámits, els noms islandesos que es posen als fills sempre són els mateixos (Gunnar, Einar, Björn, Hallgrímur, Gudjón…..).

Altre tema delicat es el que succeeix quan algú adopta la nacionalitat islandesa. El govern islandés OBLIGA a l’adopció d’un ‘middlename’ islandés que será el que es traspassi als futurs fills

Ex: Francisco Lopez García –> Francisco Gunnar López –> fills –> Gunnarsson i Gunnarsdóttir

I finalment només em queda parlar de que es el que succeeix en matrimonis mixtes on el marit no té previst canviar de nacionalitat. Aleshores es decissió de la parella que el fill es quedi amb els cognoms familiars solament del pare, ja que afegir -son,-dóttir al nom de la mare, no està gaire ben vist, ja que sempre s’entra en suspicàcies (pare desconegut, mare soltera, etc…).

Per cert, Bjork vol dir bedoll, 'es un arbre. En castell[a abedul

Cuentos de la Selva

 
Resum de la darrera trobada.

Text: Imma Oliveres

Foto: robada al google

19 de gener de 2010 a les 19.30. Vam seguir amb la festa gastronòmica que darrerament sempre inicia d’una manera molt dolça, les nostres trobades. Empanada gallega que ens va preparar la Milagros i bunyols de cal Càndido, portats per la Santi, tot amanit amb una copa de cava per gentilesa de la Teresa.

La trobada era per parlar de Cuentos de la Selva, una obra escollida per tal d’iniciar-nos amb algun dels autors de l’altre costat del mar. L’Ada com a argentina i la Milagros com a uruguaiana havien triat Horacio Quiroga.  No obstant això, l’Ada pocs dies abans ens havia fet arribar un altre recull, Cuentos de amor de locura y de muerte, que era el que realment hagués volgut escollir i que per una falla de la memòria, que sovint ens traeix, havia confós amb Cuentos de la Selva.  Coses de la vida...

Com que havíem quedat per parlar de Cuentos de la selva,  així ho vam fer.

El recull de contes són, de fet, un recull de faules amb  animals com a protagonistes i, en alguns casos amb la intervenció de l’home. Això sí, algunes espècies sempre desenvolupen valors positius, com les tortugues o curiosament els cocodrils, i d’altres, negatius, com el tigre. Ens vam trobar que molts noms d’espècies animals que apareixen en els relats no coincideixen amb el castellà de l’Estat, per la qual cosa es va fer necessari utilitzar el glossari que el propi llibre inclou. D’acord amb el caràcter didàctic de les faules, els contes de Quiroga transmeten una sèrie de valors, tot un codi ètic que, en alguns casos, podríem considerar força conservador i alliçonador: el valor del treball (La abeja haragana), els càstig als dolents (El loro pelado) o, altrament dit, “qui la fa la paga” (Las medias de los flamencos), la gratitud, l’amor, l’esforç... Potser el més sorprenent és la quantitat de venjança que inclouen els contes, de manera que aquesta s’accepta com una forma natural de retornar el mal que has rebut. Certament, si mantinguéssim aquesta filosofia, la pena de mort encara estaria molt viva com tristament encara ho està en alguns països.

Pel que fa a l’estil, es va comentar que en alguns contes sobtava la rapidesa de la conclusió ja que en un pim-pam Quiroga enllesteix les històries.  Una de les edicions incloïa un comentari crític pel que fa a les construccions gramaticals de l’autor, tot i que no tothom hi estava d’acord, ja que semblava que Quiroga ho feia expressament i que fins i tot Cortazar havia utilitzat l’estil “quiroguià” en algun dels seus relats.

Quant a l’espècie humana, les dones del Club, com no, van donar el toc d’alerta pel que fa a la inexistència de dones en els contes. L’autor es refereix a l’Home, amb el que avui qualificaríem d’androcentrisme, per referir-se a la humanitat sencera. L’home, això sí, sovint no surt molt ben parat.

Els contes de Quiroga han estat qualificats com a modernistes, naturalista i fins i tot ecologistes. Cal situar-se a començament del segle XX per entendre aquest concepte d’ecologisme que fins i tot dóna com a solució fantàstica i de gratitud a una tortuga tancar-la al zoològic (La tortuga gigante).

Avui que hem parlat de contes

Un petit resum, d'una petita part, del que hem parlat avui:

Demano disculpes a l'Imma perquè no ho he trobat en català.

D'aquí a pocs dies el resum real dels comentaris relacionats amb els contes en general i amb els de Quiroga en particular. Ànims Imma.

Aventures i desventures del Club

Que “Cuentos de la Selva” era un llibre per criatures ja me n'havia adonat. Jo, i suposo que tothom. Bé, vaig pensar, té la seva gràcia llegir contes de primària en aquestes dates tant entranyables en les quals se'ns recomana que tornem a la infantesa i amb tota la ingenuïtat del món ens dediquem a colpejar troncs, esperar que senyors grassos vestits de coca-cola caiguin per la xemeneia (o fumera per a qui ho prefereixi) i creure que hi ha reis que regalen en lloc de prendre.

Hauríem pogut, i encara podem naturalment, fer un debat sobre els contes i les seves intencions. I potser passar-nos-ho bé posant noms i cognoms a determinats tigres o flamencs.

Estranyava, certament, aquesta recomanació, aquesta lectura per a un grup persones amb una mitjana d'edat gens desconsiderable a les quals se'ls suposa un cert bagatge  en lectures. De fet ja havia començat a buscar frases de resposta per quan la Fina tornés a dir allò de “Em va sorprendre que fos aquest el llibre triat”

I en aquestes estava, estàvem de fet l'Enric i jo. Ell em parlava del llenguatge de Quiroga i de similituds cortazianes, quan ha sonat el telèfon. La pantalla m'indicava el nom de la interlocutora, una bona amiga, membre del club, precisament la persona que havia proposat els “cuentos”, aquest llibre amb un tigre d'ulls ferotges que descansava de les nostres manipulacions a la tauleta de la sala.

Hola, he fet jo contenta de sentir-la. Hola, he repetit encara. A l'altra banda hi havia un cert silenci, de fet una veueta molt fluixa deia alguna cosa. M'ha semblat que parlava de vergonyes. I així era. Amb la veu una mica més forta,  només una mica, anava repetint: Estic avergonyida, estic avergonyida. I doncs, què t'ha passat? Li haurien caigut els pantalons al mig del carrer i havia de sortir corrents amb una manta per tapar-la? Estava a la verduleria i s'havia dedicat a criticar l'alcalde sense adonar-se'n que el tenia al darrera? Estic avergonyida repetia ella encara abans de deixar anar  la causa de tal estat d'ànims.  El llibre que vaig recomanar-vos és un llibre de contes per alumnes de l'escola primaria. Ah, ja, però és un llibre interessant amb matèria per debatre. No, no, repetia, és que em vaig equivocar, no era aquest el títol no, jo volia proposar “Cuentos de Amor de Locura y de Muerte”. No us podeu imaginar amb quina veu tan tendra demanava perdó. Era per agafar-la i petonejar-la sencera, no ho podia fer perquè la tenia a l'altra banda del mòbil. En lloc d'això he començat a riure, a riure, a riure, i no podia parar de fer-ho, de la mateixa manera que ella no parava de demanar perdó.

Però no ha acabat aquí la cosa, disposada a esmenar la errada ella ha buscat, i trobat, els “Cuentos” que volia a internet. Hi són en format PDF, a l'abast de qualsevol. Tot resolt llavors no? Ah no, encara no en tenia prou. Què ha fet? Aquí comença l'epopeia de la nostra heroïna que no em puc estar de relatar-vos:

1) Imprimeix les 137 pàgines a la feina perquè a casa no té impressora, naturalment ho fa d'amagat perquè si la veuen se les pot carregar.

2) Com que al sortir de la feina ha d'agafar el tren i fer més de 200 quilòmetre i no té temps de fer abans les fotocòpies, s'emporta els 137 papers tren enllà.
   
3) Pensa fer les fotocòpies en algun lloc d'aquella terra del nord de Catalunya. Quantes? Només 10 jocs!
   
4) Dilluns agafarà el tren de tornada cap aquí carregada amb 1370 fulls al damunt!
   
5) Deixarà els llibres en un establiment púbic perquè els puguem anar a agafar.

He intentant desdir-la, de veres, de veres, us ho prometo pel que vulgueu, ho he intentat. M'ha estat difícil parar de riure, però m'he posat seriosa i li he dit que no es preocupés d'aquesta manera, que ja ens espavilaríem cadascú, que ja sabíem on el podíem trobar, etc.etc. Ni cas, si ningú hi posa remei abans, pagarà les fotocòpies, les carregarà i ens les regalarà. Ella és així. És, en definitiva, un personatge del Club de Lectura de Les Borges del Camp. Quin Club! Potser no llegirem els millors llibres (qui pot dir què és el millor?). I ens equivocarem una i una altra vegada, però continuarem estimant els nostres errors, perquè, com Chaplin, encara no pensem renunciar a la preciosa llibertat d'equivocar-nos.

Per cert, ella recomana de manera especial, aquesta vegada de veritat, “La gallina degollada” i “El almohadón de plumas”

Ara que he escrit el post em pregunto: Què hi poso d'etiquetes? Ho deixaré per a l'Akane.

VENT DE CANVIS

Islàndia: l'idioma II

Durant els segles IX i X Islàndia fou colonitzada per parlants de llengua escandinava provinents sobretot de Noruega.

La separació de l'islandès i el noruec és llarga i lenta. Les llengües comencen a separar-se realment durant el segle XIV, i això, més per divergència dels parlars continentals, que comencen a sofrir l'impactant influència del baix-alemany mitjà, que no pas per evolució pròpia. A partir de la segona meitat del segle XIV, les diferències s'anaren accentuant ràpidament i a partir del segle XV es pot considerar que ens trobem davant dues llengües ja plenament separades. En aquest context cal recordar que els reis noruecs sempre van mirar Islàndia com una mena de part del territori nacional no subjecte al seu domini i que no van cessar fins que no van aconseguir de posar l'illa sota la seva fèrula en temps del rei Hákon IV Hákonarson (1262) i, sobretot, de son fill, Magnús VI Hákonarson -el reformador legal que donà als islandesos el Codi Johanneu o Jónsbók, el codi legal que regiria l'illa fins gairebé el segle XIX- i el seu nét, el rei Eiríkr II Magnússon.

L'islandès presenta molt poca variació dialectal, limitada a petites diferències de pronúncia i vocabulari ente el nord i el sud de l'illa. Aquesta quasi absència de dialectes s'explica pels següents factors:

* Manca d'un substrat lingüístic que modifiqués la llengua dels colonitzadors (ja que el país era pràcticament deshabitat en arribar-hi).

* Uniformització dels diferents parlars escandinaus dels colonitzadors vinguts d'orient.

* Gran separació física amb altres països, derivant en l'aïllament lingüístic dels habitants de l'illa.

* Paper unificador de l´Alþingi, especialment durant el primer període.