Islàndia: l'idioma II

Durant els segles IX i X Islàndia fou colonitzada per parlants de llengua escandinava provinents sobretot de Noruega.

La separació de l'islandès i el noruec és llarga i lenta. Les llengües comencen a separar-se realment durant el segle XIV, i això, més per divergència dels parlars continentals, que comencen a sofrir l'impactant influència del baix-alemany mitjà, que no pas per evolució pròpia. A partir de la segona meitat del segle XIV, les diferències s'anaren accentuant ràpidament i a partir del segle XV es pot considerar que ens trobem davant dues llengües ja plenament separades. En aquest context cal recordar que els reis noruecs sempre van mirar Islàndia com una mena de part del territori nacional no subjecte al seu domini i que no van cessar fins que no van aconseguir de posar l'illa sota la seva fèrula en temps del rei Hákon IV Hákonarson (1262) i, sobretot, de son fill, Magnús VI Hákonarson -el reformador legal que donà als islandesos el Codi Johanneu o Jónsbók, el codi legal que regiria l'illa fins gairebé el segle XIX- i el seu nét, el rei Eiríkr II Magnússon.

L'islandès presenta molt poca variació dialectal, limitada a petites diferències de pronúncia i vocabulari ente el nord i el sud de l'illa. Aquesta quasi absència de dialectes s'explica pels següents factors:

* Manca d'un substrat lingüístic que modifiqués la llengua dels colonitzadors (ja que el país era pràcticament deshabitat en arribar-hi).

* Uniformització dels diferents parlars escandinaus dels colonitzadors vinguts d'orient.

* Gran separació física amb altres països, derivant en l'aïllament lingüístic dels habitants de l'illa.

* Paper unificador de l´Alþingi, especialment durant el primer període.