Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dimecres, 12 de gener de 2011

Aventures i desventures del Club

Que “Cuentos de la Selva” era un llibre per criatures ja me n'havia adonat. Jo, i suposo que tothom. Bé, vaig pensar, té la seva gràcia llegir contes de primària en aquestes dates tant entranyables en les quals se'ns recomana que tornem a la infantesa i amb tota la ingenuïtat del món ens dediquem a colpejar troncs, esperar que senyors grassos vestits de coca-cola caiguin per la xemeneia (o fumera per a qui ho prefereixi) i creure que hi ha reis que regalen en lloc de prendre.

Hauríem pogut, i encara podem naturalment, fer un debat sobre els contes i les seves intencions. I potser passar-nos-ho bé posant noms i cognoms a determinats tigres o flamencs.

Estranyava, certament, aquesta recomanació, aquesta lectura per a un grup persones amb una mitjana d'edat gens desconsiderable a les quals se'ls suposa un cert bagatge  en lectures. De fet ja havia començat a buscar frases de resposta per quan la Fina tornés a dir allò de “Em va sorprendre que fos aquest el llibre triat”

I en aquestes estava, estàvem de fet l'Enric i jo. Ell em parlava del llenguatge de Quiroga i de similituds cortazianes, quan ha sonat el telèfon. La pantalla m'indicava el nom de la interlocutora, una bona amiga, membre del club, precisament la persona que havia proposat els “cuentos”, aquest llibre amb un tigre d'ulls ferotges que descansava de les nostres manipulacions a la tauleta de la sala.

Hola, he fet jo contenta de sentir-la. Hola, he repetit encara. A l'altra banda hi havia un cert silenci, de fet una veueta molt fluixa deia alguna cosa. M'ha semblat que parlava de vergonyes. I així era. Amb la veu una mica més forta,  només una mica, anava repetint: Estic avergonyida, estic avergonyida. I doncs, què t'ha passat? Li haurien caigut els pantalons al mig del carrer i havia de sortir corrents amb una manta per tapar-la? Estava a la verduleria i s'havia dedicat a criticar l'alcalde sense adonar-se'n que el tenia al darrera? Estic avergonyida repetia ella encara abans de deixar anar  la causa de tal estat d'ànims.  El llibre que vaig recomanar-vos és un llibre de contes per alumnes de l'escola primaria. Ah, ja, però és un llibre interessant amb matèria per debatre. No, no, repetia, és que em vaig equivocar, no era aquest el títol no, jo volia proposar “Cuentos de Amor de Locura y de Muerte”. No us podeu imaginar amb quina veu tan tendra demanava perdó. Era per agafar-la i petonejar-la sencera, no ho podia fer perquè la tenia a l'altra banda del mòbil. En lloc d'això he començat a riure, a riure, a riure, i no podia parar de fer-ho, de la mateixa manera que ella no parava de demanar perdó.

Però no ha acabat aquí la cosa, disposada a esmenar la errada ella ha buscat, i trobat, els “Cuentos” que volia a internet. Hi són en format PDF, a l'abast de qualsevol. Tot resolt llavors no? Ah no, encara no en tenia prou. Què ha fet? Aquí comença l'epopeia de la nostra heroïna que no em puc estar de relatar-vos:

1) Imprimeix les 137 pàgines a la feina perquè a casa no té impressora, naturalment ho fa d'amagat perquè si la veuen se les pot carregar.

2) Com que al sortir de la feina ha d'agafar el tren i fer més de 200 quilòmetre i no té temps de fer abans les fotocòpies, s'emporta els 137 papers tren enllà.
   
3) Pensa fer les fotocòpies en algun lloc d'aquella terra del nord de Catalunya. Quantes? Només 10 jocs!
   
4) Dilluns agafarà el tren de tornada cap aquí carregada amb 1370 fulls al damunt!
   
5) Deixarà els llibres en un establiment púbic perquè els puguem anar a agafar.

He intentant desdir-la, de veres, de veres, us ho prometo pel que vulgueu, ho he intentat. M'ha estat difícil parar de riure, però m'he posat seriosa i li he dit que no es preocupés d'aquesta manera, que ja ens espavilaríem cadascú, que ja sabíem on el podíem trobar, etc.etc. Ni cas, si ningú hi posa remei abans, pagarà les fotocòpies, les carregarà i ens les regalarà. Ella és així. És, en definitiva, un personatge del Club de Lectura de Les Borges del Camp. Quin Club! Potser no llegirem els millors llibres (qui pot dir què és el millor?). I ens equivocarem una i una altra vegada, però continuarem estimant els nostres errors, perquè, com Chaplin, encara no pensem renunciar a la preciosa llibertat d'equivocar-nos.

Per cert, ella recomana de manera especial, aquesta vegada de veritat, “La gallina degollada” i “El almohadón de plumas”

Ara que he escrit el post em pregunto: Què hi poso d'etiquetes? Ho deixaré per a l'Akane.

3 comentaris:

  1. jajajajaj!! Bonísim!!!! jajajajjaaj!!!

    Vam riure molt a l'insti quan ens ho va dir, amb aquesta veueta. Llavors, dilluns per la tarde vam anar a Reus a fer un tomb i a buscar una "talquera" (coses de l'Ada) i cada cop que passàvem davant una llibreria, tornava a posar la veueta i a recitar: "tinc vergonya, tinc vergonya..."

    D'etiqueta, doncs potser "coses de l'Ada"? :)

    ResponElimina
  2. Ufffff! Quin pes em treus del damunt! Jo aquí capficada buscant les tres potes al gat i la cosa era més simple que tot això. De totes formes ha estat bé llegir contes i l'Ada que no pateixi tant, que la cosa no deixa de ser divertida. I respecte a les fotocòpies...Moltes gràcies Ada!!!

    ResponElimina
  3. Boníssim! Quan vaig llegir el correu pensava: què m'he perdut? Ara ho entenc, i jo buscant-li coses que comentar als contes! Però té raó la Santi, està bé llegir contes per a la canalla, jo me'n faig un fart a l'escola, i estava pensant llegir-los als nens/es! No passa res! Tot fos això!

    ResponElimina